29/3/15

Endavant el precariat / poema F. Aisa


(Coberta llibre F. Aisa)




ENDAVANT EL PRECARIAT!
 

FERRAN AISA


                                                   Podem parlar més que del proletariat del Precariat       
                                                                                                  Zygmunt Bauman,
                                                                  La riquesa d’uns pocs ens beneficia a tots?

Diuen que ha mort el proletariat per falta de consciència obrera,
però la globalització ha fet aparèixer un nou estament social,
el precariat! Ja no hi ha proletaris, ara tots són precaris,
si abans dèiem: Llarga vida al proletariat!
Ara clamem: Visca el precariat!
Precaris del món agafeu consciència de la vostra situació
de morts de gana, de desnonats, d’estafats, de marginats,
de miserables, de màrtirs del salari, de víctimes de les crisis 

del Capital.
Precaris del món aixequeu-vos  contra la misèria i l’esclavitud
en què us volen mantenir els vostres explotadors,
els vostres dominants, els vostre governants
amb la benedicció dels sindicats majoritaris.
Aixequeu-vos precaris!
No ha canviat res, la historia continua,
és la guerra dels de baix contra els de dalt,
és el combat dels explotats contra els explotadors,
és l’aixecament per a la defensa dels vostres drets,
és la lluita per el pa dels vostres fills,
és la dignitat per a l’emancipació humana.
El precariat ha d’encendre la nova estrella
de la revolució global. Una estrella que sigui la guia
per construir una nova societat sense amos ni manats.
Un món de llibertat, justícia social i vida autogestionària.
Visca el precariat!
I seguint de nou el vell lema de Marx, clamem:
-Precaris del món uniu-vos!

Ferran Aisa-Pàmpols (del llibre Balada dels temps difícils / Balada de los tiempos difíciles, Amargord, Madrid, 2014)

27/3/15

Els mals catalans / David Castillo

SOBRE LA NOCIÓN DEL TIEMPO
VIPERINA NOVELA EN VERSO
SOBRE LOS MALES Y LOS MALOS CATALANES
David Castillo
Editorial: Amargord
(Madrid, 2014)
Pàgines: 99
Preu: 10 euros

POESIA
 





BUROCRÀCIA SENTIMENTAL: CRÒNICA DE LA CORRUPCIÓ POLÍTICA


(Coberta llibre d. cASTILLO)
FERRAN AISA
David Castillo Buils  (Barcelona, 1961), periodista, poeta i novel·lista, coordinador del suplement “Cultura” d'El Punt Avui. És autor de diverses novel·les i de poemaris com ara La muntanya russa, El pont de Mulhberg, Doble Zero, Downtwn i Game Over (premi Carles Riba) ara presenta la versió castellana publicada per Amargord Ediciones (Madrid, 2014) d’El llibre dels mals catalans. Burocràcia sentimental sobre la noció del temps (Columna, Barcelona, 2010). Es tracta d’una irònica  crònica barcelonina o catalana de la vida d’alguns polítics de casa nostra que han viscut dins de la corrupció i del nepotisme. Polítics capaços de tot per assegurar-se la poltrona i el seu “modus vivendis”.  Castillo s’esplaia maleint la burocràcia política convertida  en casta de poder omnipotent. La veritat i la ficció es barregen entre les pàgines d’aquesta novel·la convertida en bàlsam poètic o en aquest llibre de versos que esdevé una novel·la viperina sobre els mals catalans. Castillo traça les línies de la seva història a través d’un triangle (amorós-passional-quotidià.) d’un polític, un poeta i una prostituta d’elit (amant dels dos personatges). La història succeeix a l’època del tripartit que va governa la Generalitat de Catalunya després dels 23 anys de pujolisme. I com es pot veure en el treball de Castillo en lloc de minvar la corruptela instal·lada en el poder aquesta es generalitza amb escàndols financers, crisis d’infraestructures,  ordenances cíviques, corrupció, etc. A l’avís per a navegant que obre el llibre l’autor ens diu: “El paisatge és el d’un país amb milions d’aturats. En cada contenidor d’escombraries hi ha algú espigolant, per els vagons del metro i dels trens de rodalies hi ha un extens catàleg de rodamóns. A la vegada, des del poder, instal·lat en la doble moral, cada dia prohibeixen més coses. Fart i sagaç, el cronista descriu algunes imatges des del consol del insomni, que és una taula de salvació.” Des d’una perspectiva rebel però plens d’ironia  i no exempts d’humor cavalquen els versos de Castillo reivindicant el dret a un salari i un habitatge dignes. I hi posa amb el seu sentit clava una bandera negra contra el poder establert, alhora que denúncia l’eterna corrupció: 
“-Ya sabemos que este acepta dinero, le dice el empresario / a su hijo mientras le explica que ha remitido a un político / diez mil euros en una caja de Montecristos / en un sobre con destinatario claro, para el Partido. / El político, después de una hora de móvil, se guarda /el sobre en la americana y enciende un de los habanos. / (...) Al sacarse la chaqueta para entrar al Camp Nou, al Gamper, / nuestro querido diputado, exconsejal, con sueldo vitalicio,  / percibe el crujido del sobre con los euros. / Los jugadores del Barça salen del túnel / con el himno, tan tópico, a tope. / Se enciende el segundo Montecristo. / Barça, Barça, Barça.”

