Pasión por las matemáticas / Poema / Ferran Aisa

PASIÓN POR LAS MATEMÁTICAS 

 Me escondo tras los libros de texto huyendo de los fantasmas de casa que por el pasillo arrastran sus cadenas en las frías noches de invierno. Mi timidez huye por la ventana con ojos enamorados, anhelando y esperando la presencia física de esa niña Merceditas que me tiene atado a uno de esos balcones de mi casa. Los pájaros de mi cabeza burla, burlando, juegan en la azotea: Una, dos, tres... y cuatro vencejos chirrían en sus nidos urbanos. ¡Ah, pobre y desangelado, así son los sueños frustrados de un poeta del saber humano! Driblo con facilidad, me interno, hago un regate con autopase y chuto... ¡Gol, gol, gol! Esto es casi un grito atávico... ¡subversivo! Mis doce años comulgan con el viento, y se tornan –cual esfinge- misterio. Desenredo los entuertos, deshago los secretos, me apasiono por las matemáticas en mis tiempos antimatemáticos. Descubro, sencillamente, que dos más dos no son siempre cuatro, y que los números son infinitos, tal vez como las estrellas del universo que contemplo desde el tejado. 

 Ferran Aisa-Pàmpols (Oda a las matemáticas)

Parc d'Atraccions de Montjuïc / Ferran Aisa

Guió de l’entrevista realitzada amb Ferran Aisa sobre el Parc d’Atraccions de Montjuïc per a l’exposició organitzada per l’Ajuntament de Barcelona al Castell de Montjuïc el setembre del 2021.

