Barcelona / l'escola a Catalunya

L’EVOLUCIÓ DE L’ENSENYAMENT A CATALUNYA: CENT ANYS A L’ESCOLA 

FERRAN AISA
 

(Catàleg de l¡Exposició 100 anys d'Escola a Barcelona)

El Museu d’Història de la Ciutat acull l’exposició Un segle d’Escola a Barcelona i en diversos àmbits se’ns presenta el que ha estat l’educació a la nostra ciutat. L’exposició s’endinsa en l’acció municipal i també en la popular. Resseguint el fil de la mostra s’aprecien les diverses funcions de l’escola i la seva relació en la formació dels infants. L’estructura arquitectònica i l’organització de les aules, així com els llibres de text, el procés de control i la socialització de l’alumnat.
La mostra exposada està realitzada amb una gran cura, plena de detalls significatius i amb una important sensibilitat que el visitant agraeix. A l’exposició tothom pot trobar el seu record particular de quan era un infant hi anava a escola.  
L’exposició tracta de l’escola primària i la de pàrvuls a Barcelona. S’inicia el 1900 amb la creació del “Ministerio de Instrucción Pública”, que assumeix moltes de les competències municipals, i reflecteix les experiències de l’escoles renovadores i acaba el 2003, amb l’aprovació de la LOCE, coneguda com a “Ley de calidad”. En el recorregut de l’exposició trobem l’experiència pedagògica de l’Escola Moderna, amb un documental molt interessant sobre Ferrer i Guàrdia; la de les escoles actives, l’Horaciana, fundada per Pau Vila, o la Mont d’Or, de Palau i Vera. També hi ha espai per a les escoles dels ateneus i per les escoles municipals a l’aire lliure, com la del Mar, la del Bosc i la del Parc del Guinardó, que van seguir camins paral·lels a l’educació general. S’expressen les diverses tendències pedagògiques renovadores de l’escola, a través dels mètodes Montessori, Freinet, Decroly...
La constitució del Patronat Escolar, amb la construcció dels grans centres escolars de Barcelona: Baixeras, Ramon Llull, Milà i Fontanals, Pere Vila, Collaso i Gil, etc. Els grans pedagogs i pedagogues catalanes també hi són presents, Manuel Ainaud, Rosa Sensat, Anna Rubies, Fèlix Martí i Alpera i Artur Martorell. La filosofia de la renovació pedagògica catalana queda molt bé sintetitzada en una frase al seus alumnes de Rosa Sensat: <<No us preocupeu per les lliçons ni pels llibres, la primera cosa és aprendre a viure>>.
L’escola democràtica, catalana i laica dels anys de la Segona República marquen el màxim esplendor de l’educació a Catalunya, <<quan la cultura i l’educació prenen una gran rellevància social, el magisteri es dignifica i s’aposta per una escola pública de qualitat>>.
La creació del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), que durant la guerra civil va representar una autèntica revolució en el camp de l’ensenyament, tant en l’escolarització dels infants com en la gestió de l’educació. Destaca la figura del mestre racionalista Joan Puig Elias com principal inductor de les escoles del CENU.
La victòria de l’exèrcit franquista va significar per a l’escola un període de regressió, destrucció i repressió. Molts dels mestres republicans o es van haver d’exiliar o van partir presó i van ser apartats de les tasques educatives. La mostra representa aquesta etapa fosca de l’educació amb una classe de l’època i mentre sona el “Cara al Sol” en un mural hi ha el nom d’alguns dels mestres que van patir la repressió.
Víctor Colomer, va ser un d’ells. Conseller-Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (1936-1939), fou divulgador de la Tècnica Freinet a Catalunya. Colomer, com tants altres metres catalans, va morir a l’exili.
El franquisme va imposar a les escoles la coerció de les idees i la prohibició de les experiències pedagògiques, va portar a les aules la uniformitat i el més sever control estatal. La imposició del nacionalcatolicisme va ser la norma educativa per a tots els infants que van anar a l’escola després de 1939. Aquest procés s’allarga, fins a la desaparició del règim franquista.
L’exposició també presenta els diversos camins de la resistència pedagògica, tan des del camp municipal com de la societat. La creació de l’Institut Municipal d’Educació i, des de la iniciativa popular, la fundació de moltes escoles privades que va intentar de recuperar la tradició pedagògica renovada de la República.
L’acció reivindicativa dels mestres i dels moviments socials durant la transició també és present. La mostra acaba presentant-nos l’escola d’ara i s’hi plantegen les qüestions sobre el seu futur. El tema de l’educació i de la cultura continuen essent problemes fonamentals de la societat. L’administració, els mestres, els pares i les entitats socials han de participar en el procés educatiu. L’escola com la vida necessita de portes obertes. Els visitants que acudeixin a aquesta mostra es trobaran amb algunes respostes però fora interessant que també hi poguessin afegir les seves. Hi ha que tenir en compte que la cultura i l’educació són les bases principals per construir una societat millor.
 
