Federico Urales / Mi Vida / Ferran Aisa

LA BARANA DEL VENT Mi vida de Federico Urales Ferran Aisa

Acaba de ser publicada per la Universitat de Barcelona i la Universitat Rovira i Virgili l’autobiografia de Federico Urales, pseudònim de Joan Montseny Carret (Reus, 1864-Salon de Vergt, 1942), Mi vida, edició de Teresa Abelló i Ginés Puente amb escrits de Jordi Martí Font i Jaume D. Rodríguez Madrazo. Mi vida s’havia publicat en tres volums els anys 1930 i 1931 per les edicions La Revista Blanca, ara les tenim en un sol volum de 513 pàgines. Federico Urales va escriure aquests textos el 1929 quan tenia 64 anys. Les seves remembrances son una gran aportació a la història del moviment anarquista ibèric de finals del segle XIX. que ell la va viure en primera persona. El llibre comença amb la seva vida a Reus on aprendrà l’ofici de boter, les primeres passes cap a la idea anarquista en el Centre d’Amics, la seva militància a la Internacional obrera, la lluita obrera, els seus estudis de magisteri, l’etapa de professor laic i els escrits rebels plens d’indignació. Urales sap que les lluites signifiquen persecució i repressió: “porque a los obreros en Catalunya, antes siendo federalistas y luego siendo anarquistas, desde el año 1840 se les persigue encarnizadamente.” Denuncia la repressió contra els anarquistes anomenats “Màrtirs de Chicago”. El març 1891 es casa amb la mestra racionalista Teresa Mañé (Soledad Gustavo), un mes després és detingut com organitzador del Primer de Maig a Reus. La presó serà una constant per el jove Urales, el 1892 torna a ser detingut acusat d’escriure un full de protesta contra les execucions dels anarquistes de Jerez i contra els que són acusats de formar part de La Mà Negra. Urales denunciarà els afers repressius que l’Estat emprèn contra la classe obrera, especialment contra el moviment anarquista, hi escriu textos com El proceso de un gran crimen on denúncia els procediments inquisitorials dels tinents de la Guàrdia Civil, Narciso Portas i Alfredo Peña, torturadors dels detinguts com còmplices de Pallàs en l’atemptat contra el capità general Martínez Campos. Entre els executats d’aquest cas hi ha el seu amic Manuel Archs, del qual publica una carta dirigida al seu fill des del Castell de Montjuïc: “Las ideas anarquistas tienen por base la libertad y el amor, dejando a disposición de todos los individuos todo cuanto la naturaleza produzca y todo cuanto la inteligencia humana fabrique.” Federico Urales coneixerà i patirà durament la repressió al ser detingut, encausat i condemnat en l’anomenat Procés de Montjuïc derivat de l’atemptat contra la processó de Corpus del carrer Canvis Nous. Al Castell de Montjuïc conviurà amb els principals escriptors anarquistes a Catalunya: Fernando Tarrida del Mármol, Pere Corominas, Josep Llunas, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt i molts altres militants que seran sotmesos a tortura terrorífica, alhora cinc companys són executats. Urales explica amb tot detall aquesta època en què l’anarquisme era perseguit a mort i es decretava la llei antianarquista. Una vegada alliberats del captiveri 28 militants anarquistes són expulsats d’Espanya i enviats en un vaixell a Anglaterra. Urales, Lorenzo, Tarrida, Claramunt, etc., viuran a Londres rebent la solidaritat del Comitè d’Ajuda als Refugiats Espanyols. Posteriorment viuran una temporada a París on coneix a Jean Grave. La lectura d’aquest immens treball és una formidable lliçó d’història del moviment obrer de caire anarquista, un llibre imprescindible. A través d’Urales seguim la seva relació amb intel·lectuals com Malato, Malatesta, Kropotkin, Mella, Ferrer i Guàrdia, Giner de los Ríos, Lerroux, Dicenta, Unamuno, Clarín, Azorín, etc. Urales i la seva esposa retornaran a Espanya establint-se a Madrid on participaran en la Campanya Internacional a favor de les Víctimes de Montjuïc. fundaran La Revista Blanca i Tierra y Libertad. A proposta de Ferrer i Guàrdia, Urales publicarà Sembrando flores, llibre de lectura de l’Escola Moderna. Durant l’estada a Madrid el 1905, Federico Urales i Soledad Gustavo tindran una filla, Federica Montseny Mañé. A les darreres pàgines de Mi vida, Urales s’endinsa als anys vint, temps de pistolerisme i dictadura en què, novament, però ara des de Barcelona publicaran La Revista Blanca i apareixerà La Novela Ideal. Ferran Aisa-Pàmpols (Solidaridad Obrera núm. 379, 12 d’abril de 2021)

Rai Ferrer / Ferran Aisa

La barana del vent

Rai ferrer, un artista llibertari

Ferran Aisa

Il·lustració de Rai Ferrer per el llibre "El Raval de Barcelona" de Ferran Aisa

El 13 de setembre del 2017 ens arribava la noticia de la desaparició del company i artista llibertari Rai Ferrer, tenia 75 anys i vivia a Barcelona des dels 7 anys en plena època de la postguerra, on havia arribat des de Manciles (Burgos) amb la seva mare i la seva germana. Va passar uns anys de la seva infància a un auspici i fins i tot va ser internat a un sanatori a causa de la tuberculosi. A la sortida es va posar a treballar en una farmàcia i una llibreria. Als setze anys va entrar d’aprenent a l’editorial Bruguera on es feien la majoria de tebeos d’aquell temps. Després d’una etapa com repartidor de paquets va passar a compaginar les revistes juvenils DDT i Can Can. Més endavant va ser director artístic de la revista juvenil Strong, que presentà els populars còmics Lucky Luke, Spirou i els Barrufets. Ferrer l’any 1977 va fundar amb Luis Díaz y Josep Solà el col·lectiu Onomatopeya, que va tenir un gran èxit a la transició amb treballs sobre Chicago 1886, Durruti, la guerrilla urbana anarquista, Miguel Hernández, etc. Amb el col·lectiu Onomatopeya va col·laborar a les revistes El Viejo Topo, Por Favor, Interviú y Fotogramas. Rai Ferrer era un artista polifacètic, historiador, periodista, il·lustrador gràfic i poeta. Aquesta darrera faceta era la menys coneguda de Ferrer, però, en els homenatges anuals a Durruti-Ascaso-Ferrer i Guàrdia, al cementiri de Montjuïc, havia llegit versos com aquest fragment: “Compañeros caídos en la lucha / Durruti, Ascaso, Guardia, / compañeros eternos, / cuantos y cuantos somos / ahora mismo, / pensando en vuestro ejemplo / que es el nuestro.” La seva obra gràfica era hereva de mestres del fotomuntatge  i de la il·lustració com John Heartfield i Josep Renau. Va il·lustrar cobertes per les editorials Ariel i Anagrama. L’obra de Ferrer ha quedat plasmada en portades de llibres, cartells de cinema i a vinyetes com Carrer, Diario 16, Diari de Barcelona i El Periódico de Catalunya. Algunes de les seves vinyetes publicades dins de la secció “Efemèrides” van ser exposades l’octubre del 2016 al Casal del Barri de la Prosperitat, on destacaven il·lustracions de fets de la nostra història amb personatges com El Noi del Sucre, Durruti, Ferrer i Guàrdia i Puig Antich. Ferrer va dissenyar alguns dels cartells d’actes de l’Ateneu Enciclopèdic Popular com els homenatges a Seguí, García Lorca i el centenari de l’entitat. Un dels seus darrers dibuixos il·lustra un poema del meu llibre “El Raval de Barcelona”. Com escriptor i historiador destaca amb diverses obres de temàtica llibertària com Durruti, 1896-1936 i Viento del pueblo, realitzat conjuntament amb el dibuixant Carlos Azagra, en commemoració del centenari de la CNT. Rai Ferrer, membre de l’ACEC (Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya), va rebre un homenatge pòstum a l’Ateneu Barcelonès el passat mes de març en què intervingueren alguns dels seus amics i la seva vídua, la periodista Marie Claire Uberquoi, i es va passar un documental sobre la vida de l’artista. El crític d’art Josep Maria Cadena, digué que “Rai era un anarquista que conjugava la gent, que no la separava...” El periodista Jaume Fabre afirmà que Ferrer: “havia recollit el millor esperit anarquista dels anys trenta. Destacava per la seva generositat, t’ho donava tot.” Finalment, Antonina Rodrigo, manifestà que Rai Ferrer: “Era fidel a les idees llibertàries i a una forma de ser per sempre fraternal.”