Pregunta (P): Història i gestió del parc: La construcció del parc d’atraccions s’emmarcava dins el pla d’urbanització de la muntanya. Que incloïa aquest projecte i que buscaven l’Ajuntament i el règim amb aquests canvis a Montjuïc? Resposta (R): Després de la cessió de l’Exèrcit d’una part del Castell i uns terrenys militars on abans hi havia el polvorí. L’Ajuntament de Barcelona va començar a urbanitzar aquesta part de la muntanya construint el Mirador de l’Alcalde i una carretera que pujava fins el castell. El 1963 s’aprovà la concessió dels terrenys (14 hectàrees) a un ciutadà veneçolà que ja havia dirigit atraccions al seu país. El següent pas fou començar a enderrocar les barraques que hi havia en aquesta zona de la muntanya de Montjuïc. Precisament en aquest espai hi hagué el Parc d’Atraccions Mar i Cel en temps de la República. Durant la construcció es van trobar restes humanes de l’antic cementiri jueu. Les obres van durar tres anys, l’ajuntament per la seva part dotà les instal·lacions d’aigua i llum i alhora construí mil places de pàrquing i va construir el telefèric que unia la sortida del funicular amb el Castell que disposava d’una parada a l’entrada del recinte al costat del monument a la sardana. P: Què va significar la construcció del parc d’atraccions de Montjuïc pels barcelonins d’aquella època? R: Un gran espai d’esbarjo que, d’aquesta manera, recuperava la muntanya que havia estat el gran centre de diversió dels barcelonins. El Parc es va inaugurar el dia de la revetlla de Sant Joan de 1966 amb la presència de Franco i l’alcalde de Barcelona. P: Quina és la relació de Barcelona amb els parcs d’atraccions? Hi havia diferència de perfils socials entre Montjuïc i el Tibidabo? R: El Parc d’Atraccions de Montjuïc era més accessible pels barcelonins que el del Tibidabo, doncs es podia accedir més fàcilment ja fos amb el funicular, en bus especials que et deixaven a l’entrada de la plaça Dant, en cotxe amb aparcament gratuït o a peu pujant pels carrers del Poblesec, sobretot per Nou de la Rambla. Al Tibidabo el desplaçament era més costós a base de ferrocarril, tramvia blau, funicular. Per tant anar al Tibidabo per una família modesta era més complicat, en canvi Montjuïc era molt més econòmic. P: Quins eren els públics del parc? Retrat de la societat barcelonina Famílies amb nens? Parelles ? Grups d’amics? Hi anava gent de totes les classes socials? R: Al Parc d’Atraccions de Montjuïc abundaven les classes populars, famílies amb nens, parelles, colles de barri. Hi havia gent de les diferents classes socials, però abundaves les treballadores. Era habitual que després de qualsevol festa particular o social s’acabés pujant a Montjuïc per acabar de passar una bona estona a l’aire lliure. El Parc disposava de tres entrades la de l’estàtua Carmen Amaya (Josep Cañas), la del pàrquing i la del monument de la sardana (Josep Cañas) El Parc va disposar d’altres estàtues dedicades al gimnasta Joaquim Blume, al pallasso Charlie Rives i a Charlot que s’ha conservat dins dels Jardins Joan Brossa. P: Canvi de titularitat del Parc. Qui era el nou propietari, què va suposar el canvi de propietari? Va canviar el model de parc d’atraccions i d’activitats que oferia? R: El primer propietari era el veneçolà José Antonio Borges Villegas que va aconseguir el vistiplau de l’alcalde Josep Maria Porcioles per a explotar el Parc durant 30 anys. S’obrí amb 41 atraccions on destacava la muntanya russa, la nòria, el Zepeling, el Torbellino, el loco ratón... La zona de chicolandiaamb atraccions pels infants i contava amb diverses zones d’esbarjo com ara restaurants, bars, cerveseries, xurreria, discoteca, etc. Destacava els restaurants Blancanieves, la Ballena, el Museu del Vi, la Cerveseria Damm... El 1974 la propietat passà a mans d’una empresa que ja regentava diversos parcs d’atraccions a Espanya (Madrid, Bilbao, etc.) fent-se càrrec de la direcció Carlos Merino que va modernitzar el Parc amb noves atraccions com el Pop, Castillo del terror, el Twister, el Ciclón... El Parc va viure grans moments en aquesta dècada dels setanta i principi dels vuitanta. P: La renovació del parc. Al llarg dels seus trenta anys d’obertura, el parc es va anar renovant, quines van ser les renovacions més significatives? R: En la renovació del Parc destaca la instal·lació de l’anomenada Nòria-Visión que va esdevenir un dels sky-line de Barcelona. De nit es podia veure la Nòria il·luminada sobre la muntanya de Montjuïc. Es va inaugurar el Boomerang, una muntanya russa de 276 metres. P: Decadència i tancament: - A partir de quin moment el parc comença a perdre popularitat? Quins van ser els principals factors que hi van contribuir? R: A partir dels anys