Ferran Aisa-Pàmpols

(Barcelona, 27 de març de 2015)

18/3/15

Balada dels Ravals / Llibre Ferran Aisa (26)

BIBLIOGRAFIA DE FERRAN AISA-PÀMPOLS (S. XXI) - 26

(Coberta llibre F. Aisa)

FITXA TÈCNICA:

Títol: Balada dels Ravals
Autor: Ferran Aisa
Matèria: Poesia
Idioma: Català
Editorial: Pont del Petroli
Col·lecció: La puça del petroli
(Badalona, 2014)
Pàgines: 41
PRESENTACIÓ: Espai Mallorca (Barcelona), 17 de març de 2015, a càrrec de Paco Fanés i la col·laboració d'Andreu Aisa.

SINOPSI:

Poemes de temàtica autobiogràfica escrits en prosa-poética i en vers.


 BALADA DELS TERRATS DEL RAVAL

                                                                      Des de l’eix del barri Xino,
                                                                               Montjuïc es dibuixava a mitja tarda
                                                                                                              David Castillo,
                                                                                                            de Game over

El terrat era una talaia de la ciutat per guaitar les punxes enlairades
de la Sagrada Família, etern Gaudí, gratant el sostre barceloní.
Però més a prop de casa relluïa la imatge gòtica de la Catedral,
que quan s’il·luminava semblava un vaixell blanc salpant a la nit,
nau que navegava per damunt de la ciutat fosca i poruga.
I encara n’hi havia més, doncs, ai, déus, la màgia nocturna
il•luminava també el Castell de Montjuïc i al cim de Collserola,
el temple del Tibidabo semblava un pastís de merenga.
El terrat era l’espai dels coloms, dels infants, dels gats,
dels negres falziots de primavera, dels enamorats i dels savis
que guaitaven el firmament per descobrir-nos les estrelles,
i amb la seva saviesa deixaven bocabadats a tot el veïnat
amb les explicacions que feien de les belleses amagades
a les llunyanes galàxies i als planetes,
i hi ens feien sentir la remor d’un satèl·lit, i fins i tot ens deia
que un tic-tac era el batec del cor de la gosseta Laika.
Però d’altres veïns més terrenals preferien escoltar,
des d’un aparell de galena, les consignes antifranquistes
de la ràdio “Pirenaica”. I al cel del terrat sentíem les campanes
de les parròquies del barri: Carme, Sant Pau, Sant Agustí.
I si feia aire s’enlairaven els estels al cel del Raval
que eren de tants colors, de tants colors,
com l’Arc de Sant Martí.

