Homenaje a Machado / Ferran Aisa

HORIZONTE (45 aniversario de la muerte en Collioure de Antonio Machado) Desde el umbral de un sueño me llamaron… Antonio Machado Hubo un tiempo en que el camino se acabó en el mar, un mar sin horizontes con la orilla poblada por muertos caminando sin rumbo en torno quizá de los cipreses. Y sé que un poeta se detuvo en esa orilla a mirar ese mar sin horizonte inmenso pero cerrado para ese poeta exilado… Hubo un tiempo en que el camino se acamó en el mar, el poeta frente al mar sólo pudo llorar por la belleza y la rabia, el camino se había terminado frente al mar… Pero el viento volvió a recomponer las cosas y los caminos que daban al mar y el mar volvía a tener un horizonte inmenso pero abierto a ese hombre que caminaba… Por la orilla volaban las gaviotas y los hombres y las mujeres caminaban de nuevo en busca de su propio tiempo. (22-2-1984) Ferran Aisa-Pàmpols

Cantata para Chile / Poemas / Ferran Aisa

CANTATA PARA CHILE Ellos duermen, duermen, duermen y callan empecinados dueños del tronco del coigüé, de las moradas vacías y el jardín abandonado. Gabriela Mistral Canta, amigo mío no dejes de cantar: tú derrocaste el silencio de los ríos que tenían voz porque llevaban sangre… Pablo Neruda CHILE Chile piedra estoica Chile rosa encendida Chile razón histórica Chile patria no vencida Chile en el corazón. De los muertos y de la tierra nacerá la nueva semilla con las raíces vivas dispuestas a desterrar el terror y el miedo. Chile flor misógina Chile dura batalla Chile ilusión prendida Chile duerme extendida sobre su largo sueño socialista. Despertará Chile y se alzará contra tiranos y verdugos contra los malditos bandidos que sometieron la voluntad del Pueblo a su fuerza endemoniada, autoritaria, y repartiéndose el botín proclamaron: -Somos los salvadores de la patria. Qué vergüenza para la humanidad… Pobres Parias de la Tierra. Lobos, piratas, vampiros, sanguijuelas…, autoproclamándose redentores sometieron a los mejores hijos del pueblo a la muerte, a la cárcel, a la tortura y al exilio. Chile en el corazón como una espina clavada la siento con intenso dolor porque me conozco la historia y sé que son los mismos tiranos en Chile, en España o en dónde sea. POR LA JUSTA ALABANZA DE SALVADOR ALLENDE 1 ¿Cuándo fue más blanca la luna de agosto? ¿Cuándo fue más pura la mies de los campos? ¿Cuándo fue más roja la flor del verano? ¿Por qué la terrible bota cayó sobre la Casa de todos que con tanta ilusión forjaban esos bravos? Cada pueblo tiene su redentor y siempre termina en la cruz, ¿siempre? ¿En nombre de qué verdad derrocaron la razón? ¿En nombre de qué Historia esos salvadores de siempre colocaron a Dios de su lado y se lanzaron contra Allende? Duerme Chile, duerme…, Los poetas te velan los cantores te cantan los hombres te quieren las mujeres te sueñan. Duerme Chile, duerme… El pueblo es maniatado, amordazado, traicionado, sepultado en la mierda de los siglos oscuros y opresivos. El hombre cayó prisionero del hombre, todo continúa igual desde Cristo a Carlos Marx, desde Espartaco a los mineros de Chile, de la liberación social a la explotación, el hombre es un lobo para el hombre. En el horizonte de la tierra chilena los grandes nombres de la patria: Alonso de Ercilla, Gabriela Mistral, Pablo Neruda, Vicente Huidrobo, Nicanor Parra. Versos para los hijos del pueblo, se levantan temprano los sueños de los desheredados: los poetas, los obreros, los campesinos, los estudiantes, los mineros, las mujeres del campo, las madres, los jóvenes y los viejos, Callaron los himnos revolucionarios, enmudecieron las campanas del alba, cayeron a la negra sombra las estrellas. 2 ¿Qué sueño guarda en la frente el poeta? Pobre pueblo chileno, en mala hora llegaron los mal nacidos que por ahí y por allá esparcidos se reparten el mundo. Chile en el corazón, nunca fue más sentida la vida. Chile verde, nunca fue más puro el verde, El Chile del nitrato, el Chile del salitre, el chile del mercurio, el Chile del cobre. Chile rojo, nunca fue más puro el rojo, Chile canción, nunca fue más sincero el canto, ni más humilde el propósito, ni más fértil la tierra, ni más útil la palabra, Duerme Chile, duerme… Chile amor propio para siempre de la Araucana para Chacabuco de Antofagasta vengo para Iquique voy de Santiago para el norte y para el sur La Pampa, las cordilleras y el océano. 3 El sueño de Chile se mece en la cuna ensangrentada, noche estéril de afilada espada. Chile verde, corazón… Chicle rojo, canción… Nitrato, trigo, amapola, la voz de la aurora, el llanto del indio, el tren de la esperanza. Los cantores de Chile, los muertos de Chile: Violeta Parra, Víctor Jara. Los cantores de Chile: Patricio, Quilapayún, los hijos de Violeta, Ángel e Isabel Parra, y tantos otros en la carreta con Chile por bandera. El silencio de Chile los muertos de Chile la soledad de los chilenos. Duerme Chile, duerme… La vida y la muerte en la noche del terror, Chile en el corazón, Chile nuestra canción, paloma blanca prisionera en las garras del horror. 4 El pueblo espera la hora de las estrellas. Chile por la razón y en lo alto siempre presente, espíritu de esperanza estrella matutina del alba. Chile en el corazón con el sueño eterno del hombre y la dignidad y la conciencia en cada paso, en cada rincón. Y arriba junto al matutino lucero las dos estrellas más grandes que la tierra chilena parió: Salvador Allende y Pablo Neruda. Chilenos tomar buena nota, Chile ahora duerme pero no está muerta que algún día despertará y retornará la luna blanca de agosto a dar la luz en el alba de la libertad -y con palabras del presidente- donde se abrirán las grandes alamedas para que el hombre libre construya una sociedad mejor. Chile en el corazón con sus cordilleras, con sus valles, con su océano, con sus viñedos, con sus árboles milenarios y con su pueblo. Chile como una dulce flor de nieve repite el nombre de sus héroes: Bernardo 0’Higgins, Luis Emilio Recabarren, Manuel Rodríguez, Pablo Neruda, Salvador Allende y tantos otros, hombres y mujeres, héroes silenciados, héroes arrasados, héroes anónimos, héroes desaparecidos, hijos del pueblo. ¡Chile despierta, despierta! POR LA JUSTA VENGANZA DE SALVADOR ALLENDE Fue un once de septiembre, año de 1973, todavía se recuerda el estruendo la luna se partió en dos trozos y sangró la tierra abriéndose una gran herida que salpicó a todos los hombres que hizo llorar a todas las mujeres. Fue un once de septiembre cuando el Presidente Allende moría asesinado por los bandidos de siempre defendiendo la libertad de su pueblo. Chile sangraba de punta a punta como un reguero menstruado, trágico, creando un largo río de angustia. Fue un once de septiembre cuando un general sanguinario se lanzó contra el noble, democrático y socialista Presidente Allende elegido por el Pueblo para transformar el País, pero su muerte no fue aceptada y el mundo entero se solidarizó con su causa. por la justa venganza de Salvador Allende se levantarán todos los chilenos de buen corazón y demostrarán al mundo asombrado que los pueblos no mueren tan sólo se aletargan hasta que un día resucitan y entonces ya nada les para, nadie puede con ellos, hasta que consiguen la victoria final. ODA AL AMIGO PABLO NERUDA Como un torrente de agua caías Pablo chorreando en luz sobre mis ingenuas pupilas, tus versos danzantes del fuego tus versos preñados de sabiduría tus versos como viento del pueblo tus versos creaban altas montañas, cimas casi inalcanzables que yo intentaba escalar. Son altas las torres son altas las cimas de la poesía son llanas las palabras que muerden, blasfeman y pelean; son altas las montañas, pero, como tú, no desfallezco, como tú Pablo el llano, guerrillero de la palabra paladín de la justicia señor de la poesía, la luz y la libertad. Poeta hermano, amigo Pablo, me duele España, dijiste, ahora duele Chile, me pesa tu América subyugada por el yugo militar, me acongoja el canto araucano de tu alma voladora e hispana. Me duele Chile y Allende y su causa, me duele tu sueño vencido por la tiranía inhumana, me duele la muerte de tus compañeros la muerte y la voz callada del pueblo. Silencio y arena, alud de nieve y vómito de volcán entierran al hombre dócilmente rebelde, manso, lleno de huracanes, la última palada de tierra la última oración la última canción del gorrión antes de caer de la rama. El hombre muere en la soledad de la tierra. Poeta Pablo eras un huracán que azotaba continentes planetas humanos con sangre roja y huesos en las manos, Neftalí Reyes, tu nombre amigo Pablo heredado de la tierra, con los ríos y los océanos con los árboles y las casas con las jóvenes madres y las viejas madres con los jóvenes obreros y los viejos labriegos; Pablo, tu sino escrito en el cielo tenía el color bruñido de las cosas queridas y sudadas, color de trigo como el sol de las mañanas ansiosamente esperadas, tu nombre poeta Pablo se escribía en las paredes humilladas de las casas de tantos y tantos desheredados. Poeta Pablo cantaste desde la rama del árbol como el pájaro siempre libre, las rejas no se han hecho ni para los pájaros ni para las flores ni para los hombres... ¡Oh, Pablo!, no eras tan sólo flor de un día sino todo un jardín de miles de siglos de miles de flores de miles de abejas de miles de hormigas de miles de besos de miles de calaveras de miles de sueños de miles de versos, tu furia, Pablo, empujaba mordazmente las venas de la garganta enrojeciéndote el rostro como una bandera roja, y tú con tu voz y tus versos encendías la casa de todos los devoradores de animales salvajes, ¡oh, cantor del pueblo!, tu voz era la casa, el universo era tu inspiración y en tu corazón mojabas la pluma para elevar tu canto como una bandera de los hijos del miedo de los hijos del silencio de los hijos sin destino de los hijos desheredados de los hijos vencidos; y con tu poesía te rebelabas contra la pisoteada libertad, libertad vendida y revendida, prostituida al mejor postor, y en la quimérica paz se rebelaba tu verso con el rotundo No de los hombres dignos y valientes. Amigo Pablo, poeta llano, labor sudada de la tierra, surco poético, fértil paraíso labrado con los sueños pisoteados del campesino pobre y humillado; poeta Pablo rompiste el eco de la Historia escribiste Lenin galopaste con el viento y en todas partes dejaste arrogancia de tu cuerpo, sangre del pueblo. Arauco, campesino de la pluma, elevador de sueños en los vuelos nocturnos del cazador Cupido, eros y thanatos, trazador de senderos y surcos, agrimensor de la palabra, hermano del sol, primo de la luna, cofrade de la Virgen de la lluvia, amante de la aurora, viajante de la memoria, rebelde de frente ancha, hermano poeta, luchador, poeta Pablo rompiste como Moisés las tablas de Dios en la espalda de los poderosos. Amigo Pablo, cantor, camino rojo de la aurora, estela audazmente roja, roja, roja, roja, roja, roja como tu sangre de hombre libre como tu cuerpo convertido en mapa montañas y valles extendidos a tus pies con todas las heridas con todas las pasiones con todas las fraguas con todas las verdades con todas las mentiras con todas las razones con todas las moradas con todas las sinrazones con todas las pisadas; hermano poeta, cantor, en tu angosto camino una mujer preñada de amor extendía el manto rojo bordado a mano con sangre roja la palabra libertad. Campesina, mujer, amante, tierna, afable, mujer, amor..., tu amor, Pablo, tu amor, como el volcán furioso como el lobo hambriento como el mar agitado como el cielo azul cubierto de nubes negras, tu amor, Pablo, tu amor, tu amor, siempre tu amor como el volcán furioso que vomita lava y fuego, así Pablo, así fuiste tú, Pablo, así... y luego, hermano poeta, la vida y la muerte de cada día. PARA VIOLETA Quiero la estrella de la mañana si no me la dais desempolvarme los versos de un poeta que tenga garra el empeño de ese viejo profeta que el cantar es para Violeta. ¡Ay, no, no!... ¡Ay, sí, sí!... Para Violeta Parra. Qué triste vivir para nada qué triste morir para nada, canta, canta Violeta, ahora que puedes como nunca nadie te privará la voz nadie te negará la mano ni el campesino la hoz ni el albañil el mazo. Quiero las amapolas del campo si no me las dais para hoy dádmelas para mayo, con la primavera son más bellas que será regalo de un poeta para la tumba de Violeta. ¡Ay, no, no!... ¡Ay, sí, sí!... Para Violeta Parra. Qué triste vivir para nada qué triste morir para nada, canta, canta Violeta, ahora que puedes como nunca nadie te privará la voz nadie te negará la mano ni el campesino la hoz ni el albañil el mazo. CANTA CANTOR A Víctor Jara Que nadie te trabe la lengua que nadie diga que has muerto que nadie rompa el silencio que nadie… Canta cantor tu furia vieja despierta con las nuevas auroras y vuela entre puños y miradas por este mapa sin fronteras. (Barcelona, 1974) Ferran Aisa-Pàmpols (poemas publicados en el libro Todo el fuego sobre el mar (Edicions El Vaixell Blanc-Ateneu Enciclopèdic Popular (1986) i en la revista Quaderns de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1988)

