Mostrando entradas con la etiqueta Articles inèdits. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Articles inèdits. Mostrar todas las entradas

18/11/19

Ficción / Realidad / Ferran Aisa


FICCIÓN Y REALIDAD 
Ferran Aisa



Todo artista se halla en el deber de descifrar, día tras día, el misterio de la vida y del mundo que le ha tocado vivir. El hombre a veces vive en el silencio y de repente, como la raíz de su pasado, suelta su primer grito, este primer grito fue la primera rebelión del ser humano. Miles de trabas e inconvenientes han creado en el hombre un subconsciente de ser reprimido, de ser dominado, de ser frustrado, pero como los ángeles los hombres también han aprendido a rebelarse. La rebelión ha sido siempre síntoma de humanidad y de progreso. Afirmo, también. que las rebeliones no han de ser siempre violentas, bien claro tenemos los ejemplos de los primeros cristianos o de los indios de Ghandi o de los negros de Luther King o de los hippies y sus florecillas en San Francisco. Todas estas rebeliones humanas no creo que hayan sido en vano, pues por lo menos han servido para mentalizar en el hombre que con el pacifismo también se consiguen victorias, aunque en nuestro tiempo triunfe con gran apoteosis la violencia.

Ahora, dejando aparte la violencia y el pacifismo, tareas humanas ambas, me adentraré en la ficción y en la realidad de las cosas. Como artista y como todo artista que se precie he de intentar descifrar los cometidos de la ficción y de la realidad, he llegado al punto de creer que hay ficciones que son reales y hay realidades que son ficciones. El mundo es una gran mentira y la vida una tragicomedia. En este mundo lleno de problemas y de confusiones, el hombre se ve rodeado diariamente de ficciones que son reales y de realidades que son ficticias. Hay quien prefiere vivir con la ficción a cuestas cosa muy fácil por otro lado con cerrar los ojos a la verdad (o a la realidad, mejor dicho) basta, y hay gente que se aferra con fuerza a la realidad, pero su aferramiento es tal que viven toda la vida agarrados a esa realidad que ellos mismos creen que es absoluta, cuando todas las cosas son relativas, bien que lo afirmó Einstein en sus revolucionarias teorías científicas. Este hombre sumido en su realidad cotidiana no hace ni un mínimo esfuerzo para salir de ella, a veces las realidades se deforman por esto o por aquello, la vida está llena de trampas, y el hombre confuso ante las cosas que le sucede no sabe que creer. Algo de esto pasa actualmente en nuestro mundo cuando reina la confusión y la violencia, todo se puede esperar menos la paz… Quizá cualquier día de los nuestros estalle la tercera guerra mundial y entonces no quede piedra sobre piedra o bien el hombre (quien quede vivo) tenga que volver a empezar desde el principio. No hay porque olvidar que la vida es una rueda que gira y gira. ¿La vida se repite? ¿La historia se repite? Quién sabe, vamos, digo yo. Así afirmo que el hombre vive entre la ficción y la realidad en su cotidiana lucha de cada instante vital. El artista, por otro lado, tiene el agradable (o penoso) deber de descifrar los misterios que les rodean. El artista tiene la obligación de ser ficticio y real a la vez.

El arte no está marcado por unos cánones igualitarios, sino que es cambiante y pluriestilista, no hay una línea fija para el arte. Los artistas modelan sus obras con más o menos ficción, pero siempre basándose en una realidad, aunque esta pueda ser irreal, sin dejar de ser ficticia. He querido encontrar en todas las artes el apoyo humano que me permita vivir consecuentemente en consciencia con las cosas de este mundo. Cada arte tiene sus misterios y sus salidas, ficción y realidad se dan cita en todas las artes. Bien mirado el arte no es más que una ficción imitando a la realidad o a la irrealidad. El mundo del arte se mueve, el movimiento crea, crear es lo importante. Cuando vivimos en un mundo divido en el cual se dan cita diversas sociedades que organizan y administran nuestras vidas, todo depende del lugar de nacimiento, creo necesario afirmar que tan penoso es la sociedad de consumo como la sociedad de productores, la primera intenta hallar el bienestar y el lujo, mientras la segunda intenta alcanza lo suficientemente necesario, pero los resultados me parecen negativo, tanto en un sistema como en el otro, pues para alcanzar estas metas el hombre es explotado hasta el máximo. La creación tiene como principio la reivindicación humana, el hombre es un artista en potencia, hay que potenciar el ingenio del ser humano, ya sea en el arte o en el trabajo. Sí, ficción y realidad, de repente nos encontramos en los bajos fondos de Gorki, pero al traspasar una puerta vemos el espejo que Lewis Carrol construyo ficticiamente para Alicia, y, como ella, lo atravesamos. La vida es esto, nada más que un sueño que nos muestra la ficción y la realidad.
Ferran Aisa-Pàmpols (Artículo inédito)



28/5/18

Victor Serge / Articles / Ferran Aisa


LA DEGENERACIÓN DE LA URS Y LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA

La lucha contra el estalinisme y la regeneración del socialismo (1916-1944)

Víctor Serge-Pelai Pagès (Ed.)

Edita: Base (Barcelona, 2017)

Pàgines: 279

Preu: 22,90 euros

HISTÒRIA  FERRAN AISA




ELS ARTICLES PERIODÍSTICS DE VÍCTOR SERGE



Víctor Lvóvich Kibálchich (Brussel·les, 1890-Mèic DF, 1947) és més conegut amb el nom de Víctor Serge, pseudònim que va fer servir per primera vegada l’any 1917 al firmar els seus articles al periòdic Tierra y Libertad de Barcelona. Víctor Serge de família russa exiliada a Bèlgica va ser escriptor i revolucionari. La seva obra abraça l’assaig, la poesia, la memòria, la novel·la i el periodisme. Ara l’editorial Base recupera els seus articles periodístics amb una edició realitzada pel professor i historiador Pelai Pagès. Víctor Serge va viure a Barcelona uns mesos del 1917 on es va afiliar a la CNT i va fer amistat amb Salvador Seguí, n’era l’època en què es preparava la Vaga General. Va partir la presó a França i va participar en la revolució soviètica. A la mort de Lenin va fer costat a Trotsky, malgrat que poc després es va separar del revolucionari rus, Serge sempre va ser contrari a Stalin i per aquesta raó va ser deportat a Orenburg als Urals i apartat del Partit Comunista de la URSS. Gràcies a l’ajuda internacional dels intel·lectuals comunistes va poder sortir de Rússia i traslladar-se primer a França on va afiliar-se al POUM i va ajudar a sortir dels Camps de Concentració a molts companys poumistes i cenetistes.  L’any 1940, amb el seu fill, va embarcar cap a Mèxic on va restar fins a la seva mort. L’autor d’obres com Memorias de un revolucionario, El Caso Tulayev, Medianoche en el siglo, etc., continua essent un dels revolucionaris maleïts i perseguits per l’estalinisme que més està d’actualitat, doncs els seus llibres són recuperats i editats de nou en llengües com el francès, l’anglès o el castellà. Només en el darrer any han sortit publicades obres fonamentals de Víctor Serge com El nacimiento de nuestra fierza (Amargord), El año I de la Revolución (Traficantes de sueños), Ciudad conquistada (Pàgina indòmita) i els seus poemes escrits majoritàriament en la seva estada a Orenburg sota el títol de Resistencia. Una hoguera en el desierto (El perro malo). També publicat el 2017 per Laertes ha aparegut una semblança política sobre Víctor Serge, coordinada per Pelai Pagès i Pepe Gutiérrez, La conciencia de la Revolución, on diversos autors analitzen la seva vida i la seva obra.  Finalment hem de palar de La degeneración de la URSS y la Guerra Civil espanyola, recull articles publicats, fonamentalment, a La Révolution Proletarienne, La Batalla dos periòdics marxistes que segueixen una línia antiestalinista i la revista mexicana Mundo. A través dels escrits de Serge seguim una crònica cronològica de la repressió a la URSS amb temes històrics com els fets de Kronstadt, el cas del cònsol de Barcelona Antonov Ovséenko, l’execució de Bujarin, el tercer procés de Moscou, etc. També hi fa un bon repàs a la situació sobre la repressió comunista a Espanya amb escrits sobre la situació a Barcelona després dels Fets de Maig, la desaparició d’Andreu Nin, l’assassinat de Kurt Landau, etc. Finalment, la tercera part d’escrits parla de la necessitat de regenerar el socialisme. Víctor Serge, l’any 1941 a la revista Mundo, escrivia: “La pobreza del socialismo tradicional coincide con la inmensa crisis revolucionaria del mundo moderno que pone forzosamente -es decir independientemente de la acción del socialismo- el orden del día de la humanidad entera el problema de la reorganización social orientada hacia lo racional y lo justo.”

Ferran Aisa-Pàmpols 
(Barcelona, 28 de maig de 2018)

16/6/16

El tunel del tiempo-David castillo / Ferran Aisa


EL TÚNEL DEL TIEMPO (POEMAS ADOLESCENTES

Y DE PRIMEROS ANTECEDENTES PENALES)

David Castillo

Pròleg: Antonio Orihuela

Editorial: Sial / Contrapunto (Madrid, 2016)

Pàgines: 123

Preu: 16 euros.

