BALADA DELS TEMPS DIFÍCILS
Ferran Aisa
Hi ha gent que li encén un ciri a Santa Llúcia
perquè els hi guardi la vista; i altres a Santa Rita
perquè els hi arregli tot allò que sembla impossible.
Hi ha qui li posa julivert a Sant Pancràs
perquè els hi trobi feina; i molts s’adrecen a Sant Roc
perquè els lliuri dels mals; o perquè no a Sant Antoni
per trobar-hi un bon partit?
També, ai!, voldria jo, tenir un sant laïc:
un Bonaventura gloriós, un Salvador amable,
un Àngel purificador, una Frederica lluminosa
o una Ariadna que m’ajudés a sortir
del maleït laberint.
Tal vegada, a canvi d’això li oferiria
un petit poema d’amor o un pomell de flors,
potser així esclataria el miracle
i de cop tot seria diferent,
i hi així, com en el conte aquell,
sortiria corrent carrer avall, tot cridant:
-miracle, senyor rei,
miracle!...
Ferran Aisa-Pàmpols (poema del llibre inèdit La balada
dels temps difícils. Homenatge a Charles Dickens
autor de Hard Times, novel·la publicada el 1854).
24/12/12
Barcelona / nevada de 1962
 |
| (Postal de la plaça de Catalunya amb la nevada del 25 de desembre de 1962) |
BALADA DE LA GRAN NEVADA DEL 62
Ferran Aisa
Aquests dies de solitud, pluja i neu festiva arreu de la península,
tot passejant les meves cabòries per Barcelona, em vénen records d’aquell Nadal
de l’any seixanta-dos quan el pare ens despertà, era un matí fred,
tot dient-nos al meu germà, al meu cosí i a mi que estava nevant.
El balcó ja era ple de neu i el carrer començava a semblar una pista d’esquí,
amb vianants preocupats en no relliscar i amb nanos jugant a fer boles i ninots
amb el blanc regalat per la natura. A poc a poc, la ciutat canvià de color i el blanc radiant,
vestit de núvia, va anar omplint de llum tots els racons.
Aquell any seixanta-dos jo era un adolescent encara força creient
que anava i venia de l’escola, berenava pa, oli i sucre i imitava, apassionadament
els jugadors de l’època daurada del Barça: Kubala, Suárez, Eulogio Martínez...
Col·leccionava cromos Nestlé, escoltava programes de ràdio i llegia
el Capitán Trueno, el Jabato i El Guerrero del Antifaz.
Jugava pels carrers, places i terrats i somiava com un pardalet amb una noieta
més tendra que un pa tendre, noieta que em guaitava
des del seu finestral regalimat de flors.
Al terrat teníem el nostre refugi particular, la nostra illa del tresor,
i, des d’aquell lloc, la imaginació irradiava somnis i aventures
gairebé quimèriques a l’abast d’uns marrecs que érem nosaltres: el meu germà,
el meu cosí, el Titos i jo.
Naturalment vivíem un altre temps i encara no érem conscients
d’aquell temps de silenci en què es desenvolupaven fets històrics
dels quals érem testimonis: la mort de la Marylin, el bloqueig de Cuba
i la crisi dels míssils..., amb Kennedy, Castro i Kruschev
jugant a jocs perillosos per a la pau del món,
en plena guerra freda, quan els dies eren del color gris de Barcelona,
i els de la Navy es passejaven borratxos per la Rambla.
L’any 62 també fou l’any del mundial de Xile, amb Pelé, Garrincha i Amarildo
fent miracles amb la pilota als peus. L’octubre el miracle es deia “Love me do”,
que cantava un nou grup, The Beatles, que aviat esdevindria
l’amo del món musical. Esclatava l’èxit de West Side Story,
guanyadora de deu Òscars, amb la Natalie Wood bordant el paper de Maria
i els “Jets” i els “Shakers” enfrontats a mort;
i també fou l’any de l’estrena de la mítica saga de James Bond
amb l’Ursula Andress sortint del mar com una sirena...