Barri Xino de Llegenda / Poema / Ferran Aisa

BARRI XINO DE LLEGENDA FERRAN AISA ¡Calle Conde del Asalto, Barrio Chino de leyenda! A. Molina Manchón Quan érem petits corríem per tot el barri, de les Drassanes al carrer Ponent, de la Rambla a les Rondes, amunt i avall pels carrers sense parar com trinxeraires buscant el sol als terrats, a la plaça de la presó de les dones, a Sant Pau. Aleshores això que ara diem Raval s’anomenava Barri Xino, districte cinquè, espai canalla, lloc al marge de la Barcelona de postguerra, ciutat poruga i gris, ocupada, vençuda en la terrible guerra que assola el país, Barri Xino història viva de la ciutat. El Barri Xino era un lloc de carrers estrets, de cases fosques, de portals sense llum, de ferum d’oli cremat, de pixums de gats, d’olor a sotal, de caus de vici, de fum de carbó, de pa negre, de putes a les cantonades, de xoriços de poca alçada, d’immigrants. Barri de treballadors, classe baixa, subalterna, estibadors al port, tramoistes al Paral·lel, venedores de llumins, acomodadors de cinema, mossos de mercat, aprenents de torner, cirabotes de cafè, perruqueres, aprenents de torero, saltimbanquis, pintors de parets, fusters, paletes. Històries trencades d’un temps vençut, carrers plens de tavernes, nits de bohèmia, trilers, alcohol i droga, meublés a cada cantonada, borratxos, somiatruites, anarquistes de saló, ballarines de cabaret, el Raval de Barcelona, Barri Xino de llegenda... El barri es vestia de gala els dies de Festa Major, de festes de guardar, de tradicions barcelonines, de diumenge de rams, de Nadal i Sant Esteve, dies alegres d’estiu al carrer, de trencar l’olla, de mirar el món dins d’un calidoscopi, de somiar paradisos perduts, de fer volar coloms,. Catifes de flors per Corpus, banderes al balcó, desfilades marcials de tambors i cornetes, marines de la VI Flota de la Mediterrània, putes provocatives al carrer de Sant Ramon, grapejadors de nois. Cants d’aires regionals, jotes, fandangos, gitanos, immigrats del sud, de l’Aragó, d’arreu, venedors ambulants, floristes, músics, passavolants, gresca continua, riuades de gent passejant pel barri els dissabte per la nit, voyeurs, pinxos, salva pàtries, desenfeinats, maricons i torracollons. Fogueres de Sant Joan, fires de mel i confitura, infants penjant la pilota a la teulada, llegint tebeos del Capitán Trueno, nois tocant les tetes a les putes, cercant amagatalls secrets per fugir dels guàrdies de la moral, erotisme de barri baix, pecats venials, apostolat d’Acció Catòlica. Històries trencades d’un temps vençut, carrers plens de tavernes, nits de bohèmia, trilers, alcohol i droga, meublés a cada cantonada, borratxos, somiatruites, anarquistes de saló, ballarines de cabaret, el Raval de Barcelona, Barri Xino de llegenda... Ànimes en pena banyades en vi agre al Bar Salamanca, dones rosses platí al Picolino, artistes a la Bodega Bohèmia, vells anarquistes parlant de la Columna Durruti a la cruïlla del carrer Cadena on van matar el Noi del Sucre, falangistes i requetès desfilant per la Rambla. Colles d’homes recorrien els bars de putes de Robador, de Tàpies, de Cadena i de tota la corrua de carrers amb noms de sants, coples, tangos i boleros a les gramoles, begudes exòtiques de menta o d’absenta al Marsella, tapes de moixama, de musclos, de cargols, i vi de xeres a Los Cuernos. Mariners amb un tatuatge de dona al braç, legionaris amb un tatuatge de Crist al pit, lladres i serenos, gomas y lavajes, botiguers catalans, minyones andaluses, perfums barats, noies amb mantellina camí de missa, dominical, balls al terrat per les revetlles, focs artificials a les Fonts de Montjuïc. Els grans fent partides de Remigio o de guerrafina al Bar Aurora, i a la barra altres clients jugant-se la convidada als xinos, els nois rere de les noies, saltant els murs de les cases enderrocades per les bombes de la guerra, jugant a plantats, a cavall fort, a patacons, a pilota... Històries trencades d’un temps vençut, carrers plens de tavernes, nits de bohèmia, trilers, alcohol i droga, meublés a cada cantonada, borratxos, somiatruites, anarquistes de saló, ballarines de cabaret, el Raval de Barcelona, Barri Xino de llegenda... El Barri Xino ara convertit en Raval de Barcelona, cases enderrocades, carrers desapareguts, tavernes, dàncings, cabarets oblidats, la Paloma, les Atraccions Apolo, l’Espanyol, les barraques de llibres de Santa Madrona, les Golondrinas del port, el vaixell de Mallorca, el monument a Colom. El Barri Chino, Barcelona canalla, un món perdut: Qui se’n recorda de La Criolla, Cal Sagristà, l’Edèn, la mítica Mina, Barcelona de Noche, l’Arnau? – Salvem l’Arnau!, cinemes de la nostra infància: l’Argentina, el Diana, el Unió, el Cèntric, el Padró: -Ai, el nostre Windson puces del Xino! Els estels de colors que s’enlairaven als terrats, els joves rebels, el primer amor, els amagatalls per fer-nos petons, el temps del rock and roll, les balades d’amor de l’Elvis, els gols d’Evaristo, la lluna al cove, els llençols al vent, el Cara al sol a l’escola, color groc dels anys cinquanta. Temps de berenar pa amb oli i sucre, temps de mites, temps de somnis trencats, temps era temps, els anys ie-iés, la música pop, la Nova Cançó, l’aparició dels Beatles, els seixanta, i nosaltres corrent amunt i avall pels carrers del Barri Xino, de les Drassanes al carrer Ponent, de la Rambla al Paral·lel. Històries trencades d’un temps vençut, carrers plens de tavernes, nits de bohèmia, trilers, alcohol i droga, meublés a cada cantonada, borratxos, somiatruites, anarquistes de saló, ballarines de cabaret, el Raval de Barcelona, Barri Xino de llegenda... Ferran Aisa-Pàmpols (del llibre El Raval de Barcelona, Amargord Ediciones, Madrid, 2017)  

Pasión por las matemáticas / Poema / Ferran Aisa

PASIÓN POR LAS MATEMÁTICAS 

 Me escondo tras los libros de texto huyendo de los fantasmas de casa que por el pasillo arrastran sus cadenas en las frías noches de invierno. Mi timidez huye por la ventana con ojos enamorados, anhelando y esperando la presencia física de esa niña Merceditas que me tiene atado a uno de esos balcones de mi casa. Los pájaros de mi cabeza burla, burlando, juegan en la azotea: Una, dos, tres... y cuatro vencejos chirrían en sus nidos urbanos. ¡Ah, pobre y desangelado, así son los sueños frustrados de un poeta del saber humano! Driblo con facilidad, me interno, hago un regate con autopase y chuto... ¡Gol, gol, gol! Esto es casi un grito atávico... ¡subversivo! Mis doce años comulgan con el viento, y se tornan –cual esfinge- misterio. Desenredo los entuertos, deshago los secretos, me apasiono por las matemáticas en mis tiempos antimatemáticos. Descubro, sencillamente, que dos más dos no son siempre cuatro, y que los números son infinitos, tal vez como las estrellas del universo que contemplo desde el tejado. 

 Ferran Aisa-Pàmpols (Oda a las matemáticas)

Parc d'Atraccions de Montjuïc / Ferran Aisa

Guió de l’entrevista realitzada amb Ferran Aisa sobre el Parc d’Atraccions de Montjuïc per a l’exposició organitzada per l’Ajuntament de Barcelona al Castell de Montjuïc el setembre del 2021.

Pregunta (P): Història i gestió del parc: La construcció del parc d’atraccions s’emmarcava dins el pla d’urbanització de la muntanya. Que incloïa aquest projecte i que buscaven l’Ajuntament i el règim amb aquests canvis a Montjuïc? Resposta (R): Després de la cessió de l’Exèrcit d’una part del Castell i uns terrenys militars on abans hi havia el polvorí. L’Ajuntament de Barcelona va començar a urbanitzar aquesta part de la muntanya construint el Mirador de l’Alcalde i una carretera que pujava fins el castell. El 1963 s’aprovà la concessió dels terrenys (14 hectàrees) a un ciutadà veneçolà que ja havia dirigit atraccions al seu país. El següent pas fou començar a enderrocar les barraques que hi havia en aquesta zona de la muntanya de Montjuïc. Precisament en aquest espai hi hagué el Parc d’Atraccions Mar i Cel en temps de la República. Durant la construcció es van trobar restes humanes de l’antic cementiri jueu. Les obres van durar tres anys, l’ajuntament per la seva part dotà les instal·lacions d’aigua i llum i alhora construí mil places de pàrquing i va construir el telefèric que unia la sortida del funicular amb el Castell que disposava d’una parada a l’entrada del recinte al costat del monument a la sardana. P: Què va significar la construcció del parc d’atraccions de Montjuïc pels barcelonins d’aquella època? R: Un gran espai d’esbarjo que, d’aquesta manera, recuperava la muntanya que havia estat el gran centre de diversió dels barcelonins. El Parc es va inaugurar el dia de la revetlla de Sant Joan de 1966 amb la presència de Franco i l’alcalde de Barcelona. P: Quina és la relació de Barcelona amb els parcs d’atraccions? Hi havia diferència de perfils socials entre Montjuïc i el Tibidabo? R: El Parc d’Atraccions de Montjuïc era més accessible pels barcelonins que el del Tibidabo, doncs es podia accedir més fàcilment ja fos amb el funicular, en bus especials que et deixaven a l’entrada de la plaça Dant, en cotxe amb aparcament gratuït o a peu pujant pels carrers del Poblesec, sobretot per Nou de la Rambla. Al Tibidabo el desplaçament era més costós a base de ferrocarril, tramvia blau, funicular. Per tant anar al Tibidabo per una família modesta era més complicat, en canvi Montjuïc era molt més econòmic. P: Quins eren els públics del parc? Retrat de la societat barcelonina Famílies amb nens? Parelles ? Grups d’amics? Hi anava gent de totes les classes socials? R: Al Parc d’Atraccions de Montjuïc abundaven les classes populars, famílies amb nens, parelles, colles de barri. Hi havia gent de les diferents classes socials, però abundaves les treballadores. Era habitual que després de qualsevol festa particular o social s’acabés pujant a Montjuïc per acabar de passar una bona estona a l’aire lliure. El Parc disposava de tres entrades la de l’estàtua Carmen Amaya (Josep Cañas), la del pàrquing i la del monument de la sardana (Josep Cañas) El Parc va disposar d’altres estàtues dedicades al gimnasta Joaquim Blume, al pallasso Charlie Rives i a Charlot que s’ha conservat dins dels Jardins Joan Brossa. P: Canvi de titularitat del Parc. Qui era el nou propietari, què va suposar el canvi de propietari? Va canviar el model de parc d’atraccions i d’activitats que oferia? R: El primer propietari era el veneçolà José Antonio Borges Villegas que va aconseguir el vistiplau de l’alcalde Josep Maria Porcioles per a explotar el Parc durant 30 anys. S’obrí amb 41 atraccions on destacava la muntanya russa, la nòria, el Zepeling, el Torbellino, el loco ratón... La zona de chicolandiaamb atraccions pels infants i contava amb diverses zones d’esbarjo com ara restaurants, bars, cerveseries, xurreria, discoteca, etc. Destacava els restaurants Blancanieves, la Ballena, el Museu del Vi, la Cerveseria Damm... El 1974 la propietat passà a mans d’una empresa que ja regentava diversos parcs d’atraccions a Espanya (Madrid, Bilbao, etc.) fent-se càrrec de la direcció Carlos Merino que va modernitzar el Parc amb noves atraccions com el Pop, Castillo del terror, el Twister, el Ciclón... El Parc va viure grans moments en aquesta dècada dels setanta i principi dels vuitanta. P: La renovació del parc. Al llarg dels seus trenta anys d’obertura, el parc es va anar renovant, quines van ser les renovacions més significatives? R: En la renovació del Parc destaca la instal·lació de l’anomenada Nòria-Visión que va esdevenir un dels sky-line de Barcelona. De nit es podia veure la Nòria il·luminada sobre la muntanya de Montjuïc. Es va inaugurar el Boomerang, una muntanya russa de 276 metres. P: Decadència i tancament: - A partir de quin moment el parc comença a perdre popularitat? Quins van ser els principals factors que hi van contribuir? R: A partir dels anys noranta el Parc va entrar en crisis es notava que faltava manteniment i renovació de les atraccions. Cosa que va provocar més d’un ensurt. Per una altra banda l’Ajuntament no estava per potenciar aquest parc en el moment que preparava els Jocs Olímpics. A més hi havia hagut problemes laborals. Paral·lelament s’havia construït Port Aventura i l’Ajuntament es decidí a invertir en el Parc d’Atraccions del Tibidabo. P: -Quan es pren la decisió de no renovar la concessió i tancar el parc d’atraccions? R: El consistori barceloní va decidir no renovar la concessió a l’empresa del Parc d’Atraccions. P: Quin projecte tenia l’ajuntament per aquesta part de la ciutat? R: Recuperar el terreny per convertir-lo en un jardí públic. Experiència: - P: Quina va ser la teva relació amb el Parc d’Atraccions de Montjuïc? R: La meva relació va ser com usuari per passar una tarda agradable pujant en alguna atracció, prenent algun refresc en el diversos bars que hi havia i assistir a algun concert a l’auditori. Al principi hi pujava amb els amics i amigues del meu barri, després amb la meva parella i més endavant amb els meus fills. P: Quin és el teu record? R: Recordo la sensació de llibertat, alegria i espontaneïtat en què es vivia dins del Parc. Recordo moments com els festivals de cançó moderna on actuaven Los Sirex, Los Mustangs, Juan y Junior, Los Canarios, Los Bravos... El dia que van actuar Los Bravos, en ple èxit internacional del Black is Black, no hi quedaven entrades i continuava arribant gent. Finalment els joves van rebentar les tanques i van passar sense pagar davant la passivitat dels empleats i dels grisos que hi havia a la porta. També quan després del concert de Los Mustangs els joves baixàvem pel carrer Nou de la Rambla cantant el Submarino amarillo dels Beatles. P: Atraccions: Quines atraccions recordes? R: La Nòria, el Torbellino, el Loco ratón, les muntanyes russes, autos de xoc... També una caseta on podies pintar amb una màquina un quadre psicodèlic. A més hi havia l’Auditori amb capacitat per sis mil persones. Espectacles, discoteques, oci: P: El Parc era important per els seus espectacles, restaurants, cerveseries, bars, coves de flamenc, discoteca... Es va convertir en una important zona d’oci diürn i nocturn de Barcelona. Els millors presentadors de ràdio i televisió passaren per l’auditori: Pepe Antequera, Josep M. Pallardó, Jorge Arandes, Salvador Escamilla, Torrebruno... - R: El teatre-auditori del Parc d’Atraccions: Quin tipus d’espectacles s’hi feien? P: A l’auditori es feren tota mena d’espectacles des de infantils fins a dansa clàssica, els millors còmics del país Gila, Cassen, Mary Santpere, Eugenio, Los Hermanos Calatrava, Bigote Arrocet, Lita Claver “La Maña”, María del Carme y sus muñecos, el pallasso Martini; passant per l’actuació dels principals artistes de la copla espanyola i de música moderna de pas per Barcelona. Entre els centenars d’artistes que actuaren a l’auditori del Parc d’Atraccions hi ha Antonio Machín, Juanito Valderrama, Emilio el Moro, Antonio Molina, Dúo Dinámico, Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta, Raphael, Luis Eduardo Aute, Julio Iglesias, Rocío Durcal, Rita Pavone, José Guardiola, Lola Flores, Carmen Sevilla, Manolo Escobar, Peret, Camilo Sexto, Miguel Ríos, Los Cinco Latinos, Massiel, Isabel Pantoja, Los Cinco Musicales, Los Diablos, Formula V, Lole y Manuel, Los Chichos, Ana Reverte, Los Marismeños, Martirio... Durant l’actuació de Los Pecos es va provocar una allau humana que li va costar la vida a una noia. P: Altres actes d’especial interès? Curiositats? R: Al Parc s’organitzà el Festival de clowns, el Primer Festival de la Cançó de Barcelona 1968, el Festival de la Joventut durant dos anys, festes d’empreses comercials, campanyes benèfiques, etc. També serví de plató de programes musicals de televisió espanyola per exemple el programa Gran Gala presentat per Franz Joham i Gustavo Re. - P: El Parc d’Atraccions, part de l’oferta d’oci nocturn de la ciutat. Què va significar la discoteca Lord Black? R: El Lord Black era una discoteca que obria a les set de la tarda amb música de disc moderna, per tant adolescents i joves podien gaudir del ball en una hora prudent. Els adults disposaven de la discoteca a la nit fins a la matinada. P: Las Cuevas de Carmen Amaya, Quins artistes s’hi van veure? R_ Artistes de flamenc actuaven al “tablao” mentre el públic, entre els quals hi ha molts turistes, pot prendre una consumició... Destaca la presència dels artistes Dolores Vargas “La Terremoto”, Juanita Reina, Antonio González El Pescailla, Caracolillo, Flora Albaicin, José Luis Cortés, Remolino (hijo), Roberto Iglesias. Barcelona, 16 de juliol de 2021 Ferran Aisa-Pàmpols