POESIA

EL TÚNEL DEL TEMPS D’UN JOVE POETA

FERRAN AISA


 El túnel del tiempo era una sèrie de ciència ficció de força èxit que s’emetia per televisió durant la segona meitat dels anys seixanta. David Castillo (Barcelona, 1961) també ha fet com els protagonistes de la popular sèrie una immersió al seu passat a través d’un viatge per el túnel del temps per rescatar-ne, entre un miler de poemes que guardava dins d’unes carpetes de joventut, cinquanta-cinc. Poemes escrits en llengua castellana que marquen un temps d’ebullició humana, política i social. Versos on ja trobem molts dels mites, dels símbols i bandes sonores que ja formaran part del Castillo poeta en llengua catalana autor de llibres com Game Over (Premi Carles Riba-1997) o El Pont de Mülhberg (2000). Alguns dels poemes porten data de composició per la qual manera podem trobar-nos amb un incipient David Castillo adolescent de 14 anys que l’any 1975 ja escrivia versos com aquest: “el craneo de la noche / vela el lápiz / busca la rectitud / en las baldosas del lavabo / para retar el poema / a la esclavitud del papel / desenfundar / disparar / ver su sonrisa / antes de caer / inerte / burt Lancaster.” El poeta Antonio Orihuela, prologuista del llibre, manifesta que El túnel del tiempo és un exercici d’arqueologia del sentiment, un intent de rescat selectiu dels poemes d’un adolescent que es llança amb 14 anys a omplir el seu món de poesia: “En efecto -escriu Orihuela- como hemos dicho, en este libro podremos ver hasta que punto ya estaban asenstados los pilares y trazados las guías sobre las que se ha construido toda la poesia posterior de David Castillo: la desnudez formal, el poema río, torrencial, lleno de imágenes surrealistes y automatismes psíquicos, la huella del rock, del pop, del situacionismo, del mundo de sus querencias libertarias y el paisaje y el paisanaje de la Barcelona canalla.” El jove poeta escriu sense parar i llegeix tot el que cau a les seves mans i per sort per a ell és un moment apropiat per descobrir poetes com Dylan Thomas, Lezama Lima, César Vallejo, Juan Ramón Jiménez, Neruda, Rimbaud, Ginsberg, García Lorca, Cernuda o les cançons de Lou Reed, David Bowie, Jimi Hendrix, Sex Pistols, The Rolling Stones, Bob Dylan, Leonard Cohen... Tot un món vital obert a la sensibilitat poètica d’un jove barceloní que escriu poemes com “Oda a Kid Tano”, “La memòria del tiempo nuca se olvidará de ti lector”, “Hijos del viento” o “Libertad”, per dir alguns dels títols que formen aquest recull poètic. Poemes que formen el clar testimoni d’un temps de lluites, de dubtes però també d’esperances. En el poema “Resurgimiento” (datat el 1979), David Castillo escriu: “tantes batalles perdidas para comenzar de nuevo / la realidad fue una penalización estúpida / en la que aparentava ser la recta final / el túnel del tiempo a los que nos aferramos / los que creímos en la historia de la cultura / y quizá también en la tradición / y aquí estoy de nuevo / absorto y confundido en las cocheras de Sants / en un primero de mayo dubitativo disperso / derribado después de idealizaciones tan banales / como el túnel del tiempo que descubrimos / por nuestra necesidad de creer / del catolicisme a la anarquia / en una espera insomne, / sin descanso ( como la derrota de bardamu...”  No vull acabar aquesta ressenya sense manifestar que El túnel del tiempo és tal vegada un dels millor llibres de poemes que ha escrit David Castillo en la seva ja llarga trajectòria com a poeta.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, junio de 2016)


3/6/16

Iván Rafael-Monótonos golpes de estado / Ferran Aisa


MONÓTONOS GOLPES DE ESTADO

Iván Rafael

Editorial: Amargord

(Colmenar Viejo-Madrid, 2015)

Pàgines: 109

Preu: 12 euros

POESIA




PER QUÈ SERVEIX UN POEMA?


FERRAN AISA 


Iván Rafael (Oviedo, 1976), és un poeta i arquitecte tècnic especialitzat en Bioconstrucció amb residència a Madrid. Des de l’any 2011 publica poemes i contes en el seu blog “vozdetiza” i participa en recitals i trobades poètiques en diversos espais cultural i centres socials de la capital d’Espanya. Des d’aleshores és un dels poetes habituals de les trobades poètiques, a Moguer (Huelva), de las “Voces del Extremo”, el “Taller de Poesía Crítica de la Casa del Barrio de Carabanchel” i altres events poètics. Un dels primers poemes del llibre porta per títol “Un poema no sirve para nada”, que defineix perfectament la idea que té aquest jove poeta de la poesia contemporània, que sap perfectament quin és el valor que té la paraula escrita: “Un poema no sirve para nada. / Un poema no romperála luna del escaparate. / Un poema no será la piedra que vuela por el aire. / Un poema no abrirá los dedos ni alzará el brazo. / Un poema no se agachará a por el adoquín de la calzada. / Un poema no cambiará el mundo.” Però, malgrat això, sap el poder del vers i la seva força per canviar les persones que som tots els que no servim per res “ni siquiera / para cambiar el mundo”. Iván Rafael presenta en aquesta autodenominada “autobiobibliografía” tot un ventall de poemes que marquen el seu procés vital a través dels versos que formen el seu primer recull imprès, Monótonos golpes de estado, que ha publicat les edicions Amargord, que dirigeix l’entusiasta editor José María de Quintana. El poema que dóna nom al recull poètic, diu: “El cetro sin seguro y con el índice. / La pluma de escribir semiautomàtica. / El mazo con la mira telescópica. / La tiza con un dogma en la recámara. / El báculo de asalto anatemático. / El dólar humeante tras un crédito. / Apuntan tan constantes y monótonos / que el tanque, por ahora, impertérrito. Iván Rafael no solament crea un ambient poètic crític de la vida social dels nostres temps, sinó que adorna els seus versos amb cal·ligrames a l’estil dels avantguardistes dels anys vint. Entre aquests experiments destaquen els poemes “Crisis”, “Historia de un embudo”, “Terroristas” i “Rosa negra”. Magnífic treball d’aquest poeta madrileny que recomano a tots aquells que vulguin saber quina poesia es fa a la península ibèrica. El primer llibre d’Iván Rafael està format per versos que són clars com un got d’aigua, versos que es llegeixen sense cap cansament i que mostren aspectes íntims de l’autor, però també col·lectius, sobretot de les generacions actuals marcats per la crisi del nostre temps. En el poema IBEX-35, escriu: “Hoy no quiero saber / de la reacción del IBEX treinta y cinco / a las últimas medidas aprobadas / en el Consejo de los viernes. / No quiero oir hablar de la prima de riesgo. / (...) / Por favor, / apaga la radio, / mírame a los ojos / y acércame el astrolabio.”

Ferran Aisa-Pàmpols (inèdit-2015) 

23/1/15

Ateneu Enciclopèdic Popular / Ateneus

L’ATENEISME A CATALUNYA: L'AEP

 

(Prova atlètica al Gimnàs de l'AEP)



FERRAN AISA

La tarda del 26 de gener de 1939 dia de l’ocupació de Barcelona per las tropas franquistes, un escamot de falangistes va envair el local de l’Ateneu Enciclopèdic Popular del carrer Carme, 30, i llançant pel balcó, llibres, mobles i estris va fer una gran foguera en el més pur estil dels nazis. L’atac a l’Ateneu Enciclopèdic Popular era un cop mortal contra les aspiracions emancipadores de la classe treballadora a través de la cultura. Els ateneus popular tenien un llarg recorregut a Catalunya... La tradició ateneística a Catalunya es remunta a mitjans del segle XIX, en plena efervescència del romanticisme liberal i de la renaixença literària. Els ateneus neixen amb la idea d’apropar la cultura al poble a través de conferències, cursets i altres activitats d’esplai que ajuden a promoure l’associacionisme i a millorar el nivell cultural dels seus associats. Per una banda hi ha els ateneus (o casinos) científics literaris de caire burgés liberal com ara el Centre de Lectura de Reus (1859),l’Ateneu Català i el Casino Mercantil de Barcelona, aquest dos darrers fusionats donaran pas a l’Ateneu Barcelonès. També per aquesta època apareixen altres centres culturals amb la dèria de l’educació com a bandera de la seva ideologia per ajudar a formar a les classes populars. En el nostre país els precedents d’aquest tipus de centre cultural benèfic són els ateneus de la classe obrera dels anys seixanta i setanta del segle XIX que partint del federalisme o del progressisme liberal aniran a raure al bakunisme

internacionalista com ara l’Ateneu Català de la Classe Obrera o l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. A la dècada dels vuitanta es multipliquen aquest tipus de centres amb el nom d’ateneus obrers com ara l’Ateneu Obrer Barcelonès, l’Ateneu Obrer de Sant Martí de Provençals, l’Ateneu Obrer de Badalona, l’Ateneu Tarragoní de la Classe Obrera, l’Ateneu Obrer de Mataró, etc.
La majoria d’aquests ateneus disposen de biblioteca, hemeroteca, sala de conferències i escola d’adults.
L’ateneisme obrerista o popular estrenarà la seva etapa moderna en els primers compassos del segle XX. La Vaga general de Barcelona de 1902 serà fonamental per la reorganització de noves iniciatives polítiques, socials i culturals. La vaga va acabar amb resultats negatius per els treballadors i amb una gran repressió