I el nostre país dominat pel franquisme bullia amb el turisme estiuenc
mentre començava el boom econòmic espanyol. És a dir tot un altre món...
El setembre del 62 arribaren les pluges al Vallès amb desolació, tristesa i mort,
però per Nadal la gran nevada caiguda a Barcelona omplia d’il•lusions
els nostres somnis completament adolescents.
I tot aquests records m’han vingut de sobte mentre caminava pels carrers
de la vella ciutat, una nit nadalenca, en la solitud d’un segle
que, a poc a poc, ens diu adéu...
Els nius de la memòria de vegades ajuden a refer la història
i ens la mitifiquen a la manera d’aquells somnis que m’omplien
el cap de pardals. Aleshores el futur encara era molt lluny, per cert,
ja ha arribat el futur?
Probablement quan arriba ja és massa tard, però, com diu el vell adagi,
mentre hi ha vida queda esperança.
(Barcelona, desembre de 1996)
Ferran Aisa-Pàmpols (Poema del llibre inèdit Balada dels temps difícils)
20/12/12
Balada d'Agramunt / poesia Ferran Aisa
BALADA D’AGRAMUNT
Ferran Aisa
Terra dolça d’Agramunt
de torró i de xocolata,
si mireu cap amunt
hi veureu estels de plata.
Terra dolça d’Agramunt
sota la boira plantada,
si sentiu cantar Blue moon
és una festa senyalada.
Terra dolça d’Agramunt
plena de joia i d’art,
aquí si que hi ha un munt
de tresors com la Guinovart.
Terra dolça d’Agramunt
de romànica porxada,
Santa Maria d’Agramunt
a la plaça porticada.
Terra dolça d’Agramunt
ruta màgica de Viladot,
hi trobareu un bon punt
literari de gran dot.
Terra dolça d’Agramunt
a la ribera del Sió,
un bell poble en conjunt
harmoniós com una cançó.
Terra dolça d’Agramunt
de xocolata i de torró...
Ferran Aisa-Pàmpols (poema inèdit)
(Agramunt, desembre de 2011)
Ferran Aisa
 |
| (Espai Guinovart d'Agramunt) |
de torró i de xocolata,
si mireu cap amunt
hi veureu estels de plata.
Terra dolça d’Agramunt
sota la boira plantada,
si sentiu cantar Blue moon
és una festa senyalada.
Terra dolça d’Agramunt
plena de joia i d’art,
aquí si que hi ha un munt
de tresors com la Guinovart.
Terra dolça d’Agramunt
de romànica porxada,
Santa Maria d’Agramunt
a la plaça porticada.
Terra dolça d’Agramunt
ruta màgica de Viladot,
hi trobareu un bon punt
literari de gran dot.
Terra dolça d’Agramunt
a la ribera del Sió,
un bell poble en conjunt
harmoniós com una cançó.
Terra dolça d’Agramunt
de xocolata i de torró...
