Pi i Margall / Federalisme-2

PROUDON I PI MARGALL, SOCIALISME I FEDERALISME POPULAR.
(CONFERENCIA PRONUNCIADA ALS AMICS DE LES ARTS I JOVENTUTS MUSICALS DE TERRASSA. II CURS DE CULTURA POLÍTICA. ELS PENSADORRS DE LA POLÍTICA. 18 DE MARÇ DE 2014)

(Francesc Pi i Margall)

2ª PART
LA I NFLUÈNCIA DE PROUDHON ALS FEDERALISTES ESPANYOLS: SOCIALISTES UTÒPICS I FRANCESC PI I MARGALL

FERRAN AISA


La influència del pensament de Proudhon arribarà a la península ibèrica a través dels socialistes utòpics espanyols seguidors de Saint-Simon, Fourier i Cabet. Un dels primers socialistes en parlar de Proudhon és el gallec Ramon de la Sagra (A Corunya, 1798-1871), el qual el conegué a París i va col·laborar amb el seus projectes de mutualitat i de crèdit. De la Sagra el 1840 publica el llibre Banc del Poble, teoria i política de la institució fundat sobre la teoria racional. Les idees proudhonianes ja són presents en el moviment obrer de 1854-1856 amb la constitució d’organismes marcats per el seu pensament. Però la influència federal proudhoniana  arribarà al nostre  país amb les traduccions que fa de la seva obra Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824- Madrid, 1901). A diferència de Proudhon, Pi i Margall va rebre estudis primer en un Seminari i després a la Universitat de Barcelona on va estudiar Filosofia i Lletres i Lleis. El 1840 publica el seu primer llibre, España pintoresca. El 1847 es trasllada a viure a Madrid on per guanyar-se la vida es dedicava a impartir classes particulars i a escriure crítica teatral a El Correo. El 1849 ingressa en el Partit Demòcrata i aviat coneixerà l’obra de Proudhon, que Pi i Margall traduirà al castellà. Les seves traduccions del pensador francès seran fonamentals pels nous moviments polítics i socials que apareixen a Espanya com són el republicanisme federal, el socialisme i l’anarquisme. Pi i Margall traduirà Filosofia del progrés, Sistema de Contradiccions Econòmiques o Filosofia de la misèria., De la capacitat política de la classe obrera i, entre altres, Principi Federatiu. La traducció d’aquesta obra serà fonamental perquè el pensament federalista de Proudhon arreli e la península ibèrica i obri la lluita entre els partidaris del centralisme o unionisme i els que pretenen la descentralització a través del federalisme. I per una altra banda també el binomi Proudhon-Pi i Margall serà decisiu per la configuració inicial de l’anarquisme ibèric. La Primera Internacional mantindrà viva la flama de Proudhon en molts dels seus aspectes, a Espanya destaca Fernando Garrido (Cartagena, 1821-1883), fourierista convençut va fundar el 1848 periòdic La Organización del Trabajo on difonia les tes teories socials de Saint-Simon, Proudhon, Louis Blanc i Fourier.Garrido viurà etapes de presó i d’exili, l’any 1851 coneix Castelar amb qui participa en el seu projecte republicà, alhora que col·labora en La Asociación. El 1855 viu una temporada a Lleida on publica el seu assaig La República Democràtica Federal. De retorn a Madrid col·labora amb Francesc Pi i Margall, Antonio Ignacio Cervera i Roque Barcia en la redacció de La Voz del Pueblo i, un any després, escriu a La Democracia. Garrido, igualment que Pi i Margall, defensa el federalisme com si es tractés d’un somni o una utopia per solucionar els problemes de la humanitat. Fernando Garrido considera que, a través del principi federal, se solucionaran els problemes existents a les grans nacions d’Europa i d’Orient, doncs afirma que el federalisme elimina el poder central autoritari per la distribució d’un poder perifèric pactat entre els pobles i les nacions. Per Garrido el federalisme significa el desarmament dels exèrcits, l’enderrocament de murs i ciutadelles, la normalització de la navegació dels rius, la construcció de camins ferro (vies obertes per trens entre nacions), la eliminació de les fronteres i de les colònies, etc. Garrido exposa també la creació de la Federació Ibèrica: <<Los pueblos, una vez libres, formarán la gran federación de las razas europeas, reconstituyéndose las nacionalidades según sus afinidades de idioma, origen, historia i geografia.>> Garrido formula quines seran aquestes nacions d’Espanya i Portugal que formaran la Federació  Ibèrica i que es corresponen, més o menys, amb les actuals autonomies on ha inclòs les terres portugueses de Tras os Montes (Oporto), Beira (Lisboa) i Alentejo. Finalment, afirma: <<Los vascos y los catalanes que ocupan las dos vertientes de los Pirineos y que desde hace poco más de cien años están divididos en dos naciones distintas, se unirían formando parte de la nación porque sintieran más simpatía; probablemente seria España (Vascongadas y Cataluña); pero nadie las violentará imponiéndoles una nacionalidad forzada, si quieren, como ahora, vivir divididos.>>
Fernando Garrido serà un dels escriptors socialistes que rebrà l’any 1869 a Giuseppe Fannelli, enviat per Bakunin a Espanya per fer propaganda de l’Aliança per la Democràcia Socialista. Garrido formarà part del primer nucli d’obrers i intel·lectuals espanyols que es van adherir a la Primera Internacional i van posar les bases per crear l’any 1870 a Barcelona la Federació Regional Espanyola de l’AIT.
Les idees federalistes van saltar a la palestra després de la Revolució de setembre de 1868 en què la monarquia borbònica fou enderrocada, el clam de República Federal va sonar amb força tant a Catalunya com a diversos llocs d’Espanya, però els inductors de la Gloriosa, els generals Prim i Serrano, van dominar la situació i van acabar amb la resistència federal. Espanya perdia una ocasió d’or de modernitzar-se creant una República Federal. Només les zones perifèriques de Catalunya, València, Andalusia i algun altre racó ibèric van aixecar-se a favor del federalisme. Novament les idees centralistes i unionistes s’imposaven a les descentralitzadores i federalistes,
Pi i Margall, per una altra banda, va voler projectar les seves idees republicanes federals a l’Estat Espanyol durant la Primera República que va presidir entre l’onze de juny i el 18 de juliol de 1873. La Primera República Espanyola va naufragar entre revoltes cantonals i discrepàncies entre els partidaris de la federació i del centralisme, finalment el cop d’Estat del general Pavia va acabar amb  els somnis republicans federals i novament es va reinstaurar la monarquia del Borbons. Pi i Margall, però va deixar una obra important que va influir tant els republicans com els anarquistes, entre els quals destaquen: La reacción y la revolución (1855), Las Nacionalidades (1877) i La Federación (1880). 
Pi i Margall, en el seu llibre Las Nacionalidades, parla de la història de la formació de les nacions d’Europa, d’Orient i dels Estats Units i també dels països de la península ibèrica. Considera que Espanya ha perdut grans moments per modernitzar-se i fins i tot cita la guerra de successió de primers del segle XVIII, on Catalunya, València i altres comunitat van perdre les seves institucions i furs, però considera que Espanya va perdre més doncs va caure en les idees centralistes i absolutistes de la monarquia borbònica. També parla de la importància de les ciutats independents de Grècia i dels municipis romans com exemples de democràcia i cita Plató que afirmava que la ciutat ideal és aquella que no té més de 5.040 habitants. Pi I Margall fa un gran anàlisi sobre el que representa el federalisme i la seva aplicació en les ciutats i a les nacions. El pensador català argumenta què és la Federació: <<La federación es un sistema por el cual los diversos grupos humanos, sin perder su autonomía en lo que les es peculiar y propio, se asocian y subordinan al conjunto de los de su especie para todos los fines que les son comunes. Es aplicable, como llevo dicho, a todos los grupos y a todas la formas de gobierno. Establece la unidad sin destruir la variedad, y puede llegar a reunir en su cuerpo la humanidad toda sin que se menoscabe la independencia ni se altere el caràcter de naciones, provincias ni pueblos. Por esto, al paso que la monarquía universal ha sido siempre  un sueño, van preparando sin cesar la federación universal la razón y la Historia.>>
El pensament federal i de socialisme llibertari de Proudhon no va quedar en l’oblit sinó que va ser recollit per Bakunin i per els anarquistes de la Primera Internacional. Bakunin escriurà inspirat amb el pensador francès la seva obra Federalisme, Socialisme i Ateisme on exposa la seva idea i després presenta al Congrés de Ginebra de l’AIT de 1866 proposant la creació dels Estats Units d’Europa: <<Que aquests Estats Units d’Europa mai poden formar-se a partir dels Estats tal com ara estan constituïts, considerant la monstruosa desigualtat que existeix entre les seves respectives forces.>>
Bakunin considera que els estats europeus tal i com els coneixem estan construïts sobre la base de la violència i de la conquesta, per tant la seva constitució centralitzada és contrària a les idees de confederació que han de col•locar en el seu pavelló la pau i la llibertat. Proposa el reconeixement de les nacionalitats com un fet natural que té el dret a la seva existència i a conviure organitzada en el treball, la justícia i la llibertat amb la resta de pobles a través del pacte federal. Bakunin alhora que exalta la nació critica les idees d’unitat que mou a la humanitat d’una manera tirànica amb un atac a la intel·ligència, la dignitat i el benestar dels individus i dels pobles, ja sigui per mitjans violents o sota l’autoritat de qualsevol idea teològica, metafísica, política o econòmica.
Bakunin també ataca el patriotisme que tendeix a la unitat sense respectar la llibertat, convertint-lo en un patriotisme sinistre, sempre desastrós per els interessos reals i populars del país que pretén exaltar i servir. Aquest patriotisme unionista esdevé un amic de la reacció, és a dir en paraules de Bakunin: <<enemic de la Revolució, de l’emancipació de les nacions i els homes.>>
El federalisme ha format part de l’organització del moviment obrer, sobretot de caire llibertari i anarcosindicalista. Federalisme i autonomia són dos conceptes que van formar part de la pràctica llibertària dins d’organitzacions com la CNT. El concepte federal i confederal determinava una manera d’organització que servia per els sindicats organitzats a través de federacions locals, comarcals, regionals, nacionals o internacionals perquè ningú s’imposés a ningú i tothom tingués la seva autonomia. D’aquesta manera els sindicats són autònoms entre si, a la vegada que l’individu és autònom dins del seu propi sindicat que federats es cohesionen a tots els nivells. Tothom manté la seva autonomia i les decisions es prenen de baix a dalt, sense centralisme ni autoritarisme. El federalisme, al contrari del unitarisme, és la major solució que ha aportat la classe obrera llibertària al problema de la unitat. El dinamisme confederal fa que en el seu interior estén vius les llavors de la societat per la qual lluita, sense necessitat d’estímuls ideològics externs, sinó els que es dóna a si mateix, federalment, a cada moment. Sobre el federalisme ibèric per acabar citaré a Felipe Alaiz que va escriure una monumental obra que continua mantenint la seva vigència Hacia una federación de autonomías ibéricas, que va escriure elm 1945 al seu exili de França, on afirma: <<La nación no es más que el Estado camuflado para dominar y legislar impunemente en determinada área geogràfica, mientras una guerra o cualquier otra causa convencional no altere las fronteras històricas establecidas por otra guerra. Todos los Estados modernos se han constituido mediante guerras o uniones entre dinastías. La llamada unidad española es un mito. El portugués dependió de la unidad española mientras una guerra no lo separó de ella. El castellano y el catalán, como el aragonés, se encontraron de la noche a la mañana sometidos a la unidad política. (...) En España hay un mosaico de razas (pueblos) fundidos en oposición a las fantasías nacionalistas. No hay una raza española originaria, sino un conglomerado con variantes distintas.>> 
Felipe Alaiz vol solucionar els problemes d’Espanya creant una federació d’autonomies ibèriques i promovent la federació local o municipi lliure com veritable columna vertebral del sistema federalista de la mateixa manera que Proudhon ho havia plantejat en el seu escrit Principi federalista o Pi i Margall a Las Nacionalidades.
 

