Federico Urales / Mi Vida / Ferran Aisa

LA BARANA DEL VENT Mi vida de Federico Urales Ferran Aisa

Acaba de ser publicada per la Universitat de Barcelona i la Universitat Rovira i Virgili l’autobiografia de Federico Urales, pseudònim de Joan Montseny Carret (Reus, 1864-Salon de Vergt, 1942), Mi vida, edició de Teresa Abelló i Ginés Puente amb escrits de Jordi Martí Font i Jaume D. Rodríguez Madrazo. Mi vida s’havia publicat en tres volums els anys 1930 i 1931 per les edicions La Revista Blanca, ara les tenim en un sol volum de 513 pàgines. Federico Urales va escriure aquests textos el 1929 quan tenia 64 anys. Les seves remembrances son una gran aportació a la història del moviment anarquista ibèric de finals del segle XIX. que ell la va viure en primera persona. El llibre comença amb la seva vida a Reus on aprendrà l’ofici de boter, les primeres passes cap a la idea anarquista en el Centre d’Amics, la seva militància a la Internacional obrera, la lluita obrera, els seus estudis de magisteri, l’etapa de professor laic i els escrits rebels plens d’indignació. Urales sap que les lluites signifiquen persecució i repressió: “porque a los obreros en Catalunya, antes siendo federalistas y luego siendo anarquistas, desde el año 1840 se les persigue encarnizadamente.” Denuncia la repressió contra els anarquistes anomenats “Màrtirs de Chicago”. El març 1891 es casa amb la mestra racionalista Teresa Mañé (Soledad Gustavo), un mes després és detingut com organitzador del Primer de Maig a Reus. La presó serà una constant per el jove Urales, el 1892 torna a ser detingut acusat d’escriure un full de protesta contra les execucions dels anarquistes de Jerez i contra els que són acusats de formar part de La Mà Negra. Urales denunciarà els afers repressius que l’Estat emprèn contra la classe obrera, especialment contra el moviment anarquista, hi escriu textos com El proceso de un gran crimen on denúncia els procediments inquisitorials dels tinents de la Guàrdia Civil, Narciso Portas i Alfredo Peña, torturadors dels detinguts com còmplices de Pallàs en l’atemptat contra el capità general Martínez Campos. Entre els executats d’aquest cas hi ha el seu amic Manuel Archs, del qual publica una carta dirigida al seu fill des del Castell de Montjuïc: “Las ideas anarquistas tienen por base la libertad y el amor, dejando a disposición de todos los individuos todo cuanto la naturaleza produzca y todo cuanto la inteligencia humana fabrique.” Federico Urales coneixerà i patirà durament la repressió al ser detingut, encausat i condemnat en l’anomenat Procés de Montjuïc derivat de l’atemptat contra la processó de Corpus del carrer Canvis Nous. Al Castell de Montjuïc conviurà amb els principals escriptors anarquistes a Catalunya: Fernando Tarrida del Mármol, Pere Corominas, Josep Llunas, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt i molts altres militants que seran sotmesos a tortura terrorífica, alhora cinc companys són executats. Urales explica amb tot detall aquesta època en què l’anarquisme era perseguit a mort i es decretava la llei antianarquista. Una vegada alliberats del captiveri 28 militants anarquistes són expulsats d’Espanya i enviats en un vaixell a Anglaterra. Urales, Lorenzo, Tarrida, Claramunt, etc., viuran a Londres rebent la solidaritat del Comitè d’Ajuda als Refugiats Espanyols. Posteriorment viuran una temporada a París on coneix a Jean Grave. La lectura d’aquest immens treball és una formidable lliçó d’història del moviment obrer de caire anarquista, un llibre imprescindible. A través d’Urales seguim la seva relació amb intel·lectuals com Malato, Malatesta, Kropotkin, Mella, Ferrer i Guàrdia, Giner de los Ríos, Lerroux, Dicenta, Unamuno, Clarín, Azorín, etc. Urales i la seva esposa retornaran a Espanya establint-se a Madrid on participaran en la Campanya Internacional a favor de les Víctimes de Montjuïc. fundaran La Revista Blanca i Tierra y Libertad. A proposta de Ferrer i Guàrdia, Urales publicarà Sembrando flores, llibre de lectura de l’Escola Moderna. Durant l’estada a Madrid el 1905, Federico Urales i Soledad Gustavo tindran una filla, Federica Montseny Mañé. A les darreres pàgines de Mi vida, Urales s’endinsa als anys vint, temps de pistolerisme i dictadura en què, novament, però ara des de Barcelona publicaran La Revista Blanca i apareixerà La Novela Ideal. Ferran Aisa-Pàmpols (Solidaridad Obrera núm. 379, 12 d’abril de 2021)

Poesia de Albert Tugues- Ferran Aisa - Acec

<b>Guía mágica de calles y espectros de Albert Tugues FERRAN AISA

Albert Tugues presentó el pasado 10 de abril, en el Reial Cercle Artístic de Barcelona, su último libro Guía urbana de infancias, calles y espectros, publicado por la Editorial In-verso. Tugues estuvo acompañado en la presentación de su libro por el escritor Jaime D. Parra y por la editora Amalia Sanchís. En la magnífica Sala de los Atlantes, del Reial Cercle Artístic de Barcelona, llena de público, se produjo el milagro de la poesía, cuando, inesperadamente, aparecieron en escena los personajes del blog que lleva a cabo Tugues con tanto acierto, el llamado Pensión Ulises. De pronto invadieron la sala la dueña del bar, la nieta del anarquista, la hija de la bibliotecaria, la sobrina de la peluquera, el politólogo, el humorista y el poeta romántico. Pero no estaban todos porque algunos no pudieron llegar a tiempo: la cuñada del dentista, la vecina del taxista, la hermana del informático, el periodista en paro, la vidente y la librera del barrio. Los presenten realizaron un show muy aplaudido por el público. El acto fue presentado por la editora del libro Amalia Sanchís, y a continuación Jaime D. Parra hizo su alocución centrándose en la trayectoria literaria y poética de Albert Tugues. El presentador anunció que iba a hacer una entrevista al autor, pero al final quedó todo reducido a una pregunta que él poeta no contestó. Albert Tugues informó a los presentes que este libro que nacía a la luz ahora, sus versos, habían sido publicados a finales de los ochenta, por entregas, en la revista Asimetría, fundada por el poeta Javier Lentini. Por otro lado, contestó a Jaime D. Parra sobre el porqué habiendo ganado en el lejano 1977 el premio Jacint Verdaguer, con Sang de violí a la teulada, no se había prodigado más en poesía. Tugues contestó que se consideraba más un poeta en prosa que en verso, y un cuentista más que un narrador, i que su reciente obra poética en lengua catalana, Balada de l’aprenent de joieria que tenia la mare puta (Emboscall Ed., 2016), formará parte de una trilogía de baladas que tiene en camino. Nuevamente, los personajes de la Pensión Ulises irrumpieron y se pusieron en acción para leer cada uno de ellos un poema del libro de Tugues, Guía urbana de infancias, calles y espectros, que, con su portada de color amarillo, podríamos decir que se convierte para el lector en una especie de submarino amarillo, aludiendo al famoso submarino de los Beatles. Una vez dentro de él, uno participa en un viaje mágico a través de un universo de palabras, frases, páginas en blanco y versos rotos. Con el submarino amarillo de Tugues nos adentramos en las calles barcelonesas del Barrio Gótico, con ecos de voces surrealistas. Recorremos paso a paso las vías por donde pasaba el tranvía 24, así como los billares y los futbolines de la adolescencia, y sobre todo los espectros que nos acompañan a lo largo del viaje. Tugues escribe unos versos expresionistas, en tono satírico, crítico y a la vez surrealista. A su paso por las calles, se le aparecen los fantasmas de los grandes creadores como Valéry, Lautrémont, Dickinson, Lewis Carroll, Mallarmé, Góngora e incluso Santa Teresa de Jesús. En definitiva, todo descrito a base de versículos que nos ayudan a atravesar por las calles de esta antigua ciudad llena de fantasmas, y nos dice el poeta: Todos los espectros me señalan con el dedo. Ferran Aisa-Pàmpols Barcelona, 14-4-2018