Ferran Aisa-Pàmpols (poema inèdit)
(Agramunt, desembre de 2011)
19/12/12
Catalanes medievals / Elisenda Albertí
CATALANES MEDIEVALS
Vint-i-quatre històries femenines de l’edat mitjana
Elisenda Albertí
Editorial: Albertí Editors (Barcelona, 2012)
Pàgines: 189
Preu: 16 euros
Les dones a l’edat mitjana
Ferran Aisa
Elisenda Albertí (Barcelona, 1960), compagina les seves tasques d’editora amb la d’historiadora. L’any 2004 va publicar Barcelona, perill de bombardeig! Barcelona sota les bombes, que recuperava documentació dispersa recollida per el seu pare Santiago Albertí. Darrerament s’ha especialitzat en narrar històries de dones barcelonines i catalanes de l’edat mitjana com Dames, reines, abadesses (2007) i Dones de Barcelona (2011). Ara presenta Catalanes medievals, vint-i-quatre històries femenines de l’edat mitjana. És un esplèndid i entretingut llibre sobre diverses dones que no van voler ésser només simples espectadores de la història, fins i tot algunes d’elles van convertir-se en protagonistes, malgrat viure en un món completament contrari a la condició femenina. Elisenda Albertí descriu amb tot detall no solament la vida d’aquestes dones, sinó també l’època en què van viure, l’edat mitjana, un temps marcat per la confrontació, l’obscuritat, les guerres i les misèries. L’autora ha escollit per la seva història tota mena de dones: pageses, abadesses, bruixes, propietàries, aristòcrates, escriptores... A través de les pàgines del llibre veurem com es belluguen enmig d’un món que és contrari al seu gènere, un món dominat per l’home. La valentia de les dones descrita per Albertí és sense dubte la gran valor que aporten a la societat del seu temps. Cada història ens trasllada a un espai diferent, però en el fons comú, és la lluita de la dona per recuperar la seva condició humana. Així podem veure com aquestes dones són heroïnes que participen en la vida social i econòmica de les terres catalanes. Amb el seu gran esforç les veurem mantenir la llar, participar en negocis, defensar la propietat o defensar els seus drets. Fundaran monestirs, hospitals, escoles o promouran la construcció de castells, ponts i camins. Algunes seran al costat dels seus esposos en el moment dels grans esdeveniments polítics: guerra, tractats de pau o judicis sumaríssims.
Durant els dos darrers anys cada vegada que sortia al balcó del meu pis barceloní m’abocava a la barana contemplava el Jardí Emma de Barcelona. El poc que podia saber d’aquest nom de dona me’l deia una placa situada a l’entrada al recinte del parc. Ara amb la lectura del llibre d’Albertí he pogut esbrinar de qui es tracta. Emma, nascuda l’any 882, era filla de Guifré I el Pilós, fou l’abadessa del monestir de Sant Joan de Ripoll. I com la història d’aquesta dona emprenedora , Emma de Barcelona, Elisenda Albertí, narra vint-i-tres altres històries de dones de vida exemplar que val la pena conèixer, doncs formen part de la gran lluita femenina per recuperar el seus drets i són també una part important de la història de Catalunya.
Ferran Aisa-Pàmpols
(El Punt Avui, 7 de desembre de 2012)
Vint-i-quatre històries femenines de l’edat mitjana
Elisenda Albertí
Editorial: Albertí Editors (Barcelona, 2012)
Pàgines: 189
Preu: 16 euros
Les dones a l’edat mitjana
Ferran Aisa
 |
| (Coberta llibre Catalanes medievals d'Elisenda Albertí) |
Durant els dos darrers anys cada vegada que sortia al balcó del meu pis barceloní m’abocava a la barana contemplava el Jardí Emma de Barcelona. El poc que podia saber d’aquest nom de dona me’l deia una placa situada a l’entrada al recinte del parc. Ara amb la lectura del llibre d’Albertí he pogut esbrinar de qui es tracta. Emma, nascuda l’any 882, era filla de Guifré I el Pilós, fou l’abadessa del monestir de Sant Joan de Ripoll. I com la història d’aquesta dona emprenedora , Emma de Barcelona, Elisenda Albertí, narra vint-i-tres altres històries de dones de vida exemplar que val la pena conèixer, doncs formen part de la gran lluita femenina per recuperar el seus drets i són també una part important de la història de Catalunya.
Ferran Aisa-Pàmpols
(El Punt Avui, 7 de desembre de 2012)
15/12/12
Charles Dickens / bicentenari
 |
| (Tarja de l'acte dedicat a Charles Dickens a British Council de Barcelona) |
Autogestió / teoria
Autogestió generalitzada
Ferran Aisa
L’autogestió és un sistema econòmic, social i polític basat en la gestió sobirana de l’individu dins de la col·lectivitat sense interferències jeràrquiques, és a dir sense que cap altre persona per damunt dels interessats dicti normes d’obligat compliment.
