19/6/21
10/6/21
Obrerisme segle XIX / Entrevista Ferran Aisa
OBRERISME I CULTURA AL SEGLE XIX
Entrevista d’Elisenda Trilla per el documental sobre Josep Llunas i Pujals
FERRAN AISA
1.- L'accés a la cultura és un principi fonamental de la Internacional i el pensament anarquista del XIX, com es tradueix a Catalunya?
La cultura proletària té els seus inicis en l’anomenat bienni progressista de 1856 on es fa patent la necessitat de l’associacionisme que va lligat a la conscienciació obrera. Aquesta cultura és un nou concepte que està lligat a les aspiracions reivindicatives i emancipadores de la classe obrera. El pensament del socialisme utòpic és present en aquesta etapa cultural obrera que es desenvolupa a través de l’alfabetització i de les lectures col·lectives. A través de diaris com El Eco de la Clase Obrera, El Vapor, El Català, etc., arriba el pensament de Proudhon, Cabet, Fourier i altres. La fundació de la Internacional serà fonamental per expandir les idees emancipadores. Les primeres notícies de La Internacional arriben a Espanya a través de la publicació El Obrero, que dirigia Antoni Gusart i Vila. El pensament de Marx i Bakunin arribarà a la península ibèrica a través d’emissaris com Paul Lafargue i Giuseppe Fannelli. A la península ibèrica mantindrà una major hegemonia els partidaris de Bakunin. La Internacional des d’un principi es manifesta partidària d’expandir la cultura i crear centres d’instrucció integral. Per exemple Rafael Farga Pellicer, delegat de la FRE al Congrés de 1869 a Basilea, proposava el desenvolupament de l’educació a través de societats culturals com
l’Ateneu Català de la Classe Obrera.
2.-Tot i la major possibilitat d’accés de les classes popular a la cultura, aquesta continua sent una experiència col·lectiva com quan predominava la transmissió oral?
La cultura proletària s’obre a tots els obrers en uns moments difícils en què la majoria dels fills de la classe obrera es veuen privat de l’educació. Les pròpies associacions obreres fomentaran la formació dels obrers primer ensenyant-los a llegir i a escriure i després formant l’obrer il·lustrat. La transmissió oral és fonamental tant per transmetre els fets de les lluites socials com per llegir els diaris o llibres als que no en saben.
3.- Què representa per el moviment obrer l’aparició de l’Ateneu Català de la Classe Obrera? Es pot considerar un antecedent als ateneus llibertaris?
L’ateneisme i el cooperativisme seran peces fonamentals per el moviment obrer, els primers que fomentaran la cultura a la classe treballadora i els segons perquè els organitzarà al marge de l’explotació capitalista. L’aparició de l’Ateneu Català de la Classe Obrera fou realment important per els obrers barcelonins. L’Ateneu enlairava els lemes de la Internacionals: “No més deures sense drets” i “La meva pàtria és la humanitat”. L’Ateneu disposava de restaurant econòmic pels treballadors, espai per fer exercici físic i aules per ensenyar a llegir i a escriure. Els directius de l’Ateneu eren internacionalistes com Rafael Farga Pellicer, Josep Lluís Pellicer, Joan Nuet, Jaume Balasch, etc. L’Ateneu va crear en el seu local del carrer Mercaders, 42, una escola integral que aviat es feu petita. El Comitè Local de la Federació Local de Barcelona va subvencionar-los amb l’edició de 8.000 exemplars d’El Ariete Socialista Internacional, un llibre que contenia aforismes, màximes, exemples morals i instrucció pràctica per la infància. El 1873 durant la Primera República li fou cedit al Ateneu l’antic convent de Sant Felip Neri. Arreu de Catalunya es crearen ateneus obrers que seguiren, més o menys, el mateix camí del Ateneu Català de la Classe Obrera (Igualada, Tarragona, Palafrugells, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu, Badalona, etc.)
4.- Quina importància té La Academia, podem dir que és l’espai on hi van a parar els personatges capdavanters de l’anarquisme del moment?
La Academia impremta fundada el 1878 per Evarist Ullastres i dirigida per Rafael Farga Pellicer va funcionar fins el maig de 1892. En ella van treballar tipògrafs, escriptors i militants àcrates que van influir decisivament en el modern anarcosindicalisme del segle XX, La Academia va jugar un paper cabdal en la renovació de les arts gràfiques catalanes, al llarg dels seus 14 anys d’existència imprimí tota mena de periòdics, impresos i llibres, la majoria d’aquestes obres eren peces de luxe a preu econòmic. No únicament publica textos llibertaris, sinó que de la seva impremta sortiren publicacions catalanistes, lliurepensadores, republicanes i progressistes. Al taller de la Ronda Universitat s’imprimiren publicacions com L’Escut de Catalunya, Lo Tibidabo, La Ilustració Catalana, L’Avenç i altres de caràcter societari com el Boletín de la Sociedad Tipogràfica de Barcelona, El Neógrafo i La Asociación: Periòdics de tipus polític com El Federalista, que dirigia Josep Maria Vallès i Ribot; i la de caràcter lliurepensador com La Luz, dirigit per el maçó Rossend Arús. La Tipografia La Academia també va tenir cura d’imprimir les dues publicacions anarquistes més influents de les darreres dècades del segle XIX com va ser Acracia (1886-1888) i El Productor (1997-1893). També van tenir cura de l’edició de Garibaldi, història liberal del del siglo XIX, treball coordinat per Rafael Farga Pellicer on van col·laborar Josep Llunas i Pujals, Antoni Pellicer i en el camp tipogràfic Eudald Canivell. Els principals homes que van treballar com tipògrafs a La Academia, gairebé tot ells, maçons, lliurepensador i àcrates i dirigents del moviment obrer internacionalista de Barcelona: Josep Llunas, Antoni Pellicer, Eudald Canibell, Pere Esteve, Jaume Torrents, Emili Hugas, Lluís Gili, Gaietà Oller, Josep i Enric Vives, Rafael Farga i Pellicer i Anselmo Lorenzo.
