Àcrates i Poetes / Poetes llibertaris

EL FAR: ÀCRATES I POETES:
 

(Coberta de Poetes en temps de revolta de Ferran Aisa)

14) EL COMBAT POÈTIC LLIBERTARI

FERRAN AISA



Els poetes àcrates, durant la guerra civil i la revolució espanyola, marcats pels anhels del nou món que portaven al cor, com havia dit Durruti, van crear una literatura popular plena de vitalisme, sinceritat i, moltes vegades, malgrat que ingènua, pura. Totes les publicacions, amb més o menys regularitat, eren portadores de seccions poètics, la majoria de la premsa llibertària en disposava, només cal resseguir periòdics com CNT, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Ruta, Mujeres Libres, Campo, Fragua Social, Castilla Libre, Mi Revista... 
Alguns dels poetes llibertaris que van afilar la lira poètica i van cercar la inspiració en el combat contra el feixisme eren: Antonio Agraz, Félix Paredes, Lucia Sánchez Saornil, Amparo Poch, Gregorio Oliván, José García Prada, Rafael Beltrán Logroño, Enrique López Alarcón, José Luis Gallego, Valentín de Pedro, Pedro Luis Gálvez, Antonio Esteban Mambrilla, Alfons López Muela, Antonio Ruiz Vilaplana, Miguel Alonso Somera, Virgilio G. Igualada, Alfonso López Muela, Manuel Zambruno “Nebruzán”, Juan Usón “Juanonus”, Jesús Muro i Melchor Rodríguez García “El Ángel Rojo”. 
La poesia popular feta per aquests poetes majoritàriament autodidactes va trobar el seu camí més planer en el romanç, per tant, cal encabir-la dins del romancer general de la Guerra Civil Espanyola, veritable tresor d’aquella època d’èpica, tragèdia i heroisme on trobem els poetes: Alberti, Altolaguirre, Agustí Bartra, Hernández, Garfias, Pere Quart, Aleixandre... Sense oblidar-nos de poetes que també van posar la poesia al servei de la causa popular com Machado i León Felipe.
Els rapsodes dels elencs teatrals llibertaris o els mateixos poetes van llegir els seus versos a la reraguarda i al camp de batalla. Els seus versos suren per les barricades, els barris proletaris, les fàbriques col·lectivitzades, els teatres i, al front, a peu de trinxera. Son lloats els “herois” i els “màrtirs” de la Revolució: Durruti, Ascaso, García Lorca, Ferrer i Guàrdia, camperols, obrers, milicians anònims, les mares, les dones, els fills orfes, les columnes confederals, la UHP, SIA, el poble... 
Antonio Ruiz Vilaplana, a CNT (25-2-1937), fa un elogi del poble en armes: 

                     No quise ser capitán
                     de esas tropas mercenarias... 
                     ¡Soñaba con ser un día 
                     sargento del pueblo en armas!
                     (...)  Madrid, Cataluña, España; 
                      ya sé lo que es el orgullo: 
                      es tenerte a ti por Patria... 
                      ¿Cómo iba a ser capitán
                      de esas tropas mercenarias? 
                     ¡Yo soy y seré ya siempre sargento 
                      del pueblo en armas!...

Malgrat que no és norma habitual entre els poetes llibertaris d’escriure en català també en trobem poemes en aquesta llengua. J. Cluses Ribes publica “Voldria escriure els meus versos” (Vida Nueva, 3-1-1937), òrgan de les JJ. LL. de l’Alt i Baix Penedès. És un poema escrit amb la ràbia d’un combatent per la lliberat del proletariat: 

                     Voldria escriure els meus versos 
                     amb un punyal ple de sang, 
                     i xopar-lo cada volta
                     al cor dels vils tirans. 
                     I cada volta voldria 
                     escriure una estrofa més, 
                     remarcant els fets dels homes 
                     que assassinen l’Univers..,

Un altre català, que signa el seu poema com Tuneu, publica “Primer de Maig” a la revista Campo (1-5-1937): 

                     Records d’un jorn que tot l’espai ompliren 
                     d’un trèmol i sagnant oreig de mort, 
                     sanglots de malvestats que decidiren 
                     l’avanç de solituds i de dissort. 
                     Topades incessants amb la metralla 
                     d’un legalisme ple de corrupcions 
                     que feia amb carn obrera la muralla 
                     xopluc de privilegis i passions. 
                     Mes, ah!, la terra tota esperançada 
                     en veure tanta i tanta sang vessada 
                     s’aixeca i es redreça amb virior 
                     per treure de sa faç la porqueria
                     que amortallava l’ésser que produïa 
                     dar-nos a tots junts un món millor. 
                     Primer de Maig, un jorn eres mentida, 
                     i avui ets una deu d’amor i vida...       
 