FERRAN AISA-PÀMPOLS
(Avui, 8 de gener de 2004)

Guillem Viladot / Llibre

DOS RESSENYES DEL LLIBRE ORGÀNIC DE GUILLEM VILADOT PUBLICADES AL DIARI AVUI

FERRAN AISA

(Guillem Voladot amb el seu gos Urc)

1)
RECUPERAT UN GUILLEM VILADOT INÈDIT I OBSCÉ 
 
FERRAN AISA

Si l’Editorial Fonoll de Juneda ha mantingut una línia ascendent de promoció de joves poetes a través del Premi Joan Duch o ha participat en la recuperació de poetes desapareguts com Jacint Rosinach i Figueres (1905-1954); des de fa un any, els joves editors de Fonoll han iniciat una aposta important, amb la Biblioteca Global, a favor del pensament i la literatura generalista. I ho han fet seguint el camí de la qualitat estètica i artística i el resultat d’aquest esforç el trobem en els llibres ben editats que, com diu l’editor Jordi Quer, surten sense complexos cap la globalitat. El primer llibre de la col·lecció, que ja va per la segona edició, fou Viure mata del filòsof Abel Cutillas. 
El volum que ara presenten, Orgànic, amb pròleg de Sebastià Alzamora, és un llibre pòstum del gran artista, poeta visual i escriptor català Guillem Viladot (Agramunt, 1922-Barcelona, 1999). Josep Miquel Garcia de la Fundació Viladot afirma que aquest llibre és un dels inèdits que l’escriptor va deixar relligats i preparats a la seva mort. L’Editorial Fonoll pretén rellançar l’obra literària de Viladot arreu del país, un autor prolífic que va escriure novel·la, conte, teatre, assaig, crònica, poesia i que a més és un dels principals impulsors de la poesia visual al nostre país. Orgànic, escrit el 1992, recull deu atrevits contes sobre relacions amoroses poc convencionals, la majoria d’ells dominats per una pulsió sexual de vegades reprimida, altres irrefrenable, amoral i incestuosa. La mort i l’absència física, el pas del temps i la joventut pansida, la sexualitat explícita i surreal o la introspecció psicològica són ingredients bàsics que es barregen en aquests relats d’un Viladot sorprenent. Els deu contes d’Orgànic són una obra plena de tendresa, ironia, seriosa i divertida. L’autor cerca l’atenció del lector a través de la provocació carnal i desenvolupa cada una de les històries amb un sentit literari universal.
 
Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 21 de març de 2007)
 
 

Coberta d'Otgànic de Guillem Viladot, publicat per Fonoll)

