Fets de Maig de 1937/ Francesc Valls entrevista El País

AMB MOTIU DEL 75È ANIVERSARI DELS FETS DE MAIG DE 1937 REPRODUEIXO L'ENTREVISTA FETA PER FRANCESC VALLS A FERRAN GALLEGO I FERRAN AISA SOBRE AQUELLS FETS HISTÒRICS I QUE FOU PUBLICADA PER QUADERNS D'EL PAIS EL 3 DE MAIG DEL 2007

ELS FETS DE MAIG DE 1937 

FRANCESC VALLS

El 1937, ara fa 70 anys, els carrers de Barcelona es van omplir de barricades fraticides entre antifeixistes

Ferran Aisa i Ferran Gallego a la plaça de Catalunya

El maig de 1937, ara fa 70 anys, va pujar una glopada agra a la gola de la Barcelona revolucionària. Anys acumulats d’injustícies, ambicions de poder i fam de revolta van acabar en lamentable indigestió política per a les classes populars que havien der­rotat el feixisme el 19 de juliol de 1936. Entre el 3 i el 7 de maig, mentre les tropes republicanes es batien contra la reacció, els carrers de la capital catalana es van omplir de barricades. Els antifeixistes es mataven entre ells: 500 morts i més de mil ferits. A una banda de les barricades els militants d’Esquerra Republicana i el PSUC; a l’altra, sectors anarquistes (Joventuts Llibertàries i els denominats Amics de Durruti) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista.

El microcosmos republicà català en­trava en erupció, després que el 3 de maig les forces dirigides per Eusebio Ro­driguez Salas, comissari d’ordre públic, assaltessin l’edifici de la Telefònica a la Plaça de Catalunya de Barcelona, en mans de la CNT, força hegemònica de la classe obrera catalana. El comunistes he­terodoxos del POUM demanen alesho­res la formació d’un Front Obrer Revolu­cionari, esperant fer la revolució a la rere­guarda contra PSUC i ERC. La CNT, majoritàriament, crida a la pacificació. Així ho fan des de Joan Garcia Oliver a Frederica Montseny per evitar que les columnes anarquistes donin mitja volta des del front i enfilin cap a Barcelona. Els anarcosindicalistes deixen d’aquesta ma­nera sols i ai1lats a uns poumistes

La crisi arrenca del control de l’ordre públic, segons l’historiador Ferran Gallego, quan, al març del 1937 , es dissolen les patrulles de control i la CNT abandona el Govern de la Generalitat en no aconseguir fer-se amb el comandament de les forces policials. Sobre la societat catalana pesen excessos i barbàrie, el paradigma dels quals són els Fets de la Fatarella de gener del 37.

Per a l’historiador Ferran Aisa, el maig de 1937 marca el declivi de la Rosa de Foc, nom que els anarquistes donaven a Barcelona. Acaba aquell miratge que Orwell descriu al Homage to Catalonia: la ciutat que tuteja, vesteix granota i om­ple de gom a gom el Restaurante Gastro­nómico Colectivizado Número 1, nom amb què es coneixia l’altre temps selecte Ritz. Per a Aisa, la CNT cedeix massa. Per a Gallego, s’adequa a una societat que majoritàriament no és llibertària. El resultat és un maig roig de sang amb el trencament de la unitat antifeixista, la il·legalització del POUM i l’assassinat del seu màxim dirigent, Andreu Nin.

Barricada a la Rambla el maig de 1937

Dues visions i uns sols Fets

Dues visions sobre els Fets de Maig van dialogar fa uns dies a la redacció bar­celonina d’El País. Aquest és un extracte del debat as­sossegat que van mantenir els his­toriadors Ferran Gallego (Barcelo­na, mayo de 1937. Debate, 2007) i Ferran Aisa (Contrarevolució. Els Fets de maig de 1937. Edicions de 1984, 2007).

Ferran Aisa. Els fets de maig de 1937 signifiquen el trencament de la unitat antifeixista. La guerra o la revolució ja no evolucionaran tal com ho havien fet des de finals del juliol del 36. La revolució deixa d’estar en primera línia i guanya terreny la guerra, amb la burocratització de l’administració. Torna una mica al vell ordre, el d’abans del 19 de juliol de 1936. El maig és l’esclat d’una cosa que es covava des que es va suprimir el Comité de Milícies, però sobretot des de desembre de 1936, quan co­mença l’atac contra el POUM per part dels estalinistes.

Ferran Gallego. Estic d’acord amb qué els fets de maig suposen un moment de ruptura, però amb la resta tinc cordials discrepàncies. Primer, la Guerra Civil era espa­nyola i la correlació de forces no era la mateixa a Catalunya que a Espanya. El POUM fora de Cata­lunya pràcticament no existia. En segon lloc, crec que la guerra intro­dueix un canvi amb el que havia estat la República i fins i tot el Front Popular. La victòria sobre la insurrecció feixista va comportar una dinàmica revolucionària amb diverses opcions. Una d’elles, al camp marxista, és la que defensa el POUM, que no és la del Front Po­pular. El POUM és crític des del dia després de la victòria electoral amb el Front Popular, tot i que anava a les seves llistes. El partit que lidera Andreu Nin planteja su­perar la fase democràtica i passar a la fase socialista fins i tot abans que esclati la guerra. L’altra posició és la d’aprofundir amb les propostes del Front Popular i con­vertir el que havia estat una aliança electoral amb una cosa que anava molt més enllà: una coalició de tot allò que era anti­feixista, incloent-hi les forces no obreres com podien ser ERC, o el partit d’Azaña, o alguns sectors de la dreta del PSOE que podien ser de classe mitjana, etc... l haig d’afe­gir que el POUM i la CNT no plantegen la mateixa estratègia. Al desembre de 1936 passa una cosa fonamental a Catalunya: el POUM deixa el Govern i la CNT es queda.

Pregunta. És quan es fa el que podríem dir govern sindical...

F.G. Si la CNT no hagués vol­gut, el POUM no hauria deixat el Govern. També deixa el Govern el PSUC, el que es queda al Govern és la UGT, el PSUC se’n va, la FAI se’n va... Realment el perdedor és el POUM, perquè ERC, sent un partit, es queda. l és que la CNT considera ERC una espècie de sin­dicat de la classe mitjana. El POUM es queda sol.