governamental. Els debats a la premsa llibertària i a la republicana mantenien una opinió similar sobre l'organització i la creació d’eines culturals per a fomentar la preparació humana i intel·lectual dels treballadors. A l’escalf d’aquest enteniment naixerien els ateneus populars amb els seus centres d’esbarjo, de formació i de civisme. Fou fonamental per els nous ateneus la fundació de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia amb els seus fonaments educatius, doncs la proliferació d’ateneus i escoles racionalistes serà un fet real a la Catalunya del primer terç del segle XX. Fruit d’aquest consens obrerista i republicà seran els ateneus populars apareguts als primers compassos  del segle XX i que es mantindran i es multiplicaran amb la proclamació de la Segona República Espanyola i al nostre parís amb la instauració de la Generalitat da Catalunya el 1931. 
El primer i més important centre d’aquestes característiques serà l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona fundat a finals de 1902 per  obrers il·lustrats àcrates que buscaren el suport de joves estudiants republicans com ara Francesc Layret, Lluís Zulueta i Lluís Companys. El president de la nova entitat cultural obrerista fou l’escriptor naturista i malthusià Lluís Bulffi. L’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) va dedicar-se des d’un inici a la cultura i l’educació de les classes populars de Barcelona, deslligats de tota confessió ideològica i social comptà amb diverses seccions: Excursions, Esbart Folklòric, Literatura i Belles Arts, Gimnàs i Esports, Estudis polítics, Ciència, Pedagogia, Esperanto, Orfeó, Narurisme, Música, entre altres. L’AEP comptava també amb escola, biblioteca i tribuna pública. Per  la tribuna de l’AEP van passar escriptors, científics, pedagogs i intel·lectuals de primera línia, tot un reguitzell que va de Joan Maragall a Federico García Lorca, passant per Miguel Unamuno, José Ortega y Gasset, Ramiro de Maeztu, Pedro Dorado Montero, Antoni Rovira i Virgili, Pere Coromines, Rafael Campalans, Salvador Seguí, Àngel Pestaña, Josep Comas i Solà, Margarida Xirgu, Rosa Sensat, Maria Baldó, Salvador Dalí, Joaquim Maurín i, entre altres, Andreu Nin. 

Els ateneus populars foren centres de formació d’autodidactes d’on apareixen els obrers il·lustrats. L’Ateneu Enciclopèdic fou un d’aquest centres dedicats a formar joves que van destacar en la vida políticia, cultural i social catalana. Entre els quals hi ha el folklorista Joan Amades, el pedagog Manuel Ainaud i el poeta Joan Salvat-Papasseit. El model de l’AEP fou extrapolat per la majoria de societats culturals formades en els següents anys que esdevingueren veritables centres de cultura popular en un sentit no folklòric sinó de la cultura que surt del poble i retorna al poble sense que sigui
monopolitzada per cap estament institucional de la societat. Els ateneus populars van ser centres d’alfabetització, de formació, de fraternitat i de solidaritat. Tribunes obertes per els obrers il·lustrats i per els intel·lectuals que s’acostaren al poble sense prejudicis.
El model d’ateneu popular es va estendre a través de totes les opcions ideològiques des dels radicals que fundaren centres de fraternitat fins els àcrates que crearen ateneus racionalistes i llibertaris, passant per les cases del poble socialista, els casals i els ateneus humanistes de republicans i catalanistes. 

L’AEP representa una nova manera de fer ateneisme que serà imitant no solament a Catalunya, sinó en molts indrets de la
península ibèrica. L’AEP no solament és un centre de formació i d’esbarjo sinó també  reivindicatiu. Des de ben aviat agafarà la torxa de la reivindicació i mobilitzarà la societat civil a través de campanyes cíviques per aconseguir noves fites per a la ciutadania o de solidaritat amb altres pobles. De la primera època són les
campanyes “Pro Escoles Belles i Dignes” i “L’Ajuda als famolencs russos”; durant la República les campanyes s’incrementaran notablement amb reivindicacions socials com ara “Contra l’atur obrer”; de tipus polític “Pro Aliança Obrera contra el feixisme” i “Front contra la guerra”; de significació esportiva “Pro Comitè Català d’Esports Populars” i “Pro Olimpíada Popular”; i de manifestació educativa “Pro Estudis Universitaris per a Obrers” i “Pro catalanització de l’ensenyament”. L’AEP, situat al carrer del Carme, 30, fou el més genuí representant dels ateneus populars catalans on van destacar altres entitats com el CADCI, que essent un sindicat funcionava com un ateneu popular; l’Ateneu Polythecnicum,  i molts altres centres instructius, foments, casals, casinos menestrals. Els Ateneus Populars foren promoguts per organitzacions polítiques com ara el Bloc Obrer Camperol, sobretot a les comarques de Lleida; per una altra banda les Joventuts Llibertaries promogueren els Ateneus Llibertaris i els Ateneus Racionalistes. 
Els ateneus foren aixopluc de les organitzacions clandestines durant la dictadura i els moments de pèrdua de garanties constitucionals. La Segona República serà el moment més àlgid del moviment associatiu i més concretament de l’ateneisme popular. Milers
de treballadors i menestrals acudien diàriament a les classes i els actes organitzats per els ateneus amb la idea d’aprofundir els seus coneixements culturals i, per tant, de formar-se per ser útils en l’esdevenir de la societat que somiaven construir. Els ateneistes pretenien aconseguir, a través de l’educació i la formació cultural, una societat més justa, més igualitària i, sobretot, més lliure. Resumint, l’esperit de l’ateneisme popular, que volia esdevenir universitat obrera, mantenia una filosofia, en paraules de Jaume Aiguader, que volia fer: “de cada home un obrer i de cada obrer un doctor.”


Ferran Aisa-Pàmpols (autor del llibre Una història de Barcelona, l'Ateneu Enciclopèdic Popular, 1902-1999, Virus, Barcelona, 2000.)

10/9/14

11 DE SETEMBRE 1936 / CNT-FAI

DOCUMENT DE LA XERRADA EMESA PER ECN-1 RADIO CNT-FAI DE BARCELONA EL 11 DE SETEMBRE DE 1936 PER JACINTO TORYHO, SECRETARI DE L'OFICINA D'INFORMACIÓ I PROPAGANDA DE LA CNT-FAI. 
RECERCA DE FERRAN AISA PER A LA SEVA HISTÒRIA DE LA RÀDIO CONFEDERAL



 
Jacinto Toryho


“El 11 de Septiembre de 1714 y la guerra antifascista de hoy” (Texto taquigráfico de la conferencia pronunciada por radio por Jacinto Toryho en nombre de la C.N.T. y la F.A.I. el día 11, a las ocho de la noche)

 