L’autogestió és la més pura imatge pràctica de l’acció directa, seguint aquella frase que diu: <<Si ningú treballa ni viu per a tu, que ningú decideixi per a tu.>>
L’autogestió aplicada a una col·lectivitat significa la col·lectivització o socialització dels mitjans de producció a través de tota la cadena productiva: primeres matèries, energia,
tecnologia, elaboració, distribució, venda o permuta. El mateix podem dir de la col·lectivització del camp o del mar. En el camp els camperols treballen la terra d’una manera col·lectiva tant per atendre la pròpia col·lectivitat com per abastir altres territoris rurals o urbans, a través de la venda sense intermediaris o del intercanvi de productes. En el mar la col·lectivització s’estén a la pesca, la marineria, els treballs del port, el transport de mercaderies, etc. L’autogestió també abraça els serveis públics o comuns, administració, consum, transport,sanitat, ensenyament, espectacles públics, ciència, cultura, art, oci, esport, turisme...
La col·lectivització significa posar en mans de tots tot allò que només era dirigit administrat i explotat per uns pocs d’una manera vertical. La col·lectivització és un sistema social basat en la pressa de decisions horitzontals a través de l’Assemblea General.
Per arribar a l’autogestió generalitzada e implantar un sistema col·lectivitzador des d’un sistema capitalista és necessari expropiar els grans terratinents, els monopolistes, els grans capitalistes, els financers, els banquers i en general a tots aquells que usurpen
la propietat i el bé social sota la protecció de la llei burgesa i el pes repressiu de l’Estat, acaparant per a si el fruit del treball aliè tant de la producció com de la propietat de la terra.
Amb la col·lectivització de la societat a través de l’autogestió generalitzada, aquesta tendeix a equilibrar la balança de les injustícies i anivellar la feina del camp amb el de la ciutat. Amb l’autogestió el sistema de producció s’humanitza d’una manera racionalista. Abolit el sistema de producció capitalista, amb la col·lectivització autogestionada, desapareix el produir per produir, l’etern creixement tant destructiu per a la natura i per el
medi ambient. La col·lectivització vetlla, aleshores, per produir només el necessari, és a dir, allò que realment fa falta per satisfer les necessitats bàsiques de la societat i elimina les superflues o innecessàries.
El repartiment del treball, de l’oci i de la cultura són fonamentals en una societat autogestionària, sobretot perquè tothom ha de tenir els mateixos drets i estreure d'ella els mateixos beneficis. En una societat autogestionària es desterra el benefici econòmic a favor del
benefici social. Això és possible gràcies a l’eliminació del treballador assalariat, la competència mercantil, el patró clàssic, els creditors bancaris, etc. En una societat col·lectivitzada els treballadors autoorganitzen la seva feina segons les seves
necessitats, humanitzant el treball i dividint-se les tasques segons les seves capacitats, seguint el lema internacionalista: <<A cadascú segons la seva necessitat, de cadascú segons la seva capacitat.>>
I tot sense necessitat de realitzar llargues jornades de treball, sinó només el que fa falta per fer la feina dissenyada anteriorment per l’Assemblea. Dedicant-se la resta del temps a realitzar tasques culturals o d’oci.
Amb l’autogestió generalitzada del treball i de la vida es transforma el sistema social imperant en el capitalisme, passant d’un sistema que, a través de lleis, de morals i de coaccions repressives, fomenta l’esperit individualista i egoista de l’ésser humà; a una plena transformació de l’individu vers la llibertat com a principal valor de la comunitat que propugna en lloc de la propietat privada, la propietat col·lectiva.
L’autogestió implica la participació directa de cada individu en qualsevol camp de la vida, tant des de l’econòmic com el de la política. La pràctica autogestionària comporta la llibertat de decisió, la solidaritat i el suport mutu. Tres peces claus que, conjuntament,
amb el federalisme, l’assemblea i l’autonomia individual complementen la democràcia directa.
Per posar en pràctica l’autogestió no és necessari esperar al triomf de la revolució, els mecanismes són vàlids ara mateix amb la creació d’estructures autogestionàries com són els sindicats anarcosindicalistes, ateneus, cooperatives, xarxes socials, etc., en una paraula associacions que fomentin l’assemblea, la solidaritat, el recolzament mutu i el federalisme.