noranta el Parc va entrar en crisis es notava que faltava manteniment i renovació de les atraccions. Cosa que va provocar més d’un ensurt. Per una altra banda l’Ajuntament no estava per potenciar aquest parc en el moment que preparava els Jocs Olímpics. A més hi havia hagut problemes laborals. Paral·lelament s’havia construït Port Aventura i l’Ajuntament es decidí a invertir en el Parc d’Atraccions del Tibidabo. P: -Quan es pren la decisió de no renovar la concessió i tancar el parc d’atraccions? R: El consistori barceloní va decidir no renovar la concessió a l’empresa del Parc d’Atraccions. P: Quin projecte tenia l’ajuntament per aquesta part de la ciutat? R: Recuperar el terreny per convertir-lo en un jardí públic. Experiència: - P: Quina va ser la teva relació amb el Parc d’Atraccions de Montjuïc? R: La meva relació va ser com usuari per passar una tarda agradable pujant en alguna atracció, prenent algun refresc en el diversos bars que hi havia i assistir a algun concert a l’auditori. Al principi hi pujava amb els amics i amigues del meu barri, després amb la meva parella i més endavant amb els meus fills. P: Quin és el teu record? R: Recordo la sensació de llibertat, alegria i espontaneïtat en què es vivia dins del Parc. Recordo moments com els festivals de cançó moderna on actuaven Los Sirex, Los Mustangs, Juan y Junior, Los Canarios, Los Bravos... El dia que van actuar Los Bravos, en ple èxit internacional del Black is Black, no hi quedaven entrades i continuava arribant gent. Finalment els joves van rebentar les tanques i van passar sense pagar davant la passivitat dels empleats i dels grisos que hi havia a la porta. També quan després del concert de Los Mustangs els joves baixàvem pel carrer Nou de la Rambla cantant el Submarino amarillo dels Beatles. P: Atraccions: Quines atraccions recordes? R: La Nòria, el Torbellino, el Loco ratón, les muntanyes russes, autos de xoc... També una caseta on podies pintar amb una màquina un quadre psicodèlic. A més hi havia l’Auditori amb capacitat per sis mil persones. Espectacles, discoteques, oci: P: El Parc era important per els seus espectacles, restaurants, cerveseries, bars, coves de flamenc, discoteca... Es va convertir en una important zona d’oci diürn i nocturn de Barcelona. Els millors presentadors de ràdio i televisió passaren per l’auditori: Pepe Antequera, Josep M. Pallardó, Jorge Arandes, Salvador Escamilla, Torrebruno... - R: El teatre-auditori del Parc d’Atraccions: Quin tipus d’espectacles s’hi feien? P: A l’auditori es feren tota mena d’espectacles des de infantils fins a dansa clàssica, els millors còmics del país Gila, Cassen, Mary Santpere, Eugenio, Los Hermanos Calatrava, Bigote Arrocet, Lita Claver “La Maña”, María del Carme y sus muñecos, el pallasso Martini; passant per l’actuació dels principals artistes de la copla espanyola i de música moderna de pas per Barcelona. Entre els centenars d’artistes que actuaren a l’auditori del Parc d’Atraccions hi ha Antonio Machín, Juanito Valderrama, Emilio el Moro, Antonio Molina, Dúo Dinámico, Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta, Raphael, Luis Eduardo Aute, Julio Iglesias, Rocío Durcal, Rita Pavone, José Guardiola, Lola Flores, Carmen Sevilla, Manolo Escobar, Peret, Camilo Sexto, Miguel Ríos, Los Cinco Latinos, Massiel, Isabel Pantoja, Los Cinco Musicales, Los Diablos, Formula V, Lole y Manuel, Los Chichos, Ana Reverte, Los Marismeños, Martirio... Durant l’actuació de Los Pecos es va provocar una allau humana que li va costar la vida a una noia. P: Altres actes d’especial interès? Curiositats? R: Al Parc s’organitzà el Festival de clowns, el Primer Festival de la Cançó de Barcelona 1968, el Festival de la Joventut durant dos anys, festes d’empreses comercials, campanyes benèfiques, etc. També serví de plató de programes musicals de televisió espanyola per exemple el programa Gran Gala presentat per Franz Joham i Gustavo Re. - P: El Parc d’Atraccions, part de l’oferta d’oci nocturn de la ciutat. Què va significar la discoteca Lord Black? R: El Lord Black era una discoteca que obria a les set de la tarda amb música de disc moderna, per tant adolescents i joves podien gaudir del ball en una hora prudent. Els adults disposaven de la discoteca a la nit fins a la matinada. P: Las Cuevas de Carmen Amaya, Quins artistes s’hi van veure? R_ Artistes de flamenc actuaven al “tablao” mentre el públic, entre els quals hi ha molts turistes, pot prendre una consumició... Destaca la presència dels artistes Dolores Vargas “La Terremoto”, Juanita Reina, Antonio González El Pescailla, Caracolillo, Flora Albaicin, José Luis Cortés, Remolino (hijo), Roberto Iglesias. Barcelona, 16 de juliol de 2021 Ferran Aisa-Pàmpols

