 |
| (Cartell de l'acte commemoratiu) |
28/2/14
S. Puig Antich / Acte commemoratiu
ACTES DEL 40 ANIVERSARI DE L'ASSASSINAT LEGAL DE SALVADOR PUIG ANTICH EL DOS DE MARÇ DE 1974
25/2/14
Felipe Alaiz / escriptor anarquista
EL FAR
FELIPE ALAIZ, ESCRIPTOR ANARQUISTA
Ferran Aisa
Felipe Alaiz de Pablo va néixer a Bellver de Cinca (Osca) l’any 1887, era fill d’una família acomodada de classe mitjana. Alaiz va estudiar Magisteri a Lleida i Osca, en aquesta darrera capital va fer amistat amb Ramon Acin. Finalment es traslladà a Saragossa a cursar estudis superiors però va quedar atrapat per la bohèmia literària i política del moment i va començar a fer de periodista. Entre 1912 i 1914 dirigirà La Revista de Aragón. Abans de que esclatés la Gran Guerra visità París. D’aquesta època són les seves col·laboracions al diari madrileny El Sol, convidat per José Ortega y Gasset. Són anys en què Alaiz professa republicanisme, aragonisme i costisme; i fins i tot col·labora amb els germans Baroja en una campanya política acompanyant-los per terres aragoneses i catalanes.
El curs 1914-1915 Alaiz entra a formar part del claustre de mestres del Liceu Escolar de Lleida, l’escola d’avantguarda fundada el 1906 per Frederic Godàs i Legido, que va desaparèixer el novembre de 1937 a conseqüència del bombardeig de l’aviació italiana. Al Liceu Escolar coincideix amb un planter de mestres joves com ara Joaquim Maurín i Víctor Colomer. Alaiz fou professor de literatura espanyola, mostrant-se un gran admirador de l’obra de Miguel de Cervantes, El Quijote. Felipe Alaiz fou un dels animadors de les festes literàries del Liceu Escolar. Les festes cervantines eren presidides per les autoritats escolars i polítiques de la ciutat del Segre. A la festa de l’any 1916 Alaiz va parlar de la flamarada d’idealitat que conté el Quixot, les seves paraules eren recollides per el Boletín del Liceo Escolar:
<<El Quijote es una llamarada de idealidad. Los jóvenes representan una posibilidad dichosa probada en actos como el que acabamos de reseñar. Toda continuidad en el fervor cervantino significa una nueva luminosidad y un intento ejemplar de adhesión a los supremos valores humanos.>>
L’any 1918 es trasllada a Barcelona on fa amistat amb els joves militants llibertaris Jose Viadiu, Rafael Vidiella i Joan Ferrer. L’any 1920 viu a Tarragona on coneix a Eugeni D’Ors i coincideix amb Hermós Plaja en la lluita sindical. En plena època del pistolerisme Alais s’havia afiliat a la CNT i la seva militància cenetista el portaria a la presó per primera vegada.
A la Model de Barcelona escriurà la seva primera novel·la Quinet, publicada el 1924 per l’Editorial Hoy. Els seus treballs literaris posteriors seran publicats a La Novela Ideal a partir de 1932 i a Solidaridad Obrera el 1933, sobretot novel·les curtes i narracions.
Felipe Alaiz, al llarg de la seva vida, va exercir de mestre, de periodista i ha estat considerat un dels més importants escriptors anarquistes. Fou membre del Comitè Regional de la CNT i del Comitè Peninsular de la FAI. L’any 1930 va dirigir el periòdic anarquista Tierra y Libertad i durant la Segona República va formar part de la redacció de Solidaridad Obrera, diari que va dirigir entre 1931 i 1933, substituint a Joan Peiró.
Felipe Alaiz va col·laborar a la premsa llibertària com ara Voluntad, Estudios, La Revista Blanca, Vida Nueva, etc. Alaiz es guanyava la vida fent de traductor per editorials i treballant de redactor per el Diario Gráfico. L’any 1937 publicà Vida y muerte de Ramón Acín, un tribut a l’amic afusellat pels feixistes. Felipe Alaiz. acabada la guerra, s’exilià a França on va continuar escrivint a la premsa llibertària i militant a l’organització confederal, sempre en la línea apolítica que encapçalava Frederica Montseny. A l’exili va publicar diversos llibres, sobretot biografies i assaig, entre els quals destaquen obres com Tipos Españoles (dos volums), publicats per Umbral i Tierra y Libertad, respectivament i Hacia una Federación de Autonomies Ibèriques. Aquest darrer assaig manté encara la seva vigència sobre la idea del municipalisme i del federalisme ibèric. Alaiz va reeditar el 1961 la seva primera novel·la Quinet i publicà diversos assaigs literaris, entre els quals hi ha el petit volum El arte de escribir sin arte, editat per la FIJL el 1946, on hi escriu:
<<Hay que demostrar la verdad del gran Buffon: “El estilo es el el hombre. Este no ha de hablar como un libro abierto, sino que el libro abierto ha de hablar como un hombre.”>>
Com va dir Francisco Carrasquer, que el considerava el primer escriptor anarquista espanyol: <<En todos sus ecritos queda de manifiesto la talla y la calidad del gran comprometido que fue Felipe Alaiz.>>
Felipe Alaiz de Pablo va morir l'any 1959 a l'exili, a la seva ciutat d'acollida París.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya núm. 158, febrer de 2014)
FELIPE ALAIZ, ESCRIPTOR ANARQUISTA
Ferran Aisa
 |
| (Felipe Alaiz de Pablo) |
El curs 1914-1915 Alaiz entra a formar part del claustre de mestres del Liceu Escolar de Lleida, l’escola d’avantguarda fundada el 1906 per Frederic Godàs i Legido, que va desaparèixer el novembre de 1937 a conseqüència del bombardeig de l’aviació italiana. Al Liceu Escolar coincideix amb un planter de mestres joves com ara Joaquim Maurín i Víctor Colomer. Alaiz fou professor de literatura espanyola, mostrant-se un gran admirador de l’obra de Miguel de Cervantes, El Quijote. Felipe Alaiz fou un dels animadors de les festes literàries del Liceu Escolar. Les festes cervantines eren presidides per les autoritats escolars i polítiques de la ciutat del Segre. A la festa de l’any 1916 Alaiz va parlar de la flamarada d’idealitat que conté el Quixot, les seves paraules eren recollides per el Boletín del Liceo Escolar:
<<El Quijote es una llamarada de idealidad. Los jóvenes representan una posibilidad dichosa probada en actos como el que acabamos de reseñar. Toda continuidad en el fervor cervantino significa una nueva luminosidad y un intento ejemplar de adhesión a los supremos valores humanos.>>
L’any 1918 es trasllada a Barcelona on fa amistat amb els joves militants llibertaris Jose Viadiu, Rafael Vidiella i Joan Ferrer. L’any 1920 viu a Tarragona on coneix a Eugeni D’Ors i coincideix amb Hermós Plaja en la lluita sindical. En plena època del pistolerisme Alais s’havia afiliat a la CNT i la seva militància cenetista el portaria a la presó per primera vegada.