Presentació Mei Vidal / Raval de Barcelona - Ferran Aisa

PRESENTACIÓ: EL RAVAL PER MEI VIDAL (resntació del llibre "El Raval de Barcelona" de Ferran Aisa, Editoial Amargord, Madrid, 2017)

Des del terrat, la sortida del sol és un espectable, entreveia el mar, en la llunyania sonaven les sirenes dels vaixells mercants, aviat les gavines voletejaven alegres en el cel doblement blau i marí. Les campanes que repiquen en la veïna església de Sant Agustí han despertat als coloms, que mig dormits, volen en cercles, enyoren els seus colomars. Els meus ulls de nena, filtraven l’energia del Raval. Vivia al número 55 de la Rambla dels Caputxins, anava al col·legi nacional de nenes de la Plaça Reial. A la sortida del col·legi jugàvem sota les palmeres. Salvador Dalí apareixia per les tardes. Tots el nens i nenes, l’envoltàvem per guaitar encisats el seu bigoti, mentrestant, genial, Dalí ens comptava històries. Quan arribava Nadal anava a portar la carta al rei Gaspar, assegut en el seu tro dels magatzems del Sepu. Els diumenges la meva mare em portava de la mà al cinema Unió o al Diorama. La Rambla que va a desembocar al port, estava flanquejada pels populars “limpiabotas” molt enfeinats i sempre plena de passejants fidels. Raval significa un lloc al marge, fora de les muralles de la ciutat, barri rebel, que apel·la al poder, barri de treballadors, cor de la ciutat. Barri popular, ple de vida, estreta convivència entre els veïns. La canalla voltàvem pels carrers buscant els misteris del Raval. El meu petit univers era el mercat de la Boqueria , verdures de tots el colors, olives a granel, perdius “en pepitoria”, també el carrer Hospital i el carrer Sant Pau. El famós carrer Conde del Asalto desemboca al Paral·lel, aquí comença el barrio chino de llegenda, El Molino, l’Apolo, l’Arnau, cabarets populars de vedets radiants com Matty Mont. Al meu voltat, tant llocs excitants, la perfumeria “Los Graneles”, el cafè de l´Opera, els gelats italians, l’Hotel Moderno, a la Plaça Reial l’Herbolari del Rey i El taxidermista amb un orangutan, lleons, óssos dissecats, tot un món màgic. En el Raval sud intuïa la part més fosca del barri xino dels llargs punyals, carrer de Robador, carrer de les Tapies d’aquest barri vell, barri portuari, prostituït, d’alegries i misèries, vida i mort. La meva mare era la portera y jo la filla de la portera. A la tarda baixava les sis escales de l´entrada i sortia a berenar fora, a la porta del carrer, que donava a la bulliciosa Rambla, allí m’extasiava mirant la riuada de gent que passava. Els marines del portaavions El Forrestal, que passejaven en parelles, em miraven curiosos, i em regalaven, sol·lícits, xiclets de maduixa. Quina vida! El Raval era un món en un mocador. Han passat els anys, la ciutat de Barcelona fou olímpica, després postolímpica, i va brillar per al món sencer. Ciutat de disseny, es va posar de moda fins ara. La ciutat ara és una ciutat postissa, sous baixos, turisme massiu al Raval, expulsió de la gent gran, expulsió del joves, dels emigrants de rentes baixes, la ciutat esta en venda. Com en altres barris emergents d’altres ciutats, amb l´urbanisme agressiu, el Raval deixa de ser un lloc d’acollida i de transit de treballadors, i es converteix en un barri artificial, amb cotxes de luxe, hotels de luxe, amb indigents en las seves portes. Terrasses “cool” en el cor del barri xino, barri sempre estigmatitzat, carrer Aurora, carrer Sant Rafael, un imant per a la classe fashion elitista, vanitas vanitatis. Busquen la seva particular Barcelona mítica, que ja no existeix i que portarà al Raval al naufragi, a la Barcelona postissa. Mei Vidal

La cultura anarquista - Ferran Aisa

La cultura anarquista como base de transformación social FERRAN AISA (Historiador)

Rosa de fuego: Barcelona, a caballo de dos siglos, se convierte en la Rosa de Fuego no sólo, como predican los enemigos del anarquismo, por el estallido de las bombas, si no por su espíritu de creación cultural y por su sentido organizativo. Antonio Laredo, miembro del grupo de Afinidad 4 de Mayo y redactor de Tierra y Libertad, que se había exiliado a América a consecuencia del Proceso de Montjuïc, publicaba una carta en La Protesta de Buenos Aires (30-8-1909): <> El anarquismo que arraiga en Cataluña, Andalucía y en otros lugares de España comportará la creación de un movimiento obrero revolucionario original y será el motivo de la aparición de un movimiento cultural liberador. La simbiosis se materializará en el moderno anarcosindicalismo, que integrará en sus postulados de lucha (acción directa, federalismo, soporte mutuo) la cultura y la acción emancipadora. El proletariado catalán mayoritariamente será libertario y, en el resto de la península, mantendrá su hegemonía en Andalucía y algunas zonas de la península ibérica, País Valenciano, Aragón y la zona marítima de Galicia. Des de finales del siglo XIX las publicaciones libertarias editadas en Barcelona y sus alrededores mantenían su influencia en el resto de la península: Acracia, La Ciencia Social, El Productor, El Porvenir Social, La Unión Obrera, El Pan del Pobre, El Eco de Ravachol, El Porvenir Anárquico, Espartaco, La Nueva Idea, Los Desheredados, La Protesta, La Ilustración Obrera, Tierra Libre, Los Descamisados, Avenir, Tierra y Libertad, La Tramontana y La Revista Blanca. En ellas encontramos la colaboración de militantes libertarios y libre pensadores: Rafael Farga Pellicer, Fernando Tarrida del Mármol, José López Montenegro, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Federico Urales, Soledad Gustavo, Josep Prat, Palmiro Marbà, Joan Mir i Mir, Tomás Herreros, Ignasi Clarià, Jaume Brossa, Pere Coromines, Francesc Ferrer i Guàrdia…, y no faltan los artículos de escritores libertarios europeos como Piotr Kropotkin, Rudolf Rocker, Luigi Fabbri, Carlos Malato, Sebastien Faure, Errico Malatesta… El movimiento obrero ácrata barcelonés era mayoritario en la península ibérica desde los tiempos de la Primera Internacional. Los atentados anarquistas en la ciudad Condal de fin de siglo XIX fueron seguidos por una brutal represión del Estado contra todo el movimiento obrero organizado de cariz libertario, sobre todo después de la bomba de Corpus que originó el Proceso de Montjuïc. Los anarquistas sufrieron un duro golpe a base de detenciones masivas, juicios sumarísimos, torturas, cárceles, destierros y fusilamientos. Con el nuevo siglo los trabajadores vuelven a organizarse y el febrero de 1902 las sociedades de resistencia declaran la huelga general en Cataluña, es la primera del siglo XX, en solidaridad con los trabajadores metalúrgicos. La