Mostrando entradas con la etiqueta El Punt-Avui/Cultura. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta El Punt-Avui/Cultura. Mostrar todas las entradas

30/9/17

Kid Tunero - Xavier Montanyà / Ferran Aisa


EL CABALLERO DEL RING. KID TUNERO

XAVIER MONTANYÀ

Edita: Pepitas de Calabaza (Logronyo, 2016)

Pàgines: 202

Preu: 17.50 euros

BIOGRAFIA: FERRAN AISA



KID TUNERO: UNA ESTRELLA DEL RING



El periodista Xavier Montanyà especialista en treballs d’investigació, tant periodístics com audiovisuals, entre els quals hi ha Granado y Delgado, un crimen legal; Winnipeng: palabras de un exili i, entre altres, Joan Peiró i la justícia de Franco; també

n’és autor de llibres com Pirates de la llibertat; La gran evasió; El cas Vinader; i, ara presenta una cuidada i meticulosa biografia del boxejador Kid Tunero, cubà arrelat a Barcelona on va viure gran part de la seva vida. Xavier Montanyà ha realitzat un magnífic treball d’investigació d’una persona, d’un temps i d’un esport que molts han volgut enterrar. . Un treball que val la pena gaudir-lo per sentir com vibrava la boxa a Barcelona. Kid Tunero, el cavaller del Ring, havia nascut l’any 1910 a la població de Victoria de las Tunas, a l’Orient de l’illa de Cuba, la província de Fidel Castro. El seu veritable nom era Evelio Celestino Mustelier, fill de pare negre i mare blanca, propietaris d’una petita bodega. Des de ben jove es va aficionar a la boxa que,

Cobetrta del llibre de X. Mpntanyà
aleshores, era una esport molt popular arreu i a Cuba hi havia molts bons boxejadors, però sobretot destacava el mite de dos grans campions nord-americans Jack Johnson i Jesse Willard, que pujaren al ring de l’Havana l’any 1915. L’afició per la boxa anava en augment i nois com Evelio es van sentir cridats per aquest esport imitant el gran campió negre Jack Johnson. La biografia de Montanyà és molt més que això, el seu relat és la història de tota una època, un retrat magnífic de la situació de la boxa al segle XX, amb la seva dimensió humana i el seu contrapunt de la lluita contra el racisme. Trobem el moments històrics de la història del pugilisme i en el seu rerefons descobrim l’ambient de la boxa a Barcelona, així com d’altres llocs de la península i de Cuba. Kid Tunero participa en combats en diversos països: Estats Units, Sud-Amèrica, Portugal, França... A Barcelona la boxa bellugava milers de persones que omplien les places de toros, el Gran Teatre Olympia o l’Estadi de Montjuïc. Un d’aquest boxejadors d’èxit fou Kid Tinero. Xavier Montanyà, al pròleg del llibre, fa saber que va tenir la sort de conèixer a Tunero durant els anys vuitanta del segle passat a Barcelona: “Sabía que era un hombre -diu Montanyà- muy respetado que le llamaban <<el campeón sin corona>>, <<el Caballero del ring>>, o <<el hombre de un solo golpe>> porque cuando debutó no solían pasar del primer asalto.” Kid Tunero havia conegut a Ernest Hemingway, el qual sentia per ell una profunda estima que la va materialitza amb un sincer elogi del boxejador cubà, al que considerava el millor atleta que havia donat Cuba i del qual afirmava que era: “simple i pur com el pa, com l’or.” Tunero va fer combats no solament a Cuba, sinó a Espanya i a França i sobretot a Catalunya on va arribar a ésser un veritable mite. El seu darrer combat fou l’any 1948, aleshores es retira del ring, però no de la boxa, doncs continuà com preparador de joves púgils. Els anys vuitanta del segle passat Xavier Montanyà, aleshores jove periodista, havia conegut a Kid Tunero i

s’havia proposat fer un documental seguint la vida del boxejador, però no hi va trobar finançament, per sort, ara tenir aquesta estupenda joia literària que recull els moments estel·lars del cubà arrelat a Catalunya, descobridor i preparador de grans campions mundials com José Legrá i Alfredo Evangelista. Kid Tunero va acabar la seva vida oblidat dels llorers de la glòria, resistia com podia en una petita habitació al Club de Boxa Segle XX al carrer Ferlandina del barri del Raval, i fou a la ciutat de Barcelona on hi va morir la tardor de any olímpic de 1992

Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt-Avui, 17 de setembre de 2017

26/5/17

La Criolla - Paco Villar / Ferran Aisa


LA CRIOLLA. LA PUERTA

DORADA DEL BARRIO CHINO

Paco Villar

Edita: Comanegra i Ajuntament de Barcelona

(Barcelona, 2017)