F. García Lorca / Ateneu Enciclopèdic / Ferran Aisa

GARCÍA LORCA AMB L’AEP 

 FERRAN AISA 

 El sis d’octubre de 1935, la Secció de Literatura i Belles Arts de l’AEP, amb col·laboració de diversos ateneus, convoca al obrers catalans al Teatre Barcelona. García Lorca, poeta del poble, serà homenatjat pels ateneus barcelonins. L’octubre de 1935, al Teatre Barcelona, la companyia de l’actriu catalana representa Yerma, i el poeta de Granada s’apropa fins la Ciutat Comtal per ser-hi present a la seva estrena. Aquell mes s’escau el primer aniversari dels fets d’octubre i els ateneus barcelonins seguint una crida feta per l’AEP participen en l’homenatge als miners d’Astúries. El plat fort dels actes és una conferència i un recital poètic de García Lorca i de l’actriu Margarida Xirgu. Víctor Colomer presenta l’acte i elogia l’obra del poeta andalús, que viu immers en els problemes del seu temps i els plasma en els poemes amb les seves inquietuds. Colomer parla de la tasca dels ateneus, institució peculiar de Catalunya, que ve a ser -diu Colomer- com la <> de la classe treballadora. El president del l’AEP aprofita per exposar els esforços realitzats per l’entitat per apropar la cultura al poble, mitjançant l’organització de cursets, conferències, concerts, recitals. A continuació, García Lorca, davant dels micròfon de Ràdio Barcelona, es dirigeix al públic expectant: "Señoras y señores: Aceptando con mucho gusto la invitación del Ateneo Enciclopédico Popular de Barcelona, voy a leer para sus socios una selección de poemas de mi modesta obra poética, con toda la buena fe y la intención pura de que soy capaz y con el ansia que tiene todo verdadero artista de que lleguen a vuestro espíritu y se establezca la comunicación de amor con otros en esa maravillosa cadena de solidaridad espiritual a que tiene toda obra de arte y que es fin único de palabra, pincel, piedra y pluma. (...) Yo nunca he leído mis versos delante de tantos espectadores, no porque no sea capaz, puesto que lo voy a hacer ahora, sino porque es indudable que la poesía requiere cuatro paredes blancas, unos pocos amigos ligados por una armonía y un dulce silencio donde gima o cante la voz del poeta. (...) Un recital de poemas es un espectáculo con todas las bellezas y agravantes del espectáculo, todos los días los escucháis y algunas veces muy bien; una lectura de versos por el propio poeta es un acto íntimo, sin relieve, donde el poeta se desnuda y deja libre su propia voz. (...) Sean mi pudor, mi sinceridad y vuestra buena fe los tres elementos que formen el aire íntimo y claro donde se pierdan los poemas y ojalá sirvan para elevar y afirmar el ánimo de los que me oyen."1 García Lorca, en una carta enviada als seus pares els hi deia: "Ayer di una lectura de versos para todos los Ateneos Obreros de Catalunya, y se celebró en el teatro Barcelona. Había un público inmenso que llenaba el teatro y luego toda la Rambla de Catalunya estaba lleno de público que oía por altavoces, pues el acto se radió. Fue una cosa emocionante el recogimiento de los obreros, el entusiasmo, la buena fe y el cariño enorme que me demostraron. Fue una cosa tan verdadera este contacto mío con el pueblo auténtico que me emocioné hasta el punto que me costó mucho trabajo empezar a hablar, pues tenía un nudo en la garganta. Con una intuición magnífica subrayaron los poemas, pero cuando leí “Romance de la Guardia Civil” se puso en pie todo el público gritando: “¡Viva el poeta del Pueblo!”. Después, tuve que resistir más de hora y media un desfile de gentes dándome la mano, viejas obreras, mecánicos, niños, estudiantes, menestrales. Es el acto más hermoso que yo he tenido en mi vida. (...) Estoy contento y quisiera que vosotros hubierais visto aquello."2 Notes: 1 La Rambla de Catalunya, 7 d’octubre de 1935. 2 Carta de F. García Lorca a su familia, Epistolario completo de FGL, Cátedra Crítica y Estudios Literarios, Madrid, 1997, p. 817. 

