Miguel Hernández / poema S. Espriu

(Miguel Hernández recitant un poema als soldats republicans)

Poema de Salvador Espriu escrit per l’Homenatge dels Pobles d’Espanya a Miguel Hernández l’any 1976. Publicat a la revista El Vaixell Blanc de la Secció Literària de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona l'any 1982 amb motiu del 40 aniversari de la mort del poeta d'Oriola a la presó d'Alacant el 28 de març de 1942.
 



A MIGUEL HERNANDEZ, VIVENT PER SEMPRE

Veu de pastor, començant el foscant,
senyorejà llargs esglais de la nit.
Remor de fonts i de bosc fa del crit
lliure presó, saviesa de cant.

Poble tots dos. En un dol resplendent,
alces, ocell, quan apunta la llum,
aire rebel. S’esvaneix el vell fum
sota les clares poltrades del vent.

Salvador Espriu
(Barcelona, disset de maig de 1976.)
 
(Publicat a la revista El Vaixell Blanc núm. 14, estiu de 1982)

Salvador Espriu / centenari

Aquest any es commemora el centenari del naixement de Salvador Espriu. Recupero un escrit que vaig publicar l'any 1985 a la revista El Vaixell Blanc amb motiu del traspàs del poeta. 
Recentment ha sortit la biografia del poeta, Espriu, transparent (Proa, 2013), escrita per Agustí Pons.

(Salvador Espriu)

A LA MORT DE SALVADOR ESPRIU

FERRAN AISA
 

L’obra poètica de Salvador Espriu i Castelló estigué marcada constantment per un profund sentit de la mort. Una part de la seva poesia és una reflexió davant la vida de l’home perdut en el laberint del que intenta, una i altra vegada, cercar el final. Però
l’única sortida que troba és precisament la de mort.  Així diu el poema “Dansa de la mort” del llibre Les hores (1952):

            Per l’atzar diversíssim
            del nostre temps, la pluja
            subtil ha d’aplegar-nos.
            Dintre de la nit que escolta
            flamejant lents ciris,
            cera rebel, exèrcit
            neguitejat per l’ordre
            llunyà de les serenes
            pàtries de llum, dels nobles
            portardores de silenci.

En la poesia d’Espriu hi trobem també el poeta cívic, l’home que amb la seva única eina, la llengua, intentarà salvar la paraula. Els mites bíblics i els mites grecs tenen també un pes específic en l’obra espriuana. Aleshores el poeta crearà els seus propis mites amb el nom de Sinera, Sepharad, Lavinia, etc.
La veu d’Espriu esdevindrà col·lectiva, el seu vers esdevingut clam d’un poble servirà de resistència en uns moments en què la cultura i la llengua catalana estaven marginades. Espriu, per altra banda, ens ha llegat una de les obres lingüístiques de la literatura catalana contemporània, i ho ha fet tant amb els seus versos com amb les seves proses. Un altre aspecte de la seva obra és la preocupació per a la llibertat. La seva obra, més, no està exempta d’ironia. Precisament Espriu ha brodat amb ironia la seva anàlisi
dels problemes fonamentals del nostre temps. L’obra d’Espriu ha estat traslladada a diversos idiomes com el castellà, gallec, francès, anglès, alemany, portuguès, italià, rus,suec, etc.
Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farnés l’any 1913, on el seu pare exercia de notari, als dos anys es traslladà definitivament a Barcelona que va alternar amb curtes estades a la vila marinera d’Arenys de Mar, d’on era la seva família. D’aquesta
vila naixerà el mite de Sinera.
Espriu, durant els anys d’universitari, va fer una gran amistat amb el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Es llicencia en Dret i en Història Antiga per la Universitat de Barcelona. Espriu va començar a escriure la seva intensa obra quan encara era molt
jove. Però, al llarg de la seva vida, no deixa mai de treballar en el despatx notarial que li llegà el seu pare. En el passeig de Gràcia de Barcelona va passar la major part de la seva vida. 
El dia 22 de febrer d’enguany (1985) moria a la seva ciutat, essent enterrat al cementiri d’Arenys de Mar, és a dir de Sinera. Espriu araresta davant del mar: <<Ran de la mar  tenia / una casa, un lent somni.>> (de Cementiri de Sinera).

Bibliografia:
Israel (Bocetos), 1929.
El Dr. Rip (Novel·la), 1931.
Laia (Retaule de siluetes d’ambient mariner), 1932
Aspectes (Narracions), 1934.
Miratge a Citerea (Novel·la curta), 1935.
Ariadna al laberint grotesc (Narracions), 1935.
Letizia (Novel·la curta), 1938.
Fedra (Novel·la curta), 1938.
Petites proses blanques, 1938.
La pluja, 1938.
Cementiri de Sinera (Poesia), 1946.
Primera història d’Esther (Teatre), 1948.
Les cançons d’Ariadna (Poesia), 1949.
Les hores (Poesia), 1952.
Mr. Death (Poesia), 1952.
El caminant i el mur (Poesia), 1955.
“Final de laberint” (Poesia), 1955.
Antígona (Teatre), 1955.
Fedra (Teatre), 1955.
Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres notes (1957)
La pell de brau (Poesia), 1960.
Llibre de Sinera (Poesia), 1962.
Ronda de mort a Sinera (Espectacle de Ricard Salvat amb textos de Salvador Espriu),
1965.
Obras Completas I Poesia, 1968.
Setmana Santa (Poesia), 1971.
Formes i paraules (Poesia), 1974
Una altra Fedra, si us plau (Teatre), 1977.
Les roques i el mar, el blau (Proses), 1981.
Xavier Nogués i la seva circumstància, 1982.
Per a la bona gent (Poesia), 1984.
 
SOBRE ESPRIU I LA SEVA OBRA
Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Dopesa, 1971.
Josep M. Castellet, Iniciación a la poesía de Salvador Espriu (Edicions 62), 1971.
Josep Pla, Homenots, Selecta, 1960.


Ferran Aisa-Pàmpols
(El Vaixell Blanc, núm. 27-28, Estiu de 1985)

Shane / poema Ferran Aisa

(Programa de mà de Raíces Profundas)

