George Orwell / conferència

(George Orwell a la BBC)

CONFERÈNCIA ORGANITZADA PER LA FUNDACIÓ ANDREU NIN AL MUSEU D'HISTÒRIA DE CATALUNYA EL  22 DE SETEMBRE DE 2011. INTERVENGUEREN: MIQUEL BERGA - PEPE GUTIERREZ - ANDREW CH. DURGAN - FERRAN AISA.
 

GEORGE ORWELL I L'HOMENATGE A CATALUNYA

FERRAN AISA



George Orwell, pseudònim d’Eric Arthur Blair (Motihari-Bengala, 1903-Londres,1950), va destacar com autor d’obres com Granja Animal (1945), 1984 (1949) i Homenatge a Catalunya (1938). Totes aquestes obres han esdevingut clàssiques, la darrera no solament és un homenatge a la Catalunya revolucionària, sinó també un crit d’alerta contra les manipulacions del comunisme-estalisnista. Orwell va començar a escriure Homage to Catalonia poc després dels Fets de Maig de 1937 i el llibre va ser publicat a Londres l’any 1938. Per tant l’assaig era una visió en calent dels esdeveniments que s’havien viscut a Espanya entre el juliol de 1936 i el juny de 1937, és a dir, entre el temps de la revolució i el de la contrarevolució. De l’Homenatge a Catalunya han sortit editades en els darrers anys diverses edicions, des de la primera d’Ariel fins a les de Virus, Tusquets, Destino i ara Debate ( Madrid, 2011 amb pròleg de Miquel Berga).
 
Homenatge a Catalunya tal vegada és un dels millors llibres que s’han escrit sobre la guerra civil, sobretot per la sinceritat del seu autor alhora de descriure els fets revolucionaris i contrarevolucionaris, esbrinats des d’una òptica tant de crònica com de testimoni. L’assaig d’Orwell manté un esperit romàntic de la revolució i ens parla de les milícies del POUM i de la vida quotidiana barcelonina. Però, a la vegada, també és desmistificador, aclaridor i crític. Homenatge a Catalunya ofereix al lector una visió molt diferent de la realitat d’aquella Catalunya revolucionària, que els historiadors del poder (lliberals i marxistes ortodoxos) han volgut sempre amagar, negant fins i tot que hagués hagut una revolució l’any 1936.
El mateix Orwell en la seva arribada a Barcelona s’havia estranyat de veure en marxa una revolució, que la premsa internacional, sobretot l’anglesa havia amagat: <<Això obeïa –deia Orwell- a diverses raons. Per començar, la premsa filofeixista feia circular grans exageracions sobre les atrocitats republicanes, i els propagandistes ben intencionats creien indubtablement que ajudaven el Govern espanyol negant que s’havia “tornat roja”. Però la raó principal era aquesta: que, excepte els petits grups revolucionaris que existeixen en tots els països, el món en pes estava decidit a impedir la revolució a Espanya. En particular el Partit Comunista, amb la Rússia soviètica darrera, s’havia inclinat amb tot el seu pes en contra de la revolució. La tesi comunista era que la revolució, en aquells moments, seria fatal i que, a Espanya, no era pas el control obrer que calia aspirar, sinó a la democràcia burgesa. Gairebé no cal dir per què l’opinió capitalista “lliberal” adoptà la mateixa actitud. A Espanya hi havia copioses inversions estrangeres. La Barcelona Traction Company, per exemple, representava deu milions de capital anglès; i mentrestrant els sindicats s’havien apoderat de tot el transport a Catalunya. Si la revolució progressava, no hi hauria compensació, o molt poca; si prevalia la república capitalista, les inversions estrangeres no correrien perill. I, puix que calia esclafar la revolució, una manera de simplificar extraordinàriament les coses consistia a fer veure que no s’havia produït cap revolució.>>  
 
George Orwell havia arribat a Barcelona, el desembre de 1936, amb la intenció d’escriure articles per a la premsa anglesa, però va creure més oportú allistar-se a les milícies, essent destinat a les del POUM. A la Caserna Lenin va entrar en contacte amb els milicians que s’estaven preparant per sortir a lluitar al Front d’Aragó: << Els anarquistes exercien encara –diu Orwell-, virtualment, el control de Catalunya i la revolució es trobava en plena marxa. Per als qui havien estat allà des dels primers moments, probablement ja el desembre o el gener era evident que el període revolucionari s’estava acabant; però, per qui venia directament d’Anglaterra, l’aspecte de Barcelona resultava espalmador i aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis importants havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negre dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell i de les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies havien estat saquejades i les imatges cremades. Equips d’obrers es dedicaven a enderrocar sistemàticament els temples. Totes les botigues i cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats; fins i tot els enllustradors havien estat col·lectivitzats i s’havien pintat les caixes de vermell i negre. Els cambres i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Les locucions verbals de tipus servil havien desaparegut temporalment. Ningú no deia “senyor” o “don”, i ni tan sols “vostè”; tothom es tractava de “camarada” i de “tu”, i deia “Salut!” en comptes de “Bon dia”. (...) Al llarg de la Rambla, l’ampla artèria central de la ciutat, per on la multitud circulava constantment amunt i avall, bramaven els altaveus cants revolucionaris tot el dia i part de la nit. (...) En aparença era una ciutat on les classes riques havien deixat pràcticament d’existir. (...) Gairebé tothom portava roba de feina o granota blava o alguna variant de l’uniforme milicià.>>
 
L’homenatge de Catalunya d’Orwell és un tribut als marxistes revolucionaris del POUM, però sobretot simpatitza amb la forma d’administrar i d’autogestionar la societat pels llibertaris, els quals seguint els seus principis havien modificat i desterrat l’ús de nombroses costums ancestrals de vassallatge. Orwell narra també el seus dies de lluita passats a la primera línia de foc, els combats, les anècdotes, les hores mortes a les trinxeres, el fred, la fam, els permisos a  Barcelona, les seves intencions infructuoses d’allistar-se a les milícies anarquistes, la seva generositat amb els camarades del POUM: <<En la guerra de trinxeres –diu Orwell- hi ha cinc coses importants: la llenya, el menjar, el tabac, les espelmes i l’enemic. Aquell hivern, al front de Saragossa, l’ordre important d’aquestes cinc coses era justament el que he escrit; l’enemic en darrer lloc. Deixant de banda la nit, quan sempre era possible un atac per sorpresa, ningú no es preocupava per l’enemic. Els feixistes no eren sinó uns llunyans insectes negres, que de vegades vèiem saltironar d’ací i d’allà. La veritable preocupació dels dos exèrcits era la lluita contra el fred.>>
 
George Orwell, convertit en histor com Xenofont, narra els esdeveniments dels Fets de Maig de 1937, i ho fa com si fons una concisa pel·lícula que vèiem passar en una gran pantalla. Orwell continua el seu assaig analitzant els per què dels successos de maig i quines eren les intencions dels qui van encendre la metxa a l’interrompre a la Telefònica de la plaça de Catalunya. George Orwell fou un dels pocs intel·lectuals que van venir a Espanya a lluitar contra el feixisme, que van veure clar que havia passat realment a la zona republicana. Homenatge a Catalunya és doncs un llibre essencial per conèixer una part important i decisiva de la història contemporània espanyola. 
George Orwell, després dels fets, va retornar al front fins que el 22 de maig fou ferit i l’enviaren a la rereguarda. Barcelona ja no era la ciutat alegre i confiada on la revolució estava transformant la societat: <<A Barcelona –escriu Orwell-, durant les darreres setmanes que hi vaig passar, hi havia en l’aire un ambient particularment desagradable, una atmosfera de sospita, de por, d’incertitud i d’odi mal dissimulat. Els fets de maig havien deixat efectes persistents. Amb la caiguda del govern d’en Largo Caballero, els comunistes havien assolit definitivament el poder, l’ordre interior havia estat confiat als ministres comunistes, i ningú no dubtava que esclafarien llurs rivals polítics a la primera oportunitat.>>
 
La persecució realitzada pels comunistas-estalinistas contra la gent del POUM i contra els militants anarquistes fou la tònica general dels mesos que van seguir els Fets de Maig. Intel·lectuals de la talla de l’anarquista italià Camillo Berneri o del marxista heterodox Kurt Landau foren assassinats. El mateix camí va seguir el principal líder del POUM Andreu Nin i tants i tants militants revolucionaris. George Orwell també va haver d’amagar-se i fugir de les urpes de la policia estalinista i, finalment, sortir d’Espanya per salvar la vida. De retorn a Anglaterra va començar a escriure el seu homenatge a la Catalunya revolucionària.

