30/11/13

The Beatles / Novembre de 1963

FA CINQUANTA ANYS EL NOVEMBRE DE 1963 TVE VA PARLAR PER PRIMERA VEGADA DEL CONJUNT BRITÀNIC THE BEATLES


(Twist and shout disc EP de 1963)


L’ESPATEC DELS BEATLES


 

FERRAN AISA
 

Jimmy Fontana cantava Gira, il mondo gira / nello spazo sense fine... Sí, encara gira el món, més o menys com sempre, diríem ara mateix. Corria l’any de gracia de 1963, mes de novembre, ple de retòriques nacionalcatòliques i commocions futuribles de llibertat.
Temps de dies grisos, pluges de tardor i de castanyes calentetes. Encara no s’havien carregat Kennedy a Dallas i tots esperàvem que l’esperit lliberal de la seva nova frontera s’escampés pel món. Però aquell mes de novembre ens arribàvem noticies tristes per la televisió, primer fou la mort d’Edith Piaf, després de Carmen Amaya i, finalment, l'assassinat de Kennedy. Tot plegat ens va deixar esmaperduts, sobretot per la mort del jove president nordamericà, doncs era un cop contra la nostra innocència.
Els espanyol aleshores érem teleaddictes i ens empassàvem els programes de l’única cadena existent TVE. Programes culturals com Cesta y Puntos, un concurs dirigits als Joves estudiants; Estudio 1 amb les millors obres dramàtiques universals; Amigos del
Martes de variettes musicals portat per Franz Joham i Gustavo Re; Historias para no dormir, obres dramatitzades de por realitzada per Chicho Ibáñez Serrador; o les telesèries nord-americanes com Bonanza o El Fugitivo. A més la televisió emetia el seu popular “parte”, si fa no fa com ara mateix, cada vespre amb les notícies més destacades a nivell regional, nacional i internacional. Tot el que sortia per la caixa tota del televisor anava a missa, doncs la TVE era la veu del seu amo, el govern franquista. 

Precisament va ser per la televisió que la majoria del espanyols ens vam assabentar de l’existència d’un grup musical anglès que causava furor a Europa. En realitat el conjunt britànic ja feia un any que havia publicat el seu primer disc Love me do amb un èxit espatarrant tant a Anglaterra com als Estats Units. El conjunt era format per quatre nois joves nascuts a Liverpool que aviat esdevindrien un fenomen de masses universal i el principal mite de la música pop dels anys seixanta.
El dia 2 de novembre de 1963 jo havia començat amb quinze anys a treballar d’aprenent a un taller de reparació d’aparells electrònics (ràdio, televisors, tocadiscos, gramòfons...) i instal·ladors d’equips de so a conveccions públiques, festes populars i concerts musicals. A “Radio Vives”, situada al carrer Comte d’Urgell, 89, hi treballava de nou del matí fins a la una i de tres a sis de la tarda, aleshores quan plegava me’n anava a l’Acadèmica Sant Ramon del carrer Manso, 64, on cursava un parell d’assignatures que m’havien quedat de quart de batxillerat (matemàtiques i física i química) i preparava la Revàlida. 

Quan sortia de classe moltes vegades eren més de les nou del vespre. Sense aturar-me enfilava el camí de casa: creuava la Ronda Sant Pau, Sant Antoni Abad, plaça Pedró, Hospital, Cadena... Quan arribava a casa els meus pares i el meu germà ja eren a punt de sopar al menjador que s’abocava al carrer Aurora. El televisor presidia l’estància principal de la casa. Aquell nit de novembre de 1963 el locutor anuncià als espanyols l’aparició del conjunt musical britànic The Beatles. A la pantalla apareixia una actuació del grup de Liverpool en directe davant de centenars de fans que mostraven amb crits histèrics el seu lliurament als Beatles. El locutor però en cap moment va pronunciar la paraula beatle per parlar-nos del grup musical, sinó, d’una manera despectiva, va citar-los com “los escarabajos negros”, per dir-nos a continuació que es tractava de <<cuatro jóvenes melenudos que aporrean la guitarra mientras desgañitan a gritos sus canciones.>> 
Al marge de les paraules de fons del locutor els joves espanyols van veure per primera vegada els Beatles al damunt d’un escenari cantant Twist and shout. Una gran part del jovent vam quedar agafats des d'aquell precís moment i ja per sempre a la seva música. Aviat ja sabríem que The Beatles era format per John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Star. Poc temps després d'aquesta aparició dels Beatles a la televisió, ja érem uns furibunds beatlemaníacs.


Ferran Aisa-Pàmpols
(del llibre inèdit L'any de la gran nevada)

29/11/13

Rialto / Sala de Festes de Barcelona

(Sala de ball Rialto anys 40 o 50)


RIALTO. Sala de Festes. Ronda de Sant Pau 34. (1939-1993)

Ferran Aisa


Una de les sales de ball més populars i concorregudes durant la posguerra fou Rialto, situada al número 34 de la Ronda de Sant Pau, davant de l'edifici del Teatre Circ Olimpia.. El local ocupava les dependències del que fou el Casal Republicà Democràtic durant els anys de la República. Al juny de 1939, cinc mesos després, de l'entrada de les tropes nacionals a Barcelona, ja s'hi organitzaven revetlles de Sant Joan i Sant Pere amb les orquestres Iberos i Ramblers. La sala disposava de bar-cocteleria, del qual el meu oncle Fernando Aisa Cuenca va ser maitre.
Durant la segona meitat dels anys quaranta fa furor el swing a Barcelona i a la sala Rialto s’organitzen competicions de ball. Era el temps en què les orquestres tocaven peces musicals de Cole Porter i de Glen Miller i actuaven els cantants espanyols Jorge Sepúlveda i Bonet de San Pedro. Als anys cinquanta es va reformar el local i es programaven matinals de ball els diumenges amb el nom de baile-vermut des de les 11 fins a les 2 del migdia amb l'actuació del conjunt de Juanito Segarra.

Un dels habituals de la sala era el jove, aleshores, Pere Pubill Calaf "Peret" que acudia a ballar el mambo de l'Orquestra Pérez Prado.
El 1973 hi actuava Camilo Sesto, aleshores una de les figures cabdals del panorama musical espanyol. A meitat del setanta la sala va enderrocada i convertida en un bloc de pisos, deixant la planta baixa i l’entresòl per a la Sala de Festes Rialto. Al llarg dels anys va tenir diverses propietaris. A partir dels anys setanta es va fer càrrec del local Luis Perea, que va optar a partir de 1976 per programar espectacles i shows eròtics nocturns mentre que a les tardes funciona com a discoteca. Un any després el local esdevé un dels centres neuràlgics dels shows de travestis i transformistes de la ciutat amb actuacions d'artistes com Pierrot, Madame Arthur, Angie Von Pritt i Pirondello entre d'altres. Entre els clients habituals hi havia Terenci Moix i Mari Santpere.
Als anys 1980's Rialto va viure les seves últimes reformes. El local continuà oferint tardes de ball tots els dies de la setmana i també a les nits de dijous a diumenge fins als primers anys de la dècada següent.

Alguns artistes que van actuar a Rialto:

Anys 40 i 50: Juanito Segarra – Jorge Sepulveda – Antonio Machín – Bonet de San Pedro – Rina Celi . Stokers - Roberto Rizo -  José Valero – Orquesta Pérez Prado.
Anys 60 – 70 i 80 : Antoñita Monterrey – Ramon Calduch -Krik Krak  - José Guardiola - Los Marchena  - Los Del Sol - Los 5 Reyes - Joaquín Gasa - Hugo Show Ballet- Camilo Sesto- La Josela - Nadia and Andrea- Wil Booy- Ramon Capel- Orquesta Paraíso

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, novembre de 2013)

24/11/13

Durruti / Homenatge 2013

HOMENATGE DE LES DONES LLIBERTÀRIES EN EL
77é ANIVERSARI DE LA MORT DE DURRUTI AL FRONT DE MADRID EL 20 DE NOVEMBRE DE 1936. CEMENTIRI DE MONTJUÏC diumenge 24 DE NOVEMBRE DE 2013.

