Rafael Farga Pellicer / Manuel Vicente Izquierdo / Ferran Aisa

Rafael Farga Pellicer (1844-1890), precursor de l’anarquisme català i l’anarcosindicalisme ibèric Ferran Aisa

Manuel Vicente Izquierdo (Barcelona, 1954), Màster en Història Contemporània per la UAB i Catedràtic d’Ensenyament Secundar, és un dels principals especialistes en la història del moviment obrer del segle XIX. De les seves investigacions destaquen: Josep Llunas i Pujals (1852-1905), La Tramuntana i el lliure pensament radical català (1999); Els tipògrafs de la Academia. Forjadors de l’acratisme llibertari del segle XIX. Precursor de l’anarcosindicalisme del segle XX (2017) També ha estudiat l’Ateneu Català de la Classe Obrera i, entre altres, la biografia d’Eudald Canivell i Masbernat (1858-1928). El seu darrer llibre és una exhaustiva biografia d’un dels fundadors de la Internacional a Espanya, Rafael Farga Pellicer (1844-1890), Forjador de l’anarquisme català, publicat el 2020 per l’editorial tarragonina Lo Diable Gros. Manuel Vicente Izquierdo recupera de l’oblit a un dels personatges amb pes moral i organitzatiu del moviment obrer del segle XIX. Per primera vegada tenim una biografia completa de qui va ser un dels més significats organitzadors del moviment obrer català i espanyol des del moment en què es van promoure les societats obreres. A través de la seva participació activa podem resseguir l’evolució del republicanisme, el federalisme, la cooperació, l’ateneisme, l’anarquisme, l’internacionalisme..., com diu l’autor: L’objectiu d’aquesta biografia és recuperar de l’oblit un personatge fundacional del moviment obrer català, en general, i de l’anarcosindicalisme en particular. Rafael Farga Pellicer fou un home clau de la primera generació d’anarquistes, responsables de la introducció del nou ideal a l’Espanya del l´últim terç del segle XIX. Rafael (Antonio, Justo i Pastor) Farga Pellicer va néixer al número 13 del carrer de les Magdalenes de Barcelona el 12 d’agost de 1844, fill d’una família humil, el pare procedia de Guissona i la seva mare de Reus. La Barcelona d’aquell temps encara estava encerclada de muralles amb les indústries dins del casc antic. El capitalisme industrial es mostrava salvatge amb l’explotació dels treballadors (homes, dones i infants) amb unes horribles condicions de treball: llargues jornades laboral, salaris minsos, accidents laborals, inexistència de drets, etc. A aquestes mancances laborals hi havia que sumar-hi el problema de l’habitatge, l’analfabetisme i les malalties i pandèmies que patien en més força les classes populars. L’any que va néixer Farga Pellicer ho feia també el moviment cooperativista a Manchester que tanta influència tindria a Catalunya. En els primers anys de vida es produeixen a Barcelona la revolta de les selfactines, protesta dels teixidors contra les fàbriques de filatures que havien introduït aquestes màquines i contra l’atur forçós resultat de la mecanització. Les revoltes socials formen part de la història de la Barcelona del segle XIX, la lluita per l’associacionisme és reprimida pel govern, el 1855 es produeix l’execució pública del dirigent obrer Josep Barceló Cassadó, que rep el garrot vil davant de la porta de Sant Antoni. Rafael Farga Pellicer fou escolaritzat en primera ensenyança i després va continuar estudis a l’Escola de Mestres d’Obres, Aparelladors, Agrimensors i Directors de Camins Veïnals. Entre els seus companys hi havia el futur arquitecte Camil Oliveras que el 1876, a la tertúlia del Cafè Pelayo (Pelai cantonada Rambla) freqüentada també per Josep Llunas i Pujals, Simó Gómez, Salvador Pagès, Antoni Gaudí i Eudald Canivell, va presentar el projecte d’un monument commemoratiu dedicat a Bakunin que acabava de morir a Berna. La primera feina de Farga Pellicer fou a la impremta de la Llibreria Nacional i Estrangera de la Rambla de Santa Mònica, on també treballava el seu cosí Antonio Pellicer Peraire. L’any 1864 es va fer soci de l’Ateneu Català de la Classe Obrera, entitat que passarà de les idees progressistes al republicanisme i d’aquí a l’internacionalisme sota l’ègida de Farga Pellicer, Jaume Balasch o Ramon Lostau. El primers articles de Farga apareixen a El Obrero, publicació que serà clausurada per el general O’Donnell, n’és el temps en què té lloc el primer congrés obrer espanyol a Barcelona, poc després esclatarà la revolució de la Gloriosa. L’Ateneu Català de la Classe Obrera i les organitzacions del moviment obrer creixen amb l’impuls del republicans federals. L’octubre de 1868 es creà la Direcció General de les Societats Obreres de Barcelona, essent el seu primer secretari Rafael Farga Pellicer. La davallada del republicanisme federal entre la classe obrera va fer arrossegar els treballadors cap l’internacionalisme que s’acabava de fundar a Londres i que havia estat promogut a Espanya per l’emissari de Bakunin, Giuseppe Fanelli. Farga Pellicer esdevindrà un dels propagadors de l’Aliança de la Democràcia Socialista i de l’Associació Internacional del Treball. Des de les societats obreres de Barcelona impulsaran el juny de 1870 la celebració del Primer Congrés Obrer de la Regió Espanyola, que serà presidit per Farga Pellicer. El Congrés es va celebrar al Teatre Circ Barcelonès del carrer Montserrat, l’escenari va ser decorat per el pintor Josep Lluís Pellicer amb eines i emblemes de treball i un estendard vermell amb el lema: No más derechos sin deberes, no más deberes sin derechos. Farga Pellicer va fer un discurs de caràcter obrerista, va denunciar els Estats i va sentenciar el lema internacionalista: La emancipación de los trabajadores ha de ser obra de los trabajadores mismos. Manuel Vicente Izquierdo, diu: El paper de Rafael Farga Pellicer va ser cabdal en l’èxit del Congrés i la creació de la FRE. Va obrir el Congrés amb un discurs clarament internacionalista i anarquista, va formar part de la comissió que va redactar el dictamen sobre l’organització social dels treballadors, va presentar diverses proposicions que foren sempre aprovades i va estar pendent en tot moment del bon curs de les discussions i del compliment del reglament. Farga Pellicer, com a delegat de les societats obreres barcelonines va estar present a la vConferència de València, i en representació de la FRE als Congressos de l’AIT. Farga va mantenir correspondència amb Bakunin i amb altres militants internacionalistes. En els seus viatges per assistir als Congressos de l’AIT va conèixer Mijail Bakunin, James Guillaume, Adhémar Schwitzguébel i va mantenir bona relació amb els delegats espanyols Tomás González Morago, Nicolás Alonso Marselau, Anselmo Lorenzo. Els delegats espanyols van connectar amb Marx, Engels, Lafargue en els congressos celebrats a Londres i a La Haia i, posteriorment, a Sait-Imier, on es va produir la ruptura entre marxistes i anarquistes. El 1873 es va produir la proclamació de la Primera República Espanyola La Federación (15-2-1873) manifestava: La Internacional no se satisface con Nuevos cambios de forma; quiere la liquidación social completa, la libre federación universal de libres asociaciones obreras, y el triunfo de la Anarquía y del Colectivismo. Aquell mateix any assisteix al Congrés Antiautoritari de Ginebra. Un cop acabat el Congrés Farga Pellicer i García Viñas es traslladen a visitar Bakunin a Berna. Al seu retorn a Barcelona viurà la caiguda de la República i la repressió de la Internacional. La Federació fou reconstruïda en la clandestinitat i el 27 de juny de 1874 es reunia en Congrés Madrid. Farga va continuar formant part de la Comissió Federal de Barcelona conjuntament a Trinidad Soriano, Francesc Tomàs, José García Viñas, Josep Llunas i Pujals i altres. En aquest anys la Internacional rep l’impuls de la Comuna de París, aleshores una gran part del moviment obrer ja s’havia apartat del republicanisme i s’havia radicalitzat cap a l’anarquisme. Malgrat això una altra part del moviment obrer es decantà per el marxisme aconseguint el control de La Emancipación. El 1872 Farga Pellicer s’havia casar amb la seva cosina Petronila Pellicer Peraire, instal·lant-se en un pis al número 63 del carrer Carretes, fruit d’aquesta unió naixerien quatre fills: Perino (1873), Rosina (1874), Ònia (1878) i Ederio (1882). Al llarg dels següents anys Farga visqué a diversos pisos de la Ronda de Sant Antoni. Afeccionat a la música anava sovint al cinquè pis del Liceu a escoltar òperes. El 1878 va entrar a treballar com a gerent a la impremta La Academia, situada al número 90 de la Ronda Universitat de Barcelona, on van treballar la majoria dels dirigents àcrates de Barcelona, Manuel Vicente Izquierdo, els cita: Josep Llunas i Pujals, Anselmo Lorenzo, Antoni Pellicer, Eudald Canivell, Pere Esteve, Jaume Torrents Ros, Emili Hugas, Lluís Gil, Gaietà Oller o els germans Josep i Enric Vives. La impremta va editar periòdics d’una gran qualitat com La Tramontana, El Neógrafo, La Asociación, Acracia i El Productor. Farga Pellicer el 1881, davant la crisi que havia enfonsat a la FRE, va col·laborar en la creació de la FTRE que va realitzar una assemblea pública de treballadors el 20 de març de 1881 al Teatre Odeon i el mes de setembre un Congrés al Teatre Circ Barcelonès. Rafael Farga Pellicer, amb el pseudònim de Justo Pastor de Perico, va publicar Garibaldi: Historia liberal del siglo XIX, ideas, movimientos y Hombres importantes de 1789 a 1889, una monumental obra en dos volums de 2.395 pàgines, Manuel Vicente Izquierdo cita a Canivell per explicar que el llibre tingué de col·laboradors Antoni Pellicer, Anselmo Lorenzo i Josep Llunas i Pujals. El llibre és una crònica de les lluites socials del segle XIX, un homenatge a Giuseppe Garibaldi i a diversos teòrics de la revolució: Blanc, Fourier, Proudhon, Lassalle, Marx, Bakunin, Fanelli... A les darreres pàgines del llibre de Manuel Vicente Izquierdo hi ha publicades les notes biogràfiques fe Farga Pellicer escrites per el seu company de lluita Eudald Canivell i el tanca amb diversos textos internacionalistes i fins i tot una carta de Farga Pellicer dirigida a Bakunin. Rafael Farga Pellicer va morir el 14 d’agost de 1890, a causa del seu pas per les masmorres humides del Castell de Montjuïc patia reumatisme i tenia una salut molt delicada, Manuel Vicente Izquierdo, escriu: Sembla clar, doncs, que la seva mort prematura es degué a una insuficiència cardíaca, quan li faltaven només dos dies per complir quaranta-sis. Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 16 de gener de 2021)

