La Rambla / Barcelona

LA RAMBLA

Ferran Aisa
 
 

(La Rambla als inicis del segle XX)

A l’època dels romans la Rambla era tan sols un arenal de sorra gruixuda i coberta a la seva desembocadura de còdols. La riera fou anomenada també amb els noms de Cagadell i de Codolell, però el seu nom actual bé de la paraula àrab ramla, que vol dir sorral, torrent o riera. La Rambla recollia les aigües de les rieres d’en Malla, d’en Prim, del Pi i del Torrent dels Ases; durant les grans tempestes l’aigua baixava amb força arrossegant cap el mar tot el que trobava al seu pas. L’antic areny fou durant molts segles tan sols un lloc feréstec creuat pels camins que sortien pels portals de la muralla cap a Montjuïc, Sarrià, Espanya... 
Jaume I va fer construir la Segona Muralla de Barcelona que deixava la Rambla fora de la seva protecció, convertint-la en un espai al marge de la ciutat. Durant l’edat mitjana la Rambla era l’abocador de Barcelona, allà anava a parar tot allò que no hi volien dins de les muralles. Pere III va ordenar construir el tercer cercle de muralles que envoltava Barcelona des de Canaletes per migjorn fins a les Drassanes. Els habitants de Barcelona van quedar dividits de dalt a baix per la Rambla i pel pany de muralla interior que la seguia en tot el seu curs. La Barcelona de l’esquerra de la Rambla seria coneguda com la Ribera (que acollia les viles noves) i la de la dreta com el Raval (aleshores només horts, tavernes i convents).
La Rambla va esdevenir l’eix principal de la nova Barcelona emmurallada, on s’establiren les ordes religioses. A la part baixa de la Rambla aparegueren tavernes on es bevia vi a preu més barat que a l’interior de la ciutat; també era freqüentat pels jugadors de cartes i de daus. Una altra tema habitual eren les rifes clandestines... 
Al capdamunt de la Rambla era el lloc habitual de la practica del joc de les bitlles i del popular joc  de trinquet. Al voltant de les tàpies dels horts propers a la Rambla va aparèixer la prostitució que, al segle XIV, fou reglamentada. Els bordells que havia dins de la ciutat foren obligats a situar-se a no menys de vint-i-cinc metres de les portes de la muralla de la Rambla. Els bordells, doncs, van abandonar l’interior de la Segona Muralla i es van establir al Raval, el primer d’ells era situat a l’actual carrer de les Moreres, darrere del convent de Sant Josep i el segon a l’actual carrer Ramelleres darrere del convent de Bonsuccés. La legislació permetia la prostitució a partir dels 12 anys, les dones havien de portar un vestit blanc amb un cinturó blau, i no podien menjar ni beure fora del bordell. Els 14 diners que costava un servei sexual es dividia en tres parts, una pel bordell, l’altra per la hisenda de la Confederació Catalano-Aragonesa i l’altre per la dona que exercia la prostitució. Els dies considerats sants per l’Església estava prohibit exercir la prostitució i les dones eren tancades als convents de les Egipciaques i de les Penedides. La prostitució va viure moments de reconeixement al costat d’altres de persecució, de vegades era considerada per la hipòcrita moral establerta com un mal necessari… La Rambla va passar, doncs, per diverses metamorfosis, des de la primitiva riera, a la muralla militar; i de centre de convents religiosos a passeig ciutadà a partir del segle XVIII. Conforme la Rambla era urbanitzada l’ambient “clandestí”, les forques, l’escorxador i les feines més “innobles” es va anar traslladant cap el Raval. La Rambla es va convertir, a l’inici del segle XIX , en el passeig per excel·lència tant dels barcelonins com dels forasters que la visitaven. 
El dramaturg Leandro Fernández Moratín descriu el carnaval de 1821 a la Rambla barcelonina:

    <<Sin embargo en las tres tardes últimas ha habido gran concurso en la Rambla, paseo que atraviesa toda la ciudad. La gente va por medio, y a los dos lados carruajes. Había más de doscientos entre calesinas, berlinas, coches, tartanas, galeras, carros, birloches, etc., llenos de gente de pueblos que van gritando sin cesar y haciendo burla de todos, al paso que todos hacen burla de ellos. (...) Mucha gente a pie, currucatos, petimetres (los frailes quietos en casa), disfraces redículos, caras espantosas, teñidas con ladrillo, azafrán, yeso, cisco y hollín de caldera, instrumentos rústicos y desapacibles; gritos y gestos y trágalas por todas partes. Ni un empujón, ni un araño, ni una disputa, ni un borracho; todo ha sido paz y alegría.>>

Robert Robert, al periòdic Un tros de paper, parla de les quatre Rambles: la dels capellans, la de les Flors, la del Mig i la de Santa Mònica. La primera, que anava des de Canaletes a Betlem, es distingia per la presència continua de les sotanes negres. La segona, entre la Virreina i la Boqueria, era la més elegant de Barcelona, parades de flors i d’ocells al passeig, i botigues a cadascuna de les aceres. La tercera, que transcorria entre el Liceu i el Teatre Principal o de la Santa Creu, era el centre del món cultural barceloní, del sarau permanent i de la rauxa barcelonina. La quarta Rambla era la dels soldats, les minyones, els portuaris, els carreters... Robert Robert, ho manifesta:

    <<Lo caràcter especial de cada una de les quatre Rambles o part de la Rambla fa molt temps que dura i durarà mentres aquella gran via sigui lo centro de Barcelona, lo centro únic lo mateix que viuen en l’incipient Ensanxe, que pels que des de que nasqueren han habitat en lo Padró o en lo Pla de Palàcio. Sempre la Rambla, com tot lo d’Espanya, comença per eclesiàstic i acaba amb soldats.>>

Ferran Aisa-Pàmpols
Barcelona, 2010
(Article inèdit)

Un segle d'escola / ateneus populars

LES ESCOLES DELS ATENEUS POPULARS
 
FERRAN AISA
 

(Cartell exposició: Un Segle d'Història a Barcelona)

Segle XIX:
Els ateneus populars que apareixen a primers del segle XX són centres culturals fills per una banda del romanticisme liberal i per l’altra del moviment obrer, és a dir  sumen les idees de la il·lustració amb les de l’emancipació a través de l’educació. Aquests ateneus, durant el segle XIX, havien viscut una etapa curta lligada al progressisme i al liberalisme però, posteriorment, es relacionaran amb els postulats de la Internacional Obrera. 
Des d’un inici no hi ha cap Congrés Obrer en que no es parli de cultura i d’educació, per exemple, en el Primer Congrés de l’AIT ja s'afirma que els treballadors no sols tenen dret a sortir de la ignorància sinó que, a més, poden aconseguir-ho, no sense esforç, gràcies a una instrucció científica i professional fonamentada en uns principis racionals.
L’aparició de les organitzacions obreres a Catalunya comportaran també la creació d’ateneus, que seran els principals estaments d’instrucció i cultura de la classe treballadora. Els primer d’aquest tipus serà l’Ateneu Català de la Classe Obrera, que viurà els seus millors moments durant el sexenni revolucionari, precisament, durant la Primera República obrirà una escola permanent a la parròquia (aleshores sense culte) de Sant Felip Neri. Les classes de l’Ateneu acollien més de cinc-centes persones, entre adults i infants que aprenien tota mena de matèries. Els diumenges s’impartia història. Les classes eren gratuïtes però la única condició era ésser soci i pagar la quota mensual de 4 rals. L’Ateneu era dirigir pels mateixos homes de la internacional a Barcelona (Farga Pellicer, Llunas i Pujals, etc.,), el Comitè Local de la Federació Obrera va ajudar a editar una cartilla pels seus alumnes, El Ariete Socialista Internacional, sense vides de sants ni catecisme, del que es van editar 8.000 exemplars. Aquest ateneu, com la majoria d’associacions obreres, serà clausurat el 1874 al ser enderrocada la República. Seguint el mateix model de classe s’havien creat ateneus de la classe obrera a Igualada, Hostafranchs, Tarragona, Sant Martí de Provençals, etc.
Cap els anys vuitanta reapareixen, novament, els ateneus obrers. El més important serà l'Ateneu Obrer Barcelonès, que tenia la seva seu al número 22 del carrer Tallers. En aquesta línia destacaran els ateneus obrers de Badalona, Mataró, Sant Andreu, etc. Aquests ateneus també disposen d’escola i biblioteca, es pot dir que realitzen una tasca emèrita, doncs, amb molt pocs recursos, acullen els joves i els adults que han tingut que deixar els estudis per posar-s'hi a treballar i no han tingut accés a cap mena d’educació. Els ateneus realitzen, d’aquesta manera, un important servei a la societat, fins i tot alguns d’aquests centres esdevenen escoles d’art i ofici. 
A finals de segle XIX també proliferen les escoles laiques, obrint-se a Catalunya una setantena, destaca la labor de Bartomeu Gabarró. Aquestes escoles editen cartilles escolars pròpies basades en els principis laics i racionals, algunes traduïdes del francès (Dumas, Radek, etc.) Moltes d’aquestes escoles estan finançades o promogudes per filantrops i lliurepensadors com Rossend Arús, Cels Gomis, Eudald Canibell, Cristòfol Litrán, Josep Nakens, etc..
 