Ferran Aisa-Pàmpols

(Solidaridad Obrera, n. 371, juliol de 2018)

Ràdio CNT-FAI / Ferran Aisa

LA BARANA DEL VENT

L’EMISSORA CONFEDERAL CNT-FAI

FERRAN AISA

La Guerra Civil espanyola va ser pionera en l’ús de les noves tecnologies en el camp de la telecomunicació, sobre tot en l’emissió de propaganda i consignes a través de les emissores de ràdio. A través de tècnics de radiofonia, telefonia i telegrafia sense fils es van instal·lar les emissores de les organitzacions polítiques i sindicals. Després dels fets del 19 de juliol de 1936 apareixen, a Catalunya les emissores de ràdio de la CNT-FAI, POUM, PSUC, ERC i UGT. Les quals conviuen amb Ràdio Barcelona (controlada per CNT-UGT) i per Ràdio Associació de Catalunya (controlada per la Generalitat). Des les emissores creades per les organitzacions la que tingué una programació més concreta i més llarga durada fou l’anomenada ECN 1 Ràdio CNT-FAI Barcelona. L’Organització Confederal, a través de les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI, va posar en funcionament a finals d’agost de 1936 les seves emissions en ona normal i en extracurta, per tant la veu de la CNT-FAI arribava no únicament a Catalunya o a la resta d’Espanya, sinó a tot Europa i Amèrica. L’estació radiofònica es va instal·lar a la quarta planta de la Casa CNT-FAI de la Via Laietana, 32. Durant nou mesos i mig l’emissora confederal va esdevenir l’estació radiofònica més important del proletariat català amb influencia a les zones republicanes i a la resta del món.

La primera emissió oficial fou el 3 de setembre de 1936 amb els parlaments del director de les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI, Jacinto Toryho y del Secretari General de la CNT, Marià Rodríguez Vázquez “Marianet”. La programació s’iniciava amb els himnes confederals i seguia amb l’emissió de butlletins parlats en diverses llengües, entre elles l’esperanto. L’emissora confederal emetia butlletins de guerra i servia de bústia pels milicians que eren al front. A més es rebien comunicacions diàries dels corresponsals confederal via línia telefònica o telegràfica des dels diversos fronts de guerra. No hi faltava ni la música, ni l’humor, ni la cultura. Per les ones hertzianes s’emetia al·locucions, conferències, reportatges, entrevistes, recitals poètics i tota mena de comentaris de la Barcelona revolucionària. Les xerrades per la ràdio eren efectuades per els militants dels sindicats i pels intel·lectuals llibertaris. La temàtica abordava temes sindicals, històrics, ideològics, culturals, econòmics, científiques, sexuals, etc. Entre els programes habituals de l’emissora ECN 1 Ràdio CNT-FAI hi havia “Solidaridad Obrera hablada”, “Escuela de Militantes”, “Mujeres Libres”, “Juventudes Libertarias”.

L’emissora retransmetia en directe els mítings confederals o els unitaris amb les diverses forces polítiques antifeixistes. També s’emetia les xerrades que s’efectuaven periòdicament al Cinema Coliseum i, a més, l’emissora contava amb diversos equips volants. Jacinto Toryho, director de l’emissora, comptava amb un planter de periodistes i militats llibertaris que col·laboraven en la ràdio confederal com Jaume R. Magriñà, Joaquín Montero, Ada Martí i els redactors de la Soli Carlos de Sirval, Francisco Pellicer, Ezequiel Enderiz, Antonio Vidal i Jaume Balius. Entre els intel·lectuals anarquistes realitzaven xerrades sovint personatges com Félix Martí Ibáñez, Gonzalo de Reparaz, Alberto Carsi, Floreal Ocaña, Federico Urales, Manuel Buenacasa i Joan Puig Elias. Per les ones feien les seves alocucions militants destacats com Durruti, “Marianet”, Federica Montseny, Joan Peiró, Joan Garcia Oliver, Lucia Sánchez Saornil, Joan P. Fàbregas, Diego Abad de Santillán. Pere Herrera, Francesc Isgleas, Manuel Muñoz Díez, Vicente Pérez “Combina”, Jaume Aragó, etc. I la col·laboració internacional va tenir de protagonistes a Rudolf Rocker, Camillo Berneri, Emma Goldman, Sebastien Faure, Gaston Leval, Agustín Souchy, Helmunt Rudiger, Alexander Shapiro, Pierre Besnard… I també es van entrevistar o van col·laborar esporàdicament intel·lectuals antifeixistes  com León Felipe, Tristan Tzara, Charles Vildrac, Erwin Piscator, Carl Einstein, John Dos Passos... Les emissores de les organitzacions polítiques i sindicals, entre elles la ECN 1 Ràdio CNT-FAI Barcelona va ser clausurada per ordre de les autoritats republicanes el 16 de juny de 1937.

Ferran Aisa-Pàmpols (Solidaridad Obrera, núm. 365, 27-8-2016)

Il·lustradors Solidaridad Obrera 1931.1933 - J.A. PImentel / Ferran Aisa

LA BARANA DEL VENT

IL·LUSTRADORS DE LA SOLI EN TEMPS DE LA REPÚBLICA

FERRAN AISA

Josep Antoni Pimentel Clavijo ha publicat recentment un llibre interessant sobre els dibuixants de la Soli durant el primer bienni de la Segona República. Voces críticas il·lustrades ha estat publicat per

el Centre d’Estudis Llibertaris Federica Montseny.

La pedagogia de la imatge ha estat sempre present en els publicacions llibertàries, sobretot en les del segle XIX i l’inici del XX n’era molt habitual trobar entre els escrits dibuixos d’autors com Pellicer, Opisso, Casas, Apel·les Mestres i molts altres dibuixants anònims. Conforme avançava el temps la pedagogia n’era una altra i el cas que ens ocupa d’aquets llibre n’és un altre. Sí, els dibuixos són visualment importants per explicar un fet, però a la vegada esdevé un punt crític a fets concrets de la política i de la vida quotidiana i de la lluita obrera. Xavier Díez, en el pròleg, escriu: “La estètica, mediante las manifestacions artísticas, resultan una insustituible fórmula de conocimiento histórico. Y cuando habló de conocimiento histórico no me estoy refiriendo a una mera reproducción de los hechos, sinó a su difícil inserción en su contexto, a la capacidad de captar esencialmente el espírutu de un instante.”

Josep Pimentel s’ha immergit en la investigació del diari confederal en uns moments d’aquets període que transcorre entre els anys 1931 i el 1933. Anys d’esperances però també de frustracions i que l’òrgan de la CNT, aleshores dirigit per militants com Joan Peiró (1931), Felipe Alaiz (1932) i Liberto Callejas (1933), va saber estar a l’altura de les circumstàncies. Temps en què la Soli llançava diàriament entre 26.000 i 40.000 exemplars. Pimentel ha analitzat tots els números d’aquesta època en què proclamada la República s’havia constituït un govern republicà-socialista, és a dir entre la data de la constitució d’aquest govern el 15 de desembre de 1931 fins el 19 de novembre de 1933 data de les eleccions generals que donarien pas al segon bienni republicà, anomenat bienni negre. L’autor d’aquest treball ha tingut que investigar a fons els diversos números publicats en aquest període (del 333 al 827), una gran tasca de formigueta i de paciència per anar descobrint la riquesa que amaga una publicació com la Soli d’aquella època i que fins ara no havia estat estudiada com cal. Els dibuixant de l’època sabien plasmar amb les seves il·lustracions l’esperit del moment amb la crítica corresponent al fet diari al que feien referència. Entre els dibuixants de la Soli estudiats per Pimentel destaquen NIU, pseudònim de Melcior Niubó i Santdiumenge (La Fuiola-Lleida, 1912-1982); GRAPA (Gustau Vila i Berguedà (Sabadell, 1894-Toulouse, 1939), BOY (Ramon Estany i Serra (Capellades, 1899-Barcelona, 1960). El llibre reprodueix nombroses il·lustracions dels dibuixos que anaven en portada o entre les pàgines comentant un tema concret d’actualitat. L’autor segueix amb les il·lustracions els temes candents del moment com són la política del govern republicà, la reforma agrària, l’Estatut de Catalunya, l’ERC, la repressió, la fam, l’aixecament militar, l’abstencionisme, el panorama internacional, etc. Un bon treball de Josep Antoni Pimentel que feia falta en la bibliografia de l’anarcosindicalisme ibèric.