F. García Lorca / Ateneu Enciclopèdic / Ferran Aisa

GARCÍA LORCA AMB L’AEP 

 FERRAN AISA 

 El sis d’octubre de 1935, la Secció de Literatura i Belles Arts de l’AEP, amb col·laboració de diversos ateneus, convoca al obrers catalans al Teatre Barcelona. García Lorca, poeta del poble, serà homenatjat pels ateneus barcelonins. L’octubre de 1935, al Teatre Barcelona, la companyia de l’actriu catalana representa Yerma, i el poeta de Granada s’apropa fins la Ciutat Comtal per ser-hi present a la seva estrena. Aquell mes s’escau el primer aniversari dels fets d’octubre i els ateneus barcelonins seguint una crida feta per l’AEP participen en l’homenatge als miners d’Astúries. El plat fort dels actes és una conferència i un recital poètic de García Lorca i de l’actriu Margarida Xirgu. Víctor Colomer presenta l’acte i elogia l’obra del poeta andalús, que viu immers en els problemes del seu temps i els plasma en els poemes amb les seves inquietuds. Colomer parla de la tasca dels ateneus, institució peculiar de Catalunya, que ve a ser -diu Colomer- com la <> de la classe treballadora. El president del l’AEP aprofita per exposar els esforços realitzats per l’entitat per apropar la cultura al poble, mitjançant l’organització de cursets, conferències, concerts, recitals. A continuació, García Lorca, davant dels micròfon de Ràdio Barcelona, es dirigeix al públic expectant: "Señoras y señores: Aceptando con mucho gusto la invitación del Ateneo Enciclopédico Popular de Barcelona, voy a leer para sus socios una selección de poemas de mi modesta obra poética, con toda la buena fe y la intención pura de que soy capaz y con el ansia que tiene todo verdadero artista de que lleguen a vuestro espíritu y se establezca la comunicación de amor con otros en esa maravillosa cadena de solidaridad espiritual a que tiene toda obra de arte y que es fin único de palabra, pincel, piedra y pluma. (...) Yo nunca he leído mis versos delante de tantos espectadores, no porque no sea capaz, puesto que lo voy a hacer ahora, sino porque es indudable que la poesía requiere cuatro paredes blancas, unos pocos amigos ligados por una armonía y un dulce silencio donde gima o cante la voz del poeta. (...) Un recital de poemas es un espectáculo con todas las bellezas y agravantes del espectáculo, todos los días los escucháis y algunas veces muy bien; una lectura de versos por el propio poeta es un acto íntimo, sin relieve, donde el poeta se desnuda y deja libre su propia voz. (...) Sean mi pudor, mi sinceridad y vuestra buena fe los tres elementos que formen el aire íntimo y claro donde se pierdan los poemas y ojalá sirvan para elevar y afirmar el ánimo de los que me oyen."1 García Lorca, en una carta enviada als seus pares els hi deia: "Ayer di una lectura de versos para todos los Ateneos Obreros de Catalunya, y se celebró en el teatro Barcelona. Había un público inmenso que llenaba el teatro y luego toda la Rambla de Catalunya estaba lleno de público que oía por altavoces, pues el acto se radió. Fue una cosa emocionante el recogimiento de los obreros, el entusiasmo, la buena fe y el cariño enorme que me demostraron. Fue una cosa tan verdadera este contacto mío con el pueblo auténtico que me emocioné hasta el punto que me costó mucho trabajo empezar a hablar, pues tenía un nudo en la garganta. Con una intuición magnífica subrayaron los poemas, pero cuando leí “Romance de la Guardia Civil” se puso en pie todo el público gritando: “¡Viva el poeta del Pueblo!”. Después, tuve que resistir más de hora y media un desfile de gentes dándome la mano, viejas obreras, mecánicos, niños, estudiantes, menestrales. Es el acto más hermoso que yo he tenido en mi vida. (...) Estoy contento y quisiera que vosotros hubierais visto aquello."2 Notes: 1 La Rambla de Catalunya, 7 d’octubre de 1935. 2 Carta de F. García Lorca a su familia, Epistolario completo de FGL, Cátedra Crítica y Estudios Literarios, Madrid, 1997, p. 817. 

 Ferran Aisa-Pàmpols

Immigracions Raval / Ferran Aisa

IMMIGRACIONS AL RAVAL Ferran Aisa

La urbanització del Raval es va fer entre el segle XVIII i XIX, els edificis seguien els camins, les rieres, els horts..., per tant, en un principi l'alineació dels carrers era tortuosa, exceptuant els que va promoure el capità general Conde del Asalto a la zona coneguda avui com Nou de la Rambla i alguns carrers que la creuen. Un altre model fou el de casa fàbrica, amb pisos aixecat al damunt de la fàbrica. A meitats dels segle XIX el Raval ja estava gairebé construït del tot i la demanda de mà d'obra havia fet arribar milers de persones que vivien en cases petites màxim de 40 metres quadrats, sense bany i amb el WC al passadís de l’escala. En aquestes cases d’una o dos habitacions convivien fins a nou persones. Al costat d’aquest pisos per obrers s’aixecaren altres amb millors condicions entre 80 i 100 metres quadrats que foren ocupats per patrons, encarregats, administratius. Mentre el barri s'omplia de gent provinent dels pobles del pla de Barcelona, d'alguns pobles catalans i fins i tot de diversos racons de València, Aragó, etc. La gran densitat de població creava problemes d’insalubritat, malalties i epidèmies. Les persones que s’ho podien permetre van començar a sortir del Raval per establir-se a altres barris de la ciutat, sobretot, a Sant Antoni i el que podien a l’Eixample de nova construcció. Els pisos que quedaven buits eren ocupats per altres famílies que havien arribat a Barcelona per treballar a la seva indústria. Els problemes d’insalubritat van continuar durant el segle XX, el Raval ja estava dins del Pla Baixeras d’obrir vies ràpides com la Via Laietana, en aquest cas la nova via havia d’anar del port fins al carrer Muntaner i per un altre des de la Ronda Sant Pau fins a la Catedral. En temps del govern republicà es va aprovar el pla del GATPAC amb el vist i plau de Macià per transformar el barri. Durant la Guerra Civil, la CNT des de la Conselleria d’Urbanització i obres públiques de l’Ajuntament de Barcelona aleshores presidida per el cenetista Manuel Muñoz Díez va proposar enderrocar els edificis que estaven en males condicions construir de nous i obrir places i centres cultural i d’esport al barri. Tant el pla de la Generalitat republicana com el de l’Ajuntament van quedar anul·lats per la victòria franquista. La postguerra no va millorar la situació del barri, sinó que noves onades d’immigració va tornar a repoblar el Raval. Novament els pisos s’ompliren de famílies arribades d’Andalusia, Murcia, Extremadura, Galícia... La falta d’habitatge a Barcelona i els pocs recursos de les famílies arribades en busca de treball feia que els pisos estiguessin superpoblats de rellogats. Els anys seixanta i setanta aprofitant l’avinentesa econòmica dels plans de desenvolupament molts dels veïns que vivien rellogats van començar sortir del barri per anar als nous pisos que s’estaven construint als polígons d’El Prat, Zona Franca, Besòs, Bellvitge, Cornellà, Badalona, Sabadell, Terrassa, Rubí... Els canvis de ciutat també tenia que veure amb el nou model d’indústria que ja no estava a Barcelona sinó que s’havia establert en polígons industrials en el cinturó de Barcelona. El barri fou envellint, doncs els joves quan es casaven o s’independitzaven sortien del barri buscant altres zones més atractives. A partir dels anys vuitanta entra en consideració un altre element la droga que fou fonamental perquè moltes famílies deixessin el barri per anar a viure a altres llocs de l’ària metropolitana. El nou segle va significar l’arribada de nous immigrats de diversos països de l’anomenat tercer món que ocuparen els pisos i les botigues que havien ocupat famílies catalanes o castellanes des del segle XIX. Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 10 de juny de 2021)

Contracultura i underground / Ferran Aisa

Contracultura i underground a Catalunya anys 70 

Ferran Aisa

Al Palau Robert de Barcelona s’ha inaugurat el passat 1 de juny l’exposició “Undergrounbd i Contracultura a Catalunya dels 70” la qual es podrà visitar fins el 28 de novembre, L’exposició està comissariada per Pepe Ribas (Fundador de Ajoblanco) amb l’assessorament de Canti Casanovas, la participació de l’arquitecte Dani Freixes i la dissenyadora Gemma Villega. Pepe Ribas, en un full explicatiu de l’exposició, diu: <> Després de molts anys d’intentar fer aquesta exposició a Barcelona amb l’Ajuntament de la Ciutat, ha estat la Generalitat de Catalunya la que ha apostat per fer-la realitat. L’autor d’aquesta columna va participar com documentalista a l’exposició fallida de La Virreina que havia comissariat el malaurat artista llibertari Genís Cano amb l’assessorament de David Castillo i Julià Guillamón. D’aquell projecte només va restar una carpa a la Rambla de Santa Mònica amb algunes imatges d’aquell temps, algunes actuacions musicals i la presentació del llibre Barcelona, fragment de la contracultura editat per l’Ajuntament de Barcelona. L’actual exposició sobre l’Underground i la contracultura a Catalunya s’inicia amb un passeig des de finals dels seixanta a través d’un reixat que significa la sortida del franquisme per entrar a un món en què la joventut ha decidit viure lliurament com si Franco ja hi hagués mort, però que, en aquells anys, encara signava penes de mort com la de Puig Antich de març de 1974 o la dels cinc militants antifeixistes de setembre del 75, La pèrdua de la por aconseguia que el jovent sortís a la palestra amb la seva creativitat fruit d’aquests anhels de llibertat apareix l’underground i la contracultura amb un posi llibertari que inundarà la dècada dels setanta amb el retorn de la CNT en plena Transició. Així a l’exposició ens trobem amb el moviment dels hippies, el Maig del 68, la influència del ronck and roll entre la joventut, l’aparició del LSD, la psicodèlia, els viatges a orient, les comunes, el feminisme, l’ecologia, la llibertat sexual, l’homosexualitat, la Copel, etc. En els diversos espais el visitant pot veure en vitrines els llibres de pioners del moviment com Luis Racionero, Maria José Ragué i el cançoner que apropava les lletres de Bob Dylan, Donovano Joan Baez a la joventut. Mentre passem pels diversos sectors de l’exposició sona la música més emblemàtica d’aquells moments: Pink Floyd, Beatles, Rolling Stones, Kim Crimson, Frank Zappa, Jim Brown... Hi ha un apartat amb el Festival Folk del Parc de la Ciutadella de 1968 amb Jaume Arnella, Maria del Mar Bonet, Jordi Batiste, Gabriel Jaraba, Pau Riba i Jaume Sisa. També passem per recreacions de les sales emblemàtiques de l’underground barceloní com Zeleste, Magic, Els Enfants Terribles. Els bars de trobada com Zurich, Òpera, London, La Sal i la Rambla convertida en una àgora ciutadana. Hauríem de parlar també dels locals del carrer de l’Hospital com la Llibreria Cosa Nostra, la botiga de discos Gay & Company i la pizzeria la Rivolta. A la zona del Born destacava la Galeria d’Art Mec-Mec on exposaren Mariscal, Nazario, Ocaña, etc. Els concerts de música progressiva del Saló Iris, el Gran Price, Granollers, Sallent, el Canet Rock. Els grups musicals naixents com Orquestra Plateria, Orquestra Mirasol, Música dispersa, Màquina, Lole y Manuel, Oriol Tramvia, Fusioon, Companyia Elèctrica Dharma... L’aparició de grups teatrals d’avantguarda com Els Joglars, Els Comediants, Dagoll Dagom, l’Assemblea d’Actors de l’Espectacle al Saló Diana i al Born convertit en Ateneu Popular. No hi manquen a l’exposició fanzines i còmics com El Rrollo Enmascarado, Purita, etc., dels dibuixants Mariscal, Nazario, Montesol... Les revistes Ajoblanco, Star, Ozono, Vibraciones, Vindicación, Userda, Bicicleta, Butifarra. Destaquen les cròniques de Claudi Montañà, Pau Malvido, Juanjo Fernández, Karmele Marchante, Toni Puig, Santi Soler, Francesc Boldú... Segueix l’espai dedicat a les Jornades Llibertàries Internacionals del Park Güell, són temps en què la CNT creix després del míting de Montjuïc. A través de vídeos es pot veure en acció Ocaña i Camilo. A l’escenari central actuen Marina Rossell, Marina Rossell, Los Peruchos, La Propiedad es un robo, Ramon Muns... S’exhibeixen els tres números de Barcelona libertaria apareguts durant les Jornades de juliol de 1977. Al Diana destaquen el debats on hi participen Luis Andrés Edo, Dani Cohn Bendit i molts altres militants llibertaris, Un cartell assenyala l’impacte del Cas Scala després de la manifestació contra ekls Pactes de la Moncloa. En el darrer tram es recull l’expansió del moviment contracultural amb l’aparició d’ateneus llibertaris, ràdios lliures, col·lectius de vídeos, concerts musicals, alhora que sona La Banda Trapera del Río. 