F.A. El POUM deixa el Govern perquè el PSUC l’està atacant des d’octubre, dient-li feixista...

P. Sembla que l’estratègia del POUM veiés Catalunya com una realitat aliena a Espanya?

F. A. Aquesta simulació d’Estat independent es trenca el maig del 1937.

P. La CNT, als Fets de Maig del 1937, opta per la via de la conciliació amb el Govern de la Generalitat. Deixa sol al POUM. La majoria del sindicat hegemònic decideix no tren­car amb el Govern de la Generalitat. La CNT, el 19 de juliol, es fa amb el control del carrer i es posa a les or­dres de la Generalitat i al maig de 1937 aposta per la pacificació i res­pecta novament la Generalitat.

F.A. En principi també es po­dria pensar que la CNT accepta una Generalitat revolucionària el 1936. La majoria de la direcció aposta per mantenir la unitat.

F. G. Però la CNT manté la Generalitat.

F. A. La Generalitat legalitza el que fa el Consell de Milícies Anti­feixistes. Jo crec que serà l’estalinis­me el que trencarà la unitat i s’acabarà el moment de màxima independència que ha tingut Cata­lunya des de 1714.

F.G. Amb els Fets de Maig perd Catalunya, perquè el general Pozas assumeix l’ordre públic i la defensa. Però de tota manera la pregunta és: era realment possible fer la revolució a Catalunya?

F.A. No sé què hagués passat...

F.G. Crec que era inviable al marge del que succeïa a l’espai republicà en el seu conjunt. A més, ERC, PSUC i UGT no volien anar per aquesta via.

F.A. La CNT busca la unitat amb partits republicans. El POUM és minoritari i s’esforça per arrossegar la CNT i crear un govern revolucionari. Però la CNT no anava per aquest camí. Estava més al costat d’ERC, del PSUC que del POUM.

F. G. Si m’ho permets, jo crec que la CNT no estava al costat d’ERC en el seu conjunt sinó del sector de Tarradellas, que creu que contra els anarcosindicalistes no es pot actuar. En canvi Companys pensa que sí es pot actuar. Tarrade­llas té una estratègia que parteix de la relació habitual que ha tingut ERC amb la CNT. El subjecte obrer a Catalunya era la CNT i ERC era el subjecte classe popular. Companys es decideix en un altre sentit. El 25 i 26 de gener de 1937, el moment en què passen els fets de La Fatarella, el fan canviar.

P. La CNT abandona el POUM.

F.G. L’abandona ja al desem­bre. La CNT té la idea que el POUM és un altre projecte, que vol instaurar la dictadura del prole­tariat. Aquest plantejament que no se’l fa mai l’anarquisme, que parla sempre de la necessitat de comptar amb el catalanisme polí­tic, amb el federalisme.

F.A. De l’any 1937, passats ja els Fet de Maig, hi ha una entrevis­ta bastant llarga en un diari a la dirigent anarquista Federica Mont­seny. Li pregunten quina Espanya és la que creu que tindran una ve­gada vençuts els feixistes. Ella diu que serà una Espanya socialment avançada, on hi haurà un govern de tipus popular, on no s’estarà en el comunisme llibertari: "Això so­bretot no cal que us ho penseu", diu. La gent de la CNT coneix per­fectament què és el POUM: sap que són els que han intentat captar des de sempre.

F.G. La CNT té una cosa que sempre em resulta curiosa. Sense tenir la petulància ocasional dels marxistes, té olfacte per analitzar la correlació de forces. Ells diuen: "nosaltres no podem fer la revolució llibertària perquè no hi ha una majoria llibertària en aquest país"... l en canvi, curiosa­ment, el POUM, que té una teoria marxista molt més científica, sent una minoria política fa a l’inrevés. CNT i POUM lluiten tàcticament junts, però no estratègicament. La prova és que en el moment en què han de negociar com s’acaben els fets de maig, el POUM no està assegut al Palau de la Generalitat amb els dirigents del PSUC o amb el president Companys. La CNT, el dia 3 de maig, ja li diu a Nin: "Escolta, nosaltres no hem sortit per prendre el poder".

Barricada a la Rambla

P. Els Fets són un punt i final a les col·lectivitzacions

F. G. El decret de col·lectivitza­cions el signa Tarradellas, ERC, i no només perquè té la pistola de la CNT dient-li "firma", sinó segura­ment perquè la petita burgesia d’ERC ja hi estava d’acord, amb el decret, i la Unió de Rabassaires també. Vist tot això, ens atreviríem a dir que el POUM són els obrers i el PSUC són classe mitjana?

F. A. No, jo crec que no. Tant el POUM com el PSUC neixen del mateix, de la classe obrera catalana. l per tant, de la CNT.

P. Un tronc comú per acabar-se titllant de tot i disparant-se pels carrers...

F. A. El que no s’entén molt és que coneixent-se tots, a partir de cert moment, el PSUC, seguint ordres del Partit Comunista o de la Internacional Comunista, ata­qui la gent del POUM i dient que són feixistes...

F.G. Jo el que no puc entendre és per què alguns trotskistes es­panyols es queixaven d’això quan els seus correligionaris van fer exactament el mateix amb els anarquistes de la Unió Soviètica. L’assassinat de Nin és ignominiós com ho és la qualificació del POUM com a partit de la Gestapo. Però també és ignominiós que el POUM acu­si els comunistes alemanys de KPD o els integrants de la Briga­da Abraham Lincoln de venir a fer la contrarevolució a Espanya.

F. A. La contrarevolució l’es­tant fent amb la seva política els partits comunistes.

F. G. Quina contrarevolució?

F. A. Acabar amb el sistema. Per a mi la revolució es perd no sola­ment pels atacs que hi pugui haver del Partit Comunista, sinó també pels errors de la CNT d’anar ce­dint, anar cedint...

F. G. No anar cedint. Analitzar una correlació de forces i dir: Escol­ti’m, jo aquest objectiu final no el puc aconseguir. L’única manera d’aconseguir-ho és trencant el front antifeixista i, per tant, l’espai republicà. O no? La CNT no està cedint, està arribant al compromís que implica tota lluita contra el feixisme. Aquest és l’element nou que Nin no té en compte, perquè la Revolució Russa no lluitava contra el feixisme. Durruti diu en una en­trevista que li fa Kolsov: "El més important és guanyar la guerra".