Bibliografia:
P. J. Proudhon, La capacitat política de la clase obrera, Júcar, Madrid, 1929.
P. J. Proudhon, ¿Qué es la propiedad?, Proyeccion, Buenos Aires, 1970.
P. J. Proudhon, Principio federativo, Libros de Anarres, Buenos Aires, 2008.
Leopoldo Alas Clarín, Proudhon, Ateneu Enciclopèdic Popular, Barcelona, 1990.
Tulio Rosemburg, Conocer Proudhon, Dopesa, Barcelona, 1979.
F. Pi i Margall, Las nacionalidades, Librería Bergua, Madrid, s/d.
F. Pi i Margall, La reacción y la revolución, Anthropos, Barcelona, 1982.
Fernando Garrido, La federación y el socialismo, Maldoror, Madrid, 1975.
Bakunin, La anarquía según Bakunin, Tusquets, Barcelona, 1977.
Felipe Alaiz, Hacia una federación de autonomías ibéricas, Madre Tierra, Madrid, 1993.
James Joll, Los anarquistas, Grijalbo, Barcelona, 1976.
Max Nettlau, La anarquía a través de los tiempos, Vértice, México, 1972,
Ferran Aisa, La internacional, el naixement de la cultura obrera, Base, Barcelona, 2007.