SHANE O BALADA DEL LLUNYANS TURONS

FERRAN AISA


 
Els diumenges pel matí sortíem el pare i jo ben aviat de casa.
El fred d’aquells matins d’hivern no els he oblidat mai.
Jo només era un infant. Al carrer el dia encara era fosc. 
Bé, aquest és el record que m’ha quedat
d’aquell temps gris marengo revestit de groc llimona,
però suposo que al llarg de les estacions més suaus 
la cosa canviava.
Resulta que el meu pare era l’entrenador d’un equip de futbol
anomenat Sant Ramon. Aquest club era format per exalumnes
del Col·legi-Acadèmia Sant Ramon del carrer Manso, 
davant del Mercat de Sant Antoni. 
Els camps de futbol eren a la quinta forca però allà hi anàvem,
encara no sé com ens s’ho fèiem per arribar-hi a llocs tan allunyats
del centre de Barcelona, doncs en aquella època ningú tenia cotxe.
I tots plegats arribaven puntualment al camp de la Colònia Güell
de Cervelló o al camp de la parròquia de Sant Isidre a l’Hospitalet.
Suposo que el carrilet ens deuria portar a un o un altre camp 
i després a peu, com deien abans amb el tramvia de San Fernando, 
un poquito a pie y otro andando... 
Per tant havíem de sortir ben d’hora per arribar a punt
per jugar el partit. Ràpidament vaig anar agafant la passió 
pel futbol, sobretot això de xutar m’agradava molt.
Els diumenges de futbol matinal vaig fer un dels meus primers amics 
que fou el Vicens Romagosa, fill del delegat de l’equip.
Mentre els grans corrien pel camp per veure si marcaven un gol,
nosaltres jugàvem el nostre partit particular mantenint un rol cadascú, 
ell era Ramallets i jo era Kubala.
Una altra de les aficions que em van inculcar els pares des de petit fou el cinema. 
Una vegada per setmana hi anàvem.
Després quan va néixer el meu germà
hi aniria dues vegades, una amb el pare i una altra amb la mare.
Dos cinèfils que m’inculcaren l’amor pel cinema.
Els cinemes més propers a casa, aleshores vivíem a la porteria 
de Diputació, el Glòria i l’Excelsior eren a la Gran Via,
l’un prop de Borrell i l’altre al xamfrà de Villaroel. 
N’hi havia altres, el Roma, a l’Avinguda de Roma; 
el Dorado, a la Gran Via; el Rondes, a la Ronda.
A tots ells hi anaven els vespres dels dies feiners portant-nos l’entrepà i una gasosa. 
Aquesta tradició cinèfila entre setmana 
la vam continuar fins la meitat dels anys seixanta. 
Aleshores la televisió ja s’havia convertit en el centre de la casa. 
La primera pel·lícula que vaig prestar certa atenció
fou la de dibuixos animats de la marca Disney Bambi,
de les anteriors no me’n recordo gens.
En canvi si que recordo el primer film amb actors 
que em va enganxar a la pantalla, en fou una que no he tornat 
a veure mai més: Con destino a la luna, un film de ciència ficció 
de l’any 1950. Sí he de parlar d’una pel·lícula que va deixar rastre en mi, 
n’he de parlar de Raíces profundas, 
que vaig veure amb el meu pare un diumenge a la tarda
al cinema Padró. Fins i tot me’n recordo que portava un entrepà 
de truita i l’inefable gasosa. Arrels profundes és el títol en català d’aquesta pel·lícula 
de George Stevens de 1953. 
El seu títol original és Shane i els seus protagonistes principals 
són Alan Ladd, Jean Artur,  Van Heflin, el nen Brando de Wilde
i el dolent Jack Palance. Shane és l’heroi solitari que ningú sap 
d’on ve i ningú sap on va. Alan Ladd encarna perfectament el mite del cowboy justicier 
capaç d’enfrontar-se a l’ostentador del mal. 
Un solitari pistoler arriba a una granja de Wyoming on viuen els Starrets (un matrimoni amb un fill). 
Shane bé buscant la tranquil·litat a una nova terra però es trobarà en mig d’un conflictiu afer 
per les terres dels grangers.
Shane prendrà part pel bé sense cap condició redreçarà la justícia
amb els seus punys i la seva pistola. Shane, novament, emprendrà 
el camí amb el seu cavall allunyant-se cap els turons, 
mentre el petit Joey (fill dels Starrets) el seguirà, cridant: 
-Shane, no te’n vagis... -Shane, t’estimem... Shane... torna!
L’heroi solitari, sense mirar enrere, s’allunya mentre sona la balada
dels turons llunyans...
Aleshores el meu pare era Shane.  
Sí, l’heroi, doncs el pare se’l mata més tard.
Quan hi va morir jo també com el nen del Starrets 
cridava cap el meu interior:
-Shane, no te’n vagis... -Shane, t’estimen... Shane... torna!


Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, març de 2013)

 

La primavera / poema Ferran Aisa

(Coberta del llibre La caixeta del Van Gogh)

BALADA DE LA PRIMAVERA
    

Ferran Aisa


La primavera arriba i truca el meu cor, com no li obro
em deixa senyal per sota la porta, m’ensenya la poteta blanca
com si fos la cabreta del conte. El pare m’explicava 
quan jo era menut el conte de les cabretes, 
però ara arriba la primavera, m'hi puc refiar d’ella?
Ai, darrerament hi ha massa llops a l’aguait de la vida!
La primavera arriba i truca el meu cor i amb veu clara i neta
em diu que la vida és bella i que cal viure-la amb intensitat
des del primer alè. La primavera arriba i amb els nus de la mà
colpeja la finestra i, tot jugant amb el vent, em cluca l’ull
i em regala uns núvols blancs i xiuxiueja velles paraules
desconegudes per a mi, la primavera arriba per tot arreu...
En donen fe unes orenetes que fan cabrioles pel cel
tot convidant-me a deixar la tristesa i a refer la tendresa
d’aquells versos d’amor. Malgrat que tot se’n fa costa amunt,
resto amb la solitud d’aquest migdia sense cap princesa
que curi els meus atàvics mals. La primavera em fa senyal
i amb la llum del sol em fa la rateta i em diu suaument
a cau d’orella que ja han florit els ametllers.
La primavera arriba i m’omple el cor d’aires nous,
però sempre vells, sempre l’etern retorn: la vida, l’amor, la mort...
Arriba la primavera i em convida a la dolça festa dels petons,
a la fragància de les noves flors, a recollir els somnis impossibles,
a trobar a les llunyanies i a les penyores perdudes les absències
i els records dels jocs prohibits...  
Arriba la primavera i em convida a viure la vida
tal com ho fa l’olivera que ho dóna tot a canvi de res.
       
(Poble-sec, maig de 1998)


Ferran Aisa-Pàmpols 
(Publicat a La Caixeta del Van Gogh, El dau d'ivori, Barcelona, 1999)
 

Agustín Rueda Sierra / poema Ferran Aisa

A la memòria d’Agustín Rueda Sierra (Sallent, 1952-Madrid,1978), 
assassinat a la presó de Carabanchel el 14 de març de 1978.

(Mural dedicat a Agustín Rueda)

PRESSENTIMENT
 
       Ferran Aisa
 

He tornat a casa com cada divendres
després del meu treball a l’obra
pintant a les parets blanques
un cercle negre
amb l’ <<A>> d’Acràcia.
De nou la vida quotidiana
envoltada d’amics i companys
que m’estimo. Les hores al Sindicat,
els llibres, els meus quaderns
i el meu infant que rebel revolta
tots els indrets del meu cor
omplint-me’ls d’anhels i d’il•lusions.
Lluís Llach amb el seu cant
em convida a fer el viatge a Ítaca,
és un retorn a l’enyor amb ràbia,
la meva inquietud es refà
i es capbussa amb els versos
que em brollen d’una font desconeguda,
deu d’esperança.
El meu cap bull i els meus ulls esguarden
el pas del temps... Tinc un pressentiment
de tragèdia inútil,
ral vegada a Sallent un company assassinat
és de cos present.
L’Agustí era anarquista
i l’han matat, com segle rere segle
assassinen els més lluitadors i rebels,
com acaben amb allò que és bell i esperançador. 
Pels aires pressento negres tempestes,
i, novament, la impotència i la ràbia
m’omplen el cervell d’interrogants:
¿Serem capaços de fer caure els murs de l’opressió?
¿Serem capaços de destruir aquesta societat podrida
i establir sobre les seves ruïnes
l’anarquia?
Ah, són preguntes sense resposta possible!
La vida és massa difícil, tot és massa complicat,
res no té cap resposta clara,
però m’endinso als meus somnis,
antics afanys de llibertat i harmonia,
amb l’única seguretat de la tendresa
i de les carícies i els petons
que em lliuren, amorosament,
el meu fill i la meva companya.
 