 

(Homenatge Durruti 24 de novembre de 2013)


(Homenatge Durruti, Ascaso i Ferrer i Guàrdia, 24-11-2013)




DURRUTI AL FRONT D’ARAGÓ

1)
Les milícies catalanes no solament eren a l’Aragó, sinó que havien acudit a altres fronts d’Espanya, Madrid, Castellà i Andalusia. La Soli del dia següent clamava el comunicat de guerra:

<<¡Hay que tomar Zaragoza! La ruta de la capital de Aragón se va desbrozando a pasos agigantados. Hemos ocupado Quicena, y han sido completamente cercados los reductos de Estrecho Quinto y Monte Aragón. Nuestras milicias prosiguen su marcha triunfal...>>

En el mateix número es reproduïa unes declaracionss radiades de Durruti:

<<¡Al fascismo no se le discute, se les destruye!, ha dicho el camarada Durruti en su discurso dirigido a España entera desde uno de los micrófonos de las emisoras instalada en el frente aragonés: -¡Trabajadores de toda España! Desde ventiocho kilómetros de Zaragoza dirijo un saludo a los trabajadores de Cataluña y de España entera. Estamos muy cerca de nuestros objetivos, y si no atacamos es porque esperamos el resultado de las acciones de otros camaradas que llevan la dirección de otras columnas de compañeros. Cuando todo responda al plan mutuo de ataque, saltaremos sobre Zaragoza...>>

2)
Un altre reportatge de la Soli (24-9-1936), fa un seguiment in situ de la Columna Durruti: 


<<Desde Barcelona han venido a para hablar con Durruti varios militantes de la CNT. Todos por su gusto estarían en el frente. A uno de ellos Pérez Combina (conseller-regidor de Serveis Públics de l’Ajuntament de Barcelona), hombre inteligente y sagaz, le pregunta Durruti: -Y mientras nosotros luchamos, ¿qué hacéis allá? –Allá estamos organizando la revolución. Vamos edificando una nueva sociedad sobre las ruinas de la que se hundió el 19 de julio. Queremos que cuando la lucha termine, cuando regreseis de los frentes, veáis que hemos sido dignos de vosotros, impidiendo que en la retaguardia se malogre el fruto del esfuerzo realizado... Va a seguir hablando. Pero Durruti, sonriente, irónico, con ganas de hacerle rabiar, le interrumpe: -Sí, sí. Y mientras, vivís un poco alejados de los tiros... –Si quieres, ahora mismo me quedo aquí. Al fin y al cabo, esta lucha es mucho más bonita que la de allá abajo...-Es una broma. Tú tienes que volver a Barcelona como los demás. Tenéis que realizar una labor formidable. Es preciso que cuando volvamos haya cambiado todo. Allí, en la ciudad, sois muy necesarios. Aquí nos sobramos nosotros para vencer al fascismo...>>. 

És curiós aquest reportatge de la Soli, que porta per títol: “Una boda, un discurso y varios incidentes en la misma línea de fuego”. El redactor explica un casament d’unió lliure celebrat al front: <<Es noche cerrada cuando volvemos al cuartel general. Allí, esperando, estan dos muchachos. Quieren que Durruti les case. Ella se llama Carmen Martínez y es una chiquilla bonita, con unos ojos que le llenan la cara; era enfermera de un hospital de sangre. Él, Manuel García, es artillero. La ceremonia es breve, sencilla y emocional. Junto a los dos novios, vestidos, con el mono de miliciano, un puñado de amigos que llenan por completo la tienda. En el fondo Durruti, que habla con cariño y ternura: -Yo podría echaros una bendición o haceros firmar un documento. Pero no haré ni una cosa ni otra. La bendición, porque ni vosotros ni yo creemos en ella; el documento, porque implicaría una desconfianza imcompatible con el verdadero amor. Libremente os unís porque os queréis. Libremente os podréis separar si algún día dejáis de amaros. Si el amor muere en vosotros, ningún documento, por muchas firmas que llevase, podría resucitarlo. Sería como máximo, una cadena que os haría odiosos el uno al otro. Tened confianza en vosotros; sabed que nada os une más que vuestra voiluntad; quereos sin trabas ni cortapisas, como amantes y como compañeros. Si tú la quieres a ella, y ella te quiere a ti, nadie podrá deshacer el nudo de vuestro cariño. Amaos de corazón y sed felices... Un beso cierra el acto. La novia emocionada, está a punto de llorar; pero se contiene, recordando quizás que es una mujer fuerte, que tuvo valor para acudir a los sitios de peligro. El novio recibe sonriente la enhorabuena de todos los presentes. Aún les habla Durruti: -En la puerta tenéis un “auto”. Después de cenar, os marcháis a Lérida. Allí tendréis alojamiento y comida. Tomad, sin embargo, cien pessetes, por si necesitaseis algo. Pero dentro de cinco días, ni siquiera uno más, los dos tenéis que volver aquí otra vez...>>.

(Del llibre de Ferran Aisa i Pàmpols, República, guerra i revolució, L'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939, Ed. Base, Barcelona, 2009).

22/11/13

J. F. Kennedy Espanya 1938 / Viatges a Europa 1935-1939.

50È ANIVERSARI DE L'ASSASSINAT DE JOHN F. KENNEDY A DALLAS


 
(J.F.Kennedy 1938 a Barcelona)


ELS VIATGES DEL JOVE ESTUDIANT JOHN F. KENNEDY A EUROPA I ORIENT MITJÀ (1935-1939)

FERRAN AISA


JOHN F. KENNEDY ESTUDIANT
 

John Fitzgerald Kennedy va néixer el 29 de maig de 1917 a Brookline (Massachusetts) i va morir assassinat a Dallas (Texas) el 22 de novembre de 1963.  Fill d’una família opulenta descendent d’irlandesos catòlics, Els seus pares Joseph P. Kennedy i Rose Fitzgerald van tenir nou fills: Joseph, John, Rosemary,Kathleen, Eunice, Patricia, Robert, Jean An i Edward.
 

(La família Kennedy)


John va estudiar la primària en una escola de la seva ciutat de naixement. L’any 1927 es va mudar amb la seva família a una mansió de 20 habitacions del Bronx (Nova York) i
passava els estius a la casa de Hyannis Port (Massachussetts i per Nadal i la Pasqua de Resurrecció a Palm Beach (Florida).
 

(J.F.Kennedy, adolescent)

 L’any 1930 John va ser internat al Canterbury School, situat prop de Connecticut per  cursar l’octau curs. El següent curs va anar al The Choate School, d'on ja n'era alumne el seu germà Joe dos anys més gran que ell. Durant aquests anys d’estudiant va tenir diverses malalties com un atac d’apendicitis el 1931 i el 1934 va ser internat a hospitals de Yale i de Minnessota per problemes a l’aparell digestiu. Malgrat que havia perdut moltes jornades d’estudi el juny de 1935 es va graduar a The Choate School amb nota de matrícula d’honor. La seva classe el va elegir com l’alumne amb més possibilitats de triomfar. John destacà com esportista en la pràctica de natació, futbol americà i atletisme. També hi havia realitzat cursos de navegació a vela convertint-se aviat en un expert navegador.

 

 
(JFK a l'etapa de Choate School)


PRIMER VIATGE A EUROPA
 

El setembre de 1935 viatjà a Londres amb el vaixell Normandie, acompanyat pels seus pares i la seva germana Kathleen. El viatge era un regal dels pares de John per les bones notes obtingudes en aquell curss, però el motiu principal era visitar un país estranger i, alhora, matricular-lo en un curs d’economia amb el professor socialista Harold Laski en el London School of Economics. En aquest mateix curs d’economia l’any anterior havia estat el seu germà Joe. El pare pretenia posar els seus fills davant d’altres creences per anar desenvolupant la intel·ligència dels seus fills. Jack Kennedy amb 18 anys va poder entrar en contacte amb altres joves estudiants, molts dels quals es manifestaven revolucionaris, escriptors, economistes i intel·lectuals. La majoria d'aquest joves estudiants procedien tant d’Anglaterra com dels diversos països de l’Imperi Britànic. Però John no es va poder beneficiar massa d’aquests contactes, doncs, a la segona setmana d’estar a Londres, va caure malalt d’icterícia i hi va haver de ser hospitalitzat i, després d'uns dies internat, va embarcar rum a Amèrica.
 