Pàgines: 253

Preu: 22 euros

Història: Ferran Aisa






LA CRIOLLA: UNA CRÒNICA DE MÓNS DESAPAREGUTS



Paco Villar (Barcelona, 1961) és un dels grans especialistes en la crònica històrica de Barcelona. Els seus estudis sobre aspectes de la ciutat com els cafès o els banys són ja treballs clàssic, però, sobretot, destaquen per les recerques que ha fet sobre el popular, mític i ja desaparegut Barri Xino de Barcelona. De la seva gran crònica d’aquest barri canalla Historia y Leyenda del Barrio Chino, l’editorial La Campana ja en porta dues edicions. Ara ha tornat a les arrels del Xino amb una nova crònica sobre el desaparegut cabaret, dàncing o el que sigui anomenat La Criolla, un establiment que només en 11 anys d’existència va deixar pòsit a la història canalla dels baixos fons de Barcelona. Villar ha recuperat aquells mons desapareguts del Barri Xino amb tota la seva essència que tenia el seu epicentre a la zona més portuària que anava per una banda de les Drassanes o Portal de Santa Mònica a Conde del Asalto (ara Nou de la Rambla), i per l’altra de la Rambla al Paral·lel. Un espai on la vida bohèmia i canalla es barrejava amb la classe treballadora que vivia en els inhòspits habitatges d’aquests carrers. Molts d’aquests carrers avui desapareguts a causa dels bombardejos feixistes durant la guerra i per la piqueta municipal. Entre els edificis desaparegut hi ha el de la Criolla, que era situada al número 10 del carrer del Cid, a causa del bombardeig que va patir aquesta zona de Barcelona el 24 de setembre de 1938. Paco Villar per elaborar el seu treball, La Criolla, la Puerta dorada del Barrio Chino, ha tingut accés a un valuós material documental, el llibre de firmes de visitants il·lustres, una veritable joia amb 535 dedicatòries i 43 dibuixos, entre els qual hi ha el d’Opisso, Apel·les Fenosa, Josep Viladomat i Emili Ferrer. En el darrer capítol del llibre es reprodueixen diversos dibuixos i les dedicatòries dels visitants nacionals i estrangers de la Criolla. Paco Villar ha realitzat una gran recerca de camp per donar-nos a conèixer tots els detalls d’aquesta famosa sala de festes freqüentada per bohemis, anarquistes, republicans, burgesos llibertins, marineres, prostitutes, transvestits, camells, carteristes, borratxos, cocaïnòmans, pistolers, militars, escriptors, artistes i tota mena de mamífers de la nit en busca de plaer, alcohol, droga, però, sobretot, diversió. Un local on era possible veure l’anarquista d’acció com transvestit de Flor de Otoño, lloc de conspiració d’anarquistes i de republicans. La Criolla va traspassar fronteres i es va internacionalitzar amb la presència d’escriptors com Pierre Mac Orlan, Francis Carco, Georges Bataille, Jean Genet, Simone Weill o els actors Douglas Fairbanks (pare i fill). La Criolla, com recorda Villar, va fer-se famós a través dels articles del periodista Francisco Madrid sobre els baixos fons de Barcelona a la revista El Escándalo o de Josep Maria Planes autor també d’un reportatge sobre la mítica sala del Barrio Chino. Un món desaparegut on fins i tot hi havia la Miss i la Reina del Barrio Chino. L’autor arrodoneix la seva crònica parlant d’altres locals veïns de La Criolla com meublés, sales de festa, balls, bars o altres caus de vici del barri  com Cal Manquet, Cal Sagristà, Wu Li Chang, La Mina o La Taurina on era possible veure actuar a una nena que es deia Carmen Amaya.

La Criolla i la majoria d’aquests locals van desaparèixer amb la irrupció de la moral anarquista durant la guerra civil contrària a la prostitució i als vicis considerats fills del capitalisme. El bombardeig dels avions italians va deixar la zona desbastada. Paco Villar ens ofereix una gran crònica de la Barcelona canalla dels anys vint i trenta que val la pena llegir per entendre millor l’essència real d’aquesta ciutat, però, sobretot, d’un barri i d’uns mons desapareguts.

Ferran Aisa-Pàmpols
El Punt Avui, 21-5-2017

25/11/16

Duchamp - Antonio Orihuela / Ferran Aisa


LA CAJA VERDE DE DUCHAMP

Y OTRAS ESTAMPAS ILUSTRADA

Antonio Orihuela

Edita: El Desvelo (Santander, 2016)

Pàgines: 192

Preu: 22 euros

ASSAIG 



LA CAIXA DE LES IDEES DE MARCEL DUCHAMP

FERRAN AISA






Antonio Orihuela (Moguer, 1965), Doctor en Història per la Universitat de Sevilla, és historiador, assagista, professor, gestor cultural i, sobretot poeta. Orihuela és un dels màxims exponents de l’anomenada poesia de la consciència crítica ibèrica i coordinador de les trobades poètiques de “Voces del Extremo” a la Fundació Juan Ramón Jiménez de Moguer (Huelva). Orihuela és autor d’una vintena de llibres de poesia amb títols com Todo el mundo està en otro lugar (2011). Cosas que tiramos a la basura (2012), Autogobierno (2012)La guerra tranquil·la (2012), El amor en los tiempos del despido libre (2014) i, darrerament, Salirse de la fila (2015) i Palos (2016). D’Antonio Orihuela ja hem parlat, a aquestes pàgines del suplement de Cultura, d’altres llibres com l’assaig Poesía, Pop y Contracultura en España (1-3-2013) o el volum de la seva obra poètica completa Esperar sentado (2-5-2014). Com historiador és autor d’un llibre sobre la repressió a Moguer durant la Guerra Civil i com assagista ha publicat els següents: Libro de tesoros (2007), Libro de las derrotas (20080 i Palabras raptadas (2013). Ara presenta la seva nova obra La caja verde de Duchamp publicada per la editorial càntabra “El desvelo”. Marcel Duchamp, l’any 1912, va idear la caixa verda, un receptacle on amagava bocins de paper amb idees i altres apunts que se li ocorrien en qualsevol moment del dia. Dins de la caixa verda podia anar a parar qualsevol cosa que servís per activar la ment i que fos d’utilitat a l’artista per la seva creació. Antonio Orihuela amb el seu assaig, com si fos un treball d’arqueologia, fa un recorregut per la història de l’art des de la Grècia clàssica fins la nostra època postmoderna amb certa ironia, i sense que falti la crítica des de la seva mirada llibertària. L’autor ha dividit en dues parts, la primera consta de setze assaigs on a través d’una visió brillant i amb un cert humor desxifrar els simbolismes, els codis secrets i els misteris amagats en les obres d’art que van confluir en l’obra Marcel Duchamp, un dels artistes més importants del segle XX. Orihuela per arribar a la seves conclusions sobre l’artista francès es passeja a través del temps analitzant les obres de pintors com Masaccio, Caravaggio, Jan Van Eyck, Antonello da Messina, François Clouet, Jean Cousin, entre altres. L’autor es dedica a entaular un diàleg amb les obres referenciades convertides alhora en fragments d’un missatge, peces de puzle que hem d’anar traient de la caixa verda.  Orihuela, tot parlant del “monomito” cita Joseph Campbell que, a L’heroi de les mil cares, afirma que sempre estem contant la mateixa història. En aquest llibre, el món de la realitat i el món de la visió a través dels símbols es donen la mà amb les metàfores, els jocs dels miralls fins l’infinit, les espirals que ens porten des del laberint de Cnosos fins als museus de curiositats, els taulers i les peces d’escaig. Són caixes dins de les caixes tal com ho va construir Duchamp. La segona part del llibre està dedicada íntegrament a Marcel Duchamp. Antonio Orihuela a través de cinc assaigs presenta al gran artista francès i quines han estat les seves influències més directes en la seva obra. La caja verde de Duchamp en realitat està construït amb la idea que el lector pugui continuar traient els fragment que resten amagats dins de la caixa. Una bon i entretingut assaig que val la pena llegir per apropar-se sobretot i descobrir a aquest escriptor i al seu peculiar univers creatiu.