 ¡Trabajadores de Cataluña!
¡Catalanes!
Conmemora hoy Cataluña una de las fechas más gloriosas de su historial. La fecha de una epopeya magnífica, epopeya de la bizarría y el coraje en pro de la libertad y de los derechos populares conculcados por absolutismos políticos de la Meseta.
Y en este día de rememoración, en esta hora de aniversario, no puede faltar la voz de la CNT y de la FAI, organismos revolucionarios, defensores por antonomasia de cuanto  supone ansias de libertad y de progreso. Y no puede faltar nuestra voz, hoy más que nunca, porque la gesta del pueblo catalán que se conmemora, guarda una relación estrecha con la que desde el 19 de julio, viene realizando heroicamente el pueblo español, y que en primer lugar realizó Cataluña.
Hoy hace 222 años, vivió Cataluña, especialmente Barcelona, un día de heroísmo sublime. Culminó en él toda una lucha tenaz de siglos, toda una campaña de coraje popular fervoroso, contra el uniformismo absolutista de la Monarquía y sus satélites. Fue el volcán que estalló con ímpetu iracundo; el volcán de la indignación de un pueblo amante de su libertad y de sus fueros, pisoteados por la insania centralista y absorbente, adversaria acérrima de todo avance social.
Arranca la gestación de aquel volcán, de tiempos remotos. Pero fue en 1621 y en 1632, fechas en que las cortes catalanas, se negaron a abonar los subsidios fijados por el condeduque de Olivares, cuando la tempestad comenzó a adquirir sus caracteres típicos. Aquel personaje de infausta memoria, de una capacidad bastante restringida, consideró a Cataluña un feudo del monarca y quiso aprisionarla con un yugo de tributos y gabelas. No fue esto precisamente lo que más molesto al pueblo catalán, sino el habilitar en esta tierra cuárteles para un ejército castellano que debía de operar  contra Francia. La soldadesca llegó a Cataluña y se apoderó de todo, de las haciendas, de las mujeres, de cuenta encontraba a su paso. Los asesinatos y vejaciones de todas clases, era lo que hoy podríamos decir, el orden del día.
El malestar fue tomando incremento silenciosamente, hasta desembocar en el “Corpus de sang” de 1640, expresión tumultuosa del campesinado catalán contra la tiranía del centralismo.
“Luchaban espantosamente unidos”, dice Francisco Manuel Melo, los bravos catalanes del agro.  Pero aquel día se decretó la muerte de la República independiente. Moría, más tarde, por la habilidad de Richelieu e ingenuidad de los catalanes y su caudillo Pau Clarís.
Pero la ingenuidad de los catalanes, no terminó allí. Por ingenuidad, solamente por ingenuidad, Cataluña cometió el grave error de tomar parte en una guerra entre dos tiranos, colocándose al lado del austríaco contra el borbón, ambos aspirantes al trono de España, porque Inglaterra y Austria, le prometieron conservar íntegro los privilegios catalanes. Pero a la hora de la verdad, Inglaterra se echó atrás, negándose a patrocinar la instauración de la República catalana. Las potencias europeas no hacían más que especular con el caso de Cataluña.
Pero este pueblo indómito, siguió en pie luchando con sin igual tesón por sus libertades políticas, por sus fueros, por su personalidad peculiarmente propia. Su lucha tuvo una culminación epopéyica en la fecha que hoy conmemoramos. Días antes, dice Ferran Soldevila, en su magnífica Historia de Cataluña, todos los trabajadores dejaron su oficio o profesión, notarios y escribientes, profesores y estudiantes, libreros y vidrieros, escultores, doradores, herreros, caldereros, cereros, pintores, plateros, carpinteros, escudilleros, “maestros de mantas”, “tenderos de telas”, todos los hijos de la ciudad laboriosa, salían de los más hondo de sus estudios y aulas, en sus obradores penumbrosos en las calles estrechas de la vieja Barcelona; las manos dejaban las herramientas acostumbradas y pacífica de la cotidiana labor –pluma o garlopa, cincel o escarpa, mazo o pincel- y empuñaban ardidamente  el fusil y la espada. Las jerarquías erean conservadas; y los estudiantes obedecían las órdenes de sus profesores y los oficiales, de los maestros. Y este conjunto abigarrado y nervioso el que, con el arma al brazo, velaba en los retenes y con el pico y la azada, de día y de noche, trabajaba en la abertura de valles y fortificaciones; y con un ímpetu que no desmerecía al de los soldados más aguerridos y a veces hasta los superaba, rechazaba los asaltos de los batallones  veteranos de las dos coronas. Las mujeres, los viejos y los niños, no quedaron fuera: niños y viejos formaban dentro de los batallones de defensa, desde que fueron llamados a las armas todos los hombres, a partir de los 14 años. Y las mujeres, al oír las campanadas tocando a rebato, desvelaban a los hombres, hundidos en el sueño del aturdimiento, a los gritos de: ¡Despertaros que vais a defender el honor de vuestras mujeres y la vida de vuestros hijos!; acudían a las calles y a las murallas; llevaban refrescos a los lugares más expuestos; daban ánimos a los soldados con el estímulo de amor o los fortificaban con sus plegarias. Muchas, tomaban parte en los trabajos de cortadura y de otras defensas, no sin ya haberse ofrecido también a luchar con las armas. Y en la noche del 10 al 11 de septiembre, la noche antes del asalto definitivo, al oír el pregón que mandaba a todos los hombres acudir a los lugares designados, las mujeres, extenuadas, hambrientas, clamaban: “Pan y todas iremos”.
Parecía como si, en aquella hora suprema, todo el heroísmo de la raza y de los tiempos pretéritos, todo el heroísmo que ya no podía encontrarse, sino por aquí y por allá, por la tierra catalana, se hubiera concentrado, crecido, en el reducto de su capital. Barcelona, alma guiadora de Cataluña, cuando ya Cataluña, echada sin aliento, resignada a la servitud, persistía enderezándose desesperadamente, como una pira ingente de sacrificio, en el clamor de revuelta y en el fuego por la libertad.
El asalto de Barcelona fué el digno coronamiento de aquel sitio, de toda la lucha contra Felipe V, de toda la lucha, secular, contra el uniformismo absolutista. Desde las once de la noche (10 de septiembre) cautelosamente, fueron preparándose las columnas del asalto. Veinte mil hombres las formaban y a las cuatro y media de la madrugada, al despuntar las primeras claridades de aquel 11 de septiembre que había de quedar como una de las fechas  culminantes y aciagas de nuestra Historia, se lanzaron al ataque por las siete brechas abiertas. Por todas partes fue rechazada su acometida formidable, y Berwick, tuvo que hacer entrar en combate a las reservas. Para infortunio de los sitiados, las lluvias torrenciales de los días precedentes, habían inutilizado las minas, y ninguna explotó. Bajo la presión enorme y constante, fueron cedidas, fueron cedidas las brechas; pero la resistencia no se debilitó. Se combatía en los terraplenes de las murallas, en los portales de la ciudad, en los baluartes y por las calles. La campana madre, de la catedral, había tocado a “somatent” y el paisanaje había acudido al combate. Los ataques y contraataques se sucedían sin interrupción. He ahí, sucintamente explicada, una lección de Historia, lección falseada muchas veces en aras de la explotación política de un tópico sentimental. Y bien, ¿qué relación guarda aquella lucha que a través de los siglos recordamos con emoción, que relación guarda aquella lucha con la que hoy sostiene el proletariado de toda España?
A parte del funesto error de los catalanes, de intervenir en la guerra entre dos tiranos, un austríaco y un borbón, tomando partido por uno de ellos, cosa que las circunstancias de lugar y tiempo, si no justifican, al menos disculpan, entre aquella contienda y la que hoy está regando con sangre obrera las tierras hispanas, existe una relación. Porque ambos movimientos son el exponente máximo del ansia viril de libertad de un pueblo, del ansia viril de emancipación humana. Los catalanes de antaño, peleaban en defensa de sus fueros tradicionales, de sus libertades, de sus anhelos autonómicos y nosotros, los de hoy, damos el alma y la vida defendiendo esa misma libertad, los mismos anhelos, los mismos derechos ciudadanos, que la canalla fascista, la más sanguinaria y cruel, que registra la Historia, ha intentado destrozar bajo sus pezuñas.
La lucha es otra, pero el pueblo es el de siempre, aunque con una medida más ambiciosa y también más generosa de su poder. Y con una más acusada consciencia de su responsabilidad y sus deberes. El pueblo es el de siempre; pero con una concepción ideológicamente socialista el que hoy guerrea, con una mentalidad, no revoltosa, sino revolucionaria, profundamente revolucionaria.
Es fundamental la diferencia, lógica por si misma. Es la diferencia fundamental del tiempo, circunstancia preciosa de incalculable mérito y valor.
El movimiento catalán pro independencia política, en cuya defensa fue derramada tanta sangre, y cuya conmemoración hoy tiene lugar, registra la fecha del 11 de septiembre de 1714, como una fecha de agonía, de postración, como fecha negra de predominio centralista sobre los anhelos de libertad alimentados en todo tiempo por Cataluña. La fecha de hoy, en cambio, es de resurgimiento, y no de uno de esos llamados resurgimientos patrióticos, cuyo ardor se diluye una vez calmado el fuego de oratoria momentánea, sino de un profundo resurgimiento hispánico, que aspira a remover los cimientos de la vida nacional en todas sus manifestaciones. El resurgimiento que hoy se opera en Cataluña, no puede ser un resurgimiento particularista, ajeno a la unidad espiritual del proletariado ibérico. No puede ser un resurgimiento nacionalista, en la pura acepción de este vocablo; no puede ser un resurgimiento exclusivamente “político” –y damos a esta frase su sentido corriente-. El resurgimiento iniciado en Cataluña es un resurgimiento social que parte de la revalorización pública de la vida sindical, hasta llegar a la utilización inmediata de todos los valores, ya geográficos, científicos, políticos y económicos, de que tan pródiga es esta tierra, filón de sobriedad y de valientes.
El proletariado catalán, está elaborando por propia iniciativa y propio esfuerzo, una Cataluña nueva.
He ahí lo fundamental de la hora presente. Porque no valía la pena de haber sacrificado centenares de vidas en plena floración de juventud, para seguir cansinamente por el viejo sendero de la explotación capitalista. En esta vida inédita de que somos entusiastas artífices, estriba el nuevo renacimiento de Cataluña. Los proletariados, los que hacemos producir las fábricas, los que hacen producir la tierra, los que ganamos nuestro pan con nuestro propio esfuerzo, queremos un renacimiento no basado en lo sentimental, no basado en cuatro tópicos más o menos respetables, sino cimentados en los pilares de la vida moderna, cimentado en una economía socialista, expresión de justicia social y garantía de los derechos de quienes trabajan.
¿Qué se presta esto poco al lirismo? Ciertamente.
¿Qué no es cosa muy propicia a torneos literarios y a sensiblerías poéticas? Desde luego. Pero nadie dejará de reconocer con nosotros que la vida contemporánea no se condensa en una oda, ni en un soneto, sino en las plasmaciones económicas de cada minuto, en las realizaciones prácticas de cada minuto. Y nosotros, a quienes se ha aplicado constantemente el calificativo de utópicos, de soñadores, estamos dando ejemplo a todos los demás de cómo es necesario armonizar lo abstracto con lo concreto, lo espiritual con lo económico, lo normal de vivir con las actividades bélicas que las circunstancias exigen imperiosamente.
La Confederación Nacional del Trabajo y la Federación Anarquista Ibérica, asócianse  íntima y cordialmente a la conmemoración de esta efeméride gloriosa para el pueblo de Cataluña. No somos amigos de refrescar nuestra memoria mediante espectacularismos aparatosos, y menos en esta ocasión en que España entera arde en una guerra feroz y sin cuartel; por eso no hemos formado en la manifestación que ha desfilado esta mañana ante la estatua del Conseller en Cap. Por eso y porque nuestra moral nos impide rendir tributo a un hombre, cuando quien los merece es todo un pueblo, ni es de nuestra predilección el cultivo del fetichismo. La CNT y la FAI. conceden hoy a esta fecha, un alto valor simbólico,  no bastardeado por miras partidistas. Para nosotros la fecha del 11 de septiembre de 1714, no es la apología del nacionalismo, sino de un anhelo federalista, que nadie con más fervor que nosotros mantiene, ni nadie con más entusiasmo que nosotros practica. Porque nosotros somos federalistas por ideología y convicción, por carácter y sentimiento. ¿Qué es la FAI sino una Federación Ibérica de Grupos Anarquistas? ¿Qué es la CNT, sino una Confederación Nacional  de Sindicatos de Trabajadores? Y, ¿qué organismo político o económico de España, se rige y administra inspirándose en el federalismo a parte de nosotros?
Nosotros hemos dicho mil veces que nuestra visión de España nueva, es visión puramente federalista, que la revalorización de Iberia, está en la descentralización política y administrativa, en la libertad de cada pueblo, para dirigir sus propios destinos. Y esto lo repetimos hoy en lenguaje diáfano para que todo el mundo entienda. Nosotros somos eminentemente federalistas y universalistas; es decir, eminentemente antinacionalistas. Pues el nacionalismo es antisolidario, y la solidaridad es nuestra norma fundamental de conducta. El nacionalismo fue un tiempo la etiqueta  política de hombres liberales para quienes los problemas económicos carecían de verdadera importancia; de hombres de buena fe que jamás supieron ver en primer plano las necesidades económicas del pueblo; de hombres generosos abstraídos por el aspecto sensiblero de la libertad política. Y eso ha pasado a la Historia. El 19 de julio es fecha en que nace un periodo nuevo, cimentado en la más estrecha solidaridad entre todos los trabajadores. El proletariado catalán, ha dado de lado al nacionalismo, si es que alguna vez se creyó en él, como lo prueba la partida de nutridas columnas de milicianos hasta Aragón y Madrid, en plan de apoyo hacia nuestros hermanos de otros frentes. El proletariado no cree ni desea al nacionalismo, que s centralización y monopolismo, sino la Federación de todos los pueblos de Iberia, piedra angular de nuestra grandeza futura. Y no cree, entre otras razones, por la muy poderosa, de que el nacionalismo es esencialmente antieconómico, esencialmente antiexpansivo aunque imperialista, esencialmente reaccionario.
La CNT y la FAI piensan así no de hoy, sino de siempre. Somos los únicos que a pesar de la diversidad de acontecimientos ocurridos podemos ofrecer nuestro bagaje ideológico sin alteraciones.
¡Trabajadores de Cataluña!
¡Catalanes!
Hace 222 años, el pueblo barcelonés, escribió con su sangre una de las páginas más brillantes de su historia en lucha a muerte contra la reacción y el despotismo.
Hoy, después de tantos años, nos encontramos nosotros peleando sin desmayo contra la misma reacción que les venció entonces. Ha llegado nuestra hora, sepamos ser.


