La Canadenca - 8 hores - Ferran Aisa

Cua de dones a un comerç durant la vaga de la Canadenca

EL FAR

CENT ANYS DE LA VAGA DE LA CANADENCA I DE LA CONQUESTA DE LA JORNADA DE LES VUIT HORES

FERR(

L’any 1919 la conquesta de les vuit hores continuava essent una fita de totes les reivindicacions obreres d’Espanya; però fou a Catalunya on un conflicte de tipus local va esdevenir el gran cavall de batalla dels nous Sindicats Únics de la CNT, aconseguint la desitjada fita. Els obrers anarcosindicalistes amb una gran intel·ligència van saber jugar una estratègia essencial per a vèncer les perspicàcies de la patronal i esmicolar la repressió governamental. Un moviment obrer que contava amb personatges com Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, Ángel Pestaña, Simó Piera i molts altres que donaren la seva talla de líders en aquells moments tan difícils de les lluites contra la burgesia i el Capital. Trenta anys de lluites obreres van fer falta perquè a Espanya es decretés la reivindicada jornada de les vuit hores. Precisament fou després d’aquesta coneguda vaga de la Canadenca, que va durar 44 dies, i, en mig d’una vaga general que tingué en vil Catalunya durant més de quinze dies, el govern espanyol presidit per el comte de Romanones, el tres d’abril de 1919, firmava el Reial Decret de la jornada de Vuit Hores o de quaranta-vuit hores de treball setmanal. La vaga de la Canadenca, en el fons, era el resultat d’un malestar que venia d’antuvi, un conflicte entre classes socials, un polsa entre el capitalisme i el proletariat. L’ambient de guerra social s’havia anat creant entre les incidències de la guerra mundial a Catalunya, la descomposició del règim de la Restauració i l’exemple de la revolució russa. Ja a les acaballes de 1918 s’havia iniciat un conflicte obrer a Camarasa (Lleida), al pantà que en aquelles terres tenia l’empresa anomenada “La Canadenca”, nom popular dels propietaris de la companyia de llum, Canadian Bank of Comerce of Toronto. A les terres de Lleida, doncs es posava el pròleg de la que seria la vaga més dura i més llarga de la història del proletariat català. La vaga obrera havia començat el 5 de febrer després d’un tira i afluixa dels treballadors amb la patronal de l’empresa anglo-canadenca Riegos y Fuerzas del Ebro o Barcelona Traction Ligh and Power. La lluita reivindicativa dels obrers va ser molt dura, la direcció d’aquesta empresa anomenada la Canadenca no afluixava, al seu costat tenia la patronal catalana i les forces de seguretat de l’Estat. Els obrers de la Canadenca van cercar el concurs de la Confederació Regional de Treball de Catalunya que, a través del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat, va coordinar la lluita. La vaga va ser una prova de força del puixant anarcosindicalisme cenetista a Catalunya. A Barcelona el conflicte havia començat a finals del mes de gener de 1919 quan la direcció de la Canadenca va començar a reduir el jornal d’alguns treballadors eventual de les oficines amb l’excusa de fer-los fixes. Els treballadors no solament es van negar a les condicions proposades per l’empresa, sinó que el sindicat independent que acabaven de crear es va adherir al Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat. Això motivà un acte repressiu de l’empresa amb l’acomiadament de vuit treballadors tots ells afiliats a la CNT. Tres dies després d’aquests fets, el 6 de febrer la resta d’empleats de les oficines de la plaça de Catalunya es declaraven solidàriament en vaga de braços caiguts. Els obrers objectaven que ja no es tractava d’un problema laboral intern, sinó del dret fonamental dels treballadors a sindicar-se. El gerent de la Canadenca havia decidit acomiadar els 140 empleats d’oficines que havien abandonat la feina en solidaritat amb els seus companys acomiadats. Els obrers de la Canadenca es van manifestar pels carrers de Barcelona des de la plaça de Catalunya fins el govern civil a la plaça Palau. Una comissió dels obrers es va reunir amb el governador civil González Rothwos que els hi va prometre que intercediria davant la direcció de l’empresa, però. quan els treballadors van retornar al seu lloc de treball se’l van trobar amb la porta barrada i protegida per la policia. L’empresa es va posar a contractar personal per cobrir les baixes oferint sous superiors als que no estaven sindicats a la CNT. Això fou motiu de noves reivindicacions dels treballadors, que sol·licitaven el mateix tracte per a tothom seguint el lema de “A mateix treball, mateix sou”. A més els treballadors criticaven que l’empresa es dediqués a contractar esquirols per suplir els companys acomiadats. Aviat se sumaren altres seccions de l’empresa a la vaga com els empleats de llegir els comptadors de la llum als domicilis i també els cobradors que es negaren a lliurar els talonaris dels rebuts. La solidaritat s’estengué en els següents dies entre els treballadors de l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya, que començaren també una vaga de braços caiguts. Per una altra banda la majoria de treballadors contractats per suplir els acomiadats abandonaren la feina al ser acusat d’esquirols. Els obrers elaboraren unes Bases de Treball que enviaren a la direcció de l’empresa, però el gerent de la Canadenca Fraser Lawton no les va tenir en compte i va continuar mantenint la seva intransigència amb els treballadors, sobretot motivada després de la seva reunió amb el capità general Milans del Bosc de no acceptar les reclamacions obreres. Entre els punts reivindicatius dels treballadors hi figurava la jornada de vuit hores i la setmana anglesa, és a dir fer festa el dissabte per la tarda. Aquell mateix dia s’unien a la vaga solidàriament una gran part dels empleats de l’empresa Energia Elèctrica Catalana. El 21 de febrer a les 4 de la tarda els treballadors dels transformadors de la Canadenca paraven màquines, alhora la vaga era seguida per els obrers de les companyies d’Aigua, Gas i Electricitat. La ciutat cada vegada agafava més aires de vaga general però ara sense llum i aviat sense aigua ni gas, ni transport. El tall de l’energia elèctrica afectaria, naturalment, a la circulació del tramvies i a moltíssimes empreses de tots els rams de la indústria, molt d’ells en vaga (tèxtil, arts gràfiques, carreters, etc.). El tall elèctric també afectà

a comerços, cafès, espectacles públics i els domicilis particulars, doncs al vespre es quedarien a les fosques. El govern va respondre amb la militarització de la companyia elèctrica i amb un dura repressió. Centenars d’obrers van ser detinguts i tancats a la Model, el Castell de Montjuïc i a vaixells ancorats al moll. La vaga de la Canadenca va acabar després del míting de la plaça de toros Las Arenas, on unes 20.000 persones va ser-hi present a l’Assemblea-míting que presidí Simó Piera, l’acte va ser tancat per Salvador Seguí en un ambient d’agitació obrera que continuaven reclamant l’alliberament de tots els presos governamentals. El Noi del Sucre, com diu Pere Foix, a Apòstols i Mercaders: <<Només la gran autoritat moral i el poder de persuasió de Salvador Seguí, secretari de la Confederació catalana, va inclinar l’assemblea a l’acceptació de les bases de l’acord. Seguí va aconsellar el retorn al treball i va donar setanta-dues hores a l’autoritat governativa perquès es procedís a la llibertat dels obrers detinguts; transcorregut aquest temps es tornaria a declarar la vaga general indefinida, si el govern no complia la seva paraula.>> La Vaga de la Canadenca havia acabat, després de 44 dies de lluita, amb l’èxit dels obrers i, naturalment, del Sindicat Únic; no s’havia produït cap revolució social, però els treballadors havien aconseguit moltes millores com augment de sou i la jornada de les vuit hores. Malgrat això, l’incompliment dels acords per part de la patronal i el govern, i al no produir-se l’alliberament dels presos va ser la causa de la convocatòria de vaga indefinida a partir del dilluns 24 de març. La vaga general convocada per la CNT es va iniciar puntualment a les 12 hores del dia citat, en aquell precís moment van tancar fàbriques, tallers i comerços; i van deixar de treballa carreters, transports públics, carters, redaccions de periòdics, obres en construcció, magatzems del port i, aquella mateixa tarda, tots els espectacles de Barcelona. La burgesia no estava disposada a acceptar aquesta vegada la victòria dels treballadors, aviat aplicaria el locaut i organitzaria bandes de pistolers a sou, malgrat això, el govern espanyol es disposava a fer un pas generós i acceptar, mitjançant un Reial Decret, la implantació de la jornada de les vuit hores. 