Ferran Aisa-Pàmpols (Publicat al suplement de Cultura d'El Punt Avui, 20 de novembre de 2016).

21/8/16

El present medieval / Ferran Aisa


EL PRESENTE MEDIEVAL

Bárbaros y cruzados en la política actual

Tommasso di Carpegna Falconieri

Editorial: Icaria – Antrazyt

(Barcelona, 2015)

Pàgines: 350

Preu: 20 euros

ASSAIG  FERRAN AISA



L’EDAT MITJANA EN PRESENT



Tommasso di Carpena Falconieri es investigador i professor d’Història Medieval de la Universitat de Urbino. Els seus principals treballs s’han centrat en la Història de Roma, la Iglesia romana i la Itàlia central. En el seu darrer treball estudia l’Edat Mitjana, però des del punt de vista que se li ha donat en els darrers temps des d’arreu de la societat. Avui en dia es presenta el model medieval com un punt d’inflexió d’on extreure models per entendre el món actual. I aquesta interpretació tan serveix per explicar contes de fades com per definir la nova croada entre l’Islam i Occident com per explicar tota mena d’històries imaginàries de templaris i cavallers justiciers. Contes de fades del nostre temps barrejat amb el tradicionalisme catòlic i les inventades festes medievals o mercats turístics de molts pobles d’occident. El retorn a l’edat medieval s’utilitza sovint per explicar l’aparició dels “nous bàrbars”, el “xoc de civilitzacions” i el terror a la final del món. Tot val per parlar de l’aspecte medieval en els nostres dies, la majoria de vegades es fa servir la idea medievalista sense coneixement de causa. Per a un són els segles foscos, per uns altres, en canvi, són els temps heroics dels cavallers amb fins justiciers. Tommasso di Carpena analitza nombrosos aspectes de la funció mítica que representa l’Edat Mitjana per a molts grups polítics. Aquesta actualització de l’Edat Mitjana, segons el professor di Carpena, és la majoria de les vegades una “tradició inventada” que no respon a la realitat del que va ser realment aquella fascinant època de la Humanitat. Fins i tot argumenta com molts  pobles europeus durant el segle XIX van idear reconstruccions històrico-socials de signe utòpic, en què es parla de l’existència de societats que vivien un protocomunisme, una veritable  solidaritat de classe que no coneixia la propietat privada. Per una altra banda hi ha tota la parafernàlia de la fe que va reconstruir imaginàriament l’Edat Mitjana, en realitat, diu l’autor, “una part gens irrellevant del que considerem com autènticament medieval és fruit del pensament restaurador catòlic i anglicà, neotomista, antiil·lustrat, antiprogressista i antimodernista dels segles XIX i XX, fou en el segle XIX quan es va començar a pensar en l’Edat Mitjana com en la gran època de la fe única, lliure encara de les lluites entre les diverses confessions. La idea d’una Europa unida en el cristianisme fou el somni d’Innocenci III i, sis-cents anys després  fou el somni de Novalis. (...) Aquest projecte medieval i aquest lament romàntic és el que ha unit veritablement EuRopa a l’entorn del cristianisme.” Tommasso di Carpena amb el seu assaig des de l’època medieval fins els nostres dies i cerca tots els paral·lelismes possible, convertint la seva anàlisi en una eina per observar d’una manera original la societat contemporània i tots els viaranys que prenent per retornar o convertir el nostre present al segle XXI en una nova Edat Mitjana.

Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 21-8-2016)








18/5/16

Doris Ensinger-Luis Andrés Edo / Ferran Aisa


AMOR Y ANARQUÍA

Mi vida en Alemania y con Luis Andrés Edo

Doris Ensinger

Icaria (Barcelona, 2016)