Jacinto Toryho (Alocución Radio CNT-FAI, 11-9-1936)

31/10/13

La Rambla / Barcelona

LA RAMBLA

Ferran Aisa
 

 
(La Rambla als inicis del segle XX)

A l’època dels romans la Rambla era tan sols un arenal de sorra gruixuda i coberta a la seva desembocadura de còdols. La riera fou anomenada també amb els noms de Cagadell i de Codolell, però el seu nom actual bé de la paraula àrab ramla, que vol dir sorral, torrent o riera. La Rambla recollia les aigües de les rieres d’en Malla, d’en Prim, del Pi i del Torrent dels Ases; durant les grans tempestes l’aigua baixava amb força arrossegant cap el mar tot el que trobava al seu pas. L’antic areny fou durant molts segles tan sols un lloc feréstec creuat pels camins que sortien pels portals de la muralla cap a Montjuïc, Sarrià, Espanya... 
Jaume I va fer construir la Segona Muralla de Barcelona que deixava la Rambla fora de la seva protecció, convertint-la en un espai al marge de la ciutat. Durant l’edat mitjana la Rambla era l’abocador de Barcelona, allà anava a parar tot allò que no hi volien dins de les muralles. Pere III va ordenar construir el tercer cercle de muralles que envoltava Barcelona des de Canaletes per migjorn fins a les Drassanes. Els habitants de Barcelona van quedar dividits de dalt a baix per la Rambla i pel pany de muralla interior que la seguia en tot el seu curs. La Barcelona de l’esquerra de la Rambla seria coneguda com la Ribera (que acollia les viles noves) i la de la dreta com el Raval (aleshores només horts, tavernes i convents).
La Rambla va esdevenir l’eix principal de la nova Barcelona emmurallada, on s’establiren les ordes religioses. A la part baixa de la Rambla aparegueren tavernes on es bevia vi a preu més barat que a l’interior de la ciutat; també era freqüentat pels jugadors de cartes i de daus. Una altra tema habitual eren les rifes clandestines... 

Al capdamunt de la Rambla era el lloc habitual de la practica del joc de les bitlles i del popular joc  de trinquet. Al voltant de les tàpies dels horts propers a la Rambla va aparèixer la prostitució que, al segle XIV, fou reglamentada. Els bordells que havia dins de la ciutat foren obligats a situar-se a no menys de vint-i-cinc metres de les portes de la muralla de la Rambla. Els bordells, doncs, van abandonar l’interior de la Segona Muralla i es van establir al Raval, el primer d’ells era situat a l’actual carrer de les Moreres, darrere del convent de Sant Josep i el segon a l’actual carrer Ramelleres darrere del convent de Bonsuccés. La legislació permetia la prostitució a partir dels 12 anys, les dones havien de portar un vestit blanc amb un cinturó blau, i no podien menjar ni beure fora del bordell. Els 14 diners que costava un servei sexual es dividia en tres parts, una pel bordell, l’altra per la hisenda de la Confederació Catalano-Aragonesa i l’altre per la dona que exercia la prostitució. Els dies considerats sants per l’Església estava prohibit exercir la prostitució i les dones eren tancades als convents de les Egipciaques i de les Penedides. La prostitució va viure moments de reconeixement al costat d’altres de persecució, de vegades era considerada per la hipòcrita moral establerta com un mal necessari… La Rambla va passar, doncs, per diverses metamorfosis, des de la primitiva riera, a la muralla militar; i de centre de convents religiosos a passeig ciutadà a partir del segle XVIII. Conforme la Rambla era urbanitzada l’ambient “clandestí”, les forques, l’escorxador i les feines més “innobles” es va anar traslladant cap el Raval. La Rambla es va convertir, a l’inici del segle XIX , en el passeig per excel·lència tant dels barcelonins com dels forasters que la visitaven. 
El dramaturg Leandro Fernández Moratín descriu el carnaval de 1821 a la Rambla barcelonina:

    <<Sin embargo en las tres tardes últimas ha habido gran concurso en la Rambla, paseo que atraviesa toda la ciudad. La gente va por medio, y a los dos lados carruajes. Había más de doscientos entre calesinas, berlinas, coches, tartanas, galeras, carros, birloches, etc., llenos de gente de pueblos que van gritando sin cesar y haciendo burla de todos, al paso que todos hacen burla de ellos. (...) Mucha gente a pie, currucatos, petimetres (los frailes quietos en casa), disfraces redículos, caras espantosas, teñidas con ladrillo, azafrán, yeso, cisco y hollín de caldera, instrumentos rústicos y desapacibles; gritos y gestos y trágalas por todas partes. Ni un empujón, ni un araño, ni una disputa, ni un borracho; todo ha sido paz y alegría.>>


Robert Robert, al periòdic Un tros de paper, parla de les quatre Rambles: la dels capellans, la de les Flors, la del Mig i la de Santa Mònica. La primera, que anava des de Canaletes a Betlem, es distingia per la presència continua de les sotanes negres. La segona, entre la Virreina i la Boqueria, era la més elegant de Barcelona, parades de flors i d’ocells al passeig, i botigues a cadascuna de les aceres. La tercera, que transcorria entre el Liceu i el Teatre Principal o de la Santa Creu, era el centre del món cultural barceloní, del sarau permanent i de la rauxa barcelonina. La quarta Rambla era la dels soldats, les minyones, els portuaris, els carreters... Robert Robert, ho manifesta:

    <<Lo caràcter especial de cada una de les quatre Rambles o part de la Rambla fa molt temps que dura i durarà mentres aquella gran via sigui lo centro de Barcelona, lo centro únic lo mateix que viuen en l’incipient Ensanxe, que pels que des de que nasqueren han habitat en lo Padró o en lo Pla de Palàcio. Sempre la Rambla, com tot lo d’Espanya, comença per eclesiàstic i acaba amb soldats.>>

Ferran Aisa-Pàmpols

Barcelona, 2010
(Article inèdit)

15/10/13

Avantguardes / surrealisme

LES AVANTGUARDES ENTRE LA UTOPIA I EL CAOS  

Ferran Aisa




 