Barcelona proletaria rehace su luz propia centelleante en un universo que irradia “dinamita cerebral” como propaganda pro emancipación humana. La cultura anarquista recoge el pensamiento filosófico y la ética libertaria y la introduce em el seno de las “masas” obreras. Es todo un mensaje libertario dirigido a los revolucionarios del mundo. Barcelona se convertirá en la perla negra del anarquismo mundial. La huelga general revolucionaria de 1902, es el principio de la reorganización obrera del siglo XX, sobre todo de signo libertario. La filosofía libertaria vuelve con fuerza a través de numerosas creaciones alternativas al sistema establecido. Una reorganización que abarca todos los aspectos creativos de una nueva sociedad: sindicatos, ateneos, escuelas, cooperativas, mutuas, orfeones, publicaciones, editoriales, bibliotecas… La reorganización obrera es el fruto de una reflexión de los principales mentores del proletariado tras la pérdida de la huelga en que se pedían nueve horas de trabajo. La represión contra los trabajadores es recogida en un hermoso cuadro por el pintor modernista Ramón Casas, “La Carga”, que se conserva en el Museo de Olot. La Rosa de Fuego del espíritu libertario reaparece en Barcelona con la creación de escuelas como la Moderna de Francisco Ferrer y Guàrdia; periódicos como La Huelga General y Solidaridad Obrera; cooperativas como la Flor de Maig del Pueblo Nuevo; mutuas como la Alianza Obrera, la Protección Social y la Agrupación Mutua del Comercio y la Industria; centros culturales como el Ateneo Enciclopédico Popular, el Centro Fraternal de Cultura y el Ateneo Sindicalista; organizaciones sindicales como el CADCI (Centre Autònom del Comerç i la Industria) y la Federación Solidaridad Obrera. Otra institución que tiene su origen en la huelga general de 1902 es la Caixa, con su nombre primitivo de Caja de Pensiones para el Ahorro y la Vejez. La Caixa nace con la recaudación realizada por los trabajadores y clases menestrales afines a las ideas de libertad, para paliar los males de la represión y convertirse en caja de resistencia para los huelguistas. La campaña solidaria se centró en los periódicos La Publicidad y Tierra y Libertad, recaudándose más de 20.000 pesetas. Tras repartir el dinero entre los obreros necesitados, con los caudales restantes, poco después, el reformador social Francisco Moragas fundaba una entidad bancaria con el fin de constituir una caja de retiro destinada a los trabajadores manuales. También es importante la creación de elencos teatrales como “Vetllades Avenir” dirigida por Felip Cortiella, que estrena obra propia y de autores como Ibsen, Mirbeau, Guimerà, Fola Igúrbide y Dicenta. En 1910, tras la Semana Trágica, la fundación de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT) abrirá mucho más la distancia entre el movimiento anarcosindicalista y las organizaciones socialistas. Con la organización aparece una nueva pléyade de militantes anarcosindicalista: José Negre, Salvador Seguí, Ángel Pestaña, Joan Peiró, Josep Viadiu, Eusebio C. Carbó, Federica Montseny, Joan García Oliver, Buenaventura Durruti, etc. La CNT, a pesar de la constante represión que sufre, se convertirá en la organización sindical hegemónica de la península ibérica. La emancipación del proletariado: Las ideas emancipadoras de los trabajadores pasaban por la autoformación y por la realización social con tal de fomentar una sociedad humana solidaria y digna. Su fin era la instauración del comunismo libertario, la creación de una sociedad autogestionaria, todo realizado desde una ética anarquista de justicia, fraternidad y apoyo mutuo. Hombres y mujeres lucharon por cambiar la sociedad capitalista por otra sociedad más libre, para conseguirlo fomentaron la creación de un sistema alternativo que empezaba por cambiar su propia vida. Se trataba de fomentar una sociedad que viviese en armonía con la naturaleza a través de una cultura propia alejada de los estamentos del Estado y de la Iglesia. La cultura anarquista como base de transformación social ayudó a fomentar una generación de hombres y mujeres libres que pretendían hacer con su ejemplo de vida un camino responsable hacia la emancipación humana. Y en esa lucha humanista encontramos naturistas y vegetarianos; higienistas y excursionistas; esperitistas; esperantistas; ateístas; cooperativistas; sindicalistas. Los anarquistas integrales son habituales de los baños de mar, hacen salidas a la montaña para practicar ejercicio al aire libre y buscan las fuentes para hacer sus encuentros gastronómicos, festivos y culturales. Practican el desnudismo. Son pacifistas y se muestran contrarios a los ejércitos y a las guerras. Luchan contra los vicios de la sociedad y denuncian los males del alcoholismo y del tabaquismo. Son partidarios del amor libre y se manifiestan contra la prostitución. Promueven el idioma universal esperanto creado por el Dr. Lázaro Zamenhof. Defienden el individualismo como una de las bases del anarquismo. En Barcelona tenemos múltiples ejemplos de anarquismo integral con agrupaciones como los “Amics del Sol”, “Sol y Vida”, “Pentalfa”, “Faros”, “Luz y Libertad”, “Amor y Libertad”, entre muchas otras asociaciones libertarias. En 1908 los anarquistas catalanes crean la asociación esperantista Tero kaj Libereco, los cuales a través de la publicación La Internacional inician un curso de esperanto por correspondencia. Por esta época las clases de esperanto del Ateneo Enciclopédico Popular ya tenían un centenar de alumnos. El setiembre de 1909 los esperantistas participan en el Congreso Internacional de Esperanto, que se celebra en el Palacio de Bellas Artes, el mismo lugar donde un año más tarde se fundará la CNT. A los anarquistas les gusta cantar en grupo y crean orfeones musicales, son melómanos y acuden al último piso del Liceo a escuchar ópera. Entre ellos están los partidarios de la marcha del Tannhauser de Wagner y los que interpretan el Nabucco de Verdi. El anarquista italiano Pietro Gori recreará un himno, con música del Nabucco y letra combativa, dedicado a las reivindicaciones del Primero de Mayo. Los ateneos obreros juegan un papel importante en la formación de las personas, en Cataluña destaca el Ateneo Enciclopédico Popular (AEP), que llegó a tener miles de socios. La historia de este ateneo es, en cierta manera, la historia de la cultura popular de Cataluña en el primer tercio del siglo XX, entidad fundada en 1902 por dos obreros ácratas aficionados a lectura, el albañil Josep Tubau y el cooperativista Eladi Gardó buscaron el apoyo de jóvenes estudiantes con inquietudes sociales como Francesc Layret, Lluís Companys y Luis Zulueta; y, entre todos, fundaron el ateneo. El AEP desarrolló toda su actividad en el campo de la cultura popular creando una escuela, una biblioteca, un gimnasio y una tribuna pública. Y a través de diversas secciones desarrolló sus actividades lúdicas, culturales y sociales. Por sus aulas pasaron eminentes intelectuales y obreros ilustrados que ayudaron a fomentar el conocimiento entre las capas más necesitadas de la población. También fueron importantes las Escuelas Racionalistas que seguían el método de enseñanza de Ferrer y Guàrdia, en este campo destacaron los maestros Joan Puig Elias, Josep