Quemadura de Jorge Camacho / Reseña de Ferran Aisa

QUEMADURA POEMAS DE JORGE CAMACHO FERRAN AISA

Jorge Camacho Cordón (Zafra, 1966), poeta extremeño que reside en Madrid, escribe normalmente en castellano y en esperanto. Conocí a Jorge Camacho el verano del 2019 en el pueblo de Moguer (Huelva) durante los Encuentros de Voces del Extremo que se celebran en dicha localidad coordinados por el poeta Antonio Orihuela. Compartimos versos, vino, amistad, fraternidad, libertad… Jorge Camacho recitó en castellano y en esperanto en la Casa Natal de Juan Ramón Jiménez. La lengua universal del doctor Lázaro Zamenhof brilló en sus versos solidarios, no en vano este poeta ha publicado diversos libros de poesía en esperanto: Celakantoj (Celacantos, 2004), Saturno (2004), Eklipsas (Eclipsa, 2007), Koploj kaj filandroj (Coplas e hilarañas, 2009), La silika hakilo (El hacha de sílex, 2011), En la profundo (En lo hondo, 2013), Strangaj spikoj (Espigas extrañas, 2016), Palestino strangolata (Palestina estrangulada, 2016) y Brulvunde (Como una quemadura, 2017). También se pueden leer sus versos en esperanto en dos antologías colectivas Ibere libere (En Iberia, en libertad, 1993) y Nova mondo en niaj koroj (Un nuevo mundo en nuestros corazones, 2016). Recientemente recibí Palestina estrangulada publicada por el entusiasta Jordi Maíz Chacón que, desde la Sierra de Tramontana (Mallorca), edita sin parar autores realmente interesantes como es el caso de Jorge Camacho. El escritor Santiago Alba Rico, en el prólogo de Palestina estrangulada, reflexiona sobre la obra poética comprometida de nuestro autor: <<…Y sin embargo Jorge Camacho lleva años atreviéndose a afrontar poéticamente está rutinaria y radical contrapoesía israelí. El libro que el lector tiene entre sus manos recoge una selección de los poemas en los que Camacho ha ido encajando ‒y desnudando‒ los sucesivos “gestos máximos” de degradación que acompañan desde hace 78 años la Ocupación de la “Palestina Estrangulada”. La poesía sirve, lo digo siempre, para devolver la vista a los videntes, milagro que ni los médicos pueden lograr. Sirve para que lo bello se vuelva bello, lo rojo se vuelva definitivamente intolerable. (…) Bendita poesía capaz ‒sólo ella‒ de maldecir a los malditos.>> Jorge Camacho con sus versos nos describe la desgarrada historia de Palestina, nación ocupada, tierra estrangulada. En el poema Palestina, dice: <> Siguiendo este mismo afán poético Camacho nos brinda ahora un nuevo grito telúrico bajo el título de Quemadura (Ediciones Vitruvio, Madrid, 2020). Un libro de 242 páginas, tamaño cuarto, donde el autor recoge una gran parte de su obra poética en más de doscientos poemas. A través de sus versos encontramos autobiografía, vida social, sexo, amistad, pensamiento, puntos de vista, filosofía, etcétera. En definitiva, sus versos son actuales, concienciadores, corrosivos, tiernos, contemporáneos, históricos. Son temas diversos, caminos iniciáticos, viajes con retorno. Quemadura es sin duda un magnífico libro de poesía, una obra que podría catalogarse de antológica, casi una primera obra completa, pero el autor es joven y está en plenitud creativa y todavía seguirá ofreciéndonos nuevos versos. Jorge Camacho ha sabido lidiar con la lírica ofreciéndonos con Quemadura unos versos realmente impactantes tanto en lengua castellana como en esperanto. Camacho ha viajado por diversos lugares del mundo, pero ahora en el poema “Pasajeros” nos dice que lo que más le motiva es viajar en autobús y asomado por la ventana ver los recoletos espacios de su barrio: Ahora que viaja todo el mundo / sólo busco el paisaje de otros cuerpos. / No hay lugar que requiera mi presencia. El apunte de denuncia histórica nos lleva a 1945 cuando los yanquis lanzaron dos bombas atómicas sobre Hiroshima y Nagasaki. Aniversarios cotidianos que nos recuerdan el salvajismo de la humanidad. El poeta se pregunta por qué lanzaron dicha bomba cuando Japón ya estaba derrotado: Herida abierta aún en la conciencia / no sólo de Japón sino del mundo entero / (quizá también en la conciencia elástica, ejemplar / de algunos yanquis de hoy?) El poeta se dirige a los jóvenes y les hace saber que ellos no son el futuro: La elasticidad, la energía y los espejismos juveniles / los conozco bien, los experimenté o, al menos, los recuerdo, / pero el único futuro se llama vejez. / Jóvenes, no os engañéis: vosotros sois el pasado. En su arte poética encontramos la rima, el ritmo, el paisaje de una palabra cosmética, imágenes, conceptos, comparaciones y contrastes; así en la esencia: la poesía es / lo que queda. Jorge Camacho se nos muestra poeta de vanguardia, artista, a través del poema “el hacha de sílex”, caligrama en forma de globo aerostático. Otro caligrama lleva por nombre “el huevo”, precisamente las palabras forman con los versos la imagen de un huevo. El poema lleva una postdata: Escribir un caligrama / como un huevo ya lo hizo / el griego Simias de Rodas / hace veinticinco siglos. Y se nos vuelve filósofo en el poema “Universo”, el poeta reflexiona: el universo / es mudo / el universo, / el cosmos / el todo, / de los cúmulos de galaxias a las partículas subatómicas / calla ante nosotros, los seres humanos, / no con el silencio terco y pertinaz / de una persona que cierra la boca con firmeza para no decir nada / por el motivo más noble, canalla o sencillo, / sino con el de una piedra / el universo / mudo / como una piedra La conciencia crítica también forma parte de los versos de Camacho como en él titulado “el dinero” donde nos recuerda que desde que se inventó el dinero todo los entendemos con lenguaje monetario, es decir todo tiene un precio: campos y casas, / cuerpos y cópulas, / hablas, imágenes, / crímenes, muertes / (de seda o sílex), / proles y dioses, / sueños, verdades, / cosas y causas / nunca más únicos: / todo es moneda / mundo, cuanto más dinerario / más demoniaco. El poeta nos narra la naturaleza de la tierra con su flora y su fauna, las sombras y los lamentos, los vientos: nuestra indiferente interficie / con el universo incandescente. A Marta le dice que, según Confucio, la vida sólo empieza a los 70, y le recuerda a la joven muchacha de 18 años que se lo tome con paciencia: que no llegarás más pronto / por mucha prisa que tengas. En el poema “Windsor” el poeta confiesa que llegó a Madrid con sólo 9 años tras los pasos de su padre Anastasio que como jefe de obras emigró a la gran ciudad para trabajar en la construcción del rascacielos Windsor. Seis años después de la muerte de su padre el rascacielos ardió: En aquel trance me pareció oportuno / que el Windsor se volviera pira, humo, ceniza, / que las personas vivamos más / que estos modernos edificios. El poeta meditó esta situación poética en el barrio Asakuka de Toquio y pensó que existe sólo una eternidad: la de las estatuas, masstabas, lápidas y epitafios. En el poema “Barcelona o Madrid” Camacho se pregunta o mejor dicho se contesta que él podría vivir en Barcelona, ver Madrid y París y Pequín en las noticias, no cruzarse con otras gentes de las que ahora se cruza en el Metro en la Puerta del Sol, el poeta sentencia: Pero vivo en Madrid. Aquí me encuentro / de visita unos días. Luego vuelvo / a lugares, rutinas, individuos / en los que me entretengo cada día / y que, de haber ido las cosas de otra forma, / podrían no ser nada, ni un recuerdo. El poeta regresa a su ciudad convertida en un “espectáculo” donde se cruza con miles de personas. El poeta camina desde el barrio de Tetuán hasta la Latina o Lavapiés, por donde deambulan tantos desconocidos para él: Entre siete mil millones de individuos / que somos, / a alguien tendría que conocer, ¿no crees? Entre los más de doscientos poemas destaca la fluidez lírica de la mayoría de ellos, algunos son crónicas, otros son narraciones. A más de los poemas citados son muchos otros los que destacaría de este poemario: “Nuestro padre”, “Un gran peso”, “Edimburgo”, “Madrid 2018”, “La hoguera”, “Lucidez concluyente”, “Guillermo en el refugio”, etc. Aparte hay que citar también los poemas escritos en esperanto, uno de ellos lleva por título “Malbene” (Malditas) en que arremete contras las banderas, las naciones, las fronteras, los reyes, los papas, los amos… Un poema de la conciencia crítica de Voces del Extremo; como escribió el poeta catalán Joan Salvat-Papasseit: “No me alistaré bajo ninguna bandera, son el claro distintivo de la opresión”; por su parte Jorge Camacho dice: Malditas las banderas, esos trapos / símbolos del odio y la ignorancia! Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 16 de diciembre de 2020) Para más información: https://nuevoateneoonline.com/products/quemadura-de-jorge-camacho-2