(Coberta llibre: Fragment del quadre "Barcelona" de Rafael Barradas)
Les avantguardes van ser quelcom més que determinades tendències artístiques o escoles literàries innovadores. Les avantguardes eren la primera fila d’una moderna concepció “bèl·lica”, en sentit figurat, que lluitava contra l’academicisme, els prejudicis estètics, les normes establertes i la moral cristiana. Aquesta avançada era una força de combat de primera línia en el camp de l’art, la literatura i la vida. El cosmopolitisme dels mitjans artístics fou el resultat de les noves facilitats d’intercanvi que oferien els nous mitjans de comunicació i les tècniques d’informació més modernes d’informació. Les idees associatives i col·lectives van significar un pas important en el reagrupament d’esforços artístics i culturals. Això va comportar la desaparició relativa de la submissió del artistes al poder que provocà una nova orientació encaminada no a decorar la vida sinó a canviar-la. Aquesta és, tal vegada, la faceta més original de l’època.
Les avantguardes, el surrealisme i la cultura revolucionària se’ns mostren avui plenes de contradiccions, entre els anhels de novetat que representaven vers el futur i la nostàlgia d’un temps on encara era possible creure en l’emancipació humana. No hi ha cap dubte que la pèrdua dels valors de referència i la sensació de confusió han provocat en bona mida l’esperit crepuscular i gairebé apocalíptic dels nostres dies. Entre la utopia i el caos vers l’abisme.
Els artistes avantguardistes que, en un principi, es dedicaven a épater le bourgeois passaren poc després a prendre part activa en la vida, compaginant els principis artístiques amb els  revolucionaris. La posició política i ètica personal de cadascú determinarà la presa de consciència històrica dels moviments avantguardistes, que són fills dels anhels utòpics i revolucionaris dels segles XIX i XX. 
Les lluites internes entre els avantguardistes arrossegarà a tot el moviment al decadentisme i a l’abisme. Les polèmiques i enfrontaments dialèctics dins del camp marxista dels principals inductors tant del surrealisme francès Breton, Aragon, Bataille, Éluard, com de l’avantguarda alemanya, Bertolt Brecht, Georges Lukácks, etc., seran el punt més determinant d’aquesta crisi. Més enllà d’aquesta batalla de conceptes hi ha la interpretació de l’art i la natura que podem esbossar en una mirada per cercar els punts de similitud per damunt de les diverses terminologies estètiques. Com escriu Giménez Frontín: 

Porque el naturalismo burgués alzará la bandera del “clasicismo” y acusará de “decadentismo” a las vanguardias y de situarse en un terreno de agitación no propiamente literario a la literatura crítica realista. Por su parte, la estética marxista evitará cuidadosamente autodeterminarse “naturalista” prefiriendo definirse como “objetivista” y acusando de alienación subjetivista al naturalismo burgés y a los vanguardismos. Pero existe toda una corriente que también se reclama “objetiva”, pero que mantiene que la verdadera realidad no puede ser captada a través de la lente naturalista, es decir, que el auténtico realismo pasa por los espejos deformantes de los lenguajes artísticos. Lógicamente esta corriente, acusará al realismo socialista de “naturalista” y se alineará junto a los formalismos de vanguardia. (1) 

El món de les avantguardes que, seguint el paràmetres de Marx i Rimbaud, pretenia canviar la vida i transformar la societat ha desaparegut. El part de guerra afirma que han estat vençuts els somnis revolucionaris, tant artístics com socials. Ara desterrades les utopies i les quimeres, esquinçades les banderes de llibertat i abandonades les ideologies tot sembla predestinat al buit. Davant d’aquesta derrota del somni davant el realisme només cal parlar dels guanyadors, que no són altres que els que ajuden a apuntalar la cultura dominant del sistema capitalista, els quals des de posicions posmodernistes s’han dedicat a gestionar la “cultura-espectacle”: 

L’espectacle –diu Guy Debord- és l’hereu de tota la debilitat del projecte filosòfic occidental. (2) 

El realisme contra l’avantguardisme és la victòria de la vigília davant del somni però com diu Debord: 

A mida que la necessitat resulta socialment somniada, el somni es fa necessari. L’espectacle és el malson de la societat moderna encadenada, que finalment no expressa més que el seu desig de dormir. L’espectacle és el vigilant del somni. (3)
 

L’avantguarda era la pura lògica de la revolució col·lectiva, el posmodernisme és l’exaltació de la revolució individual, però no stirniana, sinó en el seu factor més egoista. O tal vegada com ho descriu el sociòleg Gilles Lipovetsky: 

Agotamiento de la vanguardia; ello no significa que el arte haya muerto, que los artistas hayan perdido la imaginación, ni que las obras más interesantes se han desplazado, ya no buscan la invención de lenguajes en ruptura, son más bien “subjetivas”, artesanales u obsesivas y abandonan la búsqueda pura de lo nuevo. Como los discursos revolucionarios duros o el terrorismo político, la vanguardia gira en el vacío... (4) 

Malgrat la crisi cultura i de valors del capitalisme, aquest sistema s’ha imposat per damunt dels altres, creant una societat marcada pel culte al diner i la falsa moral del “benestar social”. L’ésser humà ha entrat a l’era del buit amb la caiguda dels valors ètics i de la moral tant racional, com religiosa. Kropotkin parlant de la ciència o filosofia positivista d’Aguste Comte, un filòsof que va tenir el vist-i-plau dels surrealistes, escrigué: 

Al mateix temps aspirà a emancipar l’home de les cadenes del terror religiós davant la naturalesa i les seves forces i va voler trobar les bases de la vida de la personalitat lliure dins de la societat basada en el contracte lliurement acceptat. Tot el que els enciclopedistes pogueren  preveure vagament en la ciència en la filosofia, tot el que per els homes més eminents de la Revolució francesa va constituir un ideal, el que ja havien assenyalat els més grans esperits de fins del segles XVIII i del XIX, tot això  Comte va tractar de reunir-ho, sistemàticament i confirmar-ho mitjançant la seva Filosofia positiva, per a què  d’ella poguessin elaborar-se noves ciències, un art nou, una nova concepció del món i una Ètica nova. (5) 

Les avantguardes, com l’avançada de la modernitat, han tornat a donar pas a un nou posmodernisme; l’art ja no pretén interpretar el món ni subvertir-lo, sinó tan sols decorar les parets de les cases dels rics executius de les multinacionals i els palaus dels postmoderns directors “culturals” de la indústria de l’espectacle del establihsment. Les avantguardes i la cultura popular revolucionària van ser protagonistes d’una part important del segle XX, vivint primer l’assalt del palau d’hivern i, més tard, les barricades de Barcelona de 1936, com punt de sortida d’unes revolucions que havien d’haver transformat el món i canviat la vida dels homes. Els avantguardistes de l’art i la revolució, d’entreguerres, van creure que era possible fer realitat el món dels somnis. I a aquesta tasca, amb totes les seves contradiccions, es van lliurar com si fossin soldats d’un exèrcit espiritual. Jacques Dugast, seguint aquest mateix context, ho esgrimeix: 

Els índex de malestar en la cultura, que hem analitzat, reflectien tal vegada l’anhel de conjurar els perills que l’acceleració del temps feia córrer a la civilització europea i, a la vegada, el pressentiment de les catàstrofes futures. (6)

Vivim temps d’incertesa i per tant cal utilitzar la memòria històrica per animar la nostra decaiguda autoestima. Cal tenir present que la crisi global de la societat moderna és sobretot cultural i espiritual. La falta d’idees i d’imaginació ens ha portat a un cul de sac, per tant, tal vegada caldria refer el ponts volatilitzats del progrés humanista i davant els difícils reptes del present fer un nou plantejament moral pel segle XXI. Aleshores, em pregunto, cal iniciar ara un nou regeneracionisme? Difícil resposta. Les avantguardes, el surrealisme, la cultura popular i la revolució, en el món actual han estat marginades a l’habitació dels mals endreços. La utopia ha estat desterrada i en el seu lloc regna el buit. La cultura dominant no permet que hagi altra lectura del món que no sigui la seva, d’aquí la falsa disjuntiva de la diversitat de cultures, quan actualment, només n’hi ha una i és la que emet i perpetua el sistema capitalista arreu del món. Les avantguardes, el surrealisme i la cultura revolucionària van fer tot el possible per posar en evidència el caos del món. Albert Camus, sempre a l’avantguarda del pensament del nostre temps, afirmava en el seu anàlisi del surrealisme i la revolució: 

El superrealisme, justament, el terme d’aquest gran moviment de rebel·lió no es significatiu sinó perquè ha tractat de continuar a l’únic Rimbaud que mereix tendresa. (...) Rebel·lió absoluta, insubordinació total, sabotatge en regla, humor i culte a l’absurd, el superrealisme, en la seva intenció primera, es defineix com el procés de tot, que es reprèn constantment. El rebuig de totes les determinacions es clar, precís, provocador. “Som especialistes de la revolució”. El superrealisme, que, segons Aragon, és una màquina per fer trontollar l’esperit, es va forjar primerament en el moviment “dada”, els quals origen romàntics i dandistes són cultivats doncs per si mateix. (...) Aquest nihilistes de saló corrien, evidentment, el perill de proveir-se com criats de les ortodòxies més estrictes. Però hi ha en el superrealisme alguna cosa més que aquest no-conformisme d’aparell: l’herència de Rimbaud, precisament, que Breton resumeix així: ¿Haurem d’abandonar tota esperança?(6)




1)    J. L. Giménez Frontín, Movimientos literarios de vanguardia, op. cit., p. 58
2)    Guy Debord, La sociedad del espectáuclo, Castellote, Madrid, 1976, p. 11.
3)    Ibídem.
4)    Gilles Lipovetsky, La era del vacío, op. cit., p. 120.
5)    P. Kropotkin, La moral anarquista, Júcar, Madrid, 1977, p. 205.)
6)   Jacques Dugast, La vida cultura d’Europa entre los siglos XIX i XX, Paidós, Barcelona, 2003, pp.221-222.)
7)   Albert Camus, El hombre rebelde, op. cit, p. 191.

