Ateneu Enciclopèdic Popular / Patrimoni AEP

DOCUMENT LLEGIT PER FERRAN AISA A L'ACTE RECUPEREM L'ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR EL DIA 26 DE GENER A LA PLAÇA BONSUCCÉS DAVANT DE LA SEU MUNICIPAL DE CIUTAT VELLA

(Cartell de la campanya de l'AEP)

CARTA DEL PRESIDENT DE L'AEP VÍCTOR COLOMER I NADAL DIRIGIDA AL PRESIDENT DE LA COMISSIÓ DE RESPONSABILITATS SOBRE LA PROPIETAT DE LES SEUS DE L'ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR AL CARRER DEL CARME, 30-32 I PINTOR FORTUNY, 3.

Fons:
ANC Microfilm Salamanca
Llegat 177/6
Núm.11
 

(Hi ha un segell del Registre núm. 3551 de la Generalitat de Catalunya, 3 de Juliol de 1937)

Company:
 
Víctor Colomer i Nadal en qualitat de President de l’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR, atentament exposa:
Que essent l’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR en l’actualitat el degà de Catalunya dels centres de cultura pels treballadors, ja que compta amb una existència de més de 33 anys i com sia que en fer més de 30 que té el seu estatge en el carrer del Carme, 30 i 32, Pintor Fortuny, 3, es cregué i segueix creient tenir un dret adquirit sobre els edificis del seu estatge social, és per això que assistit per aquest dret s’incautà en el mes d’agost passat dels esmentats
edificis,per ésser la nostra tasca eminentment cultural i sociològica on ho prova el llarg historial nostre i la sèrie de persecucions de que ha estat objecte en les èpoques reaccionàries.Per tant assistit de les raons exposades és per la que us PREGUEM us serviu legalitzar a favor de l’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR la propietat i nusdefruit dels edificis citats al carrer del Carme, 30 i 32, i Pintor Fortuny, 3,d’acord amb el decret de publicat en el Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya data 18 de gener d’enguany.
Gràcia que esperem merèixer del recte procedir vostre pel be de la cultura i de la República.
Barcelona, 10 de maig de 1937 Firmat: Víctor Colomer (Hi ha un segell de l’Ateneu Enciclopèdic Popular)

Al President de la Comissió de Responsabilitats

Ateneu Enciclopèdic Popular / Inici campanya pro local

CAMPANYA PRO RECUPERACIÓ DEL PATRIMONI DE L'ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR

(Xavier Theros presentant l'inici de campanya a la plaça Bonsuccés davant de la seu municipal de Ciutat Vella)

26 de gener, inici de la campanya

Des de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, fem una crida a col·lectius i individualitats de Barcelona i d’arreu del món, a sumar-se a la campanya que engeguem per a aconseguir, finalment, un local digne al barri del Raval.



Un centenar de persones s’ha concentrat la tarda del 26 de gener a la seu del Districte de Ciutat Vella per exigir el compliment del compromís que, ara fa quatre anys, va adoptar l’Ajuntament de Barcelona, per restituir el patrimoni espoliat pel franquisme a l’Ateneu Enciclopèdic Popular.
Al 76è aniversari de l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona, que es va produir el 26 de gener de 1939, personalitats de la cultura i el teixit associatiu han denunciat el greuge que suposa que, quaranta anys després de la mort de Franco, la institució de memòria històrica i cultura obrera més important de Barcelona i Catalunya, no tingui un espai digne en el qual dur a terme la seva activitat.
Enric Casasses, Manuel Delgado, Ferran Aisa, Xavier Theros, Pere Solà o Antonina Rodrigo són algunes de les personalitats que han intervingut a l’acte, que s’ha iniciat amb el cant de l’himne de l’Ateneu (obra de Ramon Muns) a càrrec del cor DesaCORd.
L’acte, presidit per una gran pancarta amb una rèplica del Guernica de Picasso, també ha comptat amb representants dels moviments socials i el teixit associatiu de la ciutat: Can Batlló, l’Ateneu de Nou Barris, l’Ateneu Popular La Base, la Campanya Recuperem el Segle XX de la Barceloneta, OVNI (Observatori de Vídeo No Identificat), el Lokal o l’Àgora Juan Andrés del Raval. Tots ells han donat el seu suport a les reivindicacions de l’Ateneu. Des de les 19 hores, desenes de persones s’han anat concentrant a la plaça de Bonsuccés, malgrat el fred regnant, per exigir un tracte institucional digne cap a aquesta institució centenària.