                                                     març de 1978

Ferran Aisa-Pàmpols 
(Publicat per darrera vegada 
a Calidoscopi, Emboscall, Vic, 2005) 

Bombardeig Barcelona / 16, 17 i 18 març de 1938

AVUI ES COMPLEIX 75 ANYS DELS TERRIBLES BOMBARDEIGS DE L'AVIACIÓ ITALIANA AL SERVEI DE L'ESPANYA FRANQUISTA SOBRE LA BARCELONA REPUBLICANA


ELS BOMBARDEIGS DE BARCELONA DE MARÇ DE 1938

Ferran Aisa

(Bombardeig de Barcelona de 1938,  foto realitzada pels avions italians)

Els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 Barcelona va patir els més violents atacs aeris de la seva història que van afectar gairebé a tota la ciutat. El més mortífer es va produir a les 13,58 hores del 17 de març quan van caure unes bombes a la Gran Via, entre Balmes i Rambla Catalunya, que impactaren sobre un comboi militar ple de munició. La destrucció d’aquella zona de la ciutat fou realment impressionat i les víctimes moltíssimes. La Vanguardia (18-3-1938), publicava a primera plana una editorial contundent contra els atacs aeris que havia patit la ciutat: <<Piensan los bárbaros asesinos inconcebibles que así pueden ganar la guerra y acabarán abrasados por sus propios procedimientos. (...) ¿Dónde irán a parar Roma y Berlín el día que se les apliquen los procedimientos que ellos aplican a Barcelona, espejo sangriento del mundo hoy del mundo civilizado?>> 
 El Diluvio (19-3-1937), també esgrimia la seva ira contra l’atac aeri: <<Los crímenes de la aviación extrangera: Esbirros de Hitler y Mussolini realizaron ayer siete agresiones más contra Barcelona y añadieron nuevos nombres a la lista de víctimas civiles de su crimininal actividad.>>
L'alcalde de Barcelona Hilari Salvadó, en unes declaracions fetes al Diari de Barcelona (21-3-1938), afirmava que les víctimes dels bombardeigs dels tres dies de març eren 875 morts (512 homes, 245 dones i 118 infants), i, a més, hi havia uns 1500 ferits. L’alcalde manifestava que la saturació dels hospitals havia produït que molts dels ferits greus acabessin morint.
Anna Murià, al Diari de Barcelona, descriu els terribles bombardeigs patits per Barcelona aquells dies i que ella els ha contemplat des del Guinardó: <<Quina olor escampaven les magnòlies en aquelles nits de bombardeig! Als primers esgarrips de les sirenes, sortíem a les finestres. La ciutat enviava al cel múltiples vies làcties i esquitxava l’aire amb el brollador de llunes vermelles dels indicadors. Olor de magnòlia. Brunzien els motors. Bramulaven els canons i la casa se somovia. A dalt esclataven fabuloses estrelles. A baix sorgien bresques flamarades. Tot feia olor de magnòlia. Allò que xiulava era l’aurora? S’allunyava el brunzir; a poc a poc es calmaven els canons. Desapareixien de l’aire els rosaris de foc, els astres esclatats i les vies làcties. Sortien les petites, humils estrelles. Només quedava l’olor de les magnòlies i dos incendis llunyans.>>
La Humanitat parlava dels terrorífics moments actuals i de la generosa lluita del poble contra el feixisme i sobre l’art d’escriure una epopeia: <<En el seu dia seran resumides aquestes pàgines en un capítol que tindrà per títol: “Epopeia espanyola”.>>
El consistori barceloní va emetre el comunicat següent: <<L’Ajuntament de Barcelona, davant els bàrbars bombardeigs d’aquestes vint-i-quatre hores, en les quals l’aviació alemanya i italiana han assassinat gran nombre de nens, dones i vells, lliurant-se a veritables actes de salvatgisme contra els més elementals principis d’humanitat, per acord del Comitè Municipal Permanent, reunit en sessió extraordinària, alça la seva veu alenadora, per dir al poble que l’únic propòsit de l’enemic és influir damunt la guerra, intentant, inútilment, desmoralitzat la rereguarda. Aquest bombardeig que no persegueixen cap objectiu militar, no han de minvar en res l’entusiasme popular, que vol salvar la seva independència enfront l’agressió estrangera. Sàpiga el poble de Barcelona que l’Ajuntament està portant a terme els treballs necessaris per tal que la ciutat estigui degudament defensada a fi de frustrar en absolut el covard sistema emprat per les nacions que fan el que elles anomenen la guerra totalitària.>>
La Generalitat de Catalunya també publicava un comunicat en les mateixes característiques de protesta pel brutal bombardeig patit per la ciutat de Barcelona: <<El Govern de la Generalitat, unit en un sol pensament, i amb la confiança i la utilitat que li dóna el poble de Catalunya, encoratja la població civil, tan coratjosa en aquestes hores difícils, a perseverar en la seva serena i forta ciutadania, i els soldats del nostre exèrcit, paladins de la llibertat i de la justícia davant el món, a seguir lluitant pels ideals de Catalunya i de la República.>>
L’Ajuntament de Barcelona enviava un telegrama als alcaldes de les principals ciutats estrangeres: <<L’Alcalde de Barcelona, obrant per acord del Comitè Permanent Municipal, convocat en Sessió extraordinària, es dirigeix a vós, com a Alcalde d’una ciutat democràtica, liberal i civilitzada, per a denunciar l’acte salvatge realitzat pels avions alemanys i italians durant les últimes vint-i-quatre hores, en què han causat innombrables víctimes, entre les quals hi ha un gran nombre d’infants, dones i vells. És una terrible tragèdia contra els més elementals sentiments d’humanitat veure una ciutat oberta sofrir aquesta agressió inqualificable que la Història mai no sabrà oblidar. L’Ajuntament de Barcelona sol·licita la vostra generosa intervenció per tal d’arribar a una protesta universal que pugui deturar aquest acte de vandalisme.>>
Els bombardeigs patits per Barcelona van tenir un gran ressò internacional que va mobilitzar la protesta dels intel·lectuals, de la premsa i dels centres oficials, fins i tot el Vaticà va enviar un telegrama a Franco pregant que acabessin els atacs aeris sobre les ciutats obertes. El primer ministre britànic Naville Chamberlain, en la seva intervenció a la Càmera dels Comuns, va denunciar el brutal atac aeri sobre Barcelona; també el secretari d’Estat anglès Lord Halifax, i el dels Estats Units, Cordell Hull, presentaven queixes oficials davant del Govern de Salamanca. L’Ajuntament de Barcelona va rebre milers de telegrames d’arreu protestant pels brutals atacs i mostrant la seva solidaritat amb el poble barceloní. Un dels telegrames de condol pel bombardeig procedia del president de Mèxic, Lázaro Cárdenas, que tanta ajuda va prestar posteriorment als exiliats catalans i espanyols. 
La Humanitat (23-3-1938), difonia un escrit d’Antoni Rovira Virgili, “Barcelona”, en què deia: <<Hem vist amb els nostres ulls la ciutat de Barcelona sota la pluja de bombes. Hem vist l’estesa de morts i ferits als carrers, les ambulàncies plenes de ferits, els camions plens de morts. Hem vist les cases esfondrades o rebentades, mentre hom furgava les runes en treure’n víctimes. He vist que, fora dels llocs materials colpits, la gent omplia novament els carrers i les places i se dedicava als seus afers habituals. La breu interrupció d’algunes indústries va ésser motivada, més que per altra cosa, per la mancança de comunicacions a l’hora d’anar a la feina. He vist tot això. I hem vist encara els tramviaires i els conductors d’autobusos, i els treballadors dels serveis públics, i el personal dels diaris, i tants d’altres ciutadans, mantenir-se ferms en els llocs respectius. Oh, sí, mister Chamberlain! Els crims de l’aviació feixista fan horror i fàstic, vistes de Londres estant. I, vistos de Barcelona mateix fan molt més horror i molt més fàstic. Però davant la fermesa, ensems adolorida i infrangible, dels ciutadans de Barcelona, hem sentit orgull, un profund orgull humà i català. La capital de Catalunya pel seu coratge i per la seva serenitat, es mostra a l’alçada de qualsevol altra ciutat del món. (...) Barcelona és verament la torre mestra de Catalunya, com li deien els antics. Torre mestra en la defensa militar de la pàtria catalana, i torre mestra en l’acció contra els seus enemics. ¿Quina ciutat peninsular ha sofert més setges que Barcelona? ¿Quina ciutat peninsular ha vist més sovint davant de les seves muralles o dins dels seus carrers les flamarades vermelles de la guerra i de la revolució? (...) Barcelona, davant la més dura prova dolorosa que fins ara ha sofert, s’ha portat dignament, coratjosament, gloriosament. Els catalans, que saludem el Madrid heroic, alcem ben alt el nom de Barcelona, torre mestra de la Catalunya immortal.>>