Ferran Aisa-Pàmpols



15/3/15

La meva amiga como un vaixell blanc / Joan Salvat-Papasseit

Joan Salvat-Papasseit a Montjuïc




LA MEVA AMIGA COM UN VAIXELL BLANC

Joan Salvat-Papasseit

Aquella verge vinclada als meus braços 
tota es donava però ha fet un gran crit. 
-Oh, amat, no temis! - em deia 
    ajocant-se: 
-No hi ha a la terra cap glavi més fi. 
Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra 
que et faci ofrena d'un amor tan pur. 
No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga: 
¿com ho faria, si era sense tu?- 
I ara s'alçava i jo la vestia 
i els seus cabells destrenava pel coll. 
La carn, flotant al mossec de la vida, 
s'enorgullia de la comunió. 
-¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava 
ara ja és teu, i elevarà el teu cant?- 
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me: 
-Quan corris món, el meu nom ¿què et dirà?- 
A cada mot més la veu endolcia, 
i jo era alhora l'heroi i l'esclau: 
-No et deixaré 
     et diré el nom d'amiga. 
La meva amiga: com un vaixell blanc. 
I encar de nou la prenia en mos braços 
-ja era el seu ventre més alt i més fort. 
I a cada pit un vermell: 
      dues brases 
com la punxada del llavi i del cor. 
 

Joan Salvat Papasseit (Poema publicat en el llibre pòstum Óssa Menor (1925)

13/3/15

Llibres Poesia 1977-1989 / Ferran Aisa

BUBLIOGRAFIA DE FERRAN AISA-PÀMPOLS (S-XX) - POESIA-(1977-1989)


Titol: Arte para una poesia en libertaria en la calle
(Amb motiu de les Jornades Llibertàries)
Autors: Ningú (Pep Castells) i Ferran Aisa
Matèria: Poesia-Plaqueta
Idioma: Castellà - Català
Disseny coberta: Ningú
Edició: Autors
(Barcelona, 1977)
Pàgines: 10
Presentació: Jornades Llibertàries Internacionals-Park Güell, Barcelona, 25 de julio de 1977,
a càrrec dels autors.







Títol: Arran de mar
(Recull poètic, Barcelona, 1967-1986)
Autor: Ferran Aisa-Pàmpols
Pròleg: Gerard Jacas
Matèria: Poesia
Idioma: Català
Disseny coberta: Manel Aisa i Pàmpols
Editorial: Edicions Els Vaixell Blanc (Ateneu Enciclopèdic Popular)
Barcelona, 1986
Pàgines: 42
Presentació: Ràdio La Florida (L'Hospitalet, 23 d'abril de 1987),organitza: Associació de Poetes i Escriptors de Catalunya. Presenta: Guillem Pizarro.


Títol: Todo el fuego sobre el mar
(Poemas, Barcelona, 1967-1985)
Autor: Ferran-Aisa-Pàmpols
Matèria: Poesia
Idioma: Castellà
Disseny coberta: Manel Aisa i Pàmpols
Edirorial: Edicions El Vaixell Blanc (Ateneu Enciclopèdic Popular)
(Barcelona, 1986)
Pàgines: 26
Presentacuó: Secció Artística Literària de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (c/Montalegre, 5), 25 d'abril de 1986, a càrrec de Guillem Pizarro i M. Dolors Canela.