(JFK)

L’octubre de 1935 es va matricular a la Universitat de Princenton, però el curs va ser accidentat doncs les contínues malalties no el van deixar en pau i es va passar més temps hospitalitzat que a les aules universitàries. El setembre de 1936, seguint els passos del seu germà Joe, s’incorpora a la Universitat de Harvard, residint a Whinthrop House durant tots els cursos universitaris. Joe és un estudiant brillant, en canvi Jack havia de treballar molt per treure notes mitjanes. El pare dels nois els inculcava la autodisciplina i l'esperit de lluita i de competència i solia dir-los: <<No m'importa el que feu en la vida, però el que feu lo que feu, sigueu els millors del món.>>

SEGON VIATGE A EUROPA 1937
 

El juliol de 1937 John de nou s’embarca cap Europa amb el vaixell Washington fins a França. Durant deu setmanes viatjarà amb el seu automòbil, acompanyat de dos companys d’estudis, per França, Països Baixos, Alemanya, Itàlia i Anglaterra. A finals de 1937 el president Roosevelt nomena a Joseph P. Kennedy ambaixador a Anglaterra. 
El gener de 1938 la família Kennedy gairebé al complert s’hagué de desplaçar al vell continent, excepte els dos fills grans que resten a la residència universitària nord-americana. Els viatges cap un i altra costat de l’Atlàntic es faran familiars entre els Kennedy, que viuen a la residència de l’ambaixada londinenca i a més lloguen una gran mansió a Cannes (França) per passar els estius.

TERCER VIATGE A EUROPA 1938
 

A primers de juny de 1938 els dos germans Joe de 23 anys i John de 21 s’embarquen amb el Normandie cap a Anglaterra amb destí a la residència de l’Ambaixada de Londres. L’aspecte de Joe és més saludable i més fort com la família Fitzgerald, en canvi Jack és més Kennedy, però les malalties que ha patit l’han convertit en un jove prim i espigat. 
A Londres John queda impressionat del cercle internacional d’amics i relacions en què es belluga el seu pare. 
L’ambaixador nord-americà vol que els seus dos fills grans coneguin les relacions deiplomàtiques europees in situ, doncs vol preparar-los perquè es dediquin a la política. Joe és el més decidit a fer el pas cap a la política en canvi John es veu més en un futur com professor universitari o escriptor. John, a qui tots anomenen Jack, és un gran lector, tant la seva mare Rose com els seus amics de la Universitat testifiquen aquesta devoció pels llibres que sentia el futur president.
El pare dels Kennedy vol que els seus fills estiguin al dia de política exterior i els fa viatjar a través de delegacions i de les cancelleries dels Estats Units a Europa. Un dels viatges de 1938 el faran a la rereguarda de l’Espanya en guerra. Joe ja havia visitat Madrid i Barcelona un any abans, en una carta de l’Ambaixador al seu fill John, li diu: <<Si tu madre supiera donde està Joe?>>

JOHN F. KENNEDY A BARCELONA AMB NERHU I INDIRA GHANDI EL JUNY DE 1938

John viatjarà a Barcelona en companyia d’una comitiva que surt de Londres via França i en tren fins Espanya. John és integrat en una delegació on viatja Nerhu, la seva filla Indira  i altres persones relacionades amb el seu seguici del líder Híndú.
Barcelona en aquells moments és la capital de la República, doncs el govern en ple s’ha traslladat de València a la ciutat comtal. A Barcelona arriben diverses personalitats d’arreu del món que venen a solidaritzar-se amb la causa republicana.
Una altra presència a Barcelona és la de l’escultor de Nova York Jo Davidson que passa uns dies a Barcelona per esculpir el bust del Ministre d’Estat Julio Álvarez del Vayo, per incloure’l en una exposició de busts de diversos personatges de caire internacional, com Rabindranath Tagore, Mohandas Gandhi, Woodrow Wilson, Anatole France, així també hi fa un homenatge al clam heroic de la defensa de Madrid “No pasarán”, representat per una dona amb el puny enlairat. L’estada de l’escultor nord-americà coincideix amb altres visites de relleu que són considerades hostes d’honor del Ministre d’Estat de la República, es tracta del president del Congrés Nacional Indi, Jawaharlal Nehru, el membre del Congrés de la Índia V. K. Krishna Menon, l’advocat indi Batliula Biocco i altres persones. Les altres persones que no menciona la premsa o que hi confon són una noia que algun mitjà informatiu la presenta com la secretària de Nerhu, miss B. Ballivala, i un jove espigat amb pinta d’occidental que per desconeixement confonen amb l’escultor Jo Davidson. La raó és fàcil d’entendre tant la noia com el jove són aleshores uns autèntics desconeguts que estan fent el seu aprenentatge polític internacional en un país en guerra, tots dos, anys més tard, aconseguiran els llocs més alts a la política dels seus respectius països, es tracta de la filla de Nerhu, Indira Gandhi, i del fill de l’ambaixador dels EE.UU a Anglaterra, John F. Kennedy, futur president dels Estats Units.
L’expedició de Nerhu va arribar a Barcelona el dia 16 de juny de 1938. L’Ajuntament de Barcelona va nomenar Nerhu i als seus acompanyants hostes de la Ciutat i el Ministeri d’Estat els considerà hostes d’honor de la República. El mateix dia Nerhu s’entrevistà amb el Ministre de Justícia González Peña que, segons informa l’historiador Ricardo de la Cierva (Historia y Vida, juliol del 1968), van parlar de les relacions del Front Popular i el Govern de la República; i sobre la unitat sindical CNT-UGT, que feia poc s’havia tornat a ratificar. Sembla ésser que Nerhu també estava interessat a saber quina era la influència del PCE a la zona republicana, però, l’asturià González Peña, home de Negrín, va assegurar-li que ningú dominava sobre ningú. El dia següent, Nehru i acompanyants, visitaren l’Ajuntament de Badalona, on l’alcalde, el cenetista Joan Manent i Pesas i els consellers els van convidar a visitar diverses fàbriques col•lectivitzades de licor (Anís del Mono), vidre (Can Cristall)  i teixit (Can Montalt). La visita de Nerhu a Badalona va ésser recollida al diari de Josep M. Cuyàs Tolosa, que ha estat publicat recentment com a Diari de Guerra. 



(Visira a l'Estat Major de l'Exèrcit de l'Est: Krinsa Meno, J.F.Kennedy, E. Lister,i Nerhu)


 El dia 18 els hostes de la República visitaren les línies de foc de l’Exèrcit de l’Est a la zona catalana de l’Ebre, abans que comencés la popular batalla, guiats pel cap militar, el comunista Enrique Lister. Ricardo de la Cierva, comenta: <<Al día siguiente puede coprobar Nerhu en el Frente del Este el excesivo optimismo de González Peña. Su anfitrión en las líneas de fuego es el Jefe del Cuerpo del Ejército Enrique Lister. Nerhu se retrata con los milicianos, contempla las líneas enemigas al otro lado del Ebro>>. El mateix dia també es van reunir amb la Pasionaria com es dedueix d’una fotografia de Nerhu, la seva filla Indira i Krishna Menon amb la dirigent comunista. El dia 18, al seu retorn del front, Nerhu s’entrevistà amb la plana major de la República, exceptuant el president del Consell de Ministres, Juan Negrín que, aquell mateix dia, es troba a Madrid. Aquell mateix dia Nerhu i el seu seguici visiten Barcelona i són rebuts per les principals autoritats governamentals, autonòmiques i municipals. Día Gráfico (19-6-1938), publica un ampli reportatge de l’entrevista amb Álvarez del Vayo i dels seus passos per la Ciutat Comtal:
<<El ministro después de hacer las presentaciones del presidente indio y su séquito, presentó así mismo al notable escultor Jo Davidson, que también asistía a la reunión. (...) El senyor Nerhu empezó agradeciendo al senyor Álvarez del Vayo haberle proporcionado la ocasión de conocer a los representantes de Barcelona, añadiendo que no iba a hacer grandes declaraciones, ya que lo que le interesa es hablar en París y Londres. (...) La Índia, añadió, desde hace dos años sigue con palpitante emoción los acontecimientos trágicos por que pasa la España leal, la que puede contar con la simpatía absoluta de todos los grupos y especialmente el que él representa en el Congreso Nacional de la Índia, que lucha por la independencia de aquel país, aclarando que no sólo representa a los socialistas, sino a todos los nacionalistas. (...) La Índia se da cuenta de que no sólo se lucha por la independencia de España, sino que lucháis por la libertad de todos los pueblos. Hay muchos problemas semejantes: por ello desde su punto de vista he seguido vuestra lucha con tanto interés. Estoy muy agradecido a la cordialidad con que se me ha recibido y las atenciones que he sido objeto por parte de todos, y podéis contar que llevaré a mi pueblo el reflejo de vuestra simpatía por él. Nada más.>>
Nerhu i el seu seguici va visitar el Congrés dels Diputats que, aleshores, s’hostejava al Parlament de Catalunya. El grup, que anava acompanyat de la diputada Margarita Nelken i el doctor Josep Antoni Trabal, van ésser rebuts pel president del Congrés espanyol Diego Martínez Barrio i altres diputats. També van parlar una estona amb els ministres de la República, Álvarez del Vayo, Bernardo Giner de los Ríos i Vicente Uribe, doncs el Govern també feia servir les dependències del Parlament català per fer les seves reunions habituals, rebre a la premsa i celebrar els Consells de Ministres.