FERRAN AISA-PÀMPOLS (Barcelona, 18 de març de 2014)

Proudhon / Federalisme-1

PROUDHON I PI I MARGALL, SOCIALISME I FEDERALISME POPULAR
(Conferència pronunciada als Amics de les Arts i Joventuts Musical de Terrassa. II Curs de Cultura Política: Els pensadors de la política. 18 de març de 2014)
 
1ª Part: PIERRE-JOSEPH PROUDHON

FERRAN AISA

(Fragment del retrat de Proudhon pintat per Coubert)

Pierre- Joseph Proudhon va néixer a Besançon (França) el 15 de gener de 1809. Fins els dotze anys va viure al camp amb els seus pares, on va treballar en el món rurals cuidant vaques. A partir dels 12 anys ingressa a una escola de Besançon que combina amb les seves feines al camp. El jove descobreix la desigualtat social en què viuen els camperols i aviat s’aficiona a la lectura. Precisament la lectura de la Demostració de la inexistència de Déu de Fenelon li obre els ulls cap a la raó en contra de la fe. Als setze anys entra a treballar en una impremta on aprendrà els oficis de corrector i de tipògraf.
Proudhon continuar freqüentant la biblioteca de la seva escola i devorant llibres de filosofia: Kant, Descartes, Voltaire, Diderot, Saint-Simon, Rousseau... Entre els seus autors preferits hi ha Fourier, del qual composa el llibre El nou món industrial a la impremta on treballa. Viu una temporada a París i fa una gira per ciutats franceses i suïsses i de nou a casa, el 1836 funda una impremta amb dos companys que, dos anys més tard, haurà de tancar per falta de recursos. Proudhon torna a París gràcies a una beca i obté la menció honorífica del Premi Volney per un estudi gramatical. Encara aconseguirà un altre premi, aquesta vegada al seu poble, per un treball sobre la utilitat de la celebració del diumenge vers la higiene, la moral, les relacions familiars i de societat. Però en el seu interior ja està tramant la seva gran obra: La propietat. Proudhon es pregunta i alhora es contesta: ¿Què és la propietat?La propietat és un robatori. En aquesta obra exposa amb tot detall la seva opinió sobre la propietat: <<La propietat no és filla del treball. El dret al producte individual, exclusiu; el dret a les eines, al mitja comú. No pot haver-hi més que la possessió permanent del treball, per el qual únicament s’adquireix la propietat dels fruits. La propietat no es funda en el treball perquè tots els treballadors no són propietaris. Encara més. El treballador conserva encara després d’haver rebut el salari, un dret natural de propietat sobre la cosa que ha produït. No per caritat, sinó per dret natural.  El treball dels obrers ha creat un valor, per tant aquest valor es de la seva propietat.>>
Proudhon manté bona relació amb els socialistes utòpics, en una carta a Blanqui, li diu:
<<Totes les causes de la desigualtat social es redueixen a tres: l’apropiació gratuïta de les forces col·lectives; la desigualtat en els intercanvis i el dret al lucre”.
També es relaciona amb Victor Considerant, de l’escola fourierista. El 1843, Proudhon publica un nou llibre sobre els principis d’organització política, De la creació de l’ordre
a la humanitat. Proudhon considera que l’home aconsegueix la seva màxima expressió a la societat: <<Els individus no poden viure sinó a l’interior d’un grup, associats, i el grup genera una força col·lectiva que es distinta en cadascú dels seus components. (...) El treball és el nucli de l’ordre industrial i la seva organització seria la clau de l’ordre social.>>
El 1844 s’instal·la a París on es relaciona amb Marx, Guillaumin, Grün, Herzen, Stirner i Bakunin.  Dos anys més tard apareix el seu assaig Sistema de las Contradiccions Econòmiques o Filosofia de la misèria. Carles Marx, a La Sagrada Família, lloa el pensament de Proudhon, sobretot el seu treball La propietat. Malgrat que el jove Marx convida a Proudhon a unir-se al seu projecte revolucionari, aquest aviat s’allunya del pensament filosòfic de l’alemany, després que Marx publiqués Filosofia de la misèria, contestant l’assaig del francès. Proudhon planteja el seu pensament des de les idees socialistes en llibertat, cosa que l’allunya definitivament de Marx. Proudhon fa girar tota la seva filosofia a l’entorn de la llibertat: <<La llibertat és principi espiritual de la creació i crítica, produeix tot en el món, encara el que ve a destruir, religions, govern, noblesa, propietat. És enemiga de tot dogmatisme intolerant.>> 
El pensament de Proudhon es posa en línia amb els socialistes utòpics francesos com Louis Blanc i Lammenais. Proudhon es manifesta partidari del mutualisme i proposa la creació de bancs del poble que han d’atorgar crèdits gratuïts als obrers i camperols associats. Aquest concepte econòmic  l’exposa en el seu treball: La capacitat política de la classe obrera. El 1847, Proudhon funda el periòdic Le répresentant du peuple. Aquell mateix any Proudhon és pintat amb les seves filles per Coubert. Durant la Revolució de 1848 Proudhon és elegit representant de l’Assemblea Constituent i el 1851 és tancat a la presó per l’emperador Lluís Bonaparte. A la presó escriu La Revolució Social. 
Al sortir de la presó s’exilia a Bèlgica, fins que una amnistia li permet tornar a França on escriurà El Principi federatiu. La idea federalista omplirà la resta de la seva obra, Proudhon considera que, a l’interior de cada nació, s’hauria d’establir  l’equilibri econòmic per la federació de grups, la federació agrícola-industrial, i, en el pla internacional, s’hauria d’establir l’equilibri polític a través de la federació de municipis i petits estats. El federalisme integral de Proudhon es manifesta contrari als Estats monstruosos, doncs aquests mantenen l’esperit de conquesta i absolutisme, en canvi els Estats petits oposen menys obstacles al federalisme. Proudhon sentencia: <<El segle XX obrirà l’era de les Federacions o la humanitat començarà un purgatori de cent anys.>>  
El pensador francès manifesta que la llei fonamental del federalisme és la següent: <<en la federació els atributs de l’autoritat central s’especialitzen i es limiten, disminueixen en número i en intensitat, mentre que en els governs centralitzats, les atribucions del poder suprem es multipliquen i s’estenen.>>
El principi federalista té per primer punt la independència administrativa de les comunitats adherides; per segon punt, la separació dels poders en cada Estat sobirà; per tercer punt, la constitució de la federació agrícola-industrial que ha de moure l’economia local i mundial. Proudhon, afirma: <<Totes les meves opinions polítiques es redueixen a una formula semblant: federació política o descentralització. Totes les meves idees econòmiques poden resumir en aquestes tres paraules: federació agrícola industrial. En resum, qui diu llibertat diu federació o no diu res. Qui diu república federal diu federació o no diu res. Qui diu socialisme diu federació o tampoc diu res.>>
Proudhon no dubta a pensar que amb la federació desapareix la vella llei de la unitat. En virtut de l’adhesió de les diverses parts de l’Estat al pacte d’unió, el centre polític està a totes les parts.  Cada grup de població, cada raça , cada llengua reina sola y senyora en el seu territori; cada ciutat és solidària amb les seves veïnes. La unitat  ve indicada per la promesa que es fan uns a altres els diversos grups soberans de: governar-se per si mateixos mutualment a través d’un pacte federal, i, d’aquesta manera, tractar amb els seus veïns en conformitat a diversos principis; de protegir-se contra l’enemic de fora i la tirania de dins i de concentrar-se a treballar en interès de les seves respectives explotacions, així com d’ajudar-se en les seves desgràcies; constituir un consell nacional integrat per representants dels diversos estats que tenen al seu càrrec vetllar per el compliment del pacte. Proudhon acaba definint el mutualisme federal: <<Així, el que hem anomenat mutualisme, a l’esfera política pren el nom de federalisme. A través d’una simple harmonia tenim la revolució sencera, la revolució política i la revolució econòmica.>> 
Proudhon imagina una societat en què els homes intercanvien el producte del seu treball amb aquells altres bens que necessiten. Les institucions necessàries per fer real l’intercanvi sorgirà dels acords establerts per els grups comunitaris corresponents. Proudhon insinua una organització mínima de govern format per representants de les diferents comunes que composen l’Estat. Però, la clau de la seva organització és, sobretot, el federalisme, idea que va absorbir-lo per complet durant els darrers anys de la seva vida. Dos anys després d’haver publicat el seu assaig sobre el federalisme Proudhon mor, el 19 de gener de 1865, al seu poble natal de Besançon.
 
Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 2014)

Conxa Pérez Collado / Miliciana de la revolució

CONXA PÉREZ COLLADO HA MORT AQUESTA MATINADA ALS 98 ANYS D'EDAT.

CONXA PÉREZ COLLADO (BARCELONA, 17 D'OCTUBRE DE 1915-17 D'ABRIL DE 2014).
MILITANT LLIBERTÀRIA. AFILIADA A LA CNT. ALUMNE DE L'ESCOLA RACIONALISTA ELISEU RECLUS. MEMBRE DE L'ATENEU CULTURAL "FAROS". TANCADA A LA PRESÓ PER PARTICIPAR EN UNA VAGA OBRERA. LLUITADORA DEL 19 DE JULIOL DE 1936 ASSALTANT LA CASERNA DE PEDRALBES. MILICIANA DE LA REVOLUCIÓ AMB ELS AGUILUCHOS DE LA FAI DE LES CORTS AL FRONT D'ARAGÓ. TREBALLADORA D'UNA FÀBRICA DE MUNICIONS. REFUGIADA A FRANÇA I TANCADA AL CAMP D'ARGELERS. CLANDESTINITAT A BARCELONA. VENEDORA DE BIJUTERIA AL MERCAT DE SANT ANTONI. FUNDADORA DEL CASAL DR. TRUETA DEL RAVAL. AFILIADA A LA CNT DURANT LA RECONSTRUCCIÓ I DESPRÉS MEMBRE DE LA CGT. SÒCIA D'HONOR DE L'ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR. FUNDADORA DE DONES DEL 36.  ASSISTENT A L'ASSEMBLEA 15-M DE LA BARCELONETA. GRAN AFICIONADA A LA LECTURA. LLUITADORA FINS EL FINAL.

(Una de les darreres fotografies de Conxa Pérez, en cadira de rodes, el passat 24 de novembre al Cementiri de Montjuïc durant l'homenatge anual a Durruti. A la foto d'esquerra a dreta: Rai Ferrer, LLum Ventura, Conxa Pérez, Joaquna Dorado, Ferran Aisa i Antonina Rodrigo)

 Conxa Pérez, filla de un militantat anarquista del barri de Les Corts, va començar a treballar de ben jove en una imprenta i, aleshores, s'afilià al Sindicat Únic d'Arts Gràfiques i, posterioment, al de la Fusta, doncs Antonio Ortiz, conegut militant llibertari, la va fer entrar en una fàbrica del ram de la fusta. La militància activa de Conxa la va fer participar en la fundació de les Joventuts Llibertàries de les Corts i a formar un grup d'afinitat anarquista adherit a la FAI. La Conxa, que a penes havia anat a escola de nena, va assistir ja de jove a l'Escola Racionalista Eliseu Reclus que havia promogut l'Ateneu Lliberari de les Corts al carrer Vallespir, prop de la plaça del Centre. Hi havia classe de dia per els menuts i al vespre era dedicada als joves i als adults. Josep Carrasque n'era el director i els seus germans, Fèlix i Francisco, mestres. Presentació "Presen" Carrasquer  tenia cura de la classe primària. L'únic de la família Carrasquer que havia estudiat magissteri era José; la resta eren autodidactes que s'inspiraven en les lectures de Pestalozzi, Freinet o Ferrer i Guàrdia. 
L'afany de Conxa Pérez per aprendre va guiar les seves passes cap a l'Agrupació Cultural "Faros", que aleshores tenia la seu a l'Avinguda Mistral, tocant al carrer Viladomat. Com qualsevol ateneu, "Faros", estava dividit en diverses seccions: excursionisme, esperanto, teatre, cultura i lectures comentades. Entre els conferenciants hi recorda el doctor Fèlix Martí Ibáñez i Fidel Miró, secretari de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries. (...) La seu de "Faros" de l'avinguda Mistral fou inaugurada el 24 de setembre de 1932 amb una conferència de Frederica Montseny que portava per títol: "La crisis del mundo capitalista y la solución libertaria". Entre els personatges llibertaris que van tenir relació amb "Faros" cal citar Cristóbal Albadetrecu, primer president de l'entitat i membre destacat del Sindicat Únic de la Construcció; Benjamí Cano Ruiz, mestre; Manuel Rivas, Secretari del CN de la CNT, el 1932; Jacinto Toryho, director de la Soli; Fèlix Martí Ibàñez, metge; Ada Martí, periodista; Màximo Llorca, mestre; Raul Carballeira, poeta; i, entre altres, Manuel Escorza.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Fragment del llibre La cultura anarquista a Catalunya, Edicions de 1984, Barcelona, 2006.)

Fotografia de la coberta cedida per Conxa Pèrez, "Festa naturista al Masnou dels grups llibertaris "Faros" i "Sol i Vida"

Revista Sió / Agramunt

LA REVISTA SIÓ D'AGRAMUNT COMPLEIX CINQUANTA ANYS D'EXISTÈNCIA INTERROMPUDA. APROFITO L'AVINENTESA PER INCLOURE AL BLOG UN ARTICLE QUE VAIG PUBLICAR FA 10 ANYS AL SUPLEMENT CULTURA DEL DIARI AVUI.