2)
EL MÓN ORGÀNIC DE GUILLEM VILADOT 

FERRAN AISA
 
Orgànic, segon volum de la col·lecció Biblioteca Global de l’editorial Fonoll de Juneda, és un llibre inèdit i pòstum de Guillem Viladot (Agramunt, 1922-Barcelona, 1999). L’Editorial Fonoll pretén reivindicar i rellançar l’obra literària de Viladot arreu del país, un autor prolífic que va escriure novel·la, conte, teatre, assaig, crònica, poesia i que a més és un dels principals impulsors de la poesia visual al nostre país. Orgànic, escrit el 1992, recull deu atrevits contes sobre relacions amoroses dominades per la carnalitat i la passió sexual des de l’amoralitat i, fins i tot, l’incest. Cada conte esdevé un exercici literari de primera magnitud. 
L’autor s’endinsa, per elaborar les seves històries, en paràmetres kafkians, psicològics, tendres i fantasiosos. Sebastià Alzamora en el pròleg fa un paral·lelisme entre dos autors de Ponent, Viladot i Pedrolo, que es veuen connectats no tan sols per la proximitat geogràfica i temporals de les respectives vides, sinó que van tenir en comú <<una pràctica prolixa i polifacètica de l’escriptura i la creació literària; tots dos van creure fermament en la necessitat d’engrossir les files de l’activisme cultural en temps de dictadura franquista...>> 
La pràctica de la literatura eròtica ha estat sovintejada per Viladot dins de la seva obra, tant en la poètica com en la prosa, tal com es pot veure en títols com el recull poètic Amor físic i les novel·les Ricard (1976), L’amo (1980), Carles (1994) o la bella història anomenada Autografia de Déu, publicada un any abans de la seva mort. Els deu contes d’Orgànic són una obra plaentera pel lector i que, com diu Alzamora, deixarà en evidència <<les febleses d’un sistema literari capaç de fer recaure en Viladot una última i desitjable circumstància que també comparteix amb Pedrolo, i amb molts altres: un oblit tan injust com oprobiós, només possible en una cultura procliu a la perversió d’abjurar de si mateixa>>.
 
Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, Suplement Cultura, 17 de maig de 2007)

 

Luis Andrés Edo / Memòries

EL LLIBERTARI HETERODOX LUIS ANDRÉS EDO TREU LES MEMÒRIES 

Ferran Aisa

L’editorial Flor del Viento presenta aquesta tardor les memòries del militant llibertari Luis Andrés Edo, La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo. Ramon Serrano, editor del llibre, manifesta que la lectura de l’original el va entusiasmar tant que no va poder fer una altra cosa que publicar-lo. L’editor afirma que un món sense utopia no pot funcionar i presenta l’autor com un home de pensament i d’acció. Juan León, que va realitzar la tasca d’explicar l’aventura vital de l’autor, va posar sobre la taula una reflexió: -Com es fa un anarquista? Sobretot una persona que és fill de guàrdia civil, d’educació tradicionalment catòlica i que a l’inici de la guerra només té deu anys? Doncs la resposta la trobareu en el llibre de Luis Andrés Edo. Un infant que va a un col·legi de monges de Gràcia, de cop i volta sent com la vida i la llibertat entren a les aules de la mà del CENU. Acabada la guerra, sense la presència del pare -Guàrdia de la República desaparegut com tantes altres persones-, l’adolescent entra a treballar d’aprenent al Dipòsit de Trens de la RENFE, on coneix antics militants de la CNT. Els seus estudis a l’Escola del Treball; la rebel·lió davant la injustícia, els anhels d'aprendre, etc., formaran part de la seva formació. 
La deserció de l’Exèrcit el portarà a l’exili, on s’afilia a les Joventuts Llibertàries i a la CNT, i hi participa a l’Assemblea de París, <<la més autèntica –com diu L. A. Edo- democràcia directa del món>>. Tot plegat constituirà la Universitat lliure per un heterodox. 
L’interès de l’assaig d’Andrés Edo radica fonamentalment en l’aportació que fa de la lluita antifranquista, una gran part d’ella inèdita i l’altra, poc coneguda o silenciada. Edo coneixerà l'organització de l’exili, la clandestinitat, les presons, la reconstrucció confederal i la persecució de la CNT durant la transició. 
Luis Andrés Edo afirma que ha fet “un llibre de poemes” i explica la seva “poesia” la fa a  través de la reivindicació dels militants que van ésser marginats per la pròpia Organització com Laureano Cerrada, Antonio Ortiz, Joaquin Ascaso, José Pascual (declarat enemic públic núm. 1 pel franquisme), Quico Sabaté... El llibre de Luis Andrés Edo és una gran aportació a la bibliografia de la memòria històrica, que ens ajuda a conèixer molt millor els temps dels silencis i de les transicions.

