Jesús LIzano / Ferran Aisa

RESSENYA DEL LLIBRE DEL LLIBRE "LIZANÍA" DE JESÚS LIZANO (Barcelona, 23 de febrer de 1931-25 de maig de 2015), PUBLICADA  A "CULTURA" D'EL PUNT AVUI


LIZANIA
Aventura poética y libertaria, 2001-2013
Jesús Lizano
Pròleg: Miguel Iñiguez
Edita: FAL
(Madrid, 2014)
Pàgines: Vol I: 767 Vol II: 710
Preu: 30 euros

(cOBERTA DE lIZANÍA)

JESÚS LIZANO: LA GRAN A AVENTURA POÈTICA

FERRAN AISA

Jesús Lizano (Barcelona, 1931) acaba de publicar la seva gran obra completa editada per la “Fundación Anselmo Lorenzo” de la CNT. Aquesta vegada el poeta recull no únicament els seus versos, sinó també la seva prosa, és a dir, els seus diversos manifestos poètics, escrits filosòfics i les cartes al poder literari. En el primer volum de
Lizania. Aventura poèticia y libertaria (2001-2013). Mi mundo no es de este reino, hi ha l’interessant escrit poètic-filosòfic, "¡Hola compañeros: ManifiestoAnarquista", on el poeta comença dient: “¡Hola compañeros! Y digo compañeros porque soy comunista. Y qué es el comunismo. El comunismo es el máximo ideal humano de plenitud. Y en que consiste esa plenitud. En verse compañeros todos los seres humanos (con nuestras luces y nuestras sombras...)” Lizano clama per eradicar del món les estructures del sistema
actual supeditades a la idea de dominants-dominats que impedeix que l’Acràcia es realitzi a través d’un sistema assembleari amb la creació de comunitats humanes coordinades sense cap lluita de domini sinó a partir de l’alliberament de la ment i els sentiments. Lizano proposa el comunisme autèntic basat en la fusió del sentit poètic amb l’humanisme llibertari. L’aventura poètica de Jesús Lizano va començar amb el crit dels descobridors del nou món: He descubierto tierra que ha continuat al llarg dels anys i de la seva obra poètica proclamant aquesta visió utòpica transformada definitivament en LIZANIA, és a dir l’Acràcia on tots serem companys. Segueix amb la publicació de Cartas abiertas al poder político on recull les quinze cartes que el poeta va enviar al poder literari denunciant el boicot que ha rebut la seva obra poètica. El primer volum conté els reculls poètics: Camino de imperfección i Lizanote de la Mancha. Aquí trobem prou coneguts de Jesús Lizano com ara “Lizano de Berceo”, “Balada del soldado conocido”, “Soledad”,  “El orden”, “La muerte de Don Quijote”, “Los okupas poéticos”, “Florecillas”, “Lizanitos” i “Lizanote en la Mancha”. 
El segon volum de l’obra completa de Jesús Lizano comença amb l’escrit filosòfic poètic "Camino de la comnprensión", on el poeta $desenvolupa amb profunditat els seu pensament racional i utòpic: “Camino de perfección es uno de los títulos más definidores de lo que significa la lucha por el poder, una de las claves para explicar por qué estamos divididos en dominantes y dominados, el por qué de esas enfermedades de nuestra diosa Razón, el racionalismo y el irracionalismo. El raciocinismo originario de la prepotencia del dominio y el irracionalismo de la sumisión...” Aquest segon volum aporta els poemaris El mar i Lizanote  de la Acracia o la conquista de la inocencia. Aquí trobem els poemes més coneguts i populars del poeta i gran comunicador que és Jesús Lizano: “Mamiferos”, “Canción de Popocatepelt”, “A la mierda”, “Lamento ácrata”, “Las personas curvas”, “El prisionero del tiempo”, “¡En el Coven Garden!”, “Poemo”, “La Columna poètica”, “La conquista de la inocencia”, “Caballitos”, “El Lizanismo”, “El ajedrez poético”, etc. El llibre s’acaba amb la publicació de tres articles que formen l’epìleg i finalment el poeta s’acomiada del seus lectors amb un sonor adéu: “Des de la libertad, desde la poesía, desde la comprensión, desde la soledad... un gran abrazo a todos. Una obra realment impressionat tant en el sentit poètic com en el filosòfic que lega el poeta Jesús Lizano als mamífers que han oblidat la seva condició de mamífers i es creuen que són diputats, reis, coronels, demòcrates, comunistes, marquesos, camperols, benedictins, musulmans, empresaris, cosmonautes, caixers, italians, anglesos, catalans: “¿Catalanes / Yo veo mamiferos”.


Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 31-10-2014)

Ajuntament de Barcelona-govern d'esquerres 1936-1939 - II / Ferran Aisa

L'AJUNTAMENT DE BARCELONA, 1936-1939

FERRAN AISA

(Coberta llibre F. Aisa)