Vetllades Avenir / Felip Cortiella / Ferran Aisa

FELIP CORTIELLA I L’AGRUPACIÓ VETLLADES AVENIR

FERRAN AISA

Felip Cortiella i Ferrer va néixer el 9 de novembre de1871 a Barcelona, al carrer Sant Jeroni, 36 (actual Rambla del Raval), a l’inici dels noranta es traslladà a Madrid on va connectar  amb les associacions llibertàries i va conèixer als socialista Pablo Iglesias, el 1894 retornà a Barcelona dedicant-se des d’aleshores a conrear l’art dramàtic, poc després del seu retorn es va casar i s’instal·là amb la seva dona al carrer de Viladomat, 15, amb la qual tingué dos fills. Els pares de Cortiella (Ferran i Maria) procedien del camp de Tarragona, el seu pare havia muntat una adrogueria que va fer fallida. Felip Cortiella fou tipògraf de professió, naturista d’afició, agitador cultural, poeta, narrador, conferenciant i un destacat promotor del teatre anarquista. El teatre anarquista va tenir la seva època daurada entre l’Exposició Universal de Barcelona i la Setmana Tràgica amb una aturada a final del segle a conseqüència de la repressió que va seguir a l’atemptat de Corpus de 1896 al carrer Canvis Nous. Felip Cortiella havia començat d’aprenent als 11 anys en una impremta del Raval passant posteriorment a treballar de caixista a La Publicidad i, el 1897, a la revista modernista L’Avenç, que va irradiar-li una gran influència en el seu tarannà de defensor de la llengua catalana. Cortiella fou autodidacta, gran lector, la lectura de Déu i l’Estat de Bakunin i la influència del seu germà Josep el van encarrilar cap a les idees llibertàries. Va freqüentar l’Ateneu Obrer Barcelonès on es va aficionar al teatre i va participar a les activitats cultural de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Com obrer tipògraf va formar part de la Societat Tipògrafa de Barcelona de caràcter anarquista, amb els seus companys Emili Guanyavents (autor de la lletra d’Els Segadors) i Eudald Canivell (director de la Biblioteca Arús) va crear La Solidària societat obrera que es va adherir el 1910 a la CNT. Felip Cortiella fou amic de Joan Maragall i d’altres escriptors modernistes catalans com Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà, Josep Feliu i Codina i Emili Vilanova. Cortiella va col·laborar amb l’Agrupació Teatral Foc Nou que promovien Ignasi Iglesias, Pere Corominas i Jaume Brossa. El 1895 va fundar la Companyia Lliure de Declamació, on van estrenar obres d’Ibsen i Mirbeau, però també dels autors Peius Gener, Teresa Claramunt, Louise Michel i Pietro Gori. La seva agitació teatral la va portar per teatres, ateneus i centres socials fomentant les idees llibertàries a través de l’art dramàtic. Escriví articles a revistes com Teatre Social que dirigia l’internacionalista reusenc Josep Llunas i Pujals i a Ciencia Social. Les seves conferències tenien força ressò essent publicades algunes d’elles com la pronunciada al Teatre Lara (Poblesec) “El teatro y el arte dramático de nuestro tiempo” i la que va fer a l’Ateneu Enciclopèdic Popular “Irradiacions. De la simplicitat del cor i elevació moral i intel·lectual com a més alta creació i fruïció de la bellesa.” El 1903 va organitzar un homenatge a Leandro Fernández Moratín al Teatre Circ Barcelonès on va pronunciar la conferència “L’obra moratiana i l’art dramàtic del nostre temps”, representant a continuació l’obra de Moratín La Comedia Nueva o el Café” i estrenà la seva peça dramàtica en un sol acte Dolora. La seva tasca dramàtica la va continuar el 1904 al Centre Fraternal de Cultura i dos anys més tard fundà l’Agrupació Teatral Vetllades Avenir, societat teatral que va tenir un gran èxit entre el públic barceloní de caire proletari. Els principals col·laboradors de Cortiella en la tasca de difusió teatral foren Leopold Bonafulla, Josep Masgomeri, Joan Usón, Joanet Sallent, Joan Llunes, Albà Rosell i la companyia dels germans Enric i Miquel Guitart. Hi va fundar també el periòdic Avenir i Tramontana (1907) tots dos en català i les edicions barates de les obres teatrals que representaven. Cortiella fou el promotor, el 1906, de l’Homenatge dels catalanes a Ibsen. També escriví narracions com El plor de l’auba (1901) i poesia com Anarquines (1908). El teatre social d’ideologia anarquista va servir per difondre la cultura, la moral i l’ètica àcrata entre les classes populars. Les “Vetllades Avenir” realitzaven una mena de teatre-fòrum, els assistents rebien un butlletí on es parlava de teatre i de l’obra que anaven a veure. Tota representació venia precedida d’una breu conferència sobre el tema de l’obra i sobre l’autor. El públic podia participar en una mena de tertúlia oberta ja fos abans o després de la representació de l’obra. L’apassionament formava part d’aquests espectacles dramàtics on el públic aplaudia als obrers rebels i xiulava als patrons explotadors. La conscienciació a través del teatre era tan real que de vegades després d’una representació es convocava una manifestació espontània. El teatre a l’època de la rosa de foc de l’esperit llibertari va comptar amb diversos elencs tant aficionats com professionals per portar a escena obres de caire social tant de llengua castellana com catalana i algunes d’elles traduïdes d’altres llengües. A aquesta tasca de traducció van col·laborar gent com Pompeu Fabra, Adrià Gual, Joan Pérez Jorba i Felip Cortiella. Tots ells van traduir obres d’autors com Henrik Ibsen, Octave Mirbeau, Gabriel Trarieux, Paul Herviu, Lucien Descaves, Eugéne Brieux, Maurice Donnay, Gerhard Hauptmann... Obres d’autors que la companyia de les Vetllades Avenir estrenaren als teatres barcelonins Español, Apolo, Lara, Lope de Vega, Circ Barcelonès, Olimpo, Novetats, Euterpe de Sabadell, etc. Als teatres barcelonins es van poder assistir a l’estrena d’obres d’Ibsen com Espectres, Quan despertarem entre els morts, Nora o la Casa de Nines, Els pilars de la societat, Un enemic del poble, Rosmersholm; de Mirbeau com Els mals pastors i l’Epidemia; Savonarola de Trarieux; Les tenaces d’Hervieux; El tarats se Brieux; La gàbia de Descaves; Els miners de Silesia de Hauptmann. Ibsen i Mirbeau foren els autors més representats per les Vetllades Avenir i per altres agrupacions teatrals anarquistes com el Grup Alba Social on destaca Josep Prat, Ricardo Mella i, entre altres, els germans Ramon i Cristòfol Piñon. Per aquesta època eren molt populars les representacions d’obres de José Fola Igúrbide, El sol de la humanidad, El Cristo moderno i El pan de piedra; de Joaquín Dicenta, Juan José; d’Enric Borràs, El Proceso Ferrer; d’Àngel Guimerà, La festa del blat, Terra Baixa i En Pólvora; d’Ignasi Iglesias, Les flors de maig; de Santiago Rusiñol, La lletja i El policia. També va ser molt comentada per a premsa l’estrena d’Electra de Pérez Galdós una obra anticlerical que va aixecar moltes ampolles en el seu temps. Felip Cortiella no solament va traduir i representar als grans autors europeus, sinó que va escriure nombroses obres dramàtiques algunes de les quals van ser estrenades amb gran èxit com El goig de viure, Els artistes de la vida, Dolora, El morenet, La brava joventut i Flametes del gran amor. Cadascuna d’elles representa un tema moral de l’anarquisme: la defensa del individu, l’amor lliure, l’emancipació humana, la regeneració, el naturisme, l’amor a la cultura, etc. Un altre dels factors promoguts per Cortiella és la defensa de la llengua catalana i més concretament dins dels mitjans llibertaris catalans. Per a Cortiella era fonamental escriure en català i per la mateixa idea fomentar la catalanització de l’anarquisme. Malgrat això no es considera un nacionalista català sinó un internacionalista que ho és des del seu lloc i la seva llengua. Les Vetllades Avenir es van dissoldre l’any 1910, a partir d’aleshores Cortiella va passar etapes de depressió i malaltia, malgrat això va continuar treballant de tipògraf i escrivint per expandir la Idea emancipadora de l’anarquisme, però l’època daurada del teatre anarquista ja havia passat. El 1917 li van oferir ésser director de Solidaridad Obrera, Cortiella va proposar que el diari sortís en català, hi hauria d’esperar trenta anys perquè la CNT publiqués un diari en català Catalunya on abans de morir hi va arribar a publicar algun article. Aquell mateix any va participar a l’homenatge al doctor i polític federalista Domènec Martí i Julià (1861-1917). El 1918 havia publicat la novel·la curta Els precursors i el 1933 La vida gloriosa on recollia articles, poemes i obres de teatre escrites entre 1918 i 1927. Cortiella va deixar una gran part de la seva obra inèdita que es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Separat de la seva dona els seus darrers anys de vida els va viure al carrer Taquígraf Garriga amb la seva nova companya amb la qual tingué un fill. En aquest domicili va morir el 3 de juliol de 1937 essent enterrat al cementiri de Les Corts. L’Ajuntament republicà de Barcelona va decidir aquell mateix mes posar el seu nom al carrer dels Àngels.