Ferran Aisa-Pàmpols (Conferència al MHC, 22-9-2011)

Banys de mar / Paco Villar

(Coberta de Banys de mar de Paco Villar)

Títol; Banys de mar.
Quant la platja de Barcelona
encara no era platja
Autor: Paco Villar
Editorial: Ajuntament de Barcelona
Barcelona, 2012
Pàgines: 214
Preu: 25 euros



ELS BANYS DE MAR DE BARCELONA DE PACO VILLAR

FERRAN AISA


Paco Villar (Barcelona, 1961), és actualment un dels més interessants estudiosos de la història de Barcelona. Ha escrit nombrosos reportatges de caràcter històric de la ciutat publicats a la premsa escrita (El Periódico, La Vanguardia, L’Avenç, Sapiens), i és autor de dos magnífiques, gonamentals i monumentals obres sobre la cuiutat de Barcelona:  Historia y Leyenda del Barrio Chino (d'aquest llibre existeix una segona edició coeditada amb l'Ajuntament de Barcelona-2009) i La ciutat dels cafès, editades per La Campana. També destaca la seva col·laboració en el llibre col·lectiu, Guia secreta de la Rambla (Ajuntament de Barcelona, 2010). i Ara mateix acaba de sortir de la impremta municipal una nova joia de la marca Villar, Banys de Mar, quan la platja de Barcelona encara no era platja, en edició catalana i castellana de l’Ajuntament de Barcelona.
Paco Villar a la introducció  del llibre recorda el fet traumàtic que va representar per a molts barcelonins l’enderrocament dels populars banys  (Orientals, Astilleros, San Sebastià, Sant Miquel) i dels emblemàtics berenadors o chiringuitos de la platja de la Barceloneta. Enderrocaments realitzats abans dels Jocs Olímpics per tal d’urbanitzar el litoral i obrir la ciutat al mar. 
Villar inicia el seu estudi capficat en els banys d’aigua de mar a l’antiguitat com valoració terapèutica, i a partir d’aquí fa un recorregut històric de la relació dels banys a la ciutat de Barcelona, des de l’època dels romans fins els anys de la Segona República Espanyola. El treball de recerca, com ja és habitual de les obres de Villar, està molt bé documentat i fins i tot molt bé il·lustrat. 
L’època romana l’acompanya de planells de Barcino i situa les termes públiques en el lloc corresponent, incloent-hi dibuixos i fotografies dels mosaics dels banys. 
L’autor d'aquesta recerca barcelonina s’endinsa en la riquesa de les termes, les canalitzacions i els aqüeductes romans de la ciutat romana, els quals van quedar destruïts a la caiguda de l’Imperi. 
Paco Villar en el seu viatge històric pel passat de Barcelona s’endinsa en l’edat mitjana per explicar les nul·les condicions higièniques i terapèutiques d’aquella època. Les aigües del mar eren rebutjades sistemàticament per la gent i fins i tot l’Església catòlica declarava les cases de bany llocs no sants, mentre els cristians rebutjaven l'higiene dels banys, aquest tan sols eren per l’ús dels jueus i dels àrabs que vivien a la ciutat. Villar ha investigat els banys àrabs de Barcelona situats a l’actual carrer Boqueria i ho illustra amb un evocador dibuix d’Alexandre Laborde de 1806. Resseguint fil per randa l’estudi de Villar assistim als primers banys de mar a les platges barcelonines cap el darrer terç del segle XVIII: <<La majoria dels aficionats eren joves que treballaven en tallers, comerços i fàbriques d’indianes...>> 
El bany i la pràctica de la natació es va anar convertint en un fet popular allunyat de les classes dominants: <<que la consideraven immoral i ordinària, pròpia de la xurma.>> 
Durant el segle XIX el bany de mar era només cosa d’homes, que es banyaven nus a la platja de Sant Bertran o a la situada al peu de la Muralla de Mar. L’estudi sobre Banys de mar a Barcelona de Paco Villar és ple d’anècdotes i d’històries relacionades amb els banys a la platja, la pràctica de la natació, l’aparició de l’esport de mar, la incorporació de la dona al bany públic, els primers maillot i els elegants vestits de bany de l’època republicana. 
També s'endfonsa en l’obertura dels banys a la Barceloneta, els clubs esportius, el famós banys de Sant Sebastià, els infants de les Escoles del Mar, etc. 
Un gran llibre a l’alçada dels dos anteriors treballs de Paco Villar,
en què l’autor presenta d’una manera cronològica la història dels banys de mar acompanyada, com ja he dit, d’una rica gama d’il·lustracions (dibuixos, revistes, fotografies, documents, etc.) que ajuden a comprendre amb tot detall el fet social d’anar a la platja a Barcelona.
  
Ferran Aisa-Pàmpols 
(Barcelona, 29 de juny de 2012, article inèdit)
 

La Rambla, Guia Secreta / llibre exposició Virreina

(Coberta del llibre de l'exposició "Guia Secreta de La Rambla" a La Virreina, 2010)

LA TERTÚLIA DE CAFÈ A LA RAMBLA

 

FERRAN AISA


 
La Rambla esdevingué a finals del segle XVIII l’artèria més popular de Barcelona. La urbanització de l’antiga riera va permetre als barcelonins passejar, des de Canaletes fins a Santa Mònica, plàcidament sota la frondositat dels arbres. El passeig era freqüentat per la burgesia i per les classes populars. Robert Robert, director d’ Un tros de paper, diu que hi havia quatre rambles diferents: la dels capellans, la de les Flors, la del Mig i la de Santa Mònica. De Canaletes a les Drassanes canviava l’aspecte dels transeünts, a la dels capellans abundaven les sotanes negres; a la de les Flors les senyores i els senyors que vaguejaven lluint vestits elegants; a la del Mig els carreters, els pintors de paret, els estudiants i els bohemis n’eren els amos; i a la de Santa Mònica abundaven els soldats i les minyones. La Rambla era el cor de Barcelona, la vida ciutadana passava per ella: lluites patriòtiques, manifestacions populars, revoltes, enterraments espectaculars, processions, desfilades militars, atemptats, carnavals, etc., Lluís Almerich, afirma: <<És quan la Rambla adquireix la seva veritable personalitat. Qui reconeixeria en ella l’areny romà, la rambla àrab, la riera codolosa del Codolell?>>   
A la Rambla es van anar obrint els grans cafès de Barcelona, l’any 1750 s’inaugurava, al Pla de les Comèdies,el Cafè Caponata. Els barcelonins abans d’entrar al Teatre de la Santa Creu s’acostumaren a prendre cafè. Poc després entrava en funcionament un altre “Los Espejos” a Santa Mònica, que incorporava una taula de billar. El costum de prendre el cafè s’anà estenent primer  entre la gent benestant que baixava a la Rambla per contemplar els elegants aparadors de les botigues i a freqüentar els confortables i luxosos cafès. El cafè va irrompre definitivament el segle XIX obrint-se cafès, xocolateries i orxateries.
El cafè era el punt de reunió que permetia relacionar-se en un ambient distès. La socialització urbana va fer popular aquesta beguda considerada exòtica que provenia de països llunyans, Cuba, les Antilles, Orient. Fins aleshores havien predominat les tavernes magres de vi ranci i les “Botelleries”, on se servia vi, cervesa i xarops de licor. Els obrers van acostumar-se també a prendre cafè al matí en els carretons que se situaven al costat de les fonts públiques com la de Canaletes o a través de les anomenades “burres de la llet” que, molt aviat, van incorporar-lo. A Barcelona es va fer popular el cafè amb llet que venia l’empleat d’una vaqueria del carrer Robador que portava a les alforges d’una petita somera. D’aquesta manera van anar canviant el costum, abans d’anar a la feina, de prendre vi calent o aiguardent
El desenvolupament de les grans ciutats europees durant el segle XIX va propiciar la “cultura dels cafès”, que va ajudar a socialitzar les relacions dels ciutadans i va permetre l’aparició de tertúlies. Lluís Almerich, al seu llibre sobre els cafès barcelonins, explica que el cafè com lloc de tertúlia era molt popular a l’Orient, però que va haver de ser prohibit perquè s’havia convertit en centre de conspiracions. El cafè era el substitut del saló d’elit de les trobades culturals i artístiques dels burgesos il·lustrats. La cultura del cafè era un fet característic de l’evolució de la vida social, el qual es va convertir en el símbol d’una nova manera de viure a la ciutat. L’aparició dels cafès significà la democratització d’un espai lúdic obert a la vida pública de la gent del carrer: salons elegants, taules de marbre, miralls, cortinatges de vellut, divans, cadires de vímet, fonts d’aigua, etc., i grans terrasses a l’aire lliure. Tot plegat va significar una nova manera d’enfocar l’oci, així com de disposar de grans establiments al mig de la ciutat per fer petar la xerrada. En un tres i no res es van aparèixer els cafès a les grans ciutats d’Europa, alguns d’ells molt populars: Central (Viena), La Rotonde i Le Procope (París), Zum (Berlin), New York (Budapest), Continental (Praga), Lloyd’s i Royal (Londres), Isaac Israel (Amsterdam) i el Gran Cafè (Munic). A Barcelona també van irrompre amb inusitada força els cafès, la majoria d’ells situats a la Rambla i a la seva ària d’influència: Cafè Caponata, Cafè Condal, La Pajarera, Cafè Pelayo, Gran Cafè del Segle XIX, Cafè l’Amnistia, Cafè la Granota, Cafè de l’Orient, etc. Dos altres institucions barcelonines d’aquestes característiques les trobem situades als porxos de Xifré: el Cafè Cuyàs, conegut popularment com El Set Portes, i l’Orxateria del Tio Nel·lo. Josep Coroleu, a Memorias de un menestral de Barcelona, 1792-1854, comenta:

<<En 1850 ya era notable esta ciudad por el lujo de sus cafés, citándose entre los principales el de Las Siete Puertas, el de las Delicias, el Café Nuevo y el Gran Café. El sábado 26 de octubre abrióse al público en la calle Escudillers el Café Jardín que por su elegancia y espacioso local ha sido un digno competidor de tan renombrado establecimiento. Lo más atractivo de este café es el jardín al cual debe su nombre y en el cual se alzan una veinte glorietas y una hermosa cascada. La amenidad de este recinto es un gran motivo de atracción durante las ardorosas veladas de estío.>>

Els cafès literaris i artístics es van multiplicar arreu d’Europa, els quals seguien el model de Le Procope, al voltant de les seves taules de marbre es reunien escriptors, filòsofs,  poetes... Els habituals animadors de les tertúlies del cafè de París van ésser Le Fontaine, D’Alambert, Voltaire, Diderot i Rousseau; i a meitat del segle XIX il·lustres autors romàntics fomentaven la discussió de cafè Victor Hugo, Théophile Gautier, George Sand, Baudelaire...  A Barcelona també va arribar aquesta moda de les tertúlies, els primers llocs foren els salons de les societats artístiques i literàries, els casinos i els ateneus. La fundació de l’Ateneu Barcelonès, situat a l’edifici del Teatre Principal, va atraure al seus salons a la burgesia il•lustrada. Al Cafè de “las Delicias”, al costat del Teatre Principal, es va formar la primera tertúlia literària de la Renaixença que animaven el polifacètic Víctor Balaguer, el filòleg Salvador Estrada, el periodista Lluís Cuchet, l’escriptor mallorquí Guillem Forteza, l’historiador Antoni Bofarull, el dramaturg Francesc Camprodon i el poeta Joaquim Rubió i Ors. Els lletraferits discutien de literatura romàntica, sobretot de Victor Hugo i de Walter Scott. Els contertulians del Cafè de “las Delicias” van participar activament en la restauració dels Jocs Florals l’any 1859.
La tradició de la tertúlia política va tenir als cafès el seu principal escenari:  Francmaçons, jacobins, liberals, carlins, conservadors, militars de diverses tendències, internacionalistes, republicans, anarquistes i catalanistes trobaven als cafès el seu espai per conversar, organitzar i conspirar. Als anys vint del segle XIX van aparèixer diversos establiments d’aquest tipus com el Cafè de “los Amantes del Inmortal Lacy” (general condemnat a mort l’abril de 1817), al carrer Boqueria; el Cafè de “los Amantes de la Libertad”, al carrer Ferran; o el Cafè de “la Guardia” a la Rambla. Paco Villar, a la seva monumental obra sobre els cafès de Barcelona, afirma que els més destacats van ser el Cafè de “la Fuente” i el Cafè del “Rincón”, el primer era situat al costat de l’Hotel Quatre Nacions i el segon a la Rambla del Mig. Al Cafè de “la Fuente” s’havia establert la societat patriòtica “Barcinonensi de Buenos Amigos” i fou el centre de reunió de la junta liberal formada pel general Pedro Villacampa. Al Cafè del “Rincón” s’instal·là una societat patriòtica lliure formada per Oficials de la Milícia Voluntària de Barcelona.
El Café Condal de l’Hotel Orient era el centre de reunió de redactors i col·laboradors de La Fraternidad, periòdic dedicat a propagar els anhels utòpics i les idees socialistes de Cabet i Saint-Simon. Narcis Monturiol, director del diari, era l’ànima de la tertúlia que realitzaven els icarians i santsimonians barcelonins: Pere i Ignasi Montaldo, Joan Rovira, Francesc Suñer i Capdevila, Pau Alsina, Francisco J. Orellana, Pere Cardenyas, Pere Felip Monlau, Ildefons Cerdà i Antoni i Josep Anselm Clavé. Una de les iniciatives del periòdic fou recollir cabals per finançar l’expedició de cabetians catalans a la colònia icariana de Texes. La Fraternitat va ser tancada pel govern un any després de la seva fundació, a causa de la solidaritat mostrada pels seus editors i col·laboradors vers la Revolució francesa de 1848.
El Carrer Conde del Asalto, actual Nou de la Rambla, aplegava tota mena de societats recreatives, humorístiques, lliurepensadores, obreres... Entre les societats destacaven “Lo Niu Guerrer” i  “El Círculo la Luz Unión Barcelonesa de Libres Pensadores”; la primera societat es dedicava a organitzar certàmens literaris humorístics; i la segona realitzava actes dedicats a promoure el pensament lliure i finançava la creació d’escoles laiques a Barcelona. Les tertúlies d’aquesta societat, comptava amb la participació de personatges del moviment social: Rossend Arús, Odón de Buen, Anselmo Lorenzo, Cels Gomis, Eudald Canibell, José Nakens...  Al mateix carrer Nou de la Rambla abundaven els cafès i els cafès-cantants: el Mecànic, el Triomf, l’Alegria, l’Embut, la Granota, l’Amnistia...
El Cafè de l’Amnistia era freqüentat per a obrers que treballaven a les fàbriques del Raval, però sobretot acudien els afiliats de la Societat Obrera de Teixidors i els redactors d’El Obrero, periòdic que dirigia Antoni Gusart i que disposava de col·laboradors com l’escriptora Dolors Monserdà, l’advocat Hermenegild Clascar i el poeta reusenc Jacint Bergés. El Cafè de la Granota era la seu de la Colla d’en Clavé, punt de trobada dels obrers cantaires, que després de treballar sortien a enlairar els seus cants als jardins del passeig de Gràcia. El cafè de l’Embut era un petit teatre on Clavé va interpretar Les Flors de Maig; i el Cafè de l’Alegria, situat on més tard hi hagué l’Edèn, era tan popular que, fins i tot, les coples en parlaven:

        El Cafè de la Alegría
        es centro de perdición,
        donde se baila flamenco
        con toda perfección.
        No se permite, por excusa,
        la blusa.
        Todo caballero
        lleva sombrero
        y van los niños a la Inclusa
        sin su nombre verdadero.

Els cafès d’aquell temps eren molt generosos, una de les gentileses consistia en l’anomenada “copa de l’estudiant”, quan el client s’asseia en una taula ja s’hi trobava una botella de rom i una altra d’anís, de les quals es podia servir sense mesura com obsequi de la casa. D’aquesta manera el cafè convertit en “carajillo” o cafè perfumat s’allargava mentre les hores anaven passant. El periodista Conrad Roure habitual de les tertúlies literàries dels cafès de la Rambla, a les seves memòries, explica que un dia se li va apropar el propietari d’una rellotgeria de la Rambla del Mig, dient-li que coneixia un jove aprenent de rellotger de quinze anys que escrivia uns versos molt frescos. El jove a què es refereix Roure era Frederic Soler, el polifacètic “Serafí Pitarra” , que va arribar a ésser el dramaturg i poeta més popular del seu temps. Pitarra fou un gran animador i organitzador de tertúlies literàries,tant a la seva rerebotiga del carrer Avinyó com als cafès de la Rambla. Els cafès "Delicias”, “Gran Cafè d’Espanya”, la Llibreria Espanyola d’Innocenci López, el Cafè Suïs, etc., foren llocs habituals de les trobades literàries d’escriptors, artistes i lletraferits catalans. Serafí Pitarra reunia al seu voltant tertulians com l’escriptor Pompeu Gener, el dibuixant Josep Lluís Pellicer, el dramaturg Feliu i Codina, el periodista Conrad Roure, el pintor Modest Urgell i l’humorista Albert Llanas. Pitarra aprofitava les seves reunions per presentar els seus “Singlots poètics” abans de la seva estrena al Teatre Odeon.
La Rambla bullia amb tota mena d’inquietuds. Historiadors, periodistes, escriptors, advocats, etc., es reunien als cafès intentant arreglar el país. A la Llibreria Verdaguer de la Rambla del Mig les converses eren marcades per la política catalanista amb l’empenta de Valentí Almirall, Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals, Antoni Bofarull i Josep Duran i Bas. Al Gran Cafè d’Espanya, a la cantonada del carrer Nou de la Rambla, els periodistes feien tertúlies nocturnes que enllaçaven amb la sortida dels diaris a la matinada: El Diario de Barcelona, El Correo Catalán, El Heraldo de Barcelona, La Tomasa, La Saeta, Lo Xanguet, La Barretina Cómica...  Al costat de les arcades de la plaça Reial destacava el Cafè Suïs, entre tasses de xocolata fumejant, es reunien Albert Llanas, Robert Robert, Eusebi Coromines, Josep Roca i Roca, Eduard Aulès, Eduard Vidal Valenciano, Manuel Angelon i Frederic Soler, que feien tertúlia inacabable mentre preparaven l’edició d’Un Tros de Paper, periòdic que tenia per lema: <<Amb molta filosofia / la nit fosca es torna dia.>>
Cada teatre de Barcelona comptava amb un cafè amb la seva pròpia penya, alguns es feren molt populars com el Principal, el Liceu i el de l’Odeon, aquest darrer al carrer de l’Hospital. La gent de teatre creava les seves tertúlies i comentava les darreres estrenes a la ciutat. També era tema de discussió la competència entre "els creuats i els liceistes”, el primers defensors a ultrança del Principal de la Santa Creu, i els segons del Gran Teatre del Liceu, els quals més d’una vegada havien arribat a barallar-se al mig del passeig de la Rambla. Però no hi havia prou en què en cada teatre hi hagués un cafè, Manuel Angelon, a la seva Guía satírica de Barcelona de 1854, explica com en cada “cafè” es va crear un teatre, doncs, cadascun d’ells disposava d’un piano, d’aquesta manera aparegueren els “cafès-cantants” a Barcelona. Angelon satiritzà els contertulians que arreglaven el país des del cafè:

<<De tres a cuatro de la tarde, concierto al piano, con el obligado de las piezas siguientes: introducción de Hernani, jota aragonesa, el vals del amor y la canción del Capitán Alegría. De cuatro a cinco, saboreo de una copa de cafè... (...) De cinco a seis, juego de dominó o de las damas, entrambos muy a propósito para conciliar el dulce sueño, aspirando las suaves aromas de aquella atmósfera de alcohol y humo de tabaco. (...)  De siete a ocho, lectura de periódicos con sus accessorios de discusión política, sostenida por un calesero que no sabe regir los caballos desde el pescante y quiere regir el Estado desde el cafè; un futuro capitán general, a quien la mala suerte y  las intrigas de los envidiosos han dejado de sargento de cazadores y un compadre venerado en todo el barrio, en cuyos bajos y altos goza de gran concepto de sabiduría porque de niño aprendió a deletrar el “Flos sanctorum” en la portería de los agustinos, de donde salió a los tres años tan instruido, que en menos de un cuarto de hora ponía su nombre en letras griegas y ortografía caldea. ¡Qué perdida para la diplomacia!... Amén de todo esto, la coplilla rebosando fuego, el agua gratis y el escusado pedecito...>>

La fama dels cafès de La Rambla va comptar amb la col·laboració de dramaturgs Leandro Fernández Moratín autor d’El Cafè, del madrileny Ramón de la Cruz que va escriure el sainet titulat El Cafè de Barcelona i del popular José Zorrilla amic de passejar per La Rambla i d’asseure’s a prendre cafè al Delicias, al costat del Teatre Principal on posaven en escena la seva obra Sancho García. Zorrilla, va escriure un elogi a la Ciutat Comtal: <<Barcelona trabaja... y a su existencia /el trabajo da fuerza, pan y alegría.>>
Al Cafè Pelayo, situat a tocar la Rambla, se celebrava una tertúlia anticlerical en què hi participaven: l’anaquista Rafael Farga Pellicer, el cooperativista Salvador Pagès, el lliurepensador Eudald Canibell, el poeta Joaquim Bartrina, el director de La Tramuntana Josep Llunas i Pujals i els arquitectes Camil Oliveras i Antoni Gaudí. Els tertulians van recolzar un projecte de Camil Oliveras de construir un monument a Bakunin a Barcelona. Antoni Gaudí, aleshores, treballava en la construcció de la Cooperativa Obrera de Mataró, i freqüentava tota mena d’associacions: Centre Excursionista, Ateneu Barcelonès, Tertúlia Catalana, Societat del Born i Niu Guerrer.
A la Rambla Canaletes es va obrir la Perla, un cafè musical on actuaven sovint Lluís Millet i Amadeu Vives; segons Lluís Almerich en aquest cafè, els dos músics van projectar la fundació de l’Orfeó Català l’any 1891. El poeta Joaquim Bartrina i el dramaturg Rossend Arús van inspirar una tertúlia humorística al Cafè la Perla de la que va sortir la idea de crear la comèdia El Nuevo Tenorio.
Al Cafè Continental es trobaven per xerrar els wagnerians barcelonins, Joaquim Pena, Josep Maria Pascual, Paco Aguirre, Alexandre Soler, Manolo Planas... L’Associació Wagneriana havia estat fundada l’any 1901, als Quatre Gats, per Pere Romeu, propietari de la cerveseria, el dramaturg Adrià Gual,  el filòleg Manuel Montoliu i el musicòleg Antoni Ribera. L’Associació va passar dels Quatre Gats a la Sala Mozart del carrer Canuda, 31, on la Wagneriana organitzava moltes activitats modernistes: concerts de Felip Pedrell, conferències de Joan Maragall, lectures d’Ibsen i Maeterlinck, xerrades sobre Wagner, etc. Al Saló de l’Hotel Orient van convidar al tenor Francesc Vinyes, a cantar Lohengrin en català, acompanyat al piano del mestre del Liceu Josep Sabater. Santiago Rusiñol, que va assistir al concert, afirmà irònicament: <<A mi de Wagner, el que més m’agrada més són les set primeres hores de Parsifal.>>
El segle XX va multiplicar considerablement els cafès de la Rambla, des del quiosc de Canaletes fins al Xiringuito de Colom, n’hi havia per triar i vendre, entre altres, destacaven: Royal, La Rambla, Canaletes, Oasi, Moka, Lyon d’Or, Òpera, Liceu, Sicoris, American-Bar, Centro, ..., cadascun d’ells amb la seva idiosincràsia i els seus tertulians que passaven hores i hores discutint davant d’un cafè, un Pernod o una absenta. Lluís Almerich, a La Rambla de Barcelona, escriu:

<<La Rambla, empero, sigue embelleciéndose. Grandes cafès, ricos, suntuosos: Colón, Suizo, Español... Bazares. Hoteles. Siguen las peñas del humor en casa López y en casa Verdaguer. A inocencio López le sucede su hijo Antonio. A los Pitarra y Roure, les suceden los Aulés, Roca y Roca, Guivernau –el injustamente olvidado C. Gumà- Rusiñol, Apeles Mestres, los músicos, los poetas, una juventud aniquiladora del pasado, enferma del prurito de la novedad. Abren sus puertas las chocolaterías con “La Mallorquina” y la “Horchatería Valenciana”. El Café Pelayo en la esquina de Pelayo y Canaletas reúne a Millet, a Vives y a otros músicos. El suizo congrega la peña periodística, donde evangeliza Salvador M. Granés. Se ramblea. Todo es Rambla. La Rambla lo es todo; los cómicos en Capuchinos; el horterismo en la Rambla de las Flores; la sapiencia en las Ramblas de Estudios y Canaletas. (...) Cerveza alemana en Gambrinus; figuras de cera donde hay ahora el mercado de libros de lance; cafés alegres en los aledaños de la Rambla; redacciones de periódicos también en la Rambla: La Dinastia, La Opinión de Cataluña, El Heraldo de Barcelona, Joventut, La Publicidad, El Suplemento, Diario Mercantil, Diario del Comercio, La Veu de Catalunya, La Vanguardia, con su saloncillo donde los desocupados leían gratuitamente el periódico. Luego el quiosco de Canaletas, reformado a cada quinquenio, con su horchata a cinco cèntimos. Abundan las librerías, los colmados, los cafés, los hoteles... En la Rambla se puede comer lo mejor en Casa Martí, o lo más económico en Casa Tano. (...) En ambos lados de los andenes de la Rambla se alinean los quioscos de periódicos. (...) Todo en la Rambla es vitalidad y movimiento. Cabe afirmar que el milenario arenal del Codolell está preparado para recibir con toda dignidad el nuevo siglo.>>