5.- Què llegien els militants anarquistes? Quin tipus de diaris de publicacions de pensament i debat obrer existien a l’època? Van servir per donar pas a la construcció d’un imaginari cultural propi, obrer i català?
Les diverses editorials socials com les publicacions de les revistes llibertàries editaven tan els clàssics de l’anarquisme (Bakunin, Proudhon, Kropotkin, Nordau, Malatesta, etc) fins els clàssics de la literatura universal (Víctor Hugo, Zola, Dickens, Sue, Dumas, Tolstoi, etc.) La biblioteca obrera es nodria per tant d’obres d’aquests autors: Los miserables (Hugo), Germinal (Zola), Grandes esperanzas (Dickens), El judío errante (Sue), El conde de Montecristo (Dumas), Resurrecció (Tolstoi). També manifesten simpatia pels autors espanyols Cervantes, Zorrilla, Bécquer, Clarín, Baroja, Azorín i els catalans Verdaguer i Maragall.
Les principals publicacions d’aquells temps eren Acracia, El Productor, Los Desheredados, Los Descamisados, La Protesta, La Ilustración Obrera, La Tramontana, El Porvenir del Obrero, La Revista Blanca... A les seves pàgines trobem la firma de Farga Pellicer, Tarrida del Mármol, López Montenegro, Anselmo Lorenzo, Llunas i Pujals, Ricardo Mella, Teresa Claramunt, Soledad Gustavo, Federico Urales, Ignasi Clarià,Ferrer i Guàrdia, Joan Mir i Mir, Josep Prat, Tomás Herreros, Palmiro Marbà. Tot plegat va servir per crear els obrers il·lustrats o autodidactes que tant podien escriure un article de premsa com parlar amb contundència en un míting.
6.- Com conviu la premsa obrera - com per exemple La Tramontana- amb la premsa de la renaixença?
La Tramontana, “periódich polítch vermell”, va ser un dels periòdic més interessant de la premsa anarquista catalana. La seva temàtica superava l’anarquisme col·lectivista incloent-hi a les seves pàgines articles sobre republicanisme, federalisme i catalanisme popular d’esquerres. També es va fer ressò del lliurepensament, l’ateisme i la maçoneria. L’humor i la sàtira sempre van tenir protagonisme a la seva publicació. Fou fundat l’any 1881 per Josep Llunas i Pujals “Lo Dimoni Gros”. Entre els principals col·laboradors destacaren: Eduald Canibell, Emili Guanyavents, Cels Gomis i Anselmo Lorenzo. La Tramontana tenia el seu públic que adquiria la revista normalment per subscripció o directament al quiosc. La premsa renaixentista (La Renaixença, Jochs Florals, etc.) i la modernista (L’Avenç, La Campana de Gràcia, etc.) anaven dirigits a les societats catalanistes on també disposaven del seu públic.
7.- L’ús del català quin paper té en la premsa obrera?
A part de La Tramontana la gran majoria de publicacions anarquistes catalanes (Exceptuant L’Avenir) són en castellà. Per tant el seu paper és nul.
Al ser una revista anarquista les subscripcions s’estenen per tota la província on hi ha militants, agrupacions llibertàries, corals, ateneus, etc. amb un major nombre de comandes a la zona de parla catalana (Catalunya, País València, Illes).
9.- Quins autors anarquistes són referents en el teatre, la poesia i la narrativa de l’època?