CAPÍTOL V
FRONT D'ESQUERRES

Les Comissions Mixtes 

El Govern Municipal, a la sessió ordinària celebrada el 10 de setembre, havia aprovat un dictamen proposant la creació de les Comissions Mixtes adscrites als Serveis Públics de l’Ajuntament de Barcelona, La Gaseta Municipal de Barcelona, les cita: <<a) Comissió Mixta Municipal de Transports Urbans, amb competència directa en els afers i serveis de tramvies, autobusos, metropolitans i taxis; b) Comissió Mixta Municipal d’Aigües, Neteja i Enllumenat, amb competència directa en els afers i serveis que la pròpia denominació indica>>. Les funcions bàsiques de les Comissions de Serveis Públics eren les següents: Realitzacions a la via pública (obres, ocupació, enllaços); contractes amb el Municipi; noves concessions; coordinació i ampliacions dels serveis; municipalització. L’Ajuntament es reservava el dret a mantenir contactes a prop de les organitzacions sindicals obreres i dels tècnics competents, els quals podien designar delegats a les Comissions Mixtes Municipals.
La relació de l’Ajuntament amb els sindicats a través de les Comissions mixtes s’anava entenent amb la col·laboració a les barriades. Els sindicats de la CNT encara no havien  entrat formalment al Govern municipal, però ja col·laborava amb les Comissions Mixtes de l’Ajuntament i també eren presents als principals Comitès de Catalunya: milícies, economia, proveïment, sanitat, transport i ensenyament. El Sindicat de la Construcció  de la CNT, agrupació de Sant Andreu es dirigia als llogaters a través de la Soli (1-9-1936): <<Esta Comisión comunica a todos los ciudadanos de esta barriada, que estamos autorizados por el Ayuntamiento de Barcelonba para velar por la seguridad e higiene de todos los inquilinos. Por lo tanto, todos los ciudadanos cuyas moradas no posean condiciones de seguridad e higiene, tienen el derecho de comunicarlo a esta Comisión, de 6 a 8 de la noche, en la calle San Andrés, 146. También tendrán el deber, si saben algún piso desalquilado y que no tenga papel, de denunciarlo a esta Comisión. La Comisión>>. 
El problema de l’habitatge rebrotava en plena efervescència revolucionària, una gran part del barraquisme de Montjuïc i d’altres zones de la ciutat havien abandonat els seus caus de misèria i s’havien instal·lat en pisos abandonats. La demanda d’habitatges dels afectats als comitès de barriada o a altres organismes era contestat a la premsa. C. Flores escrivia un article a El Diluvio (9-9-1936), en què demanava als ciutadans que pensessin primer que res en els que lluiten al front defensant la terra: <<¿A ver quien alquila un piso? Las impaciencias de las clases obreras depasan a lo previsto. Centenares de millares de personas reclaman un piso y piden un piso aireado... Quieren abandonar sus pocilgas o sus casas modestas>>.
Malgrat que s’havia alleugerit el preu del lloguer, encara hi havia veïns que, per una causa o per una altra, no el pagaven. La Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya publicava una nota en què manifestava que era obligatori pagar els lloguers dels pisos, i s’adreçava als veïns que no fessin cas de les persones sense escrúpols que llençaven consignes contràries. La Generalitat manifestava que totes les seves declaracions en aquest sentit venien a avalades pels organismes responsables oficials de la Conselleria i les sindicals mitjançant la Confederació Nacional del Treball. Per la seva banda la Conselleria de l’Habitatge feia una crida a la població, perquè evitessin els canvis injustificats de pis: <<El mencionat organisme ha d’atendre, en primer lloc, els casos de major necessitat, deixant per a més endavant aquells altres... (...) Han de canviar, doncs, d’habitatge aquells que veritablement necessiten mudar-se’n per causa justificada >>. Un barri que estava en boca de tots era l’anomenat Barri Xino o Districte Cinquè, els arquitectes del GATCPAC ja havien previst la transformació d’aquesta zona dins del Pla Macià, però els problemes polítics derivats primer del 6 d’octubre i després de l’inici de la guerra l’havien ajornat sine die. Luis Sainz de Morales, a El Diluvio (6-9-36), escrivia “El Dramatismo de Atarazanas”: <<Tenemos ansias incontroladas de ver como la piqueta empieza a echar abajo esos podridos edificios que forman el cinturón de Atarazanas. De este infecto “Barrio Chino”, recreo lúbrico que fue de una burguesía extraviada, no debe quedar en pie ni un mal ladrillo. En Atarazanas habitan innumerables familias de trabajadores dignos, honrados, que se albergan en habitaciones inmundas, falta d’higiene y salubridad. Ahora con las mismas pesetas de alquiler, habitarán viviendas espaciosas, higiénicas. Estos seres humanos, hermanos nuestros, tienen un indiscutible derecho a vivir como personas. (...) El pueblo, que con las armas en la mano sofocó el levantamiento militar contra el legitimo gobierno de la República, tiene un derecho innegable a la emancipación. El Ayuntamiento de Barcelona de acuerdo con el Gobierno de Cataluña, parece que tiene en estudio sobre el particular un extenso proyecto, de nuevas edificaciones para obreros, con la demolición de Atarazanas, hacinamiento en antros de viejas casuchas, que son el círculo trágico de de ese barrio asaltado por el vicio; donde la mortalidad infantil acusa cifras aterradoras. Si las graves circunstancias actuales por la que atraviesa el país no permiten el emprender con la urgencia debida esa gran obra de mejoramiento urbano que es el immediato derribo de Atarazans, bien pudiesen ir proporcionando alojamiento a tantas y tantas familias de humildisima posición social que viven encadenadas en el insalubre districto. Nada han de temer los laboriosos vecinos de este districto barcelonés llamado a desaparecer por lógicas razones de higiene y estética urbana, que no obtendrían con el derribo susodicho sino beneficios. Sobre este barrio de calles sucias y estrechas y viviendas insalubres se levantarán otros edificios modernos, ventilados, casas confortables para que la vida no sea para ellos una maldición. El Ayuntamiento con el apoyo del Gobierno de Cataluña puede llevar a cabo una obra altamente humanitaria>>.
A meitats de setembre de 1936 la conselleria-regidoria d’Urbanització i Obres va ordenar l’enderrocament de la muralla i caserna de la Mestrança d’Artilleria a les Drassanes, la qual estava mol malmesa a causa dels fets del 19 i 20 de juliol. L’Ajuntament feia saber a la ciutadania que es respectaria el tros de muralla que hi havia al costat de la Porta de Santa Madrona: <<L’enderrocament facilitarà notablement l’embelliment i la urbanització de la Porta de la Pau>>. S’anunciava l’enderrocament immediat de la Caserna de Bonsuccés, afirmant que només quedaria en peu el Palau (actual seu del Districte de Ciutat Vella) i en al terreny obtingut s’obriria una plaça pública. A la premsa apareixia una nota crítica a l’Ajuntament sobre l’abandonament del passeig de la Font d’en Fargas: <<Hace una porción de tiemnpo –deia El Diluvio (30-9-1936)- que tuvimos necesidad de ocuparnos del passeig de la Font d’en Fargas en suplica de arreglo, que bien lo necesitava en aquella època, sin que nuestra justificada queja haya sido subsanada; antes continúa en peores condiciones de miseria y ruindad. Si nuestras noticias son verídicas, el citado paseo pertenece, por cesión, al Ayuntamien to que, por lo visto, nada le ha preocupado su embellicimiento, sin tener en cuenta que resulta una via muy necesaria a los muchos enfermos que utilizan las excelentes cualidades medicinales emergentes en su terreno, las cuales, según el dictamen emitido por el hidrólogo doctor Oliver Rodés, son oligometálicas, de excelentes resultados como dialíticas y, desde luego, diuréticas. La crítica, que generalmente incluye malicia en sus apreciaciaciones, comenta que ya se realizaron las obras como se demandaba hasta llegar a la Iglesia, al casino de los propietarios, y muy cerca de ciertos lujosos edificios que podrían ser propietarios importantes empleados del Ayuntamiento. El silencio,condena; la verdad, absuelve; las apariencias, engañan; los hechos, prueban. Si tales suposiciones resultaran ciertas, ¿seria cuestión de preguntar si es precepto constitucional la igualdad ante la ley? Por la honorabilidad de nuestro Municipio, por los enfermos que acuden a las bondades medicinales de la fuente y por lo higiénico que resulta un paseo por la citada montaña, recomendamos, hoy como ayer, la mejora del citado paseo que no dudamos obtener, en bien de cuatos precisan de la ingestión de tan buena agua>>.
El dia 24 de setembre de 1936 per primera vegada es parlava al consistori de refugis antiaeris, i la Comissió de Govern aprovava la disposició següent: <<Facultar l’Alcaldia per a adjudicar directament i sense formalitat de subhasta o concurs, en atenció a la urgència del cos, aquelles obres de construcció de clavegueres d’acord amb els plans i pressupostos que formularen els Serveis Tècnics Municipals, amb la finalitat que puguin utilitzar-se com a refugi antiaeri>>. Molt aviat a les barriades i arreu de Barcelona i Catalunya n’hi hagueren de construir-ne a tota pressa.
Però la principal tasca municipal del moment era la construcció o habilitació d’escoles perquè el dia 1 d’octubre no quedés cap infant sense escolaritzar. La Junta de la Comissió d’Urbanització i Obres es dirigia als Comitès de Barriada, perquè col•laboressin en la tasca constructiva municipal i els hi demanava la màxima atenció a facilitar el treball de rereguarda: <<La Junta pide que no sean puestos obstáculos  a dicha organización.Si todavía existen barricadas en alguna calle y, por consiguiente, pudiesen interrumpir los trabajos de tránsito y transporte de materiales destinados a dichas escuelas, conviene que dichas barricadas desaparezcan immediatamente. Si hay locales reclamados para instalar en ellos escuelas, cuyos locales sigan habilitados todavía por las organizaciones políticas o sindicales, conviene asimismo cederlos immediatamente. Es hora de no perder tiempo y de colaborar con un profundo sentido de responsabilidad. Pensad que se trata de organizar las escuelas para nuestros niños y pensad, sobretodo, que son los delegados de las organizaciones sindicales los que lo reclaman, y que, como vocales en esta Junta de Obras y Urbanización, tienen la responsabilidad en estos momentos revolucionarios. Finalmente, pensad también que es la Escuela Nueva Unificada la que os lo solicita encarecidamente>>.
La conselleria-regidoria de Cultura feia saber que s’havia creat la Comissió Mixta Municipal d’Ensenyament per a cooperar amb el CENU, la qual era formada pels representants següents: Jaume Serra Húnter, Joan Codormí i Pujolar i Ricard Altaba (Ajuntament de Barcelona); Joan Puig Elias, Ester Antich i Francesc Jové (CNT); i Víctor Colomer, M. Dolors Piera i Rafael Ferrer (UGT). La Comissió Mixta d’Ensenyament assumia totes les atribucions de l’antiga Comissió de Cultura, Patronat Escolar i Assessoria Tècnica. La Vanguardia (22-9-1936), citava una notícia del Govern de la Generalitat: <<El primero de octubre se inaugurará el curso escolar. La enseñanza se hará en la lengua materna del niño>>. A les oficines del CENU (Pau Claris, 90) treballava a preu fet per fer possible l’obertura de les escoles el dia assenyalat. El Comitè era format per Cassià Costals i Marinello (Generalitat), Jaume Serra Húnter (Universitat Autònoma Barcelona), Joan Aley i Botxaca (Universitat Industrial),
Francesc A. Galí (Belles Arts), Miquel Escorihuela i Guitante (CNT), Joan Puig Elias (CNT). Joan P. Fàbregas i Llauradó (CNT), Albert Carsi (CNT), Caietà Delhom (UGT), Josefa Uriz i Pi (UGT), Joan Hervas i Soler (UGT) i Francesc Albert i Marrugat? (UGT). La Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament (UGT) i el Sindicat de Professions Liberals (CNT) col•laboraven estratement en la posada en marxa de la filosofia de la nova escola. El Comitè pel seu millor funcionament havia creat diverses Ponències que anaven des de l’ensenyament primari fins l’ensenyament superior.
La Comissió Mixta de Proveïment, d’acord amb el Comitè Central de Proveïments, feia una crida als Comitès de les empreses col•lectivitzades, perquè enviessin un mostrari dels seus articles per facilitar la compravenda de la producció sobrant de cada localitat. També se’ls hi demanava el preu de cost i de venda dels articles, preus que regien abans del 19 de juliol i els actuals. La conselleria-regidoria de l’Ajuntament fixava el preu dels ous a la venda al detall d’una dotzena: <<grans (2,85), mitjans (2,75), petits (2,65)>>; i hi manifestava que els inspectors de Proveïment farien complir al mercat els preus estipulats. Un altre tema candent era el de les cues dels ciutadans a les botigues, Proveïment sentenciava: <<És necessari acabar amb les cues. El Comitè Central de Proveïment inicia una campanya per a acabar amb les cues que, per a adquirir aliments, es formen diàriament a Barcelona. (...) És necessari inculcar en la ment de tots que han d’apatar-se a les necessitats del moment per damunt de tot>>.
El dia 12 de setembre es publicava un decret del Govern de la República relativa al Port Franc de Barcelona, que modificava els anteriors de 1931 referents a la constitució del Consorci de la Zona Franca, en què es donava la màxima representació a l’Ajuntament de Barcelona i entitats econòmiques i obreres que amb la Delegació de l’Estat, seguien actuant a les obres d’acord a l’Estatut vigent. El nou decret ampliava la representació: <<Es crea un organisme únic encarregat de la gestió i administració dels serveis i obres encomanades a l’actual consorci, un Comitè integrat pel Delegat de l’Estat com president i com vocals un representant de la Generalitat de Catalunya, un altre de l’Ajuntament, altre de les organitzacions obreres afectes al Consorci i dos representants de l’Estat>>.
La Comissió Mixta de Sanitat feia balanç dels serveis prestats per l’Institut d’Assistència Municipal, als tretze Dispensaris mèdics-quirúrgics; a les tres Cases de Socors; als diversos Dispensaris especialitzats (oftalmologia, otorinolaringologia, venereologia, dermatologia, puericultura, ginecologia, tocologia, parts assistits, vacunacions,  odontologia, etc.); Laboratori d’Anàlisis Clíniques; Hospital de l’Esperança; Clínica de Psiquiatria d’Urgència; Asil del Port, Comissària de Beneficència; i Ambulància Sanitària. El conseller-delegat del Districte III, Francesc Ferrer Pie comunicava que la Comissió de Festes del barri de Sant Gervasi de Cassoles li havia fet donatiu del diner destinat a la festa pro víctimes del feixisme. Les notes solidàries a favor de les malicies, els hospitals o les víctimes era imparable. Ja fos en diner metàl•lic, roba o aliments tant els particulars com les agrupacions sindicals i polítiques i les entitats de tota mena treballaven a favor de la solidaritat antifeixista. El Butlletí Sanitari de l’Institut Municipal d’Higiene de la primera quinzena de setembre afirmava: <<L’estat santitari de la ciutat de Barcelona no s’ha alterat el més mínim durant la passada quinzena. Gairebé no s’han manifestat en aquest període més malalties infeccioses que alguns casos de febre tifoide i, molt menys que, en igual època, d’anys anteriors>>. L’Institut Municipal d’Higiene demanava als ciutadans que no baixessin la guàrdia i que per la conservació de la salut observessin una bona higiene. Les conselleries-regidorries i les Comissions Mixtes Municipals anaven guiant la política ciutadana vers els interessos de la Barcelona en guerra. 