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 15 de gener de 2020)

Christian Laval -Pierre Dardot / Revolució russa / Ferran Aisa

L’ombra de les revolucions del segle XX

Ferran Aisa

La sombra de octubre (1917-2017) de Christian Laval y Pierre Dardot

(Gedisa, Barcelona, 2017)

Els autors francesos Christian Laval i Pierre Dardot han escrit un assaig on venen a explicar-nos que 

la revolució bolxevic de 1917 va ser una enganyifa, un cop contrarevolucionari contra la Revolució de febrer d’aquell mateix any. Expliquen com els bolxevics van acabar amb el poder dels soviets i la insurrecció d’Octubre no va ser més que un cop d’Estat dirigit per el propi Lenin.

Els autors de l’assaig parlen de la revolució de febrer, de la caiguda del tsarisme i de la nova situació que viu Rússia en aquells històrics moments. La preparació de la insurrecció bolxevic contra el Govern Provisional i la Duma. La consigna insurreccional d’Octubre de 1917, “Tot el poder per els soviets”, no va ser més que una frase per agrupar-los a l’entorn dels bolxevics que van prendre el poder amb el seu nom i van acabar amb la Revolució de febrer de 1917, que agrupava els partits que formaven part de l’Assemblea Constituent. La constitució del Partit Comunista com essència de les Tesis d’Abril del bolxevisme i la simbiosi de Marx amb Lenin donant pas al naixement del “marxisme-leninisme”. La presa del poder bolxevic de l’Estat, la “dictadura del proletariat”, l’eliminació del poder dels soviets, l auge del Comitè Central del partit com principal força de poder i la figura omnipresent del secretari general. La creació de la Komintern (Internacional Comunista) i els primers congressos d’on naixerà la ISR (Internacional Sindical Roja). L’expansió de la revolució soviètica a l’Alemanya espartaquista de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht i l’hongaresa de Bela Kun, totes dues fetes fracassar per la força de les armes.

L’enfortiment de l’Estat bolxevic sobre la resta de partits polítics i organitzacions revolucionàries incloses les forces anarquistes. La sobirania plena d’un Estat antisoviètic com contradicció de la base revolucionària d’Octubre.

La tesis de Laval i Dardot es sustenta amb els escrits d’autors que van ser crítics amb la Revolució soviètica com el militant i escriptor anarquista Volin (autor de la Revolució desconeguda), Víctor Serge que va passar del bolxevisme a la crítica del stalinisme autor del I any de la Revolució, Pierre Broué amb El partit bolxevic, Alexandre Berckman El mite bolxevic, etc. Naturalment no manquen les cites dels principals teòrics del comunisme soviètic Lenin, Zinoviev, Trotski... Resumint, Laval i Dardot desfan el mite de la Revolució soviètica i ajuden a veure com el marxisme-leninisme va acabar essent una doctrina opressora. Una dictadura no del proletariat, sinó contra el proletariat, convertint l’estat soviètic en un immens Estat opressor, fortament burocratitzat i amb una policia política (Checa) amb grans poders. 

La segona part del llibre tracta de les revolucions amagades com la mexicana, l’espanyola i altres. Respecte a la Revolució mexicana destaca sobretot l’aportació

dels escrits publicats a Regenarión per Ricardo Flores Magón del Partt Liberal Mexicà, d’arrels llibertàries. La revolta agrària encapçalada per Emiliano Zapata. L’intent soviètic de controlar la revolució a través de l’emissari Borondin amb la creació del Partit Comunista Mexicà seguint les directrius de la III Internacional. L’altra gran revolució tractada pels autors de l’assaig és l’espanyola. Novament ens trobem amb una revolució amagada tant pel capitalisme com pel comunisme,  Laval i Dardot es sustenten amb llibres com El gran camuflatge de Burnet Bolloten, La revolució i la guerra d’Espanya de Pierre Broué i Émile Témime, L’Espanya llibertària de Gaston Leval i, entre altres, Homenatge a Catalunya de George Orwell. Sobre la Revolució espanyola hauríem d’incloure dos altres llibres fonamentals per entendre tant la seva part positiva com negativa, el de Hans Magnus Enzerberger El curt estiu de l’anarquia i de Vernorn Richards Enseñanzas de la Revolució Espanyola, en el primer veiem la part més entusiasta de la revolució que va del 19 de juliol de 1936 fins a finals de setembre del mateix any i que té el seu colofó el mes de novembre amb l’enterrament de Durruti, i l’altre analitza tots els detalls que van convertir la revolució en una contrarevolució. També en memòries de militants destacats del anarquisme com Joan García Oliver, El Eco de los pasos, es pot entendre que fou aquell maremàgnum que va representar aquesta revolució dins de la Guerra Civil Espanyola. Un altre autor citat és Gaston Leval per entendre que van significar les col·lectivitzacions agràries i industrials a l’Espanya revolucionària.

Els autors recuperen el concepte del comunisme des del punt de vista dels socialistes utòpics com Etienne Cabet autor de Viatge a Icària i Théodor Dézamy autor de l Codic de la Comunitat. I per acabar mostra la ideal del comunisme dels comuns des de la municipalitat: <<Más allá de la cuestión de la ciudades tomadas en sí mismas hay que recordar que la comuna o el municipio es el común políticos de base. El proyecto de un comunismo de las comunes, el de una confederación de comunes.>> En el fons és el clàssic plantejament llibertari del municipi lliure...