A partir de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 es posa de moda el teatre anarquista o el teatre social, no hi ha centre obrer que no disposi d’algun elenc teatral. Apareixen les agrupacions teatrals com “La Colla del Foc Nou”, el Teatre Independent, La Companyia de Lliure declamació, Alba Social i el Grup Avenir. En aquestes agrupacions destaquen Pere Corominas, Ignasi Iglésias, Jaume Brossa, Albà Rosell, Felip Cortiella. Els grups interpreten obres pròpies, d’autors com Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Serafí Pitarra, Josep Feliu i Codina, Rossend Arús, Emili Vilanova, José Fola Igurbide, Joaquín Dicenta, Teresa Claramunt, Peius Gener) i d’autors traduïts (català o castellà) com Henrik Ibsen, Octave Mirbeau, Pietro Gori, Louise Michel. Entre els poetes que apareixen a les pàgines de les premsa llibertària destaquen Josep Llunas i Pujals, Emili Guanyabens, Cels Gomis, José López Montenegro, Felip Cortiella, Francesc Vivó, Eudald Canibell... Són també ben rebuts Joan Maragall i Cinto Verdaguer. En el camp de la narrativa es important la novel·la obrerista de Dolors Monserdà amb títols com La fabricanta. Joan Mir i Mir a Dinamita cerebral recull 21 contes escrits per Magdalena Vernet, Emile Zola, Anatole France, August Strindberg, Francesc Pi i Margall, Josep Prat, Maxim Gorki, Julio Camba, Carlos Malato, Azorín, Anselmo Lorenzo, entre altres autors. També tenen un gran pes les obres de Pío Baroja, Vicente Blasco Ibáñez, Miguel de Unamuno, Leopoldo Alas “Clarín” i Valle Inclán.
10.- També hi ha Verdaguer, com encaixa la seva obra i el personatge en el món obrer?
Verdaguer era considerat poeta del poble i alhora era molt popular per els seus poemes cantats per els Cors de Clavé. A la mort de Verdaguer La Revista Blanca (n. 87. juliol 1902) li va dedicar un monogràfic amb articles de Jaume Brossa, Ignasi Iglésias, Eudald Canibell, Josep Bo i Singlà, Joan Pérez Jorba, Marià de Cavià i Federico Urales.
11.- El Certamen Socialista va ser una reacció als Jocs Florals?
Els Jocs Florals creats a la Renaixença per recuperar la llengua catalana i la identitat nacional estava massa condicionat per un catalanisme conservador i fins i tot massa religiós, malgrat això els Jocs Florals també van aportar un cert aire crític i humorístic que van recollir revistes com La Tramontana. Els Certàmens Socialistes té que veure amb el ressorgiment del procés associatiu després de la dura repressió que havia sofert La Internacional i la seva secció espanyola FRE de l’AIT. El març de 1881 s’havia celebrat el Congrés fundacional de la FTRE. Paral·lelament entren en debat els partidaris de l’anarquisme-col·lectivista i els de l’anarquisme-comunista. Per tal de posar ordre a les idees i els conceptes els llibertaris realitzaran dos Certàmens Socialistes, el primer celebrat a Reus el 1885 i el segon a Barcelona el 1889. Entre els participants hi trobem Josep Llunas i Pujals, Fernando Tarrida del Mármol, José Serrano Oteiza, Teobaldo Nieba, Ricardo Mella, Cels Gomis, Emili Guanyavents, Soledad Gustavo, Sergio del Cosmo, Anselmo Lorenzo, Lluís Carreras... Després del Segon Certamen Socialista el moviment llibertari ibèric va fer ser seves les teories comunistes-anàrquiques emeses per pensadors com Kropotkin, Reclus, Malatesta, Graves i Malato.
12.- Pensem en l’anarquisme com un moviment o pensament carregat d’elements contraculturals, això al XIX era així?
Crec que no era un moviment contracultural, això ho assoleix més al final del franquisme i amb la Transició, durant gran part del segle XX i el XIX el anarquisme és un moviment d’avantguarda en el sentit que és un moviment revolucionari. Un moviment integral que pretenia canviar la societat de dalt a baix.
13.- Vau escriure «Barcelona Balla», quins eren els indrets on anaven a ballar i divertir-se els militants anarquistes?
Els anarquistes eren grans amants de la cançó ja fos l`òpera o les de Clave, i també balladors. Al segle XIX acostumaven anar als Jardins d’Euterpe (actual passeig de Gràcia) on actuaven els Cors de Clavé, també feien balls a les fontades ja fos la de Jesús (passeig de Gràcia) o a qualsevol font del país com podien ser les de Montjuïc o qualsevol altra Les fontades servien per què els obrers passessin una estona junts gaudint d’uns àpats, poesia, cançó i ball.
14.- Com passa amb referents de les avantguardes a l’inici dels XX, al XIX hi ha artistes vinculats amb l’anarquisme o que facin obra d’esperit anarquista?
La premsa àcrata reprodueix obres d’artistes llibertaris o afins com Coubert, Pisarro, Signac, Monet, Rodin, Van Dongel, Caran d’Ache, Josep Lluís Pellicer, Ricard Opisso, Fagristà, Ramon Casas, Joaquim Mir, etc.
15.- Qui són els artistes de La Tramontana?