Ferran Aisa-Pàmpols (Solidaridad Obrera núm. 364, 21-4-2016)

Salvat-Papasseit i el nacionalisme / Ferran Aisa

LA BARANA DEL VENT

SALVAT-PAPASSEIT I EL NACIONALISME

Ferran Aisa
 

(J. Salvat-Papasseit cap a 1917)

Joan Salvat-Papasseit, després de la seva etapa de redactor de Los Miserables i de Justicia Social, on escriu els seus articles amb el nom de Gorkiano i que publicarà posteriorment el 1918 en el llibre Humo de fábrica. L’any 1916 comença a escriure en català i ho fa en el periòdic Sabadell Federal. Salvat-Papasseit escriu cinc articles que ara continuen essent actuals: 1. “La Nacionalitat i el Socialisme”, 2. “El Cas de Catalunya”, 3. “Els Sense-Pàtria”, 4. “Un sentiment que es mor” i “Pobles-Robinsons”.
Aquests escrits del jove escriptor barceloní, només tenia vint-i-dos anys, són antinacionalistes en el sentit antiburgés, però sobretot marcats per l’internacionalisme i per la lluita social. En els primer dels cinc articles escriu: 

“Lo del Nacionalisme és com la religió, deia jo fa pocs dies a jove biskaitarra. Si cerquéssim vint homes de sectes oposades -i no fora difícils de trobar-los-, cap d’ells sabria dir-nos la veritat de Déu. I no obstant, són fanàtics d’allò que s’imaginen, i embruteixen els pobles per conquerir l’Estat a la creença llur. També els nacionalistes mostren la seva pàtria com espìll de grandeses, i cap sabria dir-nos que vol dir pàtria.  (...) És clar que hi ha Nacions -entitats naturals-, quina vida és migrada per l’Estat, però el Nacionalisme no admet l’acceptació com a problema. El problema cabdal per a la Humanitat, damunt de tot problema, és el del productor. En una u altra forma, un país tributari és un país esclau; la llibertat del poble no està en què l’amo sigui natural o estranger, sinó que hi hagi amo. Si una Nació està formada per homes llibertaris no existeix força al món per a dominar-la; si una Nació és formada per homes que no anhelen redempció, què els vindrà de pitjor que no duguin a l’ànima.” 

Salvat-Papasseit analitzà el cas de Catalunya i del País Basc com a petites nacions dins d’Espanya, i parla dels sentiments que formen les pàtries i fa comparació dels que s’atrinxeren amb la bandera des del camp polític per servir els seus propis interessos: 

“De les Nacions petites que avui formen l’Espanya, concretes definides per llur aspiració per “governament propi, n’hi ha dues: Basconia i Catalunya. (...) Natural conseqüència d’aquesta aspiració del poble català, són dos partits polítics quin lema sembla ésser una mena de Deustchaland Über Aller. Una dreta, oligàrquica, integrada tan sols per gent burgesa, per grans capitalistes, que ho agabella lot, les vides dels obrers i les intel·ligències dels que són estudiosos; i una esquerra en fraccions que per distingir-se de la dreta es diu nacionalista-socialista.(...) Més alt que les banderes i els altars, cobertores de crims i de pillatges, estan els que treballen i no poden menjar.” 

Salvat-Papasseit en “Els sense pàtria” defensa l’individu davant l’Estat i aixeca el seu fuet per fer fora del temple els nacionalistes que ho són per damunt de la misèria del poble. I a “Un sentiment que es mor” critica la exaltació de les pàtries: 

“La pàtria és sols dels rics, com escrigué l’Hervé abans de la guerra. Mireu si no la compren i la venen.” 

I a “Pobles Robinsons” fa una dura crítica a l’Estat on cada nacionalista pensa fer de la seva pàtria “un poble-Robinson”, és a dir una illa on es recrea una pàtria governada per “nosaltres sols” a imatge de les altres pàtries burgeses.
Salvat-Papasseit sap que la Nació no es pot entendre sense la qüestió social, ni sense la llibertat individual, i sap que “la llibertat no és cada per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyat.”

Ferran Aisa-Pàmpols (Article del 20 de setembre de 2015 per publicar a Solidaridad Obrera)

Anarquistas vengadores -F,Barbero / F. Aisa

LA BARANA DEL VENT
 
ANARQUISTES VENGADORS (Llibre de Fernando Barbero)
 
Ferran Aisa

 
 

(Coberta del llibre de F. Barbero)

Fernando Barbero Carrasco és l’autor de Anarquistas vengadores (Queimada, Madrid, 2013) un excel·lent treball en què fa un repàs dels atemptats reivindicatius efectuats per militants anarquistes arreu del món des de finals del segle XIX fins a les primeres
dècades del segle XX. L’autor recrea el moment històric en què es van produir els atemptats, la seva significació i la repercussió que van tenir. L’assaig comença amb l’atemptat que Sante Geronimo Caserio va efectuar el 24 de juny 1894 contra el president de la República francesa Sadi Carnot i l’allarga fins els les accions violentes realitzades per el Grup “Los Solidarios”. L’autor explica amb tota mena de detall en què consistia la repressió-acció-reacció en què es desenvolupaven els atemptats anarquistes, que d’una manera individual o de petit nucli decidia posar en pràctica el fet de venjança contra els pilars del sistema burges capitalista. Fernando Barbero, a la introducció, escriu: <<Si queremos estudiar o simplemente  conocer algún aspecto de la Historia, debemos situar su entorno social y político. Y en el caso de los asuntos que trataremos en este libro, debemos indagar sobre las circunstancias que rodean los hechos que pueden llevar a personas cultas y moralmente elevadas, a proyectar y perpetrar la muerte de personalidades políticas de importantísima magnitud.>> I d’aquesta manera l’autor ens acosta als grans fets contra reis, presidents de governs i cardenals efectuats per l’ira  vindicativa de llibertaris. Fernando Barbero recull documents tan originals com les lletres de les cançons a Sante Caserio que encara avui es poden escoltar a Youtube en la veu de les cantants italianes Caterina Bueno i Daniele Sepe. També es força original el poema de Valle-Inclán dedicat a Mateo Morral, el bibliotecari de l’Escola Moderna que va atemptar contra el rei Alfons XIII el dia del seu casament.
L’escriptor dels esperpents va escriure “Rosa de llamas” que recull aquest fragment: <<En mi senda estabas, mendigo escotero, / con tu torbellino de acciones y ciencias: / Las rojas blasfemias por pan justiciero, / y las utopías de nuevas conciencias. / ¡Tu fuiste en mi vida una llamarada / por tu negro verbo Mateo Morral! / ¡Por su dolor negro! / ¡Por su alma enconada, / que estalló en las ruedas del Carro Real!...>>
Fernando Barbero ha aconseguit fer una síntesi important per donar a conèixer els fets Històrics principals tant succeïts a Europa  o Amèrica com els atemptats fets a Espanya. Així descriu perfectament l’assassinat dels presidents del govern espanyols Antonio Cánovas del Castillo, José Canalejas y Eduardo Dato. Tots ells efectuats per anarquistes ja sigui a nivell individual com és el cas d’Angeiolillo i Pardiñas contra Cànovas i Canalejas, respectivament; i col·lectiu com fou el cas de l’assassinat polític de Dato, realitzat per un escamot anarcosindicalista format per Pere Mateu, Lluís Nicolau i Ramon Casanellas. L’autor de l’assaig té cura d’explicar-nos els preparatius i els detalls de l’acció, així com la repercussió posterior a l’atemptat. Aquest assaig de Fernando Barbero no solament recupera uns fets d’importància històrica sinó que els mateixos fets ens conviden a la reflexió.

Ferran Aisa-Pàmpols (Solidaridad Obrera, núm. 356, 19-10-2013)

Albert Camius . España Libre / Ferran Aisa

¡España libre! de Albert Camus
 
Ferran Aisa

 

(Coberta llibre A. Camus)

L’editorial madrilenya “la linterna sorda” ha editat recentment dos llibres dedicats als articles de premsa publicats els anys quaranta i cinquanta del segle passat per l’escriptor Albert Camus (1913-1960). El primer porta per títol La sangre de la libertad que recull sobretot els escrits del periòdic Combat i el segon titulat ¡España Libre! inclou articles publicats a CNT, Combat, L’Express, etc., entrevistes i diversos discursos pronunciats en actes organitzats per entitats republicanes i llibertàries de l’exili espanyol. Aquest mateix títol ¡España Libre! ja havia estat editat a Mèxic l’any 1966 por Editores Mexicanos Unidos S.A., amb la recopilació i traducció dels articles per Juan Manuel Molina, el qual al pròleg manifestava: <<Con la muerte de Albert Camus tenemos la sensación que el mundo ha quedado huérfano.>> 
Camus s’havia erigit en el gran intel·lectual defensor dels desfavorits i dels vençuts i amb les seves obres aportava llum a tots aquells que havien patit les conseqüències de les guerres i de les cruels repressions que seguiren tant a l’Espanya franquista com a l’Europa hitleriana. Camus que considerava la llibertat com la seva única pàtria alçava la veu per defensar els oprimits. La nova edició d’aquest magnífic llibre d’articles d’Albert Camus ha estat revisat per la néta de Juan Manuel Molina, Dalia Álvarez Molina, la qual ha comptat amb l’excel·lent col·laboració d’estudiosos de l’obra del Premi Nobel, Ana Muiña i Agustín Villalba. L’actual edició supera a l’anterior de 1966 en el número d’articles i parlaments recuperats, en els quals vèiem com el pensament de Camus es posa al servei no dels que escriuen triomfalment la història sinó dels que la pateixen. La seva veu rebel s’aixeca contra la llosa del poder tant de les dictadures de tota mena com de les falses democràcies. 
Albert Camus participa activament a actes culturals, ofereix conferències i pren la paraula en mítings a favor de l’Espanya republicana. El novembre de 1955 és un dels ponents a l’acte dedicat al 350 aniversari del Quixot de Cervantes, el qual és organitzat per el Suplement Literari de Solidaridad Obrera, Camus diu: <<Puede ser que ese día en que según las sentencias desconcertantes de Don Quijote “la pala y la azada se unirán con la caballería andante”, los perseguidos y los exiliados se reunirán al fin, y el sueño azorado y febril de la vida se transfigurará en una realidad deifinitiva que Cervantes y su pueblo han inventado y nos ha legado para que nosotros  la defendamos, incansablemente, hasta que la Historia  y los hombres se decidan a reconocerla y saludarla.>> 
Albert Camus, que sentia España com la seva pròpia terra, coneixia amplament les aspiracions llibertàries del poble espanyol, l’any 1944, a CNT, escriu: <<Pero todos los que conocen España saben que el comunismo nunca ha tenido en ella ninguna posibilidad real.>> L’actual edició d’¡España Libre! és realment una important aportació a la bibliografia en espanyol de l’obra d’Albert Camus, el qual, en una entrevista publicada a l’Espagne Republicaine, afirmà: <<La libertad ha de ser para todos o para nadie. Cada vez que en cualquier parte del mundo se le carga a un hombre de cadenas, nos sentimos nosotros un poco encadenados.>>