Ferran Aisa-Pàmpols (Catalunya, n. 206, febrer de 2019)

Galicia / Mei Vidal / Ferran Aisa

EL FAR

GALIZA. FAR DEL FINISTERRE OCCIDENTAL

Ferran Aisa

Próxima presentación del libro el 19 de febrero a las 19 h., en la Biblioteca Pública Arús de Barcelona

El llum del far guia les meves passes cap a la incerta història de la vida, el llum del far il·lumina els meus ulls per veure els antics camins de mar. Ara m’endinso cap els fons literaris que ens il·luminen des dels fars de tots els ports per parlar-vos d’un llibre que narra la història d’un far construït fa dos mil anys per els romans, Mei Vidal, autora d’aquest relat, ens el presenta: <<El faro de Hércules se erige poderoso frente al mar, sobre unos acantilados en una esquina de la península, casi ínsula de A Coruña. Su construcción siguió los parámetros de la geometría sagrada, cuyos secretos ancestrales están guardados en su interior. Esta torre de Babel, abierta a los cuatro vientos, marca el Finisterre de occidente, frente a ella solo hay oscuridad y las brumas sobre el fondo abismal.>> Mei Vidal llicenciada en historia per la UB, productora i guionista de TVE, ha realitzat al llarg de la seva professió nombrosos treballs de producció de programes televisius i guions de documental, alguns d’aquests treballs televisius han estat guardonats, entre els quals destaquen: El canto gregoriano, Gaudí i la natura i Gaudí i el seu temps. Mei Vidal no solament ha fet televisió, sinó que ha treballat de investigadora, assagista, biògrafa y historiadora, doncs és coautora, amb l’autor d’aquest article Ferran Aisa, dels llibres Joan Salvat-Papasseit, l’home entusiasta (2002); Camins utòpics, Barcelona, 1868-1888 (2004); El Raval, un espai al marge (2006); Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924 (2010); i ara mateix, en fase d’edició per Lo Diable Gros, d’un nou llibre amb cartes, escrits i poemes inèdits del gran poeta barceloní Salvat-Papasseit. El llibre que ens motiva avui és el darrer que ha publicat Mei Vidal, Galiza, un camino de ensoñación, editat per Amargord (Madrid, 2018), el qual és la seva primera incursió en el món de les lletres en solitari i ho fa com a narradora amb una prosa poètica d’alt nivell que és alhora un llibre de viatges, un assaig literari i un recull amb personatges històrics. Galiza, un camino de ensoñación és el producte narratiu de dos viatges a Galicia coincidint en les estacions d’hivern i estiu, respectivament. El llibre no és una novel·la amb plantejament, nus i desenllaç; tot el contrari, cadascuna de les 17 narracions es poden llegir per separat i fins i tot intercanviar l’ordre de lectura, el resultat és el mateix i en cada narració trobareu una alçada literària marcada per la imaginació i per la realitat dins d’un camí que ens convida al somni utòpic. Seguint la línia d’autors com Sebald o Coetzee, Mei Vidal s’endinsa en el món literari parodiant a Levy-Strauss que manifestava que sota la infinita riquesa de les coses i de les persones corre una lògica immutable que hem d’aprendre a percebre i a gaudir-la. Mei Vidal, doncs, ens descobreix aquest camí de somnis d’una manera pausada, sense pressa, que avança per les històries viatjant sense un objectiu precís i deixar que l’atzar et permeti descobrir els esdeveniments que formaran part del cos de cada narració. L’autora és dins del camí que no porta enlloc, només a la seva pròpia idiosincràsia que obre pas al descobriment d’uns personatges que se li creuen al pas per les terres gallegues. Terres celtes marcades per el misteri, per la “morriña” o la “saudade”, que ve a significar “melangia”. Les narracions del llibre formen un cos en què trobem ben descrita aquesta terra situada al punt més occidental de la península ibèrica, al Finisterre que van dir els romans. El llibre de Mei Vidal és també una mena de movie road fet en tren o en cotxe de línia, seguint el curs del riu Miño o les carreteres que porten als pobles i a les ciutats de Galicia: Monforte de Lemos, Lugo, A Coruña, Betanzos, Iria Flavia, Santiago, Vigo, Pontevedra, Boeu, Cangas, Vilanova d’Aurosa..., en cadascuna d’elles el lector trobarà una història on els viatjants s’entrecreuaran amb els personatges i amb els paratges per on es desenvolupa el viatge iniciàtic que recorda l’espiritualitat de Hermann Hesse d’El Caminant, Mei Vidal, ho relata: << Un paisaje que lucha por sobrevivir a este siglo, que nos roba los horizontes, nos niega  y nos lleva a la paranoia de los no-lugares. Paseamos incansables por las calles y las plazas de Carrión, dormida todavía, buscando ruidos evocadores de antaño que nos despierten sentimientos antiguos.>> En cada una de les narracions no solament es manifesta un fet històric com la vaga de les “Cigarreiras” d’A Coruña, on les obreres de la fàbrica de tabac es van rebel·lar per aconseguir millores laborals i socials; o el passeig per un parc enciclopèdic a Betanzos, on uns indians gallecs vam pagar també el safareig i la casa del poble per els treballadors que, aleshores, eren majoritàriament cenetistes. En el passeig per aquest camí de somnis l’autora s’entrecreua amb espectres de l’ahir que continuen ben vius com Rosalia de Castro, Gustavo Adolfo Bécquer, el Marqués de Santillana, Valle Inclán, Jules Verne, Capitán Nemo, Melville. Moby Dick, etc. Entre les històries d’aquesta narració destaquen les que tenen de protagonista el passeig per l’amor i la mort una nit a Santiago de Compostela on els poetes romàntics Rosalía i Bécquer realitzen un passeig peripatètic sota la llum de les estrelles. El poeta de Sevilla li recorda a la poeta gallega que ella s’ha rebel·lat con el sofriment dels pobres i ha aixecat la veu per protestar per la postergació del seu poble escrivint amb versos com aquest: <<Castellanos de Castilla, / tratade ben ós gallegos; / cando van, van como rosas; / cando vén, vén como negros.>> Una altra historia té com a protagonistes a la periodista i poeta gallega Sofia Casanova entrevistant a Trotsky en plena revolució d’octubre. Sofia Casanova casada amb un aristòcrata polonès va viure in situ fets crucial d’aquell temps com la guerra mundial, les lluites russo-poloneses i la revolució soviètica esdevenint corresponsal sobre aquests afers per el diari madrileny ABC. Finalment és realment lírica la narració en què Mei Vidal descriu la trobada a París de l’actriu gallega exiliada Maria Casares, filla del president del govern de la República Santiago Casares Quiroga, amb l’escriptor Albert Camus, nascut a Modovi (Argelia), fill d’un francès i d’una menorquina. La trobada de l’actriu amb el futur Premi Nobel no és una ficció, Vidal, escriu: <<En la preparación de la obra “El malentendido”, en el teatro de Mathurins conoce a María Casares y le dice, pienso que podrás hacer de Martha. La atracción entre los dos artistas es inmediata, el magnetismo de Camus y la fuerte y seductora personalidad de la actriz, los convertirá en amantes además de compartir la lucha clandestina en la resistencia. El idilio se hace público en París. El charme de la pareja es arrollador, cuando entran en las boîtes, la orquesta les reconoce y les interpreta el pasodoble “Pisa morena”; mientras bailan les hacen un circulo en medio de la pista. Camus, pero, está casado y tiene dos hijos y María discreta se separa de él. Camus había escrito, “Estrechar el cuerpo de una mujer es también abrazar la extraña alegría que desciende del cielo hasta el mar”>> Les 17 narracions que omplen el cos literari d’aquesta esplèndida obra de 77 pàgines són un reflexa d’aquest camí envoltat de somnis que representa la Galicia per on l’autora recrea mons perduts en escenaris ben actuals, alhora que posa llum als bells paisatges per on transcorre el seu viatge tant per les terres lleoneses com per les gallegues amb els rius, els boscos, les pedres, els temples, les tradicions, els pobles, les ciutats... L’autora ens descriu aquest món amagat entre arbres, pedres i aigua: <<El bosque ahora domina el paisaje, puedo ver todos los matices del color verde, me parece un sueño mágico, un bosque habitado por hadas, duendes, doncellas, faunos... En cada rincón del bosque centellean mil soles.>>

Ferran Aisa-Pampols (Catalunya, n. 205, novembre 2018-gener 2019)

 Notes sobre el llibre "Galiza, un camino de ensoñación"

Antonio Orihuela, poeta, escritor i profesor de literatura: Este libro Hermoso de Mei Vidal me ha llevado de su mano por una Galicia que merece la pena conocer y que se hace más vivo en sus textos y despierta con ellos la curiosidad de cualquier viajero que se precie.