La Rambla era una artèria viva i el seus cafès illes, dins de la ciutat, que prenien el pols de la societat. El cafè literari, però, era el món dels bohemis, dels revolucionaris de saló, dels poetes, dels artistes, dels periodistes... El Cafè Continental es el centre de la tertúlia de la penya La Revista, presidida per Josep Maria López-Picó,i seguida per una plèiade de gent de la cultura, els pintors Josep Obiol, Josep Aragay, Pere Pruna i Joaquim Sunyer; l’escultor Apel·les Fenosa; els poetes Agustí Esclasans, Josep Maria Junoy, Josep Maria de Sagarra, J. V. Foix, Tomàs Garcès i Josep M. Millàs i Raurell. El Café de la Rambla de Miquel Regàs, els artistes Xavier Nogués, Ricard Canals i Manolo Humbert no únicament decoren el local sinó que el converteixen en el seu centre de reunió. Allà Francesc Pujols estimula una tertúlia amb els joves artistes Jaume Mercadé, Jaume Guàrdia, Carles C. Ricart i Francesc Domingo. Al Cafè Royal de La Rambla, a l’anomenada hora del té, es reuneixen “Els Amics de la Poesia” sota els auspicis de Tomàs Garcés i Marià Manent. El poeta Francesc Matheu convida els amants dels jocs florals al Cafè Colón de la plaça de Catalunya. I, finalment, a l’Ateneu Barcelonès destaca la tertúlia que dirigeix Joaquim Borralleras, amb la flor i nata dels intel·lectuals,artistes i poetes del noucentisme: Carles Riba, Clementina Arderiu, Joaquim Folguera, Alfons Maseras, Ramon Rucabado, J. Bertran i Pijoan, Josep Farran i Mayoral, Rafael Benet, Joan Crexells, Ventura Gassol, Feliu Elias “Apa”, Josep Costa “Picarol, Josep Pla...
El “Bar del Centro”, situat a la Rambla del Mig, viurà els seus millors moments entre la primera guerra mundial i el cop d’estat de Primo de Rivera. Al contrari dels grans cafès de luxe, el “Centro” és un bar “canallesc” que conviu al costat del Liceu i del seu luxós cafè. Segons Lluís Capdevila el bar era freqüentat per artistes, toreros, crupiers, cabareteres, cirabotes, revolucionaris, lletraferits i obrers il·lustrats. Els joves bohemis de cabells llargs lluïen barret d’ala ampla, mal vestits i amb cara de no menjar gaire. L’olor a tabac de pipa i el gust d’absenta omplien l’ambient d’un caire romàntic. Segons Jaume Passarell, fou el primer bar-cabaret de Barcelona on es  ballar el tango i s’ensumà cocaïna. El bar era a peu pla i el cabaret al soterrani,  humit i amb tuf de romàtic. Al fons del bar hi havia una rebotiga, on, com tot establiment del ram que s’estimés, hi havia la tradicional pastera, aleshores el set i mig era permès; i es jugava fins les 5 o les 6 de la matinada.
Al “Bar del Centro” es reunia la redacció de Los Miserables, que portava per subtítol “Eco de los que pasan hambre y sed de justícia”, que dirigia Fernando Pintado. En una taula del fons Àngel Samblancat llegia els seus articles inflamats al seus companys i acostumava a clamar: <<Iremos a la conquista del pan bajo la bandera de San Pedro Kropotkin...>> 
Els fets revolucionaris dels soviets a Rússia són presents a les converses... Hi parlen de Lenin, Trotski, Bujarin, Sorel...
La discussió revolucionària s’allargava fins a llargues hores de la nit, entre altres, hi participaven els periodistes de Solidaridad Obrera Mateo Santos i Diego Ramón; el dramaturg Lluís Capdevila; el poeta Plató Peig, el llibreter Emili Eroles i l’escriptor Gorkiano, pseudònim de Joan Salvat-Papasseit.
En altres taules es podia veure creadors bohemis, periodistes i sindicalistes. Josep Amich “Amichatis”, autor de comèdies; Manuel Fontdevilla, col·laborador de la publicació humorística El Papitu; Manuel Parés, home d’afició literària, però més afeccionat als jocs d’atzar; Francisco Madrid, periodista d’El Escándalo; i els líders cenetistes, Salvador Seguí «El Noi del Sucre» i Àngel Pestaña. Emili Eroles en un article publicat a La Humanitat (19-3-1935) afirma que Barcelona disposa d’una sucursal de la “Rotonde” de París, el “Bar del Centre”:

<<Bar del Centro! Quantes il·lusions i esperances varen caure desfetes entre les parets despintades d’aquest bar. Pintors, dibuixants, literats, periodistes, poetes incompresos, conreadors de totes les arts, àdhuc de l’art de viure sense menjar, es trobaven a totes hores al voltant de les taules brutes d’aquell establiment. (...) Gairebé cap dels clients no pagava. Els cambrers tenien una llibreta on hi havia unes llistes importants de cafés que els pobres artistes mai ho havien liquidat. (...) La Mary i la Margot, dues xicotes enamorades de la llibertat absoluta, aconhortaven els pobres literats igual que Santa Maria Egipciaca i els donaven llur amor sense cap mena d’interès. A més dels artistes s’estatjaven al bar del Centro una munió de “toreros” dolents que eren el terror de l’amo i els cambrers. (...) L’èter i la cocaïna eren aliment habitual dels ballarins insexuals i llurs amigues... . Els espies baixaven al soterrani que ostentava el nom pretensiós d’“El fondo del mar” i que no era altra cosa que una habitació humida amb una peixera enganxada a la paret i explicaven confidencialment a tothom les més inversemblants aventures de llur perillosa professió. Tot era brogit; miralls enlluernadors i begudes exòtiques. Tabacs egipcis i perfums de Turquia. Literatura revolucionària i àpats endarrerits, opi o morfina. Vici i, sobretot, misèria.>>

Salvat-Papasseit va dedicar un dels seus poemes a Margot, una de les noies del cabaret:

        Un perfum de colors ha invadit a Margot
        s’ha vestit de pressa:
        Perquè hom no sabés de sa sina l’olor
        sa posada una flor                     
                                 damunt la roba fresca


Per aquestes dates era freqüent trobar en els cafès i cabarets de la Rambla i del Raval els artistes de l’avantguarda que havien fugit de la guerra mundial. Els dadaístes publicaven la revista 391 sota el patrocini del galerista Josep Dalmau, i a la seva galeria d’art del carrer Portaferrissa exposaven les seves obres. Francis Picabia era el principal exponent de l’avantguarda a Barcelona, al seu costat es bellugaven artistes com Robert i Sonia Delaunay, Gabrielle Buffet, Otto Lloyd, Olga Sacharoff, Arthur Cravan i Juliette Rochet. Els dadaístes organitzen exposicions, perfomances.. Els artistes no passen inadvertits pels habituals del Cafè la Lluna de la plaça Catalunya..., ni pels joves artistes catalans que s’apropen a les Galeries Dalmau a veure les exposicions avantguardistes, són els alumnes del Cercle de Sant Lluch, Joan Miró, Enric C. Ricart, Josep M. Espinalt, Josep F. Rafols... Amb els avantguardistes arriben les idees futuristes, dadaistes, cubistes... Apollinaire, Marinetti, Tzara, Jacob..., són motiu de conversa a les tertúlies literàries d’avançada.
Els dadaístes estrangers són bon vivants i acudeixen al Saló Doré on actua la popular vedette “La Argentina” i s’estan hores davant d’un cafè a la Lluna de la plaça de Catalunya; també se’ls pot trobar a la “Gran Peña” del carrer Sant Pau, on té un gran èxit Antonia “La Cachavera” o a l’Edèn per veure com la Raquel Meller és la reina del cuplé o a l’Excelsior amb la Chelito buscant-se la puça. Els avantguardistes gaudeixen del món de la faràndula del Paral·lel, i són amant dels espectacles del music-hall del Paral·lel i dels antres del Barri Xino. Visiten els “colmaos” de flamenc, les tavernes..., la Mina, Cal Manquet, la Criolla... Juliette Roché escriu un poema de la Barcelona “canalla” i portuària: <<Barcelona / exil des ramblas...>>
Les tertúlies barcelonines continuen a un ritme frenètic tant els anys vint com durant la Segona República. La política fa estralls i els tertulians tant es disposen a parlar-ne a les terrasses del cafès, com a l’“ateneus” a l’aire lliure de la plaça Reial. Els afeccionats al futbol discuteixen acaloradament a prop del Quiosc modernista de Canaletes. Els vells modernistes Santiago Rusiñol, Peius Gener, Manuel Fontdevila, etc., tenen el seu cau al Lyon d’Or; al Cafè Colón de la plaça Catalunya es reuneixen els amants de l’avantguarda: Guillermo Díaz Plaja, Carles Sindreu, Artur Perucho, Juan Chabás, Josep Maria de Sucre i, quan són a Barcelona, Salvador Dalí i Federico García Lorca. Al Cafè Oasi del carrer Canuda, on ara hi ha la Llibreria Canuda, és el centre de reunió del Grup Literari “Oasi”, són la generació més jove de poetes i prosistes de la República. Els poetes es reunien en aquest cafè els dissabtes per la tarda engrescats per la poesia i la literatura. L’ànima del grup era Josep Gimeno-Navarro i, entre altres, en formaven part: Joan Llongueres, Ramon Vinyes, Miquel Saperas, Joan Arús, Josep M. Rovira i Artigas, Frederic Alfonso i Orfila, Josep M. Prous i Vila, Ramon Tor, Pere Quart i Agustí Bartra. El Grup Oasi va participar durant la guerra civil en nombrosos recitals poètics...
Barcelona, el Barri Xino, el Paral·lel, la Rambla..., fou descoberta per nombrosos escriptors estrangers i nacionals que van glossar la seva vida: Juli Vallmitjana, La Xava; Francisco Madrid, Sangre en atarazanas; Domènec de Bellmun, L’Àngel Bohemi; Lluís Elias, Barris Baixos; Francis Carco, La Bohème et mon coeur; Pierre Mac Orlan, La Bandera; Paul Morand, Ouvert la nuit; H. E. Kaminski, Els de Barcelona; Jean Genet, Le voleur; André Pierre de Mandyargues, La Marge, etc.
La postguerra va acabar amb tot aquest món de les tertúlies i els grans cafès van anar tancant les seves portes per convertir-se en establiments bancaris o en restaurants de fast-food. Però a la Barcelona gris i decadent dels anys quaranta i cinquanta encara eren possibles les tertúlies als cafès. Un grup d’escriptors barcelonins que, capitanejats per Sebastià Sànchez-Juan, es reuneixen a una tasca del Raval per elaborar, composar i editar l’Antología Popular del Barrio Chino.  Juan Eduardo Cirlot, un dels poetes de l’antologia, presenta el poema “Susan Lenox”:

            Aquí estoy, en un bar, bebiendo vino
            como otras tardes. La tristeza,
            la tristeza de muchas cosas muertas,
            perdidas o no sidas, me acompanya.
            Niebla, niebla...
            La sombra baja lenta como un río;
            su invasión me atenaza.
            Ni música de jazz se oye a lo lejos
            y un silencio infinito me circunda.
            Da lo mismo.
            las hora que han pasado no me importan,
            no me importan las horas ni los días,
            los días que han pasado, ni los años.
            Da lo mismo.
            Niebla, niebla.
            Aquí estoy en un bar, bebiendo vino. (...)