Ferran Aisa-Pàmpols        
(Catalunya, núm. 101, octubre de 2008)

 

Àcrates i Poetes / Pedro Luis de Gálvez

EL FAR: ÀCRATES I POETES
 

(Pedro Luis de Gálvez, 1882-1940)

13) PEDRO LUIS DE GÁLVEZ, escriptor, poeta i periodista

FERRAN AISA

 

Pedro Luis de Gálvez López, que va néixer a Màlaga l’any 1882, era fill d’un general carlista i, primordialment, catòlic. L’educació del jove Gálvez va estar encaminada cap el sacerdoci, doncs la seva família el va internar al Seminari de Màlaga perquè estudiés Teologia. Però el jove als setze anys va començar a mostrar-se inconformista i a , ésser rebel. La seva veritable vocació era l'artística..., però sobretot la bohèmia.
El jove s’escapà del Seminari fugint a Madrid... Malgrat això el seu pare va acceptar que provés fortuna en el camp de les arts. A la capital d'Espanya va ingressar per oposició, amb el número dos, a la “Real-Escuela de Belles Arts de San Fernando”, per estudiar art pictòric. El jove inquiet i incorformista xocà amb l'encarcarada institució artística, cosa que va provocar la seva expulsió de l’Escola, doncs el jove era més predisposat a les aficions eròtiques, i d'aquesta manera gaudia més anant darrera de les models, que posaven a les classes de dibuix al natural, que no pas aplicant-se a dibuixar-les. Aleshores el seu pare l’envià a l’internat correccional de Santa Rita. Al correccional va destacar com dibuixant i també com actor de l'elenc del cemtre.
El malagueny, una vegada abandoni la reclusió,voldrà provar fortuna com actor. Però novament el pare intervindrà en la seva vida per frustrar-li el seu desig de dedicar-se a l'art de la interpretació. La primera feina de Gálvez serà d'il·lustrador del llibre de José Ferrándiz, Memòria de una monja. 
Cansat de l’autoritarisme patern, Gálvez fugirà a peu París. El jove fuig a França sense diners, per tant a la seva arribada a París viurà la bohèmia de tants artistes de l’època. Gálvez fo d'aquells que canviaven un dibuix per unes monedes o un plat de sopa. 
Al seu retorn a Espanya pren contacte amb els republicans radicals i es dedica a fer conferències i mítings contra la monarquia. A un poble miner de Còrdova és detingut per injuriar al rei. Al penal d’Ocaña escriu el seu primer llibre En la cárcel, una obra de denúncia que va tenir molt bona crítica; en poc temps n’escriurà altres obres com Existencia atormentadas o Los aventureros del arte i, fins i tot, guanya el “Concurso Nacional de Cuentos del diario El Liberal”, amb el relat, El ciego de la flauta. 
Precisament serà el diari El Liberal, qui confiarà amb ell i el contractarà com periodista. Són els anys 20 i a l’Àfrica hi ha un conflicte bèl·lic entre Espanya i el Marroc, allà hi anirà destinat com corresponsal de guerra. 
Pedro Luis Gálvez abandonà el republicanisme per passar a les files de l’anarquisme,  molt aviat escriuria a la premsa llibertària. En el camp literari combinava la seva prosa valle-inclanesca amb els seus versos quevedescos. L’any 1923 publica el llibre de sonets Buitres,  en què satiritzava personatges com Romanones o Lerroux. Sis anys més tard surt Negro y Azul, aleshores ja milita a la CNT i escriu articles a les publicacions llibertàries. També publica a La Novela Nueva, El demonio de San Miguel. 
Durant els anys vint i trenta viu a Barcelona, on el seu esperit contestarari i bohèmi trobarà el lloc ideal per expandir el seu art en els cabarets, cafès, teatres del Paral·lel i del Barri Xino. Gálvez escriu poesia, textos der revistes, sarsueles, etc. El 15 de setembre de 1927 estrenà al Teatre Apolo, La Reina del Barrio Chino, una sarsuela amb lletra seva i música d’Alberto Cienfuegos i Rafael Salanova: 