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, junio de 2021)

Obrerisme segle XIX / Entrevista Ferran Aisa

OBRERISME I CULTURA AL SEGLE XIX Entrevista d’Elisenda Trilla per el documental sobre Josep Llunas i Pujals FERRAN AISA

1.- L'accés a la cultura és un principi fonamental de la Internacional i el pensament anarquista del XIX, com es tradueix a Catalunya? La cultura proletària té els seus inicis en l’anomenat bienni progressista de 1856 on es fa patent la necessitat de l’associacionisme que va lligat a la conscienciació obrera. Aquesta cultura és un nou concepte que està lligat a les aspiracions reivindicatives i emancipadores de la classe obrera. El pensament del socialisme utòpic és present en aquesta etapa cultural obrera que es desenvolupa a través de l’alfabetització i de les lectures col·lectives. A través de diaris com El Eco de la Clase Obrera, El Vapor, El Català, etc., arriba el pensament de Proudhon, Cabet, Fourier i altres. La fundació de la Internacional serà fonamental per expandir les idees emancipadores. Les primeres notícies de La Internacional arriben a Espanya a través de la publicació El Obrero, que dirigia Antoni Gusart i Vila. El pensament de Marx i Bakunin arribarà a la península ibèrica a través d’emissaris com Paul Lafargue i Giuseppe Fannelli. A la península ibèrica mantindrà una major hegemonia els partidaris de Bakunin. La Internacional des d’un principi es manifesta partidària d’expandir la cultura i crear centres d’instrucció integral. Per exemple Rafael Farga Pellicer, delegat de la FRE al Congrés de 1869 a Basilea, proposava el desenvolupament de l’educació a través de societats culturals com l’Ateneu Català de la Classe Obrera. 2.-Tot i la major possibilitat d’accés de les classes popular a la cultura, aquesta continua sent una experiència col·lectiva com quan predominava la transmissió oral? La cultura proletària s’obre a tots els obrers en uns moments difícils en què la majoria dels fills de la classe obrera es veuen privat de l’educació. Les pròpies associacions obreres fomentaran la formació dels obrers primer ensenyant-los a llegir i a escriure i després formant l’obrer il·lustrat. La transmissió oral és fonamental tant per transmetre els fets de les lluites socials com per llegir els diaris o llibres als que no en saben. 3.- Què representa per el moviment obrer l’aparició de l’Ateneu Català de la Classe Obrera? Es pot considerar un antecedent als ateneus llibertaris? L’ateneisme i el cooperativisme seran peces fonamentals per el moviment obrer, els primers que fomentaran la cultura a la classe treballadora i els segons perquè els organitzarà al marge de l’explotació capitalista. L’aparició de l’Ateneu Català de la Classe Obrera fou realment important per els obrers barcelonins. L’Ateneu enlairava els lemes de la Internacionals: “No més deures sense drets” i “La meva pàtria és la humanitat”. L’Ateneu disposava de restaurant econòmic pels treballadors, espai per fer exercici físic i aules per ensenyar a llegir i a escriure. Els directius de l’Ateneu eren internacionalistes com Rafael Farga Pellicer, Josep Lluís Pellicer, Joan Nuet, Jaume Balasch, etc. L’Ateneu va crear en el seu local del carrer Mercaders, 42, una escola integral que aviat es feu petita. El Comitè Local de la Federació Local de Barcelona va subvencionar-los amb l’edició de 8.000 exemplars d’El Ariete Socialista Internacional, un llibre que contenia aforismes, màximes, exemples morals i instrucció pràctica per la infància. El 1873 durant la Primera República li fou cedit al Ateneu l’antic convent de Sant Felip Neri. Arreu de Catalunya es crearen ateneus obrers que seguiren, més o menys, el mateix camí del Ateneu Català de la Classe Obrera (Igualada, Tarragona, Palafrugells, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu, Badalona, etc.) 4.- Quina importància té La Academia, podem dir que és l’espai on hi van a parar els personatges capdavanters de l’anarquisme del moment? La Academia impremta fundada el 1878 per Evarist Ullastres i dirigida per Rafael Farga Pellicer va funcionar fins el maig de 1892. En ella van treballar tipògrafs, escriptors i militants àcrates que van influir decisivament en el modern anarcosindicalisme del segle XX, La Academia va jugar un paper cabdal en la renovació de les arts gràfiques catalanes, al llarg dels seus 14 anys d’existència imprimí tota mena de periòdics, impresos i llibres, la majoria d’aquestes obres eren peces de luxe a preu econòmic. No únicament publica textos llibertaris, sinó que de la seva impremta sortiren publicacions catalanistes, lliurepensadores, republicanes i progressistes. Al taller de la Ronda Universitat s’imprimiren publicacions com L’Escut de Catalunya, Lo Tibidabo, La Ilustració Catalana, L’Avenç i altres de caràcter societari com el Boletín de la Sociedad Tipogràfica de Barcelona, El Neógrafo i La Asociación: Periòdics de tipus polític com El Federalista, que dirigia Josep Maria Vallès i Ribot; i la de caràcter lliurepensador com La Luz, dirigit per el maçó Rossend Arús. La Tipografia La Academia també va tenir cura d’imprimir les dues publicacions anarquistes més influents de les darreres dècades del segle XIX com va ser Acracia (1886-1888) i El Productor (1997-1893). També van tenir cura de l’edició de Garibaldi, història liberal del del siglo XIX, treball coordinat per Rafael Farga Pellicer on van col·laborar Josep Llunas i Pujals, Antoni Pellicer i en el camp tipogràfic Eudald Canivell. Els principals homes que van treballar com tipògrafs a La Academia, gairebé tot ells, maçons, lliurepensador i àcrates i dirigents del moviment obrer internacionalista de Barcelona: Josep Llunas, Antoni Pellicer, Eudald Canibell, Pere Esteve, Jaume Torrents, Emili Hugas, Lluís Gili, Gaietà Oller, Josep i Enric Vives, Rafael Farga i Pellicer i Anselmo Lorenzo. 5.- Què llegien els militants anarquistes? Quin tipus de diaris de publicacions de pensament i debat obrer existien a l’època? Van servir per donar pas a la construcció d’un imaginari cultural propi, obrer i català? Les diverses editorials socials com les publicacions de les revistes llibertàries editaven tan els clàssics de l’anarquisme (Bakunin, Proudhon, Kropotkin, Nordau, Malatesta, etc) fins els clàssics de la literatura universal (Víctor Hugo, Zola, Dickens, Sue, Dumas, Tolstoi, etc.) La biblioteca obrera es nodria per tant d’obres d’aquests autors: Los miserables (Hugo), Germinal (Zola), Grandes esperanzas (Dickens), El judío errante (Sue), El conde de Montecristo (Dumas), Resurrecció (Tolstoi). També manifesten simpatia pels autors espanyols Cervantes, Zorrilla, Bécquer, Clarín, Baroja, Azorín i els catalans Verdaguer i Maragall. Les principals publicacions d’aquells temps eren Acracia, El Productor, Los Desheredados, Los Descamisados, La Protesta, La Ilustración Obrera, La Tramontana, El Porvenir del Obrero, La Revista Blanca... A les seves pàgines trobem la firma de Farga Pellicer, Tarrida del Mármol, López Montenegro, Anselmo Lorenzo, Llunas i Pujals, Ricardo Mella, Teresa Claramunt, Soledad Gustavo, Federico Urales, Ignasi Clarià,Ferrer i Guàrdia, Joan Mir i Mir, Josep Prat, Tomás Herreros, Palmiro Marbà. Tot plegat va servir per crear els obrers il·lustrats o autodidactes que tant podien escriure un article de premsa com parlar amb contundència en un míting. 6.- Com conviu la premsa obrera - com per exemple La Tramontana- amb la premsa de la renaixença? La Tramontana, “periódich polítch vermell”, va ser un dels periòdic més interessant de la premsa anarquista catalana. La seva temàtica superava l’anarquisme col·lectivista incloent-hi a les seves pàgines articles sobre republicanisme, federalisme i catalanisme popular d’esquerres. També es va fer ressò del lliurepensament, l’ateisme i la maçoneria. L’humor i la sàtira sempre van tenir protagonisme a la seva publicació. Fou fundat l’any 1881 per Josep Llunas i Pujals “Lo Dimoni Gros”. Entre els principals col·laboradors destacaren: Eduald Canibell, Emili Guanyavents, Cels Gomis i Anselmo Lorenzo. La Tramontana tenia el seu públic que adquiria la revista normalment per subscripció o directament al quiosc. La premsa renaixentista (La Renaixença, Jochs Florals, etc.) i la modernista (L’Avenç, La Campana de Gràcia, etc.) anaven dirigits a les societats catalanistes on també disposaven del seu públic. 7.- L’ús del català quin paper té en la premsa obrera? A part de La Tramontana la gran majoria de publicacions anarquistes catalanes (Exceptuant L’Avenir) són en castellà. Per tant el seu paper és nul. Al ser una revista anarquista les subscripcions s’estenen per tota la província on hi ha militants, agrupacions llibertàries, corals, ateneus, etc. amb un major nombre de comandes a la zona de parla catalana (Catalunya, País València, Illes). 9.- Quins autors anarquistes són referents en el teatre, la poesia i la narrativa de l’època? A partir de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 es posa de moda el teatre anarquista o el teatre social, no hi ha centre obrer que no disposi d’algun elenc teatral. Apareixen les agrupacions teatrals com “La Colla del Foc Nou”, el Teatre Independent, La Companyia de Lliure declamació, Alba Social i el Grup Avenir. En aquestes agrupacions destaquen Pere Corominas, Ignasi Iglésias, Jaume Brossa, Albà Rosell, Felip Cortiella. Els grups interpreten obres pròpies, d’autors com Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Serafí Pitarra, Josep Feliu i Codina, Rossend Arús, Emili Vilanova, José Fola Igurbide, Joaquín Dicenta, Teresa Claramunt, Peius Gener) i d’autors traduïts (català o castellà) com Henrik Ibsen, Octave Mirbeau, Pietro Gori, Louise Michel. Entre els poetes que apareixen a les pàgines de les premsa llibertària destaquen Josep Llunas i Pujals, Emili Guanyabens, Cels Gomis, José López Montenegro, Felip Cortiella, Francesc Vivó, Eudald Canibell... Són també ben rebuts Joan Maragall i Cinto Verdaguer. En el camp de la narrativa es important la novel·la obrerista de Dolors Monserdà amb títols com La fabricanta. Joan Mir i Mir a Dinamita cerebral recull 21 contes escrits per Magdalena Vernet, Emile Zola, Anatole France, August Strindberg, Francesc Pi i Margall, Josep Prat, Maxim Gorki, Julio Camba, Carlos Malato, Azorín, Anselmo Lorenzo, entre altres autors. També tenen un gran pes les obres de Pío Baroja, Vicente Blasco Ibáñez, Miguel de Unamuno, Leopoldo Alas “Clarín” i Valle Inclán. 10.- També hi ha Verdaguer, com encaixa la seva obra i el personatge en el món obrer? Verdaguer era considerat poeta del poble i alhora era molt popular per els seus poemes cantats per els Cors de Clavé. A la mort de Verdaguer La Revista Blanca (n. 87. juliol 1902) li va dedicar un monogràfic amb articles de Jaume Brossa, Ignasi Iglésias, Eudald Canibell, Josep Bo i Singlà, Joan Pérez Jorba, Marià de Cavià i Federico Urales. 11.- El Certamen Socialista va ser una reacció als Jocs Florals? Els Jocs Florals creats a la Renaixença per recuperar la llengua catalana i la identitat nacional estava massa condicionat per un catalanisme conservador i fins i tot massa religiós, malgrat això els Jocs Florals també van aportar un cert aire crític i humorístic que van recollir revistes com La Tramontana. Els Certàmens Socialistes té que veure amb el ressorgiment del procés associatiu després de la dura repressió que havia sofert La Internacional i la seva secció espanyola FRE de l’AIT. El març de 1881 s’havia celebrat el Congrés fundacional de la FTRE. Paral·lelament entren en debat els partidaris de l’anarquisme-col·lectivista i els de l’anarquisme-comunista. Per tal de posar ordre a les idees i els conceptes els llibertaris realitzaran dos Certàmens Socialistes, el primer celebrat a Reus el 1885 i el segon a Barcelona el 1889. Entre els participants hi trobem Josep Llunas i Pujals, Fernando Tarrida del Mármol, José Serrano Oteiza, Teobaldo Nieba, Ricardo Mella, Cels Gomis, Emili Guanyavents, Soledad Gustavo, Sergio del Cosmo, Anselmo Lorenzo, Lluís Carreras... Després del Segon Certamen Socialista el moviment llibertari ibèric va fer ser seves les teories comunistes-anàrquiques emeses per pensadors com Kropotkin, Reclus, Malatesta, Graves i Malato. 12.- Pensem en l’anarquisme com un moviment o pensament carregat d’elements contraculturals, això al XIX era així? Crec que no era un moviment contracultural, això ho assoleix més al final del franquisme i amb la Transició, durant gran part del segle XX i el XIX el anarquisme és un moviment d’avantguarda en el sentit que és un moviment revolucionari. Un moviment integral que pretenia canviar la societat de dalt a baix. 13.- Vau escriure «Barcelona Balla», quins eren els indrets on anaven a ballar i divertir-se els militants anarquistes? Els anarquistes eren grans amants de la cançó ja fos l`òpera o les de Clave, i també balladors. Al segle XIX acostumaven anar als Jardins d’Euterpe (actual passeig de Gràcia) on actuaven els Cors de Clavé, també feien balls a les fontades ja fos la de Jesús (passeig de Gràcia) o a qualsevol font del país com podien ser les de Montjuïc o qualsevol altra Les fontades servien per què els obrers passessin una estona junts gaudint d’uns àpats, poesia, cançó i ball. 14.- Com passa amb referents de les avantguardes a l’inici dels XX, al XIX hi ha artistes vinculats amb l’anarquisme o que facin obra d’esperit anarquista? La premsa àcrata reprodueix obres d’artistes llibertaris o afins com Coubert, Pisarro, Signac, Monet, Rodin, Van Dongel, Caran d’Ache, Josep Lluís Pellicer, Ricard Opisso, Fagristà, Ramon Casas, Joaquim Mir, etc. 15.- Qui són els artistes de La Tramontana? Moltes de les il·lustracions que apareixen a les pàgines de La Tramontana estàn sense firma, però en altres destaca el nom dels pintors, dibuixant i il·lustradors com Jaume Pahissa i Manuel Moliné. Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 12 de maig de 2021)  