F. A. I afegeix: "S’ha de fer una guerra revolucionària"...

F. G. Tothom està fent una guer­ra revolucionària!

F. A. No sé si tothom, eh? Les col·lectivitzacions d’Aragó van ser destruïdes!

F. G. Quan vols, estàs a Catalunya i quan vols, saltes a Aragó.

F. A. En aquell moment, Aragó depenia de Catalunya.

P. Parlem de les conseqüències. Podem dir que aquí l’estalinisme va portar els processos de Moscou a Barcelona amb la repressió del POUM i l’assassinat d’Andreu Nin?

F. G. Crec que, evidentment, no és una casualitat que el gran procés contra els trotskistes del 1937 coinci­deixi amb uns titulars a Mundo Obrero que fan tremolar. No es pot tractar de feixista a un sector del moviment comunista. També fa tre­molar quan Nin tracta els reformis­tes de defensors del capitalisme, com si no hi hagués cap diferència entre un senyor de la CEDA i un senyor del PSUC. És extraordinària la pèrdua de la raó d’uns i altres. A part, hi ha la imat­ge mítica i influent de la Unió Soviètica desembarcant aquí amb men­jar, etcètera... És l’únic país que ens està ajudant.

F.A. Però com és que aquí no arriben mai les armes?

F.G. Perquè si no haurien anat a parar... Home... (riures) No em facis contestar que les haurien fet servir contra l’Hotel Colón (seu del PSUC). Per això no els les donen. Jo crec que passa això i deixen d’enviar armes, com sabeu pel llibre d’Àngel Viñas, quan veuen que els tancs i els avions russos russos estan sent destruïts pels alemanys. Stalin deixa d’en­viar-los perquè els necessita per defensar el seu país...

F. A. Jo crec molt que Stalin li tenia jurada a Nin. Com que Trotski era l’enemic número u i Nin havia estat amb Trotski, eren enemics de la Unió Soviètica. A part, Stalin no volia permetre a l’Europa occidental que hi ha­gués un partit que tingués èxit al marge del seu, que era el Partit Comunista.

Francesc Valls

(El País – Quadern, 1210 / 03-05-07)

Barcelona balla/Sant Cugat

PRESENTACIÓ DE "BARCELONA BALLA" DE FERRAN AISA (EDITORIAL BASE I AJUNTAMENT DE BARCELONA), DIJOUS 31 DE MAIG A LES 20 H.

A LA LLIBRERIA ALEXANDRIA, (c/ VILLÀ, 10) DE SANT CUGAT DEL VALLÈS.

ORGANITZAT PER ÒMNIUM CULTURAL I LLIBRERIA ALEXANDRIA.

Entrevista d'Ivana Padierna a Ferran Aisa / El Raval

Entrevista a Ferran Aisa, poeta i escriptor barceloní

(Ferran Aisa, Foto Ivana Padierna)

  Ivana Padierna (Universitat Ramon Llull)

“Cadascú ha fet el seu Raval”

Historiador, anarquista, poeta i escriptor. Ferran Aisa va néixer als anys cinquanta al barri barceloní del Raval, lloc del que mai s’ha volgut desvincular. Entre els darrers llibres que ha publicat trobem, Contrarevolució: els fets de maig de 1937 i La Internacional: el naixement de la cultura obrera.

CULTURA POPULAR

Ferran Aisa ha publicat gairebé una desena de llibres que parlen, entre altres coses, sobre el barri del Raval, la cultura anarquista a Catalunya i el pensament obrer. A més dels seus llibres, Aisa és col•laborador del diari Avui, on hi escriu a l’apartat de Cultura. L’any 2004 es van reconèixer els mèrits de l’historiador barceloní, que va rebre el premi Ciutat de Barcelona junt amb la pianista Alicia de Larrocha. El guardó li va ser concedit pel seu llibre “Una història de Barcelona. Ateneu Enciclopèdic Popular (1902-1999)” al considerar que és una aportació destacada per a la història d’una institució rellevant de la cultura popular barcelonina del segle XX.


-En el seu llibre “El Raval. Un espai al marge” vostè plasma El Raval com un món apart dins de Barcelona. Què és allò que fa del Raval un món propi?
 
-El barri del Raval ja va néixer com un lloc al marge de la ciutat. Allà hi anava a parar tot allò que Barcelona no volia: escorxadorgranges… A més La Rambla marcava els límits de la ciutat, i el Raval quedava extramurs.

-Quin creu que és el desencadenant de conductes incíviques al barri, com ara la prostitució?
 
-Les conductes incíviques són un problema d’educació i de marginació. La prostitució barata que ha arribat aquí està lligada a un nivell cultural insuficient.

- Tot i aquesta cara obscura, als anys setanta el barri va viure una dècada d’esplendor. Què va originar-la?
 
-El Raval va ser descobert per intel•lectuals, sobretot escriptors, que van posar-lo de moda. Van trobar en el barri un “imaginari” en el que centrar les seves novel•les. Però als anys vuitanta, la droga i la prostitució van dur el barri cap al “desencís”.

- Creu que l’actual idea de remodelar el barri faria desaparèixer el caràcter propi del Raval?
 
-Les ciutats són com éssers vius, són coses canviants. El Raval no ha estat sempre el mateix. Fa anys hi havia un ambient poètic, hi havia gent d’arreu d’Espanya i s’hi feia una vida molt popular que s’ha perdut per la manca de comunicació.

- I quin tipus de comunicació té la gent de diferents cultures que cohabiten ara al Raval?
 
-La nova inmigració no comparteix ni la llengua ni la cultura. Viu més tipus gueto: marroquins amb marroquins, filipins amb filipins… no hi ha fusió ni entre ells ni amb els d’aquí. Cadascú ha fet el seu Raval.

-Diria que s’han creat a Barcelona altres “espais al marge”?
 
-En qualsevol barri pot haver-hi un espai de marginació. En el seu moment, Can Tunis va ser-ho.

-Antigament es coneixia el Raval com el “Barri Xino”. Perquè aquest sobrenom?
 
-Era un dels llocs amb més densitat del món, equiparable amb Shangai. Als anys cinquanta ja existien les cases pastera, on hi vivíen quatre o cinc famílies en una sola casa.