A la Model de Barcelona escriurà la seva primera novel·la Quinet, publicada el 1924 per l’Editorial Hoy. Els seus treballs literaris posteriors seran publicats a La Novela Ideal a partir de 1932 i a Solidaridad Obrera el 1933, sobretot novel·les curtes i narracions.
Felipe Alaiz, al llarg de la seva vida, va exercir de mestre, de periodista i ha estat considerat un dels més importants escriptors anarquistes. Fou membre del Comitè Regional de la CNT i del Comitè Peninsular de la FAI. L’any 1930 va dirigir el periòdic anarquista Tierra y Libertad i durant la Segona República va formar part de la redacció de Solidaridad Obrera, diari que va dirigir entre 1931 i 1933, substituint a Joan Peiró.
Felipe Alaiz va col·laborar a la premsa llibertària com ara Voluntad, Estudios, La Revista Blanca, Vida Nueva, etc. Alaiz es guanyava la vida fent de traductor per editorials i treballant de redactor per el Diario Gráfico. L’any 1937 publicà Vida y muerte de Ramón Acín, un tribut a l’amic afusellat pels feixistes. Felipe Alaiz. acabada la guerra, s’exilià a França on va continuar escrivint a la premsa llibertària i militant a l’organització confederal, sempre en la línea apolítica que encapçalava Frederica Montseny. A l’exili va publicar diversos llibres, sobretot biografies i assaig, entre els quals destaquen obres com Tipos Españoles (dos volums), publicats per Umbral i Tierra y Libertad, respectivament i Hacia una Federación de Autonomies Ibèriques. Aquest darrer assaig manté encara la seva vigència sobre la idea del municipalisme i del federalisme ibèric. Alaiz va reeditar el 1961 la seva primera novel·la Quinet i publicà diversos assaigs literaris, entre els quals hi ha el petit volum El arte de escribir sin arte, editat per la FIJL el 1946, on hi escriu:
<<Hay que demostrar la verdad del gran Buffon: “El estilo es el el hombre. Este no ha de hablar como un libro abierto, sino que el libro abierto ha de hablar como un hombre.”>>
 |
| (Coberta del llibre de Guillenber) |
Com va dir Francisco Carrasquer, que el considerava el primer escriptor anarquista espanyol: <<En todos sus ecritos queda de manifiesto la talla y la calidad del gran comprometido que fue Felipe Alaiz.>>
Felipe Alaiz de Pablo va morir l'any 1959 a l'exili, a la seva ciutat d'acollida París.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya núm. 158, febrer de 2014)
21/2/14
Antonio Machado / Homenatge
EN EL 75è ANIVERSARI DE LA MORT D'ANTONIO MACHADO A COTLLIURE
HORIZONTE
FERRAN AISA
Desde el umbral de un sueño me llamaron...
Antonio Machado
Hubo un tiempo en que el camino
se acabó en el mar,
un mar sin horizontes
con la orilla poblada de muertos
caminando sin rumbo
en torno de los cipreses
que vigilan el cementerio,
y sé que un poeta
se detuvo en esta orilla
a mirar ese mar,
mar latino
sin horizonte,
inmenso
pero cerrado
para ese poeta
exiliado...
Hubo un tiempo en que el camino
se acabó en el mar,
como una vía muerta,
como un sendero
que no va a ningún lugar,
y el poeta frente el mar
sólo pudo llorar
por la belleza,
por la rabia,
por la tristeza,
el camino de un hombre
se había terminado
frente el mar...
Pero el viento volvió a recomponer
las rosas y los sueños,
las cosas y los caminos
que daban al mar,
y así bordeando el sendero
entre olivos y viñedos
llegó al mar,
y el mar volvía a tener un horizonte
inmenso
pero abierto bajo las nubes grises
de ese hombre
que caminaba por la orilla
orillando el vuelo de las gaviotas
blancas como veleros...
Y había un hombre
y luego cientos
y todos caminaban de nuevo
en busca de su propio tiempo.
(Collioure, 22 de febrero de 1984. En el 45 aniversario de la muerte del poeta Antonio Machado, 1875-1939).
FERRAN AISA-PÀMPOLS (Poema publicat a Todo el fuego sobre el mar, Edicions El Vaixell Blanc de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, Barcelona, 1986.)
 |
| (Antonio Machado) |
HORIZONTE
FERRAN AISA
Desde el umbral de un sueño me llamaron...
Antonio Machado
Hubo un tiempo en que el camino
se acabó en el mar,
un mar sin horizontes
con la orilla poblada de muertos
caminando sin rumbo
en torno de los cipreses
que vigilan el cementerio,
y sé que un poeta
se detuvo en esta orilla
a mirar ese mar,
mar latino
sin horizonte,
inmenso
pero cerrado
para ese poeta
exiliado...