Títol: D'un llarg viatge
Autor: Ferran Aisa-Pàmpols
Matèria: Poesia
Idioma: Català
Disseny coberta: Manel Aisa i Pàmpols
 Edita: Quaderns. Ateneu Enciclopèdic Popular (Barcelona)
(núm. 7, 8 d'abril de 1988
Pàgines: 12


Títol: Laberints
(Barcelona, 1983-1985)
Autor: Ferran Aisa-Pàmpols
Matètia: Poesa
Idioma: Català
Dibuix coberta: Mercè Ferrer
Edita: Quaderns. Ateneu Enciclopèdic Popular (Barcelona)
(núm. 27, 2 de desembre de 1988)
Pàgines: 16


Títol: Chile
Autors: Guillem Pizarro, Gerard Jacas, Ferran Aisa
Matèria: Poesia
Idioma: Castellà
Disseny coberta: Manel Aisa i Pàmpols
Edita: Qiaderns. Ateneu Enciclopèdid Popular (Barcelona)
(núm. 21, 1 d'octubre de 1988)
Pàgines: 12
Presetació: Bar Comunniqué (Hostafracs, 30 de setemvre de 1989), organitza: Associació de Poetes i Escriptors de Catalunya


Títol: Viatge a Grècia
(1986)
Autor: Ferran Aisa-Pàmpols
Matèria:: Poesia
Idioma: Català
Coberta: Fotografia de l'autor
Edita: Quaderns. Ateneu Enciclopèdic Popular (Barcelona)
(núm. 40, 23 d'abril de 1989)
Pàgines: 16



Títol: Gòtic
(Barcelona, 1987-1988)
Autor: Ferran Aisa-Pàmpols
Matèria: Poesia
Idioma: Català
Disseny coberta Manel Aisa i Pàmpols
Rdita: Quaderns. Ateneu Enciclopèdic Popular (Barcelona)
(núm. 48, 2ª quinzena de setembre de 1989)
Pàgines: 20

10/3/15

Ovidi Montllor - Salvat-Papassit -AEP / Article Ferran Aisa

EL CANTAUTOR I ACTOR D'ALCOI OVIDI MONTLLOR VA MORIR EL 10 DE MARÇ DE 1995 PER TANT AVUI FA VINT ANYS. RECUPERO L'ARTICLE QUE VAIG PUBLICAR A "ENCICLOPÈDIC NOTICIARI (CDHS-AEP)" DE L'ACTE ORGANITZAT PER L'ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR A L'ANTIC CENTRE CÍVIC DEL CARRER BLAI DEL POBLE SEC (ACTUAL BIBLIOTECA FRANCESC BOIX) L'ONZE DE JUNY DE 1994. EN HOMENATGE AL CENTENARI DE JOAN SALVAT-PAPASSEIT. AQUEST CONCERT D'OVIDI MONTLLOR ACOMPANYAT A LA GUITARRA PER TOTI SOLER FOU UN DELS DARRERS DEL CANTAUTOR VALENCIÀ.


(Ovidi Montllor i Toti Soler al Centre Cívi Blai. Centenari Joan Salva-Papasseit organitzar per l'AEP. Foto: Ferran Aisa