Ferran Aisa-Pàmpols, 
(Solidaridad Obrera, núm. 57, 7 de novembre de 2014)
   

Barcelona no existeix / David Castillo

LA BARANA DEL VENT
 
BARCELONA NO EXISTEIX
 

/Coberta del llibre de David Castillo)

FERRAN AISA
 


David Castillo (Barcelona, 1961), periodista, crític i poeta amb obres com Game Over (premi Carles Riba) o El Pont de Mühlberg i amb antologies poètiques bilingües com En tierra de nadie i Bandera negra. També és autor de novel·les com El cel del infern i No miris enrere, on el món àcrata i cenetista dels anys setanta són els protagonistes a través del llibertari heterodox Dani Cajal. Barcelona no existeix és el títol de la nova novel·la de David Castillo, títol que extreu d’un poema del poeta llibertari i contracultural, Pere Marcilla: <<Barcelona se cerró sobre si misma y desapareció. Lo habían conseguido. Les dejamos que se salieran con la suya...>> 
Castillo, a través d’aquests versos, trama la història d’una novel·la futurista amb aires de distòpia. Si altres autors com Manuel de Pedrolo, a Mecanoscrit de segon origen, presenta un panorama desolador després d’una explosió atòmica; o  Cormac Maccarthy, a La carretera,mostra el món terrorífic després d’una gran catàstrofe ecològica; ara David Castillo ens guia per una Barcelona completament desconeguda on la gran crisi financera, econòmica i moral ha enfonsat la societat  i la ciutat s’ha convertit en un infern dominada per bandes armades, milícies de la joventut o per la pròpia policia governamental. Uns i altres controlen diversos espais de la ciutat o del subsòl tant de les clavegueres com del metro. 
El protagonista és un vell periodista de vuitanta anys que rep l’encàrrec d’un home del poder perquè faci de mitjancer amb les Milícies de la Joventut per tal de recuperar la pau. La Barcelona apocalíptica de Castillo és completament sòrdida sense turistes, botigues ni bancs, on la prostitució s’ha multiplicat, com també les drogues i l’alcohol. La vida ha deixat de tenir un pes específic, la fam és la tònica general on regna el mercat negre, i el caos i la decadència són els amos de Barcelona, on ja no pinten res ni independentistes ni socialistes. Tot va començar quan la gent va deixar de creure en el sistema democràtic i amb els seus representants. Eren temps en què el treball o la seguretat havien passat a millor vida. Quan el poder va començar a segrestar la llibertat i les prohibicions elementals van portar els ciutadans a ser novament súbdits. Castillo ens transporta a la Barcelona del 2040 on la gent ja no sap qui era Proudhon o Engels, ni tan sols Bob Marley o Bob Dylan. La fallida econòmica ja sense rescats possibles s’havia endut per davant la majoria d’estats europeus. Sense diners circulant, els carrers s’havien convertit en una selva. El sistema s’havia enfonsat. Mercenaris pels carrers demanant documentació als transeünts, cotxes convertits en barricada, desordre urbà. La Ciutat Vella és el lloc on encara queda un petit nucli governamental, mentre que l’Eixample és la terra de ningú. La corrupció i la banalització s’unia a la ruïna econòmica i s’afegia a una devastadora manca d’idees. Bandes armades pul·lulaven per les barriades, Barcelona era una ciutat sense lei. És un món sense esperança, un món apocalíptic on l’optimisme ha desaparegut de l’horitzó. 
Una bona novel·la que ens transporta a un futur imaginari on tot s’ha enfonsat, Castillo fa dialogar els protagonistes: <<-Allò es va enfonsar, perquè s’havia d’enfonsar. Els catalans només pensaven en tres coses: el menjar, el sexe i l’oci. Com al final de l’imperi romà. -Bé, et recordo que Catalunya no va ser l’única que es va enfonsar, però va demostrar que era un dels gran centres de corrupció d’Europa. I aquí continuem, instal·lats en la putrefacció.>> 


Ferran Aisa-Pàmpols
(Solidaridad Obrera, núm. 358, 19-4-2014)
 

CNT i Moviment llibertari / Cultura a l'exili

LA BARANA DEL VENT
 
LA CULTURA ANARCOSINDICALISTA A L’EXILI
 

(Coberta llibre Alicia Alted)

FERRAN AISA
 

Alicia Alted Vigil i Lucienne Domergue han realitzat un esplèndid assaig monogràfic La cultura del exilio anarcosindicalista español en el sur de Francia, que ha publicat les edicions Cinca de Madrid. França va ser la nació que va aplegar més exiliats llibertaris espanyols del món, la majoria d’ells s’integraren als departaments del sud del país amb el centre de Toulouse com capital. 
Els exiliats no solament van refer la CNT i les altres organitzacions llibertàries (FAI i FIJL), sinó que van tenir cura de difondre el pensament i la cultura àcrata a través de les publicacions periòdiques, les editorials, les conferències i els mítings. Destaca també la proliferació d’elencs teatrals i de grups poètics i literaris que es dedicaven a expandir la idea llibertària en gires excursionistes per les poblacions on hi havia exiliats polítics o immigrants econòmics. 
Els exiliats confederals també van fer difusió de l’esperanto i van mantenir relació amb esperantistes d’arreu del món. L’aportació que fan Alted i la malaurada Domergue (desapareguda recientment) amb aquest treball resulta fonamental per entendre la magnitud de la tasca cultural dels llibertaris espanyols al llarg dels anys que va durar el seu exili. Per a molts exiliats va representar la resta de la seva vida, altres van poder tornar a Espanya una vegada mort Franco. 
L’assaig bé acompanyat de fotografies i il·lustracions que mostren la vitalitat del moviment anarcosindicalista a l’exili. La divulgació de la idea va ser una de les constants del moviment que, a través d’opuscles, publicaren l’obra dels clàssics: Proudhon, Bakunin, Reclus, Kropotkin, Malatesta, Tolstoi, Ferrer i Guàrdia, Mella, Malato..., i, a més, no s’oblidaren dels literats: Dostoiewski, Ibsen, Zweig, Camus, etc. La presència de Cervantes i la seva obra Don Quijote va estar present a les publicacions llibertàries com per exemple el Calendari SIA. 
La cultura defensada pels exiliats responia a un mecanisme tant de salvament de la identitat com del comportament ètic anarquista. Les autores de l’assaig donen noticia de la instal·lació l’any 1947 d’una emissora de ràdio d’onda curta a la Colonia Aymare sufragada pels militants de la CNT. La ràdio va ser clausurada tres setmanes després de la seva inauguració per les autoritats franceses. També comenten la trobada anual de la FIJL a Aymare durant el mes d’agost de cada any on es concentraven més de mil persones per banyar-se a les fonts de la cultura llibertària. Alted i Domerge s’immergeixen en la publicació CNT, que va aparèixer el 1944 com a òrgan del MLE i, a partir de 1945, com òrgan de la CNT (Toulouse), de la mateixa manera que Solidaridad Obrera sortia a París. És molt interessant l’anàlisi que fan de la publicació cultural  CENIT, apareguda a Tolouse el 1951.L’assaig tampoc oblida l’art dels llibertaris i dels il·lustradors que van col·laborar a les publicacions anarcosindicalistes i llibertàries, Finalment només em queda recomanar a tots aquells que s’interessen per la història de l’anarcosindicalisme la lectura d’aquest llibre per comprendre la importància cultural que van donar a la seva vida els anarquistes a l’exili.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Solidaridad Obrera núm. 357, 29-1-2014)

Albert Camus / intel·lectual compromès

ENGUANY COMMEMOREM EL CENTENARI DEL NAIXEMENT D'ALBERT CAMUS. 