-Vostè cita el Raval en molts dels seus poemes. Tenim una ciutat poètica?
 
-Barcelona té una èpica molt important que espera per ser explotada literariament, cinematogràficament… És una Barcelona romàntica de la qual no se n’ha sabut aprofitar aquesta virtut. A més, són molts els poetes i escriptors coneguts que han nascut aquí: Maruja Torres, Vázquez Montalbán, Terenci Moix…

-Amb quin adjectiu definiria Barcelona?
 
-¡Viva! Ha estat una ciutat molt viva quan el món popular ha funcionat, quan hi ha hagut vida al carrer. Avui dia falta el compromís de la gent amb la seva ciutat. Cal el pes de les persones perquè la ciutat creixi amb més essència.

-Quina és la finalitat de la poesia? Creu que pot moure la gent a reivindicar causes polítiques o socials?
 
-La poesia té un punt de rebel•lió. Sempre ha de tenir un fons contundent. Ara, la poesia es queda una mica en l’intent d’expressar realment el que vol i d’arribar a la gent; de tenir un acte revolucionari.

-Els seus poemes parlen de la vida al carrer, de la gent, de l’ambient que s’hi respira, de la llum… Amb quin color podría identificar una ciutat com Barcelona?

-En èpoques anteriors es deia que era una Barcelona gris. Però ara podríem dir que és multicolor.

Ivana  padierna, (Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna (URL,

Barcelona, 9 de maig de 2007) 

Amparo Poch/Àcrates i poetes

EL FAR : ÀCRATES I POETES

10) AMPARO POCH, METGESSA I POETA

(Amparo Poch, 1902-1968)

FERRAN AISA

La revolució va permetre que sorgís a la llum una sèrie de dones que eren aleshores militants llibertàries i, imbuïdes pel romanticisme de l’època, poetes. Una d’aquestes dones poetesses del grup “Mujeres Libres” fou la doctora aragonesa Amparo Poch Gascón (Saragossa,1902- Toulouse, 1968) que, durant la guerra, va dirigir la Casa de la Dona Treballadora a Barcelona. Durant la Segona República va destacar pels seus treballs intel·lectuals dedicats a difondre ensenyament essencial sobre maternitat, puericultura, sexualitat, higiene i a combatre les malalties de l’època: sífilis, tuberculosi i alcoholisme.

Amparo Poch va escriure diversos llibres com La Cartilla de consejos a la madres (1931), La vida sexual de la mujer (1932) i Elogio del amor libre (1936).

A l’inici de la guerra va actuar com metgessa miliciana als hospitals de campanya i de sang de Madrid. Amparo Poch fou col·laboradora de Frederica Montseny en el Ministeri de Sanitat i Assistència Social, posant en marxa els anomenats “Hogares infantiles”, la doctora tenia idees pròpies en el camp de l’educació i així ho escrivia en vers:

¿La escuela?, espera compañero;

abre en la pared una larga ventana.

Mejor que la ventana: una ancha puerta.

Mejor que la puerta: tira el tabique.

¡En las praderas, en los bosques, en los llanos,

en los ríos, en los montes, no hay muros!

Allí la escuela.

La seva dedicació als infants de la guerra, que veia com principals víctimes dels terribles esdeveniments, la va portar a escriure “Las guerra sobre los niños”, en què manifestava que els infants eren el baluard de la inocència que calia salvar. Als infants els hi va dedicar “El niño asesinado (Romance pequeñito)”:

                              Corría la bala

                               y decía al viento:

                               -¿En dónde me clavo 
                               para dar más duelo?

                               El niño jugaba,

                               soñaba en sus juegos.

                              -Pues ¿qué será la guerra

                               con sus hombres fieros?

                               Corría la bala...

                               -¿Dónde irá mi hierro

                               traidor y asesino

                               por ser más certero?

                               El niño soñaba,

                               jugaba sus sueños.

                               -Pues ¿qué será la guerra

                               si estaba tan lejos?

                               Capullo temprano,

                               cortado y deshecho,

                               fruta no madura

                               robada del huerto;

                               los ojos cerrados,

                               los labios resecos,

                               los brazos tendidos...

                              ¡está el niño muerto! / (...)

Amparo Poch, per la seva humanitat, va ésser coneguda con la “Doctora Salud Alegre”, va morir al seu exili de Tolosa de Llenguadoc. La metgessa va escriure a la revista Mujeres Libres i a Umbral. Un altre dels poemes de la doctora Poch porta per títol “Mañana”:

                                Mas trabajo, amiga:

                                más esfuerzo, hermana...

                                Mañana tendremos la paz,

                                las canciones, y el amor sin trabas...

  

Ferran Aisa

(Catalunya, núm. 106, maig de 2009)               

Lluís Companys

COMPANYS, AGITADOR SOCIAL I POLÍTIC POPULAR  

FERRAN AISA

(Lluís Companys i Jover, Tarrós, 1882-Barcelona, 1940)

L’historiador Josep Maria Figueres, autor entre altres treballs, Premsa i nacionalisme (2002), Història de Catalunya Contemporània (2003) i Valentí Almiral forjador del catalanisme polític (2004), presenta ara un recull molt acurat sobre la figura de Lluís Companys quan, arran de l’assassinat de Francesc Layret, assolí una projecció nacional en dirigir el setmanari Avenir i en sortir diputat per Sabadell durant dues legislatures. El llibre de Josep M. Figueres, Lluís Companys, Diputat per Sabadell (Rúbrica, El Prat de Llobregat, 2004), reuneix les intervencions públiques més destacades de Companys en la seva lluita contra la guerra del Marroc, contra la pena de mort i contra el pistolerisme de l’època. Figueres ha recollit també les cròniques i entrevistes en què Companys pren posició pública davant les injustícies socials contra els camperols catalans. A més de les intervencions parlamentaries, l’assaig recull un grapat d’articles publicats per Companys a L’Avenir de Sabadell i El Diluvio de Barcelona, que aporten noves dades de la tasca quasi desconeguda d’agitació social que feren de l’advocat lleidatà un dels líders més importants de les esquerres catalanistes. 

