29/8/13

Lluna plena (29-8-1948) / llibre Ferran Aisa

FRAGMENT DEL PRIMER CAPÍTOL DEL LLIBRE INÈDIT (ENCARA EN GESTACIÓ) DE FERRAN AISA "L'ANY DE LA GRAN NEVADA"

(Ferran Aisa davant de la casa on va néixer al carrer Cadena-Aurora abans de ser enderrocada per construir la Rambla del Raval (Foto Carles-Gerard Aisa-1996)


LLUNA PLENA

Ferran Aisa


La mare sempre em deia que a mi m’havia portat la lluna plena. Tot un símbol poètic que marcaria la meva bona estrella al firmament. L’esperit romàntic s’obria pas a plena nit d’estiu amb una lluna plena que omplia tots els racons de l’habitació del carrer de la Cadena on vaig néixer. La lluna plena il·luminava el llit on una dona era a punt d’anar de part. La Pilar mentre esperava l’hora de donar llum pensava en les pel·lícules que havia vist recentment. Era una manera de distreure’s de la realitat de les contraccions i del trencament d’aigües.
Fill de cinèfils, vaig heretar la seva passió. Anys més tard vaig anar a l’Hemeroteca Municipal a consultar la cartellera al diari El Noticiero Univeral, dels dies d’agost de la setmana del meu naixement. Als cinemes de Barcelona projectaven, entre altres, les pel·lícules següents: Pirates de Monterrey de Maria Montez i Red Cameron; El cisne negro de Tyrone Power i Maureen O’Hara; El forajido, la vida del bandoler Billy the kidd i del sheriff Pat Garret, que era interpretada per Jane Russell, Jack Beutel i Thomas Mitchell; i també Los tres mosqueteros i El capitán Kidd; la primera d’espases era basada en l’obra homònima d’Alexandre Dumas, que fou dirigida l’any 1948 per George Sidney, i interpretada per Gene Kelly, Lana Turner, June Allison, Van Hefflin i Vincent Price; i la de pirates, dirigida l’any 1945 per Rowlan V. Lee, era interpretada per Charles Laugthon, Randolph Scott, Barbara Britton i John Carradine. Segurament que aquestes dues pel·lícules omplien de goig al meu pare. La meva mare, per la seva banda, era partidària dels melodrames, suposo que hagués gaudit molt més amb la pel·lícula que s’estrenava al Windsor, Viviendo en el pasado, interpretada per Robert Cummings i Susan Hayward. Però aquells dies la Pilar es preparava per viure una pel·lícula real en què ella era la protagonista, doncs es posaria de part i a les onze del matí del diumenge 29 d’agost de 1948 seria mare per primera vegada.
La Pilar havia volgut anar a l’hospital però l’àvia Marcel·lina preferia que tingués el nen a casa. La meva tia Araceli m’ho recorda: -La Pilar, tu madre, quería ir a la maternidad, pero tu abuela Marcelina, decía: -En casa,  en casa… Y tu abuela Pilar : -Sí, en casa, pero yo tuve que pagar el médico y la comadrona. Quines històries!…
Així aquell diumenge 29 d’agost de 1948, estiu calorós, humit i ple de sol naixia jo a les onze del matí al carrer de la Cadena de Barcelona. La nit anterior havia regnat al firmament la lluna plena. La seva llum havia entrat fins el fons de l’habitació i havia il·luminat el llit on la Pilar es posaria aviat de part. Després em diria que a mi no m’havia portat la cigonya, sinó la lluna. Per tant, sóc fill de la lluna? Sóc llunàtic? Ai, qui ho sap això?...
En aquella època la majoria d’infants espanyols no veníem al món amb un pa sota el braç, sinó amb la cartilla de racionament i moltíssimes mancances de tota mena. Pel que pogués passar t’obrien una pòlissa d’enterrament a l’Ocaso i, poc després, una llibreta a la Caixa d’Estalvis. El meu pare m’obrí la pòlissa d’enterrament i la meva àvia Marcel·lina la llibreta amb 25 pessetes, que s’eternitzaren temps i temps a les arques de la Caixa de l’Oficina de la Ronda de Sant Antoni cantonda Comte d’Urgell. Durant molts anys ningú va tenir cura d’engreixar aquella minsa quantitat. L’oficina de La Caixa a l'obrir la llibreta regalava a l’infant una guardiola metàl·lica negre amb la inscripció: “Cajita de ahorros”, que encara conservo. De tant en tant posava a la guardiola deu o cinc cèntims, que tothom deia “perra chica”, una moneda de dos rals d’aquelles que tenien un foradet al mig, una rossa (és a dir una pesseta) i per Nadal un duro (cinc pessetes). Però el meu cabdal no arribava mai a la llibreta d’estalvi, doncs quan obria la guardiola el poc diner que havia reunit m’ho gastava amb tebeos. 
Tots els diaris espanyols del dia del meu naixement rememoraven el primer aniversari de la mort a la plaça de Linares del popular torero cordovès, Manuel Rodríguez “Manolete”. El toro “islero” li havia clavat l’afilada banya a la femoral deixant-lo ferit de mort. Ai, Manolete! La gent havia fet seu el popular pasdoble dedicat al gran “mataor”, que n'era les delícies del públic a les places de braus. Les seves corrides mà a mà amb el torero mexicà Carlos Arruza havien estat molt comentades pels afeccionats, però la gent del carrer havia fet seu el pasdoble: -Manolete, Manolete, / si no sabes torear / pa que te metes... 