Hubo un tiempo en que el camino
se acabó en el mar,
como una vía muerta,
como un sendero
que no va a ningún lugar,
y el poeta frente el mar
sólo pudo llorar
por la belleza,
por la rabia,
por la tristeza,
el camino de un hombre
se había terminado
frente el mar...
Pero el viento volvió a recomponer
las rosas y los sueños,
las cosas y los caminos
que daban al mar,
y así bordeando el sendero
entre olivos y viñedos
llegó al mar,
y el mar volvía a tener un horizonte
inmenso
pero abierto bajo las nubes grises
de ese hombre
que caminaba por la orilla
orillando el vuelo de las gaviotas
blancas como veleros...
Y había un hombre
y luego cientos
y todos caminaban de nuevo
en busca de su propio tiempo.
(Collioure, 22 de febrero de 1984. En el 45 aniversario de la muerte del poeta Antonio Machado, 1875-1939).
FERRAN AISA-PÀMPOLS (Poema publicat a Todo el fuego sobre el mar, Edicions El Vaixell Blanc de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, Barcelona, 1986.)
19/2/14
Utopia de F.Aisa / Antonio Orihuela
Los sueños de otro mundo posible
Utopia: del somni igualitari al pensament únic
Ferran Aisa
Editorial Icaria
Barcelona, 2013
Idioma Catalán
Antonio Orihuela
Consciente de que los sueños utópicos se han rebelado siempre contra el mito de la esclavitud del trabajo y el absurdo de una existencia dividida en dominantes y dominados, explotadores y explotados, a lo largo de la Historia han sido muchos los que se han lanzado a soñar con la fuerza de las ideas y, a menudo, también de las prácticas, otro mundo posible donde la humanidad se reconozca en igualdad, fraternidad, libertad y armonía con la naturaleza. Para acercarnos esa historia, la historia de los sueños utópicos y sus realizaciones, Ferran Aisa hace un recorrido por la historia del pensamiento utópico desde la antigüedad hasta nuestros días, incorporando, a medida que nos acercamos al presente, toda una serie de interesantes referentes que demuestran la vitalidad y potencia del pensamiento utópico incluso en nuestros días. Aisa recorre las aportaciones hechas por los grandes pensadores tanto de la Antigüedad como de la Edad Media (Platón, Aristófanes, Socrates, Epicuro, San Agustín, More, Campanella, etc.), todos ellos constructores de ideas utópicas, repúblicas ideales, jardines frugales, islas perfectas, ciudades jardín y paraísos recuperados que nos adentran en el mito del Dorado, Las Montañas de Caramelo, El monte de Venus, el país de los gandules y las tierras de Jauja y Cucaña, que abren puertas a la imaginación humana con quimeras,
fábulas y sueños donde ha desaparecido el sufrimiento humano y se vive una vida despreocupada, satisfecha, rica en placeres y feliz. Aisa rastrea la literatura visionaria y filosófica de autores como Rabelais, Milton, Blake, Winstanley, Rousseau, Lytton, Butler, Ruskin, Marcuse, Bauman o Christian Ferrer y se sumerge en el mundo del socialismo utópico para describir los proyectos realizados por Owen, Fourier, Saint Simon, Enfantin, Considerant, Cabet o Morris, en su intento de levantar colonias agrícolas, comunidades, falansterios o cooperativas, conforme a sus ideas, sin olvidarse de la poderosa influencia que éstas ejercieron en la península ibérica sobre autores como Montegón, Moya, De la Sagra, Monturiol, Cerdà o Gaudí. Finalmente,
aborda las experiencias colectivizadoras o de comunismo libertario realizadas durante la guerra civil española, la épica de la contracultura en los años sesenta y setenta, para terminar con una aguda reflexión sobre los efectos del neoliberalismo, la globalización, la putrefacción de la política institucional y la corrupción moral de nuestras sociedades consumistas, además de avizorar las posibilidades abiertas tras el estallido del movimiento de los indignados del 15-M y otras organizaciones de resistencia que están volviendo a dar alas a las palabras anarquía y utopía.
CNT, núm, 408, febrero de 2014
Utopia: del somni igualitari al pensament únic
 |
| (Portadalibro F. Aisa) |
Editorial Icaria
Barcelona, 2013
Idioma Catalán
Antonio Orihuela
Consciente de que los sueños utópicos se han rebelado siempre contra el mito de la esclavitud del trabajo y el absurdo de una existencia dividida en dominantes y dominados, explotadores y explotados, a lo largo de la Historia han sido muchos los que se han lanzado a soñar con la fuerza de las ideas y, a menudo, también de las prácticas, otro mundo posible donde la humanidad se reconozca en igualdad, fraternidad, libertad y armonía con la naturaleza. Para acercarnos esa historia, la historia de los sueños utópicos y sus realizaciones, Ferran Aisa hace un recorrido por la historia del pensamiento utópico desde la antigüedad hasta nuestros días, incorporando, a medida que nos acercamos al presente, toda una serie de interesantes referentes que demuestran la vitalidad y potencia del pensamiento utópico incluso en nuestros días. Aisa recorre las aportaciones hechas por los grandes pensadores tanto de la Antigüedad como de la Edad Media (Platón, Aristófanes, Socrates, Epicuro, San Agustín, More, Campanella, etc.), todos ellos constructores de ideas utópicas, repúblicas ideales, jardines frugales, islas perfectas, ciudades jardín y paraísos recuperados que nos adentran en el mito del Dorado, Las Montañas de Caramelo, El monte de Venus, el país de los gandules y las tierras de Jauja y Cucaña, que abren puertas a la imaginación humana con quimeras,
fábulas y sueños donde ha desaparecido el sufrimiento humano y se vive una vida despreocupada, satisfecha, rica en placeres y feliz. Aisa rastrea la literatura visionaria y filosófica de autores como Rabelais, Milton, Blake, Winstanley, Rousseau, Lytton, Butler, Ruskin, Marcuse, Bauman o Christian Ferrer y se sumerge en el mundo del socialismo utópico para describir los proyectos realizados por Owen, Fourier, Saint Simon, Enfantin, Considerant, Cabet o Morris, en su intento de levantar colonias agrícolas, comunidades, falansterios o cooperativas, conforme a sus ideas, sin olvidarse de la poderosa influencia que éstas ejercieron en la península ibérica sobre autores como Montegón, Moya, De la Sagra, Monturiol, Cerdà o Gaudí. Finalmente,
aborda las experiencias colectivizadoras o de comunismo libertario realizadas durante la guerra civil española, la épica de la contracultura en los años sesenta y setenta, para terminar con una aguda reflexión sobre los efectos del neoliberalismo, la globalización, la putrefacción de la política institucional y la corrupción moral de nuestras sociedades consumistas, además de avizorar las posibilidades abiertas tras el estallido del movimiento de los indignados del 15-M y otras organizaciones de resistencia que están volviendo a dar alas a las palabras anarquía y utopía.