                     Si quieres del Barrio Chino 
                     pisar el triste camino 
                     de misterio y perversión, 
                     llenemos antes de vino 
                     la copa de la emoción; 
                     que en la ruta monstruosa
                     donde se cava la fosa 
                     del cadáver del placer 
                     precisa el alma, medrosa, 
                     para vencerse, beber. 
                     ¡Barrio Chino! Nadie sabe 
                     lo que en este nombre cabe 
                     de miserias y de horror: 
                     en el bárbaro arquitrabe 
                     de la Puerta del Dolor. 
                     (...) ¡Barrio Chino! ¡Madriguera 
                     de idealidad y delito, 
                     miserable gusanera, 
                     celeste barrio maldito 
                     que albergas la quimera!
                     Tienes tu reina bravía. 
                     Con mirarla, se diría 
                     que nació para reinar: 
                     fulgen, en su frente, el día, 
                     y, en sus pupilas, el mar. 
                     (...) Y, atados a igual destino 
                     la reina y el Barrio Chino, 
                     nadie los puede vencer: 
                     ¡el brazo del asesino 
                     defiende el cuerpo divino 
                     de la divina mujer!  

Els anys de la guerra Gálvez els passa a Madrid, on s'integra al Partit Sindicalista fundat per Àngel Pestaña. Des de la seva posició d'àcrata intel·lectual ajuda a salvar la vida d'escriptors com Ricardo León o Emilio Carrere o esportistes com el porter Ricardo Zamora. L’any 1939 quan acaba la guerra decideix no fugir de la capital d’Espanya, però els vencedors el detenen i el tanquen a la presó de Yeserias. Gàlvez serà jutjat i condemnat a mort. A Pedro Luis Gálvez, no hi haurà ningú que el salvi, serà afusellat la matinada del 20 d’abril de 1940 a la presó madrilenya de Porlier.


Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 98, juny de 2008)

Àcrates i poetes / Josep Mas Gomeri

EL FAR: ÀCRATES I POETES
 
12) JOSEP MAS GOMERI, POETA I ANARQUISTA CATALÀ 
 

(Masgomeri va participar en la fundació de la CNT el novembre de 1910 al Palau de Bellesd Arts de Barcelona)

FERRAN AISA
 

Josep Mas Gomeri “Masgomeri” (Barcelona, 1880-França ? 1940), va militar des de molt jove a l’anarquisme català. Fou membre del Centre Fraternal de Cultura i redactor d’Avenir, que portava el subtítol de publicació setmanal de nous horitzons, que va dirigir Felip Cortiella. També va participar a les tasques teatrals de l’Agrupació Vetllades Avenir, que també dirigia Cortiella. “Masgomeri”, així signava els seus escrits, és autor de l’assaig amb títol de Galileu,  Eppur si muove. Refutación del libro “La Razón contra la anarquía” (Impremta Ortega, Barcelona, 1906), llibre que va tenir una important ressonància en els mitjans llibertaris del seu temps i que, actualment, és un clàssic “introbable” de l’anarquisme ibèric. “Masgomeri” fou col·laborador assidu de la premsa llibertària: El Productor, La Revista Blanca, etc.
En el camp sindical fou militant al Sindicat de l’Art d’Imprimir, des d'aquesta societat va participar en la constitució de “Solidaridad Obrera”. El juliol del 1909 va ésser un dels membres actius de l'organització obrera barcelonina en la lluita a les barricades de l’anomenada Setmana Tràgica. L’any següent prengué part en la fundació de la CNT, al Congrés del Palau de Belles Arts de Barcelona. 
“Masgomeri”, a l’igual que Felip Cortiella, va ser un gran promotor de la llengua catalana dins de l’anarquisme, i, no únicament això, sinó que va defensar la idea de la catalanització de l’anarquisme. Les seves tasques periodístiques les va desenvolupar a Tierra y Libertad i a Solidaridad Obrera; i, durant la guerra, va escriure alguns articles al periòdic confederal Catalunya. 
“Masgomeri”, l’any 1936, va fer la traducció i versió catalana del popular himne anarquista Hijos del pueblo, del mestre Rafael Carratalà Ramos, que n’havia estat premiat en el Segon Certamen Socialista celebrat a Barcelona l’any 1889. 
L’himne àcrata, Fills del poble, fou interpretat i enregistrat per l’Orfeó Català, en un àlbum de cançons revolucionàries que s'hi presentà, al Palau de la Música Catalana, el setembre del 1936. Per la seva raresa el reprodueixo en aquesta columna, far de vells i nous horitzons: 

                 Avant, fills del poble no més amargures 
                 no més opressió que la vida ens consum: 
                 no més esclavatge ni antigues negrures, 
                 fora tenebres que brilli la llum! 
                 Fundem nova Era feliç i eterna 
                 amb drets i deures iguals tothom: 
                 i la raça humana robusta i fraterna, 
                 de la justícia exalti el nom. 
              