Segle XX:
El nou segle portarà nous aires per la cultura i per l’educació popular. EL 1901 neix l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia seguint els models de l’escola racional i laica i, també, recull l’esperit de l’ensenyança integral i llibertària. L’ensenyança racional basada en la ciència i la raó, és fonamentalment, com digué Ferrer i Guàrdia, un mètode de defensa contra l’error i la ignorància. D’aquesta manera l’Escola Moderna serà racional, integral, mixta i llibertària. 
Els principis pedagògics de Ferrer i de la seva escola estaran marcats per la filosofia de socialistes utòpics com Fourier i Owen; dels plantejaments teòrics i pràctics de Rousseau i Pestalozzi i, naturalment, dels pensadors llibertaris Bakunin, Kropotkin i tota la tradició de les escoles fundades per Lleó Tolstoi,  Sebastien Faure, Paul Robin, Charles Malato i altres. 
L’Escola Moderna, tancada el 1906, serà el model per les escoles racionalistes que van ésser fundades en el primer terç del segle XX, a través dels sindicats de la CNT, els ateneus llibertaris, les cooperatives i la cooperació dels mestres racionalistes. Entre aquestes cal destacar l’Escola Natura del Ateneu Llibertari del Clot, dirigida per Joan Puig Elias; l’Escola Racionalista Labor (c/Cera, 2), dirigida per Germinal Bertrand; l’Escola Racionalista “Eliseu Reclus”, promoguda per l’Ateneu Llibertari de les Corts, dirigida per la família Carrasquer; l’Escola Racionalista de la Torrassa, dirigida per Floreal Ocaña, etc. 
Totes aquestes escoles tenien en comú, a més de les realitzar ensenyament de les classes normals, activitats concretes com ara
el contacte amb la natura, les conferències científiques i la participació col·lectiva en les decissions de l'escola. Totes s'hi manifesten a favor de la idea de l’emancipació humana.
A un altre nivell més obrerista podem afirmar que tant els sindicats, com els ateneus obrers van ser una veritable escola de comportament i de formació. Els ateneus ja fossin obrers o llibertari van esdevenir un lloc on es feia real “ensenyar i aprendre”.
Per una altra banda cal parlar dels ateneus populars que recullen l’esperit dels ateneus obrers del segle XIX, entre els més importats i coneguts de Barcelona hi ha l’Ateneu Enciclopèdic Popular, l’Ateneu Sindicalista, el CADCI (que feia funcions d’escola) i l’Atheneum Polytechnicum. Normalment les escoles d’aquests centres culturals eren nocturnes de 6 a 10 de la nit, doncs anava dirigida al jovent i els adults interessats en la pròpia educació. Els ateneus populars oferien tota mena de matèries d’estudi, des de primeres lletres fins a estudis professionals com pot ser la comptabilitat, els idiomes, la publicitat, passant per estudis de divulgació cultural i fins i tot de tipus universitari. Però, a part d’això, els ateneus populars en sí mateix ja eren tota una escola de formació permanent, normalment disposaven de seccions que organitzaven les activitats culturals, esportives i lúdiques de l’entitat. 
L’Ateneu Enciclopèdic Popular, amb una vintena de seccions, fomentava l’esperanto, el naturisme, l’excursionisme, l’esport, la ciència, el folklore, la pedagogia, la història, el teatre, la filosofia, l’art, la literatura, el cinema, la música, etc. L’AEP fou una entitat capdavantera en la lluita ciutadana a favor dels afers socials, com la construcció d’escoles. La campanya pro escoles belles i dignes, organitzada per l’AEP, va mobilitzar a importants sectors de la vida cultural i social catalana: Manuel Ainaud, president aleshores de l’AEP i principal animador de la campanya, va ésser nomenat, per l’Ajuntament de Barcelona, Assessor Tècnic de la Comissió de Cultura, amb el propòsit de construir noves escoles per Barcelona i revestir-la amb una ànima pròpia, que seria l’inici de la reforma pedagògica catalana. Els dos primers grups escolars foren el Baixeras i la Farigola.
És important també el paper jugat pels ateneus populars durant la Segona República, l’AEP, novament, fou capdavanter de diversos fronts, entre els quals destaca la pedagogia. Així el 1932 i 1933 hi va organitzar a la seva seu dos importants congressos d’educació, un anomenat general i l’altre social, en la que hi participaren mestres, professors i pedagogs de la talla de Rosa Sensat, Eladi Oms, Pere Figa, Artur Martorell, Alexandre Galí, Josep Parunella, Maria Baldó, Emili Mira, Carles Pi i Sunyer, Josep Lluís Sert, Víctor Colomer, Josefa Uriz, Jaume Miravitlles, Joaquim Maurín, Margarida Comas, Josep Maria de Sucre i Rafael Campalans.
L’abril de 1936, en un reportatge del diari El Diluvio, Víctor Colomer, president de l’AEP, manifesta que 750 treballadors assisteixen cada dia a les classes de l’ateneu, dels quals 450 són alumnes de les classes generals, altres 200 realitzen estudis universitaris (el batxillerat) i la resta són de la classe de ciències. Per la seva banda, la secció d’estudis polítics i socials manté una escola dirigida per Joan P. Fàbregas i amb un professorat format per Andreu Nin, Gonzalo de Reparaz (fill), Víctor Colomer, Joaquim Maurín, Jordi Arquer, Julián Gorkin, Jaume Miravitlles en la que s’imparteix economia, geografia econòmica, història de les revolucions i del moviment obrer, així com la filosofia de les ideologies més importants: marxisme, anarquisme, sindicalisme i comunisme). Altres campanyes de l’AEP, en les que s’involucren les entitats i organitzacions civils catalanes, són dirigides a obrir la universitat als obrers i, posteriorment a crear la Universitat Popular, la qual es va fer efectiva durant els primers mesos de la revolució. Efectivament la Universitat Popular es va crear en l’antic Seminari del carrer Diputació amb la participació de representats de les organitzacions Joventuts Llibertàries de Barcelona, Joventut Socialista Unificada de Catalunya i els ateneus populars. 
Víctor Colomer, un dels principals instigadors de la cultura del poble, va ésser nomenat durant tot el període de guerra Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, des d’on va fomentar la pedagogia experimental de Freinet, Decroly, Montesori, Cousinet, Dalton. Colomer, des de l’Ajuntament, també va impulsar la creació de l’Institut Obrer, de noves escoles municipals i va col·laborar amb la tasca educativa del CENU. Els ateneu s populars van ser una veritable pedrera per la vida social, cultural i política de la Catalunya del primer terç del segle XX. 
 