Companys forjarà a través de l’acció un sentiment d’oposició a l’absolutisme social i polític, las difusió del sindicat rabassaire i la seva defensa als obrers catalans. Josep M. Figueres, a la introducció, manifesta: <<La projecció del Companys revolucionari comença amb l’etapa de periodista i regidor barceloní. La seva popularitat augmentarà en representar el districte sabadellenc a les Corts>>. El llibre recull precisament aquesta frenètica activitat de Companys en aquesta època crucial en la que, a poc a poc, va creant la seva imatge pública. L’advocat i polític lleidatà pel seu lliurament polític i social serà sovint detingut i empresonat. Malgrat aquestes contrarietats hi continuarà la seva lluita d’agitador social amb escrits a la premsa (Vida Nueva, L’Avenir, El Diluvio, La Terra) i la seva constant presència a les comarques vallesanes, d’on era diputat, promovent la federació de Rabassaires. 

Companys, en una conferència a l’Ateneu Socialista, es manifesta un gran defensor dels treballadors de la terra: <<La solució és donar el producte de la terra -diu Companys- tan sols a aquell qui la treballa. Creiem que la terra és de tots. És necessari arrencar el poder d’aquells senyors que l’acapararen talment com ho hauria fet, a poguer-ho lograr, amb l’aigua, l’aire i el sol>>. 

La seva llavor pública s’escamparà també en els locals públics dels ateneus, cooperatives i altres cercles culturals, on hi dictarà conferències denunciant, moltes vegades, la guerra bruta de la policia, la patronal i el sindicalisme. Companys, com també havia fet el seu amic Layret, s’esforçarà a promoure, recollint així una herència del segle XIX, el diàleg, l’estudi, l’aula, en un sentit d’aconseguir a través de l’esforç i el treball el perfeccionament de l’ésser humà. Companys, contrari a la violència social, creurà que el camí del millorament passà inevitablement per la  instrucció i la cultura, les quals són fonamentals per crear les bases d’una nova societat basada en el respecte i la tolerància. 

L’agitador social que fou Companys es manifestava en escrits com el publicat a L’Avenir (25-8-1923) sobre la tragèdia del Marroc. Lluís Companys demanava que s’acabés aquella inútil guerra i precisava que calia abandonar l’Àfrica: <<Els mítings -deia- s’han de fer mentre hi hagi allà un soldat espanyol que sofreixi i aquí una mare que plori. (...) Certament que el poble sembla haver perdut la sensibilitat. Però l’hem de sacudir, l’hem de maleir, l’hem d’inspeccionar, al poble. El que no pot fer-se és restar creuats de braços...>>.  

L’assaig de Josep M. Figueres recull el pensament del Companys més desconegut, fent d’aquest estudi un pas realment important per a que les noves generacions de catalans coneguin com fou la formació política i social d’aquest personatge tan important de la nostra història recent. Sobretot en un moment en què la figura del que fou president de la Generalitat de Catalunya ha estat posat novament a la llum per l’actual president Maragall, en sol·licitar al govern de l’Estat espanyol la rehabilitació del procés que va portar a Companys davant del piquet d’afusellament el 15 d'octubre de 1940.

Ferran Aisa
(Avui, 30 de desembre de 2004)

                                                                                                                     

                                                                      

Les avantguardes

(Coberta: Rafael Barradas. Pròleg: Jaume Sobrequés i Callicó. EDITORIAL: Base, Barcelona, 2008)

LES AVANTGUARDES ENTRE LA UTOPIA I EL CAOS  

  FERRAN AISA

Les avantguardes van ser quelcom més que determinades tendències artístiques o escoles literàries innovadores. Les avantguardes eren la primera fila d’una moderna concepció “bèl·lica”, en sentit figurat, que lluitava contra l’academicisme, els prejudicis estètics, les normes establertes i la moral cristiana. Aquesta avançada era una força de combat de primera línia en el camp de l’art, la literatura i la vida. El cosmopolitisme dels mitjans artístics fou el resultat de les noves facilitats d’intercanvi que oferien els nous mitjans de comunicació i les tècniques d’informació més modernes. Les idees associatives i col·lectives van significar un pas important en el reagrupament d’esforços artístics i culturals. Això va comportar la desaparició relativa de la submissió del artistes al poder, que provocà una nova orientació encaminada no a decorar la vida sinó a canviar-la. Aquesta tal vegada és la faceta més original de l’època.

Les avantguardes, el surrealisme i la cultura revolucionària se’ns mostren avui plenes de contradiccions, entre els anhels de novetat que representaven vers el futur i la nostàlgia d’un temps on encara era possible creure en l’emancipació humana. No hi ha cap dubte que la pèrdua dels valors de referència i la sensació de confusió han provocat en bona mida l’esperit crepuscular i gairebé apocalíptic dels nostres dies. Entre la utopia i el caos vers l’abisme.... Els artistes avantguardistes que, en un principi, es dedicaven a épater le bourgeois passaren poc després a prendre part activa en la vida, compaginant els principis artístiques amb els  revolucionaris. La posició política i ètica personal de cadascú determinarà la presa de consciència històrica dels moviments avantguardistes, que són fills dels anhels utòpics i revolucionaris dels segles XIX i XX. Les lluites internes entre els avantguardistes arrossegarà a tot el moviment al decadentisme i a l’abisme. Les polèmiques i enfrontaments dialèctics dins del camp marxista dels principals inductors tant del surrealisme francès: Breton, Aragon, Bataille, Éluard, com de l’avantguarda alemanya: Bertolt Brecht, Georges Lukácks, etc., seran el punt més determinant d’aquesta crisi. Més enllà d’aquesta batalla de conceptes hi ha la interpretació de l’art i la natura que podem esbossar en una mirada per cercar els punts de similitud per damunt de les diverses terminologies estètiques. Com escriu Giménez Frontín: <<Porque el naturalismo burgués alzará la bandera del “clasicismo” y acusará de “decadentismo” a las vanguardias y de situarse en un terreno de agitación no propiamente literario a la literatura crítica realista. Por su parte, la estética marxista evitará cuidadosamente autodeterminarse “naturalista” prefiriendo definirse como “objetivista” y acusando de alienación subjetivista al naturalismo burgés y a los vanguardismos. Pero existe toda una corriente que también se reclama “objetiva”, pero que mantiene que la verdadera realidad no puede ser captada a través de la lente naturalista, es decir, que el auténtico realismo pasa por los espejos deformantes de los lenguajes artísticos. Lógicamente esta corriente, acusará al realismo socialista de “naturalista” y se alineará junto a los formalismos de vanguardia.>> (1) El món de les avantguardes que, seguint el paràmetres de Marx i Rimbaud, pretenia canviar la vida i transformar la societat ha desaparegut.

