Ferrer i Guàrdia, Ascaso, Durruti / Homenatge

HOMENATGE FERRER I GUÀRDIA, ASCASO I DURRUTI AL CEMENTIRI SUD-OEST DE MONTJUÏC EL DIUMENGE 24 DE NOVEMBRE DE 2013 ORGANITZAT PER "MUJERES LIBERTARIAS"


 

(Homenatge Durruti. Foto X.Rosselló-Tolosa)

(Rai Ferrer, Conxa Pérez, Joaquina Dorado, Antonina Rodrigo i Ferran Aisa. Foto X. Roselló-Tolosa)

FERRER I GUÀRDIA, ASDCASO I DURRUTI

FERRAN AISA
 
Aquí estem una vegada més davant d’un bocí de la història d’aquesta ciutat, de Catalunya, d’Espanya i del proletariat. Aquestes tres tombes que acullen les despulles de Ferrer i Guàrdia, Ascaso i Durruti són un símbol de la història de l’emancipació
humana. Francesc Ferrer i Guàrdia creia que a través de l’educació seria possible construir les bases d’un món nou a través de la tolerància i el pacifisme. Un món sense diferències socials ni propietats privades on l’home deixés d’ésser un llop per l’home.
Un món fraternal on dominaria la solidaritat i el recolzament mutu. Però ja sabeu que el poder estalert i l’Església no van permetre que el seu projecte d’educació i cultura en llibertat seguís endavant. A les primera oportunitat que van tenir van tancar-li l’escola i a la segona el van fer responsable de fets en què el pedagog no havia intervingut. Ferrer fou condemnat a mort i afusellat en el castell d’aquesta muntanya el 13 d’octubre de 1909
Francisco Ascaso també creia amb aquest món però la seva lluita per l’emancipació no solament passava per la cultura i l’educació, sinó per la conscienciació obrera de la seva condició de classe explotada que, per lliurar-se de l’opressió a que era sotmesa, havia de lluitar dia a dia per avançar cap el deslliurament. Ascaso va lluitar fins el final lliurant la seva vida a la Revolució morint el 20 de juliol de 1936 a l’assalt de les Drassanes.
Buenaventura Durruti era un obrer rebel afiliat a la UGT que va fugir d’aquest sindicat quan va veure que en lloc de lluitar per els treballadors, es dedicava a pactar amb l’enemic. Durruti va passar a la CNT i va ser lleial als principis anarcosindicalistes i a l’època més dura del sindicalisme a Barcelona, quan mataven els obrers pel carrer va organitzar un grup de defensa confederal “Los Solidarios”, amb Ascaso, García Oliver i altres companys i
companyes, per plantar cara als sicaris de la patronal. Aquesta generació de lluitadors llibertaris va patir presó, exilis i persecucions però el 19 de juliol de 1936 eren a la primera fila de la lluita dels carrers de Barcelona contra l’exèrcit revoltat contra la República. La victòria popular contra els militars rebels va significar l’inici d’una gran revolució social que va acabant essent pactada entre la CNT-FAI i el Govern de la Generalitat. Mentre el proletariat català autogestionava l’economia (fàbriques, tallers, comerços, serveis, transports i espectacles), Durruti sortia de Barcelona amb una Columna de milicians voluntaris que anaven a alliberar l’Aragó i a prendre Saragossa de les mans del feixisme. Als pobles alliberats naixia la revolució amb l’assemblea veïnal d’obrers i camperols que proclamaven el comunisme llibertari.
La Catalunya solidària va enviar els seus fills a lluitar i a morir a tots els fronts d’Espanya. La capital era assetjada per les tropes de Franco i allà van anar les milícies confederals comandades per Durruti. Fou precisament a Madrid, el 20 de novembre de 1936, on una bala sortida d’on fos va segar la vida dels més carismàtic lluitador anarquista Buenaventura Durruti. Les seves despulles van ser traslladades a Barcelona on se li va tributar un gran homenatge popular amb un gran manifestació de dol de mig milió de persones que va recórrer els carrers de la ciutat per acompanyar-lo en l’últim adéu fins el cementiri. El Durruti humà va desaparèixer però va restar la seva llegenda, la seva ètica i el seu comportament revolucionari. 
Salut!
 
Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 24 de novembre de 2013)

Joan Salvat-Papasseit / Placa carrer Urgell, 93

PLACA DEDICADA A JOAN SALVAT-PAPASSEIT SITUADA AL CARRER COMTE D'URGELL, 93 DE BARCELONA. DESCOBERTA EL DIA 2 D'OCTUBRE DE 2013


En aquesta casa va néixer
Joan Salvat-Papasseit
(Barcelona 1894 – 1924)
Poeta i escriptor d’avantguarda
“Som de la Llibertat i per la Llibertat
suara i per sempre.”