                 Avant! Avant! 
                 poble potent! 
                 Fem foguera de l’existent! 
                 I revoltats, alcem ben alt 
                 el crit de revolució social. 
                 Terra és de tots; 
                 de tots jardí; 
                 l’usurpador 
                 ha de sucumbir. 
                 Fem-lo vivent 
                 el nostre cant! 
                 Poble potent 
                 avant, avant! 
                 Avant! Avant! 
                 poble potent! 
                 Fem foguera de l’existent! 
                 I revoltats, alcem ben alt 
                 el crit de revolució social. 
                 Terra és de tots; 
                 de tots jardí; 
                 l’usurpador 
                 ha de sucumbir. 
                 Fem-lo vivent 
                 el nostre cant! 
                 Poble potent 
                 avant, avant! 
                 No més existència de lleis maleïdes 
                 fetes per lladres guiats a llurs fins 
                 i clergos i clergues acabin llurs vides 
                 que són pel poble un feix d’assassins. 
                 Formem de la Terra un món d’harmonia, 
                 on lliuri regnin Treball i Amor 
                  i visquin els pobles en dolça Anarquia 
                  que és per natura la germanor. 
                  Avant! Avant! 
                  poble potent! 
                  Fem foguera de l’existent! 
                  I revoltats, alcem ben alt 
                  el crit de revolució social. 
                  Terra és de tots; 
                  de tots jardí; 
                  l’usurpador 
                  ha de sucumbir. 
                  Fem-lo vivent 
                  el nostre cant! 
                  Poble potent 
                  avant, avant!


Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 99, juliol-agost de 2008)
    

Joan Ferrer /Acrates i poetes

EL FAR: ÀCRATES I POETES

11) L'IGUALADÍ JOAN FERRER

(Coberta llibre Garbuix Poètic de Joan Ferrer)

FERRAN AISA

Joan Ferrer i Farriol (Igualada 1896-Monteuil 1978), era d’ofici assaonador, doncs la capital de l’Anoia era aleshores el principal centre productor del ram de la pell. El jove Ferrer va ésser alumne del prestigiós Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i molt aviat es va afiliar a la CNT, participant a les vagues dels anys 1915 i 1916. Ferrer per la seva tasca sindical i solidària fou detingut i tancat a la presó Model de Barcelona. L’any 1918 el trobem participant en el decisiu Congrés de Sants de la Confederació Regional catalana, on es va decidir la creació dels Sindicats Únics. 

Ferrer, des de ben jove, es va afeccionar a la lectura i llegia tot el que queia a les seves mans, tant de sociologia com de literatura universal, així a base d’empassar-se Kropotkin, Reclus, Proudhon, Bakunin, Malatesta, Sorel, Tolstoi, Ibsen, Nietzsche, Zola, Sué, Hugo..., d'aquesta manera els obrers manuals s’anaven il·lustrant. Per aquesta època també va començar a escriure articles per les publicacions locals, Germinal i Sembrador. Més tard escriuria per Solidaridad Obrera i altres periòdics llibertaris o anarcosindicalistes. 

El 19 de juliol de 1936 va participar a l’ocupació de l’Ajuntament d’Igualada amb les forces d’esquerra constituint el Comitè Revolucionari. Ferrer va ocupar, durant l’etapa revolucionària, el càrrec de Segon Alcalde de la seva ciutat. La seva capacitat com periodista el van portar a dirigir el Butlletí CNT-FAI d’Igualada i a formar part de la redacció de la Soli. El seu coneixement del català escrit, aleshores n’hi havia molt pocs obrers que l’escriguessin bé, el va portar a la nova publicació confederal Catalunya, de la qual fou director. 