El part de guerra afirma que han estat vençuts els somnis revolucionaris, tant artístics com socials. Ara desterrades les utopies i les quimeres, esquinçades les banderes de llibertat i abandonades les ideologies tot sembla predestinat al buit. Davant d’aquesta derrota del somni davant el realisme només cal parlar dels guanyadors, que no són altres que els que ajuden a apuntalar la cultura dominant del sistema capitalista, els quals des de posicions posmodernistes s’han dedicat a gestionar la “cultura-espectacle”: <<L’espectacle –diu Guy Debord- és l’hereu de tota la debilitat del projecte filosòfic occidental.>> (2) 

El realisme contra l’avantguardisme és la victòria de la vigília davant del somni però com diu Debord: <<A mida que la necessitat resulta socialment somniada, el somni es fa necessari. L’espectacle és el malson de la societat moderna encadenada, que finalment no expressa més que el seu desig de dormir. L’espectacle és el vigilant del somni.>>

L’avantguarda era la pura lògica de la revolució col·lectiva, el posmodernisme és l’exaltació de la revolució individual, però no stirniana, sinó en el seu factor més egoista. O tal vegada com ho descriu el sociòleg Gilles Lipovetsky: <<Agotamiento de la vanguardia; ello no significa que el arte haya muerto, que los artistas hayan perdido la imaginación, ni que las obras más interesantes se han desplazado, ya no buscan la invención de lenguajes en ruptura, son más bien “subjetivas”, artesanales u obsesivas y abandonan la búsqueda pura de lo nuevo. Como los discursos revolucionarios duros o el terrorismo político, la vanguardia gira en el vacío...>> (3) 

Malgrat la crisi cultural i de valors del capitalisme, aquest sistema s’ha imposat per damunt dels altres, creant una societat marcada pel culte al diner i la falsa moral del “benestar social”. L’ésser humà ha entrat a l’era del buit amb la caiguda dels valors ètics i de la moral tant racional com religiosa. Kropotkin parlant de la ciència o filosofia positivista d’Aguste Comte, un filòsof que va tenir el vist-i-plau dels surrealistes, escrigué: <<Al mateix temps aspirà a emancipar l’home de les cadenes del terror religiós davant la naturalesa i les seves forces i va voler trobar les bases de la vida de la personalitat lliure dins de la societat basada en el contracte lliurement acceptat. Tot el que els enciclopedistes pogueren  preveure vagament en la ciència en la filosofia, tot el que per els homes més eminents de la Revolució francesa va constituir un ideal, el que ja havien assenyalat els més grans esperits de fins del segles XVIII i del XIX, tot això Comte va tractar de reunir-ho, sistemàticament i confirmar-ho mitjançant la seva Filosofia positiva, per a què  d’ella poguessin elaborar-se noves ciències, un art nou, una nova concepció del món i una Ètica nova.>> (4) 

Les avantguardes, com l’avançada de la modernitat, han tornat a donar pas a un nou posmodernisme; l’art ja no pretén interpretar el món ni subvertir-lo, sinó tan sols decorar les parets de les cases dels rics executius de les multinacionals i els palaus dels postmoderns directors “culturals” de la indústria de l’espectacle del establihsment. 

Les avantguardes i la cultura popular revolucionària van ser protagonistes d’una part important del segle XX, vivint primer l’assalt del palau d’hivern i, més tard, les barricades de Barcelona de 1936, com punt de sortida d’unes revolucions que havien d’haver transformat el món i canviat la vida dels homes. Els avantguardistes de l’art i la revolució d’entreguerres, van creure que era possible fer realitat el món dels somnis. I a aquesta tasca, amb totes les seves contradiccions, es van lliurar com si fossin soldats d’un exèrcit espiritual. Jacques Dugast, seguint aquest mateix context, ho esgrimeix: <<Els índex de malestar en la cultura, que hem analitzat, reflectien tal vegada l’anhel de conjurar els perills que l’acceleració del temps feia córrer a la civilització europea i, a la vegada, el pressentiment de les catàstrofes futures.>> 5  

Vivim temps d’incertesa i per tant cal utilitzar la memòria històrica per animar la nostra decaiguda autoestima. Cal tenir present que la crisi global de la societat moderna és sobretot cultural, ètic i espiritual. La falta d’idees i d’imaginació ens ha portat a un cul de sac, per tant, tal vegada caldria refer el ponts volatilitzats del progrés humanista i, davant dels difícils reptes del present, fer un nou plantejament moral pel segle XXI. Aleshores, em pregunto, cal iniciar ara un nou regeneracionisme? Difícil resposta...

Les avantguardes, el surrealisme, la cultura popular i la revolució, en el món actual, han estat marginades a l’habitació dels mals endreços. La utopia ha estat desterrada i en el seu lloc regna el buit. La cultura dominant no permet que hagi altra lectura del món que no sigui la seva, d’aquí la falsa disjuntiva de la diversitat de cultures, quan actualment, només n’hi ha una i és la que emet i perpetua el sistema capitalista arreu del món. 

Les avantguardes, el surrealisme i la cultura revolucionària van fer tot el possible per posar en evidència el caos del món. Albert Camus, sempre a l’avantguarda del pensament del nostre temps, en el seu anàlisi del surrealisme i de la revolució, afirmava: <<El superrealisme, justament, el terme d’aquest gran moviment de rebel·lió no és significatiu sinó perquè ha tractat de continuar a l’únic Rimbaud que mereix tendresa. (...) Rebel·lió absoluta, insubordinació total, sabotatge en regla, humor i culte a l’absurd, el superrealisme, en la seva intenció primera, es defineix com el procés de tot, que es reprèn constantment. El rebuig de totes les determinacions es clar, precís, provocador. “Som especialistes de la revolució”. El superrealisme, que segons Aragon és una màquina per fer trontollar l’esperit, es va forjar primerament en el moviment “dada”, els quals origen romàntics i dandistes són cultivats doncs per si mateix. (...) Aquest nihilistes de saló corrien, evidentment, el perill de proveir-se com criats de les ortodòxies més estrictes. Però hi ha en el superrealisme alguna cosa més que aquest no-conformisme d’aparell: l’herència de Rimbaud, precisament, que Breton resumeix així: ¿Haurem d’abandonar tota esperança?>> (6)

 1)      J. L. Giménez Frontín, Movimientos literarios de vanguardia, op. cit., p. 58

2)      Guy Debord, La sociedad del espectáuclo, Castellote, Madrid, 1976, p. 11.