Ferran Aisa-Pàmpols (República, guerra i revolució, l'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939), Base i Ajuntament de Barcelona, 2009.

Jesús Lizano / Antonio Orihuela

TEXTO DEL POETA ANTONIO ORIHUELA DEDICADO A JESÚS LIZANO (Barcelona, 1931-2015)


 

(Cubierta del libro publicado por Virus)

 HE ESCRITO ESTE TEXTITO A MODO DE EPITAFIO PARA JESÚS, POR SI QUERÉIS DIFUNDIRLO O PUBLICARLO EN ALGUNA PARTE. UN ABRAZO!!

ANTONIO ORIHUELA

Este mediodía me cuentan que Lizanote de la Acracia se ha echado al monte. El último de los grandes poetas libertarios se ha marchado a impartir justicia poética y extender la buena nueva de la Anarquía por los mundo sutiles. Se marcha a continuar la tarea que empezó aquí, a decirnos que todos somos novios, que una vez que descubres que eres un pobre mamífero es más fácil desuncirse del yugo de las mil tonterías con que nos tiene atado esta forma de muerte que llamamos vida cotidiana.
Jesús se pasó la vida escribiendo poesía contra el poder, contra las estructuras mentales que nos tienen prisioneros en él, y buscando un humanismo cálido en el que todos fuéramos compañeros, en el que las categorías de dominantes y dominados hubieran desaparecido, y andando estas ideas, harto de izquierdos y derechos, creyentes y descreídos, buenos y malos, Jesús enunció su ideal del comunismo poético, un anarquismo liberado de lo político y abierto al pensar y al sentir en libertad.
Jesús era muy consciente de la que la única revolución pendiente, por la única que sigue mereciendo la pena luchar era esa, la que parte de un convencimiento tan provocador como radical: Todos somos novios, todos somos compañeros. Hoy él ha descubierto esta verdad profunda, pues todo lo que nos divide y nos ciega es artificial, impuesto, ordenado, legitimado por leyes y costumbres, por siglos de propiedad, normas y conductas inducidas y que nos condicionan y determinan.
Jesús vivía, como nosotros en el mundo real político, pero toda su vida aspiró a construir el mundo real poético. Con ese mismo afán organizó manifestaciones en Barcelona, dio multitud de lecturas mientras su cuerpo se lo permitió e incluso se acercó un año a zarandearnos con su presencia en un Voces del Extremo en Moguer memorable.
Refugiado en sus poemas, agitando su sentido creativo como el don más precioso que todos los seres humanos tenemos, canto a la inocencia, a la vida interior y a la salvación de la mente de la locura de la razón utilitarista e instrumental como medios para superar el mundo real político y conquistar el mundo real poético, su meta humanista y libertaria que culminaría en la tierra prometida de la Acracia.
Jesús Lizano ha muerto, pero su aventura vive en otros muchos lizanitos, larga vida a los mamíferos, a los compañeros, a los novios.

 (Antonio Orihuela, 27-5-2015)

Jesús Lizano / poeta llibertari

(Jesús Lizano encapçalant la manifestació poétoca per la Rambla 1 de juny de 2002)

HA MORT EL GRAN POETA LLIBERTARI JESÚS LIZANO (Barcelona, 1931-2015)



Solo es noble y humano rebelarse
niego mi servidumbre al universo.
Todo es él, lo magnifico, lo adverso,
pero todo a su abismo ha de entregarse.

(Fragment del sonet "Solo es noble y humano rebelarse" de Jesús Lizano)

Ajuntament de Barcelona - Govern d'esquerres 1936-1939- I / Ferran Aisa

L'AJUNTAMENT DE BARCELONA, 1936-1939

FERRAN AISA

(Coberta llibre F. Aisa)