2 d’octubre de 2013

Salvat-Papasseit als Tres Pins de Montjuïc (1919)

Ajuntament de Barcelona
        



DESCOBRIMENT DE LA PLACA A JOAN SALVAT-PAPASSEIT AL CARRER COMTE D’URGELL, 93.


Ferran Aisa

La placa en rècord de Salvat-Papasseit és una reivindicació de la Mei Vidal i meva, des de que vam publicar l’any 2002 Joan Salvat-Papasseit, l’home entusiasta. Josep Maria Huertas Claveria secundava aquesta reivindicació en un escrit a La Vanguardia el 3 de juny de 2002. També vam portar la proposta a l’Arts Santa Mònica durant l’exposició dedicada a Salvat-Papasseit l’any 2010 i, finalment,  l’octubre del 2012, després de cercar el recolzament de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample i vam fer arribar la proposta a la Comissió de la Memòria Històrica de Barcelona que la va aprovar.
Joan Salvat-Papasseit va néixer el 16 de maig de 1894, segons consta en el Certificat de Naixement expedit al Registre Civil de Barcelona, al segon pis del carrer d’Urgell, 93 de Barcelona. Els seus pares Joan Salvat Solanas i Elvira Papasseit Orovitx eren barcelonins de la barriada de Sants i els seus avis eren naturals de pobles del Camp de Tarragona (Reus, Selva de Camp, Miravet d’Ebre i Pla de la Cabra, respectivament). La família Salvat visqué en aquest edifici, aleshores envoltat de fàbriques i solars sense construir, fins l’any 1911. Els Orovitx, familiars de la mare de Salvat, vivien molt a prop d’aquí a pisos a l’Esquerra de l’Eixample (Urgell, Consell de Cent i Aribau). Tres dies després Salvat era batejat a la parròquia de Santa Madrona del Poble-sec. El poeta ho rememora: <<Vaig néixer el dia 16 de maig de 1894. Pocs dies després era batejat a la parròquia de Santa Madrona, dins d’una tarda de pluja com una ostentació. Aquell dia a Montjuïc posaven en capella uns condemnats a mort. La ciutat, arraulida i poruga, no tenia respir. En fer-me cristià, el capellà va dir-los als qui em duien: “Nat amb aigua obstinada, morirà en foc potser...” Aquesta predicció mai no ha tingut tranquil•la a la meva pobra mare. (...)>>
Salvat-Papasseit va passar la seva infància en aquesta casa fins a la tràgica mort del seu pare (fogoner del vaixell Montevideo de la Cia. Transatlàntica). Aleshores va acollir-se com orfe del mar a la caritat de l’Asil Naval Espanyol vivint durant cinc anys a la corbeta Tornado ancorada al Port de Barcelona. Als dotze anys en sortir de l’Asil va començar a treballar de mosso de diverses feines. L’any 1911 la família Salvat (la mare i els dos germans, Joan i Miquel), deixaven el pis del carrer Urgell i anava a viure al carrer Gignàs de Ciutat Vella. Als vint anys guardava fusta al moll i escrivia a Los Miserables. Als vint-i-tres anys fundava la revista Un enemic del Poble. El 1918 es  casava amb Carme Eleuterio i aniria a viure al carrer Giné i Partagàs de  la Barceloneta. Aquell mateix any publicava Humo de fábrica i, un any després, començava la seva carrera poètica i d’avantguarda paral·lela a la seva malaltia de tuberculosi. En els darrers cinc anys de la seva vida va tenir dos filles (Salomé i Núria), va treballar de llibreter a les Galeries Laietanes (Gran  Via, 613) i va fundar una editorial anomenada Libreria Nacional Catalana, va escriure sis llibres de poemes (Poemes en Ondes Hertzianes, L’Irradiador del Port i les Gavines, La Gesta dels Estels, Les Conspiracions, El Poema de la rosa al llavis i Óssa menor), nombrosos articles a la premsa i una sèrie de contes dedicats a les seves filles (Els nens de la meva escala), va fer estades a diversos sanatoris per intentar pal·liar la seva malaltia. Hi va viure uns mesos al carrer Pujolet d’Horta i finalment al carrer Argenteria, 64 on el mes de febrer de 1924 moria la seva filla Núria i el 7 d’agost Salvat-Papasseit, quan només tenia trenta anys.
Salvat-Papasseit vaviure una vida breu però intensa. Fou un autodidacte convertit en pensador i home de lletres: socialista, llibertari, separatista, avantguardista, poeta...El tema social i el tema nacional per ell era una mateixa lluita. Així s’expressava Salvat-Papasseit: “Som de la llibertat i per la llibertat suara i per sempre. Allí on clami un esclau, allí nosaltres” (pensament a Un enemic del Poble); i “Catalunya és un nom i és una amada. Ai d’Ella si demà, en haver-la fet lliure, tornava contra nos (Missió per Catalunya).