3)      Gilles Lipovetsky, La era del vacío, op. cit., p. 120.

4)      P. Kropotkin, La moral anarquista, Júcar, Madrid, 1977, p. 205.

5)      Jacques Dugast, La vida cultura d’Europa entre los siglos XIX i XX, Paidós, Barcelona, 2003, pp.221-222.

6)      Albert Camus, El hombre rebelde, op. cit, p. 191.

(Ferran Aisa-Pàmpols, (article inèdit)

Contrarevolució/Fets de Maig de 1937

AMB MOTIU DEL 70è ANIVERSARI DELS FETS DE MAIG A BARCELONA VA SORTIR PÙBLICAT AQUEST LLBRE L'ANY 2007.

(Fotografies coberta d'Agustí Centelles: desfent barricades a la Rambla 1937 i Andreu Nin. Edicions de 1984, Barcelona, 2007)

Fa setanta anys que es van produir a Barcelona uns fets contrarevolucionaris que van acabar amb les asspiracions populars de crear una societat més justa, més digna i més lliure. Ferran Aisa s'immerceix en els fets històrics de la Segona República, la revolució de juliol de 1936 i la contrarevolució que va néixer a contracor dels esdeveniments revolucionaris. I fa testimoni de la calumnia sistemàtica, des de la premsa i la tribuna pública, que pateixen organitzacions com el POUM i la CNT-FAI, així com investiga l'atac a les realitzacions autogestionàries i a les milícies obreres per part dels estalinistes atrinxerats en el PCE i el PSUC.
L'arribada dels agents soviètics defensors de la política internacional de Stalin i de la policia secreta GPU serà fonamental per crear una xarxa contrarevolucionària que es manifestarà sense escrúpols contra els militants del POUM i de l'anarquisme. Els agents estalinistes russos conjuntament amb els dirigents comunistes catalans i espanyols preparen el terreny per fer el "cop d'estat" a la revolució i capgirar cap els seus interessos la situació política, social i militar de l'Espanya republicana. 
Els Fets de Maig de 1937 serà el moment culminant de la conspiració contra la Catalunya revolucionària. L'ocupació de la Telefònica per la força pública de la Generalitat serà l'espurna que tornarà a omplir Barcelona de barricades. L'enfrontament sagnant entre les forces de la CNT-FAI, el POUM i les Patrulles de Control, d'una banda; i el PSUC, l'ERC i la policia de la Generalitat, per l'altra, se saldarà amb centenars de morts.
Les conseqüències d'aquests fets foren la pèrdua de la revolució, la pèrdua de la Generalitat i la pèrdua de la guerra. Els fets contrarevolucionaris van acabar amb el POUM. Els seus dirigents van ser detinguts, processats i condemnats a presó. I el seu secretari general Andreu Nin va ser segrestat per agents estalinistes, torturat i assassinat. Els anarquistes van perdre poder polític, social i militar. 
Un altre factor dels Fets de Maig fou la caiguda del govern de concentració popular de Largo Caballero, i el seu recanvi per Juan Negrín, que tenia el beneplàcid de Stalin. La Generalitat va anar perdent progressivament la seva capacitat d'independència governamental, respecte al govern de la República. Els agents estalinistes van imposar el terror de les txeques. La repressió ca recaure sobre els militants de les organitzacions revolucionàres. La falta d'entusiasme revolucionari va fer decaure la resistència popular. La guerra revolucionària de les milícies va passar a ser una guerra convencional que va guanyar l'exèrcit millor preparat i que disposava de més ajuda egectiva internacional. La pèrdua de la revolució va significar un gran cop a les esperances proletàries d'aturar el feixisme internacional i construir, com deia Durruti, al damunt de les ruïnes capitalistes un altre món.

(Contraportada de Contrarevolucó. Els Fets de Maig de 1937 de Ferran Aisa, Edicions de 1984, Barcelona, 2007)

Antoni Gaudí / arquitecte

BIOGRAFIES CATALANES:

GAUDÍ, LA FORMACIÓ D’UN GENI 

  FERRAN AISA

(Antoni Gaudí, foto de l'època en què va acabar la carrera d'arquitectura)

 

Antoni Gaudí i Cornet era fill de vuit generacions de calderers de Riudoms

A la masia <<La Calderera>>, que els seus pares tenien a les afores del poble de Riudoms, Gaudí, que fou un nen malaltís hi passà llargues temporades. En el silenci de la masia, envoltada de natura, amb les muntanyes de Prades al fons, Gaudí captà la llum del Camp de Tarragona.

Antoni Gaudí va néixer el 25 de juny de 1852; i l’endemà era batejat a la prioral de Sant Pere de Reus. L’Antoni era el fill petit de la família, per davant d’ell hi havia la Rosa i el Francesc. En aquells temps el pare de Gaudí s’adonà que el demà no anava pel camí del treball artesanal, doncs la industrialització s’imposava arreu i desplaçava els vells oficis menestrals. Seguint aquest pensament es va vendre les terres de Riudoms per pagar els estudis dels seus fills barons. Francesc va ésser el primer a marxar a Barcelona per estudiar medicina, el seguí l’Antoni que, el curs 1868-1969, es va matricular com alumne lliure a l’Institut d’Ensenyament Mitjà de Barcelona. Els dos germans viuran a la placeta de Montcada, la casa està situada darrera mateix de l’absis de la basílica gòtica de Santa Maria del Mar, al passeig del Born.