LA BARANA DEL VENT
 
ALBERT CAMUS, ESCRIPTOR COMPROMÈS
 
FERRAN AISA
 

(Albert Camus, 1913-1960)

Fa cinquanta anys que Albert Camus és mort, però el seu pensament continua vigent. L’escriptor francès, nascut a Modovi (Argelia) el 7 de novembre de1913, era fill d’un obrer alsacià i d’una menorquina analfabeta. Gràcies a beques va poder anar a la Universitat i estudiar Lletres. L’any 1934 s’adherí al Partit Comunista Francès, però poc després l’abandona per discrepàncies amb la política internacional de Stalin. Camus funda el Teatre del Treball, i elabora l’obra Révolte aux Asturies. El 1937 publica el seu primer llibre L’envers et le droit, aquest assaig està impregnat de tota la filosofia que desenvoluparà els següents anys: l’absurd i la rebel·lió. A través de novel·les, assaig i drames teatrals presentarà el seu pensament sobre la vida i l’ésser humà: L’Estranger, L’exili i el regne, Noces, La caiguda,La Pesta, El Mite de Sísif, L’home rebel, Calígula, El malentès, L’Estat de Setge, etc., són obres fonamentals de la literatura del segle XX. L’any 1957 li fou atorgat el Premi Nobel de Literatura, en el seu discurs de Suècia parlà de la missió de l’escriptor: 

<<El paper de l’escriptor és inseparable de difícils deures. Per definició, no pot posar-se al servei de qui fan la història, sinó al servei de qui la pateixen. (...) Indudablement, cada generació es creu destinada a refer el món. La meva sap, malgrat tot, que no podrà fer-ho. Però la seva tasca és potser més gran. Consisteix en impedir que el món es desfaci.>>

Albert Camus es el prototipus d’intel·lectual compromès amb la lluita de l’ésser humà per la vida i en la defensa de la llibertat. Camus viu el conflicte de la guerra civil espanyola  com una lluita pròpia i pren partit a favor dels vençuts, des de la seva tribuna esdevindrà un fidel amic i defensor dels anarquistes i dels republicans. L’escriptor enlaira la seva veu per protestar per l’abandonament occidental d’Espanya a mans de la dictadura franquista. El seus articles són publicats per la premsa de l’exili espanyol, sobretot la republicana i la llibertària. També ho fa des del periòdic que dirigeix Combat defensa la causa republicana vençuda pel feixisme, el 7 de setembre de 1944, escriu: 

<<Des de 1938 mai més no hem deixat de pensar en aquest país fraternal sense experimentar una vergonya secreta. Vergonya per partida doble: primerament per haver-lo deixat morir sol i segon, quan els nostres germans, vençuts amb les mateixes armes que havien d’aixafar-nos a nosaltres més tard, han reclamat la nostra ajuda, els hi hem lliurat els gendarmes per guardar-los a distància.>>

Camus escriu als periòdics CNT, Tierra y Libertad, España Libre, Suplement Literari de Solidaridad Obrera, España Republicana... Al periòdic CNT sota el títol “¡Conciencia!, escriu: 

<<No habrá Europa en tanto haya Franco; tal es, al menos mi opinión. Porque no hay unidad posible allí donde la conciencia està desgarrada. (...) Los Estados Unidos quieren oponerse al comunismo sosteniendo a Franco. Pero todos los que conocen España saben que el comunismo nunca ha tenido en ell ninguna posibilidad real. El país de la sensualidad y el orgullo no podía acoger profundamente una doctrina en que la razón es deïficada y el individuo sometido al proceso histórico.>>

L’any 1966 els anarquistes espanyols a l’exili de Mèxic van restar un homenatge a l’escriptor i filòsof amic, desaparegut per un absurd accident de cotxe el 4 de gener de 1960. Juan Manuel Molina, al pròleg, diu: 

<<Con la muerte de Albert Camus tenemos la sensación de que el mundo ha quedado huérfano. Su presencia nos hacía senti la seguridad de que no estábamos sólos: que estábamos protegidos y acompañados por él a todas horas. Toda una generación que ha sufrido en sus carnes los horrores de la guerra, de los campos de exterminio, de las torturas políciacas y del exilio, tenía en él su más puro exponente y su defensor más apasionado.>>

Cincuanta anys de la seva mort el seu exemple intel·lectual, el seu pensament i la seva obra continuen essent un cant fresc a la llibertat de l’ésser humà i un clam contra l’angoixa absurda del nostre temps. En un món sense demà el filòsof obria una finestra a l’esperança: 

<<La veritable generositat amb el futur consisteix a donar-ho tot al present.>>

Ferran Aisa-Pàmpols
(Solidaridad Obrera, núm.340, abril de 2010)

Albert Camus / anarquistes

La barana del vent
 
Camus i els anarquistes
 

(Albert Camus, 1913-1960)

Ferran Aisa
 

Enguany es compleix el centenari del naixement d’Albert Camus (Mondovi-Argelia, 1913-Villeblevin-França, 1960). Camus era fill  d’un alsacià que va morir en la batalla del Marne durant la primera guerra mundial i d’una descendent de menorquina illetrada.
Albert Camus de condició social baixa va repuntar la seva vida estudiantil gràcies a una beca ben aprofitada. L’escriptor a més de practicar el futbol fent de porter va formar part d’un elenc teatral i va començar a escriure articles per a la premsa local. Els seus primers passos polítics per el comunisme es van acabar aviat, doncs per discrepàncies amb la política de Stalin va abandonar el PCF. L’escriptor francès, que va aconseguir el Premi Nobel l’any 1957 per el conjunt de la seva obra, fou un dels intel·lectuals més compromesos del seu temps. 
Camus va participar a la resistència francesa contra els nazis i va fundar el periòdic Combat. L’escriptor que va sentir una gran atracció per l’anarquisme va desenvolupar l’ètica de l’ideal llibertari en peces literàries com La Peste, Estat de Setge o Els Justs. Gràcies a l’amistat amb Gaston Leval va prendre
coneixement del que havia estat la Revolució Espanyola. 
L’any 1948 a través d’André Prudhommeaux va participar en un acte del Cercle des Etudiant Anarchistes. Camus simpatitzava i defensava les tesis sindicalistes revolucionàries i a tots els opositors del feixisme i del stalinisme. El seu llibre L’home revoltat va marcar una diferència clara amb les esquerres en òrbita del PCF, que va atacar-lo hostilment, però el seu missatge va ser acollit molt millor per els anarquistes. En el capítol dedicat a Bakunin i Netchaev, Camus marca la diferència entre el marxisme i l’anarquisme: 

<<La comuna contra l’Estat, la societat concreta contra la societat absolutista, la llibertat reflexiva contra la tirania racional, l’individualisme altruista contra la colonització de les masses.>>
 
Albert Camus crítica el pensament autoritari que, gràcies a tres guerres i a la destrucció física d’una elit de rebels, havia asfixiat la tradició llibertària. La relació de Camus amb l’anarquisme francès i amb els exiliats llibertaris espanyols es farà molt fluïda, així trobem la seva col·laboració a periòdics com La Révolution Proletarienne  i Le Libertaire. També hi col·laborarà a la premsa anarcosindicalista espanyola de l’exili com Solidaridad Obrera i CNT. 
El 22 de febrer de 1952 l’escriptor francès va participar en un míting organitzat per la CNT a París a favor de la Lliga dels Drets de l’Home, en un acte, on també va participar André Breton, per denunciar les presons franquistes i la condemna a mort per Franco d’uns treballadors llibertaris. Albert Camus que era un solitari franctirador solidari, en un món intel·lectual dominat pel marxisme, l’any 1946 va escriure: 

<<Fa nou any que els homes de la meva generació portem Espanya al cor. Nou anys que els espanyols el porten com una ferida sense cicatritzar. Per ella han conegut per primera vegada el gust de la derrota i han descobert, que pot tenir-se raó i ser vençuts; que la força pot sotmetre l’esperit i que, en moltes ocasions la valentia i el sacrifici no són recompensats. (...) Per això des de la caiguda de Barcelona existeix en el més íntim de nosaltres una absència, un buit, una espera. En un món que es diu alliberat, tornem la mirada cap aquest país, doncs  ell ens parla d’injustícia i de remordiment.>>

Ferran Aisa-Pàmpols
Solidaridad Obrera, núm. 354, 24 d'abril de 2013)

Salvador Seguí / 90 aniversari assassinat

 LA BARANA DEL VENT
 
90 ANIVERSARI DE L’ASSASSINAT DE SALVADOR SEGUÍ
 
Ferran Aisa
 

(Dibuix d'Opisso)