Moltes de les il·lustracions que apareixen a les pàgines de La Tramontana estàn sense firma, però en altres destaca el nom dels pintors, dibuixant i il·lustradors com Jaume Pahissa i Manuel Moliné.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 12 de maig de 2021)
8/6/21
Barcelona balla / Ferran Aisa
Barcelona balla (guió per el programa emés per Radio Kanal Barcelona i dirigit per Dino Ruiz, el 10 de desembre de 2020)
Ferran Aisa
Siglo XVIII i XIX: Bailes aristocráticos (Palacios Centelles, March, Maldà, Savassona, Moja, La Virreina, Capitanía General, etc.) Cases señoriales de la burguesía: (Rambla, Paseo de Gràcia, etc.) Bailes ofrecidos por el marqués de Sentmenat, de Alella, de Comillas, Familia Güell, Magarola, Gomina, etc. Balls: Rigodón, polca, vals… Bailes de disfraces
Bailes populares: Gremios de Artesanos y de campesinos. Huertos del Raval (Hort d’en Murlà en la calle Hospital-Junta del Comercio). Teatro de la Santa Cruz (Principal) a beneficio del Hospital de la Santa Cruz y San Pablo. Platea del Gran Teatro del Liceo bailes de máscaras a beneficio de la Casa de la Caridad. La Lonja a beneficio de los pobres. Teatro Lírico en el paseo de Gràcia. Bailes patronales de los diversos gremios de Barcelona. Fiesta de Nuestra Señora del Carmen.
Bailes de Patacada (Almacén de baile de la Barceloneta, de Santa Mònica, de la calle de la Tapias.
Sociedades recreativas: La Linterna, La Favorita, La Violeta, La Amistad, La Nueva Paloma, La Camelia, La Aurora, La Maravilla, Mabille, El Ramillete, Nueva Panchita, La Sirena, etc. Bailes en los teatros Romea, Odeón, Pireo, Casino Artesano, Olimpo, La Fraternidad Barcelonesa, La Papallona, La Flor de un día, Cibeles, La Serpentina, Círculo del Casino, etc.
Bailes de Montjuïc: La Font Honrada, la Torrassa, Walkiria, etc.
Entoldados: Plaza Cataluña, plaza Real, etc. A disposición de diversas sociedades de bailes i recreativas.
Fiestas de las Peñas lúdicas: El Born, Lo Niu Guerrer, L’Embut, la Baldufa, El Mochuelo… Carnavales, fiestas humorísticas.
El baile en los jardines del camino de Gracia (paseo de Gracia): Campos Eliseos, Prado Catalán, Zarzuela, Variedades, Novedades, Tívoli. Jardines de Euterpe con acuación de los Coros de Clavé.
Bailes de Fiesta Mayor: Nuestra Señora del Carmen, Santos Abdón y Senén, San Antonio, San Domingo, San Poncio, San Roque, San Miguel, la Merced.
Nuevos bailes el cancán, el minué, la mazurca… Flamenco, zarzuela.
Cafés concierto, bares y buvettes… Les Set Portez, Les Eures, La Guayaba, El Paraíso, Els Quatre Gats, el Circo Español, Maison Dorée, Torino…
El Paralelo (Español, Apolo, Condal, Talía, Cómico, Nuevo, Arnau, Bataclán, Molino) el Music Hall, el Cabaret. El Cuplé (Raquel Meller, Pilar Alonso, Mercedes Serós). Variedades: Bella Chelito.
Bailes-Taxi: La Bombilla, el Pay-Pay, Ola Suerte Loca, La Giralda, La Criolla, etc)
Tangópolis: Carlos Gardel, Enrique S. Didcépolo, Irusta-Fugazot-Demaré.
Tes-dansants, la era del jazz, dancings… El Charleston, swing, etc.
Campeonatos de resistencia: Olympia, Amaya, etc.
La socialización de las salas de baile (1936-1939)
Cantantes: Carmelita Aubert, Rina Celi. Antonio Machín
Sales de Festa: Gran Price, La Paloma, La Cibeles…
Anys 60 aparició dels grups musicals que emulen la música beat i pop del moment:
Los Sirex, Los Salvajes. Los Mustangs, Los Jóvenes, Lone Star, Los Brincos, Los Bravos, etc.
Discotecas: Planeta 2001, Trocadero, 1800, Bocaccio, Zeleste, Up & Down, Razzmataz…
(Ferran Aisa, Barcelona balla, dels salons aristocràtics a les sales de concert, Editorial Base i Ajuntament de Barcelona, 2011).
4/6/21
El Raval / Ferran Aisa i Mei Vidal
EL RAVAL UN BARRI DE BARCELONA
Ferran Aisa-Pàmpols
Muralles:
El Raval és la zona de Barcelona que ha estat coneguda com Barri Xino o
Districte Cinquè, que avui forma part del Districte de Ciutat Vella. El Raval és una zona
situada entre la segona i la tercera muralla, limitada per la riera de la Rambla,
el port marítim, el Paral·lel, les rondes Sant Pau i Sant Antoni i el carrer Pelai. El nom de
Raval prové del nom àrab Ràbad, que vol dir “al marge”. En aquesta zona és on expulsava
o enviava la ciutat tot allò que molestava o era perillós, com els ramats de bestiar, els
escorxadors, la prostitució, el joc, etc. Encara que les muralles van ser enderrocades
el 1859, el nom de Raval va continuar durant molts anys en la memòria de la gent.