Gabriela Isola, psicóloga i profesora de literatura en la Argentina: Belleza de libro, un paseo por lugares y cultura.

Sagrario Manrique, poeta i escritora: Enhorabuena por esa belleza de libro, cada vez que lo ábro me lleva por un camino distinto.

Maig 1968-Neoanarquisme / Ferran Aisa

DE MAIG DE 1968 AL NEONARQUISME ANTIAUTORITARI

L’inici dels moviments rebels dels any seixanta té el seu origen en la revolta estudiantil de maig de 1968 a París, però no solament a la capital de França hi hagué lluites “emancipadores”, doncs el cultiu efervescent ja feia temps que s’estava produint sobretot entre la joventut del món occidental. Sense dubte un dels focus de conflicte de la segona meitat dels anys seixanta és la Universitat. Les manifestacions i aldarulls contra l’estatus quo o contra la guerra del Vietnam se succeeixen. El moviment per la pau s’estén sobretot pels països de les societats democràtiques d’Occident. Als Estats Units neix un moviment contra la guerra que aglutina nombrosos joves, així com artistes i intel·lectuals com la cantant Joan Baez i el seu marit, l’actriu Joan Fonda, l’intel·lectual Noam Chomsky, etc. Una part de la joventut dels anys seixanta no solament es revolta contra la guerra, sinó que també ho fa contra el sistema capitalista. El clam de “feu l’amor i no la guerra” esdevé universal i apareixen als Estat Units, concretament a San Francisco,  els hippies. El hipisme origina un moviment pacifista, contracultural i llibertari que s’estendrà arreu del món occidental acompanyat per la música Pop, sobretot The Beatles, Bob Dylan, Scott Mckenzie i Papas & Mamas.

El maig de 1968 esclata a París una revolta d’estudiants que omple el Barri Llatí de consignes contraculturals i revolucionàries i s’escampa a les principals fàbriques de França que aturen la producció i s’uneixen a la lluita dels estudiants. Un nou estil contestatari surt a escena que sobrepassa la idea clàssica de la lluita proletària contra el sistema. Els joves estudiants cerquen la platja sota les llambordes, volen que la imaginació pugi al poder i decreten “prohibir prohibir”. La imatge del Che Guevara, mort l’octubre de 1967 a Bolívia, l’Icona de Mao en plena revolució cultural i el signe de la pau hippie formen part de la decoració parisenca. Les banderes roges i les negres sobresurten enmig de les barricades del Barri Llatí. L’ocupació de la Sorbona pels estudiants obre el debat sobre la revolució amb l’aparició de joves com Daniel Cohn Bendit o intel·lectuals com Jean-Paul Sartre o Herbert Marcuse. Els sindicats aviat faran marxa enrere i el PCF estarà en contra d’aquest moviment com sempre ha fet quan no domina la situació. A les eleccions convocades urgentment per De Gaulle les guanyen les dretes. Ha fracassat la revolució de maig? Aparentment sí, però, aquesta més que transforma el món el que pretenia, seguint el camí de Rimbaud, canviar la vida. Després de Maig de 1968 moltes coses ja no seran igual que abans, sobretot els costums i les relacions de humanes faran canvis radicals a l’estil de vida, l’auge de la joventut, les relacions de parella, l’amor lliure, el feminisme, les drogues, la defensa de la natura i altres aspectes alternatius com l’aparició de comunes. La denuncia de la política i la defensa del benestar social formen part d’aquests fets. Després de la revolta estudiantil de maig de 1968 apareix un corrent antiautoritari d’esquerres o neoanarquisme que s’endinsa en l’activisme revolucionari mundial. El situacionisme jugà un paper important amb les teories de Guy Debod sobre la societat de l’espectacle. Són moments de gran efervescència revolucionària que es traslladen a altres indrets del món. El moviment contestatari i rebel de maig de 1968 es traspassa a altres països com els Estats Units amb revoltes a les Universitats, protestes contra la guerra del Vietnam i lluites del Moviment pels Drets Civil. També als Estats Units es produeixen els assassinats del Premi Nobel de la Pau Martin Luther King i del candidat a la presidència Robert Kennedy. A Mèxic esclata un moviment que acabarà tràgicament amb la matança de la plaça Tlatelolco. A Praga s’inicia la famosa primavera amb la proposta de “socialisme amb rostre humà” i a la Xina comunista continua la revolució cultural de Mao Tsé Tung. A Espanya s’incrementen les lluites estudiantils, es realitzen grans concerts de “protesta antifranquista” amb Raimon com principal animador i apareix un moviment obrer combatiu. Però el franquisme continua intacte i es defensa aplicant la repressió. Però la revolta juvenil de 1968 continuaria mantenint la flama de l’esperança en els següents anys com per exemple amb el fet contracultural succeït el 1969 és el Festival de Woodstock, a l’Estat de Nova York, que atrau milers de joves hippies o contestataris del sistema a conviure plegats al so de la música pop i psicodèlica de Grateful Dead, Creedence Clearwater Revival, The Who, Jefferson Airplane, Country Joe and the Fish, Joan Baez, Joh Sebastian, Santana, Janis Joplin, Ravi Shancar, Jimmy Hendrix... Paral·lelament als moviments contestataris de signe pacifista (feministes, antinuclears i antimilitaristes) apareixen grups armats com la Fracció de l’Exèrcit Roig, la Brigada de la Còlera, l’organització Euskadi Ta Askatasuna, el Front d’Alliberament de Catalunya, el Movimiento Ibérico de Liberación o el Grups Acció Revolucionària Internacional. El moviment llibertari viu el moment amb il·lusió, novament la idea de la revolució pren cos en el món occidental. Però les contínues divisions confederals a l’exili i les caigudes dels militants a l’interior havien afeblit el moviment llibertari, que restava gairebé al marge de la darrera empenta opositora contra el franquisme. L’oposició d’aquests crucials moments és liderada sobretot pels comunistes (PSUC-PCE) i, en el camp sindical, per les clandestines Comissions Obreres, les quals havien estat creades com plataformes de lluita unitària pels miners asturians, però molt aviat els militants comunistes havien copat l’aparell per convertir-lo en el seu sindicat. La CNT no va poder estar a l’altura de les circumstàncies i tan sols grups aïllats de militants anarquistes van lluitar a la desesperada realitzant tota mena d’accions que eren silenciades pel règim franquista. Malgrat que l’anarcosindicalisme va revifar després de la mort de Franco, els mateixos problemes que arrossegava des de l’exili van acabar per ofegar la línia sindical que havia estat majoritària a Catalunya fins a 1939. La UGT, per una altra banda, salvades les divisions internes, se’n va sortir de la mà del PSOE-PSC, de la CIOSL i de la socialdemocràcia alemanya. L’exili va durar massa, molts sindicalistes van caure al llard gel camí o ja n’eren massa grans per integrar-se a la lluita. Les noves generacions anaven per uns altres camins i el moviment obrer ja no tenia res a veure amb el sindicalisme històric. Però, malgrat tot, els vells obrers havien aguantat la flama sindical amb dignitat, ara la història n’era una altra. Els anys setanta una nova generació d’opositors al franquisme va començar a sortir a escena, eren estudiants, obrers, tècnics i professionals. La lluita antifranquista era transversal i anava de la Universitat a les fàbriques, però també es desenvolupava en el món artístic i el de la cançó. Els recitals d’alguns cantautors com Raimon, Lluís Llach, Pi de la Serra o Paco Ibáñez eren veritables mítings polítics. Durant el Procés de Burgos de 1970 diversos intel·lectuals i artistes catalans es van tancar al monestir de Montserrat per cridar l’atenció internacional contra les sentències de mort de diversos activistes bascos. Franco, aquesta vegada, va afluixar i va commutar les penes de mort. A Barcelona l’any 1971 s’havia creat l’Assemblea de Catalunya, que aglutinaria la coordinació de la lluita antifranquista i faria popular els quatre punts: <<Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia i solidaritat amb els altres pobles d’Espanya.> Paral·lelament anirien apareixen grups de signe marxista o nacionalista d’esquerres: FRAP, ORT, LCR, PTE, MCE, PCE (i), FAC, PSAN, OCE (Bandera Roja), etc. Així com els grups nacionalistes de la burgesia: CDC i UDC, que més endavant crearien CIU. També va retornar a la palestra l’històric partit ERC i els grups socialistes (CSC, PSC-R i FC PSOE) unirien aquestes distintes famílies durant la transició en un sol partit anomenat PSC. El franquisme i la vella guàrdia falangista no van abaixar la guàrdia, la repressió era contínua... Les dependències del TOP no paraven de jutjar casos de tota mena com els “delictes d’expressió” de la llei de premsa de 1966 del ministre Fraga Iribarne. Les presons tornaven a ésser plenes d’activistes i de militants obrers. Al País Basc començaven a destacar les accions comeses per l’organització nacionalista basca ETA. En aquest context polític i social va aparèixer a Barcelona el “Movimiento Ibérico de Liberación-Grupos Autónoms de Combate”, conegut popularment per les sigles MIL-GAC. Darrera d’aquestes sigles no hi havia ni un partit, ni un sindicat, ni tan sols un moviment, sinó es tractava –segons afirmaven els seus fundadors- d’un espai comú d’anàlisi, d’acció i de propaganda. Una organització autònoma al servei de la classe obrera. El nom sortí d’una lletra de cançó de Moustaki: <<Nous somme deux nous somme trois / nous somme mille...>> El MIL era fill directe del Maig del 68, del neoanarquisme i del situacionisme. Des d’aquestes posicions s’embranca al moviment obrer revolucionari dels anys seixanta. El MIL, a les seves publicacions, atacarà no únicament el franquisme, sinó sobretot el Capital; i acusarà directament els partits d’esquerra i d’extrema esquerra de ser els sostenidors del sistema capitalista. El MIL es defineix com una organització anticapitalista i a través de la publicació CIA i de les edicions “Mayo-37”, analitzarà i fomentarà la història del moviment obrer. La majoria dels integrants del MIL són estudiants i, alhora, treballadors que arriben a l’organització a través de les crisi interna de CCOO. El MIL proposava l’agitació armada contra el Capital, aquestes accions consistien en  expropiacions de bancs, sabotatges i suport a les vagues obreres. El botí es destinava a potenciar les publicacions del grup i a ajudar els vaguistes i els obrers detinguts. L’agost de 1973 es va celebrar a França el seu Congrés d’Autodissolució, doncs consideraven que la seva missió havia anat a parar a un cul de sac i que era necessari crear una nova dinàmica revolucionària. El MIL desapareixia per donar pas als GAC per prosseguir amb l’ajuda als treballadors que han rebut represàlies o en lluita contra el Capital.  Uns dies després del Congrés d’autodissolució del MIL, l’onze de setembre els militars dirigits pels general Pinochet acabava amb l’experiment socialista-democràtica de Chile i el seu president Salvador Allende mor en la defensa de la llibertat a la Casa de la Moneda. Aquell mateix mes de setembre aniran essent detinguts la majoria dels integrants del MIL Però la idea del neoanarquisme, l’antiautoritarisme  i l’anticapitalisme continuava vius i anirien sembrant el seu esperit en la dècada dels setanta on revifarien moviments de signe alternatiu i llibertari, sobretot a la mort del dictador, amb l’ebullició social de tot el país i l’aparició de la CNT i d’un moviment contracultural amb l’aparició de revistes com Star i Ajoblanco, que tindria a Barcelona el seu gran epicentre l’any 1977 durant les Jornades Llibertàries Internacionals.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, n. 203, juliol-agost de 2018)