OVIDI MONTLLOR CANTÀ AL CENTENARI DE JOAN SALVAT-PAPASSEIT

FERRAN AISA



Amb motiu del centenari del naixement del poeta barceloní Joan Salvat-Papasseit,  l’Ateneu Enciclopèdic Popular va organitzar uns actes commemoratius al Centre Cívic Blai, el dia 11 de juny d’enguany. Per tal motiu es realitzà un Recital d’Homenatge  amb la participació del rapsoda Antonio Sola i l’actuació del cantautor Ovidi Montllor, acompanyat a la guitarra per Toti Soler. La presentació va anar a càrrec del company de l’ATENEU, Guillem Pizarro. En primer lloc intervingué Gerard Jacas, vicepresident de l’AEP, el qual va fer memòria de les
diverses vegades que, en els darrers anys, l’Enciclopèdic ha tributat homenatge a Joan Salvat-Papasseit, i que a part de la sensibilitat poètica de Salvat-Papasseit, l’Ateneu commemorava  el centenari d’un antic soci de l’AEP. També va recordar que l’any 1980, la Secció Artística-Literària de l’Ateneu, bateja el seu butlletí amb el nom d’EL VAIXELL BLANC, en homenatge al poema “La meva amiga com un vaixell blanc”. A continuació va ser el rapsoda Antonio Sola  qui comença a recitar els poemes de Salvat-Papasseit que continuarien posteriorment en la veu d’Ovidi Montllor acompanyat a la guitarra magistralment per en Toti Soler. A poc a poc, sense pressa però sense pausa l’Ovidi ens cantà tot el seu repertori sobre el poeta Joan Salvat-Papasseit, cançons que estan recollides en un àlbum de llarga durada editat els anys setanta. Tant en la veu d’Antonio Sola com després amb la d’Ovidi Montllor, els poemes de Salvat anaren omplint el pati i el carrer del Centre Cívic Blai del Poble Sec. Poemes com “Columna
Vertebral: Sageta de Foc”, “Nocturn per a acordió”, “Marx Nupcial”, “Pantalons llargs”, “Ara no es fa però jo encara ho faria”, “Tot l’enyor del demà”, “La meva amiga com un vaixell blanc”, “Res no és mesquí”, etc. En el recinte del Centre Cívic ressonaren els versos de Salvat-Papasseit. Aquells versos solemnes i íntims que ens ompliren de sentiments i de records. Versos com aquells que diuen: “Escopiu a la closca pelada dels cretins”. “Jo he guardat fusta al moll / Vosaltres no sabeu que és guardar fusta al moll”. “Donam la mà que anirem per la riba”. “No vulgueu governar”. “Aquella verge vinclada als meus braços / tota es donava però ha fet un gran crit. / Oh, amat, no temis! en deia ajocant-se / no hi ha a la terra cap glavi més fi.” “Si jo fos pescador / pescaria l’aurora / si jo fos caçador / atraparia el sol / si fos lladre i bandit / m’enduria
les noies. “Ara que estic al llit malalta estic força content”. “Res no és mesquí / perquè els dies passen / i no arriba la mort / nio si l’heu demanada / i si l’heu demanada / us dissimula un clot / perquè per tornar a néixer / necessiteu morir. L’Acte fou íntim i a la vegada emotiu seguit en silenci pel públic que omplia el pati i el carrer. A part del Recital, es va fer una petita exposició que ocupava dues vitrines amb material divers sobre el poeta barceloní. En una d’elles hi havia diversa discografia dedicada a Salvat-Papasseit , discos de Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor,Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Rafael Subirachs, Xavier Ribalta, Enric Llauradó, Lluís Llach i altres. L’altra vitrina contenia llibres, revistes, retalls de premsa, etc. També es van fer dos murals poètics que reproduïen els poemes: “Marxa Nupcial” i “Columna Vertebral: Sageta de Foc”. L’Ateneu edità un butlletí especial amb la reproducció de poemes i textos de Salvat com aquell retall autobiogràfic que publicà a la revista “Un enemic del Poble”, l’Any1917, amb el títol de “J. Salvat-Papasseit”, i que diu: “Jo no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el vers distintiu de les grans opressions. Àdhuc el socialisme n’és una nova forma d’opressió, perquè és un estat seguidor de l’Estat. Seré ara el glossador de la divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes que no senten desig duna Era millor.” El butlletí s’acompanyava d’una breu biografia del poeta. L’Acte comptà amb la col·laboració del Districte Sants-Montjuïc.
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Enciclopèdic Noticiari (CDHS-AEP), núm. 5, novembre de 1994)             

7/3/15

Pa i roses / poema Ferran Aisa

(Coberta del llibre de F.Aisa)


VOLEM PA I ROSES
                                                     
             
Ferran Aisa

                                                                                           Veus, és axí que tot pot començar.
                                                                                                                Gabriel Ferrater,
                                                                                                            Mecànica Terrestre