Acabada la guerra s’exilia a França on visqué totes les penúries de la diàspora, camp de concentració, guerra mundial, privacions materials, etc. Ferrer, finalment, s’establí a París, des d’on va col·laborar a la reorganització de l’organització confederal a l’exili. Durant molts anys fou el director de Solidaridad Obrera de París, que posteriorment s'anomenà Le Combat Syndicaliste i va colo·laborar a les publicacions llibertàries Umbral, Cénit, Espoir, Terra Lliure... Escrigué centenars d’articles que algun dia s’haurien de recollir en un volum per fer justícia a tots aquells que no van deixar mai que s’apagués el foc de la torxa llibertària. Entre la seva obra destaca el llibre memoralista Costa Amunt, on aplega les seves vicissituds i de molts altres companys de viatge. Ferrer, a més, va escriure prosa, teatre i poesia, Garbuix poètic n’és un exemple. Àngel Samblancat li va escriure el pròleg, en què deia: <<No és estrany doncs, que en un ambient on es feia art amb el cuir, Ferrer se’n tragués un cor d’amant –de Petrarca- i de pensador platònic, sempre amb domini del seu Pal·las per sa Musa com deu ocórrer en qualsevol gènere de lira amb cordes...>>. 

El Garbuix poètic de Ferrer consta de tres parts: “Aigües de broc” (proses líriques), “intermedi” (poesia) i “La fira de la veritat” (comèdia). El literat català Ferrer va participar en diversos Jocs Florals de  la Llengua Catalana a l’Exili, i l’any 1949 aconseguí ésser premiat per la composició “Oració al pa”. Els seus poemes d’Intermedi fan referència als difícils temps dels anys quaranta com “Pedrera de Magrí”: 

                                 Pedrera la de Magrí,   

                                 a cent mil llegües de mi 

                                 amagridora pedrera!, 

                                 tast d’infern, malson, cendrera, 

                                 lloc d’anar i de mal sortir.

Ferran Aisa

(Catalunya, núm. 107, juny de 2009)

Amparo Poch/Àcrates i poetes

EL FAR : ÀCRATES I POETES

10) AMPARO POCH, METGESSA I POETA

(Amparo Poch, 1902-1968)

FERRAN AISA

La revolució va permetre que sorgís a la llum una sèrie de dones que eren aleshores militants llibertàries i, imbuïdes pel romanticisme de l’època, poetes. Una d’aquestes dones poetesses del grup “Mujeres Libres” fou la doctora aragonesa Amparo Poch Gascón (Saragossa,1902- Toulouse, 1968) que, durant la guerra, va dirigir la Casa de la Dona Treballadora a Barcelona. Durant la Segona República va destacar pels seus treballs intel·lectuals dedicats a difondre ensenyament essencial sobre maternitat, puericultura, sexualitat, higiene i a combatre les malalties de l’època: sífilis, tuberculosi i alcoholisme.

Amparo Poch va escriure diversos llibres com La Cartilla de consejos a la madres (1931), La vida sexual de la mujer (1932) i Elogio del amor libre (1936).

A l’inici de la guerra va actuar com metgessa miliciana als hospitals de campanya i de sang de Madrid. Amparo Poch fou col·laboradora de Frederica Montseny en el Ministeri de Sanitat i Assistència Social, posant en marxa els anomenats “Hogares infantiles”, la doctora tenia idees pròpies en el camp de l’educació i així ho escrivia en vers:

¿La escuela?, espera compañero;

abre en la pared una larga ventana.

Mejor que la ventana: una ancha puerta.

Mejor que la puerta: tira el tabique.

¡En las praderas, en los bosques, en los llanos,

en los ríos, en los montes, no hay muros!

Allí la escuela.

La seva dedicació als infants de la guerra, que veia com principals víctimes dels terribles esdeveniments, la va portar a escriure “Las guerra sobre los niños”, en què manifestava que els infants eren el baluard de la inocència que calia salvar. Als infants els hi va dedicar “El niño asesinado (Romance pequeñito)”:

                              Corría la bala

                               y decía al viento:

                               -¿En dónde me clavo 
                               para dar más duelo?

                               El niño jugaba,

                               soñaba en sus juegos.

                              -Pues ¿qué será la guerra

                               con sus hombres fieros?

                               Corría la bala...

                               -¿Dónde irá mi hierro

                               traidor y asesino

                               por ser más certero?

                               El niño soñaba,

                               jugaba sus sueños.

                               -Pues ¿qué será la guerra

                               si estaba tan lejos?

                               Capullo temprano,

                               cortado y deshecho,

                               fruta no madura

                               robada del huerto;

                               los ojos cerrados,

                               los labios resecos,

                               los brazos tendidos...

                              ¡está el niño muerto! / (...)