(kennedy, Menon, Lister, Nerhu i Indira Ghandi)

La comitiva fou saludada pel president accidental del Parlament de Catalunya, Jaume Serra Húnter i el diputat Soler i Pla. La visita va continuar per la Casa CNT-FAI on van parlar amb Marià R. Vázquez “Marianet” i, a continuació, van anar al Palau de la Generalitat on van entrevistar-se amb Lluís Companys i després acompanyats de Jaume Miravitlles visitaren la Casa de la Ciutat. La visita a l’alcalde també es recollida per Día Gráfico: <<Después de visitar la Generalidad pasaron al Ayuntamiento de Barcelona, donde fueron recibidos por el alcalde, señor Salvadó y el presidente de l’Asamblea Municipal señor Aragó, quienes les acompañaron a recorrer toda la casa, deteniéndose, principalmente en el Salón de Ciento y en el de Crónicas, de los que hicieron grandes elogios. En el Salón de Crónicas, la diputado Margarita Nelken, después de hacer un anàlisis artístico del mismo, hizo un cumplido elogio del alcalde de la ciudad, que había sabido extremar su galantería para recibir a estos ilustres huéspedes, añadiendo que una gran parte de la buena impresión que se llevan de Barcelona se debe a la forma en que han sido antendidos por el alcalde, que no sólo fue cordial, sino magnífica. Entonces los periodistas interrogaron a Mr. Nerhu. -¿Qué impresión le ha producido su visita al frente? –Muy buena; habiéndome entusiasmado especialmente al poder observar la gran unidad que existe en los mismos y que todos, sin distinción, tienen absoluta confianza en la victoria. He visitado también las Escuelas Militares i de  Comisarios, de las que he formado el mejor concepto. -¿Qué impresión le ha hecho Barcelona? –Magnífica. Es una hermosa ciudad. Es grandiosa, pero lo que más me ha sorprendido es el estoicismo del pueblo para soportar las agresiones aéreas, realizando normalmente su trabajo a pesar de las mismas. Además, he de manifestar mi agradecimiento y mi satisfacción por la cordial recepción que se me ha dispensado. -¿Ha visitado usted a los prisioneros italianos? –Sí, italianos y alemanes. Por cierto que les he preguntado el trato que se les daba y me han dicho que era excelente. Visité las cocinas, donde se les prepara la comida, y pude apreciar que difícilmente podría ser mejorada. Terminó diciendo que había venido para traer el saludo y felicitación del pueblo indio para la España leal, y que ahora, al marchar, se llevaba el cordial abrazo de los españoles. –Voy a París y Londres –agregó-, donde daré algunas conferencias sobre el movimiento de la India, España y la China y, en general, del movimiento mundial. La primera la daré por el micrófono de la Radio 37 de París, el lunes por la tarde.Y a continuación se despidió de los informadores y de las autoridades que le acompañaron hasta el pie de la escalera de honor del Ayuntamiento.>>  
Nerhu i els seus acompanyants, per gentilesa de l’alcalde de Barcelona, van ésser obsequiats amb una excursió per la Costa Brava; i el dia següent per la tarda sortiren en tren direcció París via Londres. La Humanitat (19-6-1938), va ésser present a la roda de premsa de Nerhu amb els periodistes dels mitjans barcelonins: <<Ahir la tarda al despatx del ministre d’Estat el senyor Álvarez del Vayo va reunir els periodistes per tal de presentar el president del Congrés indi i del Partit Socialista d’aquell país, Jawahanlal Nerhu, així com l’escultor nord-americà Jo Davidson, que ha vingut a Espanya per modelar els caps dels homes que ell anomena “de la victòria” i que seran exposats a Nova York durant el pròxim octubre. (...) A l’Índia –digué Nerhu- seguim el vostre moviment des del començament. (...) Com sigui que un periodista li preguntés sobre l’actitud del Govern anglès amb relació a la nostra guerra, digué que era excusat que la donés, puix que el seu moviment nacional va directament contra l’imperialisme britànic.>>
Entre els acompanyants de Nerhu, com ja he dit, hi havia la seva filla Indira, aleshores de 21 anys, que la premsa va confondre amb la seva secretària Miss Ballivala Blooc, però com diu De la Cierva: <<Dolores Ibarruri nos ha confesado que, en realidad, se trataba de su bella hija, Indira>>; i l’altre jove de l’expedició, malgrat que el seu nom no apareix en lloc, és John F. Kennedy també com Indira de 21 anys. Novament Ricardo de La Cierva, un dels pocs historiadors que podia consultar l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca, ho aclareix després de contemplar unes fotografies expropiades pel franquisme als arxius catalans: <<Los archiveros de Barcelona marcaron el nombre de Davidson tras la fotografia de un joven alto, muy atento a les explicaciones de Enrique Lister. El joven inconfundiblemente americano no puede ser Joe Davidson, quien contaba 54 años. Otra vez se convierte la fotografía en una fuente primaria, pero no por ello despreciable: ¿es John Fitzgerald Kennedy el americano de nuestras fotos? Sabemos que John Kennedy –que había nacido en 1917- estuvo durante el verano de 1935 en la London School of Economics. Hizo dos viajes a Europa durante la guerra de España, además de algunos otros viajes rápidos; su padre, Joseph P. Kennedy, desempeño el primer puesto de la diplomacia americana, la Embajada en Londres, desde fines de 1937 hasta noviembre de 1940>>.
El periòdic Dia Gráfico (19-6-1938), publicava una fotografia de l’escultor Jo Davidson al costat d’Álvarez del Bayo i del seu bust esculpit, la imatge del nord-americà és la d’un home d’uns cinquanta anys amb barba i d’aspecte gras; en canvi, les fotografies en què surt el jove “desconegut” és clarament John F. Kennedy. Les fotografies estan preses durant la visita que efectuaren al front, en què són visibles Lister, Nerhu, Menon, Indira, Kennedy i altres persones; i una altra en què es tornen a veure perfectament. La presència de Kennedy, doncs, queda determinada per dues fotografies actualment a l’Arxiu de Salamanca, pels comentaris de Ricardo de la Cierva a Historia y Vida i per la informació dels seus biògrafs. Malgrat que la premsa de Barcelona obviés el nom dels dos joves que acompanyaven a Nerhu (John i Indira) com diu De la Cierva: <<El viaje de John Kennedy a la España republicana al lado de Nerhu es, pues, perfectamente verosimil; en junio de 1938 el camino de Munich pasaba por el Ebro. Nerhu i Davidson hicieron las inevitables declaraciones de apoyo a la causa republicana; pero los dioses jóvenes de la nueva edad, Indira Gandhi i Jack Kennedy se limitaron a observar i anotar. (...) La presencia de Kennedy en la Barcelona de 1938 no significaba un apoyo a la causa republicana; Álvarez del Vayo no habría dejado de apuntarse el tanto. Es muy posible que a John F. Kennedy le interesase mucho más la figura de Jawaharlal Nerhu que el escenario circunstacial en que se desarrollaba la visita.>>
D’aquest viatge hi ha dos testimonis del jove Kennedy, una d’elles és la seva criticava a les corrides de toros perquè les considerava cruels i la segona és una carta enviada al seu pare, en què expressava la seva inicial simpatia per la República, que es trencaria a l’assabentar-se de les atrocitats comeses pels “revolucionaris”:  <<Al principi era el govern qui tenia moralment raó, i el seu programa era similar al New Deal. (...) La seva actitud envers l’Església era només una reacció contra els jesuïtes, realment excessiu. L’Església s’immiscia massa en afers de l’Estat, i a l’enrevès. Ara m’he apartat una mica del govern.>>

ESTADA A LONDRES I CANNES ESTIU 1938
 

De retorn a Londres John encara té temps de participar en festes privades amb el seu germà Joe i amb les amigues d’una de les seves germanes i de passar uns dies de les vacances d’agost a la mansió familiar de Cannes, a la Riviera francesa. A la tardor John va retornar a les seves classes a Harvard on estudiava Història, Ciències Polítiques, Art de Governar i Lleis. Des dels Estats Units segueix els esdeveniments que se succeeixen a Europa i que comenta al seu pare per carta.