Trepitjant el fang del camí amb els peus descalços cap el cim infinit de l’èxtasi  
amb la clara il·lusió incontrolada de la màgia sobrenatural 
del nostre temps. Prenent una tassa de te amb llimona amb una mica de canyella 
i mel de farigola, esperant cada nit la flamarada de la vida com avís del gran foc 
revolucionari en què cremarà tot allò que ja és caduc 
i ben podrit del món capitalista.
Volem pa i roses és un clam de llibertat contra la injustícia laboral
que han patit les dones al llarg de la Història.
Les obreres de 1910 van anar a la vaga reclamant la jornada 

de les vuit hores i l’augment de salari. Però no els hi van dar ni pa ni roses,
els amos de les fàbriques van enviar els sicaris, matons a preu fet
contra la reivindicació femenina d’igualtat.
La lluita per a les conquestes socials ha estat molt dura...
La fàbrica tèxtil de Nova York va cremar un dia de març de 1911
amb les treballadores tancades al seu interior, resultat: 123 dones mortes.
Les obreres foren vilment assassinades!
Com oblidar que els rius de Mare Història baixen carregats de sang humana.
El profeta parlava del progrés històric: esclaus, serfs, proletaris, assalariats.
De cop i volta van esclatar vint-i-cinc segles de presa de pèl,
ara només ens queda escoltar al vent a Bob Dylan cantant: -Just like a woman...


Ferran Aisa-Pàmpols (Balada dels temps difícils / Balada de los tiempos difíciles,  

Amargord, Madrid, 2014)

5/3/15

Montjuïc, la muntanya del poble./ Article de Xavier Theros

ARTICLE DE XAVIER THEROS PUBLICAT AL DIARI EL PAÍS SOBRE EL MEU LLIBRE: MONTJUÏC. LA MUNTANYA DEL POBLE.


                        LA CRÒNICA
                      
                      CUESTA ARRIBA

Presencia constante y atalaya única, la montaña de Montjuïc y lo que cobija explica un sinfín de històrias de barcelona.

XAVIER THEROS


Cañones de Montjuïc una constante en la historia de la montaña barcelonesa. Foto Carles Ribas