Ferran Aisa- Pàmpols
(Fragment del llibre de Ferran Aisa, República, guerra i revolució. L'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939, Editorial Base-Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2009)

Santa Madrona / Montjuïc

15 DE MARÇ: SANTA MADRONA COPATRONA DE BARCELONA


FERRAN AISA

(Ermita de Santa Madrona a Montjuïc. Foto Mei Vidal)

L’ermita de santa Madrona ja era molt popular el segle XV. La santa era estimada i venerada pels barcelonins, ho era tant que molts pares posaven a les seves filles el nom de Madrona. L’any 1563 el Consell de Cent va decidir convertir-la en copatrona de Barcelona compartida amb santa Eulàlia, la Mercè ho seria més tard. Segons la llegenda santa Madrona havia nascut el segle III en una vil·la romana de Montjuïc. De molt joveneta va quedar orfe de pare i mare, aleshores fou afillada pel seu oncle que vivia a Roma i, deixant Barcelona amb llàgrimes, va marxar a viure amb el seu tutor. La noia durant la seva estada a la capital imperial conegué el cristianisme degut a les converses mantingudes amb una esclava cristiana i convertida a la nova religió fou batejada als catorze anys. Només havia transcorregut un any de l'entrada a la fe cristiana quan fou denunciada davant l’emperador Dioclecià. Jutjada com a tal confessà amb sinceritat i energia la seva fe i com no va voler renunciar-hi fou condemnada a morir en martiri.
L’any 892, en plena edat mitjana, uns mercaders marsellesos van comprar el cos de la santa i van embarcar-lo en una nau cap a la seva terra. El vaixell, que portava el cos de la santa, quan passà per davant de Barcelona, va patir una terrible mala maror que posà en perill la nau. El patró va encarar la proa cap a la costa i, a l'arribada al port, la mar es va calmar. Quan el vaixell va voler salpar de nou, la mar va tornar a encabritar-se, i el vaixell aleshores va encallar al peu del Morrot. Novament els marins van voler partir però era impossible sortir de les aigües del port de Barcelona, així una i altra vegada, finalment hi van desistir del seu propòsit de continuar el viatge amb les relíquies de la santa i van comprendre que la santa volia restar a la seva terra natal. Els mariners van desembarcar-la, cedint a la ciutat de Barcelona. Les restes de la santa van ésser dipositades a la capella de sant Fruitós de Montjuïc, per recordar-hi que havia nascut en aquells indrets uns segles abans. El vaixell, aleshores, pogué sortir sense cap altre problema, mar endins, cap a Marsella.
L’any 1117, havent-se reconstruït el monestir de Sant Pau del Camp desfet per una irrupció musulmana i gràcies a la generositat de Gibert Guitart i de la seva esposa Rolanda, les relíquies de santa Madrona van ser traslladades al cenobi benedictí del Raval, doncs la capella de sant Fruitós es trobava en estat ruïnós; i allí s’estigueren les relíquies fins que els devots barcelonins van aixecar la capella de la santa màrtir a Montjuïc. L’ermita de santa Madrona, sota els auspicis dels pares Caputxins, era situada molt a prop de l’actual capella, situada entre el Museu Etnològic i el PalauNacional. L’any 1578 va passar a ésser regida pels franciscans i, finalment, els servites de sant Bertran se’n feren càrrec. Uns goigs antics dedicats a la santa deien:

                    Del Montjuïc a rampeu
                    prompte en ric temple os posaren
                    i en molts jorns os hostatjaren
                    dintre nostra hermosa Seu;
                    de la ciutat copatrona
                    pel Consell sou proclamada.   


Les relíquies de santa Madrona van ser dipositades a la Catedral de Barcelona i, posteriorment, al convent dels Carmelites. El 1888 fou inaugurada per la Reina regent Maria Cristina la nova església de santa Madrona, al carrer Tapioles del Poble-sec; i, finalment, el 1907 fou restaurada la capella de santa Madrona a Montjuïc, gràcies a la família Pérez Mencheta, propietària d’El Noticiero Universal, que l’havia comprada a l’inici del segle XX.
Les relíquies de la santa van ésser traslladades al temple del carrer Tapioles, però després que fos incendiada l’església durant la Setmana Tràgica el juliol del 1909, van ser-hi dipositades a la parròquia de Sant Agustí. 
Els refranys barcelonins sobre la santa eren molt abundants, un d’ells deia que les orenetes, quan arribaven a la ciutat, el primer lloc que visitaven era la capella de Montjuïc i ho solien fer el 15 de març dia de commemoració de la santa, uns versos ho recorden:

                    Orenetes per Santa Madrona,
                    l’hivern és fora.   
                    Per Santa Madrona
                    canten l’oreneta i l’alosa.

Ferran Aisa.Pàmpols
(Fragment del llibre Montjuïc, la muntanya del poble)

Antonio Machado / Collioure

El dia 22 de febrer d'enguany es va complir el 74 aniversari de la mort del poeta Antonio Machado a Cotllioure. Com homenatge reprodueixo un article que vaig escriure l'any 1986 per la revista El Vaixell Blanc, després d'una visita al cementeri de la localitat francesa on està enterrat el poeta.

Una de les darreres fotos de Machado (1875-1939)

MACHADO

      Ferran Aisa

Una vez más se ha celebrado en la localidad de Collioure (sur de Franbcia) la ya tradicional conmemoración del aniversario de la muerte del poeta don Antonio Machado. Muerte ocurrida en circunstancias tristes y trágicas el día 22 de febrero de 1939. La tumba de Machado en Collioure continúa siendo lugar de peregrinación para muchos españoles, nunca faltan las flores e incluso se ha instalado un buzón donde los anónimos visitantes depositan sus misivas ya sea en forma de carta o de poema. Por otra parte la Asociación Antonio Machado de la localidad francesa, organiza cada año diversos actos culturales y fomenta un premio literario que lleva el nombre del poeta de Sevilla.
A pesar de que muchas veces se ha discutido la necesidad o no de trasladar los restos de Machado a un lugar de España, posiblemente a Soria donde está enterrada la que fue su Mujer, Leonor. Parece que de momento perdura la cordura y los restos de Machado
continuarán en el mismo lugar que fue enterrado hace cuarenta y siete años.
Machado continúa siendo, pese a quien pese, un símbolo de la España peregrina: un recuerdo constante de la gran tragedia española, de la diáspora republicana.
Durante el pasado año, concretamente del 29 de septiembre al 15 de octubre ha tenido lugar en diversos puntos de España un homenaje a los tres poetas que más sufrieron las consecuencias de la guerra civil, como fueron García Lorca, Hernández y Machado;
además con estos tres poetas se pretendía hacer un homenaje a todos aquellos que cayeron fusilados en las madrugadas, en las cárceles o en el exilio. Precisamente este año se celebrará el cincuenta aniversario de la cruenta tragedia española y también el
cincuentenario de la muerte por fusilamiento de Federico García Lorca.
Antonio Machado no fue solamente un gran poeta, sino también un gran pensador, su Filosofía estaba marcada por una clara sabiduría popular. Él que había surgido del pueblo, se nutría de las raíces más profundas del pueblo, su personaje apócrifo, Juan de Mairena, es la perfecta representación de esa filosofía popular, éste sabía anunciar
paradojas y sentencias como ésta: <<Porque el delito mayor / del hombre es haber nacido.>>
Machado que fue un hombre realmente bueno <<en el buen sentido de la palabra>> tuvo que sufrir con una gran tristeza aquella huida de su patria junto a su madre Ana Ruiz, a su hermano José y a tantos y a tantos vencidos. El mundo se le vino abajo. En Collioure, en los poco días que vivió, solía contemplar en silencio la inmensidad del mar y envidiar a los humildes pescadores del lugar. La enfermedad y la añoranza de lo perdido <<se canta lo que se pierde>>, lo acabaron de matar. Dos días de su muerte la parca se llevó también a su madre, ambos serían enterrados en la misma tumba. A Machado le rindieron homenaje soldados del ejército republicano. En el bolsillo de su chaqueta americana encontraron su último verso. Un solo verso: <<Estos días azules y este sol de la infancia.>>