Pàgines: 463

Preu: 25 euros

MEMORIA  FERRAN AISA

Resultado de imagen de doris ensinger amor y anarquia

PASSEIG PER L’AMOR I L’ANARQUIA

Doris Ensinger va néixer l’any 1944 sis mesos abans de l’acabament de la Segona Guerra Mundial a una població propera a Magdeburgo. on va passar els quatre primers anys de la seva vida fins que l’any 1948 la família va fugir d’aquesta zona ocupada per els soviètics per instal·lar-se a Urach una petita població del sud d’Alemanya. A partir d’aleshores va iniciar la seva formació escolar i, posteriorment, universitària. L’any 1964 inicià la carrera de traducció a la Universitat de Saarbrücken i serà aquí on viurà la revolta estudiantil dels seixanta que l’apropa a les idees llibertàries. Els anys setanta participa en el moviment alternatiu de Munich després d’haver viscut dos anys a Màlaga. El 1974 durant la revolució dels clavells visita Portugal i tres anys més tard viu in situ la primavera llibertària del 77 a Barcelona, on coneix al destacat militant de la CNT Luis Andrés Edo amb qui farà el seu passeig per l’amor i l’anarquia, convivint amb ell més de trenta anys fins a la mort del conegut llibertari el 2009. Doris Ensinger va desenvolupar la seva carrera professional com professora de la Facultat de Traducció de la Universitat Autònoma de Barcelona, dedicant-se a l’ensenyant-se de traducció, civilització i cultura. Aquesta apunt biogràfic de Doris Ensinger forma part d’aquest magnífic assaig memorístic que es va presentar el passat mes d’abril a la llibreria Rosa de Foc de Barcelona. El manuscrit original va ser publicat a Alemanya, per l’Editorial Barrikade amb el títol Erinnerugem on mein Leben mit Luis Andrés Edo. El nom del llibre publicat per Icaria és impactant, Amor y Anarquía, el mateix títol d’un dels discos més populars del cantant francès Léo Ferré. Doris Ensinger ha dividit el seu treball en dos apartats que són realment diferents entre sí i que podrien ser cadascú un llibre: “Mis años en Alemania” i “Los años en Barcelona con Luis Andrés Edo”. Cada una de les parts mostren d’una manera diferent però interessant la vida, la història i els grans combats d’una generació que va lluita contra la tirania i que van lliurar-se a fer tot el possible per fer real una societat més justa i més humana. Ara bé, cada una de les parts podria ser un llibre independent de l’altra encara que comunicats entre sí per una corrent que, com vasos comunicats, omplen de història un temps determinat la seva pròpia vida lligada a la de la seva generació. La primera part “Mis años en Alemania” és realment extraordinària en tots els sentits, tant des del punt de vista literari com del testimoni d’una època. Doris Ensinger parla amb tot detall de temes que van ser tabús a Alemanya durant molt de temps com la participació de membres familiars en el partit nazi, la persecució per oposar-te al règim o la de ser jueu, la tragèdia de la pèrdua de la guerra, l’ocupació soviètica, la dura postguerra alemanya i el descobriment de l’holocaust. La guerra freda i la creació dels dos blocs irreconciliables marcats pel comunisme de la URSS i els seus satèl·lits i el denominat món lliure de l’Alemanya Occidental recolzada per els Estats Units i l’aparició del denominat miracle econòmic alemany. Però les noves generacions no solament lluitaven contra el sistema autoritari, sinó que volien saber perquè havia triomfat el terror nazi i el gran silenci en què van viure moltes famílies l’ascensió de Hitler al poder. Tot un món silenciat que va trobar amb els joves estudiant dels seixanta i setanta els grans contestataris i van voler saber la veritat. Doris Ensinger fa memòria també de les lluites estudiantils filles del Maig del 68 i l’aparició de nous moviments polítics i de lluita contra el sistema capitalista, així com grups armats com l’anomenat Baader-Mainhof i fins i tot el recolzament solidari als emigrants que anaven a treballar a Alemanya i amb les lluites antifranquistes dels setanta. En fi, la primera part té una gran força literària com a les millors històries narrades per autors alemanys com Peter Weis o Gunter Grass. La segona part “Los años en Barcelona con Luis Andrés Edo” és una història d’amor i de passió per una persona que fou fidel a les idees llibertàries i al moviment anarcosindicalista, tant a l’època de l’antifranquisme com a la transició i també a etapes més recents com per exemple l’event celebrat a Barcelona el 1993, “Anarquisme, Exposició Internacional”. Doris Ensiguer segueix els passos del seu company, un home que pels seus ideals va patir molts anys de presó. Una història de amor lligada amb una llegenda barcelonina que comença quan el seu company la va portar a la Font de Canaletes per explicar-li que si bevia d’aquella aigua tornaria sempre a Barcelona, i ella s’hi va quedar per sempre com una barcelonina més, al seu pis de l’Eixample. En resum, podríem dir que aquesta segona part és un complement de les memòries que va escriure el seu company Luis Andrés Edo, La CNT en la encrucijada (Flor del Viento, 2006), però amb molts matisos nous i sobretot incrementat amb el testimoniatge de viatges i experiències quotidianes comuns i d’activitats socials que val la pena llegir per conèixer de primera mà una història d’amor i d’anarquia.

Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 15-5-2016)


17/4/16

Bakunin - V. Polonski- A. Nin / Ferran Aisa




BAKUNIN

Viatxeslav Polonski

Introducció: Ferran Aisa-Pàmpols

Editorial: Base (Barcelona, 2016)

Pàgines: 205

Preu: 16.90 euros

BIOGRAFIA


Coberta Bakunin


BAKUNIN, EL PRÍNCEP DE L’ANARQUISME

FERRAN AISA





La biografia de Bakunin de Viatxeslav Polonsky (traduït al català per Andreu Nin) és

una gran síntesi exhaustiva de la vida i l’obra del pensador anarquista i revolucionari

Mijail Bakunin (1814-1876). Polonsky no es deixa res essencial d’un dels

intel·lectuals més arrauxats del segle XIX, anomenats també revolucionaris romàntics.

L’autor narra la vida del príncep rus des de la seva infància a la cort tsarista, el seu pas

per l’exèrcit i la seva preparació per entrar com a funcionari de l’Estat. L’abandonament

de l’exèrcit i la fuga de casa dels pares de Sant Petersbourg per anar-hi a estudiar

Moscou. La seva afició a la filosofia el porta a freqüentar els cercles literaris de la

Universitat de Moscou. El seu pas per la Universitat de Berlín i la seva estada a Dresde

on participa en les seves primeres discussions polítiques i hi escriu els seus primers

articles i fins i tot l’assaig “Discursos escolars de Hegel”. Polonsky no es deixa res al

tinter i recrea l’ambient en què es desenvolupa Bakunin com si fos una novel·la

d’aventures. A partir de 1843 s’hi belluga amb gran facilitat per Europa, i amb el

seu amic Herzen viatgen a Zuric i a París. Mentrestant l’estat tsarista el posa en busca i

captura com insubmís per no retornar a Rússia i és condemnat en absència al

desterrament a Sibèria. El 1846 coneix a Karl Marx a Londres. L’any 1948 el trobem a