El que anomenem actualment barri del Raval ha estat habitat per nuclis humans des
de l’antiguitat, la proba són la quantitat de vestigis arqueològics trobats cada vegada que
s’han fet grans obres a aquesta zona de Barcelona. Per exemple mentre s’urbanitzava la
denominada illa Robador s’hi van trobar restes de l’edat de bronze, és a dir uns mil cinc
cents o dos mil anys abans de Crist. I de la mateixa època son els vestigis trobats a altres
indrets del barri com sota la Caserna de la Guàrdia Civil o l’edifici de l’antic Bar Pay Pay
del carrer de Sant Pau. Més recentment les obres de la flamant plaça de la Gardunya han
proporcionat més vestigis de l’antiguitat el trobar restes arqueològiques que aporten nova
llum sobre l’habitabilitat del Raval de fa sis mil anys. Per tant a la prehistòria ja hi havia
nuclis de població en aquest indret que coneixem amb el nom de Raval.
La tribu ibèrica dels laietans també van transitar per aquesta zona de pas entre els petits
poblats de Barkeno o de Layes amb Montjuïc, el pas dels cartaginesos i l’arribada dels
romans. Aquest darrers són els que es mantindran més temps a la zona i seran els que
crearan més infraestructures del Raval. Un zona entre les muralles de Barcino, rieres,
rieretes i torrents que han de domesticar i convertir-les en horts i alhora en camins per
creuar-les cap a Montjuïc, cap el port, cap el Pla o cap a la península. El primer traçat de
camins romans prefigurarà la futura formació del barri. En aquella època existien alguns
camps de cultiu i hortes, doncs hi ha havia molta aigua que baixava per les seves rieres. La
zona al voltant de l’estany del Cagalell era considerada insalubre. Aquestes terres eren
travessades per una de les més importants vies romanes: la via Augusta, més tard
anomenada Morisca, Camí Reial o Camí del Llobregat, que correspon a l'actual carrer
Hospital, plaça Pedró (on hi havia el pedró o creu de terme de la ciutat) i Sant Antoni
Abad. Altres camins oberts pels romans foren els actuals carrers Tallers, Carme, Sant Pau i
Trentaclaus (Arc del Teatre). Aquests camins, conjuntament amb les antigues rieres que
recollien les aigües del pla de Barcelona, seran les que configurin la trama urbana
posterior. A la vora dels camins romans s’han trobat necròpolis, sobretot a la zona de la
Via Augusta. Amb el cristianisme de l’edat mitjana hi va haver un petit nucli de població al
voltant del monestir de Sant Pau del Camp, que vivien de la terra. Aquest centre hortícola
fou el més important del Raval, doncs anava des de l’actual Paral·lel fins a prop de la
Rambla. Un altre indret important d’aquella època era la plaça del Pedró, situat a la cruïlla
del carrer del Carme i de l’Hospital. En el segle XII s’establí l’hospital de Sant Llàtzer, que
acollia malalts de llebroseria. A l’entorn de la plaça s’establiren les parades de fruites i
verdures que donarien pas al Mercat de Sant Antoni construït el segle XIX. La zona de
Trentaclaus va destacar per les seves tabernes, trinquets i els primers nuclis de
prostitució.
La Tercera Muralla va ser construïda el segle XIV durant el regnat de Pere III el
Cerimoniós. La muralla configurava territorialment el Raval. La muralla tenia quatre
portals: Tallers, Sant Antoni, Sant Pau i Santa Madrona. La construcció d’aquesta muralla
no va significar l’enderrocament de la segona que tancava la ciutat vella per la Rambla,
sinó que obria noves perspectives a la ciutat nova, el Raval. Era una època de grans
epidèmies amb la tercera muralla, la ciutat foragitava els establiments perillosos per la
salut i els col·locava cap l’actual zona del Paral·lel. El Portal de Sant Antoni va esdevenir
una de les principals entrades a la ciutat. Actualment encara està en peu la Casa Boya on es
recaptaven impostos per la Generalitat.
Convents:
El Raval fou l’espai de Barcelona on s’establiren la majoria d’ordes religioses que van
anar construint els seus edifici a les antigues hortes de Barcelona. El període més
brillant dels monestirs el podem situar entre el segle XV i l’acció desamortitzadora del
segle XIX. Entre els convents instal·lats al Raval hi havia el de Sant Pau del Camp, San
Antoni Abad, Priorat de Nazaret, Sant Joan de Jerusalem, Carmelites Descalços,
Trinitaris, Franciscans, Cartoixa de Montalegre, Sant Josep, Santa Mònica, Santa Isabel,
les Monges de l'Ensenyança de les Jerònimes, Paüls, etc. Les processons formaven part de
l’ambient d’aquell Raval marcat per el catolicisme més radical, en temps en què existia la
Santa Inquisició. Els carrers sense llum elèctrica, és a dir il·luminats tan sols amb les torxes
dels monjos o amb petites llànties d’oli creava un ambient més aviat tètric. Els convents
posaven en pràctica el “Ora et Labora”, doncs cadascun d’ells disposava del seu propi hort
i alguns biblioteques immenses com el del Carme, que fou la base de la Biblioteca de la
Universitat de Barcelona. La majoria d’aquests convents van patir els incendis
anticlericals de 1835 o van formar part de la desamortització de Mendizábal, que
recuperava espais per a la ciutat. Esglésies i convents que van sobreviure el segle XIX van
patir les escomeses de les revoltes del nou segle, ja fos durant la Setmana Tràgica de 1909
o durant l’inici de la Guerra Civil Española de 1936.