Al vespres del dia 10 de març de 1923 eren assassinats al carrer de la Cadena els destacats militants dels Sindicats Únics de la CNT, Salvador Seguí “El Noi del Sucre” i Francesc Comas “Peronas”. Tan sols uns dies abans, el 27 de febrer, els cenetistes havien estat presents en un actecelebrat  al Sindicat Únic de la Distribució del carrer Més Baix de Sant Pere on va parlar l’eminent científic i Premi Nobel de Física Albert Einstein. Al local sindical el científic alemany va entrevistar-se amb Àngel Pestaña que el va posar al corrent de la situació social que es vivia en aquells moments a Barcelona. El Nolticiero Universal del dia següent recollia la informació d’aquest acte citant les paraules que havia dit d’Eisntein en què es manifestava revolucionari de l’ordre científic i que li preocupaven moltíssim les qüestions socials. Solidaridad Obrera (11-3-1923) també es feia ressó de la visita: <<Como recordaréis, camaradas, cuando Einstein estuvo en Barcelona fue a visitar a la representación obrera en el local de la Distribución, donde pronunció un elevado discurso, contestándole Pestaña en nombre de la Confederación Nacional del Trabajo.>>
Salvador Seguí s’havia proposat promoure l’anarcosindicalisme als treballadors espanyols a través de tres punts bàsics: 1. Intensificar al màxim la propaganda per obtenir l’adhesió massiva dels treballadors. 2. Reorganitzar els sindicats confederals i oferir als afiliats una formació tant de tipus cultural com moral. 3. Establir amb els partits republicans d’esquerres i els socialistes tota mena de pactes conjunts per promoure plataformes contra el poder. El Noi del Sucre es va dedicar, els darrers mesos de la seva vida, a promoure aquests tres objectius sindicals a les gires de propaganda
efectuades per Espanya on pronuncià mítings a Sevilla, València, Madrid, Saragossa, Palma de Mallorca, Ciutadella, Villa-Carlos, Alaior, Maó, Reus, Flix i Barcelona. El seu acte de Barcelona fou a la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular del carrer del Carme,
30, on Seguí va parlar dels problemes del terrorisme. Uns dies després el popular “Noi del Sucre” i el militant del Sindicat Únic “Peronas” eren assassinats per pistolers del Sindicat Lliure a sou de la patronal catalana. La CNT va mobilitzar els seus militants i va convocar una aturada de protesta, que va ser seguida massivament pels treballadors barcelonins. El 14 de març els cenetistes es van manifestar a la plaça Catalunya, la comitiva va baixar per la Rambla i pel passeig de Colom fins al Govern Civil, on una delegació de la CNT encapçalada pel mestre racionalista Josep Alberola es va entrevistar amb el governador Salvador Raventós. Els delegats cenetistes van protestar per l’assassinat de Seguí, pel seu enterrament clandestí i per l’entrada de la policia al sindicat del ram de la Fusta. Les morts de Seguí i de Comas van ser la gota que va fer vessar el got d’aigua, la societat civil barcelonina va posar el crit al cel i va clamar una vegada més per la pau social i contra el terrorisme.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Solidaridad Obrera, núm, 353, 22 de febrer de 2013)

Autogobierno / Antonio Orihuela

LA BARANA DEL VENT
 
"Autogobierno"

(El poeta Antonio Orihuela)

El poeta Antonio Orihuela proposa l’Autogovern                 
 
FERRAN AISA
 

Antonio Orihuela  (Moguer,1965), és un del més prestigiosos poetes llibertaris de l’actualitat, a més conrea la història, l’assaig i el periodisme. Precisament com a periodista col·labora i coordina les pàgines culturals del periòdic CNT. Entre les seves obres més recents destaca l’estudi Moguer 1936, sobre la repressió feixista contra republicans, obrers i camperols d’aquesta ciutat andalusa. També és interessant el seu assaig El libro de las derrotas (2008). La seva obra poètica consta de diversos poemaris, per exemple: Comiendo tierra  (2000), Piedra, corazón del mundo (2001), Aserrando corazones con los ojos (2005), La ciudad de las croquetas congeladas (2006), Durruti en Budilandia (2007), Antología poética: Para una política de las luciérnagas (2007),  Todo caerá (2008), El corazón no duerme (2009) i Todo el mundo está en otros lugar (2011).  
Antonio Orihuela ara acaba de publicar un nou poemari sota la rabiosa actualitat del món global en què vivim dominat pel capitalisme neoliberal. El llibre porta per títol Autogobierno (Insomnus, Palma, 2012). El llibre està dividit en cinc blocs per on suren els versos reflexius i combatius del poeta andalús. El primer d’ells s’anomena “Políticas de empleo”, a través del llenguatge senzill i directe el poeta presenta el quid de la qüestió de l’explotació humana amb un capitalisme cada vegada amb la cara més destapada. 
En el poema que obre el llibre “La classe media arderá>>, escriu: <<La clase media enciende el televisor / y los ricos se frotan las manos. (...) / Los ricos se frotan las manos / y de ellas sale el despido arbitrario, barato, / subvencionado, / salen millones de parados, / recortes de salarios, / congelación de pensiones / expansión de ETT’s, / bancarización de las cajas, / privatización de correos y loterías, / cobro por consultas médicas / Los ricos se frotan la manos / y de ellas sale el miedo, la indefensión, / la conformidad, la calma, / la abulia, la mansedumbre, / el silencio / solo roto por el grito de gol.>> 
En el poema “El trabajo en España”, Orihuela continua el seu discurs directe a la consciencia obrera: <<A un lado / los que más trabajan, / los que más producen, / los más baratos, / los más despedidos, / los más silenciosos, / acojonados, / arrodillados, / vencidos. / Al otro / los más privilegiados, / los más estafadores, / les más defraudadores, / los más esclavistas, / los más chillones, / enaltecidos, / protegidos, / subvencionados. / Verdaderamente, esta és / la lucha de clases.>> 
El segon bloc del poemari s’anomena “Arquitectura del miedo”, on el poeta ressegueix fil per randa el capitalisme salvatge: <<Un negocio sencillo: Los ricos ganan dinero, / los pobres pierden la vida.>> 
El tercer bloc, “La guerra que vamos perdiendo” és un cant al desencís dels que lluiten sense veure  mai els resultats, sense trobar mai el recolzament necessari per fer quelcom per transformar el món, Orihuela, escriu “Anarquistas y luciérnagas”: <<A veces creo que las luciérnagas somos nosotros, / una especie en extinción, / escasos, intermitentes, estacionales, / feos como una gamba / pero en la noche oscura / brillantes / y ahí>>
A “Lejos del suelo” y “El tiempo del sueño” són dos blocs molt semblants, Orihuela aquí  recupera els sentiments, els anhels, els somnis, la passió per reconquerir un dia la llibertat dels éssers humans autogestionats. El poeta tanca llibre proposant-nos “Autogobierno": <<La derecha es reaccionaria, / el centro es aburrido y mezquino, / la izquierda totalitaria, / en los extremos se mueven turbios intereses. / ¿Qué queda? / Autogobierno.>>
  
Ferran Aisa-Pampols
(Solidaridad Obrera, núm. 349, 14-4-2012)

Somni utòpic / Ferran Aisa

(Thomas More, Londres,  1478-1535)

LA BARANA DEL VENT
 
EL SOMNI UTÒPIC
 
FERRAN AISA
 



La paraula utopia va ser usada per primera vegada per Thomas More, l’any 1516, quan va publicar el seu llibre Utopia. L’origen grec de la paraula (oú “no” i tópos “lloc”), que significa “enlloc”, indica un espai imaginari o inexistent a la realitat, però que l’ésser humà somia o imagina, un espai que podria estar situat en un altre temps del futur o ara mateix. 