CNT, núm, 408, febrero de 2014
14/2/14
Avantguardes - surrealisme / llibre F. Aisa (11)
BIBLIOGRAFIA FERRAN AISA-PÀMPOLS (S.XXI) - 11
FITXA TÈCNICA
TÍTOL: LES AVANTGUARDES. SURREALISME I REVOLUCIÓ
AUTOR: FERRAN AISA
PRÒLEG: JAUME SOBREQUÉS I CALLICÓ
IL·LUSTRACIÓ COBERTA: RAFAEL BARRADAS "BARCELONA, 1918"
DISSENY COBERTA: MARC HERRANDO
MATÈRIA: ASSAIG
IDIOMA: CATALÀ
EDITORIAL: BASE
(BARCELONA, 2008)
PÀGINES: 358
PRIMERA PRESENTACIÓ: Llibreria Alexandria de Sant Cugat (27-3-2008). Presenta: Mercè Morales.
Altres presentacions: Llibreria 22 de Girona (4-4-2006). Casa del Llibre (8-4-2008). Anònims de Granollers (19-4-2008). Centre de Lectura de Reus (21-4-2008). Biblioteca Pública Arús (22-4-2008). Bar Horiginal (20-5-2008). Biblioteca Bonnemaison (17-6-2008). Espai Brossa (4-2-2008).Biblioteca Gòtic-Andreu Nin (17-10-2013).
SINOPSI:
A les primeres dècades del segle XX, Europa va viure una revolució cultural i artística de primera magnitud. Un grup de creadors va impulsar una forta reacció contra els prejudicis artístics, l'academicisme, les normes establertes i la inèrcia contra els canvis. És el moviment conegut com avant-garde, que va protagonitzar gent com Mallarmé, Apollinaire, Picasso, Modigliani, Picabia, i, a Catalunya, Salvat-Papasseit, Junoy, Foix, Miró i Dalí, entre altres.
Ferran Aisa estudia la versió catalana dels grans corrents culturals europeus d'aquells anys: el romanticisme, el dadaisme, el futurisme, el surrealisme i tots els moviments d'avantguarda.
Van ser unes dècades apassionants durant les quals un grup de poetes, prossistes, músics, artistes plàstics, líders obrers i polítics porgressistes van introduir a Catalunya nous models ideològics, noves estructures socials, maneres innovadores d'entendre la cultura i l'art i de posar-los al servei d'una causa revolucionària. Des d'aquest punt de vista, la ruptura franquista de 1939 assumeix proporcions dantesques. El llibre de Ferran Aisa constitueix una de les aportacions més clarificadores que s'han publicat mai sobre la interrelació cívica i cultural de les avantguardes a Catalunya.
 | ||
| Coberta llibre Les Avantguardes de Ferran Aisa) |
FITXA TÈCNICA
TÍTOL: LES AVANTGUARDES. SURREALISME I REVOLUCIÓ
AUTOR: FERRAN AISA
PRÒLEG: JAUME SOBREQUÉS I CALLICÓ
IL·LUSTRACIÓ COBERTA: RAFAEL BARRADAS "BARCELONA, 1918"
DISSENY COBERTA: MARC HERRANDO
MATÈRIA: ASSAIG
IDIOMA: CATALÀ
EDITORIAL: BASE
(BARCELONA, 2008)
PÀGINES: 358
PRIMERA PRESENTACIÓ: Llibreria Alexandria de Sant Cugat (27-3-2008). Presenta: Mercè Morales.
Altres presentacions: Llibreria 22 de Girona (4-4-2006). Casa del Llibre (8-4-2008). Anònims de Granollers (19-4-2008). Centre de Lectura de Reus (21-4-2008). Biblioteca Pública Arús (22-4-2008). Bar Horiginal (20-5-2008). Biblioteca Bonnemaison (17-6-2008). Espai Brossa (4-2-2008).Biblioteca Gòtic-Andreu Nin (17-10-2013).
SINOPSI:
A les primeres dècades del segle XX, Europa va viure una revolució cultural i artística de primera magnitud. Un grup de creadors va impulsar una forta reacció contra els prejudicis artístics, l'academicisme, les normes establertes i la inèrcia contra els canvis. És el moviment conegut com avant-garde, que va protagonitzar gent com Mallarmé, Apollinaire, Picasso, Modigliani, Picabia, i, a Catalunya, Salvat-Papasseit, Junoy, Foix, Miró i Dalí, entre altres.
Ferran Aisa estudia la versió catalana dels grans corrents culturals europeus d'aquells anys: el romanticisme, el dadaisme, el futurisme, el surrealisme i tots els moviments d'avantguarda.
Van ser unes dècades apassionants durant les quals un grup de poetes, prossistes, músics, artistes plàstics, líders obrers i polítics porgressistes van introduir a Catalunya nous models ideològics, noves estructures socials, maneres innovadores d'entendre la cultura i l'art i de posar-los al servei d'una causa revolucionària. Des d'aquest punt de vista, la ruptura franquista de 1939 assumeix proporcions dantesques. El llibre de Ferran Aisa constitueix una de les aportacions més clarificadores que s'han publicat mai sobre la interrelació cívica i cultural de les avantguardes a Catalunya.