Ferran Aisa-Pàmpols
(El Vaixell Blanc, núm. 29-30, març-abril de 1986)
 

Salvador Seguí / 90 aniversari assassinat

 LA BARANA DEL VENT
 
90 ANIVERSARI DE L’ASSASSINAT DE SALVADOR SEGUÍ
 
Ferran Aisa
 

(Dibuix d'Opisso)

Al vespres del dia 10 de març de 1923 eren assassinats al carrer de la Cadena els destacats militants dels Sindicats Únics de la CNT, Salvador Seguí “El Noi del Sucre” i Francesc Comas “Peronas”. Tan sols uns dies abans, el 27 de febrer, els cenetistes havien estat presents en un actecelebrat  al Sindicat Únic de la Distribució del carrer Més Baix de Sant Pere on va parlar l’eminent científic i Premi Nobel de Física Albert Einstein. Al local sindical el científic alemany va entrevistar-se amb Àngel Pestaña que el va posar al corrent de la situació social que es vivia en aquells moments a Barcelona. El Nolticiero Universal del dia següent recollia la informació d’aquest acte citant les paraules que havia dit d’Eisntein en què es manifestava revolucionari de l’ordre científic i que li preocupaven moltíssim les qüestions socials. Solidaridad Obrera (11-3-1923) també es feia ressó de la visita: <<Como recordaréis, camaradas, cuando Einstein estuvo en Barcelona fue a visitar a la representación obrera en el local de la Distribución, donde pronunció un elevado discurso, contestándole Pestaña en nombre de la Confederación Nacional del Trabajo.>>
Salvador Seguí s’havia proposat promoure l’anarcosindicalisme als treballadors espanyols a través de tres punts bàsics: 1. Intensificar al màxim la propaganda per obtenir l’adhesió massiva dels treballadors. 2. Reorganitzar els sindicats confederals i oferir als afiliats una formació tant de tipus cultural com moral. 3. Establir amb els partits republicans d’esquerres i els socialistes tota mena de pactes conjunts per promoure plataformes contra el poder. El Noi del Sucre es va dedicar, els darrers mesos de la seva vida, a promoure aquests tres objectius sindicals a les gires de propaganda
efectuades per Espanya on pronuncià mítings a Sevilla, València, Madrid, Saragossa, Palma de Mallorca, Ciutadella, Villa-Carlos, Alaior, Maó, Reus, Flix i Barcelona. El seu acte de Barcelona fou a la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular del carrer del Carme,
30, on Seguí va parlar dels problemes del terrorisme. Uns dies després el popular “Noi del Sucre” i el militant del Sindicat Únic “Peronas” eren assassinats per pistolers del Sindicat Lliure a sou de la patronal catalana. La CNT va mobilitzar els seus militants i va convocar una aturada de protesta, que va ser seguida massivament pels treballadors barcelonins. El 14 de març els cenetistes es van manifestar a la plaça Catalunya, la comitiva va baixar per la Rambla i pel passeig de Colom fins al Govern Civil, on una delegació de la CNT encapçalada pel mestre racionalista Josep Alberola es va entrevistar amb el governador Salvador Raventós. Els delegats cenetistes van protestar per l’assassinat de Seguí, pel seu enterrament clandestí i per l’entrada de la policia al sindicat del ram de la Fusta. Les morts de Seguí i de Comas van ser la gota que va fer vessar el got d’aigua, la societat civil barcelonina va posar el crit al cel i va clamar una vegada més per la pau social i contra el terrorisme.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Solidaridad Obrera, núm, 353, 22 de febrer de 2013)

Dones Lliures / 8 de març

AMB MOTIU DEL 8 DE MARÇ DIA DE LA DONA TREBALLADORA RECUPERO UN CAPÍTOL DEDICAT A LES POETES DE L'AGRUPACIÓ "MUJERES LIBRES" DEL LLIBRE DE FERRAN AISA"POETES EN TEMPS DE REVOLTA, BARCELONA, 1936-1939"


POETESSES DONES LLIURES

 
FERRAN AISA

(Cartell de Mujeres Libres de 1936)

El moviment Mujeres Libres va néixer a Madrid la primavera de 1936 amb la revista del mateix nom. Posteriorment es va fundar l’agrupació de Barcelona que va jugar un gran paper durant la Guerra Civil a Catalunya. Hi van destacar Lucia Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada, Soledar Estorach, Amparo Poch, Nita Nahuel, Ada Martí, Aurea Cuadrado, Pilar Granjel, Sara Berenguer..., i moltes dones més. Entre les seves creacions a Barcelona hi ha el Casal de la Dona Treballadora, els Liberatoris de Prostitució i els refugis d’infants. 
L’agrupació va promoure molts festivals benèfics on no hi mancava la poesia. El 8 de març de 1937 hi van participar en el “Míting-Monstre Pro-Emancipació de la Dona”,  en què intervingueren, Frederica Monteny, Victòria Kent, Anna Murià, Lucia Sánchez Saornil i Fèlix Martí Ibàñez.
La revista de les dones llibertàries, Mujeres Libres, tractava temes generals de la dona, d’opinió, d’ideologia i de cultura. També la poesia va formar part de la revista, doncs, la majoria de les dones llibertàries que havien format el grup eren poetesses. Entre els poemes publicats destaquen sobretot les “Coplas de Mujeres Libres”. N’eren lletres musicades amb títols com “¡Alto la Revolución!” o “El sambenito”. Són cançons satíriques del moment, lletres que marquen un tarannà nou dins del camp republicà, ben explícita és la lletra d’“El Sambenito”:

        <<-¿Quién alborota a la fiera
        quiere decírmelo usted?
        -Quién ha de ser, camarada?
        ¡La FAI y la CNT!
        -Quién sube las subsistencias?
        -¡Pues bien clarito se ve!
        Siempre los incontrolables:
        La FAI i la CNT.
        ¿Qué los aviones fascistas
        causaron muertos?... ¡Ay!
        Aviones fascistas dice,
        pero... ¡ya será la FAI!
        ¿Qué falta el pan y la carne,
        el azúcar y el café?
        ¡Claro se lo toman todo
        esos de la CNT!
        ¿Qué te cae un rayo encima?
        ¿Qué enferma el gato?... ¡Caray!
        Eso me da mala espina:
        por ahí anda la FAI!
        Todo lo peor que ocurre,
        lo más malo que se ve,
        ¿no será mucho cargarle
        a la FAI y CNT?
        ¿Quiénes echan a la calle
        estas consignas bulistas?
        ¿Serán “revolucionarios”,
        demócratas o fascistas?>>
 