Torres Tribó, Félix Carrasquer, Aberto Carsi, Joan Roigé, Màxim Llorca, Floreal Ocaña, Josep Xena. Literatura obrerista: La expresión artística está muy presente en el movimiento obrero a través de autores muy diversos, desde la obra de escritores de pensamiento liberal, pasando por la generación del 98 hasta proletarios autodidactas. Felipe Alaiz, en su ensayo Arte de escribir si arte, dice: <> Pero si hemos de hablar de literatura obrerista la primera considerada con tal adjetivo es la de Anselmo Lorenzo, Justo Vives. Esta novela tiene como protagonista un carpintero, dirigente de una sociedad obrera, enamorado de una joven que ha sido seducida por un tenorio de barrio, pero, finalmente Justo y Pepita recomponen su noviazgo y declaran su amor libre en el Registro Natural del Sindicato de Carpinteros. Anselmo Lorenzo escribió también El banquete de la vida, donde el “abuelo” del movimiento anarquista español reflexiona sobre el sentido de la vida, el respeto de los elementos de la naturaleza y el papel del ser humano en la sociedad. El libro fue un encargo de Ferrer y Guàrdia a Lorenzo para que sirviera de base en la Escuela Moderna sobre la existencia del ser humano en la tierra. La narrativa costumbrista de los bajos fondos de Barcelona, sobre todo del mundo de los gitanos y de la vida marginal del Brrio Chino, tiene su esplendor en las obras de Juli Vallmitjana, La Xava, De la raça que es perd y Sota Montjuïc. Pere Corominas, que sufrió presidió en el Castillo de Montjuïc tras el atentado de la calle Cambios Nuevos, escribió Les presons imaginàries. José Nakens describe, en Cuadros de miseria, la escena miserable en que viven las familias trabajadoras en los bajos fondos de la ciudad. Este espíritu literario rebelde marcado por la indignación lo recoge el joven Joan Salvat-Papasseit que, en 1918, publica Humo de fábrica, prosas sociales firmadas con el nombre de guerra de Gorkiano, en honor a Gorki, son artículos publicados en la prensa obrera y revolucionaria, Justicia Social, Sabadell federal, Los Miserables. Esta última publicación barcelonesa era dirigida por el aragonés Fernando Pintado y uno de sus principales colaboradores era Ángel Samblancat, que proclamava a los cuatro vientos: <> Esta literatura obrerista continúa durante el primer tercio del siglo XX en obras como Sangre en atarazanas de Francisco Madrid; Ruta de titanes de Ricardo Sanz; Los de ayer de Rafael Vidiella; Un pueblo sobre el abismo de Higinio Nora Ruiz; 1945, el advenimiento del comunismo libertario de Alfonso Martínez Rizo; Yo, rebelde de Félix Martí Ibáñez: El amor dentro de 200 años de Albà Rosell; etc. También con las obras de autores extranjeros como Panait Istrati y Vargas Vila, que gozan de una gran popularidad entre la clase obrera. El primero rumano de nacimiento es traducido al castellano por Pere Foix y sus novelas El pescador de esponjas y Kira Kiralina se convierten en éxitos editoriales. Por otro lado, José María Varga Vila, escritor colombiano fallecido en Barcelona en 1933, publica numerosas novelas de estilo folletinesco, pero, muchas de ellas, cargadas de ambiente social. Una de las colecciones editoriales de más éxito es la que publica la familia Urales, La Novela Ideal, que llegó a editar unos seiscientos títulos con unas tiradas que iban de los 10.000 a los 50.000 ejemplares. Los principales autores de esta editorial son Federico Urales, Soledad Gustavo, Federica Montseny, Adrián del Valle, Salvador Cordón, Antonia Maymón, Solano Palacio, José Esgleas, Felipe Alaiz, Alfonso Martínez Rizo, Jacinto Toryho, Mauro Bajatierra, Joan Ferrer, Regina Opisso, María Solà, Pedro Mas de Valois, etc. La novela proletaria o anarcosindicalista cuenta también con autores como Ángel Pestaña, Salvador Cordón, Pedro Luis de Gálvez y Salvador Seguí “El Noi del Sucre”. Este último autor, líder y secretario de la CNT catalana, describe en su narración Escuela de rebeldía su propia vida e incluso se atreve a matar al protagonista de la obra, el obrero Juan Antonio, a cien metros de donde el autor fue asesinado el 10 de marzo de 1923 por los pistoleros a sueldo de la patronal catalana. Del tiempo en que Seguí era el máximo exponente de la CNT destaca la gran novela del militante revolucionario Victor Serge, que plasmó su experiencia en Barcelona en la novela Naisance de notre forcé (El nacimiento de nuestra fuerza), se trata de una de las mejores novelas proletarias del siglo veinte a la altura de Siete domingos rojos de Ramón J. Sender o La Madre de Máximo Gorki. Arte y artistas: Anarquismo y arte a veces se han confundido en una misma cosa o en una misma causa, pues, qué son los creadores sino anarquistas que dan forma a sus sentimientos. Qué son los anarquistas sino artistas de las pasiones humanas. Pensadores como Tolstoi analizan el arte: <> Autores como André Reszler, Estética anarquista, reafirma la posición de Tolstoi: <> El pensador húngaro considera que el artista verdadero es el artista “inocente”. También Jesús Lizano, poeta y filósofo, propondrá ir a la conquista de la inocencia, así termina su poema “A la conquista de la inocencia” el poeta: <<(…) Y porque pienso que un hombre / si deja de ser niño, / que se equivocan las escuelas / que intentan hacernos hombres / prometiéndonos falsos paraísos, / que la anarquía solo será posible / cuando todos seamos niños, / Cuando todos partamos / a la conquista de la inocencia, / que escribo este poema / porque resulta que soy un niño.>> La prensa libertaria presenta numerosos artículos que analizan y reflexionan sobre el arte como Acracia y La Revista Blanca. La primera lleva una sección titulada “Sobre Arte” donde en cada número se reflexiona sobre un aspecto del arte y de los artistas. En abril de 1886 afirman: <> Por otro lado, La Revista Blanca (15-2-1902), en un escrito firmado por Ángel Cunillera, afirma: <>, y critica a los artistas que no son críticos con el poder, apartándose del pueblo y poniéndose al servicio del Capital. El proletariado usará la propaganda artística para exponer muchas de sus ideas, de sus programas o de sus denuncias. Y lo efectúa a través de la pedagogía obrerista de la imagen. Artistas plásticos a través del dibujo impreso en periódicos, revistas, pasquines o carteles exponen a través imágenes ejemplos sociales que llegan muy rápidamente a las clases populares. Una imagen vale más que mil palabras es una realidad en la publicidad ideológica del anarquismo. La prensa ácrata reproduce obras de artistas libertarios o afines al ideal, entre los cuales hay los pintores impresionistas Pisarro, Signac, Monet, Rodin, Van Dongen, Caran d’Ache… Pero también incluye dibujos de artistas autóctonos como Josep Lluís Pellicer, Ricard Opisso, Fagristà, Ramon Casas, Luis Bagaria, Shum, Barradas, Torres-García, Nonell, Ramon Acín, Helios Gómez; etc. El movimiento artístico más cercano a la idea ácrata es el que nace en Zurich en 1914 de la mano del poeta rumano Tristzan Tzara. El movimiento dadá se extiende por Europa y América a través de artistas como Marcel Duchamp y Man Ray, y aparece en Barcelona, durante la Gran Guerra de 1914, con la llegada a la ciudad condal de artistas como Francis Picabia, Artur Cravan, Albert Gleyzer, Gabriele Buffet, Maurice Laurencin, entre