Ferran Aisa-Pàmpols (Article llegit a la Conferència "Les avantguardes i el surrealisme", a la Biblioteca Gòtic-Andre Nin de Barcelona)
(Sant Cugat del Vallès, 2009)

19/9/13

Salvat-Papasseit / la formació social del poeta

(Foto del jove Salvat-Papasseit)
JOAN SALVAT-PAPASSEIT I LA SEVA FORMACIÓ SOCIAL

FERRAN AISA
 


Joan Salvat-Papasseit per ampliar les seves lectures es va fer soci de l’Ateneu Enciclopèdic Popular del carrer del Carme, 30. Una entitat que feia de la cultura una mística i la treia al carrer i l’enlairava com una bandera de llibertat. A la biblioteca de l’Enciclopèdic llegí Nietzsche, Ibsen, Maeterlinck, Sué, Nordau, Kropotkin, Nakens, Bulffi, Zola, France, Tolstoi, Costa, Azo¬rín, Almirall, Alomar, Brossa, Gener, Maragall, Verdaguer, Brant, Ganivet, Unamuno, Ruiz, Reclus... D’aquest darrer llegeix la seva magistral obra: El Hombre y la Tierra, una bella edició il·lustrada de sis volums, editada per les publicacions de La Escuela Moderna. Salvat construirà el seu bagatge cultural, a partir d’aquesta barreja d’escriptors llibertaris, naturalistes, regeneracionistes i modernistes. L’any 1913, amb dinou anys, forma part de la Junta de l’Ateneu com a bibliotecari. El president, aleshores, és Josep Maria de Sucre, poeta i publicista, i, entre els seus companys de l’AEP  hi ha Joan Alavedra, Emili Eroles, Joan Amades, Manuel Ainaud, Josep Parunella, Amador Revilla, etc. Salvat freqüenta sovint les conferències que a l’AEP ofereixen professionals de primera línia de la cultura i la vida social, entre els qual hi ha personatges de la talla de Francesc Layret, Anselmo Lorenzo, Jaume Brossa, José Nakens, Felip Cortiella, Salvador Seguí, Marcel·lí Domingo, Àngel Pestaña. Gabriel Alomar, Peius Gener, Diego Ruiz, Eugeni D’Ors...
Salvat-Papasseit fa amistat, dins de l’Ateneu, amb Andreu Nin, que feia de mestre a l’Escola Horaciana, entitat pedagògica fundada per Pau Vila. Salvat i Nin coincidiran també a la Federació Catalana del Partit Socialista Obrer Espanyol, i tots dos escriuen a la publicació La Justícia Social. Salvat-Papasseit, que llavors encara no ha entrat en la «mística» de la revolució, descobreix la “Kultura” i sent la necessitat d’instruir-se i de formar-se. La «mística» de la cultura és ben arrelada en entitats com l’Enciclopèdic, el qual aspira a esdevenir en el futur una «Universitat Popular». 

L’esperit cultural que anima els socis de l’AEP traspassa les prò¬pies parets del centre i s’expandeix per la ciutat. Així, amb aquest esperit, no es gens estrany que Salvat i els seus amics fundin el Grup Antiflamenquista pro Cultura. La influència de l’escriptor madrileny Eugenio Noel es deixa sentir entre els joves ateneistes barcelonins: «Cultura! (diu Alavedra), —quin nom màgic per Salvat!— i havia provocat el seu primer escrit en la nostra llengua: Escolta català!, comença el Manifest que ell va escriure, i, que, després enganxàrem d’amagat per les parets de Barcelona». 
Salvat-Papasseit,  a  Los Miserables, també escriu contra les corrides de toros: 

<<¿Un artículo contra las corridas de toros? Contra las corridas de toros no podría escribiros un artículo así. Porque en España, en la misma cuestión de la Iglesia, hagamos caso, más que anticlerical, un publicista puede mostrarse irreligioso; pero en esta cuestión del flamenquismo, solo puede escribir, solo debe escribir como antiflamenquista.>> 

Salvat-Papasseit formarà part de la secció literària de l’AEP, i ocuparà durant dos cursos el càrrec de secretari general, realitzant  una important tasca de divulgació de la poesia catalana i castellana, doncs, la Secció organitza un cicle dedicat als millors poetes de l’época amb els catalans: Josep Carner, Joan Alcover, Josep M. López-Picó, Guerau de Liost, Gabriel Alomar, Josep Maria de Segarra i Josep Lleonart; i amb els castellans: Rubén Darío, Juan Ramón Jiménez, Eduardo Marquina, Antonio Machado, Manuel Machado, Miguel de Unamuno, Macias Picavea, Ramón M. del Valle Inclán i Francis¬co Villaespesa. La Secció també té cura d’organitzar un grup de lectura artística.
L’any 1914 Salvat-Papasseit té vint anys i se sent cridat a una missió redemptora: la lluita político-social. Vuit anys després dhaver deixat l’Asil Naval, amb el bagatge de les seves lectures, després d’haver patit en el propi cos i ànima les misèries del món del treball, se sent disposat a fer la revolució per transformar la vida i canviar la societat. En aquell mateix moment el jove Salvat, cridat a una gran missió regeneradora, entra a la redacció de Los Miserables (títol d’una novel·la de Víctor Hugo), setmanari dirigit per Ferran Pintado, on col·laboren Àngel Samblancat, Mateo Santos, Rosendo Giménez, Lluís Capdevila, Diego Ramón, Plató Peig, Joaquim Gach i Emili Eroles. Tots ells marcats per l’esperit revolucionari anarquitzant de l’època. Salvat amb els seus mots incendiats, enlairarà una bandera de redempció... I amb ella es revolta contra les injustícies, contra les violències eternes, contra les guerres... Salvat-Papasseit es fa periodista proletari, i, d’un dia a l’altre, comença a publicar articles inflamats de redemptorisme amb el pseudònim de «Gorkiano», en honor a  l’escriptor rus Màxim Gorki. Salvat-Papasseit i els seus companys de lluita freqüenten el Bar del Centro, en plena Rambla, punt neuràlgic dels revolucionaris i dels bohemis a la Barcelona de la segona dècada del segle XX. Tot plegat serà per Salvat-Papasseit una universitat oberta de formació permanent que influenciarà el seu tarannà cultural, polític i social.



Ferran Aisa-Pàmpols
(Article inèdit)

22/5/13

Música / Fotografies F. Fàbregas

(Coberta llibre Francesc Fàbregas)
Música pels ulls, Barcelona 1974-1994
Autor: Francesc Fàbregas
Edita: Ajuntament de Barcelona
(Barcelona, 2012)
Pàgines: 263
Preu: 20 euros


VINT ANYS DE FOTOGRAFIA MUSICAL DE BARCELONA

Ferran Aisa


Francesc Fàbregas (Sant Just Desvern, 1950), és un del més rellevants fotògrafs musicals del nostre país. La seva dedicació a la fotografia arranca els anys setanta fent fotoperiodisme musical per la revista Vibraciones. Francesc Fàbregas posarà amb la seva càmera imatge per a la posteritat del moviment musical que té lloc a la capital catalana a les darreries del franquisme, a la transició i a la següent dècada. Barcelona viu aleshores un moment important de la trajectòria underground i contracultural amb el rock progressiu, l’obertura de Zeleste i l’aparició de la música laietana.  

El fotògraf és in situ per deixar testimoni de les nombroses actuacions: Pau Riba, Jaume Sisa, Companyia Elèctrica Dharma, Carles Benavent, Toti Soler, Oriol Tramvia, Gato Pérez, l’Orquestra Mirasol, Maria del Mar Bonet... També és el moment en què Gay Mercader esdevé el principal promotor de la música rock a la nostra ciutat portant les millors bandes i rockers del moment com els Rollin Stones. A la ciutat comtal en aquestes dues dècades faran concert les millors bandes i cantants rock: Jethro Tull, Bob Marley, Lou Reed, Bruce Springsteen, Alice Cooper, Mike Olfield, Police, Queen,  Erik Clapton, Phil Collins, David Bowie, Elton John, Pink Floyd, Chuc Berry, Ramones, Neil Young, U2, AC/DC, King Crimson, Tina Turner... Cantants de jazz o blues com Ella Fitzgerald, BB King, Tete Montoliu, Art Blakey & Jazz Messengers, Dizzie Gillespie, Nina Simone... Sense oblidar els grans cantautors tant del nostre país com internacionals com Leonard Cohen, Bob Dylan, Pati Smith, Pablo Milanès, Silvio Rodríguez, Paco Ibáñez, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Pi de la Serra, Camarón de la Isla, Martirio, Albert Pla, Pete Seegers, Rafael Subirachs, Joan Isaac... Tots ells retratats per Fàbregas en els moments de la seva actuació. Per una altra banda se succeeixen les imatges dels festivals musicals com el Canet-Cançó, el Canet-Rock o dels concerts reivindicatius al Palau dels Esports de Raimon o de Lluís Llach. El fotògraf també té cura d’apropar-nos amb la seva càmera les imatges dels concerts dels anys vuitanta amb les noves bandes de rock barcelonines apareixen amb força a l’escena amb els seus temes trencadors de l’ordre establert amb el punk i la new wave, Fàbregues amb la seva càmera retratarà les bandes de rock joves que apareixen a les barriades o a la perifèria barcelonina: La Banda Trapera del Río, Loquillo y Los trogloditas, El último de la fila, Los Rebeldes, Esclarecidos... Així com les bandes de rock d’aquesta tendència o època que actuen a Barcelona com Los Ilegales, La Polla Records, Alaska, Nacha Pop, Parálisis Permanente, Ramoncín, Mecano... El fotògraf pren les imatges dels concerts a espais com la sala Zeleste tant la d’Argenteria com la d’Almogavers, Plaça de toros Monumental, Palau de la Música Catalana, Palau dels Esports, Camp Nou, El Born, Estadi Olímpic Lluís Companys, La Paloma, etc.  
Francesc Fàbregas amb el seu treball Música pels ulls ha aconseguit fer una gran aportació a la memòria visual de dues dècades de música en viu a la Barcelona de finals del segle XX. Les imatges fotogràfiques són el testimoni sensible i apassionat de la història musical del nostre país que segurament portarà grats records a tots aquells que van assistir als concerts i tal vegada serà una finestra oberta al passat per les generacions més joves.  