12/2/14
CNT i Moviment llibertari / Cultura a l'exili
LA BARANA DEL VENT
LA CULTURA ANARCOSINDICALISTA A L’EXILI
FERRAN AISA
Alicia Alted Vigil i Lucienne Domergue han realitzat un esplèndid assaig monogràfic La cultura del exilio anarcosindicalista español en el sur de Francia, que ha publicat les edicions Cinca de Madrid. França va ser la nació que va aplegar més exiliats llibertaris espanyols del món, la majoria d’ells s’integraren als departaments del sud del país amb el centre de Toulouse com capital.
Els exiliats no solament van refer la CNT i les altres organitzacions llibertàries (FAI i FIJL), sinó que van tenir cura de difondre el pensament i la cultura àcrata a través de les publicacions periòdiques, les editorials, les conferències i els mítings. Destaca també la proliferació d’elencs teatrals i de grups poètics i literaris que es dedicaven a expandir la idea llibertària en gires excursionistes per les poblacions on hi havia exiliats polítics o immigrants econòmics.
Els exiliats confederals també van fer difusió de l’esperanto i van mantenir relació amb esperantistes d’arreu del món. L’aportació que fan Alted i la malaurada Domergue (desapareguda recientment) amb aquest treball resulta fonamental per entendre la magnitud de la tasca cultural dels llibertaris espanyols al llarg dels anys que va durar el seu exili. Per a molts exiliats va representar la resta de la seva vida, altres van poder tornar a Espanya una vegada mort Franco.
L’assaig bé acompanyat de fotografies i il·lustracions que mostren la vitalitat del moviment anarcosindicalista a l’exili. La divulgació de la idea va ser una de les constants del moviment que, a través d’opuscles, publicaren l’obra dels clàssics: Proudhon, Bakunin, Reclus, Kropotkin, Malatesta, Tolstoi, Ferrer i Guàrdia, Mella, Malato..., i, a més, no s’oblidaren dels literats: Dostoiewski, Ibsen, Zweig, Camus, etc. La presència de Cervantes i la seva obra Don Quijote va estar present a les publicacions llibertàries com per exemple el Calendari SIA.
La cultura defensada pels exiliats responia a un mecanisme tant de salvament de la identitat com del comportament ètic anarquista. Les autores de l’assaig donen noticia de la instal·lació l’any 1947 d’una emissora de ràdio d’onda curta a la Colonia Aymare sufragada pels militants de la CNT. La ràdio va ser clausurada tres setmanes després de la seva inauguració per les autoritats franceses. També comenten la trobada anual de la FIJL a Aymare durant el mes d’agost de cada any on es concentraven més de mil persones per banyar-se a les fonts de la cultura llibertària. Alted i Domerge s’immergeixen en la publicació CNT, que va aparèixer el 1944 com a òrgan del MLE i, a partir de 1945, com òrgan de la CNT (Toulouse), de la mateixa manera que Solidaridad Obrera sortia a París. És molt interessant l’anàlisi que fan de la publicació cultural CENIT, apareguda a Tolouse el 1951.L’assaig tampoc oblida l’art dels llibertaris i dels il·lustradors que van col·laborar a les publicacions anarcosindicalistes i llibertàries, Finalment només em queda recomanar a tots aquells que s’interessen per la història de l’anarcosindicalisme la lectura d’aquest llibre per comprendre la importància cultural que van donar a la seva vida els anarquistes a l’exili.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Solidaridad Obrera núm. 357, 29-1-2014)
LA CULTURA ANARCOSINDICALISTA A L’EXILI
 |
| (Coberta llibre Alicia Alted) |
Alicia Alted Vigil i Lucienne Domergue han realitzat un esplèndid assaig monogràfic La cultura del exilio anarcosindicalista español en el sur de Francia, que ha publicat les edicions Cinca de Madrid. França va ser la nació que va aplegar més exiliats llibertaris espanyols del món, la majoria d’ells s’integraren als departaments del sud del país amb el centre de Toulouse com capital.
Els exiliats no solament van refer la CNT i les altres organitzacions llibertàries (FAI i FIJL), sinó que van tenir cura de difondre el pensament i la cultura àcrata a través de les publicacions periòdiques, les editorials, les conferències i els mítings. Destaca també la proliferació d’elencs teatrals i de grups poètics i literaris que es dedicaven a expandir la idea llibertària en gires excursionistes per les poblacions on hi havia exiliats polítics o immigrants econòmics.
Els exiliats confederals també van fer difusió de l’esperanto i van mantenir relació amb esperantistes d’arreu del món. L’aportació que fan Alted i la malaurada Domergue (desapareguda recientment) amb aquest treball resulta fonamental per entendre la magnitud de la tasca cultural dels llibertaris espanyols al llarg dels anys que va durar el seu exili. Per a molts exiliats va representar la resta de la seva vida, altres van poder tornar a Espanya una vegada mort Franco.
L’assaig bé acompanyat de fotografies i il·lustracions que mostren la vitalitat del moviment anarcosindicalista a l’exili. La divulgació de la idea va ser una de les constants del moviment que, a través d’opuscles, publicaren l’obra dels clàssics: Proudhon, Bakunin, Reclus, Kropotkin, Malatesta, Tolstoi, Ferrer i Guàrdia, Mella, Malato..., i, a més, no s’oblidaren dels literats: Dostoiewski, Ibsen, Zweig, Camus, etc. La presència de Cervantes i la seva obra Don Quijote va estar present a les publicacions llibertàries com per exemple el Calendari SIA.