(Darrer número de la revista Sió, març de 2014)

40 ANYS DE LA REVISTA SIÓ D’AGRAMUNT

FERRAN AISA
 

Que una revista de societat, barri, poble o ciutat arribi als quaranta anys hauria d’ésser motiu d’alegria pels que estimem la cultura. La revista Sió commemora enguany els seus quaranta anys. L’acte oficial, celebrat recentment, va ser presidit solemnement pel Conseller en Cap de la Generalitat, Josep Bargalló, el qual va lloar la tasca dels qui fan possible que aquesta revista tingui una distribució de 1100 exemplars, <<al que supera qualsevol comparació amb publicacions de ciutats més poblades>>. També hi participaren l’alcalde de la vila, Ramon Muixí, i els redactor de Sió, Joan Puig i Ribera i Josep Bertran i Puigpinós. Sió, al llarg de la seva dilatada vida, ha passat per diverses etapes, nascuda en ple franquisme ha pogut arribar als nostres dies per l’entusiasme dels agramuntins, que l’han fet seva. No és casual l’èxit d’aquesta publicació en una vila com Agramunt (Urgell) que té una vessant cultural important i una gran munió de societats. La vila d’un cinc mil habitants guarda en el seu si dos importants museus, L’Espai Guinovart i “Lo Pardal”, de poesia i objectes visuals, de la Fundació Guillem Viladot. 
Aquest estiu he pogut accedir a la col·lecció dels darrers quinze anys de la publicació i puc afirmar que m’ho he passat d’allò més bé. Sió, a les seves pàgines, recull tant la crònica acurada dels esdeveniments del poble com la cultura en el seu signe més universal. Es pot dir que no hi ha res important que passi a Agramunt o a la Ribera del Sió que no surti reflectit en les pàgines de la revista. No tan sols això, amb una presentació impecable, Sió acull i ha acollit la col·laboració d’escriptors, artistes i afeccionats a la literatura de la comarca. Un dels principals col·laboradors va ser fins a la seva mort l’any 1999, el poeta Guillem Viladot, les pàgines de Sió venen plenes de poemes, narracions i llegendes d’aquest escriptor- farmacèutic que, des de la seva Riella literària, esdevingué un far avantguardista de les terres de ponent: 

<<El silenci d’aquesta nit és una immensa cúpula que, amb el tintineig de les estrelles i el ritme de la lluna en quart creixent, parla de la meva Riella. Urc, quin món de silencis, quina memòria exultant evoca aquest nom? Riella no ha existit mai: és, en tot cas, un indret ideal on han anat a parar les immensitats del desig, com si viure fos un camí, un carrer pel qual, de fet, no hem passat mai>>. 

Les seves històries anomenades “Itineraris interiors”, aquestes passejades amb el seu gos Urc, són realment d’una gran bellesa literària, que caldria reeditar per justícia a la qualitat d’aquest escriptor que, com Antonio Machado, oferia als seus lectors la seva filosofia i saviesa popular. Amb el seu nom s’han organitzat premis literaris de poesia i <<poesia visual>>, amb jurats de primer ordre com el de 1994, amb el professor Joaquim Molas, l’escriptor Joan Perucho i el jove poeta David Castillo. O un altre any en que formava part del jurat la desapareguda poeta d’Ivars d’Urgell, Maria Mercè Marsal. Entre els guanyadors del premi de poesia Guillem Viladot, hi ha el poeta de la Catalunya nord, Patrick Gifreu. Sió organitza, cada any, per Sant Jordi el concurs poètic en què hi participen tots aquells que poden lligar uns versos, des dels menuts fins els més grans, poemes que són publicats a la revista.  
Sió també realitza actes culturals, com la presentació de llibres, darrerament han estat presentades la novel·la de Màrius Blàvia, Estirp d’homes lliures (Proa-2004), el passat mes de juliol per Isidor Cònsul i el de Joan Puig, Agramunt (Cossetània-2004).  
Sió ha editat números especials dedicats tant a l’obra Guillem Viladot, com a la del pintor  Josep Guinovart, així com a la recuperació de la memòria històrica del poble. Des de fa uns anys la redacció de la revista publica mensualment un quadern d’història local que, una vegada completat, esdevé un llibre amb tapes incloses. D’aquesta manera s’han editat, entre altres, La Guerra Civil a Agramunt, El cinema i el teatre a Agramunt, Un segle de vida musical d’Agramunt i  Agramunt, una dolça tradició: xocolata i torrons. Fascicles que han estat elaborats per historiadors locals com Lluís Pons –recentment traspassat- i els redactors de la publicació Joan Puig, Jaume Cots, Ramon Creus, Ramon Bernaus i Josep Bertran. Cal mencionar els fascicles de Jocs d’infants d’Agramunt, treball inèdit de Joan Viladot i Puig (1886-1973), que va conèixer i acompanyar a Joan Amades, quan el folklorista visità, els anys vint, el poble d’Agramunt. La revista manté una sèrie de seccions fixes que van des de la crònica local fins a les col·laboracions literàries, les entrevistes, les crítiques de llibres i la memòria històrica. A través de les pàgines de la revista hom s’endinsa a les notícies municipals, dels grups polítics, de la vida social, de la cultura, de les festes i fires, dels esports i de les principals efemèrides del poble. Catalunya necessita d’iniciatives com aquesta per estendre la seva xarxa civil. La revista Sió és un exemple i, tal vegada, un espill per a tots aquells que, sense gaires mitjans, realitzen una obra ben feta.
 
Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 4 de novembre de 2004)
                           

                           

Proclamació Segona República / Barcelona

83 ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA ESPANYOLA
14 D'ABRIL DE 1931:
COMPANYS PROCLAMA LA SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA A BARCELONA

(Lluís Cpmpanys i altres regidoss republicans al balcó de l'Ajuntament de Barcelona)

El dia 14 d’abril de 1931fou un dia de primavera radiant... 
El Diario de Barcelona publicava a primera pàgina la fotografia de Francesc Cambó, cap de la Lliga, sortint de votar del carrer Girona, 108, i, en un gran text, es podia llegir: <<En casi todas las capitales de provincia han obtenido mayoría los candidatos antidinásticos>>.
El titular del diari al dia següent ja anunciava la proclamació de la República:
 
<<Hecho consumado: Hanse precipitado los acontecimientos. Ayer los españoles amanecieron bajo la forma de gobierno monárquico y atardecieron con la proclamación de la República>>. 
 