Ferran Aisa-Pàmpols
(Conferència pronunciada l'any 2004 al Centre Cívic La Farinera durant els actes de l'exposició "Un segle d'escola a Barcelona")

Avantguardes / surrealisme

LES AVANTGUARDES ENTRE LA UTOPIA I EL CAOS  

Ferran Aisa




 

(Coberta llibre: Fragment del quadre "Barcelona" de Rafael Barradas)

Les avantguardes van ser quelcom més que determinades tendències artístiques o escoles literàries innovadores. Les avantguardes eren la primera fila d’una moderna concepció “bèl·lica”, en sentit figurat, que lluitava contra l’academicisme, els prejudicis estètics, les normes establertes i la moral cristiana. Aquesta avançada era una força de combat de primera línia en el camp de l’art, la literatura i la vida. El cosmopolitisme dels mitjans artístics fou el resultat de les noves facilitats d’intercanvi que oferien els nous mitjans de comunicació i les tècniques d’informació més modernes d’informació. Les idees associatives i col·lectives van significar un pas important en el reagrupament d’esforços artístics i culturals. Això va comportar la desaparició relativa de la submissió del artistes al poder que provocà una nova orientació encaminada no a decorar la vida sinó a canviar-la. Aquesta és, tal vegada, la faceta més original de l’època.
Les avantguardes, el surrealisme i la cultura revolucionària se’ns mostren avui plenes de contradiccions, entre els anhels de novetat que representaven vers el futur i la nostàlgia d’un temps on encara era possible creure en l’emancipació humana. No hi ha cap dubte que la pèrdua dels valors de referència i la sensació de confusió han provocat en bona mida l’esperit crepuscular i gairebé apocalíptic dels nostres dies. Entre la utopia i el caos vers l’abisme.
Els artistes avantguardistes que, en un principi, es dedicaven a épater le bourgeois passaren poc després a prendre part activa en la vida, compaginant els principis artístiques amb els  revolucionaris. La posició política i ètica personal de cadascú determinarà la presa de consciència històrica dels moviments avantguardistes, que són fills dels anhels utòpics i revolucionaris dels segles XIX i XX. 
Les lluites internes entre els avantguardistes arrossegarà a tot el moviment al decadentisme i a l’abisme. Les polèmiques i enfrontaments dialèctics dins del camp marxista dels principals inductors tant del surrealisme francès Breton, Aragon, Bataille, Éluard, com de l’avantguarda alemanya, Bertolt Brecht, Georges Lukácks, etc., seran el punt més determinant d’aquesta crisi. Més enllà d’aquesta batalla de conceptes hi ha la interpretació de l’art i la natura que podem esbossar en una mirada per cercar els punts de similitud per damunt de les diverses terminologies estètiques. Com escriu Giménez Frontín: 

Porque el naturalismo burgués alzará la bandera del “clasicismo” y acusará de “decadentismo” a las vanguardias y de situarse en un terreno de agitación no propiamente literario a la literatura crítica realista. Por su parte, la estética marxista evitará cuidadosamente autodeterminarse “naturalista” prefiriendo definirse como “objetivista” y acusando de alienación subjetivista al naturalismo burgés y a los vanguardismos. Pero existe toda una corriente que también se reclama “objetiva”, pero que mantiene que la verdadera realidad no puede ser captada a través de la lente naturalista, es decir, que el auténtico realismo pasa por los espejos deformantes de los lenguajes artísticos. Lógicamente esta corriente, acusará al realismo socialista de “naturalista” y se alineará junto a los formalismos de vanguardia. (1) 

El món de les avantguardes que, seguint el paràmetres de Marx i Rimbaud, pretenia canviar la vida i transformar la societat ha desaparegut. El part de guerra afirma que han estat vençuts els somnis revolucionaris, tant artístics com socials. Ara desterrades les utopies i les quimeres, esquinçades les banderes de llibertat i abandonades les ideologies tot sembla predestinat al buit. Davant d’aquesta derrota del somni davant el realisme només cal parlar dels guanyadors, que no són altres que els que ajuden a apuntalar la cultura dominant del sistema capitalista, els quals des de posicions posmodernistes s’han dedicat a gestionar la “cultura-espectacle”: 