(L'Illa d'Utopia)

La utopia és una aspiració humana que, des del somni, inicia el seu camí imaginari cap a l’horitzó on resideix la Utopia. Sovint s’ha parlat de la utopia com una empresa d’impossible realització, s’ha fet servir com una paraula negativa per manifestar allò que mai serà possible. L’ésser humà, en totes les èpoques, s’ha obstinat a dissenyar un altre món que fos diferent a la realitat establerta, per tant l’anhel imaginari del somni utòpic ha estat present en la història de la humanitat des de l’antiguitat. 
L’ésser humà ha intentat, des del començament de la civilització, construir una societat que representés l’estat més perfecte possible per a la seva vida. Però la idea de construir aquest altre món ha xocat sempre amb les regles establertes per la societat conservadora dels privilegis i dominant de la vida. És a dir els defensors dels “valors” a reformar ja siguin de tipus religiós, polític, econòmic, cultural o social. Les utopies són mites frugals que cerquen l’Edat d’Or, els Camps Elisis, l’Atlàntida, el Dorado, el Paradís terrenal... La utopia, així plantejada, és el somni dels homes i les dones que pretenen construir a la terra allò que no existeix enlloc, però que, tal vegada, és possible fer realitat. Quan més aprofundim en la civilització més ens allunyem de la societat perfecta, doncs, no és pot confondre la idea de progrés amb la idea d'utopia, tot el contrari, el progrés és la no realització de les utopies. 
El progrés entès com creixement, només porta la felicitat a uns quants, la majoria continua essent “esclava” al servei del sistema jeràrquic i autoritari. La utopia social en canvi vol fer taula rasa d’aquest sistema i construir damunt de les seves runes una societat basada en l’igualitarisme, la llibertat i la solidaritat humana.  El somni humà i el pensament lliure es donen la mà per caminar per a fer possible la quimera onírica de dissenyar un altre món possible. El món possible, però, no és més que un raig de llum a la imaginació dels homes i les dones que senten la utopia en els seus cors. Els somnis igualitaris i les utopies formen part de l’ànima humana des de l’antiguitat que caminen vers l’horitzó a la recerca de la felicitat.
L’home i la dona del segle XXI cerquen les mateixes o semblants coses que els seus avantpassats? La societat actual està marcada encara per la mentalitat de l’esclau i de l’amo, encara que ara l’amo no se sàpiga bé on és, i que l’esclau fins i tot es pensi que és lliure. L’esclau és esclau fins que deixa de ser-ho i l’amo només és un producte de l’esclau, sense esclaus no hi ha amos. La gran ideologia utòpica és aquella que vol redimir a l’amo i a l’esclau. El somni utòpic ha de trencar els paràmetres dels mites que justifiquen l'esclavitud de l’ésser humà, els murs absurds de la societat en què vivim.
Contra el pes real del món absurd només ens queda la submissió o la rebel·lió, és a dir, hom pot escollir entre ésser un esclau feliç o infeliç (tant se val) o rebel·lar-se contra el destí imposat pel sistema autoritari. La utopia, doncs, és una rebel·lió contra la submissió de l’ésser humà a viure resignat dins de l’absurd que l’encadena, el subjuga i el mata. 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Solidaridad Obrera, núm. 341, 9 de juliol de 2002)

Puig Elias / Ajuntament de Barcelona

La barana del vent:
Joan Puig Elias, president de l’Assemblea Municipal de l'Ajuntament de Barcelona
 
Ferran Aisa
 

(Joan Puig Elias, director del CENU i President de l'Assemblea Municipal de l'Ajuntament de Barcelona, 1936-1938)

Joan Puig Elias  va néixer a Sallent l’any1895. Des de ben jove es va afeccionar a la lectura i va freqüentar centres socials llibertaris.  Portat per la seva vocació va estudiar magisteri i va exercir de mestre. En plena joventut es va sentir atret per les idees pedagògiques de Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna i, aleshores, es va interessar per potenciar el pensament pedagògic racionalista a l’escola. Puig Elias fou mestre de l’Escola Racionalista Natura que depenia del Sindicat Tèxtil de la CNT a la barriada del Clot. 
La idea base de l’escola racionalista estava destinada a dotar a l’infant de les eines necessàries per portar a terme una tasca renovadora de la societat. L’alumne era el motor de l’educació i al redós del nen girava l’escola. Puig Elias fou dels membres fundadors del Sindicat de Professions Lliberals i, des d’aquest sindicat que va presidí, va promoure una secció de mestres. En representació del seu Sindicat va ser-hi present al Congrés de Saragossa el maig de 1936. Joan Puig Elias, a l’esclatar la revolució de 1936, va  participar activament en la reorganització del món educatiu català. La creació del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) fou peça fonamental de la Catalunya revolucionària, doncs, per primera vegada es creava una escola única que recollia l’esperit racionalista i els principis pedagògics més avançats. Puig Elias fou nomenat director del CENU, organisme que acollia la representació dels sindicats d’ensenyament (CNT-UGT), la Generalitat de Catalunya i els departaments educatius de l’Ajuntament de Barcelona.  També va representar la CNT a les comissions mixtes municipals formant part de la Comissió de Cultura. A primers d’octubre del 1936 la CNT-FAI va elegir els seus delegats al Consistori barceloní: Vicenç Pérez Combina, Jaume Aragó Garcia, Manuel Muñoz Díez, Jaume R. Magriñà, Poncià Alonso Alonso, Magí Cabruja Martra, Alexandre G. Gilabert, Vicenç Barrientos Cirac i Joan Puig Elias. 
El mestre racionalista exercí el càrrec de regidor-delegat de l’Ajuntament de Barcelona i Conseller-Delegat del Districte IX (Sant Andreu). En el Ple Extraordinari Municipal celebrat el 21 d’octubre de 1936 fou elegit President de l’Assemblea Municipal de l’Ajuntament de Barcelona. Des la presidència municipal va presidir molts actes públics acompanyat de l’alcalde de la ciutat i del president de la Generalitat. Puig Elies exercí aquest càrrec fins a març del 1938, quan va ésser nomenat sots-secretari d’Instrucció Pública pel ministre de la República, el cenetista Segundo Blanco. Amb la caiguda de Barcelona es va traslladar a França i més tard va embarcar cap a Veneçuela i, definitivament, es va establir a Porto Alegre (Brasil). Joan Puig Elias, des d’allà va desenvolupar tasques culturals i organitzatives a favor dels exiliats del moviment llibertari i va potenciar les assemblees socials i educatives a la seva ciutat d’acollida. Puig Elias va morir a Porto Alegre l’any 1972.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Solidaridad Obrera, núm. 339, 4 de desembre de 2009)

Pérez Combina / regidor CNT-FAI Ajuntament Barcelona

LA BARANA DEL VENT
 
El faista Pérez Combina, cap de Serveis Públics de l'Ajuntament de Barcelona (1936-1939)
 
Ferran Aisa
 

(Vicenç Përez Combina (Barcelona, 1900-Mèxic ?)

Vicenç Pérez Viche, més conegut com Pérez Combina, va néixer a Barcelona l’any 1900. D’ofici envernissador va ingressar molt jove a la CNT. Per la seva militància compromesa va haver d’exiliar-se a França durant la dictadura de Primo de Rivera, des d’on va participar en actes subversius contra el règim dictatorial espanyol, com l’intent d’assalt a les Drassanes de Barcelona i de Vera de Bidasoa, respectuvament. L’any 1926, amb el seu amic Garcia Oliver, va assistir al Congrés Anarquista de Marsella, i, un parell d’anys més tard ingressava a la FAI. Va viatjar a Rússia amb una delegació cenetista per entrevistar-se amb els dirigents soviètics durant els asnys de Primo de Rivera.
Durant la República va realitzar una gran activitat de propaganda anarquista, participant en diversos mítings cpm el de Sallent amb Durruti i Parera (1932), aquell mateix any publicà Un militante de la CNT en Rúsia. També emprengué gires de propaganda confederal per Andalusia amb Durruti i Ascaso i prengué part en el míting de Sevilla. 
Pérez Combina va participar en la insurrecció llibertària de 1933, essent detingut i empresonat al Puerto de Santa Maria. Una vegada alliberat retornà a Barcelona i participà en mítings de la FAI  i, novament, sortí de gira per fer propaganda anarquista a Catalunya, Andalusia i Extremadura, amb Ortiz, Montseny, Durruti, Garcia Oliver i Ascaso. 
El 19 de juliol va lluitar als carrers de Barcelona amb els seus companys del sindicat. L’octubre de 1936 fou designat cap de la delegació cenetista a l’Ajuntament de Barcelona, Pérez Combina formarà  part del Comité Municipal Permanent i exercirà el càrrec de Conseller-Regidor de Serveis Públics. Des del seu lloc realitzarà una gran tasca urbana a favor de la ciutat i dels ciutadans de Barcelona, coordinant el funcionament dels serveis públics que, majoritàriament, havien estat col·lectivitzats pels treballadors. Des de la seva competència municipal va posar en funcionament noves línies de autobús i va millorar el servei de neteja urbana i de recollida d’escombreries. Publicant diversos bans demanant la col·laboració ciutadana a favor del civisme al carrer per a bé de la higiene i la salut pública. També va posar fi al caòtic trànsit de la Barcelona revolucionària, regulant-lo i ampliant el nombre de semàfors a les cruïlles més perilloses de la ciutat. 
Pérez Combina va participar en un míting de Los Amigos de Durruti celebrat al Teatre Goya abans dels fets de maig, però no va deixar la seva línia cenetista i va continuar exercit el seu càrrec municipal fins el final. L’any 1938 va pronunciar una important conferència a l’Agrupació Anarquista Ètica sobre l’aportació llibertària a l’Ajuntament de Barcelona, en què manifestava la gran tasca realitzada pels representants confederals alhora de regenerar la institució i elevar-la moralment gairebé a la categoria de Municipi Lliure: <<De todo él, modelo de claridad y de honestidad, se desprende lo valioso en la aportación libertaria en la ardua tarea de administrar la ciudad en estos momentos, y destaca, de manera nítida, la pulcritud, la línia ética que han sabido llevar al Ayuntamiento de Barcelona los compañeros que allí representan a las masas confederales>>. 
Pérez Combina, acabada la guerra, s’exilia a Mèxic on va continuar la seva militància anarquista escrivint a Tierra y Libertad i altres publicacions, aquesta darrera terra d’acollida fou el seu darrer destí... 