Horts:
El Raval era el gran hort de Barcelona des de l’època dels romans que proveïen la ciutat de
verdures i fruites. Precisament la importància dels horts del Raval, així com l’escorxador i
dels corrals amb ramat que hi havia a aquesta zona va fer que el recinte fos tancat per la
tercera muralla de la ciutat, doncs això permetia en cas de setge no perdre els aliments per
nodrir els habitants de la ciutat. La zona era rica en aigua amb torrents i rieres i rieretes que
servien per regar els horts. A l’entorn dels horts van anar apareixen els primers nuclis
d’habitatges rurals, alguns ciutadans nobles de Barcelona es construïen els seus palauets a
la zona del Raval perquè aleshores hi havia un aire més pur que dins de la ciutat. Dins del
Raval rural trobem les finques de Can Carrió, a l’actual carrer Junta del Comerç; l’hort del
convent de Sant Pau, l’Hort d’en Murlà, molt popular perquè en els seus terrenys se
celebrava cada any les festes patronals dels camperols del Raval i de la Mare de Déu del
Carme. A l’Hort d’en Murlà es va instal·lar un envelat on els dies festius s’hi feia ball. En
aquesta zona hi havia un safareig famós per els festejos de les parelles. A l’alçada de
l’actual Rambla del Raval amb el carrer de l’Hospital hi havia el corral de cabres de
l’Hospital de la Santa Creu. Al barri hi havia diverses fonts i es practicava el joc del
trinquet, un dels espais era al desaparegut carrer de la Cadena, aleshores ocupat per horts
tancats per una cadena d’aquí el nom del carrer. Dins del Raval hi hagueren nombrosos
horts, alguns d’ells són recordats al nomenclàtor com el de Sadurní, el de Sant Bertran, el
De les indianes a la Revolució Industrial
El segle XVIII començaren a funcionar en el Raval les primeres indústries
manufactureres de Barcelona. Una de les més importants va ser la d’Antoni Serra i Cia,
l’any 1738, fàbrica de teixits i estampats, que estava instal·lada al carrer Trentaclaus
(situat cap l’actual Avinguda de les Drassanes). Seguidament aparegueren altres
fàbriques d’indianes com la dels germans Magarola al carrer Tallers i la d’Erasme de
Gònima al carrer Riera Alta-Carme. La instal·lació de les fàbriques va
atreure nombrosa mà d’obra de les zones rurals de Catalunya, això va significar la
necessitat de cercar habitatges per els treballadors. A finals del segle XVIII, al redós de les
indústries d’indianes van començar a aixecar-se els primers habitatges de veïns.
La industrialització de Catalunya apareix per primera vegada al Raval de Barcelona,
amb la instal·lació, per un “Reial Orde” de març de 1831, de la fàbrica vapor Bonaplata,
Rull, Vilagregut i Cia., situada al carrer Tallers. Aquesta fàbrica va ser incendiada pels
"luddites", el juliol de 1835, durant la revolta de les “selfatines”. No fou l’únic cas de
lluita que visqué el barri, doncs al llarg del segle XIX n’hi hagueren nombroses revoltes
obreres i bullangues de tota mena com el de la jamància o les de tipus liberal, que afectaren
a tot Barcelona. Molt aviat les fàbriques, sobretot tèxtil i foneries anaren ocupant els
terrenys del antics horts, els quals es desplaçaren cap a Sant Bertran, el Poble Sec i
Montjuïc. La industrialització va fer créixer la densitat del Raval, poc a poc, al costat de les
fàbriques s’anaren construint habitatges pels treballadors. Un dels primers industrials que
va construir cases pels seus obrers va ser Erasme Gònima, al costat de la fàbrica al carrer
del Carme. Ell mateix es va fer construir un palauet al carrer del Carme 106. La popular
fàbrica, que tenia empleats més de mil treballadors, disposava d’una torre amb rellotge que
marcava amb les seves campanes l’horari dels treballadors de gran part del Raval. Al Raval
van proliferar les Cases-Fàbrica, que situaven a la planta baixa l’espai industrial i
s’habilitava els pisos pels treballadors. Amb aquest model es construïren cases situades al
carrer Riereta, Aurora, Vistalegre, Sadurní, Sant Rafael, Robador, Joaquim Costa, Marquès
de Barbarà, etc., actualment gairebé han desaparegut totes. La densitat de població del barri
era molt alta, aviat no hi va quedar cap espai per construir. Els habitatges dels obrers no era
més que un barraquisme vertical. El Raval va passar de ser la zona agrícola de la ciutat, a
no disposar d’un pam de verd.
El Moviment Obrer:
La revolució industrial va fer aparèixer per una banda la burgesia i per l’altra l'obrer
assalariat. La consciència obrera davant l’explotació i la injustícia social va portar cap
l’associacionisme sindical i cap l’internacionalisme. Un dels moviments sindicals més
importants "Les Tres Classes de Vapor" tenia la seva seu al carrer de la Cera. El 1870 al
Raval es posava en marxa la Secció Espanyola de la Primera Internacional en el Congrés
celebrat al Teatre Circ Barcelonès del carrer Montserrat. Els obrers s’organitzaren en la
Federació Regional Espanyola de l’AIT i crearen les seves eines socials i culturals, entre
les quals destaca l’Ateneu Obrer Barcelonès al carrer Tallers. Al barri, es va fer el juliol de
1855 la primera manifestació obrera d’Espanya, que va transcorre per el carrer de
l’Hospital fins el Pla de la Boqueria sota el lema: “Associació o Mort”. Les llambordes del
carrers del barri van servir moltes vegades per fer barricades.