Barcelona balla / Ferran Aisa

Barcelona balla (guió per el programa emés per Radio Kanal Barcelona i dirigit per Dino Ruiz, el 10 de desembre de 2020) Ferran Aisa

Siglo XVIII i XIX: Bailes aristocráticos (Palacios Centelles, March, Maldà, Savassona, Moja, La Virreina, Capitanía General, etc.) Cases señoriales de la burguesía: (Rambla, Paseo de Gràcia, etc.) Bailes ofrecidos por el marqués de Sentmenat, de Alella, de Comillas, Familia Güell, Magarola, Gomina, etc. Balls: Rigodón, polca, vals… Bailes de disfraces Bailes populares: Gremios de Artesanos y de campesinos. Huertos del Raval (Hort d’en Murlà en la calle Hospital-Junta del Comercio). Teatro de la Santa Cruz (Principal) a beneficio del Hospital de la Santa Cruz y San Pablo. Platea del Gran Teatro del Liceo bailes de máscaras a beneficio de la Casa de la Caridad. La Lonja a beneficio de los pobres. Teatro Lírico en el paseo de Gràcia. Bailes patronales de los diversos gremios de Barcelona. Fiesta de Nuestra Señora del Carmen. Bailes de Patacada (Almacén de baile de la Barceloneta, de Santa Mònica, de la calle de la Tapias. Sociedades recreativas: La Linterna, La Favorita, La Violeta, La Amistad, La Nueva Paloma, La Camelia, La Aurora, La Maravilla, Mabille, El Ramillete, Nueva Panchita, La Sirena, etc. Bailes en los teatros Romea, Odeón, Pireo, Casino Artesano, Olimpo, La Fraternidad Barcelonesa, La Papallona, La Flor de un día, Cibeles, La Serpentina, Círculo del Casino, etc. Bailes de Montjuïc: La Font Honrada, la Torrassa, Walkiria, etc. Entoldados: Plaza Cataluña, plaza Real, etc. A disposición de diversas sociedades de bailes i recreativas. Fiestas de las Peñas lúdicas: El Born, Lo Niu Guerrer, L’Embut, la Baldufa, El Mochuelo… Carnavales, fiestas humorísticas. El baile en los jardines del camino de Gracia (paseo de Gracia): Campos Eliseos, Prado Catalán, Zarzuela, Variedades, Novedades, Tívoli. Jardines de Euterpe con acuación de los Coros de Clavé. Bailes de Fiesta Mayor: Nuestra Señora del Carmen, Santos Abdón y Senén, San Antonio, San Domingo, San Poncio, San Roque, San Miguel, la Merced. Nuevos bailes el cancán, el minué, la mazurca… Flamenco, zarzuela. Cafés concierto, bares y buvettes… Les Set Portez, Les Eures, La Guayaba, El Paraíso, Els Quatre Gats, el Circo Español, Maison Dorée, Torino… El Paralelo (Español, Apolo, Condal, Talía, Cómico, Nuevo, Arnau, Bataclán, Molino) el Music Hall, el Cabaret. El Cuplé (Raquel Meller, Pilar Alonso, Mercedes Serós). Variedades: Bella Chelito. Bailes-Taxi: La Bombilla, el Pay-Pay, Ola Suerte Loca, La Giralda, La Criolla, etc) Tangópolis: Carlos Gardel, Enrique S. Didcépolo, Irusta-Fugazot-Demaré. Tes-dansants, la era del jazz, dancings… El Charleston, swing, etc. Campeonatos de resistencia: Olympia, Amaya, etc. La socialización de las salas de baile (1936-1939) Cantantes: Carmelita Aubert, Rina Celi. Antonio Machín Sales de Festa: Gran Price, La Paloma, La Cibeles… Anys 60 aparició dels grups musicals que emulen la música beat i pop del moment: Los Sirex, Los Salvajes. Los Mustangs, Los Jóvenes, Lone Star, Los Brincos, Los Bravos, etc. Discotecas: Planeta 2001, Trocadero, 1800, Bocaccio, Zeleste, Up & Down, Razzmataz… (Ferran Aisa, Barcelona balla, dels salons aristocràtics a les sales de concert, Editorial Base i Ajuntament de Barcelona, 2011).