Ferran Aisa-Pàmpols (novembre de 2019) 

La Canadiense / Ferran Aisa

La Canadiense. cien años de la conquista obrera de las ocho horas

Ferran Aisa

La conquista de la jornada laboral de las ocho horas fue el resultado de una lucha titánica del movimiento obrero organizado que, desde los lejanos años de la Primera Internacional, se reivindicaba. Los tres ochos formaban parte de la mitología de la clase obrera: ocho horas de trabajo, ocho horas de estudio y esparcimiento y ocho horas de descanso. A partir de 1889, tras el Congreso Socialista de París, se había establecido una fecha anual el Primero de Mayo para reivindicar la jornada de las ocho horas. La lucha obrera fue constante, treinta años después se conseguía dicha jornada laboral en España, primer lugar del mundo en decretarla no gratuitamente sino tras una dura huelga local que gracias a los principios anarcosindicalistas der solidaridad se convirtió en general. En 1919 el proletariado catalán afiliado masivamente a la Confederación Nacional del Trabajo (CNT) llevó a cabo dicha huelga conocida con el nombre de la Canadiense. Hagamos una breve recapitulación para hablar de esta popular empresa multinacional. El 25 de agosto de 1911 se había constituido en Toronto la Spanish Securities Co. Limited que se convirtió en propietaria de varias empresas barcelonesas y catalanas de electricidad y de transportes. Poco después se firmaba en Barcelona los poderes de la nueva sociedad Barcelona Traction Ligth and Power, que se hacía cargo de la empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, de los Tranvías barceloneses, del Ferrocarril de Sarrià. Esta empresa de capital mayoritario canadiense, de ahí su popular nombre. se hizo cargo también de la central eléctrica del Paral·lel, de las presas en construcción en Lleida (Seròs, Camarasa, Talarn, etc.) y empezó a construir los Ferrocarriles del Vallès.

La Canadiense fue dirigida en sus inicios por el ingeniero y masón rotario Frank S. Pearson, hombre liberal y de gran cultura, que falleció el 7 de mayo 1915 cuando se trasladaba a New York en el Lusitania siendo torpedeado por un submarino alemán. El nuevo gerente de la Canadiense fue Frase Lawton, un hombre no tan liberal como su predecesor.

Los años que preceden al inicio de la huelga están marcados por la ilusión que representó para el proletariado en general el triunfo de la revolución rusa, y por la crisis económica derivada del fin de la Guerra Mundial. El paro y la miseria hicieron mella en la sociedad catalana que se organizó rápidamente en la CNT, prueba de ello que dicha central pasó de tener 15.000 afiliados en 1915 a tener 350.000 en 1918, por medio había participado con la UGT en la huelga general de 1917 y había organizado el Congreso Regional de Sants de junio de 1918. En este comicio los anarcosindicalistas no solo ratificaron sus postulados de acción directa, solidaridad, apoyo mutuo y federalismo, sino que constituyeron los Sindicatos Únicos o de industria, pieza clave de la modernidad del sindicalismo.

La huelga de la Canadiense tiene su prólogo el diciembre de 1918 en el conflicto derivado de la construcción de la presa de Camarasa (La Noguera-Lleida), cuando los trabajadores indignados por las malas condiciones laborales en que tenían que trabajar se declararon en huelga y buscaron el apoyo de la CNT. El 15 de diciembre se convocó la huelga general en la provincia de Lleida. La lucha de los obreros de la Canadiense se trasladó a Barcelona a primeros de febrero de 1919 cuando ocho trabajadores de la oficia de facturación fueron despedidos por no aceptar la oferta de la empresa de reducción de salario. La solidaridad con los trabajadores no se dejó esperar, primero fueron los oficinistas, luego se unieron los electricistas y el resto de afiliados al Sindicato Único de Agua, Gas y Electricidad. Como una mancha de aceite la solidaridad con los trabajadores de la Canadiense se extiende a los sectores de transporte (carreteros, tranviarios, ferrocarriles de Catalunya, estibadores del puerto), artes gráficas, alimentación, etc. El 17 de febrero entra en huelga el sector textil donde el 80 % de su plantilla son mujeres. El 21 de febrero los trabajadores de la central del Paral·lel cortan la luz dejando Barcelona sin energía. La ciudad queda completamente sin alumbrado público y privado que afecta a oficinas, talleres, comercios, almacenes, espectáculos, prensa… La huelga afecta al 70 % de la industria catalana. Paralelamente el capitán general de Catalunya Milans del Boch decreta el Estado de Guerra y militariza a unos 3.000 trabajadores, que se niegan a trabajar siendo detenidos y conducidos al Castillo de Montjuïc. El Sindicato Único de Artes Gráficas aplica la censura roja tanto en las imprentas como en las rotativas de los periódicos negándose a publicar ningún bando en contra de la huelga de los trabajadores. El 17 de marzo se inician las negociaciones entre los representantes de la empresa, el delegado del gobierno y el Comité de Huelga que ha sido excarcelado para que pueda asistir a las reuniones donde se aprobarán las bases de trabajo donde entre otras cuestiones laborales se establece la jornada de ocho horas diarias y se pide la libertad de todos los presos, cosa que conceden exceptuando unos cuantos obreros que tienen causas pendientes.

Las bases serán ratificadas por los trabajadores en la Asamblea de la plaza de toros de Las Arenas donde destaca la oratoria de Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, los cuales dan un plazo de 72 horas al gobierno para que deje libres a todos los trabajadores. El 24 de marzo estalla la huelga general que durará 15 días, en este intervalo de tiempo, el 3 de abril el gobierno presidido por el Conde de Romanones firma el Real Decreto Laboral de las horas o cuarenta y ocho semanales. El 8 de abril termina la huelga general con la victoria de los trabajadores.

Ferran Aisa Pàmpols, es autor de "La huelga de la Canadiense. La conquista de las ocho horas" (Entreambos, Barcelona, 2019). También en catalán editado por Edicions de 1984-Ajuntament de Barcelona.

Discurso ácrata / Ferran Aisa

DISCURS ÀCRATA DE FERRAN AISA

La mallorquina editorial Calúmnia acaba de publicar Discurso àcrata, anarquismo y anarcosindicalisme, teoria y acción de Ferran Aisa. El present assaig fa un recorregut divulgatiu per l’ideal anarquista i anarcosindicalista, a través tant de les seves teories ideològiques com de l’acció que els llibertaris realitzaren per posar-les en pràctica. Aquest treball serveix, per tant, com punt de reflexió per entendre què és, què ha estat o que pot ser aquesta filosofia de la vida individual, col·lectiva i social. I respon a preguntes tals com Què és l’anarquisme? Què és l’anarcosindicalisme?

L’assaig intenta donar una resposta de les teories llibertàries des de la reflexió i l’estudi dels grans ideòlegs del pensament àcrata: Proudhon, Bakunin, Kropotkin..., per arribar a una comprensió el més senzilla possible de dites idees humanes i socials, això són en resumen les idees llibertàries. Per una altra banda, seguint els passos d’autors com Rocker o Lorenzo analitza una a una les funcions teòriques de l’anarcosindicalisme com són l’Acció Directa, la Solidaritat, el Recolzament Mutu, l’Autogestió, el Federalisme i, entre altres pràctiques, la Democràcia Directa.

Ferran Ais busca a la història la pràctica que van desenvolupar els anarquistes i anarcosindicalistes en la lluita del moviment obrer des dels seus inicis fins el final de la Guerra Civil espanyola. Finalment aporta una sèries de dades per a la reconstrucció històrica de la CNT i el Moviment Llibertari i, a més, l’acompanya de textos com el pensament de Durruti, les publicacions llibertàries i una exhaustiva bibliografia anàrquica i anarcsodindicalista.

(Ferran Aisa-Pàmpols, gener de 2019)