CAPÍTOL V
FRONT D'ESQUERRES

La reestructuracuó del nou Ajuntament

El 24 d’agost es publicava el decret de la Generalitat pel qual cessaven en tots els Ajuntaments de Catalunya els Consellers, tant els propietaris com els suplents, procedents de llistes de partits aliens al Front Popular d’Esquerres de Catalunya. La Publicitat (25-8-1936), reproduïa el text de la nova estructuració dels Ajuntaments i comentava: <<Els òrgans municipals podran donar participació en l’administració de la ciutat als organismes ciutadans i sindicals>>. El primer article del decret de Governació de la Generalitat sobre l’organització dels Ajuntaments, deia: <<Tots els òrgans components de l’Ajuntament de Barcelona podran delegar funcions en altres de caràcter col•legial o unipersonal, àdhuc creant rodatges administratius de caràcter mixt, on tinguin cabuda les organitzacions ciutadanes o sindicals, entenent-se que aquest poder de delegació es referirà no solament a la funció administrativa, sinó també, en els casos i modalitats que s’acordi, a l’executiva municipal>>. El decret era un primer pas important per integrar al municipi els comitès locals o de barriada, així com a les poderoses organitzacions sindicals. Uns dies després l’Alcalde Pi i Sunyer rebia a la premsa per a presentar la nova reestructuració de l’Ajuntament. Citava el Decret de la Generalitat, signat pel Conseller de Governació Josep M. España, i manifestava el següent: <<Concedides a l’Ajuntament de Barcelona, per decret del dia 21 d’agost, les pertinents facilitats per a efectuar una descentralització de les funcions municipals amb la creació de Comissions mixtes especialitzades, es fa necessari procedir a la constitució del nou Ajuntament. Com que per altra part la facultat de delegació dels diversos òrgans corporatius i l’existència de dites comissions haurà que representar una reducció de les activitats plenàries, aquests motius aconsellen augmentar el nombre de Consellers municipals actuals, comptant als suplents incorporats en virtut del mencionat decret. Per tant, atenent les raons exposades, ha resolt: L’Ajuntament de Barcelona quedarà format pels 26 consellers municipals actualment en exercici i pels cinc suplents, senyors Francesc Ferrer Pie, Antoni Lloret i Fumarola, Ramon Palomas i Tudó, Caietà Rahola i Escofet i Delmir Ibáñez i Sanagustín>>. 
L’Alcalde manifestava que l’Ajuntament que ara es constituïa perdria importància en la tasca del Ple, però, en canvi, la guanyaria en quant al contingut de cadascú dels components, que haurien de realitzar una tasca positiva que a l’efecte els hi seria assignada, formant part cadascú d’ells de les comissions mixtes al que feia referència el decret de la Generalitat, doncs, entrarien a formar part del nou Ajuntament tant elements tècnics com sindicals. Pi i Sunyer va agregar que es tractava de realitzar una tasca que fos eficaç i beneficiosa per a l’Ajuntament: <<tinc la seguretat –va acabar dient- que amb la nova estructuració i amb la bona voluntat que a tots ens anima aquests propòsits es compliran pel bé de Barcelona>>. Les primeres Comissions constituïdes foren la de Proveïment, la d’Urbanització i Obres i la de Cultura.
Davant la immediata entrada dels anarquistes a les tasques de les comissions municipals, Adrián Correa es preguntava, a Solidaridad Obrera (1-9-1936), si la CNT i la FAI havien d’intervenir en els afers municipals, malgrat que la col•laboració podia desvirtuar les tàctiques d’acció directa, hi considerava el següent: <<Por el cambio total del sistema que murió el 19 de julio, a la Confederación Nacional del Trabajo y a la FAI, en estas circunstàncies que vivimos, se les presentan, mutuamente, complicadas facetas de tácticas para darles soluciones immediatas. En la actualidad tiene sobre el tapete la propuesta del Ayuntamiento de Barcelona para intervenir en la administración municipal. Y el día 21 de agosto útltimo, fue tratada en el Pleno Regional de Grupos Anarquistas de Cataluña, desconociendo los acuerdos que hayan recaido al respecto en dicha reunión. (...)  Así, pues, es necesario que remocemos la administración municipal en estos momentos graves que atravesamos, con elementos destacados de las organizaciones obreras y del Frente Popular. Desde los despachos de la Casa del Pueblo, Concejos o Ayuntamientos que de todo se le puede llamar, constituiremos una economía nueva. Nacionalizaremos la Banca privada, municipalizaremos los servicios públicos, llevaremos el control de las grandes y medianas industrias que sean de competencia municipalista y haremos la redistribución de la pequeña propiedad. Y a esta labor que las circunstancias exigen a los hombres sin distinción de colores, la CNT y la FAI no tienen porque tener temor de contagiarse en las poltronas... (...) ¡Que nos nos cojan dormidos! ¡Vigilemos el frente!>>.
El Diari de la Generalitat de Catalunya publicava l’1 de setembre la llista d’Ajuntaments catalans que ja s’havien constituït seguint el decret de Governació del 21 d’agost. A poc a poc els Comitès Locals anirien desapareixen i el seu lloc el recuperava el tradicional Ajuntament. A Barcelona els Comitès de Barriada també anaven perden la força de les primeres setmanes de la revolució.
El dia 3 de setembre de 1936 se celebrà el Ple Municipal per constituir el nou Ajuntament de Barcelona segons el decret de la Generalitat. N’eren presents els 31 regidors actuals del Consistori, que van aprovar la  redució  a set membres de la Comissió de Govern. Foren elegits per formar el govern municipal i les diverses Comisions mixtes, els ciutadans: Carles Pi i Sunyer (Alcalde), Vicenç Bernardes (Hisenda), Hilari Salvadó (Governació i Política), Josep Escofet (Proveïment), Odó Hurtado (Urbanització i Obres) Francesc Codó (Serveis Públics), Jaume Serra Húnter (Cultura), Marià Martínez Cuenca (Estadística, Política Social i Assistència). El Ple aprovà, ratificà i convalidà els acords i decissions presos per l’Alcalde, els conselleres-regidors i la Comissió de Govern des del 18 de juliol fins a la data actual. El Ple de l'Ajuntament, d’acord amb el decret de la Generalitat de Catalunya, delegà en la Comissió de Govern Municipal totes les atribucions que, segons la llei Municipal catalana, corresponien al Ple.
Una vegada elegits els consellers-regidors es passà al torn de paraules. Pi i Sunyer, digué: <<La subversió militar ha estat la causa de la profunda pertubació ciutadana que hem patit. Vam haver de prendre resolucions urgents. Havíem d’atendre necessitats indispensables de diversos ordres. I totes van estar degudament ateses. En aquests moments és més necessari el treball quotidià que la celebració de sessions plenàries i el pronunciament de discursos, hi ha que realitzar una obra eficaç i profitosa>>. L’alcalde va continuar el seu parlament comentant la reducció de la Comissió de Govern havia significat que alguns partits veiessin retallada la seva representació. També aprofita per saludar al consellers-regidors Ventós, Durán i Reynals i Cortés que deixaven de formar part de la Comissió de Govern. I féu un elogi del nou sistema de descentralització de serveis que: <<serà un orgull per Barcelona i digna de l’hora històrica i revolucionària en què vivim>>. A continuació parlaren els líders d’altres grups, Durán i Reynals ho va fer en nom de l’Acció Catalana Republicana i Martínez Cuenca pel PSUC. El Ple acordà enviar telegrames, a l’Ajuntament de Madrid i al d’Irun, mostrant la seva solidaritat davant el setge feixista que aquestes ciutats patien. El Ple també aprovà enviar una salutació fervorosa i un record emocionat: <<als milicians i forces lleials de la nostra ciutat que, amb exemplar heroisme, lluiten als fronts de combat contra l’intent de despotisme feixista i per un règim d’avançada i profunda transformació social, per la República i per Catalunya>>. Finalment el president de l’Assemblea ciutadana Ricard Altava tancà la sessió amb el clam de ¡Visca la República! i ¡Visca Catalunya!, que fou contestat per tots els regidors posats en peu. Eren les set de la tarda. El Diluvio (4-9-1936), diu: <<Seguidamente y en sesión privada se reunió la nueva Comisión de Gobierno, tomando, entre otros acuerdos, el de hacer las distribuciones de servicios>>.
El nou Ajuntament, doncs es disposava a continuar la seva tasca municipal a través de les Comissions que s’anirien constituint a primers de setembre. Així s’anomenaven els  responsables de la Comissió d’Higiene i Sanitat, Josep Gispert i Vila; de la Comissió d’Assistència Social, Emili Granier-Barrera; de la Comissió Tallers Municipals, Antoni Oliva i Oliva; de la Comissió Cementiris: Domènec Pla i Blanc. Odó Hurtado, per la seva banda, s’acomiadava dels seus col·laboradors dels mercats: <<La necessitat d’adaptar el nou Ajuntament de Barcelona al decret de la Generalitat de Catalunya el dia primer del corrent m’obliga a deixar la conselleria-regiduria de Proveïment, per a passar a un altre lloc de la Comissió de Govern. Només em queda fer constar que agraeixo les col·laboracions que he rebut de les Associacions de Mercats, de l’Associació de l’Escorxador, dels funcionaris i de tots en general, i espero que en el meu nou càrrec trobar la mateixa ajuda, per a una obra seria i profitosa en benefici de Barcelona>>.