Ferran Aisa-Pàmpols,
(Barcelona, dos d’octubre de 2013)

Lluís Companys / Commemoració afusellament

El 15 d'octubre de 2009 vaig ésser l'historiador convidat a glossar el president  Lluís Companys, en l'acte commemoratiu organitzat per ERC del Vallès Oriental, a la plaça Lluís Companys de Granollers. En el mateix acte van intervenir en nom d'ERC, Pep Coll i Isabel Sastre Alcalde.


 GLOSSA  A LLUÍS COMPANYS (El Tarròs, 1882-Barcelona, 1940)

Ferran Aisa

(El president Companys saludant en un acte públic)

Fa un parell de dies hem commemorat el centenari de l’assassinat “legal”, al Castell de Montjuïc, del fundador de l’Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia. Avui commemorem l’aniversari de l’afusellament del president de Catalunya, Lluís Companys i Jover (El Tarrós-Lleida, 1882-Barcelona, 1940). Fa seixanta-nou anys que el govern franquista el condemnava a mort i l’assassinava també al Castell de Montjuïc. Ferrer i Guàrdia i Companys, marcats per un mateix afany de justícia i llibertat, foren eliminats de la mateixa manera per l’Espanya negra i inquisitorial. Per l’Espanya enemiga de Catalunya i de la llibertat.
Lluís Companys va sentir de molt jove inquietuds polítiques, des dels setze anys va estar al servei del seu país. Les seves tres principals preocupacions eren: l’educació del poble, la llibertat de les persones i la de Catalunya. A la Universitat va participar amb els seus amics Francesc Layret i Humbert Torres, a la fundació de l’Associació Escolar Republicana.  Va donar classes a l’Extensió Universitària per Obrers de la Universitat de Barcelona i fou un dels fundadors de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona.
Lluís Companys va participar per primera vegada en un míting, el 31 de març de 1901, a la plaça de toros “Les Arenes”, aleshores tenia 19 anys, defensant les idees federalistes republicanes. La seva militància política va passar per tot el ventall de partits nacionalistes i republicans d’esquerres: la Unió Republicana, el Bloc Autonomista Català, la Unió Federal Nacionalista Republicana. La seva inquietud político-social el van portar al periodisme, fundà La Barricada, i col·laborà, entre altres publicacions, a La Aurora i a La Publicidad. 
L’any 1915-1916 prossegueix la seva tasca política a la Joventut Republicana de Lleida, fent propaganda dels seus ideal recorre les terres de ponent en una tartana per fer conferències i mítings. En alguns d’ells coincideix amb el seu amic i paisà Salvador Seguir “El Noi del Sucre”.
 L’any 1917, conjuntament amb Francesc Layret i amb Marcel·lí Domingo, és cofundador del Partit Republicà Català i el periòdic La Lucha, portaveu de l’esmentat partit. Aquell mateix any és elegit regidor a l’Ajuntament de Barcelona en representació del Districte Cinquè, el popular Barri Xino. El PRC s’acosta al potent moviment anarcosindicalista a través dels seus militants més influents: Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, Martí Barrera, Simó Piera, Pere Foix i Josep Viadiu. Barcelona, després de la Vaga de la Canadenca, viu moments de delicada vida político-social amb l’aparició del pistolerisme, l’aplicació de la Llei de Fugues i les detencions governatives indiscriminades. Francesc Layret i Lluís Companys posen el seu gabinet d’advocats al servei de la defensa dels militants cenetistes. Lluís Companys també és detingut per ordre governativa per la seva implicació en la lluita social. El 30 de novembre de 1920 són deportats al Castell de la Mola a Maó  Lluís Companys, Salvador Seguí, Martí Barrera i altres militants de la CNT. El mateix dia el seu amic Francesc Layret és assassinat al sortir de casa seva per anar a protestar al governador les detencions Tres anys més tard els pistolers a sou de la patronal assassinaran a Seguí “El Noi del Sucre”, l’enterrament serà presidit per Lluís Companys.
Mentre Companys és a “La Mola” els seus amics del partit republicà el presenten a les eleccions per cobrir la vacant que Layret ha deixat a Sabadell. Els republicans i els obrers sabadellencs es mobilitzen i l’acta serà per Companys que aconseguirà 3.532 sufragis, quatre-cents més que el representant de la Lliga. El triomf electoral provoca el seu alliberament. Company  des del seu escó va defensar la llibertat sindical i va combatre la hipocresia de la burgesia catalana, que permetia el manteniment de pistolers a sou, amb el beneplàcit del governador general Severiano Martínez Anido i del cap de la policia general Miguel Arlegui. Lluís Companys, a més, va participar activament en el debat que promovia l’Ateneu Enciclopèdic Popular, aleshores presidit per Jaume Aiguader i Miró, per la pau i contra el terrorisme a Barcelona.
Lluís Companys, fill d’una família benestant de la pagesia lleidatana, fundà l’any 1922, la Unió de Rabassaires de Catalunya; una organització sindical per defensar la gent del camp; i també el periòdic La Terra.
Durant la dictadura de Primo de Rivera és detingut diverses vegades, la darrera el 30 de setembre de 1930. Des de la Presó Model col·labora en la creació del Comitè Revolucionari de Catalunya, que formen: republicans, socialistes, comunistes i cenetistes. En sortir de la presó farà d’enllaç entre els partits republicans catalans i el Grup “L’Opinió” amb la intenció de formar un nou partit republicà, d’esquerres i nacionalista, així naixerà  l’Esquerra Republicana de Catalunya, que serà hegemònica a Catalunya fins l’any 1939.
En el míting de tancament de campanya per les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, Companys diu: 