Els poetes de la generació dels cinquanta Gil de Biedma, Goytisolo i Barral recuperen l’esperit bohemi i baixen a la Rambla i al Xino a cercar els arrels d’un altre temps. Els lletraferits, els poetes i altres amics de la faràndula van continuar essent cul de bar,
aleshores encara en quedaven alguns dels cafès històrics tant a la Rambla com al Raval: Zuric, Canaletes, Moka, Òpera, Glaciar, Sicoris, London, Marsella, Almirall..., i n’aparegueren de nous Pastís, Cadis, Cosmos, Amèrica,  Drugstore..., i també de cambreres com el Bing-Beng i els snac-bar estil yankie com el Kentuky. 
Les tertúlies fins no fa gaire encara eren freqüents al Glaciar de la plaça Reial, organitzades per l’Associació Bardina; al restaurant de la Gardunya, dins del mercat de la Boqueria, el Club dels Barbuts organitzà Jocs Florals humorístics; les del grup Borralleres de l’Ateneu Barcelonès funciona normalment; al Pastís i al London s’enlaira  poesia i sona música en directe; i, darrerament, al Bar Horiginal del carrer Ferlandina, els poetes reciten els seus versos tots els dimecres. Tot plegat un món  vibrant dins de la ciutat urbana i cosmopolita, que continua disposant d’una Rambla, espectacle trepidant, tal vegada, únic al món. El protagonista de la pel·lícula de Godard, El petit soldat, inadaptat i rebel a tota ideologia, afirma que les coses que poden fer feliç a un home són: -Un bosc a Alemanya, un passeig en bicicleta, una terrassa de cafè a Barcelona...

 Ferran Aisa-Pàmpols
(Escrit publicat a Guia Secreta de la Rambla, Ajuntament de Barcelona, 2010)










 

Àcrates i Poetes / Pedro Luis de Gálvez

EL FAR: ÀCRATES I POETES
 

(Pedro Luis de Gálvez, 1882-1940)

13) PEDRO LUIS DE GÁLVEZ, escriptor, poeta i periodista

FERRAN AISA

 

Pedro Luis de Gálvez López, que va néixer a Màlaga l’any 1882, era fill d’un general carlista i, primordialment, catòlic. L’educació del jove Gálvez va estar encaminada cap el sacerdoci, doncs la seva família el va internar al Seminari de Màlaga perquè estudiés Teologia. Però el jove als setze anys va començar a mostrar-se inconformista i a , ésser rebel. La seva veritable vocació era l'artística..., però sobretot la bohèmia.
El jove s’escapà del Seminari fugint a Madrid... Malgrat això el seu pare va acceptar que provés fortuna en el camp de les arts. A la capital d'Espanya va ingressar per oposició, amb el número dos, a la “Real-Escuela de Belles Arts de San Fernando”, per estudiar art pictòric. El jove inquiet i incorformista xocà amb l'encarcarada institució artística, cosa que va provocar la seva expulsió de l’Escola, doncs el jove era més predisposat a les aficions eròtiques, i d'aquesta manera gaudia més anant darrera de les models, que posaven a les classes de dibuix al natural, que no pas aplicant-se a dibuixar-les. Aleshores el seu pare l’envià a l’internat correccional de Santa Rita. Al correccional va destacar com dibuixant i també com actor de l'elenc del cemtre.
El malagueny, una vegada abandoni la reclusió,voldrà provar fortuna com actor. Però novament el pare intervindrà en la seva vida per frustrar-li el seu desig de dedicar-se a l'art de la interpretació. La primera feina de Gálvez serà d'il·lustrador del llibre de José Ferrándiz, Memòria de una monja. 
Cansat de l’autoritarisme patern, Gálvez fugirà a peu París. El jove fuig a França sense diners, per tant a la seva arribada a París viurà la bohèmia de tants artistes de l’època. Gálvez fo d'aquells que canviaven un dibuix per unes monedes o un plat de sopa. 
Al seu retorn a Espanya pren contacte amb els republicans radicals i es dedica a fer conferències i mítings contra la monarquia. A un poble miner de Còrdova és detingut per injuriar al rei. Al penal d’Ocaña escriu el seu primer llibre En la cárcel, una obra de denúncia que va tenir molt bona crítica; en poc temps n’escriurà altres obres com Existencia atormentadas o Los aventureros del arte i, fins i tot, guanya el “Concurso Nacional de Cuentos del diario El Liberal”, amb el relat, El ciego de la flauta. 
Precisament serà el diari El Liberal, qui confiarà amb ell i el contractarà com periodista. Són els anys 20 i a l’Àfrica hi ha un conflicte bèl·lic entre Espanya i el Marroc, allà hi anirà destinat com corresponsal de guerra. 
Pedro Luis Gálvez abandonà el republicanisme per passar a les files de l’anarquisme,  molt aviat escriuria a la premsa llibertària. En el camp literari combinava la seva prosa valle-inclanesca amb els seus versos quevedescos. L’any 1923 publica el llibre de sonets Buitres,  en què satiritzava personatges com Romanones o Lerroux. Sis anys més tard surt Negro y Azul, aleshores ja milita a la CNT i escriu articles a les publicacions llibertàries. També publica a La Novela Nueva, El demonio de San Miguel. 
Durant els anys vint i trenta viu a Barcelona, on el seu esperit contestarari i bohèmi trobarà el lloc ideal per expandir el seu art en els cabarets, cafès, teatres del Paral·lel i del Barri Xino. Gálvez escriu poesia, textos der revistes, sarsueles, etc. El 15 de setembre de 1927 estrenà al Teatre Apolo, La Reina del Barrio Chino, una sarsuela amb lletra seva i música d’Alberto Cienfuegos i Rafael Salanova: 

                     Si quieres del Barrio Chino 
                     pisar el triste camino 
                     de misterio y perversión, 
                     llenemos antes de vino 
                     la copa de la emoción; 
                     que en la ruta monstruosa
                     donde se cava la fosa 
                     del cadáver del placer 
                     precisa el alma, medrosa, 
                     para vencerse, beber. 
                     ¡Barrio Chino! Nadie sabe 
                     lo que en este nombre cabe 
                     de miserias y de horror: 
                     en el bárbaro arquitrabe 
                     de la Puerta del Dolor. 
                     (...) ¡Barrio Chino! ¡Madriguera 
                     de idealidad y delito, 
                     miserable gusanera, 
                     celeste barrio maldito 
                     que albergas la quimera!
                     Tienes tu reina bravía. 
                     Con mirarla, se diría 
                     que nació para reinar: 
                     fulgen, en su frente, el día, 
                     y, en sus pupilas, el mar. 
                     (...) Y, atados a igual destino 
                     la reina y el Barrio Chino, 
                     nadie los puede vencer: 
                     ¡el brazo del asesino 
                     defiende el cuerpo divino 
                     de la divina mujer!  

Els anys de la guerra Gálvez els passa a Madrid, on s'integra al Partit Sindicalista fundat per Àngel Pestaña. Des de la seva posició d'àcrata intel·lectual ajuda a salvar la vida d'escriptors com Ricardo León o Emilio Carrere o esportistes com el porter Ricardo Zamora. L’any 1939 quan acaba la guerra decideix no fugir de la capital d’Espanya, però els vencedors el detenen i el tanquen a la presó de Yeserias. Gàlvez serà jutjat i condemnat a mort. A Pedro Luis Gálvez, no hi haurà ningú que el salvi, serà afusellat la matinada del 20 d’abril de 1940 a la presó madrilenya de Porlier.


Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 98, juny de 2008)

I i II República Espanyola/ conferència Ferran Aisa

AGEVO (Aules d’Extensió Universitària per a la Gent Gran del Vallès  Oriental)

 

(Símbol de la Primera República Española)

Ferran Aisa ha parlat sobre El paral·lelisme entre la Primera i la Segona República Española, el dimarts dia 26 d'abril de 2011(Sala d'Actes del Museu de Granollers)

Martina

La Primera República Espanyola -1873 a 1874- només va durar onze mesos. Va començar amb l’abdicació del rei Amadeu de Saboia, el 10 de febrer de 1873, i va finalitzar amb el pronunciament (mes de gener) del general Arsenio Martínez Campos i la proclamació, el 29 de desembre de 1874, del rei d’Alfons XII. El país es va dividir entre els que volien una república unitària i els que la volien federalista. En aquest període, per primera vegada, es van elegir democràticament tant el Cap d’Estat com el del Govern. El juny es va preparar una nova constitució que no va arribar a fer-se. La Segona República va durar des del 14 d’abril de 1931 fins el 18 juliol de 1936. Des de la sortida d’Espanya d’Alfons XIII fins l’esclat de la Guerra Civil. Amb la República, Espanya tenia l’oportunitat de convertir-se en un estat modern on triomfaria la justícia social. Al 1931 es va fer una Constitució, un himne i una bandera.
La Segona República es divideix en quatre fases: govern provisional (1931), bienni reformador (1931-1933), bienni negre (1933-1936), i govern del Front Popular (1936). En cada fase hi va haver oposició i problemes. Un grup de militars no van pair el triomf de l’esquerra en les eleccions del febrer de 1936 i s’aixecaren contra la República. Durant la Guerra Civil, Espanya es va dividir en dos zones, una de leial a la República (Madrid, Barcelona, València, etc.), i altra d'insurrecte comanda pel general Franco (Sevilla, Castella, Galícia, etc.). Amb la guerra va venir la derrota dels republicans i la fi del somni d’una Espanya democràtica, republicana i lliure.
 
Síntesi de la conferència:

Ferran Aisa ens va fer una exhaustiva, però concisa exposició que va anar des dels  primers ideòlegs que varen inspirar el republicanisme: Rousseau, Voltaire, Montesquieu, Hobbes, etc, i dels principis que varen desembocar en la Revolució francesa i la dels Estats Units, fins als fets que varen provocar, a Espanya,  la fugida d'Isabel II cap a França i l'adveniment de la I República (1873-1874), avortada al cap d'un any pel general Pavía amb la seva entrada a cavall en el Parlament de Madrid -fet gairebé  paral·lel al del coronel Tejero, l'any 1981-. Tot seguit, va  explicar com la Internacional socialista i el creixement dels partit obrers i el sindicalisme a Espanya i a Catalunya, varen desembocar, l'any 1931, amb el triomf dels partits d' esquerres, la fugida i l'exili del rei  Alfons XIII i la seva família, i la proclamació de la II República, a Espanya, i de l'Estat Català a Catalunya, dins de la Federació Ibèrica, situació que el govern central va canviar l'any 32, en què es va restituir la Generalitat perduda amb el Decret de Nova Planta i amb un govern autònom depenent de Madrid. La segona República va durar des del 1931 fins al 1939. Dins d'aquest període, del 36 al 39, Catalunya va sofrir la Guerra civil que acabaria amb la República i amb l'entrada a Barcelona de les tropes "nacionals" comandades pel general Franco.  

Martina
(Publicat per AGEVO a 4/12/2011)

Àcrates i poetes / Josep Mas Gomeri

EL FAR: ÀCRATES I POETES
 
12) JOSEP MAS GOMERI, POETA I ANARQUISTA CATALÀ 
 

(Masgomeri va participar en la fundació de la CNT el novembre de 1910 al Palau de Bellesd Arts de Barcelona)

FERRAN AISA
 

Josep Mas Gomeri “Masgomeri” (Barcelona, 1880-França ? 1940), va militar des de molt jove a l’anarquisme català. Fou membre del Centre Fraternal de Cultura i redactor d’Avenir, que portava el subtítol de publicació setmanal de nous horitzons, que va dirigir Felip Cortiella. També va participar a les tasques teatrals de l’Agrupació Vetllades Avenir, que també dirigia Cortiella. “Masgomeri”, així signava els seus escrits, és autor de l’assaig amb títol de Galileu,  Eppur si muove. Refutación del libro “La Razón contra la anarquía” (Impremta Ortega, Barcelona, 1906), llibre que va tenir una important ressonància en els mitjans llibertaris del seu temps i que, actualment, és un clàssic “introbable” de l’anarquisme ibèric. “Masgomeri” fou col·laborador assidu de la premsa llibertària: El Productor, La Revista Blanca, etc.
En el camp sindical fou militant al Sindicat de l’Art d’Imprimir, des d'aquesta societat va participar en la constitució de “Solidaridad Obrera”. El juliol del 1909 va ésser un dels membres actius de l'organització obrera barcelonina en la lluita a les barricades de l’anomenada Setmana Tràgica. L’any següent prengué part en la fundació de la CNT, al Congrés del Palau de Belles Arts de Barcelona. 
“Masgomeri”, a l’igual que Felip Cortiella, va ser un gran promotor de la llengua catalana dins de l’anarquisme, i, no únicament això, sinó que va defensar la idea de la catalanització de l’anarquisme. Les seves tasques periodístiques les va desenvolupar a Tierra y Libertad i a Solidaridad Obrera; i, durant la guerra, va escriure alguns articles al periòdic confederal Catalunya. 
“Masgomeri”, l’any 1936, va fer la traducció i versió catalana del popular himne anarquista Hijos del pueblo, del mestre Rafael Carratalà Ramos, que n’havia estat premiat en el Segon Certamen Socialista celebrat a Barcelona l’any 1889. 
L’himne àcrata, Fills del poble, fou interpretat i enregistrat per l’Orfeó Català, en un àlbum de cançons revolucionàries que s'hi presentà, al Palau de la Música Catalana, el setembre del 1936. Per la seva raresa el reprodueixo en aquesta columna, far de vells i nous horitzons: 

                 Avant, fills del poble no més amargures 
                 no més opressió que la vida ens consum: 
                 no més esclavatge ni antigues negrures, 
                 fora tenebres que brilli la llum! 
                 Fundem nova Era feliç i eterna 
                 amb drets i deures iguals tothom: 
                 i la raça humana robusta i fraterna, 
                 de la justícia exalti el nom. 
              
                 Avant! Avant! 
                 poble potent! 
                 Fem foguera de l’existent! 
                 I revoltats, alcem ben alt 
                 el crit de revolució social. 
                 Terra és de tots; 
                 de tots jardí; 
                 l’usurpador 
                 ha de sucumbir. 
                 Fem-lo vivent 
                 el nostre cant! 
                 Poble potent 
                 avant, avant! 
                 Avant! Avant! 
                 poble potent! 
                 Fem foguera de l’existent! 
                 I revoltats, alcem ben alt 
                 el crit de revolució social. 
                 Terra és de tots; 
                 de tots jardí; 
                 l’usurpador 
                 ha de sucumbir. 
                 Fem-lo vivent 
                 el nostre cant! 
                 Poble potent 
                 avant, avant! 
                 No més existència de lleis maleïdes 
                 fetes per lladres guiats a llurs fins 
                 i clergos i clergues acabin llurs vides 
                 que són pel poble un feix d’assassins. 
                 Formem de la Terra un món d’harmonia, 
                 on lliuri regnin Treball i Amor 
                  i visquin els pobles en dolça Anarquia 
                  que és per natura la germanor. 
                  Avant! Avant! 
                  poble potent! 
                  Fem foguera de l’existent! 
                  I revoltats, alcem ben alt 
                  el crit de revolució social. 
                  Terra és de tots; 
                  de tots jardí; 
                  l’usurpador 
                  ha de sucumbir. 
                  Fem-lo vivent 
                  el nostre cant! 
                  Poble potent 
                  avant, avant!


Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 99, juliol-agost de 2008)
    

Delta del Llobregat/Jaume Codina

 EL DELTA DEL LLOBREGAT HA SOFERT COPS MORTALS EN ELS DARRERS CENT ANYS. AVUI ESTÀ A PUNT DE REBRE'N UN ALTRE: EUROVEGAS. 
EL LLIBRE DE JAUME CODINA I VILA (PRAT DE LLOBREGAT, 1923-2007), L'ESTANY D'EN MORAGUES ÉS UNA BONA HISTÒRIA PER CONÈIXER QUE VA REPRESENTAR EL DELTA PER ELS PRATENCS I PER A LA COMARCA DEL BAIX LLOBREGAT, I TAMBÉ PER SABER QUE EN QUEDA ARA MATEIX... DELS PARADISOS CADA VEGADA MÉS PERDUTS.