Ferran Aisa

(Avui, 18 de novembre de 2006)

Guillem Viladot-Poesia visual

ELS OBJECTES DE COMPANYIA DE GUILLEM VILADOT EN UNA MOSTRA 

FERRAN AISA

Guillem Viladot (1922-1999)

El Museu de la Vila Rural de l’Espluga de Francolí ha fet una aposta important per les avantguardes, la primera de les exposicions inaugurada està dedicada a la poesia-visual del poeta agramuntí Guillem Viladot.

La mostra porta per títol Guillem Viladot, Objectes de Companyia, la qual es podrà veure fins el 25 de febrer. L'expo ha estat presentada per l’escriptor Josep Vallverdú i per la vídua de l’artista Montserrat Felip.

Els Objectes de Companyia són utensilis que prenen vida quan l’artista materialitza la poètica del desús, quan descontextualitza l’objecte del seu significat original. Són objectes relacionats amb les feines del camp, de la pagesia i de la vida quotidiana, que Viladot ha transformat i manipulat, seguint el seu impuls creador, per convertir-les en poesia visual. L’artista cerca la situació ideal per a una realitat que no li convenç. La seva obra mostra la rebel·lió i el rebuig a les formes d’opressió de l’home i utilitza els esdeveniments de la quotidianitat per crear noves situacions artístiques completament originals.

Guillem Viladot (Agramunt, 1922-Barcelona, 1999), farmacèutic de professió i artista per vocació, és un dels més importants poetes visuals de Catalunya, la seva obra, massa oblidada a Barcelona, és relegada a les terres de ponent. Fou a Lleida on  el 1971 va participar en la primera exposició de Poesia Concreta a Catalunya, a la “Petite Galerie”, conjuntament amb els artistes Joan Brossa i Josep Iglesias del Marquet.

L’obra de Guillem Viladot és diversa de formes, de gèneres i d’estètiques. L’artista destaca tant a l’art experimental com a la literatura, el grafisme i la poesia. Els anys cinquanta paral·lelament al seu treball literari va iniciar la seva recerca artística poètico-visual, amb experimentacions sobre paper, tipografies, paraules i imatges que van fer de la seva obra una referència de l’art poètic-visual a nivell internacional. Una altra inquietud intel·lectual va fer que s’interessés per la psicoanàlisi de Lacan, les peces que formen la sèrie “SELF” segueixen la línia i la terminologia lacaniana: “complex d’Edip”, “auto-erotització”, ideal del jo”, etc.

Viladot va escriure una extensa i innovadora obra narrativa i assagística en què destaca les novel·les de l’Agramunt imaginari transformat en Riella i els cinc volums de l’obra poètica completa publicada per Columna i Pagès Editors. Els anys noranta va obrir a Agramunt els edificis de “Lo Pardal”, la casa de la poesia visual, que avui acull a la Fundació Guillem Viladot, dedicada a preservar la seva memòria.

Ferran Aisa
(Avui, 2 de febrer de 2007)

Salvador Puig Antich

Amb motiu del 38 anivesari de l'execució del militant del MIL Salvador Puig Antich, ocorreguda el 2 de març de 1974, reprodueixo un article publicat a l'Avui l'any 2004.

PUIG ANTICH, TRENTA ANYS DESPRÉS

FERRAN AISA

Avui es compleix el trenta aniversari de l’execució a garrot vil del militant del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación) de Salvador Puig Antich. En els darrers anys s’ha ampliat la historiografia sobre el MIL i, naturalment, sobre el seu militant més conegut, Puig Antich. Destaca l’assaig de Sergi Rosés El Mil: una història política (Alikornio) i la biografia escrita per Francesc Escribano, Compte enrere (Edicions 62). Sobre aquest mateix tema fa deu anys l’Ateneu Enciclopèdic Popular va realitzar una exposició i va editar una Antologia Poètica Popular a la Memòria de Salvador Puig Antic. Actualment hi ha una producció en marxa per a fer una pel·lícula sobre el militant anarquista català. Altres membres del MIL com Oriol Solé Sugranyes, mort quan fugí de la presó de Segòvia, no han estat recordats de la mateixa manera que Salvador.