Exemple clar de l’autogestió generalitzada són les ol·lectivitzacions urbanes i rurals realitzades durant la guerra civil espanyola, quan vençut l’exèrcit que s’havia aixecat el 19 de juliol de 1936 contra la República, els treballadors (majoritàriament de la CNT)
van col·lectivitzar la indústria, els serveis, els transports, etc., sense necessitat de irectius ni patrons. La col·lectivització autogestionària d’aquells moments es va estendre com una taca d’oli per tota la zona republicana, tenint els seus millors exemples en la indústria catalana i en les comunes llibertàries d’Aragó.
Ferran Aisa-Pàmpols (article inèdit)
Barcelona, 14 de desembre de 2013
Ferran Aisa
 |
| (Tramvia de Barcelona col·lectivitzat per la CNT el 1936) |
L’autogestió és la més pura imatge pràctica de l’acció directa, seguint aquella frase que diu: <<Si ningú treballa ni viu per a tu, que ningú decideixi per a tu.>>
L’autogestió aplicada a una col·lectivitat significa la col·lectivització o socialització dels mitjans de producció a través de tota la cadena productiva: primeres matèries, energia,
tecnologia, elaboració, distribució, venda o permuta. El mateix podem dir de la col·lectivització del camp o del mar. En el camp els camperols treballen la terra d’una manera col·lectiva tant per atendre la pròpia col·lectivitat com per abastir altres territoris rurals o urbans, a través de la venda sense intermediaris o del intercanvi de productes. En el mar la col·lectivització s’estén a la pesca, la marineria, els treballs del port, el transport de mercaderies, etc. L’autogestió també abraça els serveis públics o comuns, administració, consum, transport,sanitat, ensenyament, espectacles públics, ciència, cultura, art, oci, esport, turisme...
La col·lectivització significa posar en mans de tots tot allò que només era dirigit administrat i explotat per uns pocs d’una manera vertical. La col·lectivització és un sistema social basat en la pressa de decisions horitzontals a través de l’Assemblea General.
Per arribar a l’autogestió generalitzada e implantar un sistema col·lectivitzador des d’un sistema capitalista és necessari expropiar els grans terratinents, els monopolistes, els grans capitalistes, els financers, els banquers i en general a tots aquells que usurpen
la propietat i el bé social sota la protecció de la llei burgesa i el pes repressiu de l’Estat, acaparant per a si el fruit del treball aliè tant de la producció com de la propietat de la terra.
Amb la col·lectivització de la societat a través de l’autogestió generalitzada, aquesta tendeix a equilibrar la balança de les injustícies i anivellar la feina del camp amb el de la ciutat. Amb l’autogestió el sistema de producció s’humanitza d’una manera racionalista. Abolit el sistema de producció capitalista, amb la col·lectivització autogestionada, desapareix el produir per produir, l’etern creixement tant destructiu per a la natura i per el
medi ambient. La col·lectivització vetlla, aleshores, per produir només el necessari, és a dir, allò que realment fa falta per satisfer les necessitats bàsiques de la societat i elimina les superflues o innecessàries.
El repartiment del treball, de l’oci i de la cultura són fonamentals en una societat autogestionària, sobretot perquè tothom ha de tenir els mateixos drets i estreure d'ella els mateixos beneficis. En una societat autogestionària es desterra el benefici econòmic a favor del
benefici social. Això és possible gràcies a l’eliminació del treballador assalariat, la competència mercantil, el patró clàssic, els creditors bancaris, etc. En una societat col·lectivitzada els treballadors autoorganitzen la seva feina segons les seves
necessitats, humanitzant el treball i dividint-se les tasques segons les seves capacitats, seguint el lema internacionalista: <<A cadascú segons la seva necessitat, de cadascú segons la seva capacitat.>>
I tot sense necessitat de realitzar llargues jornades de treball, sinó només el que fa falta per fer la feina dissenyada anteriorment per l’Assemblea. Dedicant-se la resta del temps a realitzar tasques culturals o d’oci.