Congres de Sants - CNT / Ferran Aisa

EL FAR

CENT ANYS DEL CONGRES DE SANTS (1918-2018)

FERRAN AISA

Membres del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, entre els quals destaqquen Salvador Seguí (assegut l centro) i Ángel Pestaña (assegut a l'esquerra del lector)

La reorganització dels sindicats era la gran preocupació de la nova etapa confederal,

que va seguir a la vaga general d’agost de 1917, doncs era necessari establir les bases del sindicalisme modern, és a dir superar els sindicats d’ofici per convertir-los en sindicats únics o de ram industrial. D’aquesta manera, es va convocar un congrés de la Confederació Regional del Treball per als dies 28, 29 i 30 de juny i 1 de juliol de 1918, a l’Ateneu Racionalista de Sants, al carrer Vallespir, 12. El primer sindicat d’indústria a establir el nou model fou el de la Fusta, el qual s’havia fusionat després de la vaga d’ebenistes del 1916. Després dels conflictes socials de 1917, de la repressió governamental i de tants entrebancs la CNT ressorgia més forta que mai.  La necessitat de superar els sindicats d’ofici era el tema estrella del Congrés, però n’hi havia d’altres també importants, com el suport de l’organització al diari confederal, la creació d’escoles racionalistes, la solidaritat amb els presos, la unitat sindical, etc. Salvador Seguí va publicar a la Soli  un article en què feia cinc cèntims del seu pensament sindical: “D’aquí a poques hores es reunirà en magna assemblea la representació genuïna del proletariat de Catalunya. Sempre han estat d’altíssima importància els congressos que l’organització obrera ha realitzat periòdicament, ja que venen a constatar els graus de capacitat i marquen les orientacions futures del proletariat militant, però tot i que aquests actes són interessants, aquest que se celebrarà ho és més, ja que el moment històric en què vivim li dona un relleu i una raó d’oportunitat innegables.^” Al Congrés de Sants van participar 164 delegats, que representaven 153 societats obreres catalanes i 73.860 afiliats, dels quals el 73% eren de Barcelona ciutat. L’agrupació més nombrosa era la de l’Art Fabril La Constància, amb uns onze mil afiliats. Al Congrés van assistir societats obreres de Barcelona, Badalona, Blanes, Calella, Cornellà, Figueres, Granollers, Igualada, Lleida, Manlleu, Manresa, Mataró, Olot, Palafrugell, Reus, Ripoll, Roda de Ter, Sabadell, Sant Feliu de Guíxols, Tarragona, Terrassa, Valls, Vic i Vilanova i la Geltrú. També s’hi van adherir diverses agrupacions barcelonines d’empleats: carboneria, joieria, plata, modelistes i l’Associació Constructors L’Abella, Societat de Peons i Paletes de Manresa, la Federació de Pagesos d’Ivars d’Urgell i el Sindicat d’Ajustadors de València. El Congrés constava de vuit ponències, cadascuna encarregada de redactar un dictamen, que era presentat a la deliberació de l’assemblea dels delegats representants de les societats obreres. El Congrés va debatre sobre l’apoliticisme, l’acció directa, l’ensenyament racionalista, la relació amb la UGT, la revolució russa. El Congrés de Sants va dictaminar sobre diverses qüestions de tipus organitzatiu, des del pagament dels segells del carnet confederal fins a temes d’interès social o laboral. També s’obrí debat per parlar del diari Solidaridad Obrera i de la realització de gires de propaganda per les localitats de Catalunya. La quota d’afiliat s’establí en 10 cèntims i es destinava a pal·liar les despeses organitzatives seguint la distribució següent: 2 cèntims per a la Federació Local, 2 per a la Regional, 2 per a la Nacional, 2 per a Solidaridad Obrera i 2 per als presos socials. S’acordà que el personal de la Soli cobraria un sou de sis pessetes diàries, es va discutir la possibilitat d’unificació dels Comitès pro presos i de refer la unitat amb la UGT. També va estar sobre la taula de discussió el dret de sindicació de la dona i de crear al sindicats juntes mixtes on hi estiguessin representades. Es va debatre temes laborals com la jornada de vuit hores, el salari únic, l’eliminació de les hores extraordinàries i l’explotació infantil. Es va parlar d’enfortir la Confederació, de la socialització dels mitjans de producció i de la revolució russa que encara, en paraules de Manuel Buenacasa: “La Revolución rusa nos había sugestionado hasta el extremo de ver en aquella gran gesta la revolución por nosotros soñada.^” Però el tema que va generar més debat i interès fou l’organització del sindicat del Ram o d’Indústria, finalment es va aprovar la unificació dels sindicats d’ofici en un d’indústria o únic, el qual va substituir les antigues societats obrers o sindicats d’ofici, dotant a partir d’aquell moment al sindicalisme amb més amples i sòlides estructures, d’acord amb l’organització de la mateixa indústria. D’aquesta manera els sindicats d’ofici van convertir-se en seccions del sindicat d’indústria. El Sindicat Únic agrupava a tots els treballadores d’una mateixa indústria per exemple el ram de la construcció que estava dividit per oficis: paletes i manobres, pintors, guixaires, etc., va quedar unificat en un sol ram de producció. El mateix va passar amb els altres oficis que van quedar enrolats en un sol sindicat d’indústria. Per tant quan hi havia un conflicte dins d’una fàbrica, d’un taller o d’una obra, els treballadors d’aquell ram d’una manera solidaria participaven en la reivindicació general per a tots. El Reglament aprovat en el Congrés de Sants sobre el Sindicat Únic constava de vint-i-vuit articles on s’exposava l’organització del nou organisme, la constitució de seccions amb els antics sindicats d’ofici, l’administració del Sindicat i les atribucions de la Junta. Després del Congrés de Sants,  la CRT de Catalunya quedava constituïda per el Sindicats Únics o d’Indústria, que agrupaven a tots els oficis del mateix ram, els quals passaven a denominar-se Seccions. Els Sindicats de barriada esdevenien una mena de sucursal dels respectius sindicats. Resumint podem dir que el Sindicat Únic era la gran escola de preparació col·lectiva destinada a la transformació social de la societat. El míting de clausura del Congrés  es va celebrar al local del CADCI, a la Rambla Santa Mònica, on van parlar diversos militants que van desplegar els temes tractats en el Congrés. Hi prengueren la paraula Ullod, Mestres, Pallejà, Roca, Rueda, Peiró, Fornells, Pestaña i Seguí. Solidaridad Obrera feia un resum de les intervencions dels oradors en el míting. Enric Rueda, membre del Comitè Regional, va parlar dels drets d’igualtat de la dona i de la necessitat de crear juntes mixtes on hi col·laboressin. “La mujer catalana está capacitada por su orientación social y por su energía, por ser un elemento importante en la lucha por la emancipación. (…) Os decimos que sois iguales que los hombres, que tenéis los mismos derechos, que tenéis las mismas necesidades.^” Joan Peiró va parlar en nom dels sindicats de Badalona, el qual va remarcar els aspectes d’unitat proletària que havia manifestat el Congrés i va remarcar que el Sindicat era el veritable instrument de lluita per construir la nova societat. Ricard Fornells, secretari de la Federació Local de Barcelona, va centrar la seva intervenció en la guerra que patia Europa i va critica durament la guerra en sí que era producte de les rivalitats entre els Estats capitalistes. Joan Pallejà, delegat de les Societats Obreres de Rus, va centrar el seu discurs en la necessitat de potenciar l’ensenyament racionalitat dins de la classe obrera. Ángel Pestaña, director de Solidaridad Obrera, va basar la seva intervenció en el Sindicat Únic. Va tancar el míting Salvador Seguí, el popular Noi del Sucre, delegat del Sindicat de Pintors de Barcelona i, aleshores, Secretari General de la Confederació Regional de Catalunya de la CNT. Seguí, com president de l’acte, va prendre la paraula per dirigir-se a tots els delegats assistents i als treballadors de Barcelona assistents a l’acte. Hi va fer el resum del Congrés, va magnificar la importància d’aquella assemblea confederal que s’havia celebrat a la barriada de Sants i va parlar de la situació mundial amb la cruel guerra que patia Europa. Seguí, va acabar dient: ¡Compañeros: pasando por encima de todo, procuremos que la organización fuerte sea un hecho, para hacer frente a la burguesía catalana, ¡a la burguesía del mundo todo! ¡Trabajadores de Barcelona que habéis sellado con vuestro entusiasmo la labor del Congreso Regional; ¡camaradas delegados, que en representación de la Cataluña que piensa y trabaja asististeis a las tareas del Congreso cuyo epilogo hacemos esta noche aquí, yo en vuestro nombre saludo a todos los explotados de la tierra, que, como nosotros, esperan el reino de la justicia y de la libertad! Han concluido las tareas del Congreso.^”  El Sindicat Únic aprovat en el Congrés de la CRT de Catalunya va ser ratificat a nivell nacional el desembre de 1919 en el II Congrés de la CNT celebrat al Teatre de la Comedia de Madrid.