Salvador Puig Antich (Barcelona, 1948-1974), fill d’una família treballadora de classe mitjana, era el tercer de sis germans. A partir dels setze anys compaginarà el treball en una oficina amb els estudis nocturns a l’Institut Maragall, on farà amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurs companys del MIL. Puig Antich, com la majoria de joves del seu temps, era un gran amant de la música francesa, li agradava escoltar a Brassens, Ferré, Brel o Moustaki. Ell mateix tocava la guitarra i composava cançons. Puig Antich solia citar un vers de Léo Ferré, <<Je vais mettre en chanson la tristese du vent>>. També era un gran afeccionat a la literatura, a la filosofia i a la poesia. Entre els seus autors preferits hi havia Proust, Camus, Freud..., així com els clàssics marxistes i llibertaris. 

Arran del maig francès de 1968 es va llençar a la lluita política. La seva primera militància serà a les Comissions Obreres del Barri del Pi i formarà part de la Comissió d’Estudiants de l’Institut Maragall. Després de fer el servei militar a l'enfermeria d'Eivissa, s’integrà a la nova organització MIL. Darrera d’aquestes sigles no hi havia ni un partit, ni un sindicat, ni tan sols un moviment, sinó es tractava d’un espai comú d’anàlisi, d’acció i de propaganda. El nom sortí d’una lletra de cançó de Moustaki: <<Nous somme deux nous somme trois / nous somme mille...>> 

El MIL era fill directe del moviment obrer revolucionari dels anys seixanta, així com de les crisis internes de Comissions Obreres. El MIL, trenta anys després, continua essent un dels organismes del moviment obrer més originals d’aquell temps. El MIL, en les seves publicacions, atacarà no únicament el franquisme sinó el Capital, i acusarà els partits, d’esquerra i d’extrema d’esquerra, de ser els sostenidors del sistema capitalista. El MIL per la seva propaganda contava amb la publicació CIA (Conspiración Internacional Anarquista) i les edicions “Mayo-37”. 

La seva agitació armada va consistir en l’expropiació de bancs. Puig Antich s’integrà a la branca armada participant de xofer en algunes accions. El botí es destinava a potenciar les publicacions del grup i a ajudar als vaguistes i els obrers detinguts. 

L’agost de 1973 celebraren al sud de França el Congrés de’Autodissolució del MIL. Al seu retorn a Barcelona, Puig Antich s’instal·là en un pis del passeig de Nostra Senyora del Coll, amb els seus companys Jean Claude Torres i Jean Marc Rouillan. Uns dies després, membres del MIL, atracaven una oficina de “la Caixa” a Bellver de Cerdanya, significarà la caiguda d’Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet. A partir d’aquí aniran essent detinguts la majoria de militants del MIL, entre els quals hi havia Santi Soler, que servirà de parany perquè la policia va detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. La detenció s’efectuà en el portal del número 70 del carrer Girona, en la lluita i posterior tiroteig Puig Antich va quedar malferit i el policia Anguas Barragán resultà mort. Després de passar per l’Hospital Clínic, Puig Antich serà internat a la Model. 

En l’espai de temps que hi ha entre la seva detenció i el seu judici, ETA atemptà contra Carrero Blanco. El règim franquista clamava venjança: Puig Antich serà comdemnat a pena de mort i a trenta anys de presó. No hi hagué pietat per el jove català, Franco saciarà la seva set de venjança i no li concedirà l’indult. Malgrat la solidaritat, les accions i les pressions internacionals el Govern franquista dóna el “enterado” i Salvador Puig Antich, de vint-i-cinc anys, serà executat a la presó Model. Aquell mateix dia també li donaven garrot a l’apàtrida polonès Heinz Chez, la “torna”, a Tarragona. 