Amparo Poch, per la seva humanitat, va ésser coneguda con la “Doctora Salud Alegre”, va morir al seu exili de Tolosa de Llenguadoc. La metgessa va escriure a la revista Mujeres Libres i a Umbral. Un altre dels poemes de la doctora Poch porta per títol “Mañana”:

                                Mas trabajo, amiga:

                                más esfuerzo, hermana...

                                Mañana tendremos la paz,

                                las canciones, y el amor sin trabas...

  

Ferran Aisa

(Catalunya, núm. 106, maig de 2009)               

Josep M. de Sucre/Acrates i poetes

EL FAR: ÀCRATES I POETES

Josep M. de Sucre (1886-1969)

9) JOSEP MARIA DE SUCRE, POETA I CRÍTIC D’ART

FERRAN AISA

Josep M. de Sucre i Grau va néixer a Gràcia l’any 1886, quan aquesta vila encara era independent de Barcelona. Va freqüentar de molt jove les tertúlies literàries modernistes i va fer amistat amb Joan Maragall. N’era un assidu de la Cerveseria “Els 4 Gats” on féu amistat amb Ramon Casas, Miguel Utrillo, Picasso, Nogués i altres artistes de la bohèmia barcelonina. Va començar articles i poemes l’any 1905 a la revista Occitània, un any més tard publicava el seu primer llibre Un poble en acció i l’any 1910 el poemari Apol noi. Durant aquells anys va començar a freqüentar l’Ateneu Enciclopèdic Popular, promovent la Secció de Literatura i Belles Arts. Fou un dels organitzadors de la trobada d’intel·lectuals catalans i castellans. Sucre va portar a l’Ateneu els millors escriptors del moment com  Miguel de Unamuno, Silverio Lanza, Ramiro de Maeztú, Carles Riba, López Picó, Ramon Gómez de la Serna... A més mantenia correspondència amb Rubén Darío, Juan Ramón Jiménez, Paul Claudel i Leopoldo Lugones. L’any 1912 va ésser elegit president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, càrrec que ocuparia fins a 1915. Fou en aquesta època quan va fer amistat amb Joan Salvat-Papasseit, convidant-lo a participar a les activitats de l’AEP. L’amistat mútua va continuar els següents anys, Sucre fou un dels col·laboradors de la revista Un enemic del poble que dirigia Salvat-Papasseit. Precisament al número 1 de març de 1917, hi va escriure el poema “La Musa condemnada”, encapçalada amb el text <<A anhels altíssims, ritmes nous>>,

                                    Força de glòria, estima la lluita

                                    fill de la terra, sies un brau.

                                    La vida és flonja! A corre-cuita

                                    el temps en mena... i adéusiau...

                                    Flonja al que estima, i apassionada

                                    l’ànima posa i... odia la pau, /

                                    i mai sospira, i és deslliurada

                                    l’ardent flama del goig suau!

                                    Estima la guerra! És envilida

                                    la covardia sota el cel blau.

                                    Combatre noble és forta vida:

                                    sia el pit, bronze, i el cor una au:

                                    Una au lleugera, que, silenciosa,

                                    faci la via vora la nau,

                                    vaixell del somni, vela olorosa,

                                    camí on reposa l’amor que plau.

                                    Dona o quimera, passió sencera,

                                    voler impossible

                                    presó, sens clau.

                                   El cor, esbrava! El braç, espera!

                                   Fill de la terra, sies un brau!

Durant els anys vint publica tres llibres més: Joan Maragall, L’ocell daurat i Poema barbre de Serrallonga. Per aquesta època col·labora amb les Galeries Dalmau presentant artistes i fent crítica d’art dels millors artistes de l’avantguarda catalana: Barradas, Nogués, Torres García, Miró, Junyent, Dalí..., i, fins i tot, de García Lorca, que exposa els seus dibuixos a la popular galeria d’art. Per guanyar-se la vida treballa d’escrivent als Jutjats de Barcelona fins que és acomiadat l’any 1923 pel governador militar Martínez Anido. Els anys de la República i la guerra s’hi dedicarà al periodisme. Acabada la guerra viu el terrible exili interior, la repressió de no poder tenir feina estable i la penúria del moment de misèria. Finalment aconseguirà entrar al “Círculo Maillol” de l’Institut Francès, des d’on ajudarà, amb beques d’estudi a París, a les noves promocions d’artistes catalans: Guinovart, Tàpies, Subirachs, etc. L’any 1964 va rebre un homenatge dels seus amics a l’antic restaurant Monumental, ja desaparegut, de Gràcia, amb motiu de l’aparició del primer volum de les seves memòries. Josep M. de Sucre, el novembre de 1969, va morir a casa seva, al carrer Salvador, 32, de la barriada de Gràcia.                                                                                                                                                                                                                                       

Ferran Aisa
(Catalunya, núm. 105, març-abril de 2009.)