L’espectacle –diu Guy Debord- és l’hereu de tota la debilitat del projecte filosòfic occidental. (2) 

El realisme contra l’avantguardisme és la victòria de la vigília davant del somni però com diu Debord: 

A mida que la necessitat resulta socialment somniada, el somni es fa necessari. L’espectacle és el malson de la societat moderna encadenada, que finalment no expressa més que el seu desig de dormir. L’espectacle és el vigilant del somni. (3)
 
L’avantguarda era la pura lògica de la revolució col·lectiva, el posmodernisme és l’exaltació de la revolució individual, però no stirniana, sinó en el seu factor més egoista. O tal vegada com ho descriu el sociòleg Gilles Lipovetsky: 

Agotamiento de la vanguardia; ello no significa que el arte haya muerto, que los artistas hayan perdido la imaginación, ni que las obras más interesantes se han desplazado, ya no buscan la invención de lenguajes en ruptura, son más bien “subjetivas”, artesanales u obsesivas y abandonan la búsqueda pura de lo nuevo. Como los discursos revolucionarios duros o el terrorismo político, la vanguardia gira en el vacío... (4) 

Malgrat la crisi cultura i de valors del capitalisme, aquest sistema s’ha imposat per damunt dels altres, creant una societat marcada pel culte al diner i la falsa moral del “benestar social”. L’ésser humà ha entrat a l’era del buit amb la caiguda dels valors ètics i de la moral tant racional, com religiosa. Kropotkin parlant de la ciència o filosofia positivista d’Aguste Comte, un filòsof que va tenir el vist-i-plau dels surrealistes, escrigué: 

Al mateix temps aspirà a emancipar l’home de les cadenes del terror religiós davant la naturalesa i les seves forces i va voler trobar les bases de la vida de la personalitat lliure dins de la societat basada en el contracte lliurement acceptat. Tot el que els enciclopedistes pogueren  preveure vagament en la ciència en la filosofia, tot el que per els homes més eminents de la Revolució francesa va constituir un ideal, el que ja havien assenyalat els més grans esperits de fins del segles XVIII i del XIX, tot això  Comte va tractar de reunir-ho, sistemàticament i confirmar-ho mitjançant la seva Filosofia positiva, per a què  d’ella poguessin elaborar-se noves ciències, un art nou, una nova concepció del món i una Ètica nova. (5) 

Les avantguardes, com l’avançada de la modernitat, han tornat a donar pas a un nou posmodernisme; l’art ja no pretén interpretar el món ni subvertir-lo, sinó tan sols decorar les parets de les cases dels rics executius de les multinacionals i els palaus dels postmoderns directors “culturals” de la indústria de l’espectacle del establihsment. Les avantguardes i la cultura popular revolucionària van ser protagonistes d’una part important del segle XX, vivint primer l’assalt del palau d’hivern i, més tard, les barricades de Barcelona de 1936, com punt de sortida d’unes revolucions que havien d’haver transformat el món i canviat la vida dels homes. Els avantguardistes de l’art i la revolució, d’entreguerres, van creure que era possible fer realitat el món dels somnis. I a aquesta tasca, amb totes les seves contradiccions, es van lliurar com si fossin soldats d’un exèrcit espiritual. Jacques Dugast, seguint aquest mateix context, ho esgrimeix: 

Els índex de malestar en la cultura, que hem analitzat, reflectien tal vegada l’anhel de conjurar els perills que l’acceleració del temps feia córrer a la civilització europea i, a la vegada, el pressentiment de les catàstrofes futures. (6)

Vivim temps d’incertesa i per tant cal utilitzar la memòria històrica per animar la nostra decaiguda autoestima. Cal tenir present que la crisi global de la societat moderna és sobretot cultural i espiritual. La falta d’idees i d’imaginació ens ha portat a un cul de sac, per tant, tal vegada caldria refer el ponts volatilitzats del progrés humanista i davant els difícils reptes del present fer un nou plantejament moral pel segle XXI. Aleshores, em pregunto, cal iniciar ara un nou regeneracionisme? Difícil resposta. Les avantguardes, el surrealisme, la cultura popular i la revolució, en el món actual han estat marginades a l’habitació dels mals endreços. La utopia ha estat desterrada i en el seu lloc regna el buit. La cultura dominant no permet que hagi altra lectura del món que no sigui la seva, d’aquí la falsa disjuntiva de la diversitat de cultures, quan actualment, només n’hi ha una i és la que emet i perpetua el sistema capitalista arreu del món. Les avantguardes, el surrealisme i la cultura revolucionària van fer tot el possible per posar en evidència el caos del món. Albert Camus, sempre a l’avantguarda del pensament del nostre temps, afirmava en el seu anàlisi del surrealisme i la revolució: 