La cultura defensada pels exiliats responia a un mecanisme tant de salvament de la identitat com del comportament ètic anarquista. Les autores de l’assaig donen noticia de la instal·lació l’any 1947 d’una emissora de ràdio d’onda curta a la Colonia Aymare sufragada pels militants de la CNT. La ràdio va ser clausurada tres setmanes després de la seva inauguració per les autoritats franceses. També comenten la trobada anual de la FIJL a Aymare durant el mes d’agost de cada any on es concentraven més de mil persones per banyar-se a les fonts de la cultura llibertària. Alted i Domerge s’immergeixen en la publicació CNT, que va aparèixer el 1944 com a òrgan del MLE i, a partir de 1945, com òrgan de la CNT (Toulouse), de la mateixa manera que Solidaridad Obrera sortia a París. És molt interessant l’anàlisi que fan de la publicació cultural CENIT, apareguda a Tolouse el 1951.L’assaig tampoc oblida l’art dels llibertaris i dels il·lustradors que van col·laborar a les publicacions anarcosindicalistes i llibertàries, Finalment només em queda recomanar a tots aquells que s’interessen per la història de l’anarcosindicalisme la lectura d’aquest llibre per comprendre la importància cultural que van donar a la seva vida els anarquistes a l’exili.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Solidaridad Obrera núm. 357, 29-1-2014)
8/2/14
Genís Cano / poemari pòstum
POEMARI PÒSTUM DE GENÍS CANO PRESENTAT EL 5 DE FEBRER DE 2014 AL BAR HORIGINAL EN UN EMOTIU HOMENATGE AL POETA. DAVID CASTILLO FÉU DE MESTRE DE CERIMÒNIA I INTENVEGUEREN, ENTRE ALTRES, DAVID CAÑO, JOAN VINUESA, ENRIC CASASSES, NÚRIA MARTÍNEZ-VERNÍS, CARLES HAC MOR, PACO FANÉS, ESTER XARGAY, LLUÍS CALVO, FERRAN AISA, XAVIER LLOSES, ROSA POU, ROSA BERTRAN...
ÚLTIMS VERSOS DE GENÍS CANO L’ÀNGEL DE LA CONTRACULTURA CATALANA
FERRAN AISA
Les Edicions del Petroli de Badalona que coordinen Francés Fanés i Joan Puche han publicat recentment tres reculls poètics I això no cal de Carles Hac Mor, Memòria banal de Jordi Cervera i Taps de llum zenital, del malaguanyat Genís Cano. Els dos primeres llibres van ser presentats recentment al Bar Horiginal de Barcelona. El recull de Genís Cano (Barcelona, 1954-2007) ha estat publicat pòstumament gràcies a la gentilesa de la seva companya Isabel Chavarria. David Castillo, per una altra banda, ha realitzat un emotiu pròleg on retrata els darrers temps del poeta quan la seva malaltia, una leucèmia contra la qual va combatre durant més de deu anys, l’havia portat a un carreró sense sortida. Els poemes que conformen Taps de llum zenital són el testimoni més clar de la valentia, la força i l’humor en què va viure Genís Cano els seus darrers mesos. Castillo, afirma: <<El Genís es barallava amb el tractament, però els acatava i relativitzava sobre les fronteres entre la vida i la mort, la realitat i la ficció. En aquesta conjetura, la poesia va mantenir-li l’ànim com uns instrument de plaer.>>
Vaig conèixer a Genís Cano els anys vuitanta a l’Ateneu Enciclopèdic Popular a la seu de la Casa de Caritat i, posteriorment, a l’inici del nou segle, el David Castillo em va tornar a posar en contacte amb ell perquè col·laborés en l’exposició que estava preparant el Genís sobre la Contracultura per a la Virreina, una mostra que no es va realitzar, però de la qual va quedar un interessant testimoni el volum Barcelona, fragments de la contracultura, que va editar i divulgar el servei de publicacions de l’Ajuntament de Barcelona. El Genís ja estava malalt però els projectes li donaven força per viure. Fruit de la seva vitalitat entre l’any 2003 i el 2006 no solament va publicar quatre reculls poètics (Rebaixin endins, Gran xona ganxona, Deixar-se de xarxes i Els traus postmoderns) sinó que va fer d’editor de poetes marginals desapareguts en plena joventut com Pau Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats, dins de dos volums que va presentar l’editora Universitat de Barcelona. Va col·laborar en diverses exposicions del Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols i va participar en els seminari de belles art de la Universitat de Barcelona, incidint en el tema dels grafits, que l’apassionava. I a més va fer el possible perquè Jorge Herralde publiqués a Anagrama Nosotros los malditos, recull d’articles de Pau Malvido (Pau Maragall) publicats a final dels setanta a la revista contracultural Star.