(La Veu de l'Ateneu, Barcelona, 27-1-2015)

Ateneu Enciclopèdic Popular / Ateneus

L’ATENEISME A CATALUNYA: L'AEP

 

(Prova atlètica al Gimnàs de l'AEP)

FERRAN AISA

La tarda del 26 de gener de 1939 dia de l’ocupació de Barcelona per las tropas franquistes, un escamot de falangistes va envair el local de l’Ateneu Enciclopèdic Popular del carrer Carme, 30, i llançant pel balcó, llibres, mobles i estris va fer una gran foguera en el més pur estil dels nazis. L’atac a l’Ateneu Enciclopèdic Popular era un cop mortal contra les aspiracions emancipadores de la classe treballadora a través de la cultura. Els ateneus popular tenien un llarg recorregut a Catalunya... La tradició ateneística a Catalunya es remunta a mitjans del segle XIX, en plena efervescència del romanticisme liberal i de la renaixença literària. Els ateneus neixen amb la idea d’apropar la cultura al poble a través de conferències, cursets i altres activitats d’esplai que ajuden a promoure l’associacionisme i a millorar el nivell cultural dels seus associats. Per una banda hi ha els ateneus (o casinos) científics literaris de caire burgés liberal com ara el Centre de Lectura de Reus (1859),l’Ateneu Català i el Casino Mercantil de Barcelona, aquest dos darrers fusionats donaran pas a l’Ateneu Barcelonès. També per aquesta època apareixen altres centres culturals amb la dèria de l’educació com a bandera de la seva ideologia per ajudar a formar a les classes populars. En el nostre país els precedents d’aquest tipus de centre cultural benèfic són els ateneus de la classe obrera dels anys seixanta i setanta del segle XIX que partint del federalisme o del progressisme liberal aniran a raure al bakunisme
internacionalista com ara l’Ateneu Català de la Classe Obrera o l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. A la dècada dels vuitanta es multipliquen aquest tipus de centres amb el nom d’ateneus obrers com ara l’Ateneu Obrer Barcelonès, l’Ateneu Obrer de Sant Martí de Provençals, l’Ateneu Obrer de Badalona, l’Ateneu Tarragoní de la Classe Obrera, l’Ateneu Obrer de Mataró, etc.
La majoria d’aquests ateneus disposen de biblioteca, hemeroteca, sala de conferències i escola d’adults.
L’ateneisme obrerista o popular estrenarà la seva etapa moderna en els primers compassos del segle XX. La Vaga general de Barcelona de 1902 serà fonamental per la reorganització de noves iniciatives polítiques, socials i culturals. La vaga va acabar amb resultats negatius per els treballadors i amb una gran repressió
governamental. Els debats a la premsa llibertària i a la republicana mantenien una opinió similar sobre l'organització i la creació d’eines culturals per a fomentar la preparació humana i intel·lectual dels treballadors. A l’escalf d’aquest enteniment naixerien els ateneus populars amb els seus centres d’esbarjo, de formació i de civisme. Fou fonamental per els nous ateneus la fundació de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia amb els seus fonaments educatius, doncs la proliferació d’ateneus i escoles racionalistes serà un fet real a la Catalunya del primer terç del segle XX. Fruit d’aquest consens obrerista i republicà seran els ateneus populars apareguts als primers compassos  del segle XX i que es mantindran i es multiplicaran amb la proclamació de la Segona República Espanyola i al nostre parís amb la instauració de la Generalitat da Catalunya el 1931. 
El primer i més important centre d’aquestes característiques serà l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona fundat a finals de 1902 per  obrers il·lustrats àcrates que buscaren el suport de joves estudiants republicans com ara Francesc Layret, Lluís Zulueta i Lluís Companys. El president de la nova entitat cultural obrerista fou l’escriptor naturista i malthusià Lluís Bulffi. L’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) va dedicar-se des d’un inici a la cultura i l’educació de les classes populars de Barcelona, deslligats de tota confessió ideològica i social comptà amb diverses seccions: Excursions, Esbart Folklòric, Literatura i Belles Arts, Gimnàs i Esports, Estudis polítics, Ciència, Pedagogia, Esperanto, Orfeó, Narurisme, Música, entre altres. L’AEP comptava també amb escola, biblioteca i tribuna pública. Per  la tribuna de l’AEP van passar escriptors, científics, pedagogs i intel·lectuals de primera línia, tot un reguitzell que va de Joan Maragall a Federico García Lorca, passant per Miguel Unamuno, José Ortega y Gasset, Ramiro de Maeztu, Pedro Dorado Montero, Antoni Rovira i Virgili, Pere Coromines, Rafael Campalans, Salvador Seguí, Àngel Pestaña, Josep Comas i Solà, Margarida Xirgu, Rosa Sensat, Maria Baldó, Salvador Dalí, Joaquim Maurín i, entre altres, Andreu Nin. 