El superrealisme, justament, el terme d’aquest gran moviment de rebel·lió no es significatiu sinó perquè ha tractat de continuar a l’únic Rimbaud que mereix tendresa. (...) Rebel·lió absoluta, insubordinació total, sabotatge en regla, humor i culte a l’absurd, el superrealisme, en la seva intenció primera, es defineix com el procés de tot, que es reprèn constantment. El rebuig de totes les determinacions es clar, precís, provocador. “Som especialistes de la revolució”. El superrealisme, que, segons Aragon, és una màquina per fer trontollar l’esperit, es va forjar primerament en el moviment “dada”, els quals origen romàntics i dandistes són cultivats doncs per si mateix. (...) Aquest nihilistes de saló corrien, evidentment, el perill de proveir-se com criats de les ortodòxies més estrictes. Però hi ha en el superrealisme alguna cosa més que aquest no-conformisme d’aparell: l’herència de Rimbaud, precisament, que Breton resumeix així: ¿Haurem d’abandonar tota esperança?(6)




1)    J. L. Giménez Frontín, Movimientos literarios de vanguardia, op. cit., p. 58
2)    Guy Debord, La sociedad del espectáuclo, Castellote, Madrid, 1976, p. 11.
3)    Ibídem.
4)    Gilles Lipovetsky, La era del vacío, op. cit., p. 120.
5)    P. Kropotkin, La moral anarquista, Júcar, Madrid, 1977, p. 205.)
6)   Jacques Dugast, La vida cultura d’Europa entre los siglos XIX i XX, Paidós, Barcelona, 2003, pp.221-222.)
7)   Albert Camus, El hombre rebelde, op. cit, p. 191.

Ferran Aisa-Pàmpols (Article llegit a la Conferència "Les avantguardes i el surrealisme", a la Biblioteca Gòtic-Andre Nin de Barcelona)
(Sant Cugat del Vallès, 2009)

Somnis derrotats / Exili i Repressió

CRÒNIQUES DELS SOMNIS DERROTATS 

Ferran Aisa

 

(Un dels millors llibre sobre l'holocaust nazi)

En el primer trimestre de l’any 2004 han aparegut quatre llibres que fan referència a la memòria col·lectiva dels nostre poble: Joan Serrallonga i Urquidi, Refugiat i desplaçats, dins la Catalunya en guerra, 1936-1939, (Editorial Base). Daniel Serra i Jaume Serra, L’exili dels republicans, el  somni derrotat, (Columna). David Serrano i Blanquer, L’hora blanca, l’holocaust i Joaquim Amat-Piniella, (Fundació Ars i Ajuntament de
Manresa) i Montse Armengou i Ricard Belis, Les fosses del silenci, (Rosa dels vents). Tots ells tenen en comú que destapen la llosa de l’oblit i trencant el silenci mostren les interioritats de la brutal repressió que van patir els perdedors de la guerra. És la història del somni derrotat com bé escriuen Daniel i Jaume Serra en el seu assaig sobre l’exili dels republicans.
Joan Serralonga ha realitzat un detallat estudi sobre els refugiats i desplaçats dins la Catalunya en guerra. El treball minuciós de Serrallonga permet fer un seguiment, poble a poble, d’un dels aspectes més desconeguts i tràgics de la guerra civil espanyola. L’autor, d’una manera exhaustiva, presenta les vicissituds de les persones que van haver de deixar casa seva, davant l’avanç feixista, per traslladar-se a la reraguarda republicana. Catalunya va ser un dels llocs principals d’acollida de refugiats tant d’altres regions espanyoles, com de la mateixa Catalunya conforme es desenvolupava la guerra. L’assaig de Serrallonga analitza l’actuació organitzativa del Govern de la Generalitat, els ajuntaments, els partits i els sindicats, davant l’allau de refugiats que calia atendre, alimentat i hostatjar. El professor Joan Serrallonga ressegueix, perfectament, el fil de l’època i narra la història d’un temps difícil però solidari que cal no oblidar, doncs, Catalunya va acollir, segons una nota de la Generalitat de 1937, 568.254 persones refugiades d’altres comunitats.
Daniel Serra i Jaume Serra presenten el testimoni d’homes i dones que van viure la retirada cap a França de 1939 i que van ser testimonis directes dels camps de concentració, tant dels francesos com els d’extermini nazis. El fil de l’obra ressegueix en primera persona els avatars de sis ciutadans que es van veure obligats a marxar a l’exili.
Els autors, a través d’aquestes persones, construeixen la història tràgica d’un poble vençut, d’un somni derrotat. Els sis personatges no en busca d’autor sinó de si mateixos van desfent el fil de la història i la mostren amb la seva vessant més humana: la caiguda de Barcelona, la diàspora de milers de persones, els camps a la Catalunya nord, les companyies de treballadors estrangers, Mauthausen, la resistència i l’esperança de l’acabament de la guerra mundial.
David Serrano i Blanquer, autor de diversos llibres sobre el tema dels camps nazis, presenta amb L’hora blanca, premi d’assaig Antoni Esteve (Òmniu Cultural) i Premi Recerca Institució de les Lletres Catalanes, un assaig sobre l’holocaust, la figura de l’escriptor Joaquim Amat-Piniella i la seva obra K. L. Reich.
David Serrano, amb el seu estudi, analitza aquesta novel·la fonamental de la condició humana. L’estudi realitzat per Serrano esdevé una profunda reflexió sobre l’abast de la tragèdia de l’holocaust que van patir també els republicans espanyols. L’autor analitza l’obra d’Amat-Piniella que, en el seu exili, armat amb la paraula s’enfronta a l’horror a que pot arribar a sotmetre a l’home: <<La paraula esdevé el vehicle que te l’art per arribar a la catarsi, com reconeix Imre Kertész, una catarsi de <<l’hora blanca>> que ha de permetre fer néixer un nou Home.>>
K. L. Reich és, sense dubta, una de les millors novel·les de la literatura europea sobre els camps d’extermini nazis. L’assaig de David Serrano mostra com des del laicisme, Amat-Piniella, va construir la seva obra com un precursor de l’existecialisme humanista preconitzat per Albert Camus.
Un altre llibre que marca el tarannà dels somnis derrotats és el que han escrit Montse Armengou i Ricard Belis, Les fosses del silenci, subtitulat, Hi ha un holocaust espanyol? L’estudi d’Armengou i Belis es capfiquen a esbrinar quina va ser la brutal repressió que va fer desaparèixer més de 30.000 persones afusellades en les fosses del silenci. Aquest assaig és fruit de la recerca documental que han realitzat aquests dos periodistes pel documental del mateix títol que va ser emès per TV3. Com els anteriors treballs exposats, aquest estudi també respon a les conseqüències tràgiques immediates que va seguir a la derrota en les zones republicanes durant la guerra civil. El treball periodístic és completament exhaustiu i d’una gran precisió. Els autors es centren sobretot en la repressió que van patir els republicans als llocs “alliberats” pels feixistes on es van dedicar a fer una veritable matança com és el cas de Badajoz, Zafra i també als pobles del Pallars Sobirà. Santiago Carrillo, en el pròleg, escriu: <<L’Espanya d’avui i la de demà mantindrà viva la lliçó del passat sobre allò que no ha de tornar a passar. Serà un acte de justícia històrica que ja no causarà cap víctima com a conseqüència d’enfrontaments.>>
En general aquest quatre llibres ajuden a refer la memòria històrica i recuperar la veritat negada sistemàticament pel franquisme i que va ser silenciada durant els primers anys de la transició democràtica.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 8 de juliol de 2004)