Els socialistes espanyols, escindits de la Primera Internacional, van fundar el 1888 a un
teatre del carrer Jovellanos, la seva central sindical, UGT, que s’adheriria aviat a la Segona
Internacional. El Raval va ser un baluard del moviment obrer i, més concretament, del
moviment anarquista. Tant l’organització Solidaridad Obrera, amb seu al carrer
Mendizabal (actual Junta del Comerç) fins a molts locals de la CNT s'establiren al Raval,
com també ho feren redaccions de periòdics com Tierra y Libertad , al número 39 del
carrer de la Cadena. En aquest carrer cantonada Sant Rafael va ser assassinat el 13 de març
de 1923 el popular líder de la CNT Salvador Seguí “El Noi del Sucre”. Al carrer Sant
Jeroni visqué el líder anarcosindicalista i director de Solidaridad Obrera Ángel Pestaña,
també d’aquest carrer era el dramaturg i poeta anarquista Felip Cortiella.
Al Raval s’obriren entitats culturals i fins i tot escoles laiques i racionalistes. L'anarquisme
va arrelar amb força al barri fins a la Guerra Civil.
Un barri obrer:
El barri fill de la transformació industrial vivia bolcat al carrer o als terrats, fora de les
hores de treball era habitual que les nombroses tabernes estiguessin plenes de gent jugant a
les cartes o bevent xatos de vi. Molt aviat es van obrir centres per els treballadors com
l’Amnistia al carrer Nou de la Rambla tocant a Om, el de la Granota també a Nou de la
Rambla i el ball de la Patacada al carrer de les Tàpies. Destaca per aquesta època els cors
d’Anselm Clavé i els seus concerts per els obrers. Durant el segle XIX s’obriren els
primers teatres com l’Odeon i el Romea al carrer de l’Hospital; el Teatre Circ Barcelonès
al carrer Montserrat; el Niu Guerrer i l’Edèn Concert a Nou de la Rambla i diverses coves
d’art on imperava el flamenc. Al Paral·lel s’obriren teatres com l’Espanyol (actual Bart),
l’Arnau i molts altres. Destacaren figures de l’escena com Raquel Meller, actualment un
monument la recorda al carrer Nou de la Rambla-Paral·lel.
Els infants sortien a jugar als carrers o pujaven als terrats. En aquell món infantil
s’enlairava estels i els més grans tenien cura dels coloms. A les festes
senyalades desfilaven les agrupacions corals pel barri o les caramelles que cantaven per
Pasqua cançons populars catalanes.
Moviment associatiu:
El Raval acollí entitats culturals de tota mena, algunes importants com l’Ateneu
Enciclopèdic Popular (AEP), fundat el 1902, per obrers àcrates i per joves
republicans federals com Francesc Layret, Lluís Companys i Lluís Zulueta. Actualment es
pot veure una placa al portal n.30 del carrer del Carme. L’AEP va organitzar en la seva seu
del carrer del Carme, biblioteca, escola, gimnàs i una vintena de seccions que aplegaven a
milers de barcelonins, majoritàriament, treballadors, menestrals i estudiants. En el barri hi
hagueren també moltes altres entitats populars, com el Centre d'Estudis Socials, l'Ateneu
Sindicalista, l'Ateneu del Districte Cinquè, l'Ateneu Llibertari del Districte Cinquè,
l'Ateneu Humanista, l’Ateneu Faros i l’Escola Racionalista Labor. Paral·lelament i afavorit
per la seva proximitat al moll i pels seus carrers ombrívols es desenvolupà tota una sèrie de
cabarets, bars i “colmados” on es desenvolupa la vida nocturna barcelonina. Destaca el
"Bar del Centro" a La Rambla del Mig, on acudia aquesta bohèmia romàntica formada per
escriptors, poetes, artistes, sindicalistes llibertaris, anarquistes, republicans revolucionaris,
socialistes i petits burgesos vividors.
Marginació social:
Dins del barri també s’estén la prostitució, la delinqüència i altres lacres socials derivades
de la misèria. La pobresa extrema també tindrà el seu aixopluc al barri amb les Cases de
Caritat, de Misericòrdia, de Beneficència, etc. L'Olla del Pobre seria una de les institucions
barcelonines del segle XIX que alimentava a les portes dels convents els desfavorits, els
aturats, els vells, els marginats. Era el triomf de la caritat cristiana en lloc de la justícia
social. El Raval (districte Vè) esdevé també una zona de mercat negre. Hi conviuen les
famílies obreres amb la gent dels baixos fondos. La situació pintoresca originarà el nom de
barri “Xino”. En el primer terç de segle es produirà una onada d’emigració del camp cap a
la ciutat: catalans, aragonesos, valencians, murcians... Els quals treballaran en la
construcció dels palaus de les exposicions de 1888 i de 1929, les línies del Metro i els
edificis i carrers de l’Eixample. L’arquitecte Antoni Gaudí, que visqué en el número 22 del
carrer de la Cadena, va construir un palau per la família Güell a Nou de la Rambla. El
Raval visqué amb il·lusió els anys republicans i fou durament castigat durant la Guerra
Civil per la pluja de bombes que assolà gran part del barri.