El poema “¡Alto la Revolución”, assenyala el viratge que ha fet la revolució i com la contrarevolució va guanyant-li la batalla:

        <<Nos dice la Democracia:
        ¡Alto la Revolución!
        Y, mientras, los hombres caen
        bajo el fuego del cañón.
        ¡Aquí hay puesto para todos,
        el gran GEPCI nos cobija!
        ¡Viva el robo “controlado”!
        ¡Viva el comerciante, viva!
        Esas patrullas que acaban
        con fascistas y traidores,
        ¡a ver si se las liquida,
        que corre prisa, señores!
        El interés colectivo
        es nuestra preocupación.
        Desde anoche, esta consigna:
        ¡muncipalización!
        Ya está acordada la misa
        por los “revolucionarios”;
        pero no estamos conformes:
        ¡queremos misa y rosario!
        ¡Que rozamos intereses
        del honrado propietario!
        ¡Fuera colectividades!
        ¡Quede todo como antaño!
        ¡El extranjero nos mira!
        ¡Seamos prudentes, por Dios!
        ¡Que el Papa no nos ayuda!
        ¡Alto la Revolución!>>
       
Mujeres Libres recull un poema anònim trobat a una trinxera de Villaverde, l’onze de novembre de 1936, al Front de Madrid. N’era l’autor un milicià que va caure defensant la llibertat del poble i la legalitat de la República. El vers fou publicat amb el títol “Fragmento de Carta” (Mujeres Libres, núm 10, 19-7-1937):

        <<Tengo un hermano en el frente
        que tú no conoces madre,
        que el hermano que ahora tengo
        no lleva tu misma sangre.
        Un hermano en cada frente
        me atan más que tus dogales.
        Tengo más atado el cuerpo
        que el corazón que en él late.
        Tengo un hermano en el frente
        de Asturias, otro luchando
        arriba en el Guadarrama,
        bajo sus altos pinares
        y las agujas del frío,
        otro hermano tengo, madre,
        y otro por Extremadura,
        tierra llana en donde arden
        sin ganados las dehesas
        y entre balazos el aire.
        Subiendo a Guadalajara,
        tierra de dulces panales,
        que sus abejas vigilan
        y sus páramos reparten;
        camino ya de Sigüenza
        y bien pasado Jadraque,
        otro hermano en las trincheras
        contra el fascismo se bate.
        Y cerca ya de Madrid
        aquí en Castilla la grande,
        hay más hermanos conmigo
        que estrellas tras de la tarde.
        Ni ellos conocen mi nombre
        ni yo sé como nombrarles.
        Sólo el nombre del que muere
        entre nosotros se sabe,
        no por llorar su recuerdo,
        pero sí por imitarle,
        que el que por nosotros muere,
        no muere, sino que nace;
        y no hay hermano que caiga
        que una espina no levante.
        Madre no puedo moverme
        de mi puesto de combate.
        que el hermano que ha caído
        me aprieta sobre su sangre.
        No hay corazón más atado
        que aquel que no fuerza nadie
        y él mismo se ciñe al yugo
        que sabe que ha de libarle.
        Tengo un hermano en el frente,
        otros por mis venas late.
        ¡España, tierra caliente
        tus cadenas se deshacen!>

Lucia Sánchez Saornil, de la que ja n’he parlat, publica els seus poemes, entre altres periòdics, a CNT i a Mujeres Libres. Ella és l’autora de la lletra de l’himne de l’agrupació femenina llibertària:

        <<Puño en alto mujeres de Iberia
        hacia horizontes preñados de luz
        por rutas ardientes,
        los pies en la tierra,
        la frente en lo azul.
        Afirmando promesas de vida
        desafiemos la tradición;
        modelemos la arcilla caliente
        de un mundo nacido
        del dolor.
        Que el pasado se hunda en la nada.
        ¡Qué nos importa del ayer!
        Queremos escribir de nuevo
        la palabra mujer.
        Adelante, mujeres del mundo,
        con el puño elevado al azul.
        Por rutas ardientes.
        ¡Adelante,
        de cara a luz!>>

Lucia Sánchez Saornil va escriure molts poemes com per exemple “Romance de La Libertaria”, que feia referència a Maria Silva Cruz “La Libertaria”, asesinada, l’any 1933, en la insurrecció anarquista de Casas Viejas.  Sánchez Saornil dedica també poemes al 19 de Juliol, a Astúries, a Durruti..., i al seu Madrid heroic:

        <<¡Madrid, corazón del mundo!
        -no ya corazón de España-
        como túnica de Cristo
        malhechores te desgarran.
        ¡Ay, rondas de mi Madrid,
        ríos de sangre y de lágrimas!
        Tus noches no son tus noches
        llenas de hasta el alba;
        son pavorosos abismos
        en cuyas negras entrañas
        revientan frutos de fuego
        maduros de vieja saña.
        ¡Madrid de los arrabales,
        río de sangre y de lágrimas,
        abre la tumba a tus muertos!
        -A nosotras, Malasaña!
        van las mujeres rugiendo,
        tremula de fiebre y ansia,
        galopando en potro de ira,
        con las manos desplegadas
        a la busca de campos de odio
        de amapolas de venganza.
        ¡Madrid, corazón del mundo,
        corazón que se desangra...
        Por la Puerta de Segovia
        sube de cara al Alcázar
        entre roncos alaridos
        el pueblo pidiendo armas.
        (...) ¡Madrid, Madrid, mi Madrid,
        haremos una muralla
        de carne humana y de fuego
        y a ver qué guapo se la salta!
        (...) ¡Muchachos al parapeto!
        donde Madrid os reclama.
        ¡Adelante las mujeres!
        ¡adelante! ¿Quién se tarda?
        Una hora vale un año,
        un minuto, una semana.
        ¡Hagamos muros de carne
        y a ver qué guapo los salva!>>       
 
Una altra poetessa del grup “Mujeres Libres” fou la doctora aragonesa Amparo Poch Gascón (1902-1968) que, durant la guerra, va dirigir la Casa de la Dona Treballadora a Barcelona. Amparo Poch, per la seva humanitat, va ésser coneguda con la “Doctora Salud Alegre”, va morir al seu exili de Tolosa de Llenguadoc. La majoria dels seus escrits anaven dirigits a les dones amb conceptes com la maternitat, la puericultura, la sexualitat i la higiene corporal. Va escriure a la revista Mujeres Libres i a Umbral. Un dels poemes de la doctora Poch porta per títol “Mañana”:

        <<Mas trabajo, amiga:
        más esfuerzo, hermana...
        Mañana tendremos la paz, las canciones,
        y el amor sin trabas,
        su caricia libre,
        su pureza exacta,
        su verdad caliente.
        Mas esfuerzos hermana.
        Va por el camino la luna despierta;
        desde el cielo mira la gesta esforzada.
        Subiendo, subiendo,
        los Hombres escalan
        la dura pendiente de sus libertades
        ya verás... mañana
        tendremos el pan y los niños,
        tendremos la gracia
        de vivir, y saberlo y sentirlo...
        ¡Mas trabajo, hermana!>>               

Nita Nahuel, membre de “Mujeres Libres”, publica “Primero de Mayo en España” (Tierra y Libertad, 1-5-1937). Un fragment d’aquest poema diu:

        <<(...) ¡Primero de Mayo en España!
        ¡Venid todos, hermanos!
        ¡Acudid, trabajadores, con vuestras lanzas certeras
        para ultimar a la fiera
        de todos los explotados!
        ¡Ayudad a los luchadores de la España proletaria!
        ¡Rusos, franceses, germanos,
        ingleses, indios y checos,
        belgas, suizos, italianos,
        austriacos, suecos y griegos,
        árabes y americanos,
        desenvainad vuestra espada
        veterana en la batalla
        y auxiliad a los titanes de la España libertaria
        a segar la última testa
        de la Hidra milenaria!
        ¡Primero de Mayo en España!
        ¡Paso, a los Héroes!
        ¡Paso, paso a los Grandes,
        a los bravos hacedores de la Revolución en marcha,
        en alas de la Victoria, la Libertad soñada!
        ¡Oíd sus cantos de gloria
        y sus fanfarrias triunfales!
        ¡Salud! Soberbios titanes
        coronados de laureles,
        vencedores de Madrid, Aragón y Guadalajara,
        de Teruel y Andalucia,
        Bilbao, Euskadi y Jarama,
        que con gesto bravío y altivez en la mirada,
        en este Primero de Mayo,
        ¡Primero de Mayo en España!
        Plantáis en medio mundo la Bandera Proletaria!>>       
 
Altres poetesses que van publicar els seus versos a la premsa confederal van ser Rosario de Acuña i María Martínez Sagi. Les sevs col”laboracions es poden trobar al diari CNT. De la primera dona és el sonet “La visión de la anarquía”:

        << Niños en la miseria abandonados;
        mujeres siervas; viejos desvalidos,
        pordioseros hambrientos y ateridos,
        seres de todo bien desheredados.
        Obreros al trabajo esclavizados,
        legiones de inocentes oprimidos...
        Todos los desdichados reunidos
        se aprestan a luchar desesperados.
        Sobre el mundo del oro que enloquece
        ebrio de orgullos y placer maldito,
        todos avanzan ya, su furia crece;
        brilla en sus manos la incendiaria tea,
        venganza piden con rugiente grito
        y un resplandor de sangre los rodea>>


D’Ana María Martínez Sagi és el poema “Por el río venía” (CNT, 5-10-1936):

        <<Venía tu cuerpo moreno,
        en el agua rosada del río,
        un viento, de pena callada,
        retorcía los grises olivos.
        Venía tu cuerpo moreno,
        immóvil y frío.
        El agua, cantando, pasaba
        por tus dedos rígidos.
        ¡Venías tan pálido,
        soldado, en el río!
        La boca cerrada, las manos heladas,
        la piel como el lirio;
        y una herida roja, en los ojos limpios...
        ¡Qué muerte la tuya, soldado del pueblo,
        bravo miliciano, corazón amigo;
        que muerte más dulce, cien brazos de agua,
        ceñidos en torno de tu rostro lívido!
        No venías muerto, sobre el agua clara,
        sobre el agua clara, venías dormido:
        un clavel granate, en la sien nevada,
        y en los ojos quietos, dos luceros vivos.
        ¡Qué palido y frío,
        venía tu cuerpo moreno
        sobre el agua rosada del río!>>

Ferran Aisa-Pàmpols
(Capítol del llibre de Ferran Aisa Poetes en temps de revolta, Barcelona, 1936-1939, Lleonard Muntaner, Palma de Mallorca, 2010).

Josep Comas i Solà / astrònom popular català

EL FAR
 
Josep Comas i Solà, l’astrònom del Tibidabo
 

(Josep Comas i Solà)

Ferran Aisa 

Josep Comas i Solà (Barcelona, 1868-1937), va ésser un eminent científic que va saber sintonitzar amb les classes populars catalanes. Va estudiar física i matemàtiques a la Universitat de Barcelona. Comas i Solà va destacar com a divulgador científic i com a impulsor de l’astronomia a Catalunya. La seva primera feina com astrònom fou a l’Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols, a les instal·lacions creades per l’industrial i astrònom Rafael Patxot. Comas i Solà va viatjar per Europa per conèixer els principals centres d’astronomia i va visitar el volcà Vesubi. L’any 1900 va estudiar l’eclipsi de sol, esdevenint un expert en aquesta mena d’observacions. Fou pioner de la fotografia i la cinematografia aplicades a l’astronomia. Entre les seves principals observacions astronòmiques destaca les investigacions efectuades sobre els planetes Júpiter i Saturn. 
L’any 1910 va seguir i fotografiar el Cometa Halley. Va destacar com un dels principals científics en la recerca dels asteroides, dels quals en va descobrir onze, un d’ells porta el seu nom. Molts dels seus descobriments els va fer des de l’observatori de casa seva, Vil·la Urània, a la Via Augusta de Barcelona. També va escriure nombrosos tractats científics sobre astronomia: El cielo, El espiritismo ante la ciencia, Ensayos sobre filosofia científica, Astronomia, etc. I va publicar nombrosos articles tant a revistes científiques com de signe divulgatiu a La Vanguardia. 
Josep Comas i Solà va ésser director de l’Observatori Fabra al Tibidabo, des de la seva creació el 1904 fins a 1937. El centre astronòmic acollia totes les setmanes les visites de la societat civil catalana que pujava al centre a meravellar-se de les explicacions del savi barceloní. Així des dels alumnes de les escoles públiques o privades a les entitats culturals, recreatives i obreres van passar per l’Observatori per mirar la lluna i les estrelles des dels telescopis allà instal·lat. També va fer moltes conferències a la seu de les entitats culturals com l’Ateneu Enciclopèdic Popular. 
Comas i Solà durant l’etapa revolucionària de Catalunya va adherir-se al Sindicat de Professions Lliberals de la CNT. El científic va col·laborar en l’obra cultural del CENU i de l’extensió universitària presentant diverses xerrades sobre “Activitats científiques a Catalunya en els moments actuals” i sobre “L’exploració del cel”. 
Comas i Solà va participar com a representant de la CNT-FAI al II Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes celebrat el juny de 1937 a les ciutats de Barcelona, Valencia i Madrid. La CNT va enviar a Valencia una delegació formada per Frederica Montseny, Gonçal de Reparaz i Josep Comas i Solà. L’eminent astrònom barceloní va morir el dos de desembre de 1937, tan sols uns mesos després de la seva participació en aquests actes culturals antifeixistes.


Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 147, febrer de 2013)

José Luis Arrabal (montañero) / Naranco de Bulnes

El febrer de 1970 dos joves alpinistes Gervasio Lastra de 30 anys i José Luis Arrabal de 21 van quedar atrapats a una paret del Naranco de Bulnes a la cordillera cantàbrica. El seu rescat fou una odissea que va cridar l'atenció dels mitjans de comunicació i fou seguit emotivament pel poble espanyol. Mentre el primer jove es va salvar, el segon va morir al cap d'uns dies. 

(L'alpinista madrileny José Luis Arrabal

Tragedia en el Naranco de Bulnes
 
Ferran Aisa
 

Cirilo también me escribió desde su campamento en Burgos, una ciudad sitiada por el frío y la nieve. Mi amigo me ponía al corriente de una noticia de la cual ya era sabedor por la prensa: 

<<Supongo que te habrás enterado de la odisea casi trágica que corrieron dos montañeros en el Naranco de Bulnes, uno de ellos, Arrabal, el más joven es primo mío el hermano mayor de Vitor, pero por fin todo ha terminado bastante bien, aunque a mi primo no sé si le tendrán que amputar algún dedo del pie. Ya me dirás si te sigues escribiendo con mi prima>>.
 