Amb l’autogestió generalitzada del treball i de la vida es transforma el sistema social imperant en el capitalisme, passant d’un sistema que, a través de lleis, de morals i de coaccions repressives, fomenta l’esperit individualista i egoista de l’ésser humà; a una plena transformació de l’individu vers la llibertat com a principal valor de la comunitat que propugna en lloc de la propietat privada, la propietat col·lectiva.
L’autogestió implica la participació directa de cada individu en qualsevol camp de la vida, tant des de l’econòmic com el de la política. La pràctica autogestionària comporta la llibertat de decisió, la solidaritat i el suport mutu. Tres peces claus que, conjuntament,
amb el federalisme, l’assemblea i l’autonomia individual complementen la democràcia directa.
Per posar en pràctica l’autogestió no és necessari esperar al triomf de la revolució, els mecanismes són vàlids ara mateix amb la creació d’estructures autogestionàries com són els sindicats anarcosindicalistes, ateneus, cooperatives, xarxes socials, etc., en una paraula associacions que fomentin l’assemblea, la solidaritat, el recolzament mutu i el federalisme.
Exemple clar de l’autogestió generalitzada són les ol·lectivitzacions urbanes i rurals realitzades durant la guerra civil espanyola, quan vençut l’exèrcit que s’havia aixecat el 19 de juliol de 1936 contra la República, els treballadors (majoritàriament de la CNT)
van col·lectivitzar la indústria, els serveis, els transports, etc., sense necessitat de irectius ni patrons. La col·lectivització autogestionària d’aquells moments es va estendre com una taca d’oli per tota la zona republicana, tenint els seus millors exemples en la indústria catalana i en les comunes llibertàries d’Aragó.
Ferran Aisa-Pàmpols (article inèdit)
Barcelona, 14 de desembre de 2013
14/12/12
Utopia / fotos presentació
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "UTOPIA, DEL SOMNI IGUALITARI AL PENSAMENT ÚNIC" DE FERRAN AISA, A LA LLIBRERIA ALIBRI EL 12-12-12.
 |
| (Ferran Aisa i Carles Sanz. Foto Maria Carmona) |
 |
| (Ferran Aisa, Carles Sanz i Anna Monjo en la presentació d'Utopia de Ferran Aisa. Foto Maria Carmona) |
 |
| (Ferran Aisa. Foto Maria Carmona) |
Utopia / Llibre
Ferran Aisa presenta 'Utopia, del somni igualitari al pensament únic'
 |
| (Coberta llibre Utopia de Ferran Aisa |
Cultura El nou llibre de l'escriptor santcugatenc, editat per Icaria Editorial, ressegueix el pensament filosòfic
Ferran Aisa ens presenta un assaig sobre la Utopia. Amb Utopia, del somni igualitari al pensament únic,
l'escriptor i poeta nascut a Barcelona i resident a Sant Cugat
ressegueix el pensament filosòfic des de l´Antiguitat fins als nostres
dies, sense oblidar-se de les contrautopies i dels moments de crisi
permanent que viu la societat actual.
Una bona eina per conèixer les teories, els projectes i les experiències utòpiques que s´han desenvolupat al llarg de la història de la humanitat. Aisa recorre les aportacions fetes pels grans pensadors tant de l´Antiguitat com de l´Edat Mitjana, des de Plató fins a Campanella, tots ells constructors d´idees utòpiques, repúbliques ideals, jardins frugals, illes perfectes, ciutats jardí, paradisos recuperats... I ho fa resseguint la literatura visionària d´autors com Rabelais, Milton, Winstanley o Rousseau.
No hi falten les dossis d'història, immergint-se en el món del socialisme utòpic, tot descrivint les utopies de la revolució industrial del segle XIX, especialment els projectes realitzats per Owen, Fourier o Cabet. Recull les influències utòpiques que reben personatges espanyols i catalans com De la Sagra, Monturiol, Cerdà o Gaudí. I aborda les experiències col·lectivitzadores o de comunisme llibertari realitzades durant la guerra civil espanyola.