El Raval / Ferran Aisa i Mei Vidal

EL RAVAL UN BARRI DE BARCELONA Ferran Aisa-Pàmpols

Muralles: El Raval és la zona de Barcelona que ha estat coneguda com Barri Xino o Districte Cinquè, que avui forma part del Districte de Ciutat Vella. El Raval és una zona situada entre la segona i la tercera muralla, limitada per la riera de la Rambla, el port marítim, el Paral·lel, les rondes Sant Pau i Sant Antoni i el carrer Pelai. El nom de Raval prové del nom àrab Ràbad, que vol dir “al marge”. En aquesta zona és on expulsava o enviava la ciutat tot allò que molestava o era perillós, com els ramats de bestiar, els escorxadors, la prostitució, el joc, etc. Encara que les muralles van ser enderrocades el 1859, el nom de Raval va continuar durant molts anys en la memòria de la gent. El que anomenem actualment barri del Raval ha estat habitat per nuclis humans des de l’antiguitat, la proba són la quantitat de vestigis arqueològics trobats cada vegada que s’han fet grans obres a aquesta zona de Barcelona. Per exemple mentre s’urbanitzava la denominada illa Robador s’hi van trobar restes de l’edat de bronze, és a dir uns mil cinc cents o dos mil anys abans de Crist. I de la mateixa època son els vestigis trobats a altres indrets del barri com sota la Caserna de la Guàrdia Civil o l’edifici de l’antic Bar Pay Pay del carrer de Sant Pau. Més recentment les obres de la flamant plaça de la Gardunya han proporcionat més vestigis de l’antiguitat el trobar restes arqueològiques que aporten nova llum sobre l’habitabilitat del Raval de fa sis mil anys. Per tant a la prehistòria ja hi havia nuclis de població en aquest indret que coneixem amb el nom de Raval. La tribu ibèrica dels laietans també van transitar per aquesta zona de pas entre els petits poblats de Barkeno o de Layes amb Montjuïc, el pas dels cartaginesos i l’arribada dels romans. Aquest darrers són els que es mantindran més temps a la zona i seran els que crearan més infraestructures del Raval. Un zona entre les muralles de Barcino, rieres, rieretes i torrents que han de domesticar i convertir-les en horts i alhora en camins per creuar-les cap a Montjuïc, cap el port, cap el Pla o cap a la península. El primer traçat de camins romans prefigurarà la futura formació del barri. En aquella època existien alguns camps de cultiu i hortes, doncs hi ha havia molta aigua que baixava per les seves rieres. La zona al voltant de l’estany del Cagalell era considerada insalubre. Aquestes terres eren travessades per una de les més importants vies romanes: la via Augusta, més tard anomenada Morisca, Camí Reial o Camí del Llobregat, que correspon a l'actual carrer Hospital, plaça Pedró (on hi havia el pedró o creu de terme de la ciutat) i Sant Antoni Abad. Altres camins oberts pels romans foren els actuals carrers Tallers, Carme, Sant Pau i Trentaclaus (Arc del Teatre). Aquests camins, conjuntament amb les antigues rieres que recollien les aigües del pla de Barcelona, seran les que configurin la trama urbana posterior. A la vora dels camins romans s’han trobat necròpolis, sobretot a la zona de la Via Augusta. Amb el cristianisme de l’edat mitjana hi va haver un petit nucli de població al voltant del monestir de Sant Pau del Camp, que vivien de la terra. Aquest centre hortícola fou el més important del Raval, doncs anava des de l’actual Paral·lel fins a prop de la Rambla. Un altre indret important d’aquella època era la plaça del Pedró, situat a la cruïlla del carrer del Carme i de l’Hospital. En el segle XII s’establí l’hospital de Sant Llàtzer, que acollia malalts de llebroseria. A l’entorn de la plaça s’establiren les parades de fruites i verdures que donarien pas al Mercat de Sant Antoni construït el segle XIX. La zona de Trentaclaus va destacar per les seves tabernes, trinquets i els primers nuclis de prostitució. La Tercera Muralla va ser construïda el segle XIV durant el regnat de Pere III el Cerimoniós. La muralla configurava territorialment el Raval. La muralla tenia quatre portals: Tallers, Sant Antoni, Sant Pau i Santa Madrona. La construcció d’aquesta muralla no va significar l’enderrocament de la segona que tancava la ciutat vella per la Rambla, sinó que obria noves perspectives a la ciutat nova, el Raval. Era una època de grans epidèmies amb la tercera muralla, la ciutat foragitava els establiments perillosos per la salut i els col·locava cap l’actual zona del Paral·lel. El Portal de Sant Antoni va esdevenir una de les principals entrades a la ciutat. Actualment encara està en peu la Casa Boya on es recaptaven impostos per la Generalitat. Convents: El Raval fou l’espai de Barcelona on s’establiren la majoria d’ordes religioses que van anar construint els seus edifici a les antigues hortes de Barcelona. El període més brillant dels monestirs el podem situar entre el segle XV i l’acció desamortitzadora del segle XIX. Entre els convents instal·lats al Raval hi havia el de Sant Pau del Camp, San Antoni Abad, Priorat de Nazaret, Sant Joan de Jerusalem, Carmelites Descalços, Trinitaris, Franciscans, Cartoixa de Montalegre, Sant Josep, Santa Mònica, Santa Isabel, les Monges de l'Ensenyança de les Jerònimes, Paüls, etc. Les processons formaven part de l’ambient d’aquell Raval marcat per el catolicisme més radical, en temps en què existia la Santa Inquisició. Els carrers sense llum elèctrica, és a dir il·luminats tan sols amb les torxes dels monjos o amb petites llànties d’oli creava un ambient més aviat tètric. Els convents posaven en pràctica el “Ora et Labora”, doncs cadascun d’ells disposava del seu propi hort i alguns biblioteques immenses com el del Carme, que fou la base de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. La majoria d’aquests convents van patir els incendis anticlericals de 1835 o van formar part de la desamortització de Mendizábal, que recuperava espais per a la ciutat. Esglésies i convents que van sobreviure el segle XIX van patir les escomeses de les revoltes del nou segle, ja fos durant la Setmana Tràgica de 1909 o durant l’inici de la Guerra Civil Española de 1936. Horts: El Raval era el gran hort de Barcelona des de l’època dels romans que proveïen la ciutat de verdures i fruites. Precisament la importància dels horts del Raval, així com l’escorxador i dels corrals amb ramat que hi havia a aquesta zona va fer que el recinte fos tancat per la tercera muralla de la ciutat, doncs això permetia en cas de setge no perdre els aliments per nodrir els habitants de la ciutat. La zona era rica en aigua amb torrents i rieres i rieretes que servien per regar els horts. A l’entorn dels horts van anar apareixen els primers nuclis d’habitatges rurals, alguns ciutadans nobles de Barcelona es construïen els seus palauets a la zona del Raval perquè aleshores hi havia un aire més pur que dins de la ciutat. Dins del Raval rural trobem les finques de Can Carrió, a l’actual carrer Junta del Comerç; l’hort del convent de Sant Pau, l’Hort d’en Murlà, molt popular perquè en els seus terrenys se celebrava cada any les festes patronals dels camperols del Raval i de la Mare de Déu del Carme. A l’Hort d’en Murlà es va instal·lar un envelat on els dies festius s’hi feia ball. En aquesta zona hi havia un safareig famós per els festejos de les parelles. A l’alçada de l’actual Rambla del Raval amb el carrer de l’Hospital hi havia el corral de cabres de l’Hospital de la Santa Creu. Al barri hi havia diverses fonts i es practicava el joc del trinquet, un dels espais era al desaparegut carrer de la Cadena, aleshores ocupat per horts tancats per una cadena d’aquí el nom del carrer. Dins del Raval hi hagueren nombrosos horts, alguns d’ells són recordats al nomenclàtor com el de Sadurní, el de Sant Bertran, el De les indianes a la Revolució Industrial El segle XVIII començaren a funcionar en el Raval les primeres indústries manufactureres de Barcelona. Una de les més importants va ser la d’Antoni Serra i Cia, l’any 1738, fàbrica de teixits i estampats, que estava instal·lada al carrer Trentaclaus (situat cap l’actual Avinguda de les Drassanes). Seguidament aparegueren altres fàbriques d’indianes com la dels germans Magarola al carrer Tallers i la d’Erasme de Gònima al carrer Riera Alta-Carme. La instal·lació de les fàbriques va atreure nombrosa mà d’obra de les zones rurals de Catalunya, això va significar la necessitat de cercar habitatges per els treballadors. A finals del segle XVIII, al redós de les indústries d’indianes van començar a aixecar-se els primers habitatges de veïns. La industrialització de Catalunya apareix per primera vegada al Raval de Barcelona, amb la instal·lació, per un “Reial Orde” de març de 1831, de la fàbrica vapor Bonaplata, Rull, Vilagregut i Cia., situada al carrer Tallers. Aquesta fàbrica va ser incendiada pels "luddites", el juliol de 1835, durant la revolta de les “selfatines”. No fou l’únic cas de lluita que visqué el barri, doncs al llarg del segle XIX n’hi hagueren nombroses revoltes obreres i bullangues de tota mena com el de la jamància o les de tipus liberal, que afectaren a tot Barcelona. Molt aviat les fàbriques, sobretot tèxtil i foneries anaren ocupant els terrenys del antics horts, els quals es desplaçaren cap a Sant Bertran, el Poble Sec i Montjuïc. La industrialització va fer créixer la densitat del Raval, poc a poc, al costat de les fàbriques s’anaren construint habitatges pels treballadors. Un dels primers industrials que va construir cases pels seus obrers va ser Erasme Gònima, al costat de la fàbrica al carrer del Carme. Ell mateix es va fer construir un palauet al carrer del Carme 106. La popular fàbrica, que tenia empleats més de mil treballadors, disposava d’una torre amb rellotge que marcava amb les seves campanes l’horari dels treballadors de gran part del Raval. Al Raval van proliferar les Cases-Fàbrica, que situaven a la planta baixa l’espai industrial i s’habilitava els pisos pels treballadors. Amb aquest model es construïren cases situades al carrer Riereta, Aurora, Vistalegre, Sadurní, Sant Rafael, Robador, Joaquim Costa, Marquès de Barbarà, etc., actualment gairebé han desaparegut totes. La densitat de població del barri era molt alta, aviat no hi va quedar cap espai per construir. Els habitatges dels obrers no era més que un barraquisme vertical. El Raval va passar de ser la zona agrícola de la ciutat, a no disposar d’un pam de verd. El Moviment Obrer: La revolució industrial va fer aparèixer per una banda la burgesia i per l’altra l'obrer assalariat. La consciència obrera davant l’explotació i la injustícia social va portar cap l’associacionisme sindical i cap l’internacionalisme. Un dels moviments sindicals més importants "Les Tres Classes de Vapor" tenia la seva seu al carrer de la Cera. El 1870 al Raval es posava en marxa la Secció Espanyola de la Primera Internacional en el Congrés celebrat al Teatre Circ Barcelonès del carrer Montserrat. Els obrers s’organitzaren en la Federació Regional Espanyola de l’AIT i crearen les seves eines socials i culturals, entre les quals destaca l’Ateneu Obrer Barcelonès al carrer Tallers. Al barri, es va fer el juliol de 1855 la primera manifestació obrera d’Espanya, que va transcorre per el carrer de l’Hospital fins el Pla de la Boqueria sota el lema: “Associació o Mort”. Les llambordes del carrers del barri van servir moltes vegades per fer barricades. Els socialistes espanyols, escindits de la Primera Internacional, van fundar el 1888 a un teatre del carrer Jovellanos, la seva central sindical, UGT, que s’adheriria aviat a la Segona Internacional. El Raval va ser un baluard del moviment obrer i, més concretament, del moviment anarquista. Tant l’organització Solidaridad Obrera, amb seu al carrer Mendizabal (actual Junta del Comerç) fins a molts locals de la CNT s'establiren al Raval, com també ho feren redaccions de periòdics com Tierra y Libertad , al número 39 del carrer de la Cadena. En aquest carrer cantonada Sant Rafael va ser assassinat el 13 de març de 1923 el popular líder de la CNT Salvador Seguí “El Noi del Sucre”. Al carrer Sant Jeroni visqué el líder anarcosindicalista i director de Solidaridad Obrera Ángel Pestaña, també d’aquest carrer era el dramaturg i poeta anarquista Felip Cortiella. Al Raval s’obriren entitats culturals i fins i tot escoles laiques i racionalistes. L'anarquisme va arrelar amb força al barri fins a la Guerra Civil. Un barri obrer: El barri fill de la transformació industrial vivia bolcat al carrer o als terrats, fora de les hores de treball era habitual que les nombroses tabernes estiguessin plenes de gent jugant a les cartes o bevent xatos de vi. Molt aviat es van obrir centres per els treballadors com l’Amnistia al carrer Nou de la Rambla tocant a Om, el de la Granota també a Nou de la Rambla i el ball de la Patacada al carrer de les Tàpies. Destaca per aquesta època els cors d’Anselm Clavé i els seus concerts per els obrers. Durant el segle XIX s’obriren els primers teatres com l’Odeon i el Romea al carrer de l’Hospital; el Teatre Circ Barcelonès al carrer Montserrat; el Niu Guerrer i l’Edèn Concert a Nou de la Rambla i diverses coves d’art on imperava el flamenc. Al Paral·lel s’obriren teatres com l’Espanyol (actual Bart), l’Arnau i molts altres. Destacaren figures de l’escena com Raquel Meller, actualment un monument la recorda al carrer Nou de la Rambla-Paral·lel. Els infants sortien a jugar als carrers o pujaven als terrats. En aquell món infantil s’enlairava estels i els més grans tenien cura dels coloms. A les festes senyalades desfilaven les agrupacions corals pel barri o les caramelles que cantaven per Pasqua cançons populars catalanes. Moviment associatiu: El Raval acollí entitats culturals de tota mena, algunes importants com l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), fundat el 1902, per obrers àcrates i per joves republicans federals com Francesc Layret, Lluís Companys i Lluís Zulueta. Actualment es pot veure una placa al portal n.30 del carrer del Carme. L’AEP va organitzar en la seva seu del carrer del Carme, biblioteca, escola, gimnàs i una vintena de seccions que aplegaven a milers de barcelonins, majoritàriament, treballadors, menestrals i estudiants. En el barri hi hagueren també moltes altres entitats populars, com el Centre d'Estudis Socials, l'Ateneu Sindicalista, l'Ateneu del Districte Cinquè, l'Ateneu Llibertari del Districte Cinquè, l'Ateneu Humanista, l’Ateneu Faros i l’Escola Racionalista Labor. Paral·lelament i afavorit per la seva proximitat al moll i pels seus carrers ombrívols es desenvolupà tota una sèrie de cabarets, bars i “colmados” on es desenvolupa la vida nocturna barcelonina. Destaca el "Bar del Centro" a La Rambla del Mig, on acudia aquesta bohèmia romàntica formada per escriptors, poetes, artistes, sindicalistes llibertaris, anarquistes, republicans revolucionaris, socialistes i petits burgesos vividors. Marginació social: Dins del barri també s’estén la prostitució, la delinqüència i altres lacres socials derivades de la misèria. La pobresa extrema també tindrà el seu aixopluc al barri amb les Cases de Caritat, de Misericòrdia, de Beneficència, etc. L'Olla del Pobre seria una de les institucions barcelonines del segle XIX que alimentava a les portes dels convents els desfavorits, els aturats, els vells, els marginats. Era el triomf de la caritat cristiana en lloc de la justícia social. El Raval (districte Vè) esdevé també una zona de mercat negre. Hi conviuen les famílies obreres amb la gent dels baixos fondos. La situació pintoresca originarà el nom de barri “Xino”. En el primer terç de segle es produirà una onada d’emigració del camp cap a la ciutat: catalans, aragonesos, valencians, murcians... Els quals treballaran en la construcció dels palaus de les exposicions de 1888 i de 1929, les línies del Metro i els edificis i carrers de l’Eixample. L’arquitecte Antoni Gaudí, que visqué en el número 22 del carrer de la Cadena, va construir un palau per la família Güell a Nou de la Rambla. El Raval visqué amb il·lusió els anys republicans i fou durament castigat durant la Guerra Civil per la pluja de bombes que assolà gran part del barri. El barri durant el franquisme El barri, després de la guerra, viurà una etapa gris i de pobresa generalitzada arreu per l’escassetat de productes. La zona del Raval va ser molt afectada pels bombardejos de la guerra, durant molt temps les cases enderrocades per les bombes quedaran a la vista de tothom, moltes d'elles fins els anys seixanta. El Pla Comarcal va posar en marxa novament la reforma del Raval. L’enderrocament de molts edificis en la zona baixa del barri va fer que l’Ajuntament franquista iniciés la construcció de la Avinguda Morato (Drassanes), els expropiats per les obres van ser traslladats al nou barri de la Mina. En la zona de l’Arc del Teatre i de l’Arc de Cirès (desaparegut) apareix el mercat negre i en pels carrers veïns s’estén una prostitució pobre. Els anys cinquanta i seixanta el barri viurà l’arribada de l’emigració espanyola (andalusos, gallecs, castellans, extremenys...) que treballaran a la indústria catalana. El Raval, districte cinquè o barri “Xino” acollirà tota aquesta emigració que s’allotja de rellogats en pisos en males condicions. Amb el boom econòmic dels anys seixanta moltes famílies s’establiran a altres barris de Barcelona o de l’àrea metropolitana. L’anomenat Barri Xino esdevingué un barri obrer on les famílies es coneixien i es relacionaven tant al carrer com en els bars familiars. La gent feia pinya en els equips de futbol, les corals i les agrupacions socials que organitzaven excursions. El barri era ple de cinemes de reestrena amb doble sessió i el NODO on els veïns acudien amb el sopar fins i tots hi havia el cinema Colón (Art del Teatre) que n’era anomenat Cine Potaje. Els veïns disposaven dels cinemes: Argentina, Cèntric, Padró, Rondes, Unió, Barcelona, Principal, Rambles, Mar... Desestructuració i construcció del nou Raval: Els anys setanta foren de lluites reivindicatives on l’associació de veïns va jugar un paper força important per intentar arreglar la situació desastrosa del barri. Es demanava l'atur de la García Morato i es reivindicaven zones verdes, equipaments socials i esponjament del barri. L’eufòria del canvi polític i les vicissituds de la transició, amb una de cal i una arena, se’n va endur per davant les promeses del primer ajuntament democràtic. I d’arreglar el barri respectant-lo, es va passar a l’estratègia de l’especulació... Per una altra banda el Raval, sobretot el carrer de l’Hospital, fou un dels llocs preferits on s’establiren locals com les llibreries llibertàries Cosa Nostra, El Negro o la Yasnaia Poliana, la botiga de discos del promotor musical Gay & Conpany i la pizzeria Rivolta. També es posà en marxa la Filmoteca a l’antic cine Padró. Els anys vuitanta i noranta el barri es va anar degradant física i moralment, per una banda la pobresa va fer acte de presència com mai derivat de la crisi econòmica (atur) i per l’altra de l’envelliment de la població. La marginació social va tenir el seu cau en el barri amb els problemes de la droga dura (heroïna i cocaïna) i això va ser un dels principals focus de la delinqüència. Les noves actuacions urbanístiques (PERI) es van centrar en l’expropiació dels habitatges afectats per l’antic pla de Baixeras, on s’ha construït la Rambla del Raval. El Raval avui en dia: El Raval en el segle XXI ha viscut un nou allau emigratori però aquesta vegada forani (magrebins, pakistanesos, subsaharians, sud-americans, europeus de l’est, filipins...) El Raval disposa de molts equipaments culturals però que són de la ciutat en general (Liceu, CCCB, MACBA, Facultat de Geografia, Biblioteca Catalunya, Filmoteca). Grans hotels com el Barceló, restaurants, bars de disseny, etc., tot plegat disposat per convertir-lo en un parc temàtic per consumició de l’oci i del turisme. El nou barri continua exempt de zones verdes, esportives, culturals i de lleure. Una zona tan cèntrica de Barcelona i tan propera al port genera tota mena d’intervencions immobiliaris, entre els quals s’ha donat darrerament el “mobbing” per fer fora a veïns sense recursos de casa seva per enderrocar i construir pisos amb el valor especulatiu del mercat actual. El Raval ha passat de ser la fàbrica de Barcelona, a ser tan sols una zona més de serveis i lleure de la ciutat. Una zona marcada per la marginalitat, la droga, la delinqüència i els narco pisos. (Ferran Aisa i Mei Vidal són autors del llibre El Raval, un espai al marge, (Base, 2007 i Portàtil, 2011)  