 

(Joe, Joseph P, i Jack Kennedy)

QUART VIATGE A EUROPA  I PRIMER A ORIENT MITJÀ PRIMAVERA-ESTIU 1939

El març de 1939, mentre Hitler annexiona una part de Txecoslovàquia, John creua novament l’Atlàntic per anar al costat del seu pare. Els fills de l’ambaixador reben l’encàrrec de convertir-se en corresponsals de l’Ambaixada des de les cancelleries d’Europa. El primer treball que fa a l’Ambaixada és acompanyar el seu pare a Roma, el qual assisteix, en nom de Roosevelt, a la coronació de Pius XII. 


(Joseph P. i John F. Kennedy viatjen a Rima a la coronació de Pius XII)

Seguidament serà destinat a l’oficina nord-americana de París a les ordres de l’ambaixador William Bullit. A través d’aquesta oficina viatjarà la primavera de 1939 per diversos països com ara Polonia, Rússia, Turquia i Palestina. Durant aquests viatges enviarà al seu pare extensos informes de tot el que veia i experimentava. John escrivia amb estil purament periodístic. Sobre Polònia rep la impressió que el poble polonès lluitarà per la qüestió de Dantzing. Uns mesos més tard, l’opinió de John es feia realitat i Polònia era envaïda per Alemanya. De Rússia opina que és un país dur, endarrerit i massa burocràtic. Visita la península de Crimea pn s’embarca per visitar Estambul, i d’allà es desplaça a Jerusalem. Des de Palestina va enviar un informe al seu pare sobre la delicada qüestió en les relacions entre anglesos, àrabs i jueus. Acabat aquest primer periple de viatges és destinat a l’Ambaixada dels Estats Units a Berlín.
 

J.FK treballant a l'Amabixada)

El juliol de 1939 el tornem a trobar uns dies a la mansió de Cannes on es reuneix el clan Kennedy al complert. La vocació per la història i per la política l’han convertit en un gran devorador de llibres. La seva passió per els seus germans es manifesta no solament jugant amb ells, sinó explicant-lis la història de la grandesa i la decadència de les gran nacions i dels gran figures de la humanitat com Juli Cèsar, Carlomagno i Napoleó.
La seva experiència dels viatges per les cancelleries d’Europa les resum amb una opinió clara del món actual: <<Nord-Amèrica serà la potència més poderosa del món –escriu-, perquè no oprimeix al seu poble. El gran problema consisteix en la manera de conservar la força de Nord-Amèrica i a la vegada les tradicions de llibertat individual. És el gran problema del nostre futur.>>
L’agost fa un viatge a Egipte i retorna a Berlín on s’està fins a finals d’agost. De l’estada a Berlín treu la conclusió que el discurs de Hitler ha influenciat decisivament a la joventut alemanya i a fet créixer l’odi contra els anglesos fins a tal punt que tots estaven decidits a seguir el führer a la guerra. El 27 d’agost surt d’Alemanya en direcció a Londres, però el seu pare és a Cannes. Des de l’Ambaixada el telegrafia per dir-li que la guerra és a punt d’esclatar. El  dia següent 1de setembre els alemanys envaeixen Polònia. A primers de setembre John embarcarà a Anglaterra rumb al seu país per acabar els seus estudis universitaris a Harvard.
 

JACK GRADUAT “CUM LAUDEN A HARVARD”
 

Les gires de John per les ciutat europees treballant per el seu pare havia de donar els seus fruits. De moment li havia despertat l’interès per la política en general i per les classes d’economia política en particular. Per poder optar al graduació amb honors escriu un extens treball titulat Apaivagament a Munic, un estudi sobre l’error capital que havia conduït a Anglaterra i a Europa a una guerra mundial. La primavera de 1940, alhora que lliurava la seva tesi al tribunal qualificador de Harvard, Europa ja estava incendiada per la guerra. Tan sols havien passat dos anys de la seva visita a Espanya quan el jove Kennedy presentava la seva tesi doctoral als professors de Harvard, un treball en què l’estudiant de Ciències Polítiques treia la màxima nota i, poc després, fins i tot el publicava. No en va la tesi en què descrivia el transfons polític de la conflagració bèl·lica va ser molt bé rebuda i va ser declarada “Magna cum laude” i, a més, la seva graduació va ser “Cum lauden”.

PRIMER LLIBRE DE J.F. KENNEDY: “Why England Slept” (1940)

 

(Primer llibre de J.F.Kennedy)

La tesi de John F. Kennedy es va convertir aviat en llibre amb el títol Why England Slept (Per què dormia Anglaterra?). John acaba de complir els 23 anys. El llibre per la seva oportuna actualitat es va convertir en un èxit immediat i es va col·locar entre els llibres més venuts dels Estats Units. Kennedy, en un dels capítols del llibre, diu: <<Ja hem dit que les idees del homes canvien lentament i el de les nacions amb major lentitud encara. Fa falta cops -cops forts- perquè la psicologia d’un país s’alteri. Si tornem la vista a 1934 veure com Anglaterra va rebre des de fora o dels seus propis dirigengts el necessari estímul per treure-la del seu utòpic pacifisme. Fins aleshores la seva actitud davant el rearmament havia estat el resultat, perfectament natural, de forces a la vegada dominants a la vida anglesa. No cabia esperar altra cosa. Però el temps passa i els anys crítics s’apropen: Anglaterra ha de despertar.>>
L’assaig de Kennedy s’endinsa en els difícils viaranys polítics de l’Europa que s’encaminava cap a la Segona Guerra Mundial. L’Europa del Pacte de Munic que permetia que els nazis s’apoderessin de Txecoslovàquia sense dir-hi res. John F. Kennedy criticava al govern anglès que, mentre Hitler s’armava fins les dents, hi continués dormint... Era l’Anglaterra que, recolzant-se amb la Societat de les Nacions, havia promogut la “No Intervenció” a la guerra d’Espanya. Una Anglaterra que havia tingut el seu millor aliat en la França del Front Popular i en la discreció dels Estats Units. Mentre les nacions democràtiques s’abstenien d’ajudar la República espanyola, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista s’involucraven, descaradament, amb l’ajuda a Franco. El 21 de setembre de 1938 el Comitè de “No Intervenció” reunit a Ginebra aprovava un pla de conjunt per a la repatriació dels Voluntaris estrangers que lluitaven a la guerra d’Espanya. El pla, però, només va ésser seguit, seriosament, pel Govern de la República, doncs, Alemanya i Itàlia va prosseguir la seva ajuda a Franco. I per més “inri” el 29 de setembre de 1938 es signava el Pacte de Munic, després d’una reunió entre Hitler, Mussolini, Chamberlain i Daladier; és a dir entre Alemanya, Itàlia, Anglaterra i França. El Pacte es va vendre com un gran triomf dels països democràtics sobre els totalitaris, fins i tot es va enlairar la idea d’haver aconseguit la pau per la seva generació, però per Hitler i Mussolini el pacte només era guanyar temps per preparar la guerra. Un any després havia esclatat la Segona Guerra Mundial.  

El Pacte de Munic fou també una carta blanca per l’Alemanya nazi a les ocupacions d’Àustria i Txecoslovàquia. El president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, davant les invasió als Sudets enviava un missatge a Berlín en què, segons Las Noticias (29-9-1938),  deia: <<Ahora no se trata de plantear frente al mundo una cuestión de errores o injusticias del pasado, sino que se trata del porvenir del mundo de hoy y de mañana. (...) Por consecuencia, es de una importancia suprema que las negociaciones continúen sin interrupción hasta que se llegue a una solución justa y constructiva>>.
El Pacte de Munic no fou l’únic pacte “contranatura”; Stalin va obrir negociacions amb Hitler, i així, a final de juliol del 1939, els ministres d’afers exteriors Molotov i Von Ribbentrop signaven el pacte “germànic-soviètic” que molt aviat també seria paper mullat. Els nazis seguint les conquestes anunciades al Mein Kampf  d’Adolf Hitler, iniciaven la <<gran croada germànica cap a l’Est>>. 