Ferran Aisa-Pàmpols

Catalunya, n. 202, maig-juny de 2018

Guillermo Pizarro Borràs / Ferran Aisa

EL FAR

GUILLERMO PIZARRO I BORRÀS, POETA DE L’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR

FERRAN AISA

Guillem Pizarro i Borràs llegint poemes a la plaça Emili Vendrell

Guillermo Pizarro i Borràs, el nostre Guillem, va néixer al barri de Sants de Barcelona el 30 de desembre de 1931 i va viure molts anys a la barriada de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat amb la seva companya Pilar Soler i els seus dos fills Sergi i Karina. Treballà en diverses feines fent de comercial i, posteriorment, entrà a l’Ajuntament de l’Hospitalet primer com conserge d’unes instal·lacions esportives i després com administratiu en dependències municipal. A la seva jubilació laboral l’any 1996 es traslladà a viure a una caseta que s’havia construït ell mateix a la urbanització de Can Mus de Rubí. Pizarro fou un actiu soci de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) des de 1981 fins els primers anys del segle XXI, sobretot de la seva secció literària i col·laborador de la revista El Vaixell Blanc. Una malaltia l’havia apartat de tots els seus compromisos culturals i durant uns anys estigué internat en una residència de Terrassa, precisament en aquesta ciutat del Vallès va morir el 30 de maig de 2012.

Aquest escrit vol ser un homenatge de reconeixement a la gran persona que fou Guillermo Pizarro i Borràs “Guillem”, ell mateix a l’antologia 25 poetas de la poesia actual  (Amarantos, 1986), es presenta: “Salido de la entraña de la República y criado en la generación de la revolución, intenta como autodidacta hacerse un sendero como poeta y conferenciante, plasmando realidades de pueblo; en sus conferecncias hace que el pueblo participe en diálogos y polémicas. Cree que es así como ese pueblo adquiere la auténtica cultura tan necesaria para el espiritu.” Guillem Pizarro era fill d’un cenetista aragonès, Fèlix Pizarro Gros que, acabada la guerra a Catalunya, va sortir cap a l’exili francès i allà va estar internat al Camp d’Argelers; i quan els nazis van ocupar França fou deportat al camp d’extermini de Gusen, d’on no va sortir-hi en vida. Guillem Pizarro amb la seva mare van viure una temporada exiliats a França, retornant els anys quaranta a Barcelona. Aquest trasbals el va encoratjar més endavant a connectar amb l’Amical Mauthausen i amb Montserrat Roig que havia publicat Els catalans en els camps d’extermini nazis. Pizarro es va dedicar a fer xerrades arreu del país sobre el nacionalsocialisme i els camps d’extermini, fins i tot per aquesta tasca va rebre més d’un ensurt amb amenaces de mort de l’extrema dreta. Al seu progenitor li va dedicar el poema “Elegía a mi padre Félix y a tantos otros”, publicat el desembre de 1983 a El Vaixell Blanc de l’Arteneu Enciclopèdic: “No habléis de libertad, / no existe. / No habléis de amor aquí, / no hay. / Hablad de exterminio y odio, / de la Noche y de la Niebla. / Pensad que la muerte es, / la vida. / No habléis, / pensad, / pensad. / Hallareis la luz como la piedra. / La piedra viva de cantera apicotada, / y os fundiréis con ella en la / Noche en la Niebla., / en Mauthausen, / Auswitch, / Gusen, / Treblinka, / y en tantos otros. / Hallareis la Paz. / Seréis la Luz.”