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 29-8-2013)
(Fragment 1r. Capítol de "L'any de la gran nevada")

26/8/13

Els herois / Kropotkin


ELS HEROIS: MESTRES, REVOLUCIONARIS I POETES

“IREMOS A LA CONQUISTA DEL PAN BAJO LAS BANDERAS DE SAN PEDRO KROPOTKIN” (Samblancat)
 

FERRAN AISA
 
Piotr Kropotkin (1842-1921)


EL TALIÓN
El Talión portava per subtítol <<¡Ojo por ojo y diente por diente!>>, en aquesta publicació s’expressaven els joves Ramón Acin, Gil Bel, Felipe Alaiz i Joaquim Maurín. Altres col·laboradors eren Salvador Goñi, José Ayala Lorda, Claudio Buisán i Tomàs Tusssó. El periòdic, segons comenta el mateix Maurín, <<...era muy radical, muy subido de tono, nos entusiamaba a los que lo hacíamos; pero no lo leía nadie.>>
Potser no li faltés raó a Maurín al dir que, el periòdic, no el llegia ningú. Però, també es cert que, El Talión, influenciava a un sector de la joventut, no solament d’Osca, sinó de les properes terres de Lleida. En efecte, la publicació El Talión, que sortí a la llum els anys 1914 i 1915, es distingia per la postura radical, crítica i revolucionària. Aquest programa del setmanari ocasionà molts problemes als joves periodistes. El Talión, que havia nascut amb el fi de remoure la consciència dels joves, davant l’immòbilisme i el caciquisme d’Osca, va tenir una vida curta i accidentada, enfrontaments amb els carlistes, processos, etc. Àngel Samblancat, escrigué el seu testimoni: <<En 1914 se publicaba en Huesca un semanario anticaciquista que se llamaba Talión. Aquel terrible periodiquín daba disgustos tremendos a los caciques oscenses y éstos juraron vengarse. Todos los jóvenes que redactaban aquella hoja subvertidora lo han pasado mal. Uno, José Ayala Lorda, pagó sus hermosos y generosos crímenes con dos años de cárcel; otro, Salvador Goñi, con cuatro meses de arrestro; otro, Joaquín Maurín, estuvo a punto de ir a presidio.>>
La solidaritat a favor dels joves periodistes arribà a Catalunya, on joves com Joan Salvat-Papasseit amb el pseudònim de “Gorkiano”, redactor del periòdic homònim del d’Osca, Los Miserables, publicà dos articles, en defensa de José Ayala Lorda i de Salvador Goñi. Salvat escrigué: <<Los jóvenes de Huesca piden que se haga algo desde aquí para que Ayala Lorda consiga que le indulten. Los jóvenes de aquí ¿se acordarán un mes de Ayala Lorda? Ya lo podéis negar. Decid: ¿dónde habrá puesto la juventud de izquierda su poca dignidad.>>  I sobre Goñi, diu: <<Diría Talión. Por ataques al dogma perseguido, se vino a Barcelona, ciudad de compañeros, donde nunca ha faltado un mal jergón para los que así sufren, por toda elevación de las conciencias. (...) Volverá a Barcelona prontamente, este muchacho. ¡Salud, hermano Goñi!>>
Felipe Alaiz també parla d’aquest grup aragonès i manifesta que era <<una guerrilla con todas las características de la alianza antifascista.>>  Dins del grup Talión es movien simpatitzants de les dues tendències revolucionàries més radicals de l’època: els anarquistes i els socialistes revolucionaris: Alaiz i Acín eren bakuninistes, Bel i Maurín es decantaven més cap al marxisme, i Samblancat era una mena de republicà revolucionari rabiós, gairebé àcrata, anticlerical i el més costista del grup. Samblancat escrivia articles inflamats de redemptorisme, carregats de poesia i romanticisme revolucionari: <<Iremos a la conquista del pan bajo las banderas de San Pedro Kropotkin...>>