El 14 d’abril diversos membres de la coalició ERC-USC, guanyadora de les eleccions, acompanyats de simpatitzants republicans, entraren a l’Ajuntament de Barcelona a prendre possessió del poder municipal, doncs no hi volien esperes protocol·làries  per proclamar la República... Els acreditava el seu magnífic triomf. Lluís Companys entrava a l’Ajuntament de Barcelona per fer-se càrrec de l’alcaldia, anava acompanyat per Amadeu Aragay, Joaquim Vilà, Nicolau Battestini, Antoni Ortega, Bertran de Quintana i el dibuixant Ricard Opisso. L’alcalde de Barcelona Martínez Domingo els va rebre immediatament però protestà per la forma de procedir dels republicans. 
Diversos cronistes de l’època han deixat testimoni d’aquests fets, com l’historiador Ferran Soldevila, el periodista Francisco Madrid, l’advocat Amadeu Hurtado i l’escriptor Josep M. Poblet. Aquest darrer, a Vida i mort de Lluís Companys, parla del moment històric en què els republicans accediren al poder davant l’Alcalde de la ciutat: 

<<Martínez Domingo els respon que lliurarà la vara a qui la demani en nom d’un Govern legalment constituït. Aragay intervé ràpid i, agafant-la de damunt la taula, diu adreçant-se a Companys: - Aquí la tens, Lluís. Des d’aquests moments ets l’alcalde de Barcelona. Tot ha anat tan de pressa, mentre Martínez Domingo deixa buit el seient presidencial. El flamant Alcalde, sense vacil·lar, es dirigeix a la balconada de l’edifici. A la plaça de Sant Jaume hi ha unes dotzenes de curiosos que ignoren l’escena que s’acaba de desenrotllar, és quan Companys diu adreçant-se als reunits davant l’Ajuntament: -Poble de Barcelona! Els homes triomfants a les eleccions acabem de prendre possessió de l’Ajuntament i proclamem la República que és el règim promès al poble!- A la sorpresa segueixen uns “visques” i aplaudiments, mentre la nova ja corre de boca en boca i la gent va reunint-se al voltant de la Casa de la Ciutat. És hissada una bandera republicana que algú ha portat d’un centre del carrer Lladó. Al cap de poca estona  li fa companyia una altra de catalana. El rellotge assenyala dos quarts i cinc de dues. Pel rostre de Companys s’escorren unes llàgrimes, mentre dóna l’ordre que immediatament es convoquin els regidors elegits i es comuniqui per ràdio la proclamació de la República. Havia complert la paraula donada en els mítings durant la propaganda electoral, on manifestava que si guanyaven les eleccions s’apoderarien de l’Ajuntament, establint el nou règim>>.
 
La notícia de la proclamació de la República a l’Ajuntament es propagà ràpidament per la ciutat, i d’arreu sortiren manifestacions de ciutadans que enarborant banderes republicanes s’acostaren a la plaça de Sant Jaume. Els manifestants plens de goig cantaven La Marsellesa i, entre el visqui la República i visqui Catalunya, clamen: <<Visca Macià i Mori Cambó!>>. Pels carrers de la ciutat es manifestaven enarborant els nous signes republicans: bandera tricolor, senyeres, imatges de Fermín Galán i García Hernández, emoció, entusiasme...
Mentrestant a la Casa de la Ciutat havien arribat altres regidors electes com Jaume Vachier, Josep Escofet, Jaume Aiguader, Joan Lluhí i Vallescà, Rafael Campalans, etc. Tots ells foren testimoni de la situació de l’històric canvi polític. Companys va ordenar que despengessin de les parets els retrats del rei i tots els signes monàrquics dels Borbons, volia fer el canvi de règim sense necessitat de les estridències de 1868, quan es va proclamar “La Gloriosa” i el poble va assaltar l’Ajuntament i va defenestrar els retrats d’Isabel II i de Felip V i els va cremar al  mig de la plaça de Sant Jaume. La Segona República arribava  democràticament, sense sang, amb pau i ordre i sobretot amb una gran dosi d’entusiasme col·lectiu. El somni de moltes generacions de republicans per a fi es feia realitat...


Ferran Aisa-Pàmpols
(República Guerra i Revolució, l'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939 de Ferran Aisa, (Editorial Base i Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2009).

Fades i Follets / J.L. Berdonces

(Tarja de la presentació del llibre de J. L. Berdonceds)

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “UN MÓN DE FADES I FOLLETS DE JOSEP LLUÍS BERDONCES” A LA LLIBRERIA ALIBRI (10-4-2014)

FERRAN AISA

Josep Lluís Berdonces és metge naturista i un gran coneixedor de les plantes i els seu usos medicinals. Fins ara tota la seva producció literària estava centrada en aspectes de la seva professió la medicina naturista: Como cura la equinacea, Como cura el ajo, El gran libro de la iriodología, Mitos y leyendas de las plantas, entre altres.
Josep Lluís Berdonces és un amant de la natura que té el sa costum de passejar sempre que pot per els boscos i aquesta afició l’ha portat a sentir curiositat per unes estranyes passes que sovint ha sentit rere seu, però quan s’ha girat no ha vist mai a ningú. Malgrat això tothom sap que aquestes passes són d’uns éssers invisibles que corresponen a l’imaginari universal dels anomenats fades i follets. Aquests éssers viuen amagats al bosc però segons Berdonces també te’ls pots trobar sota la pica de la cuina, entre les flors del jardí o a qualsevol altre lloc; i per a demostrar-ho el metge naturista escriptor s’ha posat a fer una intensa recerca dels contes d’aquests tipus espargits arreu del món. El resultat és aquest recull de contes que porta per títol Un món de fades i follets (Viena, 2014). L’autor ens fa saber en el subtítol que el llibre no solament va de fades i follets, sinó també de nans, gnoms, trols, goblins, bruixes, ogres, tomts, dracs i altres esperits encantats.
Josep Lluís Berdonces, al pròleg del llibre, afirma: “...us proposo fer una volta al món, a un món eteri poblat d’esperits protectors, a través de contes molt antics, que han passat de pares a fills durant moltes generacions. Veurem que n’hi ha tant, de contes, i de tants llocs diferents, que no costa gaire de creure en l’existència d’aquest genis benefactors que viuen molt a pro de nosaltres encara que normalment no ens és permès de veure’ls.”
Entre la seixantena de contes seleccionats n’hi ha de tots els continents del planeta Terra. Són narracions que expliques històries meravelloses de com viuen aquests esperits benefactors. Un d’ells porta per nom Flordeneu, la fada del Canigó, que està construït a partir del poema Canigó de Verdaguer, el qual ens parla d’una història del segle XI que té de protagonista a Gentil, el fill del comte Tallaferro. Mentre queda admirat observant les congestes de neu a la muntanya del Canigó, el seu donzell li diu: “-Lo que mirau no són congestes, són les mantells d’ermini de les fades que dansen a la llum de la celístia; si el més bonic i perlejat tinguéssiu, vós valdria, Gentil, més que l’espasa, més que els llibres tota la saviesa, més que l’or i l’argent dintre de l’arca; si us plagués navegar, veles tindríeu; si volguéssiu volar, tindríeu ales.” Gentil pensa que un regal d’aquesta mena no és pot deixar escapar i corre a cercar Flordeneu, la de la cabellera rossa, la seva fada encisadora.
En resum tot plegat són contes plens d’imaginació com el titulat, “Un follet tan petit com un dit i amb bigotis llargs de set quilòmetres”, originari de Rússia, que comença així: “Hi havia una vegada un rei que una nit va somiar que muntava un cavall meravellós que no era ni llanut ni blanc, sinó lluent i platejat, i que entre les celles tenia una lluna. O aquests altres anomenats “Els recol·lectors de mel o l’anima perduda (d’Etiòpia), “La Katmanuix, la dona feta de fusta” (Bengala), “El follet del tabac de les muntanyes blaves” (Canadà), “La cervesa del Trols” (Dinamarca), etc. Tampoc falten contes relacionats amb la península ibèrica com “La padrina reina de les fades” (Euskadi), “El noi que feia gàbies per ocells” (castella) i, entre altres, “La meiga i el pescador” (Galícia). Aquest darrer conte comença així: “A Concurbión, no gaire lluny de Finisterre, on s’acaba el món, hi vivia un pescador, jove i ben plantat, que totes les noies volien per marit, però ell no tenia cap pressa per triar. Un dia que va anar a visitar uns parents en una casa allunyada va veure una meiga que estava asseguda sobre un tronc i la va saludar, encara que sabia que una meiga, perquè tenia els ulls massa clars...”
Un món de fades i follets són contes de móns impossibles que visitem o ens visiten amb tota una gran càrrega d’imaginació i de poesia. Josep Lluís Berdonces ha aconseguit reunir aquest grapat de flors de l’esperit universal amb narracions d’arreu plenes de secrets i misteris.  I acabo al so de les paraules màgiques que comencen dient: Hi havia una vegada..., i així encetem, un conte rere l’altre, la lectura de móns plens de fades, follets, gnoms, goblins, genis...  Però sobretot per llegir-lo tanqueu els ulls i d’aquesta manera entrareu al món màgic dels éssers màgics i invisibles que viuen al bosc o a qualsevol racó de la vostra casa.
 
Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 4 d’abril de 2014)

La sangre de la libertad / Albert Camus

CENTENARI
ALBERT CAMUS I LA CAUSA REPUBLICANA
FERRAN AISA
 

(Albert Camus, 1913-1960)

Un cop celebrat el centenari d’Albert Camus (Modovi-Argèlia, 1913-Villeblin-França1960) aparèixer el recull La sangre de la libertad, publicat per La Linterna Sorda. El títol que dóna nom al llibre és un article publicat a Combat, que ell mateix dirigia, el 24 d’agost de 1944: <<A la nit d’agost, París treu foc per totes les seves boques. En aquest immens escenari de pedres i aigua, en torn d’aquest riu amb les seves ones prenayes d’història, les barricades de la llibertat s’han aixecat una vegada més. Una vegada més, la justícia s’ha aconseguit a costa de la sang humana.>>
Albert Camus, guanyador del Premi Nobel de Literatura de 1957, va ser un excel·lent periodista crític, mostra d’això són els escrits que conformen el present recull, on apareix la seva faceta menys coneguda com periodista i activista insubornable contra la tirania i a favor de la lluita dels oprimits. 
Els escrits de Camus són precedits per diversos treballs d’especialistes de la seva obra com Ana Muïña, Agustí Villalba, Freddy Gómez i Hélène Rufat. La sangre de la libertad està estructurada en tres parts, a la primera es reprodueix el conegut treball Cartas a un amigo alemán (1948), la segona són els articles publicats a Combat sobre l’alliberament de París al costat d’altres escrits d’ètica llibertària com “Crítica a la nueva prensa” i “Moral y Política”. 
Camus havia trencat amb el partit comunista arran de la política repressiva i els pactes contranatura de Stalin. Els articles de Camus són plens de saviesa filosòfica marcats per el seu esperit rebel, lliure i honest. Escriu sobre la construcció de la nova Europa i denúncia els crims del franquisme començant per citar García Lorca, Machado i el mateix Lluís Companys.
Albert Camus se solidaritza en un acte públic contra les penes de mort contra onze militants cenetistes de Barcelona i Sevilla. El llibre també aporta la reproducció de documents interessant com els cartells dels actes públics contra l’Espanya franquista on intervé Camus. L’autor de L’home rebel simpatitza no solament amb els republicans, sinó sobretot amb els anarquistes i amb els militants de la CNT a França. Camus publica articles a Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, Le Monde Libertaire, CNT i L’Espagne Republicaine. El 1951 és present en un acte per commemorar el 19 de juliol, a la Casa de Catalunya a París, on parla de la vergonya que va sentir de França i dels països democràtics d’haver abandonat Espanya a mans del feixisme. El tercer apartat aporta les interessants cartes sobre la rebel·lia: “Rebeldia i conformismo”, “Rebeldía y política”, “Rebeldía y romanticismo” i “Rebeldía y servidumbre”. Finalment hi ha dos treballs sobre la situació espanyola de la postguerra: “España y la cultura” (1952), conferència pronunciada a la sala Wagram, on Camus denuncia les execucions de 5 anarquistes al Camp de la Bota de Barcelona el 14 de març de 1952; i “El pan y la libertad” al·locució feta a l’acte organitzat per el periòdic Solidaridad Obrera, a la Borsa del Treball de Saint-Étienne, el 10 de maig de 1953. Albet Camus, en la seva intervenció, va acabar dient: <<...com estem segurs que la llibertat no és un regal que es rep d’un Estat o d’un cap de la nació, sinó més aviat es conquereix a diari, gràcies a l’esforç de cadascú i amb la unió de tots.>>
 
Ferran Aisa-Pàmpols
(El Punt Avui, 4 d'abril de 2014)

noucentisme: literarura i art-4 / Ferran Aisa

4
 L’OBRA LITERÀRIA I ARTÍSTICA DEL NOUCENTISME

FERRAN AISA
 

(Josep Carner)