KENNEDY HEROI DE GUERRA
 

La família Kennedy havia retornat als Estats Units excepte Joseph P. Kennedy que es va quedar a l’Ambaixada d’Anglaterra patint les conseqüències dels atacs aeris alemanys. Malgrat això el patriarca dels Kennedy defenia la neutralitat nord-americana davant el conflicte europeu, doncs considerava que hi havia el perill que tot Europa caigués sota el règim comunista. En aquesta posició es mantenia el fill gran Joe que, amb 25 anys, havia aconseguit ésser elegit delegat de la Convenció Demòcrata. L’opinió de pare i fill sobre la pau a tota costa va crear una certa impopularitat per a tots dos, per la seva banda John es mostrava en gran part contrari als seus dos familiars. Però les diferències polítiques entre els germans no significava cap enemistat, al contrari continuaven essent els amics més íntims. L’estiu de 1940 va ser el darrer que la família Kennedy es va reunir al complert per darrera vegada a Hyannis Port. Joe era polític demòcrata, John havia publicat un llibre i Kathleen era periodista i treballava al Washington Times Herald. A Cabo Cod els joves Kennedy i els seus amics es dedicaven a practicar tota mena d’esports: natació, tennis, futbol americà i navegació a vela.
L’ídílic estiu en què tots els Kennedy mostraven una total vitalitat va acabar aviat. El nou curs tot seria diferent, sobretot per els germans grans. John havia projectat estudià dret a Yale va canviar d’idea i es va matricular per estudiar la tècnica de la direcció d’empreses a la Universitat de Stanfor durant sis mesos. Seguidament va fer un llarg viatge per l’Amèrica del Sud, quan va retorna la guerra ja tocava les portes dels Estats Units. Joe havia entrar a la marina i, poc després, era el propi John que feia les proves per entrar-hi també. Primer va ser destinat a una oficina militar Washington, però el jove volia participar en la lluita i va bellugar cel i terra per ser enviat al Pacífic. A primers de 1943, John embarcava a San Francisco per unir-se a la marina en la guerra contra el Japó. El seu destí va ser a una base situada a la isla de Rendowa, al sur de Nueva Georgia. Aviat va ser nomenat comandant de la nau PT-109, tenint a les seves ordres dos oficials i deu homes de tripulació. La PT-109 va ser atacada per un destructor japonès que va fer diana i la va enfonsar. Kennedy va dedicar-se a salvar la majoria de la tripulació que s’havia salvat. Fins i tot alguns mariners que havien quedat molt ferits es van salvar gràcies a la valentia de John que nedava a buscar-los i els portava fins on hi havia flotant la resta de la nau. I des d’aquí nedant s’aproparen a un illot solitari que hi havia a l’horitzó. John va tenir que porta a un dels ferits enganxat a la corda de l’armilla salvavides i estirant-lo amb les dents va remolcar-lo fins a l’illa. Durant cinc hores van estar nedant fins a arribar a terra. Malgrat que hi havia onze supervivents, durant diversos dies van donar per perduda la PT-109 i els seus tripulants morts. Gràcies a l’ajuda dels habitants de les illes van poder connectar amb la base de la marina nord-americana i ser rescatats. L’almirall Wilson F. Halsey firmava la menció en què distingien a Kennedy amb la medalla Navy-Marine Corps per el seu heroísme en l’acció de salvament de vàries vides desenvolupada al Sud del Pacífic. De retorn a casa va ser internat a un hospital proper a Hyannis Port. Va ser aquí a l’Hospital Naval Chelsea on, a primers de 1944,  va rebre la noticia de la mort del seu germà Joe en acció de guerra.
 

(Kennedy condecorat)

Joe també va ser condecorat però a títol pòstum amb la Creu Naval, la Medalla de la Defensa Nord-americana i la Medalla de la Campanya en la Zona Europea, Africana y Oriental. Posteriorment la Marina va batejar un destructor amb el nom de Joe, era el USS Joseph P. Kennedy Jr. Les desgràcies no venen soles, doncs poques setmanes després de la notícia de la mort de Joe, la seva germana periodista, Kathleen, moria en accident a França a l’estavellar-se l’avioneta en què viatjava. Kathleen havia entrat a la Creu Roja de Washignton essent destinada a Londres. Allà va començar a sortir amb el jove anglès William John Robert Cavendish, marquès de Harrtington. La parella es van casar però gairebé només van viure plegats un parell de mesos, doncs el jove va ser enviat al front de França amb la seva unitat Coldstream Guard i allà va trobar la mort en combat. Kathleen, que es trobava als Estats Units va retornar a Europa, primer a Anglaterra i després a França amb una avioneta que no va arribar mai al seu destí. L’acabament de la guerra li havia costat a la família dues baixes, Joe i Kathleen.
 

JFK POLÍTIC

Malgrat el gran disgust de John per la mort dels seus germans que el van sorprendre restablint-se de les seves ferides de guerra, va passar el llargs de convalescència llegint llibres, sobretot d’Història. L’any 1945 John aleshores amb 28 anys va decidir seguir el camí del seu germà Joe dedicant-se a la política. No li mancava una certa experiència, doncs, a més d’haver estudiat Ciències Polítiques i administratives i d’haver escrit un llibre sobre la situació política internacional; John havia treballat d’ajudant del seu pare a l’Ambaixada de Londres i havia entrat en contacte amb el servei diplomàtic.
 


(Coberta de 'edició española)

La seva madura reflexió, però amb el recolzament del seu pare, va decidir presentar-se a un escó al Congrés per Boston.  L’any 1947 entrava a formar part de la Càmera de Representants dels Estats Units. D’aquesta manera va iniciar-se la carrera política que el va portar primer al Senat (1953)  i, més endavant, a la presidència dels Estats Units (1961). 
L'any 1951 quan JFK era Congressista va tornar a Eutopa com turista i va visitar Madrid. Kennedy no solament era polític sinó també un bon escriptor polític, després d’haver publicat l’any 1940 Why England Slept (Per què dormia Anglaterra?), els anys cinquanta, aprofitant una de les seves recaigudes pels problemes d’esquena, publicaria Profiles in courage (Rasgos de valor), una obra que també va aconseguir un immediat èxit i que li va proporcionar el Premi Pulitzer d’Història de 1957. Aleshores ja feia quatre que estava casat amb Jacqueline Bouvier Kennedy.  
El Camelot nord-americà dels Kennedy estava en marxa amb la Nova Frontera que pretenia establir un nou ordre mundial més progressista. En una declaracions fetes a un periodista, Kennedy, quan ja era president, digué: <<Em vaig dedicar a la política únicament perquè Joe va morir; si em passés alguna cosa a mi demà, Bobby  continuaria..., i si Bobby morís, Teddy ocuparia el seu lloc.>>

Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 22 de novenbre de 2013)

19/11/13

Carmen Amaya / llibre Raval


50è ANIVERSARI DE LA MORT DE LA BALLAORA GITANA CATALANA CARMEN AMAYA.

 CARMEN AMAYA AMAYA (Barcelona, 2 de novembre de 1913 o 1918?-Bagur, 19 de novembre de 1963).




(Estàtua de Carmen Amaya als Jardins Brossa de Montjuïc. Foto Mei Vidal)




CARMEN AMAYA ELS SEUS INICIS A LES TAVERNES DEL RAVAL DE BARCELONA. DEL SOMORROSTRO AL MÓN.
 

FERRAN AISA I MEI VIDAL

Barcelona va ser la capital del flamenc, al districte cinquè es podia sentir el ritme sec dels ballarins en els tablaos i els crits esqueixats dels cantaores. Els cafès-concert s’omplien amb la classe popular barcelonina  que anava a sentir l’art del flamenc. (...)
L’artista més gran del flamenc va ser Carmen Amaya, que va ser descoberta als catorze anys al Villa Rosa, quan cantava i ballava acompanyada pel quadre de guitarres format per Manolo Bulerías, el seu pare el <<Xino>> i Miquel Borrull i el seu fill. De ben

petita, als sis anys, Carmen Amaya ja es guanyava la vida ballant. Cada nit, amb fred o pluja. Carmencita caminava descalça, des de la seva barraca del Somorrostro, de la mà del seu pare, fins a alguna taverna del Raval a ballar fins a la matinada per dos rals, i sempre amb la por que els guàrdies els agafessin i els portessin als
calabossos del districte. Al Colmado La Taurina, al costat de La Criolla, va començar a ballar Carmen Amaya, la gitaneta, ànima pura, com li deia Sebastià Gasch: <<Aquesta noieta és un
priducte de la natura. És l’antiescola, l’antiacadèmia. Tot el que sap, ja ho sabia quan va néixer. La Carmela s’apodera tot seguit de l’espectador amb l’enèrgica convicció del rostre, amb l’embriaguesa de les seves piruetes a la segona, amb la qual l’ardor animal s’alia a la precisió russa, amb la rabiosa bateria dels talons i amb el joc variat dels seus braços, que tan aviat s’enlairen excitats, com cauen abandonat, morts, al llarg del cos, moguts únicament per les espatlles.>> 

Carmen Amaya va ballar a la bodega Colón; al Cangrejo Flamenco i al Villa Rosa va ser descoberta per Vicente Escudero, que la considerà la més gran ballarina de flamenc i la va portar de gira per Amèrica.