La seva activitat social, cultural i poètica la va desenvolupar-la en diversos entitats, per exemple fou president de la Federació de Petanca de l’Hospitalet, cofundador i membre de l’Ateneum Cultural Catalònia de l’Hospitalet i, com ja he dit, membre actiu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. A la transició s’afilià a la CNT però com tants altres ho va deixar per dedicar-se a la poesia i a la cultura. Pizarro fou un personatge curiós, entusiasta i amb un gran sentit de l’humor. Va participar activament en les tertúlies de la Secció de Literatura de l’AEP i escriví articles i diversos poemes a la revista El Vaixell Blanc. El seu repertori de conferències anava des de la vida i l’obra de Salvat-Papasseit fins a la poesia sexual de García Lorca, passant per el poeta d’Oriola Miguel Hernández i, sobretot, per la vida i l’obra d’Antonio Machado. Recità poemes arreu de Catalunya i feu conferències a diversos pobles d’Espanya i fins i tot a bord d’un creuer. La seva tasca poètica també la va desenvolupar des d’emissores de ràdio de l’Hospitalet i de Santa Coloma. La seva obra cultural  la continuava a les pàgines de la revista Progrés de l’Hospitalet on feia entrevistes a poetes i escriptors. Els anys noranta fou president de l’Associació d’Escriptors i Poetes de Catalunya i també Delegat d’Espanya de la Fundació Internacional Antonio Machado de Cotlliure. Pizarro fou un dels organitzadors dels homenatges a Machado que es fan cada any pels volts del 22 de febrer a Cotlliure. L’Ateneu Enciclopèdic durant molts anys va ser-hi presents als actes celebrats a peu de la tomba del poeta sevillà. Pizarro va presentar molts dels actes de l’ateneu dels anys vuitanta i noranta per exemple l’homenatge del cinquantenari de l’assassinat de García Lorca; el recital d’Ovidi Montllor en el centenari de Salvat-Papasseit; el recital poètic de Jesús Lizano i Antonio Sola dins dels actes “Anarquisme, exposició internacional”, celebrats a les cotxeres de Sants la tardor de 1993; la presentació del llibre Antologia poètica a la memòria de Salvador Puig Antich; i, entre altres actes, ja en ple segle XXI, va participar com a poeta en els recitals organitzats per la CNT a la plaça Emili Vendrell del Raval de Barcelona, on va llegir la seves elegies a Cipriano Mera i a “El Noi del Sucre”. Guillem Pizarro és autor de l’opuscle poètic Muguet. Lliri de Maig (AEP, 1991) i, a més de l’antologia citada anteriorment, hi va col·laborar a les antologies publicades l’any 1990 per l’AEP, Homenatge al President Lluís Companys i Homenatge a Joan Salvat-Papasseit, d’aquest darrer recull és el seu poema: “Record a Joan Salvat-Papasseit. Àcrata”, que diu: “Reposa i no vinguis, / benvolgut germà Salvat: / la trobaries més maquinada, / però molt més pitjor que abans. / La joventut, és clar, sense closca. / Tots els grans i els vells, descargolats. / Qui vulgui treball, treball tindrà. / Catalunya més rica i plena, un sac. / Espanya un bon magatzem, buidant-se. / Els estrambòtics polítics, com sempre millor. / Els pollastres sense cresta, capats. / La terra ben coberta de fems, fam. / La natura, oh!, la natura, s’hi ha verd, pastar. / Molt bé els llibertaris, pocs. / La cura la té el Rei?, despertar-la. / Doncs què hem de fer? / Tu que hi faries Salvat? / Ja estàs bé on estàs, / El què hem de saber: /

Lluitar!”

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 14-7-2017)

El nacimiento de nuestra fuerza de V. Serge / Ferran Aisa

EL FAR

LA GRAN NOVEL·LA PROLETÀRIA DE L’ANARCOSINDICALISME BARCELONÈS DE VICTOR SERGE

FERRAN AISA

L’editorial madrilenya Amargord acaba de publicar la gran novel·la proletària de l’anarcosindicalisme barcelonès El nacimiento de nuestra fuerza de l’escriptor i militant revolucionari Victor Serge. La novel·la havia estat publicada en castellà per primera vegada l’any 1931 per les Ediciones Hoy de Madrid, des d’aleshores no s’havia tornat a publicar en el nostre país. L’obra de Victor Serge va viure un rellançament els anys setanta coincidint amb la transició amb llibres com Lo que todo revolucionario debe saber de la represión (reeditat por Madre Selva, 2010), però després va queda soterrada sota la capa de l’oblit. Darrerament s’ha tornat a descobrir el valor literari i testimonial de l’obra de l’escriptor belga d’arrels russes Victor-Napoleón Lvovich Kibalchih, conegut amb el sobrenom de Victor Serge (Brussel·les, 1890-Mèxid D.F, 1947), així han anat apareixent les traduccions a l’espanyol de les principals obres de la seva extensa bibliografia que abraça la novel·la, l’assaig i la poesia. Les obres de Serge són fonamentals per conèixer de primera mà quin paper va jugar la classe obrera i les diverses ideologies proletàries en el si de la lluita social del primer terç del segle XX, amb realitats com la força de l’anarcosindicalisme a Catalunya o el triomf de la revolució soviètica a Rússia. Victor Sege, que va viure in situ la deriva dels moviments socialistes i sindicals europeus, fou testimoni directe del naixement de la gran força anarcosindicalista a Barcelona i, posteriorment, va participar activament, en el moviment revolucionari soviètic. Aquestes experiències de lluita però també de desencís les va transcriure en les seves obres literàries. A més del llibre ja citat, Serge va escriure llibres (deixaré el títol en castellà doncs no hi ha cap traducció catalana) com El año I de la Revolución Rusa, Los hombres en la cárcel, Los años sin perdón, Memoria de mundos desaparecidos, Memorias de un revolucionario, La literatura y la revolución rusa, El destino de una revolución, Medianoche en el siglo, El caso Tulayev i, entre altres, El nacimiento de nuestra fuerza... A més la seva obra poètica ha estat recollida en un volum que porta per títol Resistencia.  Víctor Serge, fill d’exiliats russos perseguits després de l’atemptat de l’1 de març de 1881 contra el tsar Alexandre II, va ser autodidacta, obrer il·lustrat que es guanyava la vida amb el seu ofici de tipògraf. Als quinze anys militava a la Jove Guàrdia del Partit Obrer Belga de tendència socialista, però avia va passar a ésser membre actiu de anarquismes i es va formar com a llibertari a la Colònia Anarquista del Bosc de Soignes (Bèlgica) aprenent a redactar articles, corregir-los i editar-los. Els següents anys va viure a França on participà en les activitats socials dels anarquistes, i alhora escriví articles per periòdics com Le Retif (L’Agitador), La Revoltée i L’Anarchie, que va dirigir. L’any 1909 forma part dels grups que es manifesten contra la sentència i posterior execució de Ferrer y Guàrdia. Serge viu durant aquells anys una etapa de clandestinitat i de col·laboració amb la Banda Bonnot, per la qual és detingut i condemnat a cinc anys de presó i a l’expulsió del país. Una vegada en llibertat Serge creua la frontera espanyola i es dirigeix a Barcelona, on trobarà feina de tipògraf i s’afiliarà a la CNT. A la capital catalana farà amistat amb Salvador Seguí i amb els principals militants anarcosindicalistes. Serge milita en el Sindicat d’Arts Gràfiques i escriu articles a la publicació anarquista Tierra y Libertad. És l’any convulsiu de 1917, a Rússia esclata la revolució de febrer amb la presa del poder pels Menxevics, a Espanya es prepara una gran vaga revolucionària pels dos grans sindicats CNT-UGT, però a Barcelona es preveu que la vaga sigui insurreccional amb la col·laboració dels republicans. És el moment en què el moviment obrer català ha fet un gran salt i com un cos compacte ha crescut desmesuradament. És el naixement de la nostra força que escriurà Serge en la seva novel·la proletària a l’alçada d’altres novel·les proletàries com Los siete domingos rojos de Ramón J. Sender o La mare de Màksim Gorki. Una novel·la èpica en què el seu autor s’inspira en el moviment anarcosindicalista barcelonès i en la figura gegantina de Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, convertit en la ficció en Darío. La història se centra en els dies anteriors a la proclamació de la vaga general revolucionària. El diàleg entre el jove professor estranger (Serge) i el sindicalista Darío és ple de pensament filosòfics, ideològics i estratègics sobre la lluita que han de portar a terme els obrers contra el Capital i la burgesia per aconseguir el triomf de la revolució. Però el professor roba ambigüitats entre els anarcosindicalistes: <<¿Tomaréis el poder o no? Era necesario que Darío se explicara. Ellos no eran hombres de poder. Eran libertarios. (...) El Comité sería un órgano revolucionario provisional que expresaría la voluntat de la Confederación y no un Gobierno.>>La presència de Barcelona és constant a la novel·la de Serge: els seus carrers, la Rambla, el Barri Chino, el cafè Espanyol del Paral·lel, Montjuïc... Darío i el professor exiliat passegen per la muntanya, i el primer contemplant la ciutat diu: <<Esta Ciudad la hemos hecho los trabajadores, la burguesía nos la ha arrebatado, però un día la conquistaremos y serà nuestra.>> La vaga es va perdre, la batalla per la revolució també, però tant Darío com el professor sabien que hauria més batalles i que alguna vegada guanyarien els obrers. Així ho descriu Serge a la seva novel·la: <<Está Ciudad serà tomada, si no por nuestra manos, por lo menos por manos parecidas a las nuestras, però más fuertes. Más fuertes acaso por haberse endurecido gracias nuestra misma debilidad. Si somos vencidos, otros hombres, infinitivamente diferentes a nosotros, infinitivamente semejantes a nosotros, dentro de diez años, dentro de veinte años, no tiene ninguna verdaderamente ninguna importancia, meditando la misma conquista, pensaran tal vez en nuestra sangre. Creo verlos ya y pienso en su sangre que correrà también, pero tomarán la Ciudad.>> A les Memorias de un revolucionarios, Serge parla d’aquest passatge de la novel·la i intueix que les seves paraules de 1917 eren profètiques i que es van complir el 19 de juliol de 1936 i cita els noms que ho van fer possible: <<Se llamaban Ascaso, Durruti, Germinal Vidal, la CNT, la FAI, el POUM... Pero el 19 de julio de 1917 fuimos vencidos casi sin combate, pues los parlamentarios catalanes se asustaron en el último momento y se negaron a iniciar el combate.>>Victor Serge, després del fracàs de la vaga de 1917 i de la posterior repressió contra els anarcosindicalistes, es veié obliga a fugir a França, encara en guerra, on va tornar a ser detingut. El personatge de la novel·la segueix doncs el mateix periple que Serge, que narra el seu pas per les presons franceses i la seva fugida cap a Rússia on l’octubre de 1917 els bolxevics havien pres el poder: <<Las notícies de Rússia nos llenaban a todos de una confiança inmensa.>> Victor Serge, igual que el professor de la novel·la, arriba finalment al seu destí la Rússia soviètica, i aquí viurà i escriurà una part important de la seva obra realment impressionant sobre les lluites de la classe obrera per la seva emancipació, entre les quals hi ha aquesta novel·la, El nacimiento de nuestra fuerza.