El barri durant el franquisme
El barri, després de la guerra, viurà una etapa gris i de pobresa generalitzada arreu per
l’escassetat de productes. La zona del Raval va ser molt afectada pels bombardejos de la
guerra, durant molt temps les cases enderrocades per les bombes quedaran a la vista de
tothom, moltes d'elles fins els anys seixanta. El Pla Comarcal va posar en marxa novament
la reforma del Raval. L’enderrocament de molts edificis en la zona baixa del barri va fer
que l’Ajuntament franquista iniciés la construcció de la Avinguda Morato (Drassanes), els
expropiats per les obres van ser traslladats al nou barri de la Mina.
En la zona de l’Arc del Teatre i de l’Arc de Cirès (desaparegut) apareix el mercat negre i
en pels carrers veïns s’estén una prostitució pobre. Els anys cinquanta i seixanta el barri
viurà l’arribada de l’emigració espanyola (andalusos, gallecs, castellans, extremenys...) que
treballaran a la indústria catalana. El Raval, districte cinquè o barri “Xino” acollirà tota
aquesta emigració que s’allotja de rellogats en pisos en males condicions. Amb el boom
econòmic dels anys seixanta moltes famílies s’establiran a altres barris de Barcelona o de
l’àrea metropolitana. L’anomenat Barri Xino esdevingué un barri obrer on les famílies es
coneixien i es relacionaven tant al carrer com en els bars familiars. La gent feia pinya en
els equips de futbol, les corals i les agrupacions socials que organitzaven excursions. El
barri era ple de cinemes de reestrena amb doble sessió i el NODO on els veïns acudien amb
el sopar fins i tots hi havia el cinema Colón (Art del Teatre) que n’era anomenat Cine
Potaje. Els veïns disposaven dels cinemes: Argentina, Cèntric, Padró, Rondes,
Unió, Barcelona, Principal, Rambles, Mar...
Desestructuració i construcció del nou Raval:
Els anys setanta foren de lluites reivindicatives on l’associació de veïns va jugar un paper
força important per intentar arreglar la situació desastrosa del barri. Es demanava l'atur de
la García Morato i es reivindicaven zones verdes, equipaments socials i esponjament del
barri. L’eufòria del canvi polític i les vicissituds de la transició, amb una de cal i una
arena, se’n va endur per davant les promeses del primer ajuntament democràtic. I
d’arreglar el barri respectant-lo, es va passar a l’estratègia de l’especulació... Per una altra
banda el Raval, sobretot el carrer de l’Hospital, fou un dels llocs preferits on s’establiren
locals com les llibreries llibertàries Cosa Nostra, El Negro o la Yasnaia Poliana, la botiga
de discos del promotor musical Gay & Conpany i la pizzeria Rivolta. També es posà en
marxa la Filmoteca a l’antic cine Padró.
Els anys vuitanta i noranta el barri es va anar degradant física i moralment, per una banda
la pobresa va fer acte de presència com mai derivat de la crisi econòmica (atur) i per l’altra
de l’envelliment de la població. La marginació social va tenir el seu cau en el barri amb els
problemes de la droga dura (heroïna i cocaïna) i això va ser un dels principals focus de la
delinqüència. Les noves actuacions urbanístiques (PERI) es van centrar en l’expropiació
dels habitatges afectats per l’antic pla de Baixeras, on s’ha construït la Rambla del Raval.
El Raval avui en dia:
El Raval en el segle XXI ha viscut un nou allau emigratori però aquesta vegada forani
(magrebins, pakistanesos, subsaharians, sud-americans, europeus de l’est, filipins...) El
Raval disposa de molts equipaments culturals però que són de la ciutat en general (Liceu,
CCCB, MACBA, Facultat de Geografia, Biblioteca Catalunya, Filmoteca). Grans
hotels com el Barceló, restaurants, bars de disseny, etc., tot plegat disposat per convertir-lo
en un parc temàtic per consumició de l’oci i del turisme. El nou barri continua exempt de
zones verdes, esportives, culturals i de lleure. Una zona tan cèntrica de Barcelona i tan
propera al port genera tota mena d’intervencions immobiliaris, entre els quals s’ha donat
darrerament el “mobbing” per fer fora a veïns sense recursos de casa seva per enderrocar i
construir pisos amb el valor especulatiu del mercat actual. El Raval ha passat de ser la
fàbrica de Barcelona, a ser tan sols una zona més de serveis i lleure de la ciutat. Una zona
marcada per la marginalitat, la droga, la delinqüència i els narco pisos.
(Ferran Aisa i Mei Vidal són autors del llibre El Raval, un espai al marge, (Base, 2007 i Portàtil, 2011)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)