Ferran Aisa-Pàmpols i Mei Vidal
(Fragment extret del llibre El Raval, un espai al marge, Base, Barcelona, 2006. I hi ha una altra edició en llibres de butxaca a la col·lecció Portàtil del 2011).

18/11/13

Jaume Sisterna / poeta

JAUME SISTERNA I MONTCADA (Barcelona, 1930-2013).

FERRAN AISA

El poeta i amic Jaume Sisterna ens ha deixat el passat 14 de novembre. Sisterna es va formar com a actor a l'Institut del Teatre de Barcelona i va treballar a La Pipironda d'Àngel Carmona, a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, al Teatre Català Experimental, a Camaleó i darremament a l'Agrupació per el Foment de la Cultura. Soci de l'Ateneu Barcelonès se'l podia veure si feia bo al jardí romàntic. La seva àcida i perpizcas ironia llibertària era un bon bàlsam per a tots aquells que es creuen que són alguna cosa, quan no són més que -citant a Jesús Lizano- mamífers. Sisterna és de la generació de Lizano amb el qual van coincidir a La Pipironda i en nombrosos recitals poètic amb el Grup O així on participaven poetes com  Jordi Pope, Enric Cassasses, David Castillo i Albert Subirats. També va participar en els recitals poètics de la Sopa Negra amb Joan Vinuesa i amb el Grup León Felipe amb Adolfo Castaños, Mateo Rello i, entre altres, Ferran Aisa. L'any 2011 va participar en el recital de poesia catatalana "Price i Cia..." organitzat per el Pont del Petroli a la Sala Betúlia de Badalona. Sisterna també era un dels assidus en els recitals del Bar Horiginal de Barcelona.
Jaume Sisterna va escriure peces de teatre com L'arribada de la primavera (1987) i Era un noi tímid i innocent (1988), totes dues representades els anys noranta. L'any 1986 va guanyar el Premi de Poesia Hortavui amb Mal de poesia. i el 1988 el Marià Manent amb Novembre el meu any de néixer i de morir, que va publicar el 1993 l'editorial Ausa. Sisterna va publicar altres dos reculls poètics: El autobusos porten a l'infinit (Sedicions, 1997), La Senyora (Llibres del Segle, 2000) i Feines de no gaire (El pont del petroli, 2008).


(Lectura poètica a l'Aula de Poesia de Barcelona: J.A.Arcediano-J.Sisterna-F.Aisa)


(Dau d?ivori Full Poètic del Raval dirigit per Ferran Aisa)

16/11/13

Bar Pastís / Edith Piaf-Homenatge

Homenatge a la gran cantant francesa Edith Piaf (París, 19-12-1915-Placassier-Alps Marítims, 10-10-1963), en el cinquanta aniversari de la seva mort.


(Edit Piaf)
  

BAR PASTIS


 Ferran Aisa


Pel carrer de Santa Mònica
cantonada amb la Rambla
ara passa un transvestit
amb aires de Mae West,
camina amb elegància
com si fos la reina del Raval,
i un transeünt se’l mira
mentre espera l’autobús.

Sóc al Raval, segle vint-i-u,
al Bar Pastís, disfressat
de The quiet man
perdut a la nit ravalera
amb la bata de boitiné,

entre un bany d’història
i un somni llunyà,
fent repàs i memòria,

de la desmemòria,
al costat de la Rambla,
prop del port
i de les cançons del Pastís:
Brel, Moustaki, Brassens, 

Ferré, Montand,
els tangos de Gardel
i la gran Edith Piaf.
-Àngel, un pastís,
ara sona la veu de la Môme:
non, rien de rien, non
je ne regrette rien...

Ferran Aisa-Pàmpols,

(del llibre inèdit Balada dels Ravals)

11/11/13

Martí Pol / Homenatge poètic

Roda de Ter poble del poeta Miquel Martí Pol (1929-2003)


HOMENATGE A M. MARTÍ POL

FERRAN AISA
 


D’un vell país sense nom
d’un antic camí sense fi
d’un arbre vell
d’un riu...
Com un nom de plata
com un vaixell de foc
quatre flamarades al vent,
com la llum
de l’alba que mai no arriba,
i els horitzons perduts,
l’or i la flama
l’aigua i la font
l’arrel d’un arbre nu

versos d'amor a la terra
i l’esperança d’un demà lliure.


Ferran Aisa-Pàmpols

(Barcelona, 1977)

7/11/13

Albert Camus-Centenari / republicans espanyols

EL FAR

CENTENARI D’ALBERT CAMUS

UN ESCRIPTOR SOLIDARI AMB ELS REPUBLICANS ESPANYOLS

FERRAN AISA


(Coberta d'España Libre d'Albert Camus)


Albert Camus (1913-1960) fill d’una alsacià mort a la primera guerra mundial i d’una menorquina va viure la seva infància marcada per la pobresa, però gràcies a una beca de l’Estat francès va poder estudiar a la Universitat la carrera de Lletres. Camus va néixer el 7 de novembre de 1913 a Modovi (Argèlia), per tant enguany commemorem el centenari del seu naixement. No hi va ser fàcil la seva vida, doncs va haver de treballar en diversos oficis per tirar endavant. A la seva joventut a més de practicar el futbol fent de porter va formar part d’un elenc teatral que va estrenar l'any 1936 la seva obra Rebel·lió a Astúries. Per aquesta època escrivia articles per a la premsa local i aviat escriuria les primeres narracions com La mort feliç i els seus primers assaigs com El revés i el dret, llibres publicats l’any 1937. 
L’any 1934 s’havia afiliat al PCF on va restar afiliat fins el 1937, però el seu desacord amb la política de Stalin i el comportament fanàtic dels comunistes francesos el van fer prendre nous camins vers la llibertat. Les seves novel·les com ara La Pesta marquen el seu tarannà d'ètica llibertaria, que també el trobem en el seus assaigs El mite de Sísif  i L’home rebel o en obres dramàtiques com Els Justs i Estat de setge.
Albert Camus conseqüent amb les seves idees es compromet amb la causa de la llibertat i l’any 1936 viu el conflicte de la Guerra Civil Espanyola com una lluita pròpia contra el feixisme i pren partit a favor dels republicans. Quan el poble espanyol sigui vençut s’hi posarà al seu costat i des de la tribuna dels periòdics on escriu defensarà els republicans i, especialment, als anarquistes espanyols. L’amistat amb Gaston Leval serà clau per entendre el procés revolucionari que s’ha viscut a Espanya. L’escriptor francès enlaira la seva veu de protesta contra l’abandonament occidental a l'Espanya republicana que l’ha deixat en mans de la dictadura franquista. 
El seus articles crítics són publicats per la premsa de l’exili espanyol, sobretot la republicana i la llibertària, però també al periòdic que ell mateix dirigeix Combat, des d’on defensa la causa republicana vençuda pel feixisme. Albert Camus, a Combat (7-9-1994), mostra el seus sentiments per el poble espanyol que ha quedat abandonat a les mans del sanguinari Franco i per els refugiats que han estat tancat en camps de concentració pels francesos: 

<<Vergonya per partida doble: primerament per haver-lo deixat morir sol y segon, quan els nostres germans, vençuts amb les mateixes armes que havien d’aixafar-nos més tard a nosaltres, han reclamat la nostra ajuda, els hi hem ofert els gendarmes per custodiar-los a distància.>> 

Camus coneix perfectament la història d’Espanya i sap del seu tarannà llibertari, i sap que quan les forces aliades situen a Franco com un ferm pedestal contra el comunisme s’equivoquen; i hi creu que el problema d’Espanya és de “Consciència”, l’any 1944 al periòdic CNT ho deixa clar: 

<<Los Estados Unidos quieren oponerse al comunismo sosteniendo a Franco. Pero todos los que conocen España saben que el comunismo nunca ha tenido en ella ninguna posibilidad real. El país de la sensualidad y del orgullo no podía acoger profundamente una doctrina en que loa razón es deïficada y el individuo sometido al proceso histórico. Desde hace tiempo, sin embargo, el mantenimiento cínico de Franco y el trastorno que su impunidad ha producido en las conciencias ha permitido que el comunismo tenga una posibilidad en España: esta se llama “State Departament”.>>

Camus anomena, en un article a Combat del 27 de maig de 1945, el govern espanyol com el darrer govern hitlerià del món, el qual és manté vigent per la voluntat de les democràcies dels països aliats: 