Ferran Aisa-Pàmpols
Solidaridad Obrera, núm. 337, 12 de juliol de 2009)

 

Manuel Muñoz Díez / Regidor CNT Ajuntament Barcelona /Ferran Aisa

La Barana del Vent


Manuel Muñoz Díez, del Sindicat Únic de la Construcció a Conseller-Regidor de l’Ajuntament de Barcelona

(Coberta del llibre de Manuel Muñoz Díez, Marianet. Semblanza de un hombre)

Ferran Aisa



Manuel Muñoz Díez (San Cristobal Cuéllar-Segovia, 1896-Mèxic D. F. ?). Era paleta d’ofici, i hi havia arribat a Barcelona l’any 1931, poc després de proclamar-se la Segona República. S’afilià a la CNT en un moment de gran convulsió social. Muñoz fou detingut el primer de maig d'aquell mateix any i empresonat amb altres noranta companys al vaixell “Antonio López”, que era ancorat al port de Barcelona, entre els detinguts hi havia Marià R. Vázquez “Marianet”, el futur Secretari General de la CNT de 1936.
Muñoz a la sortida de la presó fou elegit president del Sindicat Únic de la Construcció, entre les seves iniciatives destaca la creació d’una escola nocturna al local social del carrer Mercaders. Muñoz Díez es va guanyar, entre els militants de construcció, el sobrenom de “Mestre”, ell mateix, a la biografia que va escriure de Marianet, afirmava que la joventut barcelonina acudia als centres culturals i als sindicats amb un gran anhel d’aprendre, d’adquirir  cultura i de formar-se de cara a estar preparats per a ésser els gestors de la nova societat.  
Muñoz Díez va viure activament la vaga de la construcció en plena República, i novament fou empresonat, aquesta vegada a la Model, amb Marianet. Muñoz, ho explica: <<La quinta galería -que esta vez también compartimos juntos maestro y alumno- estaba casi vacía. Durante cuatro meses habían pasado por allí muchas decenas de confederales y anarquistas bajo la misma acusación que pesaba sobre nosotros, pero ya sólamente quedábamos cuatro en la cárcel con la denominación de “gubernativos”>>. 
La resta d’anys republicans fins el 19 de juliol de 1936 van continuar amb la mateixa tònica de lluita anarcosindicalista i de repressió governativa. El triomf de les forces populars contra els militars revoltats va trasbalsar la vida política, social i cultural del país. A partir d’aleshores les coses van canviar, Marianet va passar a ésser secretari del C. R. i poc després del C. N., mentre que Muñoz Díez, l'octubre ed 1936, passava a exercir el càrrec de conseller-regidor d’Urbanització i Obres Públiques de l’Ajuntament de Barcelona en representació de la CNT. 
La reestructuració municipal es va fer seguint els decrets de la Generalitat de Catalunya, en què per primera vegada es disposava l’entrada als consistoris catalans de les organitzacions sindicals. 
La CNT va aportat nou consellers a l’Ajuntament de Barcelona, tres dels quals (Vicenç Pérez “Combina”, Jaume Aragó i Manuel Muñoz Díez) formaven part del Comitè Permanent Municipal, que presidiren els alcaldes republicans Carles Pi i Sunyer i Hilari Salvador, respectivament.
Muñoz Díez va realitzar una gran tasca al front de la seva conselleria-regidoria, que fou efectiva entre l’octubre del 1936 i el gener del 1939. Al llarg d'aquests anys de guerra va construir noves escoles pel CENU, va fer reparar vells edificis per adaptar-los com a residència per ancians o per a ús de refugiats i va edificar policlíniques a les barriades. 
Muñoz Díez va destacar també com el gran promotor dels refugis antiaeris i va fomentar la creació de les Juntes de Defensa Passiva. Fou president de la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona i delegat de l’Ajuntament de Barcelona a la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. Des de la seva conselleria-regidoria va atorgar els treballs públics a les Associacions Col·lectives de Construcció (CNT-UGT). 
Muñoz Díez va restar a Barcelona fins el 26 de gener de 1939, aleshores, es va exiliar a França, anant a raure als camps de concentració de Barcarès i Sant Cebrià. Posteriorment va embarcar en el vaixell Mexique cap a Amèrica. A Mèxic D. F., visqué el seu exili, on escrigué la biografia dedicada a “Marianet”. 
Ara l’Ajuntament de Barcelona ha previst recordar el nom de Manuel Muñoz Díez en un carrer de nova construcció a la barriada de Sant Andreu.


Ferran Aisa-Pàmpols (Solidaridad Obrera, núm. 338, 12 de juliol de 2009)

Jaume Aragó/CNT-FAI/Ajuntament de Barcelona

LA BARANA DEL VENT

JAUME ARAGÓ, UN FAISTA CAP DE LA GUÀRDIA URBANA I DELS BOMBERS DE L'AJUNTAMENT DE BARCELONA

FERRAN AISA

(L'alcalde de Barcelona Carles Pi i Sunyer amb barret i el conseller-regidor Jaume Aragó amb boina, a la Barceloneta després d'un bombardeig de 1937)

JAUME ARAGÓ I GARCIA (Barcelona, 1880-Mèxic, 1952), va començar a treballar molt jove a una fàbrica tèxtil. Les misèries i les injustícies socials de l’època el van apropar a l’anarquisme. L’any 1907 formava part de l’organització Solidaridad Obrera , des de la qual va participar en els successos de la Setmana Tràgica i poc després en la fundació de la CNT. Aragó era de formació autodidacte com la majoria de militants obrers del seu temps, i com la major d'ells s’afeccionà a la lectura. 

Jaume Aragó fou col·laborador de la premsa llibertària:  Reivindicación (Sabadell), La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, Redención... L’agost del 1917 va formar part del Comitè de Barcelona de  la Vaga General (CNT-UGT), pel qual motiu fou detingut i tancat a la presó Model. El següents anys va continuar la seva militància cenetista, tant a la presidència del Sindicat Únic Fabril i Tèxtil com  en càrrecs confederals al Comitè Regional de Catalunya. Són anys de dura prova per l’anarcosindicalisme que viurà moments històrics amb el Congrés de Sants i amb la Vaga de la Canadenca. 

Jaume Aragó va tornar a ésser detingut el 1920 i conduït el 30 de novembre, amb Salvador Seguí, Simó Piera, Camil Piñon, Martí Barrera, Lluís Companys i altres militants anarcosindicalistes a la presó militar de la Mola (Maó), aquell mateix dia era assassinat al carrer Balmes de Barcelona, l’advocat republicà Francesc Layret. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va establir una temporada al sud de França, però aviat va retornar a Barcelona per continuar la lluita clandestinament. L’any 1927 va participar en la constitució a València de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), adherint-se, des del seu grup d’afinitat, format per obrers del sindicat tèxtil, a la militància faista. 

L’arribada de la Segona República va fer créixer els sindicats cenetistes, el Fabril i Tèxtil n’era un dels principals. Aragó participà en molts mítings de propaganda revolucionària i publicà molts articles a la premsa confederal i anarquista. Durant la República va conèixer novament la presó, per la seva tasca sindical i revolucionària. L’any 1936 fou elegit secretari de la Federació Local de Barcelona... 

A partir de l’octubre de 1936 va ésser delegat per la CNT-FAI a l’Ajuntament de Barcelona, on va exercir el càrrec de conseller-regidor de Vigilància Municipal i va formar part del Comitè Permanent Municipal tant en el govern presidit per l'alcalde Carles Pi i Sunyer con per l'alcalde Hilari Salvador.

Des de la seva conselleria-regidoria va reorganitzar el cos de la guàrdia urbana i va posar en marxa una campanya per acabar amb el caos de la circulació a Barcelona. També va fer efectiva la modernització dels equips de salvament del cos de bombers. Durant els terribles bombardeigs que va patir Barcelona se’l podia veure al costat de l’alcalde als llocs on els feixistes havien llançat les bombes. Aragó es féu molt popular entre els barcelonins pel seu mostatxo, rebent el sobrenom de “Pancho Villa”. El març del 1938 va ésser elegit President de l’Assemblea Municipal de l’Ajuntament de Barcelona, substituint Joan Puig Elias. 

L'any 1939, amb la caiguda de Barcelona, Aragó s’exilia a França, on visqué una temporada a Marsella i, posteriorment, s’embarcà cap a Mèxic, establint-se a Jalopa i Veracruz. Féu amistat amb el vell militant anarquista Pedro Vallina i escrigué articles a Tierra y Libertad de Mèxic. Aragó va morir a l'exili l'any 1952.

(Solidaridad Obrera, núm. 337, 14-4-2009)