Finalment analitza el món del pensament únic i de la "utopia" neoliberal i l´esclat del moviment dels indignats del 15-M.
L'autor
Ferran Aisa i Pàmpols va néixer a Barcelona al 1948, i és Premi Ciutat de Barcelona d´Història. Ha col·laborat a diaris i revistes, a més de fer de documentalista i comissari d'exposicions. Ha publicat diversos llibres com Una història de Barcelona, Ateneu Enciclopèdic Popular, 1902-1999; Camins utòpics, Barcelona, 1868-1888; o La cultura anarquista a Catalunya.
(Tot Sant Cugat, 13-11-2012)
Una bona eina per conèixer les teories, els projectes i les experiències utòpiques que s´han desenvolupat al llarg de la història de la humanitat. Aisa recorre les aportacions fetes pels grans pensadors tant de l´Antiguitat com de l´Edat Mitjana, des de Plató fins a Campanella, tots ells constructors d´idees utòpiques, repúbliques ideals, jardins frugals, illes perfectes, ciutats jardí, paradisos recuperats... I ho fa resseguint la literatura visionària d´autors com Rabelais, Milton, Winstanley o Rousseau.
No hi falten les dossis d'història, immergint-se en el món del socialisme utòpic, tot descrivint les utopies de la revolució industrial del segle XIX, especialment els projectes realitzats per Owen, Fourier o Cabet. Recull les influències utòpiques que reben personatges espanyols i catalans com De la Sagra, Monturiol, Cerdà o Gaudí. I aborda les experiències col·lectivitzadores o de comunisme llibertari realitzades durant la guerra civil espanyola.
Finalment analitza el món del pensament únic i de la "utopia" neoliberal i l´esclat del moviment dels indignats del 15-M.
L'autor
Ferran Aisa i Pàmpols va néixer a Barcelona al 1948, i és Premi Ciutat de Barcelona d´Història. Ha col·laborat a diaris i revistes, a més de fer de documentalista i comissari d'exposicions. Ha publicat diversos llibres com Una història de Barcelona, Ateneu Enciclopèdic Popular, 1902-1999; Camins utòpics, Barcelona, 1868-1888; o La cultura anarquista a Catalunya.
(Tot Sant Cugat, 13-11-2012)
13/12/12
Col·lectivitzacions / Mercats municipals
EL FAR
AUTOGESTIÓ: 5) ELS MERCATS MUNICIPALS I EL PORT SOTA CONTROL OBRER
FERRAN AISA
Al carrer l’ordre revolucionari passava per l’organització de Comitès de Barriada. Es tractava d’un moviment revolucionari sorgit espontàniament del poble en armes i en el qual hi havia des de membres dels Comitès de Defensa Confederal fins a militants de les Joventuts Llibertàries i homes i dones de la CNT. Però també molts ciutadans que posaven el seu esforç en la construcció revolucionària. La mobilització de la ciutadania era un fet que semblava irreversible. Arreu de la ciutat es multiplicaven les cantines, els restaurants populars, fins i tot hotels de luxe com el Ritz esdevenien menjadors populars. Els comitès revolucionaris organitzaren als barris la defensa, el proveïment, la sanitat, la cultura... Per una altra banda els treballadors dels mercats majoritàriament afiliats a la CNT autogestionaven el seu lloc de treball.
El mercat central de proveïments del Born, els mercats municipals i l’escorxador foren col·lectivitzats pels treballadors. Els mercats municipals de Barcelona van seguir la mateixa pauta col•lectivitzadora i van constituir Comitès Obrers CNT-UGT, on es van incloure tots els concessionaris de parades i empleats del mercat. Els treballadors de l’Escorxador reunits en Assemblea, a la sala de festes La Gavina Blava de l’Avinguda Mistral, igualment que els treballadors del Born i els dels mercats de Barcelona s’adaptaven al decret de la Generalitat sobre la socialització de les empreses el dia 14 d’octubre, i ho feien d’acord amb la delegació del Comitè de Proveïments, la Federació Obrera i els industrials de l’escorxador. Un Comitè de Control Obrer es va fer càrrec de la direcció de l’Escorxador, el qual va passar a controlar l’actiu i el passiu de tots els abastadors de l’escorxador, i amb aquest efectiu va començar a desenvolupar les operacions de compra, sacrifici i venda de ramat amb caràcter col·lectiu. El Comitè va aprovar destinar un sou equitatiu per cada un dels treballadors i patrons industrials. Els proveïdors van nomenar els delegats per a cada nau de l’Escorxador.