Moviment obrer / / CNT / Bloc Obrer i Camperol / POUM / Ferran Aisa

MOVIMENT OBRER I TENDÈNCIES POLÍTIQUES D’ESQUERRES FERRAN AISA

ANTECEDENTS El moviment d’esquerres a Espanya i a Catalunya en particular va tenir dos eixos principals, el socialista i l’anarquista. Totes dues tendències eren filles de la Primera Internacional creada a Londres el 1864 per Karl Marx, que successivament va ampliar-se amb l’entrada del grup que liderava Mijail Bakunin. La Internacional es va organitzar a Espanya els anys 1869 a Madrid i el 1870 a Barcelona. Les divergències en el si de La Internacional comportarà divisions, creant-se dos blocs antagònics: el marxista-socialista de caire autoritari i el bakuninista-anarquista de caire antiautoritari. A Catalunya, País Valencià, Andalusia i altres indrets d’Espanya va prevaldre dins de la Internacional la tendència bakuninista, quedant la marxista reduïda a zones del nord i del centre peninsular. Les escissions organitzatives acompanyades de la repressió governamental van acabar amb les organitzacions internacionalistes. Aquesta serà la tònica de la història del moviment obrer en general i de les esquerres en particular. Els socialistes espanyols promouen un sindicat la UGT (1888) i un partit polític PSOE (1889), mentre els anarquistes es reorganitzen una i altra vegada fins que el 1910 funden la CNT. Aquesta organització esdevindrà aviat hegemònica a Catalunya i gairebé també a altres regions espanyoles. L’impacte de la Revolució soviètica de 1917 entre els moviments d’esquerra (socialistes, anarcosindicalistes, republicans, federalistes, nacionalistes) portarà en el si del moviment una nova tendència: la comunista. L’organització obrera majoritària a Catalunya (i altres llocs de la península) era la CNT, la qual el 1917 amb la Vaga general (pacte amb la UGT), el1918 amb el Congrés de Sants on creen els Sindicats Únics i el 1919 amb la Vaga de la Canadenca esdevindrà la principal força revolucionària. Militants obrers seguidors de la revolució soviètica promouran dins de la CNT una tendència pro-bolxevic. El desembre de 1919 se celebra al Teatre de la Comedia (Madrid) el II Congrés de la CNT, on s’acorda adherir-se provisionalment a la Internacional Comunista. El 1920 un delegat de la CNT Àngel Pestaña viatjarà a Rússia per participar en el Congrés de la IC, el qual s’entrevista amb els principals líders soviètics (Lenin, Trotski, Zinoviev, Bujarin...). Lenin proposa a Pestaña que la CNT esdevingui el Partit Comunista d’Espanya. Pestaña escriurà un informe pel CN de la CNT, però a l’arribar a Espanya és detingut i empresonat. A Barcelona es viu els anys del pistolerisme, grups de pistolers a sou de la patronal catalana atempta contra els líders i col·laboradors de l’anarcosindicalisme. Entre els centenars d’abatuts entre 1920 i 1923 hi ha l’advocat republicà Francesc Layret i el secretari general de la CNT Salvador Seguí “El Noi del Sucre”. Els anarquistes s‘organitzen en grups d’acció per defensar-se dels atacs dels pistolers. La FC del PSOE i la UGT son organitzacions minoritàries a Catalunya. D’una escissió de les joventuts del PSOE es constitueix el 1920 el PCE. La CNT, descabdellada per la repressió, cau en mans de la tendència pro-bolxevic: Andreu Nin, secretari general del Comitè Nacional, Joaquim Maurin secretari general del Comitè Regional de Catalunya, Víctor Colomer secretari de la Federació Obrera de Lleida, a més José Díaz del Comitè Regional d’Andalusia, Juan Andrades del CR de València i Jesús Ibáñez del CR de Astúries. El Ple Nacional de la CNT celebrat a Lleida decideix assistir al III Congrés de la IC i el I de la Internacional Sindicalista Roja. La delegació cenetista és formada per Nin, Maurín, Andrades i Ibáñez. Els cenetistes es reuneixen amb tots el dirigents soviètics excepte Stalin. Andreu Nin es quedarà a Rússia per treballar en la Sindical Roja. Tant l’informe de Pestaña com el d’altres militants anarquistes internacionals denuncien la falsa revolució russa. La CNT decideix apartar-se de la via soviètica, cosa que farà efectiva en la Conferència de Sindicats celebrada a Saragossa el 1922 i adherir-se a l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) creada a Berlin aquell mateix any. Dins de la CNT convivien quatre tendències: Sindicalista realista (Seguí, Peiró). Anarquista (Pestaña, Buenacasa), Anarquisme d’acció (Durruti, Ascaso) i Pro-bolxevics (Maurín, Colomer). LA TENDÈNCIA BOLXEVIC Els pro-soviètics de la CNT, a poc a poc són apartats de l’organització anarcosindicalista, aleshores s’organitzen en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR). Els pro-bolxevics publicaran el periòdic Lucha Social. Els socialistes catalans per la seva banda creen la USC amb Rafael Campalans, Manel Serra i Moret, i els independentistes promouran l’Estat Català sota la direcció de Francesc Macià. La dictadura comporta una dura repressió contra les organitzacions del moviment obrer, sobretot anarquistes, sindicalistes i comunistes. Es produeixen lluites contra la dictadura: Fets de Prats de Molló, Complot de Garraf, intent de segrest del rei Alfons XIII. La presó Model esdevé una universitat obrera per on passen la majoria de militants de caràcter republicà d’esquerres, anarquistes, comunistes, separatistes, etc. L’any 1924 una delegació espanyola (CSR, CNT i PCE) acudeix al III Congrés de la ISR. Aquell mateix any mor Lenin el qual serà reemplaçat poc després per Stalin. Diversos militants pro-bolxevics creen La Batalla, agrupació que es fusionarà amb els CSR formant l’Agrupació Comunista que ingressarà al PCE, alhora que constitueixen la FC-B del PCE del que serà secretari general Joaquim Maurín. El 1925 la troika que dirigia el PCE (José Bullejos, Julián Gorkin i Jesús Ibáñez havia estat cridada a Moscou per reunir-se amb la IC de la qual formava part Andreu Nin. La política centralista i autoritària de la URSS aconsegueix que els dirigents comunistes espanyols abandonin el control del PCE i que la IC creï una nova direcció política d’homes made in Moscou per dirigir el partit. La seva missió és aconseguir que tots els comunistes s’agrupin en un sol partit basat en el centralisme democràtic. Per la seva banda els marxistes catalans organitzats en el FC-CB del PCE discrepen de les consignes de la Internacional Comunista, s’aparten de la línia del PCUS i no accepten les ordres de nova la direcció del PCE. La consigna de Moscou de “tot el poder als soviets” va ser criticada per els dirigents comunistes Maurin, Gorkin i una part del Comitè Central, els quals manifestaven que continuaven essent solidaris amb l’URSS però no submisos a les ordres de Stalin, sinó que volien constituir un partit polític comunista independent. El Komitern que s’havia creat amb l’afany de controlar els moviments revolucionaris i els partits comunistes d’arreu, amb la seva tàctica creaven divisions i discrepàncies. El Komitern seguia fil per randa les instruccions del camarada Stalin de burocratitzar, uniformar i controlar a tota costa el moviment obrer a traves dels Partits Comunistes de cada país. La política de Moscou i del Komitern era demolidora, sobretot pels qui no acceptaven la disciplina i subordinació a l’estratègia de Stalin. L’estiu de 1927 diverses agrupacions anarquistes funden a una platja de València la Federació Anarquista Ibérica (FAI). I els comunistes disposaran de dues organitzacions; FC-CB del PCE i el PCC. Totes elles alienes a la Internacional Comunista. La dictadura empeny les organitzacions de les esquerres a la clandestinitat. Es constitueixen en penyes com ara “Els Amis du Monde”, “Els Amics de l’Hora” i “El Cercle Marxista”. Aquestes penyes aprofiten l’escletxa dels centres culturals com l’Ateneu Enciclopèdic Popular, l’Ateneu Obrer de Sant Andreu o l’Ateneu Politècnic per fer les seves activitats: xerrades, cursets i seminaris. Cicles d’història del moviment obrer, arqueologia, psicologia, etc. Aquest nucli donarà pas a la creació del Partit Comunista Català format per marxistes, ex-cenetistes i catalanistes. Entre els seus dirigents destacaven col·laboradors de La Senyal i L’Opinió, gent com Víctor Colomer, Jordi Arquer, Miquel Ferrer, Daniel D. Montserrat, Abelard Tona... El PCC, que era la suma del marxisme revolucionari amb el catalanisme social creia en la necessitat d’unir totes les forces d’esquerra per lluitar contra la Monarquia. Un altre agrupació creada en aquells moments era la que publicaven Treball, subtitulat Partit Polític Obrer, els quals es declaraven hereus del pensament de Francesc Layret i Salvador Seguí. Tan els militants del PCE com els de Treball i altres companys cenetistes es reunien en una penya d’amics a llocs com el Bar del Pi. EL BLOC OBRER I CAMPEROL L’escomesa del Komitern i el PCE contra el comunisme organitzat a Catalunya va fer apropar les dues tendències que hi havia en aquells moment la FC-CB del PCE de Maurín i el PCC fins acordar fusionar-se el 1930 en un nou partit anomenat Bloc Obrer i Camperol. D’aquesta nova organització serien dirigents Joaquim Maurín, Víctor Colomer, Jordi Arquer, Josep Rovira, Daniel Montserrat, Jaume Miravitlles, Francesc Tosquelles... El BOC esdevenia un partit de masses al marge del Komitern que pretenia agrupar des de comunistes i nacionalistes catalans fins a simpatitzants del projecte bloquista procedents del PCC o de la CNT, és a dir es tractava de crear una organització nacionalista i revolucionària que pogués atreure des de sectors catalanistes d’esquerra liberals fins als anarcosindicalistes. La Batalla fou el portaveu del Bloc i, a més, s’editava els setmanaris L’Hora i Front i la revista de pensament La Nueva Era. El Bloc esdevé el principal partit comunista de Catalunya i fins i tot sobrepassa en aquells moments al PCE, però no disposa del vistiplau del Komitern. Una de les primeres decisions de la direcció del PCE serà desautoritzà a la FCC-B i acusar a Maurín i al BOC de trotskistes, i promoure a Catalunya un altre partit comunista adherit al PCE i a la Internacional Comunista. Mundo Obrero feia una crida als bloquistes perquè ingressessin al partit oficial: “En diferentes ocasiones, la Internacional Comunista y el Partido intentaron poner fin a esta situación que tanto daño ocasionaba al desarrollo del movimiento comunista en España. Últimamente la Internacional pidió a los jefes del Bloque el envío de una delegación a Moscú para tratar de las condiciones de su reintegro al Partido, y, por tanto, de la unificación de todas las fuerzas comunistas. Maurín, que ya había emprendido resueltamente su política de alianza con la burguesía catalana, capitulando vergonzosamente ante Macià, y que desde la tribuna del Ateneo de Madrid atacaba a la Internacional Comunista, rechazó la invitación que se le hacía, poniendo así de manifiesto, tanto sus propósitos secesionistas como la falsedad de todas sus declaraciones respecto a la unificación comunista en Cataluña. El Comité Central del partido Comunista (S. E. de la IC) os dirige un caluroso llamamiento para que reingreséis en nuestras filas y declara que está dispuesto a admitiros en bloque, sobre la base de la aceptación sin reservas del programa y de la línea política de la Internacional Comunista y de su Sección Española.” La majoria de membres del Bloc va sentir com una ofensa la proposta del PCE. Jaume Miravitlles, va respondre amb una conferència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, en el que explicava el per què era comunista. Miravitlles insistia amb ironia que, “la secció espanyola de la Internacional Comunista de l’anomenat Partido Comunista de España, no podia veure amb simpatia els nous comunistes procedents d’Estat Català.” La crida feta per Mundo Obrero, tan sols va ser seguida per una dotzena de militants del BOC que seguien amb poc entusiasme a Maurín: Antoni Sesé, Hilari Arlandis, Joaquim Masmano, Pere Ardiaca, Joaquim Pijoan, Ramon Casanellas, Josep Del Barrio... El PCE no va parar fins que va aconseguir l’expulsió de Maurín i de la FC-CB del Komintern. Malgrat la insistència del delegat de la IC Humbert-Droz per convidar a Maurín a una reunió a Moscou, al negar-se l’aragonès, fou prou motiu perquè la IC pontifiqués l’expulsió. El Bloc lluitarà per unificar els partits marxistes en una sola organització, aleshores a més del BOC hi havia el grup d’Andreu Nin Esquerra Comunista, la Unió Socialista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE i el Partit Comunista de Catalunya (adherit a la IC), finalment l’acord només el va subscriure el BOC i l’EC, creant-se el setembre de 1935 el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Un any després, a l’inici de la guerra de 1936, la resta de grups marxistes (FC PSOE-USC-PCCAT-Partit Català Proletari) crearien el PSUC, adherit al PCE i a la IC. Tant el BOC com el POUM serien partits marxistes de tendència comunista no adscrits al poder del comunisme internacional soviètic. Ràpidament els comunistes “oficials” seguint ordres explicites de Stalin acusarien a aquest partits de traïdors i trotsquistes. El maig de 1937 després dels Fets de Barcelona serien perseguits a mort. L’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR L’Ateneu Enciclopèdic Popular fou fundat el 1902 per treballadors afeccionats a la lectura i intel·lectuals que pretenien ajudar a la classe obrera a prosperar culturalment. Entre els fundadors cal cita el paleta Josep Tubau, el cooperativista Eladi Gardó, els estudiants Francesc Layret i Luis de Zulueta i el neomalthusià Lluís Bulffi, primer president de l’entitat. L’AEP disposava de Biblioteca, gimnàs, sala de conferències, aules per les classes, laboratori, etc. A partir de 1906 s’establí al carrer del Carme, 30, de Barcelona, des d’on realitzà una gran tasca cultural, social i pedagògica. Fou un centre de formació per a obrers autodidactes com per exemple Joan Amades, Manuel Ainaud, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Seguí, etc. Per les seves aules van passar els més eminents intel·lectuals d’aquella època: Miguel de Unamuno, José Ortega y Gasset, Ramiro de Maeztu, Odón de Buen, Peius Gené, Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Lluís Companys, Margarida Xirgu, Salvador Dalí, Federico García Lorca, etc. L’AEP estava organitzat en Seccions (Excursions, Esports, Literatura, Belles Arts, Esperanto, Ciències, Divulgació Cultural i, entre altres, Estudis Polítics i Socials). Dins de l’AEP destaca la Secció d’Estudis Polítics Socials que organitza actes de divulgació cultural amb la participació de Pere Bosch Gimpera, Joaquim Xirau, Antoni Rovira Virgili, Ambrosi Carrión, Josep M. Batista i Roca, Jaume Serra Hunter, Agustí Pi i Sunyer, Jordi Arquer, Jaume Miravitlles, Emili Mira... La Secció de l’AEP amb col·laboració amb els Amics de l’Hora i el Cercle d’Estudis Marxistes organitzà a partir de 1927 seminaris sobre el marxisme i la psicologia freudiana en el primer grup entre altres figuraven Jordi Arquer i Jaume Miravitlles, mentre que en el segon apartat destaca la presència del doctor Emili Mira i el jove Francesc Tosquelles. Com explica Josep Coll a la seva biografia “Josep Rovira, una vida al servei de Catalunya i el socialisme”: “L’ambient que regnava era la mesura de les seves inquietuds: donar una orientació obrera al catalanisme. Al mateix temps un estol de nois i noies, molts d’ells estudiants, aportaren l’altruisme jovenívol i llurs activitats al nostre Ateneu: Jaume Ros, Joan Sales, Lliberts Estartús, Àngel Estivill, Nuri Folch, Maria Recasens, les germanes Manonelles i els que més tard foren doctors Francesc Tosquelles, Solanes