otros. En Barcelona publican la revista 391, exponen en la GalerÍa Dalmau y frecuentan los antros bohemios de la Rambla, el Paralelo y el Barrio Chino. La influencia vanguardista de estos autores llega a su cénit en estos años en que también está de moda el futurismo de Marinetti, los caligramas d’Apollinaire i los versos libres de Pierre Reverdy. La obra de la vanguardia influirá a poetas y artistas catalanes como Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Joan Miró y Salvador Dalí. Mujeres libertarias: La mujer juega un papel importante en el movimiento anarquista ya sea en la lucha obrera o en el de la creación. Mujeres que participan en las organizaciones liberarías como la CNT, la FAI, las Juventudes Libertarias o SIA (Solidaridad Internacional Antifascista. Durante los años de la República, más concretamente durante la Guerra Civil, destaca el movimiento llamado Mujeres Libres que aparece primero en Madrid con la revista del mismo nombre y luego se crea la agrupación en Barcelona, que jugará un papel importante tanto en Cataluña como en otros lugares de la España republicana. Destacaron Lucia Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada, Soledad Estorach, Amparo Poch, Nita Nahuel, Aurea Cuadrado, Pilar Granjel, Ada Martí, Sara Berenguer y muchas otras. Entre sus creaciones destacan el Casal de la Mujer Trabajadora, los Liberatorios de Prostitución y los Refugios infantiles. Algunas de sus integrantes como la doctora Amparo Poch formaron parte del equipo ministerial de Sanidad de la ministra Federica Montseny. Otras mujeres destacaron como maestras, puericulturas, sanitarias, trabajadoras sociales, milicianas… Mujeres Libres organizó numerosos festivales benéficos donde no faltaba la música, el teatro y la poesía. Las mujeres libertarias colaboraron con las Oficinas de Información y Propaganda de la CNT-FAI organizando programas de radio en la emisora confederal ECN 1 Barcelona, hablando en conferencias y participando en mítines como el celebrado 8 de marzo de 1937 en el “Mitin-Monstruo Pro-Emancipación de la Mujer”, que contó con la intervención de Federica Montseny, Victoria Kent, Anna Murià, Lucia Sánchez Saornil i Félix Martí Ibáñez. Mujeres Libres tenía entre sus objetivos la emancipación de la mujer de la triple esclavitud que estaba sometida: esclavitud de ignorancia, esclavitud de mujer y esclavitud de productora. La revista Mujeres Libres publicaba temas generales de la mujer, ideología, opinión política, cultura general, sexualidad, poesía, etc. Una gran parte de las mujeres de esta Agrupación libertaria eran poetas que publicaron sus versos en periódicos como CNT, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, Mujeres Libres. Entre los poemas publicados destacan las Coplas de Mujeres Libres, letras satíricas que disponían de música para ser cantadas como “Alto la Revolución” o “El sambenito”. La poeta ultraísta Lucia Sánchez Saornil publicó poemas como “Romance de La Libertaria”, que hacía referencia a María Silva Cruz “La Libertaria”, asesinada, durante la insurrección anarquista de 1933 en Casas Viejas. Dedicó poemas también al “19 de Julio”, “Asturias”, “Durruti”, al Madrid heroico y fue la autora del himno de Mujeres Libres. Ferran Aisa es autor “La cultura anarquista a Catalunya”, Edicions de 1984, Barcelona, 2007. “Dinamita cerebral: cultura, literatura, arte y poesía anarquista”, Calúmnia, Serra de Tramontana (Mallorca), 2017). Ferran Aisa-Pàmpols Libre Pensamiento, núm. 104, otoño 2020

Joan Amades - La Corberlla - Ferran Aisa

Joan amades, l’Ateneu Enciclopèdic Popular i la cultura popular Ferran Aisa

Joan Amades fou soci i un dels membres més actius de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), des de 1905 fins els darrers moments de l’ateneu republicà. Puntal de la Secció d’Excursions, de la que fou diverses vegades president, va esdevenir un dels excursionistes més dinàmics. Amades va destacar en aquesta Secció per fomentar l’excursionisme, alhora que fundava l’Esbart Folklòric i el de Ciències Socials; també va destacar com esperantista, essent important la seva participació en la Secció d’Esperanto. Va col·laborar assíduament al butlletí Noticiari Mensual de la Secció d’Excursions, entre 1915 i 1934, on escrigué nombrosos articles, cròniques i apunts científics de caire naturista i etnogràfic. Al butlletí trobem la seva firma tant amb el seu nom com els pseudònim de Jeroni Picornell i el d’Argonauta. El meu interès per Joan Amades ve de lluny, però té una data concreta en l’any 1983 quan vaig participar en la coordinació de l’exposició i els actes dedicats al 80è aniversari de la fundació de l’AEP. En aquells dies, gràcies al testimoni de vells socis de l’Ateneu, vaig descobrir la tasca realitzada per Amades tant a favor de l’ateneisme com de la cultura popular i del folklore català. Des d’aleshores em vaig dedicar a investigar el seu lligam amb l’Ateneu Enciclopèdic Popular fruit del qual fou la publicació de diversos estudis de la seva obra dins del Noticiari Mensual de la Secció d’Excursions de l’AEP que van aparèixer a diversos números de la revista Quaderns de l’AEP i la d’ opuscle l’any 1991 sobre Joan Amades i l’AEP. També han estat moltes les xerrades sobre aquesta estreta relació d’Amades ja sigui amb l’ateneisme o amb l’esperanto. A través d’aquest escrit estudio la relació d’Amades en totes les matèries que va desenvolupar en la seva etapa d’ateneista: excursionisme, esperanto, entomologia, filologia, idiomes, etnografia i folklore. Per tal d’esbrinar molt millor la seva faceta d’ateneista vaig haver de consultar els 150 números del butlletí Excursions, un veritable tresor per la seva informació i per tot el que recull del folklore català, sobretot per les frases proverbials i per les cançons populars que foren recollides i comentades pels membres de l’Esbart Folklòric de l’AEP, Joan Amades i Sebastià Giralt. Joan Amades i Gelats va néixer el 13 de juliol de 1890 a Barcelona, fill d’una família humil i treballadora, de pare serraller i mare calcetera. Va néixer en ple barri del Raval, el mateix ens ho diu: <>1 De petit Amades passà llargues temporades a casa dels avis paterns a Bot (Terra Alta) on descobreix i s’enamora del camp de Tarragona. El seu pare, Blai Amades, per problemes de salut, deixà l’ofici de serraller i per guanyar-se la vida es dedicà a traginar amb quincalla. La seva mare, Teresa Gelats, també deixà la feina al sector tèxtil i es dedicà a ajudar el seu marit en el negoci de la quincalla La família Amades des d’aleshores busca, compra i ven quincalla, articles de pell, ventalls, llibres, etc., als mercats o fires de Bellcaire. Els Amades negocien amb articles de segona mà, productes que venen als Encants que, aleshores, eren situats al Paral·lel cantonada Ronda de Sant Pau i que, posteriorment, van passar a l’entorn del Mercat de Sant Antoni. Més endavant van muntar una draperia al número 10 del carrer Peu de la Creu. Amades va anar a estudi fins els nou anys, a partir de llavors va posar-se a treballar amb els seus pares. Els seus anys de vida pels carrers del Raval i la seva anada a estudi ho explica Amades: <>2 Els pocs anys en què fou a escola ho féu al Col·legi Víctor Hugo que estava situat al carrer Robadors