Àcrates i poetes/Josep M. Prous

EL FAR: ÀCRATES I POETES

8) JOSEP MARIA PROUS I VILA

FERRAN AISA

(Coberta del llibre de J. M. Prous sobre la guerra d'Àfrica)

Josep Maria Prous i Vila, nascut a Reus l’any 1901, era autodidacta i es guanyava la vida fent de forner. De ben jove s’afeccionà a les lletres i escriví versos a publicacions locals, féu amistat amb Joan Salvat-Papasseit i amb la seva divina acràcia. Prous formarà part

dels moviments d’avantguarda catalana col·laborant a publicacions com La Columna de Foc, full de subversió espiritual (1918-1920), que era editada a Reus per Salvador Torrell i Eulàlia, i entre els col·laboradors habituals hi havia Millàs-Raurell, Gabriel Alomar, Jaume Simó, Rafael Barradas, Josep M. de Sucre, Jaume Aiguader, Ventura Gassol, Joaquim Folguera, Joan Salvat-Papasseit i el susdit Prous i Vila. 
El poeta es fa pacifista i fa un cant a la pau “Aurea Pax”, és el moment en què la Gran Guerra, que enfrontava a les grans nacions mundials, s’acaba: 

                   Ja l’hora de la pau ha davallat 
                   brunzeix confortadora la campana 
                    i el sol, amb majestat, 
                    planant per sobre els camps, mut el combat 
                    mostra el triomf de la consciencia humana. (...) 

Josep Maria Prous i Vila fou autor de diversos llibres de poemes com La lluna dins el llac (1924); i del dietari Quatre gotes de sang, que recull la seva experiència de soldat obligatori a la guerra d’Àfrica. Prous viu en primera persona les batalles contra les kabiles del Rif el 1921, l’any del “desastre d’Annual”. La guerra d'Àfrica és un veritable escorxador on van a parar els joves soldats espanyols. Per sort hi sobreviu i al seu retorn d’Àfrica es traslladà a viure a Barcelona, manifestant-se ja aleshores catalanista, idea que ja no abandonarà mai més. El seu amor a la terra el conjugarà plenament amb les seves idees socials. Durant la dictadura de Primo de Rivera serà empresonat. 
Josep M. Prous fou un poeta que sincronitzà ràpidament amb l’esperit revolucionari. Durant la guerra civil participarà activament en el combat poètic contra el feixisme. Col·laborà assíduament en els recitals poètics organitzats pel Grup Literari Oasis o per l’Agrupació d’Escriptors. Els poetes omplen teatres, ateneus, casals, casernes, hospitals, trinxeres..., entre els quals destaquen Pere Quart, Agustí Bartra, Gimeno-Navarro i Josep M. Prous i Vila, que publica Poemes de la Revolució (Forja, Barcelona, 1937). 
Els seus versos són l’exemple del compromís dels poetes amb la causa popular, un dels versos porta per títol “Joventut”: 

                    Joventut, braç de ferro decidit, 
                    ara és la lluita més que l’esperança. 
                    Ja vindran altres dies de bonança 
                    si ens fem valdrà l’impuls del nostre pit. 
                    Deixem l’estadi, l’amor i l’esport, 
                     joventut, braç de ferro, que ens reclama 
                     més que no el cant i la glòria i la fama, 
                     la llibertat, la vida: no la mort. 
                     (...) Per la lluita darrera que ara ens crida, 
                      la nostra balança decidida 
                      ha de salvar l’eterna joventut, 
                      l’eterna llibertat, la nostra vida!... 

Prous i Vila serà un dels poetes revolucionaris catalans més compromesos en la causa del poble, a Mirador en va deixar escrits uns quants poemes, el 21 de gener de 1937 publica “Reconeixement a Madrid”: 

                          (...) Madrid 
                          Tu has encès l’estrella roja de la Llibertat 
                           amb la teva pròpia sang 
                           amb la sang dels teus infants assassinats 
                           amb la sang de les dones 
                           i dels vells. 
                           D’una sembra de sang 
                           n’ha eixit l’aurora roja 
                           i Tu Madrid, germà gran 
                           de totes les terres d’Iberia                
                           camí de la Llibertat... 
                           (...) La teva sang és l’estrella roja 
                           del Món 
                           de l’Univers 
                           qui et pogués tornar a veure com aquella 
                           revetlla de Sant Joan!