El següent curs, aprovades les assignatures que li quedaven pendents de l’Institut, es matriculà a la Facultat de Ciències, situada a l’antic convent del Carme. Es tractava d’un programa d’estudis preparatoris per cursar arquitectura. Gaudí que havia rebut una formació religiosa i humanista als Escolapis de Reus, sota els auspicis de l’orde de Sant Josep de Calasanç, en la seva etapa d’estudiant barceloní no serà ni devot ni practicant religiós; en canvi es mostra com un jove curiós per la vida i la natura i gens aliè a la vida social de l’època.

Estudiant d’arquitectura

Durant la seva etapa d’alumne de l’Escola Provincial d’Arquitectura freqüentava més la biblioteca que l’aula. Gaudí lector incansable devorarà amb ànsia les obres de John Ruskin, Viollet-le-Duc, Owen Jones, William Morris i revistes angleses de viatges i de geografia. Amplià la seva formació humana assistint a les classes de filosofia de Llorens i Barba i a les d’estètica i història de l’art de Milà i Fontanals. Com els diners que el seu pare li enviava des de Reus no arribaven per viure i pagar la carrera, Gaudí va haver de posar-se a treballar com ajudant en despatxos d’arquitectes. La seva formació s’enriquí al costat de Josep Fontseré, Joan Martorell i Francisco de Paula del Villar. La preparació de Gaudí passà també per aprendre els oficis de vidrier, forjador, ceramista i fuster. I hi visqué amb intensitat la vida social barcelonina, acudint a les representacions del Liceu, des del darrer pis; freqüentant les tertúlies del Cafè Pelayo i de l’Ateneu Barcelonès; i participant en les sortides de l’Associació Catalanistes d’Excursions Científiques. 

Antoni Gaudí, que com estudiant havia manifestat el seu propi criteri, va acabar la carrera el 1878. Davant de tot el tribunal, Elias Rogent, director de l’Escola i professor de Gaudí, digué: <<Avui hem donat el títol a un boig o a un geni. El temps ho dirà...>>. Gaudí comentà, després irònicament amb els seus companys: <<Bé, sembla que ja sóc arquitecte>>.

Ferran Aisa
(Diari Més, 12 d'abril de 2007)

Josep M. de Sucre/Acrates i poetes

EL FAR: ÀCRATES I POETES

Josep M. de Sucre (1886-1969)

9) JOSEP MARIA DE SUCRE, POETA I CRÍTIC D’ART

FERRAN AISA

Josep M. de Sucre i Grau va néixer a Gràcia l’any 1886, quan aquesta vila encara era independent de Barcelona. Va freqüentar de molt jove les tertúlies literàries modernistes i va fer amistat amb Joan Maragall. N’era un assidu de la Cerveseria “Els 4 Gats” on féu amistat amb Ramon Casas, Miguel Utrillo, Picasso, Nogués i altres artistes de la bohèmia barcelonina. Va començar articles i poemes l’any 1905 a la revista Occitània, un any més tard publicava el seu primer llibre Un poble en acció i l’any 1910 el poemari Apol noi. Durant aquells anys va començar a freqüentar l’Ateneu Enciclopèdic Popular, promovent la Secció de Literatura i Belles Arts. Fou un dels organitzadors de la trobada d’intel·lectuals catalans i castellans. Sucre va portar a l’Ateneu els millors escriptors del moment com  Miguel de Unamuno, Silverio Lanza, Ramiro de Maeztú, Carles Riba, López Picó, Ramon Gómez de la Serna... A més mantenia correspondència amb Rubén Darío, Juan Ramón Jiménez, Paul Claudel i Leopoldo Lugones. L’any 1912 va ésser elegit president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, càrrec que ocuparia fins a 1915. Fou en aquesta època quan va fer amistat amb Joan Salvat-Papasseit, convidant-lo a participar a les activitats de l’AEP. L’amistat mútua va continuar els següents anys, Sucre fou un dels col·laboradors de la revista Un enemic del poble que dirigia Salvat-Papasseit. Precisament al número 1 de març de 1917, hi va escriure el poema “La Musa condemnada”, encapçalada amb el text <<A anhels altíssims, ritmes nous>>,

                                    Força de glòria, estima la lluita

                                    fill de la terra, sies un brau.

                                    La vida és flonja! A corre-cuita

                                    el temps en mena... i adéusiau...

                                    Flonja al que estima, i apassionada

                                    l’ànima posa i... odia la pau, /

                                    i mai sospira, i és deslliurada

                                    l’ardent flama del goig suau!

                                    Estima la guerra! És envilida

                                    la covardia sota el cel blau.

                                    Combatre noble és forta vida:

                                    sia el pit, bronze, i el cor una au:

                                    Una au lleugera, que, silenciosa,

                                    faci la via vora la nau,

                                    vaixell del somni, vela olorosa,

                                    camí on reposa l’amor que plau.

                                    Dona o quimera, passió sencera,

                                    voler impossible

                                    presó, sens clau.

                                   El cor, esbrava! El braç, espera!

                                   Fill de la terra, sies un brau!

Durant els anys vint publica tres llibres més: Joan Maragall, L’ocell daurat i Poema barbre de Serrallonga. Per aquesta època col·labora amb les Galeries Dalmau presentant artistes i fent crítica d’art dels millors artistes de l’avantguarda catalana: Barradas, Nogués, Torres García, Miró, Junyent, Dalí..., i, fins i tot, de García Lorca, que exposa els seus dibuixos a la popular galeria d’art. Per guanyar-se la vida treballa d’escrivent als Jutjats de Barcelona fins que és acomiadat l’any 1923 pel governador militar Martínez Anido. Els anys de la República i la guerra s’hi dedicarà al periodisme. Acabada la guerra viu el terrible exili interior, la repressió de no poder tenir feina estable i la penúria del moment de misèria. Finalment aconseguirà entrar al “Círculo Maillol” de l’Institut Francès, des d’on ajudarà, amb beques d’estudi a París, a les noves promocions d’artistes catalans: Guinovart, Tàpies, Subirachs, etc. L’any 1964 va rebre un homenatge dels seus amics a l’antic restaurant Monumental, ja desaparegut, de Gràcia, amb motiu de l’aparició del primer volum de les seves memòries. Josep M. de Sucre, el novembre de 1969, va morir a casa seva, al carrer Salvador, 32, de la barriada de Gràcia.                                                                                                                                                                                                                                       

Ferran Aisa
(Catalunya, núm. 105, març-abril de 2009.)