París per estar present a la revolució engegada aquell any per el proletariat. Fa amistat

amb George Sand i altres intel·lectuals francesos. Viatja a Brussel·les, Praga i altres

indrets connectant amb els grupuscles revolucionaris. Per les revoltes que es produeixen

a Dresde i a Praga, Bakunin és detingut i condemnat a mort, però commutada per

cadena perpetua. Uns mesos després és lliurat al govern austríac que també el té a la

seva llista negra pels fets de Praga. Després de passar una temporada a tres fortaleses

presó serà extraditat a Rússia. El tsar Alexandre III el tanca primer a la fortalesa de Sant

Pere i Sant Pau i des d’allà a Sibèria, on viurà de 1858 a 1861. A Sibèria es dedicarà a

donar classes d’idiomes d’aquesta manera coneixerà a qui serà la seva esposa Antonia

Kviatkovshy. Finalment aconsegueix escapar de Siberia embarcat de polissó en un

vaixell cap a Fukuyama (Japó) i d’aqui sortirà cap a San Francisco (USA). A Nova

York funda la revista Kólokol (La Campana). El 1862 retorna a Europa en vaixell via

Estocolm i d’aquí a Londres on es retroba amb la seva esposa. Entre 1864 i 1866 torna a

Recórrer Europa amb especial atenció a Itàlia on fa amistat amb Malatesta, Fanelli,

Cafiero... El 1867 funda la Lliga de la Pau i de la Llibertat i s’adhereix amb el seu grup

a la Internacional fundada tres anys abans a Londres per Marx. El 1868 funda la Lliga

de la Democràcia Socialista amb una gran força a Espanya, Itàlia, França i Suïssa. La

Internacional queda dividida en dos tendències la marxista o autoritària i la bakuninissta

o antiautoritària. Bakunin viu amb esperança la revolució de la Comuna de París on

l’AIT juga un paper fonamental. Les disputes entre bakuninistes i marxistes porten al

trencament de la Primera Internacional i el 1872 el Consell General de l’AIT decideix

expulsar Bakunin i els seus seguidors. Bakunin viu els seus darrers anys entre Itàlia

Suïssa i per guanyar-se la vida accepta l’oferta d’una editorial francesa de traduir de

l’alemany l’obra principal de Karl Marx, El Capital. Mentre treballa en aquesta traducció gegantína Bakunin mor a Berna l’1 de juliol de 1876.

Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 17-4-2016










10/4/16

Les dones de Buda-Josep Heras / Ferran Aisa


LES DONES DEL BUDA

Josep Heras

Editorial: Base

(Barcelona, 2015)

Pàgines: 103

Preu: 13,90 euros

NARRATIVA  FERRAN AISA



UNA HISTÒRIA SOBRE EL BUDISME



Josep Heras (Barcelona, 1949) és llicenciat en Filosofia i Psicologia per la UB i Màster per la Universitat de Deusto. Ha escrit un diccionari terminològic de budisme zen i actualment treballa en noves històries sobre el budisme. Heras és autor també de Ryokan, el monjo guillat (Base, 2014). L’autor d’aquest treball dona d’una manera planera l’existència i l’aventura de les dones que van ajudar a impulsar el budisme. La incorporació de la dona a la comunitat budista va ser una veritable revolució en una societat que la mantenia apartada de qualsevol protagonisme tant en el món de la religió com de la societat. Els ensenyaments de Buda , que va viure entre els segles VI i V abans de Crist, van ser recopilats en un tractat conegut com el Cànon Pali, que ba esdevenir la doctrina oficial. Josep Heras, escriu: “El Cànon, malgrat la seva intenció totalitzadora, presenta un notable dèficit de les dones a la comunitat budista, ja fossin laiques o monges, i es limita a unes quantes narracions que segueixen les pautes d’allò que en diríem vides exemplars o històries edificants. Al capdavall, no és més que el reflex d’una societat rígidament estratificada i d’una cultura masclista.” El budisme que va néixer al nord de l’Índia i al Nepal, va reeixí en diversos països, però avui és minoritària a l’Índia. L’autor de Les dones de Buda, a través de diverses històries narrades, traça la vida de disset dones que van viuen en primera persona el budisme. Al relat que porta per nom Ambapali, diu: “Ah, la bellesa, aquest do de la naturalesa que trastorna les voluntats de prínceps i plebeus. Com n’era d’extraordinària la bellesa de l’Ambapali.”  Els relats incloses en les pàgines d’aquest llibre descobreixen al lector les peripècies d’aquelles dones que van aconseguir un lloc en una història que els hi havia estat prohibida. A través de la lectura trobem els diversos noms en què ha estat citat aquest gran filòsof a Occident en la seva versió en sànscrit: Buda, Dharma, Nirvana, Karma...  Al relat titulat Kisa, escriu: “Quan en Sidharta es va asseure sota la figuera amb la voluntat de ni aixecar-se fins haver assolit la il·luminació. Mara ho va intentar tot per evitar que aquella decisió es fes realitat.” Cada un dels disset relats amb nom de dona es pot llegir com si fos una llegenda  Diuen que el budisme implica la pau interior o com un riu que flueix lentament per la nostra vida. En moments d’agitació política com els actuals és molt recomanable lectures com aquesta de Josep Heras, que et conviden a la meditació i reflexió sobre l’ésser humà i les seves immenses possibilitats vitals.  Un goig d’espiritualitat en mig del món foll en què vivim.  En el relat que porta per nom Isidasi, llegim: “Els camins del kharma són obscurs, com senders esborrats per fullaraques de moltes tardors. Sempre un moment a la vida en què hom es pregunta: -Per què em passa això a mi? Tant de bo disposéssim d’una capacitat que ens permetés contemplar allò que fórem, el més segur de que faríem canvis en el nostre present per guanyar l’esperança d’un altre futur.”


Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt.Avui, 25-10-2015)


26/3/16

Guerra Civil - Jaume Miravitlles / Ferran Aisa



VERITAT SOBRE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

Jaume Miravitlles

Introducció: Ramon Batalla Galimany

Editorial: Base (Barcelona, 2015)

Pàgines: 236

Preu: 18,90 euros

HISTÒRIA 



INÈDIT SOBRE LA GUERRA CIVIL



FERRAN AISA

L´Editorial Base publica un llibre inèdit del polifacètic Jaume Miravitlles i Navarra (Figuere, 1906-Barcelona, 1988). Amic de Dalí i de Buñuel va actuar en les seves dues primeres pel·lícules surrealistes com actor, Un chien andalou i Làge d’or. De jove va militar a l’Estat Català participant en els Fets de Prats de Molló de 1926. Per les seves activitats subversives va ser tancat a la presó. Durant la Segona República milità en el Bloc Obrer i Camperol fins l’any 1934 en què s’incorporà a l’ERC. Els seus escrits periodístic els trobem a L’Hora, L’Opinió i La Humanitat. Miravitlles va ocupar càrrecs rellevants durant la Guerra Civil ja fos primer al Comitè Central de les Milícies Antifeixistes com posteriorment al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Des del comissariat va crear la productora de cinema Laya Films i va conèixer nombrosos intel·lectuals que passaven per Barcelona com per exemple André Malraux.  A l’acabar la guerra es va exiliar a França i va dirigir la revista El Poble Català. Finalment va fixar la seva residència a Nova York on va viure fins l’any 1963 en què va retornar a Catalunya. Jaume Miravitlles fou autor de nombrosos llibres sobre la seva visió de la República, la Revolució i la Guerra Civil per exemple Episodis de la Guerra Civil Espanyola (1972) o Gent que he conegut (1980). El present treball Veritats de la Guerra Civil espanyola és un encàrrec que li va fer el president Companys al seu exili de París per donar a conèixer les “veritats” d’aquells fets històrics. Miravitlles va agafar la paraula i va redactar-lo des del punt de vista del govern de la Generalitat de Catalunya i especialment seguint els paràmetres del mateix Companys. El text d’aquest llibre ha restat inèdit fins ara. L’historiador Ramon Batalla Galimany, a la introducció, diu: “Aquest llibre és un intent, fet el mateix 1939, d’explicar què va ser la guerra i, sobretot, per què la República i el Govern català van perdre.” Jaume Miravitlles explica i analitza les diverses situacions que es van donar a Catalunya i a Espanya al llarg de la guerra i ho fa cercant els antecedents com són la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931, els diversos esdeveniments dels següents anys fins a arribar als fets del 6 d’octubre de 1934 i, ja entrant en matèria, tots allò que va viure Catalunya de 1936 a 1939: el 19 de juliol de 1936, l’actitud dels anarquistes, la incorporació de la CNT al Govern de la Generalitat, la posició dels comunistes (PCE-PSUC), els Fets de Maig de 1937, la repressió contra el POUM, l’arribada de Negrín i el govern de la República a Barcelona, la intervenció soviètica, l’ajuda de Hitler i Mussolini a Franco, el cop d’Estat Casado-Besteiro i moltes altres vicissituds que Miravitlles va viure de primera mà en aquells moments polèmics, tràgics però històrics de la Guerra Civil. Un llibre aclaridor de moltes coses que se saben a mitges tintes  però que ara agafen una més gran rellevància de “veritats” amb el testimoni de Jaume Miravilles.

Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 20 de març de 2016)







22/2/16

Justícia Popular - Guerra Civil / Ferran Aisa

JUSTÍCIA I GUERRA CIVIL
Els tribunals de justícia a Catalunya (1939-1939),
Pelai Pagès i Blanch
Editorial: Base (Barcelona, 2015)
Pàgines: 286
Preu: 19,95 euros
HISTÒRIA 


LA JUSTÍCIA DURANT LA GUERRA CIVIL


FERRAN AISA
 

(Coberta llibre Pelai Pagès)
Pelai Pagès i Blanc, és doctor en història i professor d’història contemporània de la Universitat de Barcelona des de 1975. Autor de nombrosos estudis sobre la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme y la transició i especialista en l’anàlisi del moviment obrer i dels nacionalismes de la història contemporània d’Europa. Entre les seves darreres obres hi ha La Comissió de la Indústria de Guerra, 1936-1938; Les lleis de la repressió franquista; Andreu Nin, una vida al servicio de la clase obrera; El sueño igualitario entre los campesinos de Huesca, colectivizacioines agrarias durante la Guerra Civil; entre altres. Ara torna a emprendre un treball important sobre la Guerra Civil, es tracta d’un tema bastant desconegut com és els dels Tribunals de Justícia de Catalunya en un període difícil de la nostra història recent. El professor Pelai Pagès estudia els diferents tribunals de justícia apareguts a Catalunya després del 19 de juliol de 1936, i ho fa tenint cura d’esbrinar les primeres actuacions des dels caos inicial fins a arribar a les iniciatives en justícia adoptades per la Generalitat de Catalunya. En aquesta primera etapa els tribunals van haver de fer front als judicis sumaríssim contra els militars i els civils revoltats contra la República. Seguidament s’endinsa en el paper jugat per el Tribunals Populars, que també jutjaven delictes comuns i, des de finals de 1937, els Tribunals Especials, que establiren un veritable “terror judicial” dictant nombroses penes a mort. Pelai Pagès ha fet recerca i ha estudiat els diferents tribunals populars no solament de Barcelona, sinó també Girona, Tarragona i Lleida. Per tant el monogràfic sobre aquesta temàtica és completament molt complert. A través dels diferents capítols del llibre podem veure de quina manera s’organitzaven els tribunals, quin era el seu funcionament i com desenvolupaven les seves activitats.  Pagès fa la història dels tribunals populars des dels seus inicis quan vençuts els rebels a Barcelona, un grup de militants de la CNT, encapçalats per l’advocat Àngel Samblancat, van confiscar el Palau de Justícia i van constituir el Comitè Superior de Justícia de Catalunya. Aquesta seria la primera etapa de la justícia revolucionària a Catalunya que durà fins el 26 de setembre de 1936 quan es van reorganitzar els Tribunals Populars, sobretot des de la Conselleria de Justícia que dirigia el dirigent del POUM, Andreu Nin. Pagès també s’endinsa en tots els moments de la justícia en les diverses etapes ja amb la influència del govern republicà amb l’ègida comunista. Els Tribunals Especials d’Espionatge i Ata Traïció, els Tribunals Especials de Guàrdia i el braç policial del Servei d’Investigació Militar (SIM). Finalment presenta un curiós document inèdit sobre els informes elaborats per un servei d’espionatge de la CNT sobre la vida pública i privada dels dirigents més destacats de la classe política catalana. Pelai Pagès manifesta a la introducció del llibre amb quina documentació s’ha basat per crear el corpus del seu treball, entre altres, els documents procedents de l’anomenada Causa General, i la que fa referència a l’activitat del Tribunal d’Espionatge i Alta Traïció de Catalunya  procedeix del fons de la Presó Model que es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Un magnífica recerca i un interessant llibre que forma gairebé un treball inèdit o poc treballat de la historiografia de la Guerra Civil espanyola, 1936-1939.

Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 21-2-2016)

12/1/16

Le paraules són punys de Jordi Martí Font / Ferran Aisa

EN AQUESTA EPOCA... LES PARAULES SÓN PUNYS
Jordi Martí Font
Pròleg: Xavier Díez
Editorial: 1979
Pàgines: 203
Preu:14 euros
ASSAIG 




SALVAR LES PARAULES A LA CONFUSIÓ DE BABEL


FERRAN AISA
 

Jordi Martí Font (Marça-Priorat, 1969) és Doctor en Filogia Catalana per la URV, i es declara anarquista i independentista de la nació insubmisa dels Països Catalans. Ha estat coordinador  de la revista cegetista Catalunya i, actualment, és conseller de
l’Ajuntament de Tarragona per la CUP. Ha col·laborat en diversos llibres col•lectius i ha recopilat els seus articles a la premsa en llibres com Ni Nadal ni Setmana Santa (2008) i Visions perifèriques de combat (2012); i, darrerament, ha recollit en un volum
La poesia obrerista de Llunas i Pujals. Jordi Martí Font,filòleg i professor de català, presenta ara un original assaig que, amb el títol Les paraules són punys, reflexiona sobre temes de rabiosa actualitat. L’autor en el primer apartat del llibre “En aquesta gra època”, manifesta: “Las paraules han esdevingut arma de guerra en aquest combat a mort que els rics d’arreu estan desenvolupant contra la majoria de persones del planeta. Pensar el llenguatge torna a ser bàsic per entendre com és que ens parlen de riquesa i tenim pobresa, i, cada cop més misèria.” Martí Font li dóna la volta a les paraules per saber que vol dir cada mot en el món actual i ho fa seguint els paràmetres que ens fan viure enganyats pensant que la llibertat és la llibertat dels mercats. També és conscient que el passat pot construir el futur i, com ell mateix diu, de fet ho fa. En l’aparta titulat “Dos de tres”, continua capficat en el món de la contaminació de la llengua des de la Bíblia amb Babel i la confusió de le paraules. Per acabar d’arrodonir la seva tesi arreplega al seu costat pensadors, publicistes i creadors universals que han fet servir les paraules per a un o un altre us des de Sòcrates fins a Hanna Arend, passant per Plató, Montaigne, Maragall, Sartre, Goebbels, Bretch, Orwell, García Calovo o Fuster., entre altres. Finalment, a “Tres de Tres” , Martí Font inicia el seu propi diccionari, doncs considera que fer un diccionari també pot ser fer una eina de no dominació. De l’A a la Z ens descriu coses reals del nostre món o millor dit del nostre temps. La primera paraula és “Acomiadar” i la darrera “Zapata”, entre mig, podem llegir les definicions d’Anarquia, Anticapitalistes, Aprendre, Assemblea, Canadenca, Catalunya, Classe Obrera, Crisi, Global, Història, Independència, Infectació, Maig del 68, Nació, Poder, Poeta, Política, Salut, Socialisme, Somiar, Utopia, Vaga, Violència... Jordi Martí Font, com un emulador de Chomsky o de Galiano recupera les paraules i tal vegada pretén salvar el mots en el sentit d’Espriu de la voracitat del Capital globalitzador del neoliberalisme. Xavier Díez en el pròleg afirma: L’obra a què s’enfronta és una reflexió de com la privatització del llenguatge ha implicat, en termes de Susan George, un pensament segrestat: una impotència  social  a l’hora de resistir-se a l’opressió del capitalisme despietat que hegemonitza el nostre entorn.” En definitiva l’assaig de Jordi Martí Font no fa més que vaticinar el que ja va plantejar George Orwell en la seva obra 1984. 



Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, novembre de 2015)
El Punt Avui, 17-1-2016)

24/12/15

Palop de Pascual Ulpiano / Ferran Aisa

PALOP JUEGA SUCIO
Pascual Ulpiano
Editorial: Base. Col•lecció Base Negra
(Barcelona, 2015)
Pàgines: 159
Preu: 10,95 euros
NOVEL·LA

PALOP, UN DETECTIU SENSE ESCRUPOLS 
 

FERRAN AISA
 


La barcelonina editorial Base ha iniciat una col·lecció de novel·la negra i ho fa presentant l’opera prima de Pascual Ulpiano. La col·lecció amb un format de butxaca apropiat per aquesta classe de narrativa que, a partir d’ara, Base anirà publicant. De moment la primera és de Pascual Ulpiano, Palop, juega sucio. L’autor que s’amaga rere d’aquest pseudònim és Alberto Valle (Barcelona, 1977), ha fet de periodista per diverses capçaleres, col·laborador d’emissores de ràdio i de la RAI italiana, a més de promotor de clubs musicals dedicats al  R&B i al Soul. Actualment treballa en una agència de comunicació i porta el programa de ràdio “El Aperitivo del Ritual”, a Ràdio Ciutat Vella. Fins ara havia només publicar l’assaig en italià “Alcuni Animali Danzanti” (Ultra Pop, Roma, 2007), amb Palop juega sucio debuta en el camp de la narrativa pulp.
Ulpiano inicia la seva carrera de narrador amb una molt bona novel·la, que tindrà continuació el pròxim febrer amb una nou lliurament centrat en el mateix personatge de la primera. La novel·la va ser presentada a la Llibreria Taifa de Gràcia amb Paco Camarada, de l’exllibreria Negra y Criminal, fent de mestre de cerimònies. Ulpiano ha creat un nou detectiu Palop, gairebé situat als marges del sistema que no té manies alhora d’acceptar els treballs més inusuals per intentar esbrinar-los. Ulpiano presenta així al seu detectiu: “Mi nombre es Florentino. Ya sé lo que pensarán <<menuda mierda de nombre>>, un motivo más para odiar a su padre>>. En mi caso no tengo más motivos que éste ya que al muy cabrón le faltó tiempo para largarse, justo després fe bautizarme. Sea como sea mi apellido es Palop, como el jugador de futbol; así es como me llama casi todo el mundo.” L’Agència per la que treballa Palop no té mai cap inconvenient per encarregar-li el treballs més bruts i en el cas d’aquesta història el rapte de la filla d’una ministra que ha estat segrestada per un grup terrorista. Palop sap com bellugar-se en certs ambients i sap quines cartes jugar per a que la noia segrestada sigui alliberada i els malfactors paguin amb plom la seva malifeta. La primera novel·la de Pascual Ulpiano no deixarà indiferent a aquells que volen passar l’estona llegint una bona història d’acció seguint al dur i enigmàtic Palop, que obre una nova sèrie de detectius a la literatura hispana. I, a no tardar, Palop tornarà...

Ferran Aisa.Pàmpols (El Punt Avui, 20-12-2015)

12/12/15

Les dones de Buda de J. Heras / Ferran Aisa

LES DONES DEL BUDA
Josep Heras
Editorial: Base
(Barcelona, 2015)
Pàgines: 103
Preu: 13,90 euros
NARRATIVA 

 

UNA HISTÒRIA SOBRE EL BUDISME

 FERRAN AISA

Josep Heras (Barcelona, 1949) és llicenciat en Filosofia i Psicologia per la UB i Màster per la Universitat de Deusto. Ha escrit un diccionari terminològic de budisme zen i actualment treballa en noves històries sobre el budisme. Heras és autor també de Ryokan, el monjo guillat (Base, 2014). L’autor d’aquest treball dona d’una manera planera l’existència i l’aventura de les dones que van ajudar a impulsar el budisme. La incorporació de la dona a la comunitat budista va ser una veritable revolució en una societat que la mantenia apartada de qualsevol protagonisme tant en el món de la religió com de la societat. Els ensenyaments de Buda , que va viure entre els segles VI i V abans de Crist, van ser recopilats en un tractat conegut com el Cànon Pali, que ba esdevenir la doctrina oficial. Josep Heras, escriu: “El Cànon, malgrat la seva intenció totalitzadora, presenta un notable dèficit de les dones a la comunitat budista, ja fossin laiques o monges, i es limita a unes quantes narracions que segueixen les pautes d’allò que en diríem vides exemplars o històries edificants. Al capdavall, no és més que el reflex d’una societat rígidament estratificada i d’una cultura masclista.” El budisme que va néixer al nord de l’Índia i al Nepal, va reeixí en diversos països, però avui és minoritària a l’Índia. L’autor de Les dones de Buda, a través de diverses històries narrades, traça la vida de disset dones que van viuen en primera persona el budisme. Al relat que porta per nom Ambapali, diu: “Ah, la bellesa, aquest do de la naturalesa que trastorna les voluntats de prínceps i plebeus. Com n’era d’extraordinària la bellesa de l’Ambapali.”  Els relats incloses en les pàgines d’aquest llibre descobreixen al lector les peripècies d’aquelles dones que van aconseguir un lloc en una història que els hi havia estat prohibida. A través de la lectura trobem els diversos noms en què ha estat citat aquest gran filòsof a Occident en la seva versió en sànscrit: Buda, Dharma, Nirvana, Karma...  Al relat titulat Kisa, escriu: “Quan en Sidharta es va asseure sota la figuera amb la voluntat de ni aixecar-se fins haver assolit la il•luminació. Mara ho va intentar tot per evitar que aquella decisió es fes realitat.” Cada un dels disset relats amb nom de dona es pot llegir com si fos una llegenda  Diuen que el budisme implica la pau interior o com un riu que flueix lentament per la nostra vida. En moments d’agitació política com els actuals és molt recomanable lectures com aquesta de Josep Heras, que et conviden a la meditació i reflexió sobre l’ésser humà i les seves immenses possibilitats vitals.  Un goig d’espiritualitat en mig del món foll en què vivim.  En el relat que porta per nom Isidasi, llegim: “Els camins del kharma són obscurs, com senders esborrats per fullaraques de moltes tardors. Sempre un moment a la vida en què hom es pregunta: -Per què em passa això a mi? Tant de bo disposéssim d’una capacitat que ens permetés contemplar allò que fórem, el més segur de que faríem canvis en el nostre present per guanyar l’esperança d’un altre futur.”

 Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 25-10-2015)