cantonada Sant Rafael, es tractava d’un pis menut, fosc i amb poca ventilació. Allí s’amuntegaven els vailets amb els seus mestres amb molt de cridòria i amb poc temps d’aprendre l’abecedari. Amades, continua: <>3 Entre una escola i l’altra tot just aprengué a escriure, a llegir i alguna regla aritmètica. Amb aquest bagatge a l’edat de nou anys va començar la seva lluita per a la vida com la majoria dels infants de la seva condició social en aquell barri popular de la Barcelona de primers de segle XX. Els seus pares l’any 1902 deixaren el negoci de la quincalla però conservaren la parada dels Encants del carrer d’Urgell. Joan Amades, amb 12 anys, es féu càrrec del lloc dedicat a la compra i venda de llibres vells, novament, ens diu: <>4 El seu afany per aprendre era molt gran, tots els llibres que queien a les seves mans els devorava amb passió abans de posar-los a la venda. Aquest negoci dels llibres li va servir doncs per aprendre a estimar-los. Com tants joves del seu temps, Amades va tenir una formació autodidacta. La formació dels obrers d’aquells anys passava per l’associacionisme populars i, sobretot, per l’ateneisme. L’any 1905, quan tenia 14 anys, s’apropà per primera vegada a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, aleshores encara al número 64 del carrer del Carme, és a dir a dos passos de casa seva. Allà s’obrirà el seu esperit vers el món de la cultura i la curiositat científica. L’Ateneu Enciclopèdic Popular havia estat fundat arran de la vaga de 1902, essent inaugurat el vuit de juliol de 1903. Entre els seus fundadors hi havia els joves obrers Eladi Gardó (cooperativista) i Josep Palau (paleta), els quals cercaren el concurs de joves estudiants de l’Associació Escolar Republicana com Francesc Layret, Lluís de Zulueta i Lluís Companys. També formaren part de l’AEP d’aquesta etapa fundacional personatges de la cultura com el neomalthusià Lluís Bulfi, el dramaturg Eduard Marquina, el tipògraf Roc Tucat, el periodista Ignasi Bo i Singlà, el doctor Josep Cembrano, el mestre Pau Vila i, entre altres, el crític d’art Josep Pijoán. L’AEP pretenia crear un nou model d’associacionisme popular allunyat de molts dels vells centres culturals creats el segle XIX que malgrat portar el nom d’obrers havien acabat al servei dels interessos de l’Església o de la burgesia. En contra d’aquests ateneus neutres naixien els ateneus populars i, posteriorment, els racionalistes i els llibertaris. L’Enciclopèdic naixia com una eina per ajudar a l’educació dels més necessitats, és a dir dels obrers, des d’un punt de vista de tolerància i sense estar vinculat a cap partit polític mantenia un aire anarquitzant como moltes de les associacions d’aquella Barcelona rosa de foc de primers de segle. Pere Solà, escriu: <>5 En aquell ambient de fervor cultural i de fraternitat era fàcil trobar joves amb ganes de superar-se, que en plegar del treball rutinari podien tenir un lloc on reunir-se, llegir o estudiar. Ja en aquells moments l’Ateneu realitzava classes nocturnes, conferències i tertúlies. L’Ateneu era una escola, una biblioteca, un centre d’esplai lúdic i esportiu i un cent6re social on es discutien totes les filosofies i s’organitzaven tota mena de campanyes cíviques. Joan Amades es matriculà a les classes de cultura general amb el viu desig i afany d’aprendre. El jove barceloní seria un dels tants joves que feren de l’Ateneu una de les Entitats culturals de més prestigi de la Barcelona anterior a la Guerra Civil, entre els joves que freqüenten aquesta entitat cultural hi ha Joan Salvat-Papasseit, Joan Alavedra, Manuel Ainaud, Salvador Seguí... L’AEP serà un veritable refugi espiritual per molts dels joves que vivien en el Raval, segons Francesc Fazio (antic soci de l’AEP i amic d’Amades): <>6 Per Amades l’Ateneu no solament serà un lloc d’estudi i de trobada amb els seus companys, sinó que les seves inquietuds el portaran a adherir-se a altres seccions i a participar en les activitats generals de l’Ateneu. Les seves primeres passes van encaminades cap l’excursionisme esdevenint amb el temps un veritable pilar de la Secció d’Excursions. Aquesta Secció s’havia fundat el 1904, l’excursionisme d’aquesta primera època pretenia ser científic, descobrir la natura i recollir materials per crear un futur museu a l’AEP. Segons comptava Sebastià Giralt, la Secció havia entrat en una certa fase de crisis, quan en una segona etapa entraren a formar part d’aquesta: <>7 En aquesta nova de la que parla Giralt, la Secció d’Excursions emprendrà la iniciativa de les excursions marítimes, l’excursió turística col·lectiva. Per primera vegada sortien del port de Barcelona vaixells plens de gom a gom d’un passatge que anava a fer turisme. D’aquells primers viatges marítims la premsa diària i la gràfica es feu ressò, publicant cròniques i reportatges fotogràfics dels excursionistes en arribar al lloc de destí, en el qual eren rebuts moltes vegades per les autoritats locals. La primera d’aquestes excursions marítimes fou a Mataró el 21 de juliol de 1907 a bord del Vapor Toro en què embarcaren 103 persones. L’any 1910 s’organitza el viatge marítim a L’Escala i a Empúries on sis-cents-quaranta-sis passatgers (entre els quals hi havia Joan Amades) van pujar a bord del vapor Tintoré. Nou anys després Amades tornava a Empúries en una visita de l’AEP, a les ruïnes gregues i romanes, guiada per el prestigiós professor d’arqueologia Pere Bosch Gimpera. El creixement de l’Ateneu havia fet possible la necessitat d’aconseguir un local més espaiós i alhora més higiènic, així del petit pis del carrer Carme, 64, es va passar a ocupar dos principals del número 30 del mateix carrer. Quan es va fer aquest canvi de local el president de l’entitat era Francesc Layret. En el nou estatge l’Ateneu Enciclopèdic Popular creixerà i es farà famós a la ciutat, esdevenint l’aixopluc d’obrers i menestrals àvids d’aprendre. La formació passà per l’organització de nous cursets, ampliació de les classes nocturnes, més conferències, obertura més hores de la biblioteca, construcció d’un gimnàs, creació de noves seccions, posada en marxa de campanyes cíviques, etc. El jove Amades estudia a l’Ateneu matemàtiques, astronomia i idiomes (francès, alemany i esperanto). El seu apassionadament per la llengua inventada per el doctor Llàtzer Zamenhof el portarà a convertir-se en un propagador de la llengua internacional esperanto. Amades, sobre aquesta època, escriu: <>8 La primera noticia que trobem d’Amades fa referència al lliurament d’uns vells pergamins per el museu de la Secció d’Excursions: <>9 Joan Amades no solament fou un gran animador de la Secció d’Excursions sinó també dels Esbarts de Folklore i el de Ciències Naturals. En una altra de les seccions de l’AEP en què destacà fou en la d’Esperanto. Amades arribà a ser un veritable expert en la llengua auxiliar creada per el doctor Zamenhof amb la que mantingué correspondència amb esperantistes d’arreu del món. A més fou professor d’aquest idioma a les classes normals de l’Ateneu. Durant la seva etapa ateneística ocupà diverses vegades càrrecs de responsabilitat tant a les seccions que pertanyia com a la Junta Directiva del Ateneu. El seu primer càrrec com a vocal fou l’any 1907 a la Secció d’Excursions, ell mateix ho recorda