Trenta anys després, amb la democràcia restablerta, encara no s’ha fet justícia, ni en el cas de Puig Antich, ni en el de tants altres militants obrers i revolucionaris, que van lluitar durant el franquisme i que van donar la seva vida per la llibertat. Salvador Puig Antich és l’exemple més pur d’aquests lluitadors, anarquista romàntic, que va defensar fins el final les seves concepcions ideològiques. Tal i com hi escrigué en una carta dirigida al seu germà: <<...i com afirmació del per el que he lluitat i que ara, moment de la gran prova, crec més fermament>>.

(Avui, 2 de març de 2004)

P. S. La producció cinematografia Salvador de Manuel Huera es va estrenar l'any 2006. En posterior investigació s'ha descobert que Heinz Chez era en realitat un ciutadà de l'Alemanya de l'Est anomenat Georg Michael Welzel.  
Ferran Aisa

GUERRA CIVIL-General Juan Perea Capulino

MÉS PER FER MEMÒRIA: SURTEN LES MEMÒRIES DEL GENERAL SIMPATITZANT DE LA CNT, JUAN PEREA 

FERRAN AISA

 Flor del Viento acaba de publicar les memòries del general republicà Juan Perea Capulino (1890-1967), Los Culpables. Recuerdos de la guerra, 1936-1939. Mauricio y Álvaro Perea, els dos fills del general, han lluitat durant molts anys, perquè l’obra del seu pare fos recollida en un llibre ben editat. Durant els anys de la transició van sotmetre a lectura l’obra a una important editorial barcelonina que rebutjà el manuscrit perquè considerava que el general criticava massa els comunistes. Ara en plena vigència de la recuperació de la memòria l’entusiasta editor Ramon Serrano ha publicat aquestes memòries inèdites d’un dels principals caps militars de l’exèrcit popular republicà. Juan Perea Capulino les va escriure a l’exili de Niça entre els anys 1939 i 1940, per tant són coetànies a les de Vicente Rojo, ¡Alerta a los pueblos! i a la de Julián Zugazagoitia, Guerra y vicisitudes de los españoles.
L’historiador Josep Sánchez Cervelló va apuntar en la presentació del llibre, que Perea aporta importants dades a temes concrets de la guerra civil: fases claus de l’ofensiva a la Serra del Guadarrama, la defensa de Madrid, l’ofensiva sobre Terol i, sobretot, la fase final de la guerra amb la caiguda de Catalunya. Sánchez Cervelló va dir que Perea: <<era un militar capaç d’organitzar la guerra des de la diplomàcia i de preparar un exèrcit des de la disciplina i l’honestedat>>. Va ressaltar els valors humans del militar republicà, la seva civilitat i ciutadania, la idealitat i la utopia.
Juan Perea era republicà federal i com revolucionari va simpatitzar amb la CNT. Perea és l’únic cas de soldat d’escala militar que arribà a general. Formava part de l’exèrcit espanyol des dels 14 anys, abans del vint ja havia entrat en accions guerreres al Marroc. El 1926 va participar en l’anomenada Sanjuanada contra la dictadura de Primo de Rivera, a conseqüències d’aquest fet fou tancat durant sis anys al Castell de Montjuïc amb el capità Fermín Galán. El 1936 va dirigir la columna Perea on hi havia sindicalistes, anarquistes i voluntaris del poble. Entre els col•laboradors del coronel Perea destacaren els militants obrers Josep del Barrio i Cipriano Mera.
Juan Perea Capulino fou un dels caps militars de l’Exèrcit de l’Est, participà en la Batalla de l’Ebre i en la retirada de Catalunya. Perea fou crític amb el PCE al qui acusà de cercar la seva hegemonia en contra dels interessos generals de la República i del poble treballador. A l’acabar la guerra fou nomenat general per Negrín. Visqué el seu exili a França, Mèxic i Argèlia.