Les feines del moll també van fer un canvi brusc, de moment es van presentar unes noves condicions de treball pels estibadors i altres empleats del port de Barcelona. El Sindicat Únic del Transport de la CNT va aconseguir un contracte amb consignataris i armadors que beneficiava als treballadors. Foren suprimits els intermediaris que es dedicaven a contractar directament els treballadors i, naturalment, el benefici que se’n duien a costa d’aquestes contractacions. Es va reorganitzar la Junta Directiva que seria l’encarregada de percebre les quantitats per càrrega i descàrrega dels vaixells, segons les tarifes vigents, organitzaria els equips obrers i pagaria els jornals. Els armadors, els naviliers i consignataris els quals només reconeixien com interlocutors dels treballadors al Sindicat Únic del Transport de la CNT.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 141, juliol de 2012)
AUTOGESTIÓ: 5) ELS MERCATS MUNICIPALS I EL PORT SOTA CONTROL OBRER
FERRAN AISA
 |
| (El Mercat Central del Born) |
El mercat central de proveïments del Born, els mercats municipals i l’escorxador foren col·lectivitzats pels treballadors. Els mercats municipals de Barcelona van seguir la mateixa pauta col•lectivitzadora i van constituir Comitès Obrers CNT-UGT, on es van incloure tots els concessionaris de parades i empleats del mercat. Els treballadors de l’Escorxador reunits en Assemblea, a la sala de festes La Gavina Blava de l’Avinguda Mistral, igualment que els treballadors del Born i els dels mercats de Barcelona s’adaptaven al decret de la Generalitat sobre la socialització de les empreses el dia 14 d’octubre, i ho feien d’acord amb la delegació del Comitè de Proveïments, la Federació Obrera i els industrials de l’escorxador. Un Comitè de Control Obrer es va fer càrrec de la direcció de l’Escorxador, el qual va passar a controlar l’actiu i el passiu de tots els abastadors de l’escorxador, i amb aquest efectiu va començar a desenvolupar les operacions de compra, sacrifici i venda de ramat amb caràcter col·lectiu. El Comitè va aprovar destinar un sou equitatiu per cada un dels treballadors i patrons industrials. Els proveïdors van nomenar els delegats per a cada nau de l’Escorxador.
Les feines del moll també van fer un canvi brusc, de moment es van presentar unes noves condicions de treball pels estibadors i altres empleats del port de Barcelona. El Sindicat Únic del Transport de la CNT va aconseguir un contracte amb consignataris i armadors que beneficiava als treballadors. Foren suprimits els intermediaris que es dedicaven a contractar directament els treballadors i, naturalment, el benefici que se’n duien a costa d’aquestes contractacions. Es va reorganitzar la Junta Directiva que seria l’encarregada de percebre les quantitats per càrrega i descàrrega dels vaixells, segons les tarifes vigents, organitzaria els equips obrers i pagaria els jornals. Els armadors, els naviliers i consignataris els quals només reconeixien com interlocutors dels treballadors al Sindicat Únic del Transport de la CNT.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 141, juliol de 2012)
12/12/12
Autogestió / Jornades
.jpg) | |||
| (Cartell de l'acte de les Jornades d'Autogestió de la Xarxa de Suport Mutu Eixample Dreta) |
Dissabte 15 de desembre a les 18,30 conferència: "Experiencias Autogestionàries, 1936-1939", a càrrec de Ferran Aisa (Historiador i poeta), a l'Aurea Social (c/Sardenya, 263).
Suscribirse a:
Entradas (Atom)