<<Lluitem per Catalunya, perquè per les altres coses hi ha molts homes que poden lluitar, però per Catalunya només podem lluitar els catalans.>>
 
El dia 14 d’abril es proclamava la República a tot Espanya. A Barcelona es va proclamar abans que a Madrid, i fou precisament Companys l’encarregat de fer-ho des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Els regidors elegits es dirigeixen sense esperes protocol·làries a l’Ajuntament de Barcelona, i malgrat les protestes de l’alcalde Martínez Domingo, per l'acció directa li prenen la vara i proclamen la República.

<<Aquí la tens, Lluís –diu Aragay-  des d’aquests moments ets l’alcalde de Barcelona. Tot ha anat tan de pressa, mentre Martínez Domingo deixa buit el seient presidencial. El flamant Alcalde, sense vacil·lar, es dirigeix a la balconada de l’edifici. A la plaça de Sant Jaume hi ha unes dotzenes de curiosos que ignoren l’escena que s’acaba de desenvolupar, és quan Companys diu adreçant-se als reunits davant l’Ajuntament: -Poble de Barcelona! Els homes triomfants a les eleccions acabem de prendre possessió de l’Ajuntament i proclamem la República que és el règim promès al poble!->> 

A continuació hissen la bandera republicana i poc després una de catalana li fa companyia. Lluís Companys, durant la Segona República, ocuparà els càrrecs: alcalde accidental,  governador Civil de Barcelona, diputat, president del Parlament de Catalunya, ministre de Marina del govern republicà i, a la mort de Macià, president de la Generalitat.
El 6 d’octubre de 1934 proclamà l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, per aquest motiu serà detingut amb tot el seu govern i condemnat a 30 anys de presó. La victòria electoral del Front d’Esquerres del 16 de febrer de 1936, li permetrà gràcies a l’amnistia sortir de la presó i retornar a ocupar la presidència de la Generalitat de Catalunya.
Durant la guerra civil i la revolució, mantindrà un paper destacat com a president de Catalunya. Companys aconseguí l’establiment d’un pacte de totes les forces polítiques d’esquerres i dels sindicats, especialment amb la CNT-FAI, per a construir la nova Catalunya popular. Una nova Catalunya autogestionada, socialment avançada  i nacionalment, sobretot en la primera etapa del 19 de juliol de 1936 fins el maig de 1937,  independent d’Espanya.  Lluís Companys,fins el final de la guerra, va liderar Catalunya i la va defensar dels seus enemics. Precisament pel seu lliurament a la defensa de la  causa de la llibertat i de Catalunya, per tot allò que representava fou detingut a París pels vencedors que no van dubtar en cercar la col·laboració de la Gestapo. Els franquistes van voler eradicar el símbol de Companys i en una farsa de procés militar fou condemnat a mort i afusellat el 15 d’octubre de 1940 als fossars del Castell de Montjuïc.
I per acabar citaré els clams que pronunciava Companys al final dels seus discursos: <<Catalans, visca Catalunya, visca la llibertat!>>
 
Ferran Aisa i Pàmpols
(Granollers, 15 d’octubre de 2009)