 Ferran Aisa-Pàmpols

Immigracions Raval / Ferran Aisa

IMMIGRACIONS AL RAVAL Ferran Aisa

La urbanització del Raval es va fer entre el segle XVIII i XIX, els edificis seguien els camins, les rieres, els horts..., per tant, en un principi l'alineació dels carrers era tortuosa, exceptuant els que va promoure el capità general Conde del Asalto a la zona coneguda avui com Nou de la Rambla i alguns carrers que la creuen. Un altre model fou el de casa fàbrica, amb pisos aixecat al damunt de la fàbrica. A meitats dels segle XIX el Raval ja estava gairebé construït del tot i la demanda de mà d'obra havia fet arribar milers de persones que vivien en cases petites màxim de 40 metres quadrats, sense bany i amb el WC al passadís de l’escala. En aquestes cases d’una o dos habitacions convivien fins a nou persones. Al costat d’aquest pisos per obrers s’aixecaren altres amb millors condicions entre 80 i 100 metres quadrats que foren ocupats per patrons, encarregats, administratius. Mentre el barri s'omplia de gent provinent dels pobles del pla de Barcelona, d'alguns pobles catalans i fins i tot de diversos racons de València, Aragó, etc. La gran densitat de població creava problemes d’insalubritat, malalties i epidèmies. Les persones que s’ho podien permetre van començar a sortir del Raval per establir-se a altres barris de la ciutat, sobretot, a Sant Antoni i el que podien a l’Eixample de nova construcció. Els pisos que quedaven buits eren ocupats per altres famílies que havien arribat a Barcelona per treballar a la seva indústria. Els problemes d’insalubritat van continuar durant el segle XX, el Raval ja estava dins del Pla Baixeras d’obrir vies ràpides com la Via Laietana, en aquest cas la nova via havia d’anar del port fins al carrer Muntaner i per un altre des de la Ronda Sant Pau fins a la Catedral. En temps del govern republicà es va aprovar el pla del GATPAC amb el vist i plau de Macià per transformar el barri. Durant la Guerra Civil, la CNT des de la Conselleria d’Urbanització i obres públiques de l’Ajuntament de Barcelona aleshores presidida per el cenetista Manuel Muñoz Díez va proposar enderrocar els edificis que estaven en males condicions construir de nous i obrir places i centres cultural i d’esport al barri. Tant el pla de la Generalitat republicana com el de l’Ajuntament van quedar anul·lats per la victòria franquista. La postguerra no va millorar la situació del barri, sinó que noves onades d’immigració va tornar a repoblar el Raval. Novament els pisos s’ompliren de famílies arribades d’Andalusia, Murcia, Extremadura, Galícia... La falta d’habitatge a Barcelona i els pocs recursos de les famílies arribades en busca de treball feia que els pisos estiguessin superpoblats de rellogats. Els anys seixanta i setanta aprofitant l’avinentesa econòmica dels plans de desenvolupament molts dels veïns que vivien rellogats van començar sortir del barri per anar als nous pisos que s’estaven construint als polígons d’El Prat, Zona Franca, Besòs, Bellvitge, Cornellà, Badalona, Sabadell, Terrassa, Rubí... Els canvis de ciutat també tenia que veure amb el nou model d’indústria que ja no estava a Barcelona sinó que s’havia establert en polígons industrials en el cinturó de Barcelona. El barri fou envellint, doncs els joves quan es casaven o s’independitzaven sortien del barri buscant altres zones més atractives. A partir dels anys vuitanta entra en consideració un altre element la droga que fou fonamental perquè moltes famílies deixessin el barri per anar a viure a altres llocs de l’ària metropolitana. El nou segle va significar l’arribada de nous immigrats de diversos països de l’anomenat tercer món que ocuparen els pisos i les botigues que havien ocupat famílies catalanes o castellanes des del segle XIX. Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 10 de juny de 2021)