Celestin Freinet / Salvador Domènech / Ferran Aisa

EL FAR

L’ESCOLA FREINET DE BARCELONA DURANT LA GUERRA CIVIL

FERRAN AISA

L’historiador i doctor en pedagogia Salvador Domènech i Domènech, un dels més brillants estudiosos e investigador de l’educació a Catalunya del segle XX i autor de llibres com Manuel Ainaud, la tasca pedagògica a l’Ajuntament de Barcelona (1995), L’Institut-Escola de la Generalitat i el doctor Josep Estadella (1998), Els alumnes de la República (2006), Els alumnes de la Generalitat (2009), Mestre i alumnes del República, cròniques del Patronat Escolar de Barcelona (2013) i amb Encarnació Martorell, La guerra amb ulls d’infant, entre altres; ha publicat recentment Cròniques durant la Guerra Civil. Revista Tibidabo de l’Escola Freinet de Barcelona, Dstoria Edicions, Barcelona, 2017. Salvador Domènech realitza un estudi previ sobre la seva relació amb el mètode pedagògic Freinet a través de la seva experiència com a mestre a dues escoles, la Blanquerna de Badalona i la dels Maristes del passeig de Sant Joan de Barcelona i, alhora, profunditza en l’educació a Catalunya durant la República i durant la Guerra Civil amb la important experiència revolucionària del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada), finalment, hi parla de la revista Tibidabo elaborada per els alumnes de l’Escola Freinet de Barcelona: <<Feien diaris murals i revistes de classe. Per votació de l’alumnat de cada aula s’escollia quins textos lliures penjaven i quins s’editaven a nivell imprès. Els escrits es treballaven a l’aula i, normalment, s’escrivien pel matí respecte el que havien fet, o havia succeït, el dia anterior. En vàries de les revistes de classe s’acostumava a acabar amb un apartat anomenat “Notícies de l’Escola”. Un cert nombre de les notícies, al llegir-les, te n’adones que no deurien néixer espontàniament dels nois i noies, comprovant algunes de les paraules emprades. De ben segur que el professorat intervenia (com a bona cooperativa freinetiana), perquè hi havia informació que anava adreçada als progenitors respecte a la normativa del centre.>> Salvador Domènech no solament aporta testimoni de les 12 revistes que fins ara els estudiosos havien trobat en els arxius, sinó que inclou la novetat de presentar-nos els textos de fins a vuit revistes més, d’on extreu emotius escrits confeccionats per els alumnes de primària de la referida escola Freinet de Barcelona, que estava instal·lada al passeig de la Bonanova, 111, en una antiga torre propietat dels marquesos de Villamediana, casa i terreny que fou expropiat per l’Ajuntament de Barcelona per encabir l’escola. L’Escola Freinet de Barcelona disposava d’aules adequades per l’ensenyament i l’impremta, a més, tenia jardí, hort, corral amb gallines, estany amb peixos, i l’antiga pista de tennis dels marquesos s’havia reconvertit en pista de bàsquet, i fins i no hi mancava la piscina on molts alumnes van aprendre a nedar. L’Escola Freinet disposava d’una cooperativa on participaven alumnes i mestres d’una manera lliure i assembleària, compartint l’educació que seguia els trenta punts de Les invariants pedagògiques de Freinet, que podem resumir en el darrer punt: <<També hi ha una variant que justifica tots els tempteigs i autentifica l’acció nostra: Aquesta esperança serà, en el seguiment temptejant de les Invariants que us hem exposat, el fil d’Ariadna misteriós que ens conduirà cap el nostre objectiu comú: la formació en l’infant de l’home de demà.>> Aquesta era la ideologia pedagògica que promovia el mestre francès i que tants seguidors va tenir a Espanya i, especialment, a Catalunya durant els anys trenta. Célestin Freinet  (Gas, 1896-Vence, 1966), fou pedagog inscrit a l’anomenada Escola Nova. Fou l’introductor de la impremta a l’escola i el promotor de mètodes naturals a l’educació. L’any 1933 va pronunciar conferències a l’Escola d’Estiu de la Generalitat i va participar a diversos congressos de mestres a Catalunya. Els seus tractats pedagògics, Una tècnica nova d’escola activa i el cooperativisme al servei de l’escola van ser el vademècum per a molts mestres que van seguir les seves ensenyances i les van aplicar a les seves escoles. Freinet proposava apropar a l’ensenyament les noves tecnologies i el progrés socials. La constitució d’una cooperativa escolar era fonamental, però no per comprar a preu més assequible material didàctic, sinó perquè els alumnes aprenguessin a administrar l’escola. Entre les tasques de l’escola es posava en marxa un periòdic escolar mural i un d’imprès per l’intercanvi amb altres escoles. Durant la Guerra Civil l’Ajuntament de Barcelona, a través del seu Conseller-Regidor de Cultura Víctor Colomer i Nadal, mestre de professió, va enllestir diverses escoles d’experiència pedagògica com fou la dels mètodes Montessori, Dalton, Cousinet, Decroly, Projectes i Freinet. Cèlestin Freinet hem de situar-lo entre els grans renovadors de la pedagogia moderna que van des de Pestalozzi fins a Montessori, que a Catalunya tingueren grans seguidors com Ferrer i Guàrdia, Joan Puig Elías, Pau Vila, Frederic Godàs, Rosa Sensat, Pere Vergès, Manuel Ainaud, Artur Martorell, Alexandre Galí, Josep Estalella, Víctor Colomer, Dolors Piera i molts altres.  Freinet, a Catalunya i a la zona d’Osca, hi tingué molts seguidors que propagaren les seves idees d’escola activa, de caràcter igualitari, aules sense tarimes i amb participació per assemblea dels alumnes a la direcció dels centres. Entre els primers seguidors hi havia el Grup de Mestres Batec de Lleida, essent el més important divulgador d’aquest mètode d’ensenyament l’inspector de primera ensenyança Herminio Almendros, autor de La imprenta en la escuela. Els primers mestres catalans que es van proveir de material tipogràfic i van seguir la línia pedagògica de Freinet foren Josep de Tapia i Patrici Redondo, que van posar en pràctica la impremta a l’escola. Durant la Segona República espanyola s’expandí aquest mètode a diverses escoles no solament de Catalunya, sinó d’Aragó, Castella, València i Andalusia. A Barcelona, l’Escola Freinet va editar el butlletí Tibidabo, un veritable tresor pedagògic per veure com funcionava aquest mètode d’ensenyament i alhora entendre quina era l’educació que s’impartia als infants de la zona republicana, una línia pedagògica que fou desbaratada pel franquisme a l’acabar-se la guerra amb la seva victòria, imposant a les escoles el nacionalcatolicisme. El recull que ha bastit Domènech de la intervenció dels alumnes en el butlletí Tibidabo és realment impactant per comprendre com es desenvolupaven lliurement els infants publicant les seves opinions i comentaris, acompanyats d’il·lustracions, sobre la guerra, els bombardeigs, la marxa de l’escola i de la vida quotidiana a la rereguarda en aquells moments tràgics. Tot  vist des dels ulls dels infants que s’expressen, tant en català com en castellà, individual o col·lectivament. Aquests són alguns dels testimonis apareguts a Tibidabo: Jorge Sabaté, de 9 anys, escriu: <<Mi historia: Cuando nací empecé a tenir historia ahora tengo pensamientos, voy a la escuela y aprendo a hacer cosas. Cuando sea mayor iré a trabajar y al morirme se acabarà mi historia.>> (n. 1, octubre 1937).  Miquel Pujol i Pere Paredes parlen de Rússia: <<Abans de la nostra guerra, jo mai no havia sentit parlar de Rússia i ara sí. Els russos ens envien menjar perquè es recorden de quan ells estaven en guerra.>> (n. 2, novembre de 1937). Carles Celma, de 9 anys, parla de les peripècies dels bombardeigs: <<Ahir la tarda, quan vaig acabar de dinar i m’estava arreglant per anar a l’escola, vaig sentir les sirenes i la ràdio que deia: Atenció barcelonins! Hi ha perill de bombardeig! Aneu ordenadament als vostres refugis amb serenitat i calma!”>> La nena Conchita García d’onze anys parla dels refugiats: <<En Barcelona hay muchos refugiados como yo, que tuvimos que salir de nuestras tierras porque no queremos vivir con los fascistas. En Barcelona nos encontramos muy bien y es una Ciudad muy bonita. Yo no pensava venir a Barcelona, la maldita guerra ha hecho que viera mucha tierra que, a lo major, no hubiera visto en mi vida.>> (n. 3, gener de 1938). Nieves Palmer escriu sobre la presa de decisions compartides: <<Hoy, el maestro Gardenyes nos ha leído Pioners cuaderno de la Escuela Freinet de Francia. Lleva muchos acuerdos de la Coperativa, algunos muy interesantes. El maestro ha dicho que acordemos nosotros mismos las excursions en lucgar de indicarlas él.>> (n. 5, febrer de 1938). Pilar Usó parla dels feixistes: <<Los fascistas son muy malos porque matan a muchos ninos, mujeres y viejecitos. Ellos se pienan que ganarán la guerra, pero no la ganaran.>> (n. 5 bis, febrer de 1938). Alicia Campano, explica que el mestre se’n va al front: <<Hoy, la maestra Elena nos ha dicho que mañana vendrà a nuestra clase el maestro Benimeli porque el maestro Gardeñes le han llamado para ir al frente. Todos lo sentimos mucho esperamos que vuelva muy pronto.>> (n. 8, maig de 1938). Marta Farriols de 13 anys opina sobre un discurs del president del govern Juan Negrín: <<El discurso del doctor Negrín nos gustó mucho, sobre todo cuando decía que estamos luchando por la independència de España; pues si perdiéramos  la guerra nuestra patria se convertiria en una colònia Italo-alemana. Así, pues, hay que luchar por salvar nuestra tiera y aplastar al fascismo.>> (n. 9, primer, juny de 1938). G. Cadavieso escriu sobre el segon aniversari de l’inici de la guerra: <<19 de julio de 1938. Julio, el glorioso mes en que los trabajadores españoles se levantaron en armas para sofocar a los criminales militares que querían poner al pueblo bajo sus pies para humillarlo y esclavizarlo; Julio, el mes trágico y sublime a la vez... Hoy se cumplen dos años de guerra. Dos años que el pueblo español sostiene una lucha encarnizada  y desigual en los campos de batalla contra los legionarios italianos y alemanes, que Hitler y Mussolini han mandado a España. Hace unos minutos que los pirates del aire acaban de realitzar un nuevo crimen. La classe la hemos suspendido escasamente unos minutos.>> (n. 10, julio de 1938). El nen Peramarch, escriu sobre la guerra: <<Estoy deseando que se acabe, pronto, la guerra para que vuelvan los que luchan en el frente.>> En un escrit col·lectiu firmat Tots, diuen: <<Seguim el nostre cami... Hem fet les vacances, a l’escola. Avui comencem el curs. Volem treballar molt bé. A aquesta classe hem celebrat eleccions. Hem elegit un president i una secretaria. També ens hem dividit en famílies. Estem contents a l’escola.>> (n. 11, novembre de 1938). I també Tots els alumnes en assemblea de la Cooperativa de l’Escola afirmen que: <<Hemos acordado no pisar la hierba del jardín.>> (n, 11, segon, novembre de 1938).