El noucentisme es va beneficiar de la política cultural de la Mancomunitat promoguda per Enric Prat de la Riba i Francxesc Cambó, els quals ja havien iniciat la transformació cultural catalana
des de la Diputació de Barcelona i van continuar-la des de la Mancomunitat. El noucentisme destaca tant en el camp literari com en l’artístic. En el camp de les lletres destaquen, a més del citat Ors, una gran munió de poetes com Josep Carner (1884-1970), anomenat el príncep de les lletres catalanes; Jaume Bofill i Mates “Guerau de Liost” (1878-1833), Josep Maria López-Picó (1886-1959), Josep Lleonart (1880-1951) i, entre alts Josep Farran i Mayoral  (1883-1956). També van seguir la tendència noucentista els poetes i escriptors: J. V. Foix, Carles Riba, Carles Soldevila, Tomàs Garcés, Joaquim Folguera, Josep M. Junoy, Marià Manent...  Durant aquests anys es creen revistes de tendència noucentista com Empori, La Il·lustració Catalana, D’Ací d’Allà, Papitu, La Revista, Almanac de Poesia, Civitas, Terramar, La Mainada, L’Idea o Feminal.
En el camp de la música destaquen els compositors Frederic Monpou (1893-1987), Eduard Toldrà (1895-1962), Enric Morera (1865-1942) i l’obra musical de l’Orfeó Català. Altres músics que van apropar-se a l’estètica noucentista són Joan Llongueras
(1880-1953), Narcisa Freixa (1859-1926) i Robert Gherard (1896-1970). 
n el moviment artístic destaquen els pintors: Joaquim Sunyer (1874-1956), Josep Togores (1893-1970) i la primera època de Joaquim Torres-Garcia (1874-1949). Dins d’aquesta
tendència hi ha altres artistes com Xavier Nogués, Josep Obiols, Feliu Elias “Apa”, Enric C. Ricart, Jaume Mercader... 
Els més rellevants escultors són Josep Clarà (1878-1958),autor de la Deessa per a la plaça de Catalunya de Barcelona; Arístides Maillol (1861-1944); Enric Casanovas (1882-1948) i Manolo Hugué (1872-1945).  Entre els arquitectes són els més coneguts:  Josep Godall (1882-1936),  Rafael Masó (1880-1935) i Francesc dissenyadors de jardins Nicolau Maria Rubió i Tudurí (1891-1981), que va treballar amb el francès  Jean-Claude.Nicolas Forestier (1861-1930).


Ferran Aisa-Pampols
(Mancomunitat de Catalunya, acció cultural i pedagògica,
Barcelona, 2014)

 

Mestres-Renovació pedagògica a Catalunya / Llibre F. Aisa (13)

BIBLIOGRAFIA FERRAN AISA-PÀMPOLS (S.XXI) -13

(Coberta del llibre de F.Aisa, Mestres, renovació i avantguarda pedagògica a Catalunya)

FITXA TÈCNICA:

Títtol: Mestres, renovació i avantguarda pedagògica a Catalunya
Autor: Ferran Aisa
Matèria: Assaig pedagògfic 
Idioma: Català
Disseny Coberta: Enric Satué sobre un detall del cartell del CENU: "Escola Nova, poble lliure"
Editorial: Edicions de 1984
(Barcelona, 2008)
Pàgines:: 238
Primera presentació: Llibreria Herder (19-11-2008). Presenta: Josep Cots i Jaume Sobrequés i Callicó.
Altres presentacions: Llibreria Alexandria (2-12-2008). Biblioteca Pública Arús (20-1-2009). Anònims de Granollers (16-5-2009). Llibreria L'illa de Mollet del Vallès (22-5-2009). 


 SINOPSI:

Aquest assaig fa un recorregut per la història de l'educació a Catalunya. És tracta d'un viatge pedagògic que s'inicia en els moments més "heroics" del segle XIX i estudia el procés de lluita, modernització i progrés dels mestres que van desenvolupar una gran tasca educativa tant a les escoles de les ciutats com a les escoles rurals. L'autor fa un repàs sobre quines eren les característiques de les escoles independents com ho foren les escoles laiques, l'Escola Moderna, l'escola dels ateneus, l'escola neutra i l'escola racionalista.
Analitza les escoles que basaven el seu component pedagògic en el catalanisme com l'Escola Sant Jordi o l'Escola del Districte II de Barcelona. L'assaig també fa referència a les iniciatives dels grans pedagogs catalans tant a les escoles pilot, les racionalistes o les del Patronat Escolar.com Francesc Ferrer i Guàrdia, Jordi Estrany, Joan Bardina, Pau Vila, Alexandre Galí, Artur Martorell, Josep Palau i Vera, Manuel Ainaud, Eladi Homs, Josep Parunella, Frederic Godàs, Pere Vergés, Rosa Sensat..., entre molts altres.
Aisa s'endinsa en el pensament avantguardista dels principals teòrics de la pedagogia i esbrina quina fou la seva influència en la renovació educativa a casa nostra, sobretot amb la implantació de l'Escola Activa.
S'immergeix en l'estudi dels planbtejaments educatius de Rousseau, Pestalozzi, Fröbel, Decroly, Dewey, Claparède, Ferrière, Giner de los Ríos, Maria Montessori,  Dalton, Freinet.. Tots ells creadors de corrents educatius que influiran  decisisvament en la renovació pedagògica durant el primer terç del segle XX, tant a l'etapa de la Mancomunitat com de la Segona República i la Guerra Civil. 
L'assaig recull l'experiènciad'avantguarda educativa protagonitzada pels pedagogs, mestres i alumnes que van realitzar una gran aventura revolucionària en el camp educatiu amb la constitució del CENU "una escola nova per un poble lliure" que, maluaradament, va haver de patir les conseqüències de la Guerra Civil, i fou eliminada pel franquisme.Finalment recorre l'exili i la repressió que van patir els mestres i repassa l'escola franquista i la lluita dels mestres per dignificar novament l'ensenyament. Mestres, renovació i avantguarda pedagogògica a Catalunya és una síntesi claroficadora de la història de la pedagogia a Catalunya, que pot servir d'eina a tots els que senten un interès per l'educació, tant per esbrinar el ric passat educactiu, però trambé per ajudar a entendre el present i a debatre el futur de l'ensenyament.

Parte de la victoria / 1-4-1939

AVUI FA 75 ANYS QUE VA ACABAR LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA..

(Franco preidint la primera desfilada de la victòria de 1939)

ÚLTIM PARTE DE GUERRA EMÈS DES DEL CUARTEL GENERAL DEL GENERALÍSIMO EN L'ANOMENAT III AÑO TRIOMFAL:

"EN EL DÍA DE HOY, CAUTIVO Y DESARMADO EL EJÉRCITO ROJO, HAN ALCANZADO LAS TROPAS NACIONALES SUS ÚLTIMOS OBJETIVOS MILITARES. LA GUERRA HA TERMINADO. EL GENERALÍSIMO FRANCO. AÑO DE LA VICTORIA. BURGOS, 1 DE ABRIL DE 1939."



LA DICTADURA FRANQUISTA

Però la guerra no havia acabat doncs per a la majoria de la població es va estendre la repressió, l'exili, la presó, la penúria, la mort. La victoria franquista era l'inici d'una dictadura que duraria quaranta anys. Els franquistes imposarien per la força de les armes el nacionalcatolicisme i la unitat de la pàtria amb la idea de José Antonio "España destino en lo universal". L'educació va retrocedir al segle XIX i les nacionalitats (Catalunya, Euskadi i Galiza) van deixar d'ensenyar en la seva llengua pròpia. La censura va ser aplicada amb una tònica general a tots els àmbits de la cultura, les arts i la vida sensera. El "ordeno i mando" va ser un model polític generalitzat durant tota la dictadura.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 1 d'abril de 2014)