Vilaprenyó i Joan Sauret, els quals han honorat a Catalunya a l’estranger per llur aportació als estudis mèdics dins de la ciència moderna.” Emili Mira des dels primers anys vint venia realitzant conferències a l’AEP, però és a partir de 1927 quan realitza els seminaris de Psicologia que continua els anys trenta amb el títol de Principis de Psicologia. El 1931 apareix detallada la conferència de Francesc Tosquelles “L’estructuració de la societat i la follia”, un tema que serà vital en la seva trajectòria com psiquiatra. Segueixen les xerrades amb el Doctor Mira: “Valor de orientació professional com a base de les desadaptacions” (1932), “L’orientació professional” (1933), “Personalogia i estudi de les persones” (1934). MARX-FREUD Les activitats culturals i ideològiques continuen els anys trenta amb la col·laboració del Bloc Obrer i Camperol que domina la Secció d’Estudis Polítics i Socials i aviat l’ateneu sencer a l’ocupar la presidència Víctor Colomer i Nadal. Els bloquistes segueixen les consignes dels surrealistes que plantegen les relacions entre Marx i Freud, destaca les xerrades de Jaume Miravitlles “Porqué soy comunista” i “Contra la cultura burguesa” i la participació de Salvador Dalí amb les seves conferències provocatives a llocs com l’Ateneu Barcelonès l’Ateneu Enciclopèdic. El Bloc s’acosta al surrealisme seguint els postulats dels teòrics d’aquesta tendència artística-filosòfica promoguda per André Breton, Paul Éluard, Benjamin Péret, Crevel, etc., els quals havien abraçat la causa del marxisme. El surrealisme havia apostat pel comunisme, perquè segons Breton, creien que posaria per fi radicalment a la situació actual d’injustícia social al món. Com explica el professor i historiador Joaquim Molas: <> Surrealistes, marxistes, trotskistes, anarquistes amb la seva opció cultural pretenien espantar la burgesia. El bloquista Jaume Miravitlles a Contra la cultura burgesa, deia: <> A poc a poc el Bloc s’aniria allunyant de Breton Crevel i del propi Dalí, passada aquesta febre surrealista els marxistes catalans es va centrar a potenciar la cultura proletària. El BOC crearà l’Escola Marxista, el Teatre del Proletariat i la potenciació arreu de Catalunya d’ateneus populars seguint l’estil de l’Ateneu Enciclopèdic Popular amb la creació de seccions d’esport, excursionistes, etc. A nivell polític el BOC es manifesta partidari de l’autodeterminació de Catalunya i de les nacionalitats que formen la península ibèrica dins d’una República federal o un Estat que voluntàriament es federa amb els altres Estats espanyols. MÍTING DALÍ SALA CAPCIR Dalí va citar Breton, i manifestà que el surrealisme podia servir de llanterna sorda per penetrar en la zona subterrània i proletària de l’esperit. Digué que els surrealistes són comunistes, i va explicar que la conciliació del freudisme i el marxisme topa de vegades amb el cretinisme dels representants oficials de la literatura proletària com Barbusse. Va convidar als joves militants comunistes a fugir del fatalisme: “Comunistes: Cal emprendre -digué- la revolució moral, i atacar preferentment les manifestacions republicanes i democràtiques de la moral burgesa. (...) Merda per totes les 25000 escoles en projecte, pels Ortega y Gassets, pels Maranyons d’Espanya. Aquesta cultura té encara innobles com la pàtria i família.” Dalí va disparar contra tots els polítics i en particular contra els d’Esquerra, recomanava desfer-se de sentimentalismes i escopir sobre la bandera de la pàtria, castigar els parents amb el revòlver i baixar al fons de la subversió. Digué que el grup polític de les joventuts catalanes és el comunista, i el seu únic exemple la vida dels sindicalistes que es bateren en els carrers. Clogué el seu discurs dient: “¡Visca el Sindicat de la Construcció!” La crònica de l’acte diu que la Sala Capsir era plena de joves militants obrers que aclamarem el discurs provocatiu de Dalí i que hi havia també alguna figures rellevants de la literatura burgesa que “...vingueren a olorar esnobisme, però més tard l’atmosfera de la sala se’ls hi feu perceptiblement irrespirable.” L’Hora, es manifestà: “El surrealisme es mou en un pla paral·lel al comunisme, fondre el surrealisme i el comunisme és la preocupació central d’homes tan significatius com Dalí. Aquest acte tingué, apart de la significació doctrinal, aquesta abast: el de centrar definitivament Salvador Dalí al BOC. Dalí prosseguirà decididament i en comunista, els seus estudis sobre la confluència d’aquests dos moviments formidables: marxisme i freudisme.” La intervenció de Dalí, naturalment, va provocar la reacció dels defensors de l’essència “comunista”. Francesc Serra, a L’Hora, feia la crítica: “S’ha vingut parlant, d’uns quants anys ençà, d’Art proletari o Art de tendència, i, per tant, de cultura burgesa i cultura proletària. Dalí ha exposat, entre altres coses, el perill d’una falsa cultura anarquista i la posició comunista en relació al sobrerrealisme. Evidentment, el sobrerrealisme, ni en la seva interpretació revolucionària podrà servir d’arma de combat al comunisme. Dalí, més egòlatra que filantrop, als rengles del Bloc farà una trista campanya proselitista. Un exemple ben notori ha estat aquesta mateixa conferència. I ni Dalí, ni aquell públic de la Sala Capsir que aplaudia a Dalí, no poden donar cap mica de relleu al Bloc Obrer i Camperol. Tot el més que poden fer, és comprometre’l.” Els surrealistes creien en la revolució independent de l’esperit, i els marxistes es referien, sobretot, als referents econòmics. Però, com manifestava Miratvilles, tenien en comú que els dos moviments revolucionaris volien enfonsar la moral i la cultura burgesa. La lluna de mel d’alguns militants del BOC com Miratvilles amb Dalí va durar encara alguns mesos. L’artista col·laborà a L’Hora, on va publicar diversos dibuixos de “putrefactes”. El Dalí surrealista i pro “comunista” esdevindrà aviat, com digué Breton, “Avida Dollars” i quan li preguntin els periodistes si és comunista com Picasso respondrà: “Picasso és comunista, jo tampoc.” Dalí seguirà el seu camí, el Bloc el seu, i la història els posarà a cadascú al seu lloc. CONGRÉS D’EDUCACIÓ SOCIAL DE L’AEP El 1933, presidit per Víctor Colomer, tenia lloc el Congrés d’Educació Social, en el qual es tractaren tots els aspectes de l’educació, des de les estructures escolars fins a les matèries d’estudi. Hi participaren els pedagogs i professionals més prestigiosos de l’ensenyament català: Eladi Homs, Josep Parunella, Alexandre Galí, Maria Baldó, Rosa Sensat, Lluís Torres, Joan Llongueres, Carles Pi i Sunyer, Josep Maria Sert, Joaquim Balcells, Ferran Boter, Antoni M. Sbert, Lluís G. Castellà, Marcel·lí Antic, Emili Mira, Àngel Ferran, Joan Soler i Damians, Jordi Rubió, Josep Maria de Sucre, Pere González, August Pi i Sunyer i Jaume Serra Hunter. El tarannà cultural de l’ateneu i la seva influència, en grans sectors de la societat, feia que les organitzacions d’esquerres s’apropessin a la seva tribuna. L’AEP va ser l’encarregat de convocar una reunió de grups esquerrans, per tal de formar una plataforma política, que s’anomenà Aliança Obrera. GARCÍA LORCA AMB ELS OBRERS CATALANS Josep Coll i Josep Pané, comenten la trobada que va tenir el poeta amb els ateneistes i amb la gent del Bloc: “Al local de l’Ateneu tingué lloc un col·loqui amb García Lorca, en el qual prengueren part molts socis. Fou una vetllada inoblidable. García Lorca, en un to de conversa, explicà la seva concepció de la poesia i amb companyonia respongué a totes les preguntes que li foren fetes. (...) Aquest homenatge no tingué cap caràcter oficial. Fou un contacte directe entre el poeta i els obrers catalans. Acompanyat sempre de directius de l’Ateneu -Colomer, Rovira, Estivill, Bas, etc.- i després d’una passejada pel barri gòtic, una excursió al Tibidabo, un tomb amb barca pel nostre port, etc, García Lorca volgué visitar barriades obreres de Barcelona; va anar a Sants, a l Clot i a Sant Andreu, on espontàniament es posà en contacte, en conversa amistosa, amb diferents medis obrers. Quedava sorprès que la gent sabés qui era i conegués poesies i obres d’ell. Sempre recordarem la seva exclamació quan s’acomiadava dels ateneistes: <<¡Qué maravilloso pueblo tenéis!>>” En una entrevista a L’Hora, García Lorca, artista, va definir que significava per ell l’art: “...i una obra d’art no és res més que un reflexa de la vida humana. I per això que cap artista, malgrat vulgui ésser exageradament abstracte, no pot restar insensible a la monstruosa dolor del temps que vivim El sis d’octubre de 1935, la Secció de Literatura i Belles Arts de l’AEP, amb col·laboració de diversos ateneus, convoca al obrers catalans al Teatre Barcelona. García Lorca, poeta del poble, serà homenatjat pels ateneus barcelonins. L’octubre de 1935, al Teatre Barcelona, la companyia de l’actriu catalana representa Yerma, i el poeta de Granada s’apropa fins la Ciutat Comtal per ser-hi present a la seva estrena. Aquell mes s’escau el primer aniversari dels fets d’octubre i els ateneus barcelonins seguint una crida feta per l’AEP participen en l’homenatge als miners d’Astúries. El plat fort dels actes és una conferència i un recital poètic de García Lorca i de l’actriu Margarida Xirgu. Víctor Colomer presenta l’acte i elogia l’obra del poeta andalús, que viu immers en els problemes del seu temps i els plasma en els poemes amb les seves inquietuds. Colomer parla de la tasca dels ateneus, institució peculiar de Catalunya, que ve a ser -diu Colomer- com la <> de la classe treballadora. El president del l’AEP aprofita per exposar els esforços realitzats per l’entitat per apropar la cultura al poble, mitjançant l’organització de cursets, conferències, concerts, recitals. A continuació, García Lorca, davant dels micròfon de Ràdio Barcelona, es dirigeix al públic expectant: “Señoras y señores: Aceptando con mucho gusto la invitación del Ateneo Enciclopédico Popular de Barcelona, voy a leer para sus socios una selección de poemas de mi modesta obra poética, con toda la buena fe y la intención pura de que soy capaz y con el ansia que tiene todo verdadero artista de que lleguen a vuestro espíritu y se establezca la comunicación de amor con otros en esa maravillosa cadena de solidaridad espiritual a que tiene toda obra de arte y que es fin único de palabra, pincel, piedra y pluma. (...) Yo nunca he leído mis versos delante de tantos espectadores, no porque no sea capaz, puesto que lo voy a hacer ahora, sino porque es indudable que la poesía requiere cuatro paredes blancas, unos pocos amigos ligados por una armonía y un dulce silencio donde gima o cante la voz del poeta. (...) Un recital de poemas es un espectáculo con todas las bellezas y agravantes del espectáculo, todos los días los escucháis y algunas veces muy bien; una lectura de versos por el propio poeta es un acto íntimo, sin relieve, donde el poeta se desnuda y deja libre su propia voz. (...) Sean mi pudor, mi sinceridad y vuestra buena fe los tres elementos que formen el aire íntimo y claro donde se pierdan los poemas y ojalá sirvan para elevar y afirmar el ánimo de los que me oyen.” García Lorca, en una carta enviada als seus pares els hi deia: “Ayer di una lectura de versos para todos los Ateneos Obreros de Catalunya, y se celebró en el teatro Barcelona. Había un público inmenso que llenaba el teatro y luego toda la Rambla de Catalunya estava lleno de público que oía por altavoces, pues el acto se radió. Fue una cosa emocionante el recogimiento de los obreros, el entusiasmo, la buena fe y el cariño enorme que me demostraron. Fue una cosa tan verdadera este contacto mío con el pueblo auténtico que me emocioné hasta el punto que me costó mucho trabajo empezar a hablar, pues tenía un nudo en la garganta. Con una intuición magnífica subrayaron los poemas, pero cuando leí <> se puso en pie todo el público gritando: <<¡Viva el poeta del Pueblo!>>. Después, tuve que resistir más de hora y media un desfile de gentes dándome la mano, viejas obreras, mecánicos, niños, estudiantes, menestrales. Es el acto más hermoso que yo he tenido en mi vida. (...) Estoy contento y quisiera que vosotros hubierais visto aquello.” GEORGE ORWELL I L’HOMENATGE A CATALUNYA Homenatge a Catalunya tal vegada és un dels millors llibres que s’han escrit sobre la guerra civil espanyola, sobretot per la sinceritat del seu autor alhora d’esbrinar els fets des d’una òptica tant de crònica com de testimoni. Orwell manté un esperit romàntic de la revolució i parla de les milícies del POUM i de la vida quotidiana barcelonina, i, a la vegada, desmitifica, aclareix i crítica els afers que considera criticables. Homenatge a Catalunya ofereix al lector una visió molt diferent de la realitat d’aquella Catalunya revolucionària, que els historiadors del poder (lliberals, nacionalistes marxistes ortodoxos) han volgut sempre amagar, negant fins i tot que hagués hagut una revolució l’any 1936. El mateix Orwell en la seva arribada a Barcelona s’havia estranyat de veure en marxa una revolució, que la premsa internacional, sobretot l’anglesa havia amagat: <> L’homenatge de Catalunya d’Orwell és un tribut als marxistes revolucionaris del POUM, però sobretot simpatitza amb la forma d’administrar i d’autogestionar la societat pels llibertaris a les col·lectivitzacions. Orwell narra també el seus dies de lluita passats a la primera línia de foc, els combats, les anècdotes, les hores mortes a les trinxeres, el fred, la fam, els permisos a Barcelona, les seves intencions infructuoses d’allistar-se a les milícies anarquistes, la seva generositat amb els camarades del POUM. George Orwell, convertit en histor com Xenofont, narra els esdeveniments dels Fets de Maig de 1937, i ho fa com si fons una concisa pel·lícula que vèiem passar en una gran pantalla. I, a més, analitza in situ el per què dels successos de maig i quines eren les intencions dels que van encendre la metxa a l’interrompre a la Telefònica de la plaça de Catalunya. Homenatge a Catalunya és doncs un llibre essencial per conèixer una part important i decisiva de la història contemporània espanyola. Orwell, després dels fets, va retornar al front fins que el 22 de maig fou ferit i l’enviaren a la rereguarda. Barcelona ja no era la ciutat alegre i confiada on la revolució estava transformant la societat: “A Barcelona –escriu Orwell-, durant les darreres setmanes que hi vaig passar, hi havia en l’aire un ambient particularment desagradable, una atmosfera de sospita, de por, d’incertitud i d’odi mal dissimulat. Els fets de maig havien deixat efectes persistents. Amb la caiguda del govern d’en Largo Caballero, els comunistes havien assolit definitivament el poder, l’ordre interior havia estat confiat als ministres comunistes, i ningú no dubtava que esclafarien llurs rivals polítics a la primera oportunitat.” La persecució realitzada pels comunistes-estalinistes contra la gent del POUM i contra els militants anarquistes fou la tònica general dels mesos que van seguir els Fets de Maig. Intel·lectuals de la talla de l’anarquista italià Camillo Berneri o del marxista heterodox Kurt Landau foren assassinats. El mateix camí va seguir el principal líder del POUM Andreu Nin i tants i tants militants revolucionaris. George Orwell també va haver d’amagar-se i fugir de les urpes de la policia estalinista i, finalment, sortir d’Espanya per salvar la vida. De retorn a Anglaterra va començar a escriure el seu homenatge a la Catalunya revolucionària. Ferran Aisa Pàmpols Conferència al CCCB sobre el documental "Carta a Stalin de Francesc Tosquelles". (Barcelona, abril de 2021)