en un article publicat en el butlletí de la secció: <>10 Però l’experiència com a Vocal fou completament positiva, Amades descobrí per se lo que una munió de joves il·lusionats pot arribar a fer amb pocs mitjans, les reunions en lloc de ser ensopides o encarcarades, esdevenien enriquidores i plenes de xerinola. Amades ens parla de les reunions d’aquella primera època: <>11 Dotze anys després, el 1919, quan escriu en el butlletí de la Secció d’Excursions, els seus “Grats records”, manifesta: <>12 La seva participació en la Junta de la Secció coincidirà també amb l’organització de les excursions marítimes que ja hem comentat anteriorment i en les que Amades participarà com un dels responsables de l’Ateneu. Conjuntament amb l’excursionisme i l’esperanto, Amades s’aficiona a l’estudi de l’entomologia. L’estudi dels insectes el fascinava i solia organitzar amb altres companys sortides nocturnes pels volts de Barcelona per a tal d’estudiar-los in situ. En el butlletí de la secció publicarà 25 articles sobre els insectes amb un dels seus seudònims, Jeroni Picornell. Però fou cap a l’any 1915 quan Joan Amades descobrí la seva afició vers l’estudi del folklore. La seva amistat amb Sebastià Giralt seria decissica.13 Tots dos fills del mateix barri i, aproximadament, de la mateixa edat, compartirien les mateixes aficions i l’esperit ateneista. Tots dos membres de la Secció d’Excursions, pels mateixos afanys començaren a interessar-se pel folklore de Catalunya, dedicant-se d’una manera amateur i autodidacta al seu estudi i a fer recerca. L’any 1915, el doctor Tomàs Carreras i Artau havia creat l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, un dels seus col·laboradors, el musicòleg Robert Gherart havia recollit de llavis de Teresa Gelats (mare d’Amades i filla d’Olot) un grapat de cançons populars catalanes. Aquestes circumstàncies determinarien l’afició d’Amades i Giralt al folklore. L’any 1916, seguint les directrius manifestades per l’Arxiu d’Etnografia i Folklore, dins l’AEP com a subsecció de la Secció d’Excursions, l’Esbart Folklòric, sota la iniciativa de Josep Maria de Sucre, Sebastià Giralt i Joan Amades. L’Esbart Folklòric, des d’aleshores, es dedicà a recollir cançons populars i frases proverbials catalanes. Cada excursió de la secció de l’AEP pels pobles i muntanyes de Catalunya servia per anar enriquint aquest important bagatge del folklore i els costums de Catalunya. L’Esbart comptava amb la col·laboració musical inestimable del mestre Joan Tomàs. Aquesta recerca folklòrica era publicada mes rere mes en el butlletí de la Secció d’Excursions de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, fins a convertir aquesta revista en un veritable tresor i un testimoni viu de l’etapa ateneística de Joan Amades. L’Ateneu, per iniciativa de l’Esbart, organitzava actes folklòrics, recitals de cançó popular, lectura de rondalles, exhibició de danses i conferències amb la participació de gent com Aureli Capmany, Valeri Serra i Boldú, Apel·les Mestres, Josep Maria Batista i Roca, Lluís Millet, entre altres. En algunes ocasions era el propi Amades el que feia la introducció al recital de cançons. Amades i Giralt havien començat a publicar frases proverbials i refranys, conjuntament, com una tasca científica de l’Esbart, sobre aquest particular, Giralt escriurà: <>14 Entre els anys 1917 i 1923, Joan Amades, viurà la seva etapa de major plenitud ateneística, durant aquests anys ocuparà vàries vegades la presidència de la Secció d’Excursions, i també càrrecs a la Junta Directiva de l’Ateneu, participarà en les activitats dels Esbarts de Folklore, Ciències Naturals, Esperanto i Filologia; escriurà en el butlletí de la Secció, propagarà l’esperanto i serà President de la Federació d’Entitats Esperantistes Catalanes (1923) que tenia la seva seu en el local de l’AEP, carrer del Carme, 30. Durant aquests anys no va deixar de recórrer tots els indrets de Catalunya amb el mestre Joan Tomàs per recollir cançons, rondalles i llegendes de viva veu dels vilatans. També amb l’ajuda del dansaire J. Agulló recollia les velles danses dels pobles. Agulló tenia la gran virtut d’aprendre de seguida totes les danses, tots els passos de ball de tots els indrets per on passaven. Això facilitava la tasca de recopilació que era aprofitada per Amades per a dibuixar acuradament els passos. La seva participació en l’Esbart de Ciències Naturals, també ens ho recorda S. Giralt, dient-nos: <>15 La importància com a folklorista d’Amades aviat fou reconeguda, passant a ésser col·laborador de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya i membre de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnografia i Prehistòria. Participà també en l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya de l’Institut Patxot. Amades escriví en aquesta època molts articles en butlletins i revistes d’institucions, centres excursionistes i associacions culturals; però fou en el butlletí de la Secció d’Excursions de l’AEP, on no solament escriví els seus primers articles i reculls folklòrics, sinó que podem trobar-hi una gran quantitat d’ells en el temps que va de 1915 a 1934. Joan Amades, l’any 1931, es casa amb Enriqueta Mallofré i Coca, la seva dona també era del barri del Raval, filla del carrer Ponent (actual Joaquim Costa), on els seus pares tenien una botiga de gèneres de punt. La parella, en casar-se agafaren un pis a l’Eixample, al carrer Provença cantonada Balmes. Tant Enriqueta com la seva germana Consol col·laboraran estretament amb Amades en els seus estudis i recerques. L’any 1933 va començar a publicar pel seu compte la “Biblioteca de Tradicions Populars”, arribant a editar 42 títols entre els anys 1933 i 1939. L’any 1935 es féu càrrec de la Secció d’Etnografia del Museu Arqueològic de Barcelona. Per aquests mateixos anys tenia una col·laboració diària a Ràdio Associació de Catalunya. Tampoc durant aquesta època, Amades, deixarà de participar en algunes de les activitats de la Secció d’Excursions de l’AEP. Entre la seva participació en alguna que altra excursió, n’és present a les festes anyals que celebra la Secció, com són les castanyades, els homenatges a companys veterans, la diada dels ullerats, etc., d’aquesta darrera festa, Amades, escriu: <>16 Si aquest comentari és de 1927, en una ressenya publicada a Excursions sobre la festa anyal de la Castanyada celebrada en el local del carrer del Carme el novembre de 1933, un dibuixant anònim farà la caricatura dels diversos assistents a l’acte entre els quals hi trobem a Joan Amades. En aquests anys de plena II República espanyola, l’AEP, aconseguirà una gran volada, noves generacions s’acostaran a l’Ateneu que gaudirà de una fama merescuda entre les capes populars de Barcelona. Joan Amades no deixarà gairebé mai de publicar en el butlletí fins el darrer número aparegut l’octubre de 1934. Els fets polítics d’aquells dies influencien també en les activitats de les entitats socials catalanes que veuen reduir la seva influència. Precisament en el darrer número publicat, Amades havia iniciat un nou lliurament d’articles sota l’interessant títol: “Dels gremis barcelonins”, que malgrat el <> va quedar interromput en deixar de publicar-se el butlletí de la Secció d’Excursions. Un dels darrers