Els ateneus populars foren centres de formació d’autodidactes d’on apareixen els obrers il·lustrats. L’Ateneu Enciclopèdic fou un d’aquest centres dedicats a formar joves que van destacar en la vida políticia, cultural i social catalana. Entre els quals hi ha el folklorista Joan Amades, el pedagog Manuel Ainaud i el poeta Joan Salvat-Papasseit. El model de l’AEP fou extrapolat per la majoria de societats culturals formades en els següents anys que esdevingueren veritables centres de cultura popular en un sentit no folklòric sinó de la cultura que surt del poble i retorna al poble sense que sigui
monopolitzada per cap estament institucional de la societat. Els ateneus populars van ser centres d’alfabetització, de formació, de fraternitat i de solidaritat. Tribunes obertes per els obrers il·lustrats i per els intel·lectuals que s’acostaren al poble sense prejudicis.
El model d’ateneu popular es va estendre a través de totes les opcions ideològiques des dels radicals que fundaren centres de fraternitat fins els àcrates que crearen ateneus racionalistes i llibertaris, passant per les cases del poble socialista, els casals i els ateneus humanistes de republicans i catalanistes. 
L’AEP representa una nova manera de fer ateneisme que serà imitant no solament a Catalunya, sinó en molts indrets de la
península ibèrica. L’AEP no solament és un centre de formació i d’esbarjo sinó també  reivindicatiu. Des de ben aviat agafarà la torxa de la reivindicació i mobilitzarà la societat civil a través de campanyes cíviques per aconseguir noves fites per a la ciutadania o de solidaritat amb altres pobles. De la primera època són les
campanyes “Pro Escoles Belles i Dignes” i “L’Ajuda als famolencs russos”; durant la República les campanyes s’incrementaran notablement amb reivindicacions socials com ara “Contra l’atur obrer”; de tipus polític “Pro Aliança Obrera contra el feixisme” i “Front contra la guerra”; de significació esportiva “Pro Comitè Català d’Esports Populars” i “Pro Olimpíada Popular”; i de manifestació educativa “Pro Estudis Universitaris per a Obrers” i “Pro catalanització de l’ensenyament”. L’AEP, situat al carrer del Carme, 30, fou el més genuí representant dels ateneus populars catalans on van destacar altres entitats com el CADCI, que essent un sindicat funcionava com un ateneu popular; l’Ateneu Polythecnicum,  i molts altres centres instructius, foments, casals, casinos menestrals. Els Ateneus Populars foren promoguts per organitzacions polítiques com ara el Bloc Obrer Camperol, sobretot a les comarques de Lleida; per una altra banda les Joventuts Llibertaries promogueren els Ateneus Llibertaris i els Ateneus Racionalistes. 
Els ateneus foren aixopluc de les organitzacions clandestines durant la dictadura i els moments de pèrdua de garanties constitucionals. La Segona República serà el moment més àlgid del moviment associatiu i més concretament de l’ateneisme popular. Milers
de treballadors i menestrals acudien diàriament a les classes i els actes organitzats per els ateneus amb la idea d’aprofundir els seus coneixements culturals i, per tant, de formar-se per ser útils en l’esdevenir de la societat que somiaven construir. Els ateneistes pretenien aconseguir, a través de l’educació i la formació cultural, una societat més justa, més igualitària i, sobretot, més lliure. Resumint, l’esperit de l’ateneisme popular, que volia esdevenir universitat obrera, mantenia una filosofia, en paraules de Jaume Aiguader, que volia fer: “de cada home un obrer i de cada obrer un doctor.”