Al dia següent se celebrà la primera sessió ordinària del nou consistori, entre altres coses s’aprovaren les resolucions més urgents sobre reparacions i construccions d’edificis per escoles del CENU i altres per ús d’assistència social. L’Ajuntament s’havia apropiat de diversos locals religiosos com el Convent de Santa Teresa de Jesús, del carrer Ganduxer, 41, el qual era remodelat per encabir l’Asil del Parc, per un valor de 100.000 pessetes a costa del Pressupost Extraordinari d’obres i sanejament del 1936. També el Convent de Santa Dorotea, al passeig de Dom Bosco, 8, havia estat intervingut per adaptar-lo a la Colònia Industrial del Port, per 80.000 pessetes. S’acordava que l’ex-església dels Jesuïtes del carrer Casp, fos destinada a servir de magatzem d’orgues, pianos, instruments musicals, etc. També s’aprovava destinar, en qualitat d’avançament, la quantitat de 795.300 pessetes per habilitar locals destinats a escoles. En la sessió municipal es comentaven temes com l’escrit enviat  per Irene Soriano, en representació d’Hereus Soriano, concessionaris del servei de cadires a la via pública, manifestat que, degut a les anormals circumstàncies, havia sofert grans prejudicis, en compensació demanava que li fos prorrogada pel termini d’un any la concessió. S’acordà que seguís en precari amb l’arrendament fins a nova notificació. La mateixa empresa llogatera de cadires manifestava el seu interès de fer donació de la recaptació d’una jornada pro milícies antifeixistes. L’Ajuntament decidia abonar mitja paga mensual en concepte de gratificació extraordinària, als guàrdies urbans, bombers i empleats de cementiris que actuaren amb caràcter extraordinari amb motiu del moviment facciós, i s’encarregava al conseller-regidor de Governació que, conjuntament amb la resta de consellers-regidors, elaborés una llista dels funcionaris compresos en aquest concepte, perquè poguessin cobrar la paga extraordinària. La sessió del Govern Municipal va decidir encarregar al conseller-regidor d’Urbanització i Obrers, ciutadà Hurtado, la coordinació dels canvis de nom dels carrers, per evitar duplicats i el caràcter espontani. L’Ajuntament es dirigia als centres, agrupacions sindicals, partits polítics i entitats que formulessin suggeriments dels canvis de nom, a fi de donar-li un caràcter orgànic al nomenclàtor. El conseller-regidor parlava del sanejament urbà al referir-se al canvi de noms dels carrers: <<Els noms dels suposats sants i verges han de desaparèixer dels nostres carrers i places. No hi ha dubte que s’imposa fer, ràpidament, un canvi total dels noms que fan lleig els nostres carrers, places i passeigs. La Revolució obliga. Endavant!>>.
La conselleria-regidoria de Proveïment publicava una nota sobre els nous horaris d’atenció al públic dels Mercats municipals, els quals havien d’obrir portes al públic de dilluns a divendres de set del matí a la una de la tarda, i el dissabte de vuit a dotze i mitja. També es regulava l’horari dels establiments d’aliments, pastisseries, botigues, basars, etc. Proveïment es manifestava en contra de l’acaparament d’aliments i recomanava que les persones de salut normal havien de procurar-se amb preferència els aliments més abundants en el mercat i comprar tan sols per un dia. I avisava als recaders, agències de transport i transportistes de Barcelona que havien de portar al Comitè de Proveïments (Via Laietana, 16), relació duplicada i segellada de tot el carregament transportat per carretera als diversos destins de Barcelona. En aquesta sessió ordinària es designà diversos càrrecs com els secretaris dels consellers-regidors, i es confirmaren el nomenament de les delegacions especials municipals: Delegació especial de Conservació de la Via Pública, conseller Ramon Junyent; i Delegació especial de Vigilància nocturna, conseller Antoni Oliva. I, finalment foren nomenats els consellers-delegats de les diferents Tinències d’Alcaldia: Districte I: Delmir Ibáñez i Sanagustín. Districte II: Francesc Rossell i Muntaner. Districte III: Francesc Ferrer i Pie. Districte IV: Ricard Altaba i Planuc. Districte V: Antoni Lloret i Fumanal. Districte VI: Ramon Palomas i Todó. Districte VII: Ramon Eroles i Sorribes. Districte VIII: Benet Mori i Ballester. Districte IX: Joan Cordomí i Pujular. Districte X: Ramon Junyent i Vila. El 7 de setembre es lliuraven les credencials al Saló de Cent pels escrivents i brigades de l’Ajuntament. Acabada la sessió l’Alcalde i diversos consellers-regidors van sortir al balcó de les Cases Consistorials a saludar la desfilada del 19 Terci de la Guàrdia Nacional Republicana per la plaça de la República. Lluís Companys i Carles Pi i Sunyer pronunciaren breus discursos des dels balcons respectius dirigits als ciutadans i a la Guàrdia Nacional, que van acabar amb els habituals “clams de guerra”: <<Visca la República! i Visca la Llibertat!>>.
Paral·lelament a la nova estructuració del consistori Barceloní, el Govern de la República sortia d’una anunciada crisi ministerial constituint-se un nou Govern que presidí Francisco Largo Caballero (Guerra), i n’eren ministres:  Indalecio Prieto (Marina i Aire), Julio Álvarez del Vayo (Estat), Ángel Galarza (Governació), Vicente Uribe (Agricultura), Jesús Hernández (Instrucció Pública), José A. Aguirre (Obres Públiques), Mariano Ruiz de Funes (Justícia). Anastasio de Grácia (Indústria i Comerç), Bernardo Giner de los Ríos (Comunicació), Josep Tomàs Piera (Treball) i José Giral Pereira (Sense Cartera). Les crisis polítiques eren continues, doncs, en una societat convulsa, revolucionària, viva i en constant canvi, les ideologies eren presents en el debat social. L’anomenada unitat política del govern del proletariat aviat, però, tornaria a fer aigües..., doncs, no n’era representativa de la realitat, al Govern faltava el principal protagonista de la revolució, l’anarquisme organitzat. A Catalunya s’havia solucionat amb la creació del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes, però, la marxa dels esdeveniments feia necessari que les organitzacions llibertàries participessin també a la direcció de la Generalitat i dels municipis. Malgrat que per la ideologia llibertària podia significar un trasbals als seus principis, la lògica de la guerra i la revolució aconseguirien que no quedessin marginats dels poders de decisió. Mentrestant l’Ajuntament continuava cada dijous realitzant les sessions del Govern Municipal. Seguint la instància dels sindicats d’ensenyament de la UGT i de la CNT s’aprovava fer funcionaris de plantilla a tots els mestres agregats i a tots els temporals. S’anomenava conseller-delegat especial d’arxius, biblioteques, escoles d’art i música, museus i belles arts, al conseller Francesc Rossell, que substituí en tots els organismes la representació de la dissolta Junta Municipal d’Exposicions d’Art. El Govern Municipal disposava de les quantitats recaptades per l’Ajuntament en auxili de la defensa contra el moviment feixista per distribuir-les de la manera següent: <<Comitè de Milícies Antifeixistes, 120.000 ptes; Hospital General de Catalunya, 25.000 ptes.; altres hospitals, 10.000 ptes.>>. L’Ajuntament condonava diversos contenciosos-administratius formulats contra diversos ciutadans sobre l’arbitre de plus-valua.
La sessió municipal concedia la cessió del Parc de la Ciutadella a les penyes ciclistes de Barcelona per celebrar la “Festa Ciclista” el diumenge 13 de setembre. El Govern disposava que la representació municipal de la Comissió Mixta de Cultura, presidida pel conseller-regidor, Jaume Serra Húnter, estigués formada també per Ricard Altaba i Joan Cordomí. El Comitè Permanent Municipal acceptava la resolució judicial a favor del funcionari Balbí Guerrero, el qual podia tornar a recuperar la seva plaça de servei municipal. El Govern nomenava Lluís Garai i Garayó, director del Mercat d’Hostafrancs; i s’ajornava fins a nou avís l’obertura de matrícules pel curs 1936-1937 a les Escoles Municipals de Tall i Confecció Lluïsa Cura, Complementaris d’Oficis i Escola de Música. L’Ajuntament cedia el Palau de Belles Arts per celebrar el diumenge 13 de setembre una Festa de Basquet Ball a benefici de les Milícies. S’acordava fer un avançament a la Majordomia Municipal Alexandre Rossell i Vilaseca de quantitat líquida, a l’objecte de poder pagar mensualment els empleats de Cementiris les despeses de passatges de tramvies, segons el Pressupost vigent. Sobre els cementiris s’aprovava la compra d’arbres i plantes per a l’embelliment de diversos cementiris. S’anunciava que nous aprenents de jardiners s’incorporaven a les tasques laborals de Parcs i Jardins procedents de l’Escola Municipal de Jardiners. El Govern Municipal disposava que els inspectors d’Espectacles fossin nomenats de plantilla, amb la denominació que actualment tenen i categoria equiparada a la d’oficial segon. També es nomenaven els inspectors motoristes de circulació, els quals eren els guàrdies M. Cortès, A. Faura, E. Casanova i J. Panyella. El Govern Municipal aprovava la jubilació de l’Oficial 1ª de l’Ajuntament Eduard Layret i Foix (germà del malaurat Francesc Layret). L’Alcalde Pi i Sunyer, el conseller-regidor Hilari Salvadó i el cap de la Guàrdia Urbana visitaren a l’Hospital Clínic al Guàrdia Urbà Antonio Fernández Torres ferit a Palma de Mallorca en acció de combat contra el feixisme.
L’alcalde recordava a la premsa que, a les terres d’Aragó, hi havia més de 90 urbans combatent el feixisme, i lloava la tasca que desenvolupaven els motoristes de circulació i la policia urbana en diversos fronts de combat. Solidaridad Obrera (18-9-1936), parlava de la Columna Pi i Sunyer: <<Podemos anunciar que con este nombre se está organizando activamente la Columna del Ayuntamiento. Los funcionarios municipales no podían permanecer indiferentes a la magnífica leva de voluntarios y de entusiasmo de que dan muestra todos los días las masas populares y las organizaciones obreras, tanto en el frente de combate como en la retaguardia. Y los obreros muncicipales sin distinción de categorias (...) han querido enrolarse a la referida Columna. (...) El cuartel general de la Centuria esta instalada en la calle Pujadas, 8>>.
La proximitat de les conselleries-delegades als Districtes amb la ciutadania es materialitzava amb fets com la petició d’arranjament del paviment dels carrers, dels bancs, de les voreres o de recanviar les bombetes foses a diversos carrers, o instal·lar llum allà on feia falta l’enllumenat. L’alcalde rebia la visita de M. André Morizet, alcalde de Boulogne-Billancourt; M. Georges Ribes, secretari general del Comitè Departamental del Front Popular francès; M. Jean Descaux, secretari del senador-alcalde de Perpinyà, acompanyat de M. Dolors Bargalló. La Secretaria particular de l’Alcaldia feia pública les cartes enviades pel cònsol d’Espanya a Pau (França), de diversos súbdits espanyols refugiats a aquella ciutat i que havien estat repatriats Barcelona el dia 12 de setembre; i la Majordomia Municipal comunicava el llistat d’objectes lliurats a la dependència d’objectes perduts de l’Ajuntament: <<Lo que no se pierde...>>.
L’Ajuntament de Barcelona anava normalitzant la seva tasca municipal. La anormalitat de funcions de les primeres hores, a poc a poc, aniria desapareixen, però, les dificultats del moment obligaven a un gran sacrifici... La situació de guerra total posaria cada vegada més difícils les actuacions municipals. Era un gran repte que els gestors de la ciutat i la ciutadania passarien amb nota alta. Barcelona seria un exemple de generositat i d’esforç pel món...