Ferran Aisa-Pàmpols

(Catalunya, núm. 191, abruil de 2017)

Voces del Extremo- Poesia consciència crítica- Ferran Aisa

EL FAR

EL MOVIMENT POÈTIC DE LA CONSCIÈNCIA CRÍTICA

FERRAN AISA

 

Poetes de Voces del Extremo a Ayamonte el juliol del 2015

A la península ibèrica d’un temps ençà està creixent un moviment poètic anomenat de la consciència crítica. Alguns dels poetes que formen part d’aquest moviment col·lectiu i alhora individual ja es dedicaven a fomentar la poesia els anys noranta i han continuat incrementant la seva presència en el segle XXI, però en els darrers anys ha aparegut una nova fornada que segueixen aquesta línia de poesia directa. Els poetes de la consciència crítica busquen la seva estètica en oposició al capitalisme global, l’explotació humana, el masclisme, la xenofòbia i el racisme. La seva poesia està frontalment oposada al poder. És per tant una poesia antiautoritària i, en molts dels casos, completament llibertària. Una poesia que se sent filla del Gabriel Celaya que cantava: “La poesia es un arma cargada de futuro...” Com escriu Antonio Orihuiela: “Con el arma cargada de verbos en presente / y verbos en futuro simple, sumo / la esperanza de vida probable, necesaria / me oxido y me impaciento. Orientaré / mis veles rojas donde marinen los indómitos, / donde canten los íberos guerreros / y puedas entrar tu, un emigrante / sin / permiso de Trabajo, de mañana / buscando un comedor social, receta / y cortina del hambre, sin que a nadie / le importe ese montón de frío y de orificio / mordiente en el estómago del tu...” El moviment poètic ha anat in crescendo a partir del 15M amb la revolta dels indignats i l’ocupació de les places. Sobre aquest tema particular hi ha l’espectacle-perfomance convertit en llibre Romance de las plazas per Isaías Griñolo amb la col·laboració d’Antonio Orhuela, d’Isabel Pérez Montalbán i el Niño de Elche.

La principal fita d’aquest moviment de poesia de la consciència crítica és la trobada anual de poetes a Moguer (Huelva), on durant quatre dies de la darrera setmana de juliol la poesia esdevé una eina de combat reivindicatiu i alhora de germanor. L’ànima coordinadora de les vetllades poètiques de Moguer és el poeta Antonio Orihuela, autor de nombrosos llibres de poesia, d’assaig i d’història. Entre la seva obra poètica destaquen: Todo el mundo està en otro lugar, Autogobierno, Cosas que tiramos a la basura, El amor en los tiempos del despido libre i Salirse de la fila.

El festival poètic de Moguer se celebra des de 1999 sota el patrocini de la Fundación Zenobia Juan Ramón Jiménez i l’organització de “Voces del Extremo”. Durant quatre dies els locals de la Fundación Juan Ramón Jiménez, la Casa Natal del poeta, la “Peña del Cante Jondo” i els carrers i les places de Moguer s’omplen de poetes que reciten els seus versos o realitzen perfomances de tota mena. No falten exposicions, xerrades, passi d’audiovisuals i paradetes de llibres de poesia. El moviment compta amb editors que s’han preocupat d’apropar la poesia al públic interessat com Amargord, Baile del Sol i, entre altres, Calúmnia. La festa poètica de “Voces del Extremo” continua el darrer dia per la tarda a la Casa Grande de Ayamonte i al vespre a la Crecida poètica de la Isla Canela on continuen els perfomances i les sessions de poesia lliure a casa del poeta Eladio Orta. Cada any un poeta és fa càrrec de la Casaca representativa de “Voces del Extremo”, que conserva fins l’edició següent. Vint-i-cinc anys promocionant la veu poètica des d’un punt de vista social, polític o de crítica de la vida quotidiana. Poesia de consciència crítica, poesia de caire llibertari, poesia vestida d’humanitat. Per el pati de la Fundación Juan Ramón Jiménez es va sentir l’any2003 el poeta Jesús Lizano amb la seva veu de profeta de l’acràcia omplint l’estància de persones corbes, mamífers, “novios” i “caballitos”. L’any 2015 a Moguer se tributà un sentit homenatge a Lizano que acabava de morir aquella primavera. Des dels seus inicis els participants als actes poètics de Moguer s’ha anat incrementant. Actualment “Voces de l’Extremo” convoca un centenar de poetes cada any d’arreu de la península i fins i tot d’altres països com Mèxic, el Marroc o França de la qualitat de Dante Medina, Mohamed Abid i Manuelle Parra, respectivament. El poble de Platero és una fita important per els poetes veterans i joves que omplen els carrers, els bars i les sales poètiques de Moguer. Entre els poetes més destacats de “Voces del Extremo” que han passat per Moguer hi ha els citats Antonio Orihuela i Eladio Orta i molts altres com Jorge Riechmann, Bernardo Santos, Daniel Macías, Felipe Zapico, Matías Escalera, Javier GM, Vicent Camp, David Trashumante, Imma Luna, Begoña Abad, Enrique Falcón, Ana Pérez Cañamares, Patricia Olascoaga, Ángel Pestime, Carmen Herrera, David Pielfort, Rafael Calero, Pablo Muller, Ángel Calle, Eladio Méndez, Santiago Aguaded, Uberto Stabile, Ibon Zubiela, Biel Vila,  Fran Fernández, Juan Calle, Antonio Gómez, Conrado Santamaría, Antonio Cabal, Montserrat Villar, Imma Mañez, María Ángeles Pérez, Javier Cartago, Antonio Crespo Massieu, Emilio Pedro Gómez, Juan Cruz, Juan Leyva, Iván Rafael, Iosu Moracho, Antonio Revert, Gsús Bonilla, Bárbara Grande Gil, Juan Gabriel Giménez Cebrián, Carmen Maroto, Maria Karmo, Eva Vaz,... També han passat per Moguer poetes catalans com David Castillo o l’autor d’aquest article Ferran Aisa, i altres com Luis Vea, Concha García o el grup poètic Los Bio-Lentos. Al pati de la Fundación Juan Ramón Jiménez s’han sentit la parla dels diversos pobles de la península ibèrica: català-valencià, gallec, èuscar, portuguès... Un dels més populars membres de “Voces del Extremo” és el cantant de flamenc d’avantguarda Paco Contreras “Niño de Elche”, el qual és un habitual dels circuits musicals de Barcelona i Catalunya. El cantant d’Elx ja ha traspassat fronteres i actua freqüentment a països europeus. Darrerament ha gravat un CD amb poemes de poetes de “Voces del Extremo”: Antonio Orihuela, Begoña Abad, Enrique Falcón, José Luis Checa, Marta Navarro.... Altres aspectes del moviment és l’organització de festivals poètics que segueixen els paràmetres de “Voces del Extremo” com el de la Surada de Santander o el Festival Internacional Edita de Puenta Umbría (Huelva); o l’aparició d’antologies poètiques a l’entorn de poetes de “Voces del Extremo”  com Palabras de barricada (Una recopilación de anarcoversos) coordinat per l’entusiasta Fernando Barbero; Voces del viento su 30 poetas de la conciencia crítica edició a cura de Paco Gómez Nadal amb pròleg del poeta i crític literari Alberto García-Teresa; i Contra poesia ante la represión a càrrec de la Coordinadora Antirepresión de Murcia. També la pròpia organització de la trobada poètica ha publicat llibres antològics amb els participants a l’acte poètic. En els darrers temps el fenomen poètic de “Voces del Extremo” s’ha estès per altres indrets d’Espanya: Madrid, Logronyo, València, Tenerife i, entre altres, el Valle del Jerte (Extremadura). A València el moviment s’ha presentat com “Voces del Extremo-Veus de l’Extrem”; i,  al Valle del Jerte, ha estat la darrera seu a formar part d’aquest moviment poètic. A Catalunya el moviment no ha arrelat, doncs la majoria del poder poètic (com deia LIzano) està controlat encara per els postmodernistes d’esperit catalanista, per tant la poesia a la nostra terra segueix uns altres camins que no tenen res a veure amb la idea de la consciència crítica, ni de la poesia directa. Poetes com Antonio Orihuela són assidus de recitals a Barcelona, el darrer es va celebrar a l’Ateneu Popular de Nou Barris conjuntament a el Niño de Elche. També han passat per Barcelona els poetes Felipe Zapico i Ángel Calle, que han recitat a l’Ateneu Llibertari de Gràcia. Acabaré citant novament un poema d’Antonio Orihuela del seu darrer llibre Salirse de la fila (Amargord, 2016): “Los trabajadores de hoy / creen que los derechos / los trajeron los Reyes Magos. / Fueron tus abuelos, / fueron tus abuelos, les digo. / Entonces bajan la cabeza, incómodos, / se palpan la cartera en el bolsillo, / y se van junto al árbol de Navidad / esperando no encontrar entre los regalos: / confiança en los mercados, / racionalización de costes, / flexibilidad laboral, / despido improcedente.”