Ferran Aisa-Pàmpols (desembre de 2018)

Galiza - Mei Vidal / Ferran Aisa

GALIZA, UN CAMINO DE ENSOÑACIÓN

Ferran Aisa

Mei Vidal (nom artístic de Remei Morros Vidal) nascuda a Preixens, llicenciada en historia per la UB, productora i guionista de TVE, ha realitzat al llarg de la seva professió nombrosos treballs de producció i importants guions documentals com la sèrie matinal dels diumenges Esglésies de Catalunya i Els camins de la calma, però els seus documentals més destacats són: El canto gregoriano, Gaudí i la natura i Gaudí i el seu temps. Alguns dels seus treballs televisius han estat guardonats. La Mei no solament ha fet televisió, sinó que ha fet de investigadora, assagista, biògrafa y historiadora doncs és coautora amb Ferran Aisa dels llibres Joan Salvat-Papasseit, l’home entusiasta (2002); Camins utòpics, Barcelona, 1868-1888 (2004); El Raval, un espai al marge (2006); Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924 (2010); i ara en fase d’edició un nou llibre sobre Salvat-Papasseit amb cartes, escrits i poemes inèdites; també va col·laborar amb una narració en el llibre col·lectiu Marsal de Farrera (2006). Ara ha començat un projecte de llibre sobre les terres de ponent. Però el llibre que ens motiva avui és el darrer que ha publicat recentment Mei Vidal, Galiza, un camino de ensoñación, editat per Amargord (Madrid, 2018), és la seva incursió en el món de les lletres en solitari i com a narradora. Aquest llibre va ser presentat per primera vegada el passat mes de juliol a Moguer (Huelva) dins dels “Encuentros Poéticos Voces del Extremo”, com a anècdota direm que l’autora és catalana, l’editor madrileny, el tema gallec i la primera presentació es feu a Andalusia. Tot un barri barreig del que és la península ibèrica de la que formem part. Ara per primera vegada el presenta a Catalunya, a les seves terres lleidatanes, properament seguirà per Barcelona.

Galiza, un camino de ensoñación és el producte literari de dos viatges a Galicia coincidint en les estacions d’hivern i estiu, respectivament. El llibre no és una novel·la amb plantejament, nus i desenllaç; tot el contrari, cadascuna de les 17 narracions es poden llegir per separat i fins i tot intercanviar l’ordre de lectura, el resultat serà el mateix i en cada narració trobareu una alçada literària marcada per la imaginació i per la realitat d’un camí que ens convida al somni. Seguint la línia d’autors com Sebald o Coetzee s’endinsa en el món literari parodiant a Levy-Strauss que manifestava que sota la infinita riquesa de les coses i de les persones corre una lògica immutable que hem d’aprendre a percebre i a gaudir-la. Mei Vidal, doncs, ens descobreix aquest camí de somnis d’una manera pausada, sense pressa, que avança per les històries viatjant sense un objectiu precís i deixar que l’atzar et permeti descobrir els esdeveniments que formaran part del cos de cada narració. L’autora és dins del camí que no porta enlloc, només a la seva pròpia idiosincràsia que obre pas al descobriment d’uns personatges que se li creuen al pas per les terres gallegues. Terres celtes marcades per el misteri, per la “morriña” o la “saudade”, que ve a significar “melangia”. Les narracions del llibre formen un cos en què trobem ben descrita aquesta terra situada al punt més occidental de la península ibèrica, al Finisterre que van dir els romans.

El llibre de Mei Vidal és també una mena de movie road fet en tren o en cotxe de línia, seguint el curs del riu Miño o les carreteres que porten als pobles i a les ciutats de Galicia. En cada una de les narracions no solament es manifesta un fet històric com la vaga de les “Cigarreiras” d’A Coruña, o el passeig per un parc enciclopèdic a Betanzos; sinó que s’entrecreua amb espectres de l’ahir que continuen ben vius com Rosalia de Castro, Gustavo Bécquer, el Marqués de Santillana, Valle Inclán, Jules Verne, Melville. Moby Dick, etc. Entre les històries d’aquesta narració destaquen les que tenen de protagonista a la periodista i poeta Sofia Casanova entrevistant a Trotsky en plena revolució d’octubre; i la trobada a París de l’actriu Maria Casares amb l’escriptor Albert Camus. Les 17 narracions que omplen el cos literari d’aquesta esplèndida obra de 77 pàgines són un reflexa d’aquest camí envoltat de somnis que representa la Galiza por on l’autora recrea mons perduts en escenaris ben actuals, alhora que posa llum als bells paisatges per on transcorre el seu viatge: els rius, els boscos, les pedres, els temples, les tradicions, els pobles, les ciutats... I l’autora ens descriu aquest món amagat entre arbres, pedres i aigua: <<El bosque ahora domina el paisaje, puedo ver todos los matices del color verde, me parece un sueño mágico, un bosque habitado por hadas, duendes, doncellas, faunos... En cada rincón del bosque centellean mil soles.>>

Ferran Aisa-Pàmpols

 (Barcelona, 15 d’octubre de 2018)

Albert Tugues / Ferran Aisa

GUIA MÀGICA DE CALLES Y ESPECTROS

FERRAN AISA

Albert Tugues (Barcelona, 1947), presentó el pasado 10 de abril en el Reial Cercle Artístic de Barcelona su último libro Guía Urbana de infancias, calles y espectros publicado por la editorial in-verso. Es un libro de 136 páginas y cuesta12 euros.

Tugues estuvo acompañado en la presentación de su libro por el escritor Jaime D. Parra i por la editora Amalia Sanchis. En la magnífica sala de los atlantes llena de público se produjo el milagro de la poesía, cuando inesperadamente aparecieron en escena los personajes del blog que lleva a cabo Tugues con tanto acierto llamado Pensión de Ulises. De pronto invadieron la sala la dueña del bar, la nieta del anarquista, la hija de la bibliotecaria, la sobrina de la peluquera, el politólogo, el humorista y el poeta romántico. Pero no estaban todos porque algunos no pudieron llegar a tiempo: la cuñada del dentista, la vecina del taxista, la hermana del informático, el periodista en paro, la vidente y la librera del barrio. Los presenten realizaron un show muy aplaudido por el público. El acto fue presentado por la editora del libro Amalia Sanchis y a continuación Jaime D. Parra hizo su alocución centrándose en la trayectoria literaria y poética de Albert Tugues. El presentador anunció que iba a hacer una entrevista al autor, pero al final quedó todo reducido a una pregunta que él poeta no contestó. Albert Tugues informó a los presentes que este libro que nacía la luz ahora, sus versos habían sido publicados a finales de los ochenta por entregas en la revista Asimetría fundada por el poeta Javier Lentini. Por otro lado, contestó a Jaime D. Parra sobre el porque habiendo ganado en el lejano 1977 el premio Jacinto Vergaduer con Sang de violí a la teulada no se había prodigado más en poesía. Tugues contestó que se consideraba más un poeta en prosa i un cuentista más que un narrador.  Añadió, también, que su reciente obra poética en lengua catalana Balada de l’aprenent de joieria que tenia la mare puta (Emboscall, 2016), formará parte de una trilogía de baladas que tiene en camino. Nuevamente los personajes de la Pensión Ulises se pusieron en acción para leer cada uno de ellos un poema del libro de Tugues. Guia Urbana de infancias, calles y espectros con su portada de color amarillo se convierte para el lector en una especie de submarino amarillo aludiendo al famoso submarino de los Beatles. Una vez dentro de él uno participa en un viaje mágico a través de un universo de palabras, frases, páginas en blanco y versos rotos. Con el submarino amarillo de Tugues nos adentramos en las calles barcelonesas del gótico con ecos de voces surrealistas. Y recorremos paso a paso las vías por donde pasaba el tranvía 24, los billares y los futbolines de la adolescencia y sobre todo los espectros que nos acompañan en todo el viaje. Tugues escribe unos versos expresionistas escritos en tono satírico, crítico y a la vez surrealista. A su paso por las calles se le aparecen los fantasmas de los grandes creadores como Valéry, Lautrémont, Dickinson. Carroll. Mallarmé, Góngora e incluso Santa Teresa de Jesús. En definitiva, todo descrito a base de versículos que nos ayudan a atravesar por las calles de esta antigua ciudad llena de fantasmas y nos dice el poeta: “Todos los espectros me señalan con el dedo”. 