Ferran Aisa
(Avui, 9 d’abril de 2007)
 

Marilyn Monroe

MARILYN, UNA BIOGRAFIA EN MIL IMATGES. MARILYN EL MITE IMMORTAL

Ferran Aisa 

 

Marilyn, una biografia en mil imatges. Frederic Cabanas, escriptor, pintor i fotògraf, és un estudiós entusiasta de la vida i l’obra artística de Marilyn Monroe. A la qual ha publicat uns quants llibres i ha realitzat també exposicions. La base dels seus treballs sobre aquest mite de Hollywood són el fons documental que guarda, des dels anys vuitanta, l’Arxiu Marilyn Monroe de Sant Cugat del Vallès, que s’ha convertit en un dels arxius bibliogràfics més complerts sobre l’actriu de Los Ángeles. 

Frederic Cabanas, a Marilyn Monroe en España (d’Octavià edicions), ens descriu la vida pública i privada de l’actriu a través d’una important documentació, sobretot amb la difusió de publicacions i diversos objectes que són referència de culte pels nombrosos fans d’arreu del món. Cabanas ens presenta Marilyn a través del que pensava la premsa de l’època espanyola. La primera imatge impresa de Marilyn a Espanya fou publicada per la revista cinematogràfica Fotogramas l’octubre de 1949. L’autor aprofita l’avinentesa per escriure la biografia de Marilyn i ho fa amb gran agilitat d’estil que il·lustra amb fotografies, portades de revistes i iconografia diversa referent a l’actriu. 

Norma Jean va néixer a Los Ángeles (Califòrnia), l’1 de juny de 1926 i va morir en circumstàncies tràgiques a Hollywood el 5 d’agost de 1962, als trenta-sis anys d’edat. Entre aquestes dues dates tota una vida intensa d’il·lusions i desencisos, tot un temps pels èxits i els fracassos personals. Frederic Cabanas va recorrent, amb el suport de la imatge, la vida de l’actriu, amb els seus amors i els seus desamors, les seves lluites per fer-se un lloc a Hollywood, el seu glamour i el seu anhel per esdevenir una gran actriu, somni per triomfar en el setè art que, en definitiva, seria un inútil combat. Després de la seva mort el mite Marilyn no ha fet més que créixer.

Cabanas realitza amb el seu treball, a l’igual que els grecs construïen els seus mites, una gran aportació a la construcció del mite Marilyn. Un mite que passats més de quaranta anys de la seva desaparició continua vigent i enlluernant a les noves generacions. Tal vegada, perquè els éssers humans continuem manifestant el do de la bellesa, els grecs fins i tot van prendre les armes per ella, qui no recorda el mite d’Helena com motiu de la guerra de Troia. Marilyn reunia a més altres qualitats que la feien i l’han fet ser estimada per milions de persones.

 Terenci Moix escrivia a Solo para amantes de mitos: <<Al morir Marilyn, el siglo ya no nos descubrió nada. simplemente, nos ratificó sus soledades. Y la originalidad suprema de Marilyn sobre todos los nombres del cine de este o cualquier otro tiempo, es que algo de su muerte implicó la asunción a plena conciencia del absurdo del sistema que la había creado, que nos ha configurado. (...) Algo de la muerte de Marilyn tuvo característica de rebelión y, aunque sól fuese por esto, el agosto de Marilyn será recordado>>. 

El llibre de Cabanas aporta una gran varietat d’imatges de Marilyn, així com les seves primeres aparicions a la premsa europea i espanyola, acaparant des dels anys cinquanta gran quantitat de portades de les revistes Fotogramas, Garbo, Espectáculos, Lecturas, Triunfo, etc. Entre les fotografies i document reproduïts hi ha molts documents inèdits.

Marilyn en España és un llibre ansolutament visual que l’autor ha acompanyat d’una acurada biografia i una extensa bibliografia de l’actriu. Els fans i els admiradors de Marilyn gaudiran d’aquest magnífic treball de l’artista i escriptor Frederic Cabanas. 

Ferran Aisa

(Avui, 16 de maig de 2007)