El llibre que ara ha publicat el Pont del Petroli segueix la línia poètica habitual de Genís Cano, però la seva visió del moment en què viu fa que aquest darrer llibre sigui superior als anteriors, millor dit, Taps de llum zenital és el millor poemari d’aquest malaurat poeta barceloní i patriota de Sant Feliu de Guíxols. Genís escriu epigrames, epitafis on les paraules formen imatges convertides en vers per explicar-nos coses concretes de la seva vida i de la seva malaltia. Genís Cano en un dels seus versos escriu: <<Som lletracultors / que pasturen paraules / com munyin mots i termes / i fem formatges semàntics / i brossats sense sentit / tot conreant verbs / embrancats i verds / de fulla en fulla / Al·leluia!!!>>
FERRAN AISA-PÀMPOLS
(El Punt Avui (Suplement Cultura), 7 de febrer de 2014)
 |
| (Cartell de l'acte al Bar Horiginal) |
ÚLTIMS VERSOS DE GENÍS CANO L’ÀNGEL DE LA CONTRACULTURA CATALANA
FERRAN AISA
 |
| (Coberta llibre pòstum Genís Cano) |
Les Edicions del Petroli de Badalona que coordinen Francés Fanés i Joan Puche han publicat recentment tres reculls poètics I això no cal de Carles Hac Mor, Memòria banal de Jordi Cervera i Taps de llum zenital, del malaguanyat Genís Cano. Els dos primeres llibres van ser presentats recentment al Bar Horiginal de Barcelona. El recull de Genís Cano (Barcelona, 1954-2007) ha estat publicat pòstumament gràcies a la gentilesa de la seva companya Isabel Chavarria. David Castillo, per una altra banda, ha realitzat un emotiu pròleg on retrata els darrers temps del poeta quan la seva malaltia, una leucèmia contra la qual va combatre durant més de deu anys, l’havia portat a un carreró sense sortida. Els poemes que conformen Taps de llum zenital són el testimoni més clar de la valentia, la força i l’humor en què va viure Genís Cano els seus darrers mesos. Castillo, afirma: <<El Genís es barallava amb el tractament, però els acatava i relativitzava sobre les fronteres entre la vida i la mort, la realitat i la ficció. En aquesta conjetura, la poesia va mantenir-li l’ànim com uns instrument de plaer.>>
Vaig conèixer a Genís Cano els anys vuitanta a l’Ateneu Enciclopèdic Popular a la seu de la Casa de Caritat i, posteriorment, a l’inici del nou segle, el David Castillo em va tornar a posar en contacte amb ell perquè col·laborés en l’exposició que estava preparant el Genís sobre la Contracultura per a la Virreina, una mostra que no es va realitzar, però de la qual va quedar un interessant testimoni el volum Barcelona, fragments de la contracultura, que va editar i divulgar el servei de publicacions de l’Ajuntament de Barcelona. El Genís ja estava malalt però els projectes li donaven força per viure. Fruit de la seva vitalitat entre l’any 2003 i el 2006 no solament va publicar quatre reculls poètics (Rebaixin endins, Gran xona ganxona, Deixar-se de xarxes i Els traus postmoderns) sinó que va fer d’editor de poetes marginals desapareguts en plena joventut com Pau Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats, dins de dos volums que va presentar l’editora Universitat de Barcelona. Va col·laborar en diverses exposicions del Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols i va participar en els seminari de belles art de la Universitat de Barcelona, incidint en el tema dels grafits, que l’apassionava. I a més va fer el possible perquè Jorge Herralde publiqués a Anagrama Nosotros los malditos, recull d’articles de Pau Malvido (Pau Maragall) publicats a final dels setanta a la revista contracultural Star.
El llibre que ara ha publicat el Pont del Petroli segueix la línia poètica habitual de Genís Cano, però la seva visió del moment en què viu fa que aquest darrer llibre sigui superior als anteriors, millor dit, Taps de llum zenital és el millor poemari d’aquest malaurat poeta barceloní i patriota de Sant Feliu de Guíxols. Genís escriu epigrames, epitafis on les paraules formen imatges convertides en vers per explicar-nos coses concretes de la seva vida i de la seva malaltia. Genís Cano en un dels seus versos escriu: <<Som lletracultors / que pasturen paraules / com munyin mots i termes / i fem formatges semàntics / i brossats sense sentit / tot conreant verbs / embrancats i verds / de fulla en fulla / Al·leluia!!!>>
FERRAN AISA-PÀMPOLS
(El Punt Avui (Suplement Cultura), 7 de febrer de 2014)
3/2/14
Contrarevolució.Els fets de maig 1937 / llibre F. Aisa (10)
BIBLIOGRAFIA FERRAN AISA-PÀMPOLS (S.XXI) -10
FITXA TÈCNICA
TÍTOl.: CONTRAREVOLUCIÓ. ELS FETS DE MAIG DE 1937
AUTOR: FERRAN AISA
MATÈRIA: ASSAIG HISTÒRIC
IDIOMA: CATALÀ
DISSENY COBERTA: ENRIC SATUÉ (FOTOGRAFIES D'AGUSTÍ CENTELLES: "Dones del PSUC desfent una barricada a la Rambla el maig de 1937" i "Andreu Nin")
EDITORIAL: 1984
(BARCELONA, 2007)
PÀGINES: 334
PRIMERA PRESENTACIÓ: Llibreria Herder (27-3-2007). Presenta: Josep Cots i Bernat Muniesa.
ALTRES PRESENTACIONS: Kasal Okupat Alta Tensió d'El Prat de Llobregat (21-4-2007). Federació Local de la CGT de Barcelona (26-4-2007). Ateneu Barcelonès (2-5-2007). Anònims de Granollers (5-5-2007). Llibreria Alexandria (17-5-2007). Llibreria 22 de Girona (30-5-2007). Federació Comarcal Baix Llobregat de la CGTde Cornellà (7-6-2007). Espai Obert dins de la III Mostra del Llibre Anarquista de Barcelona (26-6-2007). Associació La Musara de Badalona (9-11-2007). Ateneu Popular Júlia Romeva de Santa Coloma (14-12-2007). Fundació Andreu Nin a La Virreina (13-12-2008). Universitat Pirata de Viladecans (21-7-2009).
SINOPSIS:
Ferran Aisa s'immergeix en els fets històrics de la Segona República, la revolució de juliol de 1936 i la revolució que va néixer a contracor dels esdedeviments revolucionaris. I fa testimoni de la calumnia sistemática, des de la premsa i la tribuna pública, que pateixes organitzacions com el POUM i la CNT-FAI, així com investiga l'atac a les realitzacions autogestionàries i a les milícies obreres per part dels estalinistes atrinxerals en el PCE i el PSUC.
L'arribada dels agents soviètics defensors de la política internacional de Stalin i de la policia secreta GPU serà fonamental per crear una xarxa contrarevolucionària que es manifestarà sense escrúpols contra els militants del POUM i de l'anarquisme. Els agents estalinistes russos conjuntament amb els dirigents comunistes catalans i espanyols prepararant el terreny per fer el "cop d'Estat" a la revolució i capgirar cap els seus interessos la situació política, social y m ilitar de l'Espanya republicana,
Els Ferts de Maig de 1937 serà el moment culminant de la conspiració contra la Catalunya revolucionària. L'ocupació de la Telefónica per la força pública de la Generalitat serà l'espurna que toranarà a omplir els carrers de Barcelona de barricades. L'enfrontament sagnant entre les forces de la CNT-FAI, el POUM i les Patrulles de Control, d'una banda; i el PSUC, l'ERC i la policia de la Generalitat, per l'altra, se saldarà en centenars de morts.