Ferran Aisa-Paàmpols (Catalunya, núm. 189, febrer de 2917)

Oficines Propaganda CNT-FAI / Ferran Aisa

(Casa CNT-FAI durant l'enterament de Durruti)

LES OFICINES DE PROPAGANDA DE LA CNT-FAI

FERRAN AISA

Després del 19 de juliol de 1936 l’organització confederal i l’específica van crear les Oficines de Propaganda CNT-FAI, que tenien la seva seu a un dels pisos de l’edifici ocupat de Foment a la Via Laietana. El nou organisme tenia com a missió centralitzar i coordinar les activitats d’acció, cultura, premsa i propaganda de la CNT-FAI. El propòsit principal era mantenir arreu els acords i pactes de l’Organització Confederal tant amb els partits polítics com amb les institucions i, alhora, mantenir la línea orgànica de fidelitat als principis anarcosindicalistes. Va ser elegit secretari de les Oficines de Propaganda CNT-FAI Jacinto Toryho, periodista d’ofici que havia desenvolupat la seva feina a diaris com El Norte de Castilla, El Heraldo de Zamora, entre altres i, a Barcelona, era redactor de Solidaridad Obrera. Posteriorment fou director de Solidaridad Obrera, entre novembre de 1936 i maig de 1938, substituint a Liberto Callejas.  Les Oficines de Propaganda tenien cura de l’organització de mítings de la CNT-FAI i de les JJ.LL., arreu de Catalunya i a les zones republicanes d’Aragó i del nord del País Valencià. Al seu redós es van crear diversos equips d’oradors dedicats a fer xerrades i mítings a les barriades de Barcelona i a la majoria de pobles de Catalunya. En aquests actes participaven joves de les organitzacions llibertàries, vells sindicalistes, escriptors anarquistes i obrers de les fàbriques col·lectivitzades. Entre els col·laboradors figuraven personatges coneguts de l’anarquisme ibèric com Federico Urales al costat de joves com J. Riquer de Palau o Ramon Sentís. S’editaven opuscles, cartells de propaganda, postals, àlbums de dibuixos i pasquins amb missatges de militants destacats. També van editar llibres dirigits als milicians o als militants i, a més, van publicar les principals conferències que s’organitzaven al Cinema Coliseum, n’eren actes culturals i sociològics, que van comptar amb la col·laboració dels intel·lectuals i militants destacats de l’anarquisme com Federica Montseny, Joan García Oliver, Joan Peiró, Juan López, Alberto Carsi, Fèlix Martí Ibáñez, Higinio Noja, Gonzalo de Reparaz, Joan Puig Elias, Joan P. Fàbregas, Felipe Alaiz, etc. Les Oficines de Propaganda col·laboraven estretament amb els comitès confederals i amb els sindicats alhora d’organitzar els seus actes públics. Mantenia una estreta col·laboració amb el Sindicat Únic de la Indústria de l’Espectacle, que controlava els teatres col·lectivitzats de Barcelona,  alhora d’organitzar Festivals benèfics pro milícies, pro hospitals de sang o pro refugiats. L’organització d’activitats musicals a teatres i places de Barcelona amb la col·laboració de l’Orquestra CNT-FAI que dirigia Eduard Toldrà. Així com la participació en els gran mítings de la CNT-FAI al Teatre Olympia, a la Monumental, al Gran Price o a altres teatres de Barcelona.  Destaca també la col·laboració dels artistes del Sindicat de dibuixants en l’elaboració de cartells de publicitat, entre altres  Carles Fontseré, Josep Bartolí, José Luis Reyes “Sim”, Shum, Helios Gómez, Guillimber, Freixas, Manuel Monleón i, entre altres, Eduardo Vicente. Les Oficines van crear cinc equips mòbils equipats amb màquines d’escriure, equip d’impressió, altaveus, emissora de ràdio i fins i tot projector de cinema. A les distintes poblacions que anaven eren rebuts pels companys de la localitat que col·laboraven en l’organització dels actes. Les Oficines de Propaganda editaven el Boletín de Información CNT-FAI-AIT, on es publicaven notes confederals, consignes, articles d’opinió i resum escrit de les conferències transmeses per l’emissora CNT-FAI. Des de la Casa CNT-FAI es controlava la premsa confiscada com L’Instant i La Veu de Catalunya i, naturalment, Solidaridad Obrera, que va passar molt aviat a ser dirigida per el propi secretari de les Oficines de Propaganda Jacinto Toryho. Les Oficines de Propaganda també tenien al seu abast el control de l’emissora ECN 1 Radio CNT-FAI, que va començar a emetre els seus missatges per els ondes el 3 de setembre de 1936. L’emissora emetia la seva programació en dos freqüències: Onda Extra Curta i Onda Normal. Les primeres veus que es van sentir a través de l’emissora Radio CNT-FAI foren les de Marianet, secretari general del CR de la CNT; Federica Montseny, del CP de la FAI; i Jacinto Toryho, secretari de les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI.

L’emissora de ràdio era una bona eina per comunicar-se amb la població i amb els militants. A més el seu abast d’ona curta feia arribar la veu arreu d’un gran part del món en diverses llengües parlades per militants de diversos països, així com la participació de destacats intel·lectuals llibertaris: Gaston Leval, Camillo Berneri, Emma Goldan, Sébastien Faure, Agustin Souchy... Les Oficines de Propaganda van obrir delegacions a les comarques catalanes, d’aquesta manera es podien organitzar més acuradament xerrades i mítings als diversos pobles de Catalunya. Les Oficines de Propaganda van posar en marxa l’Escola de Militants, amb seu a la planta baixa de la Casa CNT-FAI, per tal de promoure nous oradors entre els joves militants llibertaris i formar nous quadres per els sindicats de la Confederació. Les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI van fer una gran tasca organitzativa que la pèrdua de la guerra va sepultar per sempre a l’oblit de la memòria que hem de continuar recuperant per veure quina va ser la capacitat de la classe treballadora en aquells moments crucials de la història d’aquest país.

Ferran Aisa-Pàmpols (Catalunya, núm. 179, febrer de 2016)