Ferran Aisa-Pàmpols (L'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939. República, Guerra y Revolució. Editorial Base-Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2009)

Diario de un miliciano - Joaquín Aisa / Ferran Aisa

(Coberta llibre J. AisaO

JOAQUÍN AISA RALUY, MILICIANO DE LA LIBERTAD

 
FERRAN AISA

                                         Nosotros llevamos un mundo nuevo en
                                           nuestros corazones.
                                                                    Buenaventura Durruti

Joaquín Aisa Raluy nació en Barcelona el 12 de julio de 1917, en la calle Fonollar, 30, situada en pleno casco viejo de la ciudad, entre las calles Carders y Més Baix de Sant Pere. Era el tercer hijo de una familia obrera, Cesáreo (que fue guardia de asalto de la República), Maria i Prudencia eran sus hermanos. Sus padres eran Cesáreo Aisa Junquera, nacido en Zaragoza el año 1883, y Joaquina Raluy Obea, nacida en Nachá (Huesca), un pueblo de la Baja Ribagorza en la franja calano-aragonesa. Como tantas familias aragonesas y de otras latitudes españolas habían llegado inmigrados a Barcelona con la intención de encontrar trabajo en la industria y, por ende, sustento para sus familias. Cesáreo trabajaba de estibador en el puerto, y, como la mayoría de los obreros de esos años, se afilió a la CNT, El carnet que tengo en mis manos es de febrero de 1923 y lleva el número 7.447 del Sindicato del Transporte. En la Carta Confederal no fallan los sellos de cotización que dan validez al carnet. Aquel mismo mes de 1923 el matemático Albert Einstein visitó Barcelona para dar unas clases en la Escuela Industrial, pero no quiso abandonar la ciudad sin visitar antes la sede principal de la CNT catalana, siendo recibido por Ángel Pestaña, los cuales mantuvieron en francés una cordial entrevista de mutua simpatía. Eran tiempos duros para los sindicalistas, pues, desde la huelga de la Canadiense, con el triunfo proletario y la conquista de la jornada de las ocho horas diarias, la patronal catalana se había radicalizado y había fomentado la creación de un sindicato amarillo y la formación de grupos de pistoleros. Centenares de obreros fueron asesinados por pistoleros a sueldo, pero los cenetistas también se armaron y, entonces, cayeron patrones, policías, soplones. El pistolerismo fue sangrante para la ciudad de Barcelona, sobretodo, entre 1920 y 1923, fechas de los asesinatos de los líderes obreros, Francesc Layret y Salvador Seguí. El setiembre de 1923 el Capitán General de Catalunya Miguel Primo de Rivera hizo un pronunciamiento militar y estableció una dictadura que duró siete largos años.
Cesáreo Aisa continuó trabajando en el puerto como queda reflejado en el carnet del “Sindicato de Obreros Cargadores, Descargadores y Estibadores de Madera del Puerto de Barcelona y su Radio”. La sede del Sindicato era la calle Lladó, 7, pral. 2ª. El punto 19 del Reglamento del Sindicato dice: <<En caso de disolución los fondos si los hubiere se entregarán por partes iguales a las Escuelas Racionalistas de Barcelona y en  caso de que no las hubiere en Barcelona, a las de la localidad más próxima>>.
Tan sólo con este detalle del Reglamento se puede entender que este Sindicato es el mismo de la CNT, pero sin hacer uso de las siglas, pues, durante la dictadura, estaba ilegalizado. Los obreros, pero, se las ingeniaban para continuar organizados…
Joaquín Aisa fue a una escuela de su barrio donde se aprendía lo justo, leer y escribir y las cuatro reglas. El colegio, como la mayoría de la época, estaba situado en un piso sin patio y mal ventilado. La dictadura de Primo de Rivera había parado los proyectos escolares y reformas educativas iniciados en 1914 por la Mancomunidad de Catalunya. La Comisión de Cultura y el Patronato Escolar del Ayuntamiento de Barcelona habían sido suspendido cautelarmente. Las escuelas volvían a depender del gobierno central que impulsó un programa “educativo” basado en los valores españoles, la patria, la bandera y el catolicismo. La proclamación de la República en 1931 significaría nuevamente la llegada de aires frescos para la enseñanza, pero, por entonces Joaquín Aisa ya trabajaba de aprendiz de carpintero en un taller de su barrio. Como obrero e hijo de un trabajador cenetista no dudó en afiliarse a la CNT, por su condición de carpintero lo hizo en el Sindicato de la Madera, entonces con sede en la calle de San Pablo. Los aprendices recibían el carnet gratuitamente y estaban exentos de pagar el sello de cotización, Joaquín Aisa se adhirió a la CNT el 6 de mayo de 1933, cuando tenía tan sólo quince años. En el carnet que recibían los jóvenes se podían leer pensamientos de filósofos y escritores célebres: H. Spencer, J.-J. Rousseau, Cervantes, Goethe, Bakunin, Lamartine, Jean Finot, La Bruyere, Lammenais, Séneca, Sócrates, Pascal, Voltaire, M. de la Vega. Un lema del carnet decía: <<Concurre al Sindicato y edúcate cuanto puedas: Aprenderás a conocerte y conocerás a los demás>>. Y, a más, había la consigna siguiente: <<El trabajador que no preste la solidaridad debida a sus hermanos presos a consecuencia de las luchas que la organización obrera sostiene por la consecución de su emancipación integral, es indigno de formar parte de la gran familia proletaria>>.
Joaquín Aisa crece en los años de la República marcados por el empuje educativo y cultural, pero también por las luchas obreras. Huelgas, algaradas e insurrecciones se suceden. Las cárceles se llenan de presos, incluso el gobierno de Cataluña con Companys al frente, son encerrados en la prisión por los hechos del 6 de octubre de 1934.
Joaquín Aisa el  año 1935 obtiene la Libreta de Inscripción Marítima, la misma que ya disponía su padre desde 1921, por ser trabajador portuario. Joaquín, por ser hijo de  trabajador del puerto, podía escoger en hacer el servicio militar en la Marina. En su Libreta Marítima podemos constatar que el joven tenía que incorporarse a filas el uno de enero de 1937, a la edad de veinte años: El estallido de la guerra impidió que fuese marinero... El mismo año 1935 entró a trabajar en una fábrica de harinas como carpintero de mantenimiento de la maquinaria del molino que era toda de madera.
Una de sus principales aficiones era el Boxeo… Tanto en los años veinte como en los treinta estaba de moda la práctica del Boxeo, en Barcelona existían diversas escuelas, como la del gimnasio del Ateneo Enciclopédico Popular de la calle del Carmen, 30; el del Price, en la calle Floridablanca; el del Iris, en la calle Mallorca; o el del Diana Boxing Club, en la calle Amalia, 39. De éstos gimnasios salieron los grandes campeones del boxeo catalán de aquellos años como es el caso de Josep Gironés que fue campeón de Europa. El boxeo amateur estaba muy extendido como afición de la juventud, y Joaquín Aisa se hizo socio del Diana Boxing Club con fecha de abril de 1935, llegando a disputar diversos combates.
Los jóvenes mantenían sus tertulias en los bares y acudías a lasa sala de fiesta a bailar y a buscar pareja. En Barcelona existía la tradición del baile en lugares populares como  las diversas fuentes de Montjuïc (La Walkiria, Font del Gat, Conna, etc.), o en salas de fiestas (la Gavina Blava, l’Ocell de Foc, Shangai Dancing, La Paloma, etc.). También se organizaban bailes en centros sociales como la Germanor Barcelonina de la calle Carders, éste último centro era frecuentado por Joaquín Aisa y sus amigos por ser vecinos del mismo barrio. Precisamente la víspera del 19 de julio habían acudido a bailar a la “Germanor Barcelonina” y luego habían estado de juerga en el Bar Toful de la calle Verdaguer i Callís esquina Sant Pere Mitjà.
A la madrugada siguiente todo se precipitó, los militares rebeldes salieron a la calle para tomar la ciudad, pero el pueblo y las fuerzas de orden se lo impidieron. Barcelona cambió radicalmente… Se inició una revolución que, a pesar que pronto fue truncada, fue una experiencia única en el mundo. Y estalló la guerra que duró por espacio de treinta y dos meses, llenando todos los rincones de España de muerte. La juventud fue la primera en estar al frente, luchando por sus ideales, muriendo por la libertad. Joaquín Aisa marcado por ese idealismo generacional se fue voluntario con las milicias al frente de batalla… Y lo hizo destinado en el Batallón Espartaco de la Columna Carlos Marx del Partido Socialista Unificado de Cataluña-UGT, un partido que se acababa de formar. Los afiliados a la CNT eran tan numerosos en Barcelona, que no solamente llenaron las Columnas confederales, sino que se fueron al frente encuadrados como milicianos en columnas del POUM, d’ERC i del PSUC.
Joaquín Aisa primero participó en el desembarco a Mallorca y luego en el Frente de Aragón, siendo entonces destinado a la Centuria URSS núm. 3, según consta en el carnet expedido por las Juventudes Socialistas Unificadas de Cataluña con fecha 12 de enero de 1937. 
Durante su estada en las milicias tuvo tiempo, a los veinte años, de combatir, casarse con la joven de dieciocho años Josefa Bartra Martínez y tener su primer hijo. De la calle Fonollar pasó a vivir a la calle Tarrós, 18. Su primera esposa murió trágicamente de accidente y el pequeño Rafael tuvo que ser criado por su tía Prudencia. El nombre de Rafael fue en honor del marido de su tía Rafael Ochoa Duero, que pertenecía a la 25 División destinada a la Puebla de Hijar, muerto por heridas de combate, en agosto de 1937, en el Frente de Aragón. 
Joaquín Aisa sufrió, después de mayo de 1937, una fuerte decepción, por todo lo que estaba pasando tanto en la retaguardia como en el frente. Su desencanto tenía mucho a ver con la falta de unidad del proletariado. Por unos meses abandonó la guerra y volvió a su antiguo trabajo de la industria harinera, que entonces se encuentra bajo el signo de la colectivización obrera. Pero la militarización del Ejército y la movilización de quintas, hizo que fuera llamado a filas, ahora a la fuerza. Joaquín Aisa será destinado como soldado a la Brigadas Internacionales donde alcanzará el grado militar de Sargento y permanecerá en ellas hasta su definitiva baja por herida de guerra en setiembre de 1938.
Los últimos meses de la contienda los pasará en el Hospital Militar de la calle Tallers de Barcelona, aquí le sorprenderá la entrada de las tropas nacionales. Joaquín Aisa será detenido y trasladado con otros soldados republicanos al Campo de Concentración de Horta. Al poco tiempo de estar en el campo huirá de él haciéndose pasar por Caballero Mutilado, brazo en cabestrillo, abrigo azul marino como los de Falange Española y, al salir por la puerta, saludará a la guardia cuadrándose con el brazo en alto y gritando enérgicamente: ¡Arriba España!
Los primeros meses de la postguerra los pasará en el hospital, conseguirá entrar en él gracias a la ayuda de una pariente religiosa. Allí es visitado por sus familiares, sus amigos y una chica que conoce de su barrio. En el hospital escribe un diario, pero ha quedado incompleto, en algunos parágrafos del mismo se puede leer cosas como ésta: <<Transcurren los días con los mismo sucesos diarios. Visita del médico, clase en la sala, rosario por la mañana o bien por la tarde. La Vieja no falla nunca, uno que otro amigo y así va trascurriendo monótono y algo aburrida la diaria vida del enfermo. Con Rosita de nuevo he tenido unas breves palabras para que desistiera de venir y olvidar nuestra amistad…>> Pero Rosita no dejó de visitar a Joaquín y continuó visitándolo, casándose el año 1944. Rosa Closas Gumà de 25 años se casó con Joaquín y se fueron a vivir los tres (Rosa, Joaquín y Rafel) a la casa de su padre viudo y su hermano pequeño Josep, en la calle Montcada. Allí mismo trabajaba el avi Miquel, en la Casa Monegal de Ultramarinos. De su nuevo matrimonio nacieron otros dos hijos, Miquel (1945) y Josep Maria (1947). Joaquín Aisa, a pesar de sus heridas de guerra, encontró trabajo gracias a Josep Maria Masó Brichs que le contrató en su fábrica “Sederías F. Jeannel”, una marca registrada de Saint-Etienne (Francia), en el edificio industrial de la calle Carretas, 75. Se trataba de una industria de cintas de sombrero de seda natural fabricados con máquinas telares de cintería fundada en 1906. Josep Maria Masó era un hombre de tradición católica que durante la guerra había protegido a religiosos e incluso en su piso de la calle Canuda se habían celebrado misas clandestinas. Joaquín Aisa se incorporó en plena postguerra en esta industria de Josep Maria Masó, el cual también había empleado a Narcís Xifrra Riera, monje benedictino de Montserrat de tendencia catalanista, con la intención también de ayudarle. La represión de aquellos años era muy dura, pero, por suerte, hubieron personas cristianas como Masó que protegieron a sus empleados. Aisa i Xifra, anarquista y monje, respectivamente, no solo congeniaron perfectamente, sino que durante los meses que trabajaron juntos la tolerancia y la amistad entre ambos fue absoluta. Poco después de haber pasado por este trabajo, Joaquín decidió volver, a pesar de la mutilación de parte de su mano, a su oficio de carpintero. Y entonces se estableció por su cuenta abriendo un taller de carpintería en la calle Tarrós, 9. Con su oficio pudo ganarse la vida y sacar adelante a su familia. Su último domicilio en Barcelona fue en la calle Roger de Flor, 141, aquí vivió hasta su muerte acaecida, el 8 de diciembre de 1977, a consecuencia de un cáncer a los sesenta años de edad. 