Salvat-Papasseit / Placa Comte d'Urgell, 93

(Placa situada a la façana de l'edifici on va néixer Joan Salvat-Papasseit al carrer Comte d'Urgell, 93 de Barcelona)

DOS TEXTOS DE SALVAT-PAPASSEIT          
(Barcelona, 1894-1924)

1
Amo l’art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una
obra que es doni de consol als homes, sense la democràcia que
confon l’home ric amb l’home de diners, l’artista amb el cavall.
Mai no he tingut fortuna, ni mai la tindré. Però la joia és meva,
perquè la sé sentir, professió de Poeta que sóc.
                    Joan Salvat-Papasseit
Notes biogràfiques (Revista de Catalunya núm.80, 1934)




2
Jo us invito, poetes, a que sigueu futurs, és a dir immortals. A que canteu avui com el dia d’avui. Que no mideu els versos, ni els compteu amb els dits, ni els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou. El demà és més bell que el passat. I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes amb majúscula altius, valents, heroics i sincers.
                    Joan Salvat-Papasseit,
Contra els poetes en minúscula. Primer Manifest Futurista Català (1920)

(Textos de Salvat-Papasseit inscrits a la tela que cobria la placa descoberta el dia 2 d'octubre de 2013 a la casa on  hi va néixer c/Comte d'Urgell, 93).

Salvat-Papasseit / Fotos Placa carrer Urgell, 93

ACTE DE DESCOBRIMENT DE LA PLACA DEDICADA A JOAN SALVAT-PAPASSEIT.
AL CARRER COMTE D'URGELL, 93 DE BARCELONA. 
2 d'octubre de 2013

(Tela que cobrira la placa dedicada a Salvat-Papasseit. Foto Mei Vidal)

(Parlament del Regidor del districte de L'Eixample Gerard Ardanuy i Mata. Foto Mei Vidal)

(Glossa del poeta per Ferran Aisa. Foto Mei Vidal)

(Lectura de poemes de Salvat-Papasseit per Josep Pedrañs. Foto Mei Vidal)

(Descoberta de la placa: Gerard Ardanuy i Ferran Aisa). Foto Mei Vidal

(Placa a la façana de l'edifici del carrer Comte d'Urgell, 93. Foto: Mei Vidal)

Joan Salvat-Papasseit / Placa carrer Urgell, 93

PLACA DEDICADA A JOAN SALVAT-PAPASSEIT SITUADA AL CARRER COMTE D'URGELL, 93 DE BARCELONA. DESCOBERTA EL DIA 2 D'OCTUBRE DE 2013


En aquesta casa va néixer
Joan Salvat-Papasseit
(Barcelona 1894 – 1924)
Poeta i escriptor d’avantguarda
“Som de la Llibertat i per la Llibertat
suara i per sempre.”