articles publicats a Excursions el dedica a recordar, tot fent memòria a la mort del seu vell amic, Ramon Camprubí: <>17 Dels companys trobarà sempre col·laboradors desinteressats que l’ajudaran en la seva tasca com és el cas de Pere Bosquets i de Francesc Fazio18, i fins i tot després de la Guerra Civil tindrà amb ells uns fidels amics. Tant Bosquest com Fazio, no solament són companys d’Amades de la Secció d’Excursions, sinó també de l’Agrupació Amics del Sol”19, entitat creada a l’empar d’aquesta secció excursionista de l’AEP l’estiu 1915, es tractava d’una colla d’amants de la natura que practicaven un anarquisme integral: naturistes, vegetarians, pacifistes, enemics del tabac i de l’alcohol, que practicaven el nudisme a l’aire lliure, estimaven la dansa, la cançó i la poesia. En un opuscle publicat el 1923 manifestaven els seus principis sota la pregunta “Qui són Els Amics del Sol?”, responien: <>20 En el mateix opuscle parlaven de la seva ideologia: <>21 Doncs els companys de l’Ateneu i, posteriorment, els Amics del Sol ajudaran a Amades a la seva tasca de recerca folklorista. Bosquets, Fazio, Boadas i altres esdevindran veritables germans per Amades que, poc a poc, va anar perdent la vista fins a entrar gairebé en la ceguesa. Els seus companys de la Secció d’Excursions seran alpinistes, esquiadors, amants de les muntanyes i fidels als seus principis. Joan Amades escriurà nombrosos escrits al butlletí de la Secció d’Excursions, entre els temes tractats trobem: “Les cançons populars catalanes” (117 articles); “Meteorologia popular” (5 articles); “Apunts de dansa popular” (3 articles); “Botànica popular” (2 articles); “El insectes” (24 articles); etc., i, alhora, escriu cròniques d’excursions, d’activitats culturals de l’Ateneu, ressenyes, etc. També col·labora des d’un principi de l’Esbart Folklòric a la recerca de frases proverbials conjuntament a Sebastià Giralt. Joan Amades fou un gran animador de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, una persona lligada a la cultura del poble com diu Pere Solà: <>22 En acabar la Guerra Civil, Amades continuarà la seva tasca folklorista essent nomenat Conservador del “Museo de Industrias y Artes Populares de Barcelona”, i, poc després, serà col·laborador del “Consejo Superior de Investigaciones Científicas”. Però el seu lloc de treball principal el tindrà a l’Institut Municipal d’Història de Barcelona. A partir de 1945 retorna a la seva col·laboració a través de les ondes hertzianes, ara des de Ràdio Barcelona com a guionista d’un programa de divulgació històrica de la ciutat de Barcelona, La seva activitat cultural el portarà a participar en activitats de la UNESCO. Ja a l’any 1946 torna a publicar en llengua catalana mentre treballa fervorosament en les que serien les seves principals obres: “Folklore de Catalunya” (1959) i “Costumari català” (1950-1956). Com es diu en un estudi de la cultura popular a Catalunya: <>22 En els darrers anys de la seva vida, Amades havia assolit un prestigi internacional entre els estudiosos del folklore, havent participat en diversos congressos arreu d’Europa. A la seva mort, el dia 17 de gener de 1959, dia de Sant Antoni Abad, festa tradicional dels Tres Tombs, Joan Amades i Gelats deixà una gran part de la seva obra inèdita que per sort s’ha anat publicant gotim a gotim. Al nostre país, però, ha costat que es reconeix clarament la seva obra immensa, malgrat que alguns intel·lectuals l’hagin menyspreat amb el qualificatiu de ser poc científic, però, no es pot negar, que el seu treball és una gegantina i important obra divulgativa de la cultura popular publicada sobre les tradicions i els costums de Catalunya escrits per un autodidacte. Notes bibliogràfiques: 1.- Joan Amades, Quan jo anava a estudi, Barcino, Barcelona, 1982, s/d., p. 5. 2.- Ibídem, p. 6. 3.- Ibídem, p. 7. 4.- Joan Amades, Folklore de Catalunya III, Selecta, Barcelona, 1950, p. 796. 5.- Pere Solà, Els Ateneus Obrers i la Cultura Popular. L’Ateneu Enciclopèdic Popular, La Magrana, Barcelona, 1978, p. 99. 6.- Francesc Fazio i Miquel Dídac Piñero Costa, “Joan Amades: investigació i ateneisme”, Conferència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, Barcelona, 2 de desembre de 1983. 7.- Sebastià Giralt, “Trajectòria vital”, Noticiari Mensual de la Secció d’Excursions de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, n. 100, Barcelona, agost de 1922. 8.- Joan Amades, “XV Aniversari de la Secció d’Excursions”, Noticiari Mensual de la Secció d’Excursions de l’AEP, n. 54, 1 d’octubre de 1919. 9.- Boletín de la Sección de Excursiones y Museo del Ateneo Enciclopèdico Popular, Barcelona, n. 3, marzo de 1907. 10-. Joan Amades, “Grats records”, Noticiari Mensual de la Secció d’Excursions de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, n. 54, 1 d’octubre de 1919. 11.- Ibídem. 12.- Ibídem. 13.- Sebastià Giralt i Turet (1885-1941). Nascut a Barcelona, concretament al carrer d’En Robador on els seus pare tenien una estoreria, fou autodidacte i, des de molt jove, freqüentà l’AEP, participant activament en la Secció d’Excursions. L’any 1916, junt a Amades, fundà l’Esbart Folklòric. Fou director del butlletí de la Secció d’Excursions, membre de la Junta de la Secció i President de l’AEP l’any 1925. Recollí les frases proverbials comentades en el Noticiari d’Excursions. Sebastià Giralt esdevingué un puntal de l’Ateneu i un dels millors cronistes de les activitats de la secció d’Excursions publicades al butlletí tant amb el seu nom com en els pseudònims de Rosalba i Criollín. 14.- Sebastià Giralt, “Tres característiques de la Secció”, Noticiari Mensual de la Secció d’Excursions de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, n. 100, agost de 1923. 15.- Ibídem. 16.- Joan Amades, “Els ullerats de la Secció”, Noticiari Mensual de la Secció d’Excursions de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, n. 124, març de 1926. 17.- Joan Amades, “A la memòria del bon amic perdut”, Noticiari Mensual de la Secció d’Excursions de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, n. 139, maig de 1931. 18.- Sobre Pere Bosquest i Francesc Fazio veieu l’article de Pere Solà i Gussinyer, “Ateneu Enciclopèdic Popular: Educació d’adults, excursionisme i folklore. L’Avenç, n. 37, Barcelona, abril de 1981. 19.- Joan Posa i Molné, Amics del Sol. Una història. 75 aniversari 1915-1990. Dedicada a Pere Bosquets i Codorniu (1894-1983). Amics del Sol, Barcelona, 1991. 20.- Amics del Sol, Qui són els Amics del Sol? Barcelona, 1923. 21.- Ibídem. 22. DD.AA., El món de Joan Amades, Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Barcelona, 1990, p. 257. 23.- Ll. Prat / D. Llopart / J. Prat, La cultura popular a Catalunya, Serveis Populars de Cultura, Barcelona, 1982, p. 120. Bibliografia: Ferran Aisa-Pàmpols, és autor també Una història de Barcelona, Ateneu Enciclopèdic Popular, 1902-1999, Virus, Barcelona, 2000. Joan Amades i l’Ateneu Enciclopèdic Popular, Edicions El Vaixell Blanc-Ateneu Enciclopèdic Popular, Barcelona, 1991. Excursió marítima de l’Ateneu Enciclopèdic Popular a l’Escala i Empúries (1910), Fulls d’Història Local, L’Escala, n. 85, mar-abril 2002. Ferran Aisa.Pàmpols (La Corbella. Revista d'Estudis Llibertaris del Camp de Tarragona, n'um. 5, 2019)