Ferran Aisa-Pàmpols (Introducció del llibre Diario de un miliciano republicano de Joaquín Aisa Raluy (Editorial Base, Barcelona, 2010)

Albert Camius . España Libre / Ferran Aisa

¡España libre! de Albert Camus
 
Ferran Aisa

 

(Coberta llibre A. Camus)

L’editorial madrilenya “la linterna sorda” ha editat recentment dos llibres dedicats als articles de premsa publicats els anys quaranta i cinquanta del segle passat per l’escriptor Albert Camus (1913-1960). El primer porta per títol La sangre de la libertad que recull sobretot els escrits del periòdic Combat i el segon titulat ¡España Libre! inclou articles publicats a CNT, Combat, L’Express, etc., entrevistes i diversos discursos pronunciats en actes organitzats per entitats republicanes i llibertàries de l’exili espanyol. Aquest mateix títol ¡España Libre! ja havia estat editat a Mèxic l’any 1966 por Editores Mexicanos Unidos S.A., amb la recopilació i traducció dels articles per Juan Manuel Molina, el qual al pròleg manifestava: <<Con la muerte de Albert Camus tenemos la sensación que el mundo ha quedado huérfano.>> 
Camus s’havia erigit en el gran intel·lectual defensor dels desfavorits i dels vençuts i amb les seves obres aportava llum a tots aquells que havien patit les conseqüències de les guerres i de les cruels repressions que seguiren tant a l’Espanya franquista com a l’Europa hitleriana. Camus que considerava la llibertat com la seva única pàtria alçava la veu per defensar els oprimits. La nova edició d’aquest magnífic llibre d’articles d’Albert Camus ha estat revisat per la néta de Juan Manuel Molina, Dalia Álvarez Molina, la qual ha comptat amb l’excel·lent col·laboració d’estudiosos de l’obra del Premi Nobel, Ana Muiña i Agustín Villalba. L’actual edició supera a l’anterior de 1966 en el número d’articles i parlaments recuperats, en els quals vèiem com el pensament de Camus es posa al servei no dels que escriuen triomfalment la història sinó dels que la pateixen. La seva veu rebel s’aixeca contra la llosa del poder tant de les dictadures de tota mena com de les falses democràcies. 
Albert Camus participa activament a actes culturals, ofereix conferències i pren la paraula en mítings a favor de l’Espanya republicana. El novembre de 1955 és un dels ponents a l’acte dedicat al 350 aniversari del Quixot de Cervantes, el qual és organitzat per el Suplement Literari de Solidaridad Obrera, Camus diu: <<Puede ser que ese día en que según las sentencias desconcertantes de Don Quijote “la pala y la azada se unirán con la caballería andante”, los perseguidos y los exiliados se reunirán al fin, y el sueño azorado y febril de la vida se transfigurará en una realidad deifinitiva que Cervantes y su pueblo han inventado y nos ha legado para que nosotros  la defendamos, incansablemente, hasta que la Historia  y los hombres se decidan a reconocerla y saludarla.>> 
Albert Camus, que sentia España com la seva pròpia terra, coneixia amplament les aspiracions llibertàries del poble espanyol, l’any 1944, a CNT, escriu: <<Pero todos los que conocen España saben que el comunismo nunca ha tenido en ella ninguna posibilidad real.>> L’actual edició d’¡España Libre! és realment una important aportació a la bibliografia en espanyol de l’obra d’Albert Camus, el qual, en una entrevista publicada a l’Espagne Republicaine, afirmà: <<La libertad ha de ser para todos o para nadie. Cada vez que en cualquier parte del mundo se le carga a un hombre de cadenas, nos sentimos nosotros un poco encadenados.>>


Ferran Aisa-Pàmpols, 
(Solidaridad Obrera, núm. 57, 7 de novembre de 2014)
   

Indignats 15 M -Plaça Catalunya 2015 / 4rt Aniversari

(Carlel programa 15 M, 4rt. Aniversari)

Indignats-15 M / Poema F. Aisa

POEMA DE FERRAN AISA DEDICAT ALS INDIGNATS.
QUART ANIVERSARI DE L'ACAMPADA DE LA PUERTA DEL SOL (MADRID), DE LA PLAÇA CATALUNYA (BARCELONA) I DE TANTS ALTRES LLOCS (2011-2015)

(Assemblea 15-M a la plaça Catalunya. Foto: Mei Vidal)

BALADA DELS INDIGNATS

Ferran Aisa


Cansats d’esperar allò que mai no arriba la gent s’aixeca i diu prou,
ara som nosaltres qui volem marcar el pas sense déus ni amos,
convertirem les places en àgores i els carrers en rius de llibertat,
s’ha acabat el temps de l’esclavitud de l’home i dels mercats,
el poble unit funciona sense partit, tots a una, tots som una,
si ens toquen a una ens toquen a totes... Barcelona indignada,
a la plaça de Catalunya, els joves acampen i munten l’assemblea
de la democràcia directa, de la solidaritat i del suport mutu.
A la Puerta del Sol els joves fan brillar la indignació a plena nit
del quinze de maig. I neix un moviment sense líder, sense bandera,
sense avantguarda, l’avantguarda és tot el moviment,
cadascú es representa a si mateix i l’Assemblea general decideix
els vials comuns de la vida de les persones que volen ésser lliures,
que volen deixar d’ésser mercaderia, números anònims d’estadístiques
capitalistes. Acabades les promeses electorals de polítics i demagogs
la vida continua lligada per les mateixes pautes de corrupció,
d’antidemocràcia, d’injustícia social... 
El moviment dels indignats s’estén  per la península ibèrica
i salta les fronteres amb lemes de dignitat humana. Sense por alcen la veu
de la desobediència civil: -No violència!... -Ningú no ens representa!... 
S’ha acabat el temps de la permissió de polítics, d’especulador i de financers
sense escrúpols. La gent reclama l’aplicació dels drets humans, tothom té dret
al treball, a la casa, a la vida... S’ha de repartir la riquesa, l’oci, la cultura.
S’ha de mantenir l’educació i la sanitat, s’ha de recomençar de nou el sistema...
Féu coses o calleu,va dir Salvat-Papasseit, A aquells que no fan mai res,
no els tingueu en compte sinó és per dir-los això:Feu coses o calleu. No sigueu el
femer que destorba el vianant. Sigueu al menys cadascú de vosaltres una cuca de llum.
I els indignats del 15-M, que volen ésser dignes persones de la societat,
fan coses, han fet moltes coses i continuen fent coses. El camí és molt llarg,
però la lluita ja ha començat... Si inicieu el camí vers la utopia, no l’atureu,
el camí ja és la utopia...  