2 d’octubre de 2013

Salvat-Papasseit als Tres Pins de Montjuïc (1919)

Ajuntament de Barcelona
        



DESCOBRIMENT DE LA PLACA A JOAN SALVAT-PAPASSEIT AL CARRER COMTE D’URGELL, 93.


Ferran Aisa

La placa en rècord de Salvat-Papasseit és una reivindicació de la Mei Vidal i meva, des de que vam publicar l’any 2002 Joan Salvat-Papasseit, l’home entusiasta. Josep Maria Huertas Claveria secundava aquesta reivindicació en un escrit a La Vanguardia el 3 de juny de 2002. També vam portar la proposta a l’Arts Santa Mònica durant l’exposició dedicada a Salvat-Papasseit l’any 2010 i, finalment,  l’octubre del 2012, després de cercar el recolzament de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample i vam fer arribar la proposta a la Comissió de la Memòria Històrica de Barcelona que la va aprovar.
Joan Salvat-Papasseit va néixer el 16 de maig de 1894, segons consta en el Certificat de Naixement expedit al Registre Civil de Barcelona, al segon pis del carrer d’Urgell, 93 de Barcelona. Els seus pares Joan Salvat Solanas i Elvira Papasseit Orovitx eren barcelonins de la barriada de Sants i els seus avis eren naturals de pobles del Camp de Tarragona (Reus, Selva de Camp, Miravet d’Ebre i Pla de la Cabra, respectivament). La família Salvat visqué en aquest edifici, aleshores envoltat de fàbriques i solars sense construir, fins l’any 1911. Els Orovitx, familiars de la mare de Salvat, vivien molt a prop d’aquí a pisos a l’Esquerra de l’Eixample (Urgell, Consell de Cent i Aribau). Tres dies després Salvat era batejat a la parròquia de Santa Madrona del Poble-sec. El poeta ho rememora: <<Vaig néixer el dia 16 de maig de 1894. Pocs dies després era batejat a la parròquia de Santa Madrona, dins d’una tarda de pluja com una ostentació. Aquell dia a Montjuïc posaven en capella uns condemnats a mort. La ciutat, arraulida i poruga, no tenia respir. En fer-me cristià, el capellà va dir-los als qui em duien: “Nat amb aigua obstinada, morirà en foc potser...” Aquesta predicció mai no ha tingut tranquil•la a la meva pobra mare. (...)>>
Salvat-Papasseit va passar la seva infància en aquesta casa fins a la tràgica mort del seu pare (fogoner del vaixell Montevideo de la Cia. Transatlàntica). Aleshores va acollir-se com orfe del mar a la caritat de l’Asil Naval Espanyol vivint durant cinc anys a la corbeta Tornado ancorada al Port de Barcelona. Als dotze anys en sortir de l’Asil va començar a treballar de mosso de diverses feines. L’any 1911 la família Salvat (la mare i els dos germans, Joan i Miquel), deixaven el pis del carrer Urgell i anava a viure al carrer Gignàs de Ciutat Vella. Als vint anys guardava fusta al moll i escrivia a Los Miserables. Als vint-i-tres anys fundava la revista Un enemic del Poble. El 1918 es  casava amb Carme Eleuterio i aniria a viure al carrer Giné i Partagàs de  la Barceloneta. Aquell mateix any publicava Humo de fábrica i, un any després, començava la seva carrera poètica i d’avantguarda paral·lela a la seva malaltia de tuberculosi. En els darrers cinc anys de la seva vida va tenir dos filles (Salomé i Núria), va treballar de llibreter a les Galeries Laietanes (Gran  Via, 613) i va fundar una editorial anomenada Libreria Nacional Catalana, va escriure sis llibres de poemes (Poemes en Ondes Hertzianes, L’Irradiador del Port i les Gavines, La Gesta dels Estels, Les Conspiracions, El Poema de la rosa al llavis i Óssa menor), nombrosos articles a la premsa i una sèrie de contes dedicats a les seves filles (Els nens de la meva escala), va fer estades a diversos sanatoris per intentar pal·liar la seva malaltia. Hi va viure uns mesos al carrer Pujolet d’Horta i finalment al carrer Argenteria, 64 on el mes de febrer de 1924 moria la seva filla Núria i el 7 d’agost Salvat-Papasseit, quan només tenia trenta anys.
Salvat-Papasseit vaviure una vida breu però intensa. Fou un autodidacte convertit en pensador i home de lletres: socialista, llibertari, separatista, avantguardista, poeta...El tema social i el tema nacional per ell era una mateixa lluita. Així s’expressava Salvat-Papasseit: “Som de la llibertat i per la llibertat suara i per sempre. Allí on clami un esclau, allí nosaltres” (pensament a Un enemic del Poble); i “Catalunya és un nom i és una amada. Ai d’Ella si demà, en haver-la fet lliure, tornava contra nos (Missió per Catalunya).

Ferran Aisa-Pàmpols,
(Barcelona, dos d’octubre de 2013)