Dicen que hacer piernas es sano, así que esta mañana me calzo las botas y salgo de paseo. Llevo en mi cabeza la reciente lectura de Montjuïc, la muntanya del poble, del historiador Ferran Aisa (Base), que hace un exhaustivo repaso a sus atractivos, y que será mi GPS en esta ocasión. Parto del paseo de Montjuïc, en uno de cuyos establecimientos (hoy una clínica veterinaria) funcionaba un negocio dedicado a comercializar material de la Sexta Flota norteamericana. Según me contó hace poco un vecino, allí se encontraban artículos muy valorados por niños y adolescentes de mediados del siglo pasado, como gorras de marinero, mecheros Zippo, chicles y golosinas yanquis, o tebeos de superhéroes en versión original. No era extraño que aquel tramo final del Pueblo Seco viviese abocado a todo lo que llegaba del puerto, pues el paisaje todavía sigue dominado por la cercana presencia del mar.
Trepo por los jardines de Walter Benjamin, el filósofo que reflexionó sobre el transeúnte moderno, el flâneur, el hombre en la multitud, siempre atento a las sorpresas que le depara su deambular. Triscando por el paseo de las Baterías contemplo un horizonte marítimo dominado por la amenazadora silueta del castillo, protagonista de bombardeos y ejecuciones, principal responsable de la mala imagen que durante muchos años tuvo Montjuïc. Las baterías a las que alude esta calle eran unos emplazamientos de artillería que vigilaban Barcelona como dos sabuesos. En este ambiente no resulta extraño que el siguiente tramo sea un jardín con pinchos, el de Costa i Llobera dedicado a los cactus, quizás uno de los parques más desconocidos por los barceloneses. Estamos en un territorio de antiguas pedreras, que han dejado su huella en la toponimia como fieros mordiscos en la tierra. Según Aisa, en el año 1881 funcionaban veinticinco de estas grandes explotaciones, como las del Morrot y Antúnez, las de la Font del Gat, La Satalia, los actuales jardines Laribal o el lago de la Foixarda. Esta piedra de excelente calidad sirvió para construir muchos de los edificios de Barcelona (el último edificado con este material fue el Banco de España de la plaza Cataluña, en la posguerra). Grandes sillares de obra, el transporte de los cuales incluso obligó a urbanizar una calle excepcionalmente ancha para su paso, bautizada como Ample.
Sumido en estas reflexiones, me siento a tomar un café descafeinado en la terraza del restaurante Martínez. Para después acercarme al hotel Miramar, ahora entorno de lujo para turistas exigentes, y antaño uno de los bosquecillos adonde los barceloneses subían a coger robellones, espárragos y caracoles. Quizás la leyenda más conocido al respecto sea la del humilde matrimonio que, buscando, se toparon con una olla llena de oro, construyendo la llamada Casa de los Caracoles en la intersección de las calles Tamarit y Entença. Pensando en tesoros paso frente a los jardines Joan Brossa, donde se encontraba el parque de atracciones. La vecina estación del funicular se encuentra frente a uno de los pocos chiringuitos que siguen en pie, desde donde desciendo hasta el estadio de La Satalia. Por aquí había muchas fuentes con merenderos y huertos, como el de la Font Trobada que actualmente reivindica un grupo de vecinos de Poble Sec. En lugares como éste se reunían agrupaciones cómico-festivas como la Colla de l’Arrós o la Colla de l’Esqueixada, que como todas las demás estaba encomendada a san Mus, patrón de los chatos. Estos desfilaban muy marciales por el Raval con grandes tenedores y cucharas al hombro, para subir a la montaña donde compartir un arroz con conejo o una costellada. La Font Trobada estuvo abierta hasta finales de los años ochenta, después de haber acogido el baile La Walkiria y posteriormente el restaurante Rías Baixas, punto de encuentro para la comunidad gallega en Barcelona.
Como un montañero experto, ataco el pasaje Antic de València y sus calles adyacentes (como el pasaje sin salida de Serrahima, o las empinadas callejuelas de Julià y de Martras), que recuerdan con sus casitas bajas la época de la Agrupació d’Hortolans de la Muntanya de Montjuïc, un grupo de ciudadanos que en los años de la Segunda República cultivaban diversas huertas por toda la montaña. Ya un poco fatigado, sigo por el paseo de Santa Madrona y paso frente a la Font del Gat, donde era costumbre acudir para el entierro de la sardina, o a celebrar las verbenas preceptivas de San Juan, San Pedro y San Jaime. De esta manera, llego finalmente a la avenida del Estadi, que alude a la estrecha relación entre el deporte y Montjuïc. Por este lugar, entre 1955 y 1986 se celebraron las 24 Horas de Motociclismo (desde mi casa, el ruido era tan fuerte que ese día no podíamos dormir). Paso frente al estadio Lluís Companys, donde en 1931 se enfrentaron los boxeadores Paulino Uzcudun y Primo Carnera frente a noventa mil espectadores. Más arriba estaba el barrio de barracas de Can Valero, uno de los varios que existían diseminados por toda la montaña que a finales de los años cincuenta albergaba a unas 30.000 personas. Por una vía dedicada a Pierre de Coubertin desciendo hasta la calle del Polvorín, que aún cobija el arsenal de 1773 que guardaba la pólvora para los cañones del castillo. Concluyo mi caminata en la plaza Buenaventura Durruti y en la Gran Vía vieja. Quiero pensar que mi salud me lo agradece, mientras regreso a mi casa con ganas de repasar el libro de Aisa para saber más cosas sobre todo aquello que ha captado mi atención. Punto fundacional de la ciudad, presencia constante y atalaya única, la montaña de Montjuïc nos explica un sinfín de historias de nuestra historia con un simple paseo matinal..

Xavier Theros

(El País, 21 de febrero de 2015)