Ferran Aisa-Pàmpols 
(Publicat a Balada dels temps dofícils / Balada de los tiempos dificiles, Amargord, Madrid, 2014)

 
BALADA DE LOS INDIGNADOS
        
Ferran Aisa

Cansados de esperar lo que nunca llega la gente se levanta y dice basta,
ahora somos nosotros quienes queremos marcar el paso, sin dioses ni amos,
convertiremos las plazas en ágoras y las calles en ríos de libertad,
se acabó el tiempo de la esclavitud del hombre y de los mercados,
el pueblo unido funciona sin partido, todos a una, todos somos una,
si nos tocan a una nos tocan a todas... Barcelona indignada,
en la plaza de Cataluña los jóvenes acampan y montan la asamblea
de la democracia directa, de la solidaridad y del apoyo mutuo.
En la Puerta del Sol los jóvenes hacen brillar la indignación en plena noche
del quince de mayo. Y nace un movimiento sin líder, sin bandera,
sin vanguardia, la vanguardia somos todo el movimiento,
cada uno se representa a sí mismo y la Asamblea General decide
los caminos comunes de la vida de las personas que quieren ser libres,
que quieren dejar de ser mercancía, números anónimos de estadísticas
capitalistas. Acabadas las promesas electorales de políticos y demagogos
la vida sigue supeditada a las mismas pautas de corrupción,
de antidemocracia, de injusticia social...
El movimiento de los indignados se extiende por la península ibèrica
y salta las fronteras gritando lemas de dignidad humana. Sin miedo alzan la voz
de la desobediencia civil: -¡No violencia!... -¡Nadie nos representa!...
Se acabó el tiempo de la permisión para políticos, especuladores y financieros
sin escrúpulos. La gente reclama la aplicación de los derechos humanos, todos tenemos
derecho al trabajo, la casa, la vida... Se repartirá la riqueza, el ocio, la cultura.
Se debe mantener la educación y la sanidad, hay que construir un nuevo sistema... 
Haced cosas o callad, dijo Salvat-Papasseit,  a aquellos que no hacen nada,
no les tengáis en cuenta si no es para decirles esto: Haz cosas o cállate. No seas
el estercolero que estorba al caminante. Sed al menos cada uno de vosotros una luciérnaga.
Y los indignados del 15-M, que quieren ser personas dignas de la sociedad, hacen cosas,
han hecho muchas cosas y siguen haciendo cosas. El camino es muy largo,
pero la lucha ha empezado... Se inicia el camino hacia la utopía, no lo detengamos,
el camino ya es la utopía.
 
Ferran Aisa-Pàmpols
(Publicat a Balada dels temps difícils / Balada de los tiempos difíciles. Amargord, Madrid, 2014)

Barcelona - Imatges Ll. Permanyer / Ferran Aisa

BARCELONA 1900
Postals de Hauser y Menet, 1894-1905
Lluís Permanyer
Introducció: Ramon Pla
Editorial: Efadós i Ajuntament de Barcelona
(El Papiol, 2014)
Pàgines: 167
Preu: 29 euros

(Coberta llibre Ll.. Permanyer)

IMATGES INÈDITES DE BARCELONA

FERRAN AISA


Lluís Permanyer (Barcelona, 1939) és periodista de La Vanguardia, de la qual és cronista de la ciutat. A més com escriptor porta publicats més de vuitanta llibres, entre els darrers hi ha La Barcelona Lletja, L’esplendor de la burgesia barcelonina, Barcelona panoràmica, Història en relleu, entre altres. També destaca la seva faceta com col·laborador radiofònic i director i comentarista de documentals emesos per TV3, sobre temes barcelonins. Permanyer ha estat guardonat en diversos premis com el Ciutat de Barcelona. Ara comenta i exposa acuradament la col·lecció de Postals de Barcelona que va editar a finals del segle 
XIX i primers del XX la casa d’arts gràfiques Hauser y Menet, una firma franco-suïssa. Les primeres targetes postal van aparèixer el 1869  a Àustria, per tant el passat 2014 van complir 145 anys. Segons explica Ramon Pla les primeres Targetes Postals no portaven imatges, la primera que Hauser y Menet van publicar a Espanya era una postal de Madrid. Entre el 1892 i el 1895 van començar a sortir dels seus tallers les primeres postals amb imatges de Barcelona i també d’altres indrets catalans com Montserrat, Vilanova i la Geltrú, Martorell, Tarragona, Poblet i Lleida. 
La popularitat de les targetes postals fa fer aparèixer els primers col·leccionistes i el 1901 es fundava a Barcelona la “Sociedad Cartófila Española, Hispania”, que va arribar a tenir en els primers mesos 900 socis. La Societat editava la revista España Cartofila. Lluís Permanyer, comenta: <<Ja sabem que les postals s’imposen en aquesta època. Potser per això es podria arribar a creure que Hauser y Menet decideix llavors començar a editar postals de Barcelona. És una veritat a mitges, ja que la ciutat havia iniciat l’experimentació d’un canvi radical que li permet ingressar en una modernitat que per causes diverses, s’havia anat endarrerit.>> Permanyer fa un repàs d’aquesta modernitat barcelonina que havia començat amb el naixement de la gran aventura de l’Eixample i de l’Exposició Universal de 1888: <<La imatge que la ciutat –diu Permanyer- va donar al món va ser la pròpia d’una força emergent, encarada vers la modernitat tècnica i comercial.>> 
L’autor del llibre fa referència a l’aparició d’una nova ciutat amb edificis majestuosos al Parc de la Ciutadella, al Passeig de Gràcia, l’artèria de la Rambla o els nous monuments com Colom, que seran fotografiats i reproduïts en les postals de Hauser y Menet. Lluís Permanyer comenta cadascuna de les imatges de la ciutat reproduïdes en targeta postal. Les fotografies realitzades amb una gran qualitat són testimoni d’una Barcelona gairebé inèdita: el port, Miramar, la plaça de Catalunya, la rsa del tren del carrer d’Aragó, el Cafè Colón, el Palau de Belles Arts... Permanyer, d’aquest darrer Palau desaparegut, diu: <<L’havia projectat l’arquitecte August Font. Era molt més interessant per dins, on havia aportat unes agosarades solucions constructives i espacials. Després la Guerra Incivil va ser derrocat per vendre’n el ferro, que llavors anava molt buscat i es pagava molt bé. Quina vergonya!>>

Ferran Aisa-Pàmpols 
(El Punt Avui, 27-3-2015)

Raval- Cultura popular / Ferran Aisa

(Cartell de la 2ª Xerrada de Ferran Aisa sobre el Raval)

Lucrecia Borja - Darío Fo / Ferran Aisa

LUCRÈCIA BORJA, LA FILLA DEL PAPA
Dario Fo
Traducció: Enric Salom
Editorial: Bromera
Alzira, 2014
Pàgines: 190
Preu: 19,95 euros

NARRATIVA HISTÒRICA 

(Coberta llibre D. Fo)

LA INCREÏBLE HISTÒRIA DE LUCRECIA BORJA

FERRAN AISA


Dario Fo (Sangiano, 1926)  és sobretot un autor d’obres teatrals d’èxit com ara Pum, Pum, qui és? La policia, Misteri Buffo, Aqui no paga ni Déu, Mort accidental d’un anarquista, Un dia qualsevol... Ara el Premi Nobel de Literatura de 1997 presenta una nova obra que no és de teatre, sinó de narrativa històrica o novel·la d’assaig sobre la vida increïble de Lucrècia Borja. No és la primera vegada que Fo s’endinsa en el món de la narrativa, doncs ja ho va fer el 2002 quan va publicar el relat en clau Autobiogràfica Il paese del mezaràt traduïda com País de faula (Bromera, 2005). 
Dario Fo amb aquesta darrera novel·la reivindica la família Borja, sobretot Lucrècia la filla de Roderic Borja, que governaria a Sant Pere com Papa, entre 1492 i 1503, amb el nom d’Alexandre VI. Dario Fo, en el preàmbul del llibre, manifesta que sobre els Borja s’han escrit òperes, peces teatrals, tota mena d’històries i fins i tot s’han fet prtogrames de televisió i pel·lícules. Cita també alguns dels grans escriptors que han contat la vida d’aquesta poderosa família com ara Víctor Hugo, Alexandre Dumas i Maria Bellonci; però s’hi decanta per John Ford, autor anglès del segle XVII, que va escriure Peccato che sia una putana, obra inspirada en les presumptes relacions incestuoses entre Lucrècia i el seu germà Cèsar. Dario Fo recrea perfectament l’ambient del Renaixement italià de l’època d’Alexandre VI i reivindica el paper especial de Lucrècia, que ha passat a la història com perversa, intrigant, sense escrúpols i incestuosa. Fo presenta a Lucrècia com una dona intel•ligent i plena de sensibilitat. Dario Fo, amb la seva novel•la històrica, desmunta mites i defensa a la filla del Papa com una víctima de les circumstàncies i de la desinformació malèvola que van aixecar contra ella els poderosos Sforza de Milà. Malgrat això, Fo allibera a Lucrècia del clixé de dona dissoluta i incestuosa i la situa en mig de la vida quotidiana d’una època fascinadora a la cort renaixentista per excel·lència dominada per el Vaticà i, més concretament, per el seu pare Alexandre VI, el qual havia tingut quatre fills amb Vannozza Catanei i encara en tingué un cinquè amb la jove Giulia Farnese de 14 anys, quan ell en tenia 58. Lucrècia Borja es va casar tres vegades, va tenir diversos amants i només va viure trenta-nou anys, però la seva vida, en ple Renaixement italià, fou increïble, on no hi faltaren les conspiracions, els misteris i els assassinats. Dario Fo s’ha endinsat en la llegenda negra d’Alexandre VI i desfà una a una totes les peces del seu poder. Una gran novel·la històrica digna de ser contada per un Premi Nobel com Dario Fo, una narració que cal llegir per sortir ressuscitat de cultura renaixentista i d’amor per a la bona literatura.

Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 23 de gener de 2015)