Ferran Aisa-Pàmpols (autor del llibre Una història de Barcelona, l'Ateneu Enciclopèdic Popular, 1902-1999, Virus, Barcelona, 2000.)

La cultrura catalana / llibre J. Sobrequés / F. Aisa / M.Ll. Pazos (20)

BIBLIOGRAFIA DE FERRAN AISA-PÀMPOLS (S.XXI) - 20

(Coberta llibre: fragment d'un maniscrit de Ramon Llul)

FITXA TÈCNICA:

Títol: La cultura catalana
Autors: Jaume Sobreques (dir.), Ferran Aisa i M. Lluïsa Pazos
Introducció: Jaume Sobrequés i Callicó
Matèria: Història
Idioma: Castellà
Coberta: Imatge de Ramon Llull, fragmenbt d'una miniatura del manuscrit Escriptorium Parvum seu Breviculum, conservat a la Biblioteca de Baden (Karlsruhe)
Editorial: Base
Col·lecció: Base Hispánica
(Barcelona, 2012)
Pàgines: 189
Presentació: Biblioteca Pública Arús, el 5 de juny de 2012, a càrrec dels autors.

 SINOPSIS:

La cultura catalana és una excel·lent obra de síntesi sobre les diverses manifestacions artístiques i culturals que des dels seus inicis fins l'actualitat s'han produït a l'àmbit cultural català. Es tracta d'una obra rigorosa, però de fàcil lectura, sobre l'art, la literatura, l'arquitectua, la música, el cine i les institucions culturals de tot tipus creades a Catalunya al llarg dels segles.

El llibre és una obra bàsica ideada per ser llegida per un públic ampli que desitgi apropar-se a la cultura catalana i conèixer als creadors i les seves obres més importants i emblemàtiques. 

 

Balada dels Ravals / Llibre Ferran Aisa

NOU LLIBRE DE POEMES DE FERRAN AISA

BALADA DELS RAVALS 
Col·lecció: La Puça del Petroli núm. 30
Edita: Pont del Petroli, 
(Badalona, desembre 2014)
Pàgines: 41
Preu: 8 euros

(Coberta llibre F. Aisa)

BALADA DELS RAVALS


Som fills dels ravals de la vida:
ravals de fang, ravals de sang,
ravals de mort, ravals d’amor,
ravals del cos, ravals de pols.

Els ravals són espais al marge
del nostre horitzó de caminants
per les ciutats i les viles,
un punt rebel entre la gent
que oblida sovint la utopia
dels éssers vençuts,
dels vells enamorats.
Els ravals tenen memòria
també esperança
i, tal vegada, passat,
present i demà.
Farem de les places àgores
i reconquerirem els carrers
on encara queden llambordes
que van ser barricada
el maig de mil nou-cents
trenta-set: Visca la Revolució!
   
Som fills dels ravals de la vida:
ravals de fang, ravals de sang,
ravals de mort, ravals d’amor,
ravals del cos, ravals de pols.   

(Barcelona, maig de 2011)

Ferran Aisa-Pàmpols

Espartac / Kirk Douglas

YO SOY ESPARTACO
Rodar una película , acabar con las listas negras
Kirk Douglas
Pròleg. George Clooney
Editorial: Capitán Swing (Madrid, 2014)
Pàgines: 187
Preu: 17 euros

(Coberta llkbre Kirk Douglas)

MEMÒRIA  FERRAN AISA

UN CLAM DE DIGNITAT HUMANA

El 2011 fou un any màgic que esclata arreu del món la veu dels indignats, i el veterà actor Kirk Douglas, aleshores de 95 anys, va veure clarament que el clam d’Espartac tornava a ser al carrer i així ho explica a la introducció de Yo soy Espartaco: <<Un esperit revolucionari recorre el planeta.¿És contagiós? Ens sorprèn veure a ciutats nord-americanes a multituds concentrades sense cap dirigint, expressant-se tots alhora i qüestionant una estructura de poder que sembla inexpugnable. Això és el que va fer Espartac. I desenes de milers d’home van unir la veu a la seva. Tots plegats, tots eren
Espartac.>> 
Kirk Douglas és el nom artístic d’Issur Danilovich Demsky fill d’una família bielorussa establerta als Estats Units, on hi va néixer a Amsterdam-Nova York, el 9 de desembre de 1916. Kirk Douglas, que ja havia presentat les seves memòries a El hijo delTrapero (Edicions B., 1989), ara publica un assaig memorialístic de la dura època del maccartisme amb la caça de bruixes i les llistes negres. I ho fa resseguint el fil de la producció del film Espartac que va dirigir Stanley Kubrick (1960). L’actor i alhora productor d’aquesta pel·lícula narra en primera persona tota la problemàtica que va envoltar la realització d’aquesta pel·lícula i el per què es va decidir a rodar-la. D’una manera planera i fins i tot satírica i humorística podem seguir tots els passos que va fer Douglas per portar a bon port Espartac, des de el seu enamorament de la figura llegendària de l’esclau i gladiador traci que es rebel·la contra Roma fins a la contractació de directors, guionistes i actors.
Espartac és una pel·lícula que neix de la novel·la escrita per Howart Fast a la presó mentre complia condemna acusat de comunista per el Tribunal del Comitè d’Activitats Antiamericanes. Una vegada aprovat el projecte per la Universal, Douglas aconseguiria també incorporar al seu projecte com a guionista a Dalton Trumbo, el qual s’havia passat una llarga temporada a les presons penitenciàries acusat també de comunista i ara a vivia exiliat a Mèxic. Douglas va haver de contractar a Trumbo amb el nom Sam Jacson per què la Productora l’acceptés. Finalment l’actor i productor convertit en Espartac es convertiria en un gran lluitador contra les llistes negres i Dalton Trumbo seria incorporat als crèdits d’aquesta pel·lícula que contava amb un gran elenc d’actors: Kirk Douglas, Laurence Oliver, Peter Ustinof, Charles Laugthon, John Gabin, Jean Simon, Torny Curtis... I la direcció, després d’haver-la començat Anthony Mann, de Stanley Kubrick. 
Yo soy Espartaco  és un gran llibre de Kirk Douglas, tant sobre el millor cinema de Hollywood com de la història negra dels Estat Units en plena guerra freda, amb les famoses llistes negres i la censura sobre els films més valents. Douglas va aconseguir portar a la pantalla una de les grans epopeies de la història de la humanitat en la lluita per la llibertat i la dignitat de l’ésser humà al llarg dels segles, tot un clam que encara continua tenint validesa amb les paraules d’Espartac: <<Quan un home lliure mor, perd el plaer de viure; l’esclau, el sofriment. La mort és la única alliberació per a l’esclau. Per això no la tem. Per això guanyarem.>>  

Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 9 de gener de 2015)

Ray Bradbury / Ciència Ficció

LES POMES DAURADES DEL SOL
Ray Bradbury
Traducció: Lluís-Anton Baulenas
Editorial: RBA-La Magrana
(Barcelona, 2014)
Pàgines: 444
Preu: 21 euros


 

(Coberta llibre R. Bradbury)

NARRATIVA  FERRAN AISA

L’INFANT QUE MIRAVA LES ESTRELLES

L’escriptor nord-americà Ray Bradbury (1920-2012) és autor de nombroses obres de ciència ficció com Cròniques marcianes i Farenheit 451. Bradbury també va conrear el gènere de terror i de fantasia i va fer de guionista per sèries de televisió i de pel·lícules com la de John Huston, Moby Dick. Les pomes daurades del sol, publicat per primera el 1953, ens arriba ara editat per La Magrana amb deu relats més que fa encara més completa aquesta antologia literària d’un dels mestres del gènere. Entre els trenta-dos relats trobem el Bradbury més imaginatiu capaç de sorprendre als lectors amb la seva capacitat de representar-nos una visió dramàtica de l’ésser humà i de capficar-nos a l’esdevenidor que l’espera. La traducció impecable dels relats, realitzada per Lluís-Anton Baulenas, ens ajuda a comprendre el món fantàstic d’aquest gran escriptor nord-americà. El títol del llibre està extret de l’última estrofa del poema “La cançó d’Aengus que vaga” de W. B. Yeats: I colliré, fins a la fi del temps i dels temps, / les pomes platejades de la lluna, / les pomes daurades del sol. El llibre recull un escrit de Bradbury on exposa el per què de la seva obra: “Quan jo era un nen, allà a l’Oest Mitjà, solia sortir de nits a buscar les estrelles i a preguntar-me’n coses. Suposo que tots els nois hi ha fet, això. Quan no mirava les estrelles, corria amb les meves vambes, velles o noves de trinca, en cerca d’un arbre on poder-me enfilar, d’un llaç, o remenava en la biblioteca de la ciutat per llegir sobre dinosaures o màquines del temps. (...) Aquest llibre tracta d’aquelles estrelles i d’aquelles vambes.”  L’autor dels relats manté la seva visió del món futur des d’una perspectiva humanista i poc sofisticada alhora de presentar-nos la tecnologia futura. Ray Bradbury s’endinsa amb els seus relats a altres mons plens de descobriments i de raons per fer-nos pensar. Són històries que no cauen mai en la banalitat quotidiana, i sobretot mostren la meravella que va de la cosa més terrible a la més sublim. Els contes de Bradbury revelen la seva capacitat de gran escriptor alhora de sorprendre amb algunes històries que són obres mestres del gènere. Els símbols que trobem en els seus relats ens ajuden a entendre l’univers que habitem, com l’efecte papallona, expressat en el conte “El so d’un tro”. El relat que porta per títol el mateix de l’antologia és realment un viatge encisador i poètic al sol a través del coet “Copa de Oro, també anomenat Prometeu i l’Ícar. Entre els relats no manquen les clàssiques històries de viatges per el temps, un d’ells és, precisament, “La màquina del temps”. Una màquina que viatja al passat i al futur que ben segur causarà les delícies de tots aquells que s’immergeixin a la lectura de les seves pàgines.   

Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 17 d'octubre de 2014)