El poeta, acabada la guerra, s’exilia a França on va publicar diversos poemes a la premsa de l’exili. El reusenc Josep Maria Prous i Vila va morir a Perpinyà l’any 1978.

Ferran Aisa
(Catalunya, núm. 103, desembre de 2008)

Lucia Sánchez Saornil

EL FAR: ÀCRATES I POETES

(Lucia Sánchez Saornil, 1895-1970)

 7)  LUCÍA SÁNCHEZ SAORNIL, POETA I DONA LLIURE

FERRAN AISA

La poetessa Lucía Sánchez Saornil (Madrid, 1895- València, 1970), havia format part del moviment ultraista i, amb el pseudònim de Luciano de San-Saor, va escriure nombrosos poemes a les revistes d’avantguarda de les primeres dècades del segle XX: Cervantes, Ultra, Tableros, Plural, etc. Hi va començar a publicar molt jove, a l’edat de 17 anys, a Los Quijotes. Sánchez Saornil, d’extracció obrera, es va formar amb les bones lectures dels poetes modernistes i simbolistes, sobretot Antonio Machado i Juan Ramón Jiménez. Els seus afanys literaris van haver de conviure amb la seva feina a la centraleta de la Companyia Telefònica i amb els seus estudis de pintura a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. La publicació dels seus poemes amb pseudònim masculí crearà confusió a la crítica, doncs, en un principi creuen que es tracta d’un home fins que Cansino-Assens ho fa saber: <<Ese Luciano de San-Saor, que publica en Los Quijotes unos versos tan valientes, tan viriles y tan bellos, es Lucía Sánchez Saornil, la hija de un viejo republicano...>> 

La jove poetessa viurà d’a prop l’aparició del Manifest Ultra de 1919, que signen Guillemo de Torre, Pedro Garfías, Xavier Bòveda i, s’hi inscriuen, Gerardo Diego, Juan Larrea, Jorge Luis Borges, etc. L’ultraisme era una avantguarda com tantes altres que apareixien en aquells moments arreu d’Europa. Una de les poques dones que formarà part d’aquest moviment serà Sánchez Saornil. Un dels poemes de la seva època avantguardista el va publicar a Ultra: 

                     Al final 

                     todos queremos cabalgar 

                     los caballos de bronce de las glorietas. 

El seu compromís polític s’inicià a finals de la dècada dels vint, sobretot arran de la vaga de la Telefònica de 1927, la seva participació sindical fou motiu de repressàlies, primer fou trasllada de Madrid a València i, més tard, acomiadada. Durant la Segona República la seva militància social s’incrementa i el seu compromís polític la porta cap l’anarquisme. 

Lucía Sánchez Saornil, a finals de 1935, conjuntament amb Mercedes Comaposada, Amparo Poch i altres, participarà en la fundació de la revista “Mujeres Libres”, la qual serà l’aglutinador de l’important moviment femení llibertari. Els escrits literaris de Sánchez Saornil es troben dispersos a publicacions com Mujeres Libres, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad i CNT. Els primers compassos de la revolució els viu a Barcelona on col·labora a les tasques socials i culturals de “Mujeres Libres”. L’any 1937 es traslladà, novament, a València on va passar a ésser la redactora cap del setmanari Umbral. Sánchez Saornil fou autora d’Horas de Revolución i va col·laborar al Romancero de Mujeres Libres. Un dels seus poemes més populars és “Testamento de Durruti”: 

                       ¿Qué bala te cortó el paso 

                       -¡maldición de aquella hora!-, 

                        atardecer de noviembre 

                        camino de la Victoria? 

                       (...)  Buenaventura Durruti, ¿quién conoció

                                                                              otra congoja

                       más amarga que tu muerte 

                       sobre la tierra española? 

                       ¡Durruti ha muerto, soldados; 

                       que nadie mengüe su obra! 

                        (...) Rugen los pechos hermanos, 

                        las armas al aire chocan; 

                        sobre las rudas cabezas 

                        sólo una enseña tremola. 

                        ¡Durruti ha muerto! ¡Malhaya 

                        aquél que mengüe su obra!

(Catalunya, núm. 100, setembre de 2008)