(Capcelera del blog: "Una ventana al Delta del Llobregat")

LA HISTÒRIA D’UN POBLE: L’ESTANY D’EN MORAGUES AL DELTA DE LLOBREGAT (EL PRAT) DE JAUME CODINA
 
FERRAN AISA
 

(Campanya contra Eurovegas al blog: "Una ventana al Delta del Llobregat")

Jaume Codina i Vila (1923), doctor en Història i llicenciat en Filosofia i Lletres, va dedicar la seva tesi doctoral a estudiar El delta del Llobregat i Barcelona. Gèneres i formes de vida del segle XVI al XX. Professionalment es va dedicar a la docència i a l’arxivística. La seva dedicació a la història ha estat distingida amb la Creu de Sant Jordi. Codina és autor de nombrosos llibres relacionats amb la vida del Prat i de la Comarca del Delta, entre els quals destaca Historia de una plaza (1960), La gent de fang (1966), Els pagesos de Provençana (1989) i La vida i la mort del delta del Llobregat. Jaume Codina ha publicat recentment el bell llibre, L’estany d’en Moragues, naixement del Prat de Llobregat (Ajuntament del Prat de Llobregat, 2005), que recull el naixement del seu poble. 
L’autor, d’una manera acurada, molt bé documentada i amb il·lustracions de Joan Jordà, presenta la història del Prat de Llobregat. Codina explica que el naixement del nucli urbà del seu poble es produí a partir d’una confluència de camins ramaders, aprofitant zones seques del riu Llobregat, lloc que seria l’antiga plaça del Prat. El delta, aleshores, era la gran reserva dels ramats, ovelles, bous i vaques eren traslladats d’una banda a altre del riu amb barques. El punt d’espera del ramat era un antic estany situat a la finca de Bernat Moragues, que pagava tributs al monestir de Sant Pere de les Puelles. 
L’autor d’aquest assaig ha recollit els costums, els protocols i la vida quotidiana dels habitants del Prat de Llobregat, des del segle XIV. Fins i tot publica el nom d’aquests primers pobladors que es deien Ferrer, Godai, Magraner, Moragues, Gassull, etc. Codina es capfica en el món de la pagesia, dels ramaders i dels masovers que, amb el seu esforç, són els que van contribuir decididament a fer realitat la història d’un poble. Jaume Codina ha aconseguit amb aquest assaig dotar als estudiosos d’etnologia, d’antropologia i de sociologia, de la història dels pobles, d’una bona eina de treball.
 
Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 1 de març de 2006)
 

Barcelona balla/Alexandria-Presentació

(Ferran Aisa llegint el Pregó de la 7ª Nit Literària d'Òmnium Sant Cugat)

PRESENTACIÓ A LA LLIBRERIA ALEXANDRIA DE SANT CUGAT DEL VALLÈS


Barcelona balla, de Ferran Aisa



El dijous 31 de maig a la llibreria Alexandria es va presentar el llibre Barcelona balla de l’historiador i escriptor local Ferran Aisa. Va fer la presentació de l’autor el també historiador i polític Jaume Sobrequés, que destacà que aquest llibre venia a omplir un buit en la història de Barcelona, ja que per regla general aquesta se sol centrar en aspectes més rellevants, tot oblidant fets socials quotidians que també marquen molt el caràcter d’un col.lectiu.

En el llibre l’autor fa un exhaustiu estudi del que ha representat el món del ball i la música ballable dins de la societat barcelonina en els tres darrers segles. Els llocs, els costums, les modes, les entitats creades a l’entorn d’aquest fet queden descrites amb una minuciositat que és conseqüència de l’esperit de recerca habitual de l’autor.
 
(Òmnium Cultural, Sant Cugat, 14-6-2012)

Nit de San Joan/poema de Ferran Aisa

BALADA DE LA NIT DE SANT JOAN

FERRAN AISA
    

(Foguera de Sant Joan a Barcelona)

L’època de la meva infància era un temps d’ombres amargues,
se succeïen sovint els miracles, sobretot el màgic instant del foc
a la mítica nit de Sant Joan, flames roges deixaven bocabadats
joves i vells, a tothom, alhora esclataven piules
i ballava el veïnat al terrat guarnit amb banderetes de paper,
música de festa major, mestre: bolero, mambo i rock and roll,
i volaven les faldilles de les noies davant dels nostres ulls d’infant
àvids d’aprendre coses de la vida.
       
Per Sant Joan enceníem fogueres en els mateixos carrers del Raval,
fins i tot els mariners de la sisena flota, borratxos, saltaven el foc
i ens regalaven xiclets Bazoka. Després pujàvem al terrat
guarnit amb llumetes de colors i banderetes del Japó…
Al terrat gaudíem de la coca i de la revetlla amb una mica 
de xampany, música del moment, cantaven els Brincos:  
<<la suave luz de aquel rincón / hizo latir mi corazón...>>
S’enlairaven els coets i esclataven els trons, el gos bordava
enamorat de la lluna i nosaltres ballàvem amb esperit ye-yé
fins a ben entrada la matinada, la vida era una festa...

Fins a l’albada continuava la gresca a la platja o a l’escullera,
i érem feliços a ran de mar i a vol de gavina.
Hi gaudíem del déu vent i sentíem la rosada en la pell,
i vèiem sortir el sol. Eren els anys seixanta
i jo era un adolescent!

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 23 de juny de 2012)
(Poema del llibre inèdit Balada dels temps difícils, )
 

Ferran Aisa-Javier Krahe/Centenari Solidaridad Obrera

REVISTA ALHORA (Badalona, Novembre de 2007),
CENTENARI DE SOLIDARIDAD OBRERA:

 Ferran Aisa presenta llibres i Javier Krahe actúa a Badalona
 

(Coberta del llibre El laberint roig de Ferran Aisa (Pagès, 2005)

Alhora i l'Associació de Joves La Mussara organitzen una xerrada sobre l'evolució del moviment obrer català fins el 1939
   
A la xerrada hi participarà l' historiador llibertari Ferran Aisa, que presentarà les seves tres obres més recents sobre el moviment comunista, llibertari i marxista a Catalunya. La trilogia d'aquest autor es submergeix en l'evolució del moviment llibertari a casa nostra a principis del segle XX en contacte amb els sectors marxistes contraris a la disciplina de Moscou en la vivència de la revolució soviètica. L'obra fa un repàs dels esdeveniments succeïts en aquest moviment entre la República i la Guerra Civil i de les vides de personatges històrics com Joaquín Maurín, Víctor Colomer o Andreu Nin.
 Els llibres d'Aisa també fan un repàs de l'experiència d'Organitzacions com la Federació Comunista Ibèrica, el Bloc Obrer i Camperol i el Partit Obrer d' Unificació Marxista.
La xerrada serà al local de La Mussara, al carrer Sant Joan de La Creu, a les vuit del vespre, aquest dijous 8 de novembre de 2.007.

 

Javier Krahe a Badalona amb motiu del Centenari de Solidaridad Obrera

Amb motiu del centenari del periòdic "Solidaridad Obrera" (1907-2007), òrgan del sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), aquest sindicat ha organitzat un concert amb el cantautor Javier Krahe a Badalona. L'acte serà el proper 1 de desembre, a les 22 hores al Teatre Zorilla. Les entrades -18 €- poden adquirir-se a CNT- Badalona (Pge. Riu Congost 5-11, baixos) tots els dimecres, a partir de les 19 hores. També pots enviar un correu a soliobrera@cnt.es.
 
         Número extraordinari dels Cent anys de la "Soli"
 
La CNT està celebrant actes en commemoració del centenari del seu periòdic des del passat setembre que duraran fins el proper 31 de gener. També des del passat 19 d'octubre està disponible un número extraordinari gratuït del Centenari de la SOLI. Podeu demanar-ho al local social del Pge. Riu Congost, 5-11 baixos 08917 Badalona.
 

(Javier Krahe en una actuació)

 Javier Krahe. (Madrid, 1944) és cantautor. El seu estil es caracteritza per les lletres satíriques. Com a solista, va debutar amb Valle de lágrimas (1980), on ja hi ha l'essencial del seu estil: lletres iròniques, enginyosa rima, amb un embolcall musical senzill (al principi, Krahe anomenava l'acord de Fa "la difícil", per allò de la celleta), però ben treballat pels músics amb qui grava. Als discos que havien de venir, els arranjaments s'acosten sovint al jazz, cosa que convertirà Krahe en un assidu d'un dels locals emblemàtics d'aquest gènere a Madrid, el Café Central.
El perfil de Krahe és el d'un cantautor de culte, sense grans promocions però amb un públic fidel (un cas semblant al de Javier Bergia). Ja des dels inicis, Javier Krahe realitza sovint actuacions de caràcter minimalista arreu de tota Espanya per donar a conéixer la seva obra.
Els contactes amb els mitjans de masses han estat escadussers i controvertits. El 1986, TVE va censurar la seua cançó Cuervo ingenuo (sàtira dels canvis ideològics del PSOE), que hauria d'haver-se emès com a part d'un concert de Joaquín Sabina. El 2004, durant una entrevista al programa de Canal Plus Lo más plus, s'emet un curtmetratge de Krahe en què es mostra com preparar un Crist al forn. Aviat es va inciar una campanya de protestes de la premsa més conservadora, a la qual va cedir el director de la cadena, Jesús Polanco, que va acabar declarant el cantautor persona non grata per al grup PRISA.
 
Publicat per ALHORA (Badalona, 8 de novembre de 2007)  
Etiquetes: Ferran Aisa . Escritor