<<Si els països vencedors suprimissin totes les seves relacions  amb l’Espanya franquista, el règim falangista tindria els seus dies comptats. No és cap misteri per ningú que l’economia depèn dels aliats. Si es perllonga la seva existència no es fa el necessari perquè s’acabi la dictadura franquista.>> 

Albert Camus en els seus escrits parla de l’assassinat de García Lorca efectuat pels franquistes, però també culpa al govern de Vichy d’haver deixat morir Antonio Machado. La seva sensibilitat humana la trobem perfectament en una entrevista efectuada per el periòdic España Republicana el 29 de desembre de 1945: 

<<Hasta que esa gran injustícia sea reparada los que hemos sufrido tanto por el asesinato de García Lorca y la muerte de Machado, no podremos recobrar la paz.>> 

L’escriptor francès col·labora l’any 1946 en el llibre L’Espagne Libre, on diversos autors parlen de la situació espanyola: 

<<Fa nou anys que els homes de la meva generació portem Espanya al cor -diu Camus-. Nou anys que els espanyols ho porten com una ferida sense cicatritzar. Per ella han conegut per primera vegada el gust de la derrota i han descobert que pot tenir-se raó i ser vençut; que la força pot sotmetre l’esperit i que, en moltes ocasions, el valor i el sacrifici no són recompensats. (...) Per això des de la caiguda de Barcelona existeix en el més íntim de nosaltres una absència, un buit, una espera. En un món que es diu alliberat, tornem la mirada cap aquest país, doncs ell ens parla d’injustícia i de remordiment.>> 

Camus escriu sobre el lliurament de Lluís Companys per Hitler a Franco perquè el president de Catalunya sigui afusellat: 

<<Com ho podem oblidar ? Tot això ha esmaltat de roig i negre un rostre: el de l’Espanya que portem en el nostre cor i mai podrem oblidar-lo.>> 

També hi participa en actes a favor dels republicans espanyols com ara el míting organitzat per “Les Amis de l’Espagne Republicaine”, celebrat a París el 1951. Camus que porta Espanya al seu cor participa en homenatges a personatges espanyols com ara Salvador Madariaga o el mateix Miguel de Cervantes; i hi pren partit a favor dels sindicalistes espanyols condemnats a mort l’any 1952 a Sevilla i a Barcelona, denunciant una vegada més el règim feixista de Franco: 

<<Hi ha que elegir entre Crist i l’assassí. Ja va essent hora que la la jerarquia catòlica faci denúncia públicament d’aquest funest casament. Se li va reprovar a Felip II la seva tendència a creure que Déu era espanyol. Però comparat a Franco, Felip II era modest, doncs Franco al so dels trets de les execucions no para de repetir que Déu és falangista.>> 

Camus escriu cartes de protesta a la UNESCO condemnan l’ingrés de l’Espanya franquista l’any 1952 en aquest organisme universal de cultura, doncs considera que és un pas més per el reconeixement oficial del país feixista. L’escriptor no es cansa de defensar els espanyols vençuts i de recordar en escrits com el publicat el 1954 al periòdic suís Temoins que el 19 de juliol de 1936 va començar a Espanya la segona guerra mundial: 

<<Avui commemorem aquesta data. La guerra ha acabar a tot arreu excepte, precisament, a Espanya.>> 

I també parla del moviment clandestí espanyol i de la nul·la ajuda que continua rebent l'Espanya republicana a l'exili dels països demòcrates. Albert Camus en el discurs, al rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 1957, deixa ben clar la seva posició d’intel·lectual compromès quan manifesta que l’artista és un creador solitari però solidari a la vegada, i afirma que el paper de l’escriptor: 

<<Per definició no pot posar-se al servei dels qui fan la història, sinó al servei de qui la pateix.>>

Tres anys més tard, el 4 de gener de 1960, Camus moria en un accident d’automòbil a Villeblin (França). Uns anys abans, el 7 de febrer de 1949, havia rebut la “Encomienda de la Orden de la Liberación de la República Española en el Exilio”. Camus al rebre la distinció digué: 

<<Nada hice que justifique el galardón  con  que me honráís. Cumplí con mi deber y en esta conducta persistiré siempre.>>

Ferran Aisa-Pàmpols
(Article que sortirà publicat a la revista Catalunya el novembre de 2013)





4/11/13

Albert Bastardas / Alcalde de Barcelona

BIOGRAFIES CATALANES:

ALBERT BASTARDAS, PRIMER ALCALDE POPULAR DE BARCELONA 

FERRAN AISA
 

 
(Albert Bastardas Sampere (1871-1944)


Albert Bastardas l’any 1908 va ésser elegit per votació dels ciutadans per presidir l’alcaldia de la Ciutat Comtal en representació del Partit Republicà Autonomista, convertint-se, aleshores, en el primer alcalde republicà des de la Primera República del 1873. Va Ocupar l’alcaldia fins al 1909, l’any de la Setmana Tràgica.
 

Albert Bastardas i Sampere era fill de Gràcia, on va néixer el 1871, quan aquesta vila encara era un municipi independent de Barcelona. Procedia d’una família menestral provinent de Manresa. Des de ben jove va motivar-se pels problemes polítics i socials. Estudià dret i exercí d’advocat. L’any 1903 es va presentar a les eleccions municipals de Barcelona, conjuntament al seu coreligionari Hermenegildo Giner de los Ríos, sortint tots dos elegits. Albert Bastardas, d’Unió Republicana, seria aleshores regidor en representació del districte de Gràcia.Va participar en l’afer de la suspensió del Pressupost Extraordinari de Cultura de 1908 per l’alcalde Domingo J. Sanllehí. Bastardas va defensar el Pressupost de Cultura amb els seus companys republicans Pere Coromines, Francesc Layret i Luis de Zulueta.
Aquell mateix any seria elegit alcalde del primer ajuntament democràtic elegit per votació popular. Això era un pas important per eliminar de la política municipal el caciquisme que havia regnat durant el segle XIX i començaments del XX. El nou conistori es va nodrir de representants republicans i regionalistes. Destaca la presència a l’ajuntament de Francesc Layret, Luis de Zulueta, Antoni Marsà, Santiago Valentí i Camps, Francesc Puig i Alfonso, Pere Rahola i Joan Ventosa i Calvell. 

Durant el seu mandat es van començar les obres de la Via Laietana. Bastardas fou alcalde fins el juliol de 1909, essen substituit pel conservador Joan Coll i Pujol, en plena vaga de protesta per l’embarcament de reservistes a la guerra del Marroc que va derivar en la sagnant Setmana Tràgica que va costar-li la vida a centenars de persones, entre altres, al pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou afusellat als fossars del Castell de Montjuïc.
Albert Bastardas, la tardor de 1910, fou elegit president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, durant la seva presidència l’AEP va esdevenir una tribuna pública de primer ordre. Bastardas va presidir el cicle de conferències al Teatre Principal pe tractar els assumptes més candents de la societat catalana i espanyola. El nom del cicle era “Catalunya davant d’Espanya” i els seus oradors foren: Jaume Brossa, Amadeu Hurtado, Marcel·lí Domingo, Josep Vidal i Tarragó, Gabriel Alomar, Francesc Cambó, Ramiro de Maeztu, José Ortega y Gasset i Luis Morote. 

Albert Bastardas va acollir a la seu de l’AEP l’Escola Horaciana del mestre Pau Vila, entre els professors d’aquesta escola hi havia Manuel Ainaud i Andreu Nin. Bastardas va esdevenir des de l'AEP protector de la cultura catalana col·laborant amb l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.
Albert Bastardas el 1913 seria elegit diputat provincial per la Unió Federal Nacionalista Republicana, dos anys més tard era vicepresident de la Mancomunitat de Catalunya. Durant aquest temps treballà, colze a colze, amb Enric Prat de la Riba. Durant la Dictadura de Primo de Rivera s’exilià. Amb la proclamació de la República va ser diputat al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Granollers. El 1932 va presidir el Patronat de Previsió Social de Balears i Catalunya. Bastardas fou un home preocupat pel dret jurídic i per la cultura catalana. Hi va formar part de la Junta del Col·legi d’Advocats i va presidir l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i l’Orfeó Català. El 1936 fou president de la secció de la legislació obrera del Congrés Jurídic Català i va presidir el Primer Congrés Jurídic Català. Després de la guerra va ésser cessat de tots els seus càrrecs polítics i professionals fins a la seva mort l'any 1944.


Ferran Aisa-Pàmpols
(Diari Més, 10-5-2007)