Les conseqüències d'aquests fets foren la pèrdua de la revolució, la pèrdua de la Generalitat i la pèrdua de la guerra. Els fets contrarevolucionaris van acabar amb el POUM. Els seus dirigents van ser detinguts, processats i condemnats a presó. I el seu secretari general Andreu Nin va ser segrestat per agents estalinistes, torturat i assasssinat. Els anarquistes van perdre pes polític, social i militar. Un altre factor dels Fets de Maig de 1937 fou la caiguda de Largo Caballero, i el seu recanvi per Juan Negrín, que tenía el beneplàcit de Stalin.
La Generalitat de Catalunya va anar perdent progressivament la seva capacitat d'independència governamental, respecte al govern de la República. Els agents estalinistes van imposar el terror de les txeques. La repressió va caure sobre els militants de les organitzacions revolucionàries. La falta d'entusiasme revolucionari va fer decaure la resistència popular. La guerra revolucionària de les milícies va passar a ser una guerra convencional que la va guanyar l'exèrcit millor preparat i que disposava de més ajuda efectiva internacional. La pèrdua de la revolució va significar un gran cop a les esperances proletàries d'aturar el feixisme internacional i construir, com deia Durruti, el damunt de les ruïnes capitalistes, un altre món.
 |
| (Coberta llibre Contrarecolució. Els Fets Maig de 1937) |
FITXA TÈCNICA
TÍTOl.: CONTRAREVOLUCIÓ. ELS FETS DE MAIG DE 1937
AUTOR: FERRAN AISA
MATÈRIA: ASSAIG HISTÒRIC
IDIOMA: CATALÀ
DISSENY COBERTA: ENRIC SATUÉ (FOTOGRAFIES D'AGUSTÍ CENTELLES: "Dones del PSUC desfent una barricada a la Rambla el maig de 1937" i "Andreu Nin")
EDITORIAL: 1984
(BARCELONA, 2007)
PÀGINES: 334
PRIMERA PRESENTACIÓ: Llibreria Herder (27-3-2007). Presenta: Josep Cots i Bernat Muniesa.
ALTRES PRESENTACIONS: Kasal Okupat Alta Tensió d'El Prat de Llobregat (21-4-2007). Federació Local de la CGT de Barcelona (26-4-2007). Ateneu Barcelonès (2-5-2007). Anònims de Granollers (5-5-2007). Llibreria Alexandria (17-5-2007). Llibreria 22 de Girona (30-5-2007). Federació Comarcal Baix Llobregat de la CGTde Cornellà (7-6-2007). Espai Obert dins de la III Mostra del Llibre Anarquista de Barcelona (26-6-2007). Associació La Musara de Badalona (9-11-2007). Ateneu Popular Júlia Romeva de Santa Coloma (14-12-2007). Fundació Andreu Nin a La Virreina (13-12-2008). Universitat Pirata de Viladecans (21-7-2009).
SINOPSIS:
Ferran Aisa s'immergeix en els fets històrics de la Segona República, la revolució de juliol de 1936 i la revolució que va néixer a contracor dels esdedeviments revolucionaris. I fa testimoni de la calumnia sistemática, des de la premsa i la tribuna pública, que pateixes organitzacions com el POUM i la CNT-FAI, així com investiga l'atac a les realitzacions autogestionàries i a les milícies obreres per part dels estalinistes atrinxerals en el PCE i el PSUC.
L'arribada dels agents soviètics defensors de la política internacional de Stalin i de la policia secreta GPU serà fonamental per crear una xarxa contrarevolucionària que es manifestarà sense escrúpols contra els militants del POUM i de l'anarquisme. Els agents estalinistes russos conjuntament amb els dirigents comunistes catalans i espanyols prepararant el terreny per fer el "cop d'Estat" a la revolució i capgirar cap els seus interessos la situació política, social y m ilitar de l'Espanya republicana,
Els Ferts de Maig de 1937 serà el moment culminant de la conspiració contra la Catalunya revolucionària. L'ocupació de la Telefónica per la força pública de la Generalitat serà l'espurna que toranarà a omplir els carrers de Barcelona de barricades. L'enfrontament sagnant entre les forces de la CNT-FAI, el POUM i les Patrulles de Control, d'una banda; i el PSUC, l'ERC i la policia de la Generalitat, per l'altra, se saldarà en centenars de morts.
Les conseqüències d'aquests fets foren la pèrdua de la revolució, la pèrdua de la Generalitat i la pèrdua de la guerra. Els fets contrarevolucionaris van acabar amb el POUM. Els seus dirigents van ser detinguts, processats i condemnats a presó. I el seu secretari general Andreu Nin va ser segrestat per agents estalinistes, torturat i assasssinat. Els anarquistes van perdre pes polític, social i militar. Un altre factor dels Fets de Maig de 1937 fou la caiguda de Largo Caballero, i el seu recanvi per Juan Negrín, que tenía el beneplàcit de Stalin.
La Generalitat de Catalunya va anar perdent progressivament la seva capacitat d'independència governamental, respecte al govern de la República. Els agents estalinistes van imposar el terror de les txeques. La repressió va caure sobre els militants de les organitzacions revolucionàries. La falta d'entusiasme revolucionari va fer decaure la resistència popular. La guerra revolucionària de les milícies va passar a ser una guerra convencional que la va guanyar l'exèrcit millor preparat i que disposava de més ajuda efectiva internacional. La pèrdua de la revolució va significar un gran cop a les esperances proletàries d'aturar el feixisme internacional i construir, com deia Durruti, el damunt de les ruïnes capitalistes, un altre món.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)