Ferran Aisa-Pàmpols
(Article inèdit, maig de 2013)

14/2/13

Santa Eulàlia / copatrona de Barcelona

SANTA EULÀLIA, PATRONA D'HIVERN DE BARCELONA

FERRAN AISA 

(La geganta Laia)


Santa Eulàlia ha estat (i és) una de les patrones de Barcelona, honor que ha compartit amb Santa Madrona i, actualment, amb la Mercè. Una de les seves imatges més conegudes es troba a l’Església dels Josepets de Gràcia, a la plaça de Lesseps. A la Catedral de Santa Eulàlia de Barcelona, a més de la cripta dedicada a la màrtir cristiana, hi ha representades escenes en marbre del seu martiri obra del segle XVI de l’escultor Bartolomé Ordoñez y Pedro Villar. Un altre monument s’alça a la plaça del Pedró de la barriada del Raval. La festivitat de Santa Eulàlia se celebra el 12 de febrer i, actualment, s’ha convertit en la Festa Major d’hivern de Barcelona i s’ha popularitzat amb el nom de la Laia. 
Cada any se celebren nombroses activitats lúdiques i culturals repartits per les places de la Ciutat Vella: danses, balls de bastons, castellers, trabucaires, correfoc, etc. 
Un dels actes més popular és la processo de les “laies”, una passejada pels carrers de la ciutat amb les totes gegantes: la gegantona Laia, la Laieta, l’Elisenda, la Violant d’Hongria, la Lola, la Reina de Saba, la Maria Loreto, la Mercè, la Marieta de l’Ull Viu, etc. 
En el marc de les festes de Santa Eulàlia l’Ajuntament de Barcelona atorga els Premis Ciutat de Barcelona per guardonar la investigació i la creació ciutadanes.

Ferran Aisa-Pàmpols (article inèdit)

31/1/13

Bar Absenta / carrer Hospital

ELS ANYS CINQUANTA AL BAR ABSENTA DEL CARRER DE L’HOSPITAL

Ferran Aisa


 


(Bar Absenta al carrer de l'Hospital, 75)
La meva vida al carrer de la Cadena, a casa de l’àvia Marcel·lina, era plena de satisfacció, doncs com era el més menut em sentia afalagats per a tots els que hi vivien al pis. Aleshores vivíem al carrer de la Diputació, 123, al costat d'on hi havia la fàbrica d'aigües carbòniques on treballava el meu pare. La meva mare era la portera d'aquest edifici situat entre dos comtes Urgell i Borrell.
El dissabte al migdia la mare em preparava el farcell amb una muda i m'enviava a casa de l'àvia Marcel·lina. Agafat de la mà d'un empleat de la fàbrica que vivia al número 6 del carrer de la Cadena baixava fins el districte Cinquè o barri Xino. Per la tarda acostumava anar amb l’àvia als jardinets de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on em passava l’estona jugant amb un cubell i una pala a un dels patis i mirant els peixos de colors que hi havia en una de les fonts. Abans de tornar a casa passaven pel Bar Absenta on jo em prenia un Cacaolat i l’àvia una copeta d’anís. L’àvia coneixia al propietari, sinó recordo malament es deia Ramon, amb el qual mantenia una distesa conversació. De tant en tant topàvem amb els ianquis, doncs, davant mateix del bar hi havia la base de la Policia Militar de la US Navy, on sempre portaven els “marines” borratxos, els que s’havien embolicat en baralles o bé en escàndols públics. Una tarda que érem a l’Absenta vam mantenir conversa amb un “marine” que parlava bastant bé el castellà, l’home, amablement, em digué que jo li recordava el seu fill, i em va regalar una moneda petita de cinc centaus que portava gravada la imatge del president Lincoln i un gorret blanc de mariner ianqui. Al Barri Xino se’n veien molts de gorrets blancs, eren les bones relacions “hispanoamericanes”, que havien començat l’any 1951, sí, gràcies a aquest concordat arribava la llet que servien a les escoles públiques o els xiclets que regalaven pels carrers als infants. El Bar Absenta del carrer de l’Hospital guarda per mi un grat record de la meva infància, sobretot per la imatge dels “ianquis” vestits de blanc que impregnaven de màgia la vida d’un barri trist de postguerra. Més endavant sempre que he tornat a l’Absenta he buscat la presència de la meva àvia i d’aquell mariner de la US Navy.

 (Fragment extret del llibre inèdit de Ferran Aisa L’any de la gran nevada)

 

15/10/12

Barcelona / set turons

BARCELONA: LA CIUTAT DELS SET TURONS

FERRAN AISA
 




(Vista del Turó de la Peira, un dels set turons de Barcelona)


La Barcelona que deixa el mar i la Ciutat Vella i s’escampa pel Pla, està limitada per dos rius (Besós i Llobregat) i la muntanya de Montjuïc i la serra de Collserola. La ciutat s’aixeca, de la mateixa manera que Roma o Lisboa, sobre set turons: Puget, Monterols, Modolell, Peira, Carmel, Creueta del Coll i Rovira. Geogràficament aquests turons són perllongacions de la serra de Collserola amb el cim del Tibidabo (512 m.) i estan formades pels mateixos materials del Paleozoic que Montjuïc (173 m.).
Des del Pla Barcelona  iniciem una excursió per aquests set turons dispersos per Barcelona que, la majoria d’ells, foren habitats per la tribu laietana dels ibers. 

Un dels accessos al Turó de la Peira és per la barriada de Santa Eulàlia de Vilapiscina al districte d’Horta-Guinardó, pujant pel carrer Canfrach s’arriba al Parc del Turó de la Peira coronat el seu cim (138 m.) per una gran creu de ferro i un mirador de la ciutat.
El Parc Municipal del Turó de la Peira fou inaugurat el 1936, el qual consta actualment de 8 hectàrees de matolls i de pinars. El parc original va menguar els anys seixanta degut a la proliferació de noves cosntruccions. Dins del Parc trobem diverses zones d'esbarjo, zona de jocs infantils i instal·lacions esportives.
L’anomenat Parc dels Tres Turons, situat al districte Horta-Guinardó, el formen els següents: Rovira, Carmel i Creueta del Coll.
El Turó de la Rovira (262 m.) es troba el Parc de Guinardó o Font del Qüento. L’Ajuntament va urbanitzar el parc 1917 segons un projecte de Jean-Claude-Nicolas Forestier. La seva font es va fer molt popular i atreïa els veïns de la zona a passar-hi el dia els dies festius i els infants anaven el dimecres de cendra a enterrar la sardina. També era habitual que la gent anés a omplir els càntirs i les galledes però com rajava tan poc aigua que sempre hi havia algú que explicava un conte per entrenir els que feien cual d’aquí el nom de Font del Qüento. El Turó de la Rovira és un espai de memòria viva de Barcelona, on conviuen vestigis d’un poblat iber, les antigues instal·lacions militars republicanes i restes de les barraques de mitjan segle XX. Al seu cim destaca la Bateria antiaèrea de la guerra civil (1936-1939).
El turó del Carmel (262 m.) té en el seu si el Park Güell i el Parc del Carmel. Aquest turó, situat a l’oest del Turó de la Rovira, era conegut amb el nom de la muntanya pelada. Pel carrer de Mülhberg seguim fins la cruiïlla de la carretera del Carmel, en la part baixa del turó hi ha el Santuari de Nostra Senyora del Carmel seguint el camí cap amunt s’arriba al punt més alt del turó des d’on es contempla una preciosa vista de Barcelona. El pont de Mülhberg es troba situat sota els antiaeris del Carmel, uneix d’una part a l’altra les antigües pedreres del Guinardó. Els anys cinquanta el cim també era ple de barraques que, en aquest cim, els pobladors anomenaven Francisco Alegre.
Al turó de la Creueta del Coll hi ha també el Parc del mateix nom, que fou construït en una antiga pedrera. S’hi pot accedir pel passeig de la Mare de Déu del Coll o pel carrer Castellterçol, a la seva entrada trobem un monòlit de ferro, escultura de d’Ellsworth Kelly, al darrere hi ha una gran plaça de 6.000 m2 envoltada d’arbres, espais de joc per la mainada i taules de pic-nic. Dins del parc destaca la gran escultura Elogi de l’aigua, d’Eduardo Chillida. El cim està coronat per una creu de ferro...
Els altres tres turons de Barcelona són de pendent més suau i es troben domesticats del tot, pertanyen al districte de Sarrià-Sant Gervasi. Avui en dia la part més alta de tots tres turons són esplanades enjardinades que formen part de les barriades on s’hi troben. El Turó del Puget o El Putxet (183 m.) està delimitat per una banda per la República Argentina i plaça Lesseps i per l’altra pel carrer de Balmes i General Mitre. El barri va començar a construir-se partir de 1850 com a conseqüència de l’extensió de Gràcia cap a Collserola. El Turó de Monterols (127 m.) està gairebé tot construït fins el cim on hi ha un petit parc. Aquest turó està situat entre el carrer Balmes i General Mitre. El Turó de Modolell (108 m.), situat a prop del carrer Copènic, guarda a la part més enlairada el Monasteri de Santa Magdalena, un bell edifici avui integrat en el paisatge al qual s’arriba per unes escales...




Ferran Aisa-Pàmpols
(Article inèdit)