Cirilo se refería al caso de los dos montañeros, José Luis Arrabal y Gervasio Lastra, que permanecieron colgados varios días en una cornisa del Naranco de Bulnes (Picos de Europa). Durante su escalada iniciada el 10 de febrero de 1970 tuvieron que luchar contra la inclemenecia del tiempo que les dejo aislados en lo alto de la pared de la montaña sin poder moverse del lugar donde quedaron. 
A su rescate salieron montañeros experimentados como César Pérez Tudela, Joaquín Rodrigo Burillo y Salvador Rivas que lograron ponerse en contacto con Arrabal y Lastra sobre todo para darles ánimos, pues en el lugar donde estaban era sumamente peligroso. El equipo de rescate consiguió llegar hasta el lugar donde se encontraban los dos jóvenes, pero pronto vieron que mientras Gervasio Lastra, a pesar de estar muy débil, podía bajar la montaña por su propio pie, naturalmente con la ayuda de los montañeros. José Luis Arrabal, mucho más grave, necesitaría la ayuda externa de un helicóptero para salir de la pared. Finalmente el joven Arrabal de 21 años fue rescatado el sábado 21 de febrero por la mañana en una arriesgada misión en helicóptero, conseguida gracias a la destreza del piloto Pasquín y la valentía del montañero Alfonso de Cosgaya. El experto alpinista colgado en el patín del helicóptero descolgó el fardo con una cuerda donde Pérez de Tudela pudo atar con el cacolet a Arrabal. 

(Moment del rescat de José Luis Arrabal)

El helicóptero con un esmerado movimiento deslizó el cuerpo del alpinista hasta lugar seguro donde fue tratado urgentemente por los servicios médicos. Pero tras ser trasladado al Hospital General de Oviedo, Arrabal falleció una semana después, siendo enterrado en Madrid. Su muerte fue muy emotiva, pues desde hacia varios días los medios de comunicación seguían la noticia de los pasos del rescate.
Toda la prensa española habló del caso de los dos jóvenes montañeros atrapados en el Naranco de Bulnes y, especialmente, de José Luis por su trágico desenlace. En fin, una pena...Sus restos fueron trasladados a Madrid para ser enterrados. La familia recibió el pésame de numerosa gente entre los cuales, según decía la prensa, había el de los Príncipes de España, don Juan Carlos y doña Sofía.
Yo en el Campamento de San Clemente de Sasebas (Girona)
 recibía recortes de prensa que, sobre este triste caso, me enviaban mis padres o mi primo. Sí, todos los medios de comunicación trataron este triste tema, Televisión Española hizo un reportaje que fue emitido un sábado después del Telediario en una hora de gran audiencia. El Noticiero Universal (2-3-1970), decía: 

<<A las siete de la tarde del sábado dejó de existir, en el Hospital General de Asturias, el montañero José Luis Arrabal, protagonista junto con su compañero Gervasio Lastra, de la odisea vivida recientemente en el Naranco de Bulnes y que ha tenido en vilo a toda España>>.
 
Mis padres me escribieron una carta (3-3-1970) en que me hablaban del trágico desenlace del joven montañero: 

<<Supongo que ya estarás enterado del fatal desenlace de Arrabal el montañero, a nosotros nos causó pena cuando vimos la noticia por la tele, si escribes a su hermana, dale el pésame a ella y a sus padres de nuestra parte, pues comprendemos el trago tan amargo que están pasando, al perder en plena juventud a un hijo>>.
 
Escribí a Victoria para darle el pésame a ella, a sus hermanos y a sus padres; también contesté la carta de mi amigo Cirilo y, poco después, confeccioné un poema dedicado al joven montañero, que 
había conocido unos meses antes en su barrio de Vallecas (Madrid), durante una de las visitas que hice a la capital de España en 1969. El poema lo titulé: ELEGÍA A JOSÉ LUIS ARRABAL
 
Soñabas altas montañas, querías subir a la cima
de todas las sierras. La montaña, la alta montaña,
te llamaba a golpes de corazón.
Era lo tuyo José Luis, la montaña…
Me lo había dicho tu hermana Victoria,
y tus hermanos y tu madre,
y tu primo Cirilo y tu primo Paco,
y tu hermana pequeña me enseñaba tus fotos
de escalador de altas montañas.
Montañero de cielos claros, algo poeta, soñador,
artista, loco por ellas, y valeroso como el Quijote.
José Luis vivías con la hombría de subir siempre hacia arriba,
luchando contra el miedo y las circunstancias,
luchando contra el peligro y los elementos;
la montaña, la alta montaña era tu vida,
y en ella encontraste la muerte,
las circunstancias y los elementos te vencieron;
pero puedes estar contento, has muerto como los valientes
con las botas puesta y luchando por sobrevivir:
José Luis Arrabal tu nombre será recordado
por quienes aman las montañas.
Soñabas altas montañas
desde la periferia de tu juventud.

Ferran Aisa-Pàmpols 
(Fragmento del libro inédito Por las tierras de España. Crònica de un viaje de 1969 de Ferran Aisa)

Salvador Puig Antich / poema Ferran Aisa

HOMENATGE A SALVADOR PUIG ANTICH, MILITANT DEL MIL, QUE FA 39 ANYS EL DIA 2 DE MARÇ DE 1974 ERA EXECUTAT PEL FRANQUISME A LA PRESÓ MODEL DE BARCELONA. EL JOVE ANARQUISTA DE 25 ANYS VA ÉSSER ENTERRAT AL CEMENTIRI DEL SUD-OEST DE MONTJUIC (BARCELONA) CARRER DE SANT AGUSTÍ AGRUPACIÓ 14, NÍNXOL 2737, ON CADA ANY PER AQUESTA DATA FAMILIARS I AMICS EL RECORDEN I LI TRIBUTEN UN SENTIT HOMENATGE.

(Salvador Puig Antich muntat en una moto-sidecar amb uns amics a Palautordera)

 DOS DE MARÇ
       

FERRAN AISA



         Nous sommes deux nous sommes trois
        nous somme mille vintg et trois
        avec le temps avec la pluie
        avec la sang qui a séché
        et le doleur qui vit en nous
        qui nous transperce et qui nos cloue.
                              George Moustaki

Els ulls tancats,
les mans arreplegades,
un vol de gavines
i el plany dels salzes.
Dos de març de tanta pena,
per la mort d’un jove
la humanitat està de dol
i esquitxada de sang la terra.

Clavells vermells,
bandera negra,
mil pomells
de primavera.

De cop uns núvols negres,
arreu una antiga grisor
de plom massa vell
i ha plogut espessa mort.

Cridàvem contra tot,
ja ens sabíem bé la cançó,
volíem la plena alliberació,
no volíem aquesta mort.
La ràbia cremava d’impotència
i no era tan sols la por,
però teníem muda la força
i era molt negra la dissort.

Clavells vermells,
bandera negra,
mil pomells
de primavera.   

Dos de març de tanta pena
per la mort d’un jove
la humanitat està de dol
i esquitxada de sang la terra.

De cop uns núvols negres
i unes flors vermelles,
un camí ple de pedres
i el vol lliure de les orenetes.

Clavells vermells,
bandera negra,
mil pomells
de primavera.

El somni adolescent
ple de lluita i d’amor,
vivia dins la tristesa del vent
amb un agre regust de mort.
No la volíem aquesta mort,
ja ens sabíem bé la cançó,
cridàvem contra tot
volíem la plena alliberació.

Dos de març de tanta pena,
per la mort d’un jove
la humanitat està de dol
i esquitxada de sang la terra.

Clavells vermells,
bandera negra,
mil pomells
de primavera.

(Barcelona, 2 de març de 1975)
 
Ferran Aisa-Pàmpols

(Poema de Ferran Aisa escrit en el primer aniversari
de la mort a garrot vil del militant del MIL,
Salvador Puig Antich, que fou publicat per primera vegada el març de 1981 al número 3 de la revista El Vaixell Blanc amb el pseudònim de Martí. El poema fou inclós en la Antologia Poètica a la Memòria de Salvador Puig Antich publicada el 1996 per l'Ateneu Enciclopèdic Popular i en el llibre de poemes de Ferran Aisa Calidoscopi editat per Emboscall el 2005).