Ferran Aisa-Pàmpols

(Barcelona, 14 de abril de 2018)

Publicado en  la Web de l'ACEC (Associación Colegials d'Escritores de Cataluña).

Revolució russa - Jonh Reed / Ferran Aisa

DEU DIES QUE TRASBASAREN EL MÓN

John Reed

Pròleg: Pelai Pagès:

Traducció: Roser Berdagué

Edita: 1984

Pàgines: 534

Preu: 15 euros

HISTÒRIA  FERRAN AISA

CENT ANYS DE LA REVOLUCIÓ SOVIÈTICA

Enguany el món commemora el centenari de la revolució russa o la revolució soviètica com vulgueu. Sobre aquests fets històrics s’han escrit nombrosos llibres, però n’hi ha un que continua essent el més valuós per conèixer d’una manera clara i senzilla com van ser aquells Deu dies que trasbalsaren el món. Es tracta del llibre escrit en crònica periodística per l’escriptor i periodista nord-americà John Reed (1887-1920) testimoni directe dels fets revolucionaris, des d’abans de l’assalt del Palau d’Hivern fins a la constitució de la Internacional Comunista. Reed va publicar el seu famós llibre sobre la revolució bolxevic l’any 1919 amb un pròleg de Lenin, des d’aleshores s’han fet centenars d’edicions en les principals llengües del món. Aquest mateix any han sortit un parell d’edicions en castellà i, les edicions de 1984 l’ha publicat en català. Els Deu dies que trasbalsaren el món és un llibre d’obligatòria lectura per tots aquells que senten curiositat per saber com es va desenvolupar aquella revolució a Rússia que fou durant un temps la gran il·lusió de tot el proletariat mundial. El llibre de John Reed ens apropa tots els fets històrics de l’any 1917 a Rússia: com s’enderrocà el règim tsarista, com s’organitzaren els bolxevics en soviets o consells d’obrers, camperols i soldats; la creació dels batallons de dones, etc. I ens explica com eren les seves multitudinàries assemblees, com s’organitzà la societat una vegada derrotada l’Assemblea Constituent dels reformistes liderats per Kerenski. L’historiador Pelai Pagès, prologuista del llibre, escriu: <<Corria la primavera de 1917 quan John Reed, que s’havia convertit ja en un periodista famós, en el cronista d’excepció d’una part de la història del segle XX, feia una pausa en la seva agitada una autobiografia que mai no acabaria: Almost Thirty, gairebé trenta anys d’una vida d’aventura i passió, concebuda, com ells mateix havia dit “com emoció i sensació”. Gairebé trenta anys en els que  Reed, aquest nord-americà romàntic de la revolució, en un país de conservadors, li mancaca encara viure la darrera experiència que culminaria la seva vida: la Revolució Russa, que l’acabaria convertint en un dels propagandistes occidentals més actius del bolxevisme soviètic, fins al punt que el seu cos fou enterrat a les moscovites muralles del Kremlin.>> John Reed, que va arribar a Petrograd poc després del fallit cop d’Estat del general Kornilov, participarà en la presa del Palau d’Hivern per els obrers en armes i serà testimoni en primera línia d’una nova era destinada a canviar de base el món. El periodista nord-americà va entrevistar Kerenski, Trotski i al mateix Lenin. Reed no solament fa una acurada crònica dels fets revolucionaris, sinó que en el seu treball aportà nombrosos documents, decrets, pamflets, cartells, proclames, etc.. La seva crònica revolucionària feta gairebé dia a dia, mostra el fet insòlit dels obrers, els camperols i els soldats des dels seus soviets organitzant la revolució sota el lema: <<Tot el poder als soviets de treballadors, soldats i camperols. Pau! Pa! Terra!>> Reed narra els deu dies en què els soviets van prendre el poder. Cent anys després l’obra de John Reed Deu dies que trasbalsaren el món continua essent una història apassionada i fonamental per conèixer de primera mà que foren aquells episodis històrics que posaren a la piqueta per primera vegada al sistema burgés-capitalista del nostre món.

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 15 de novembre 2017)

Guerras y revoluciones - Fernando Barbero / Ferran Aisa

De guerras y revoluciones de Fernando Barbero Carrasco

(Presentación libro en el Ateneu Llibertari de Gràcia, 10-6-2017)

Ferran Aisa

De guerras y revoluciones de Fernando Barbero Carrasco es un libro de relatos a la usanza de la tradición oral. Como antiguamente se solía explicar las historias de guerras y revueltas durante las noches al lado del fuego en invierno o bajo las estrellas en verano. Fernando Barbero ha escrito 21 relatos que hacen el papel del cuentacuentos familiar o amigo que tenía la tradición de explicar a los más jóvenes historias heroicas o humildes pero llenas de coraje de hechos reales. El libro ha estado publicado por la editorial Queimada (Madrid, 2016).

Entre los 21 relatos encontramos historias de la Patagonia con el epicentro de Osvaldo Bayer y del vengador y justiciero el anarquista alemán Kurt Wilkens que lanzó una bomba contra el militar represor Horacio Varela y, por ello, conoció el presidio y fue asesinado por la organización fascista Liga Patriótica Argentina. En otro relato Barbero nos habla de los túneles construidos en el Vietnam (iniciados durante la guerra por la liberación contra Francia) que eran verdaderas obras de ingeniería con todo lo necesario para sobrevivir, relacionarse o escapar bajo tierra. Verdaderos laberintos con dormitorios, cocinas, salas de reunión, polvorines, etc. Fernando Barbero, escribe: “Los túneles del Vietcong constituyeron unos importantes dispositivos defensivos; pero no solo eso: también fueron bases militares desde las que los guerrilleros atacaron e hicieron retroceder al invasor; allí debajo, un fantasmal Ejército se albergó durante años. En sus instalaciones se dispuso una de las ofensivas más importantes, la del Tet en el año 1968. Fue una preparación meticulosa, que movilizó a cientos de miles de cobatientes.”

Otra narración titulada “Grandola, vila morena” tiene como base explicar los hechos sucedidos en Porrugal después que Radio Renascença emitiese la canción de José Afonso, “Grandola, vila morena”, inicio de la Revolución de los claveles del 25 de abril de 1974: “Cuando el sol brillaba sobre Lisboa, los portugueses -escribe Barbero- habían recuperado la libertad política y la felicidad respiraba aires lusos.”

Siguen relatos dedicados a los guerrilleros urbanos de los años cuarenta y cincuenta como Facerías, el Maño y Ramón Vila “Caracremada”.  Maquis que no solo llevaban armas al hombro, si no macutos repletos de libros: “Son la madre de Gorki y La bestia

humana de Zola. Vienen de Francia porque traen los sellos de la CNT.” Historias de anarquistas a final de los años veinte por América del Sur bajo el signo de Durruti o

anarquistas en bicicleta por Francia con la figura quijotesca de Cipriano Mera. Historias de la revolución francesa con baño incluido de Jean-Paul Marat asesinado en la bañera por Marie Anne Charlotte Corday d’Armont. Interesante es el relato del conocido jefe cabileño del Rif, Abd-el-Krim, levantado contra las fuerzas coloniales españolas.Y algunas historias más que hacen de este libro una delicia inhabitual en los manuales de historia. Matías Escaleras, que ha escrito el prólogo, dice: “A vecs, no se sabe quién es Goliat y quien es <David, pero hay ocasiones en la Historia en que se se sabe bien quien es uno y quien es otro, ocasiones en que, en efecto, David se enfrenta y vence, al menos, moralmente, al gigante; ocasiones en las que ambos representan verdaderamente lo que nosotros creemos que significan esas figuras, el débil venciendo al fuerte, o la razón inteligente sometiendo a la brutalidad.”

En fin, De guerras y revoluciones es un libro que se lee de un tirón y al terminarlo entendemos que serían aquellas historias orales que los viejos (siempre sabios) explicaba junto a la lumbre del hogar.

Ferran Aisa-Pàmpols

Barcelona, 9 de junio de 2017