L’ESPERIT DE L’HEROI
L’esperit de l’heroi s’estén entre tota una generació de joves que fan d’aquesta imatge un model de comportament. El poeta Joan Salvat-Papasseit ho ressaltà en un escrit a Los Miserables sobre Samblancat:  <<Ahora si que creemos con más fe que Carlyle, en la palabra héroe; ahora si que sentimos, como sentía Byron, que es una grandeza defender al vencido hasta extinguir la vida miserable: ahora si que admiramos con toda intensidad, el gesto de Jesús de Galilea, expulsando del templo con violencia a los que en el holgaban y explotaban villanos: porque es el gesto ese de todos los que son libres de espíritu, mártires elegidos para la redención de los hombres.>>
Maurín, sintonitzava amb Salvat quan al butlletí del Liceu Escolar, escrivia: <<Cada hombre ha de ser un poeta y un héroe, y en la obra que se proponga llevar a cabo ha de dejar esta doble influencia si quiere ennoblecerse y remontarse.>>

EL SENTIT PEDAGÒGIC DE LA VIDA
Felipe Alaiz, en la seva etapa de mestre del Liceu Escolar de Lleida, escriu al butlletí de l’escola: <<El maestro me ha presentado sencillamente, diciendo a sus discípulos: -Hoy nos acompaña un amigo más. En el libro de Platón que comentamos, hay unas líneas: Este libro es de Antonino y de sus Amigos. ¡Y de sus Amigos, con letra mayúscula! ¡Qué emotividad! La amistad en Platón es un divino bien. Recuerdo que esas palabras manuscritas, me decidieron a comprar el libro en casa de un chamarilero florentino. Amigos todos en Platón, la serenidad y la cordialidad sean con nosotros.
Te confieso que he sentido un escalofrío intenso. Los jóvenes han dibujado un momentáneo ademán amistoso y uno de ellos se ha puesto a leer pausadamente. Estaba el balcón abierto. Ascendía del huerto un aroma penetrante de violetas.>>
Felipe Alaiz, professor de literatura, en ocasió de la Festa cervantina, dóna una conferència sobre l’autor del Quixot: <<El Quijote es una llamarada de idealidad. Los jóvenes representan una posibilidad dichosa probada en actos como el que acabamos de reseñar. Toda continuidad en el fervor cervantino significa una nueva luminosidad y un intento ejemplar de adhesión a los supremos valores humanos.>>
Víctor Colomer, també mestre del Liceu Escolar, escriu sobre l’art d’estudiar: <<...cuando uno empieza la vida de estudiante, no se le enseña a estudiar, lo único que se le dice es: estudia. De aquí el poco interés con que se miran los estudios. (...) El estudio reflexivo auxiliado por el juicio, la comparación y el análisis, así como el concurso de la voluntad, son el mejor medio para sacar todo el jugo del estudio. De esta manera continuada, el alumno, no solamente sube de punto la cultura del individuo y la educación de todas las facultades expresivas, sino que al mismo tiempo se lee con soltura; porque el entender lo que se va leyendo obra como estímulo de la atención, acelera el acto de descifrar la palabra escrita y al mismo tiempo fortifica de una manera notable el hábito al estudio.>>

Ferran Aisa-Pàmpols

(Article inèdit)

23/8/13

Cine París / Barcelona

(La piqueta destruint la façana del cine París de Barcelona)
EL CINEMA PARIS DE BARCELONA VA TANCAR PORTES EL FEBRER DEL 2007. LA PRIMERA PEL·LÍCULA PROJECTADA FOU BEETHOVEN I
ELS DOS DARRERS FILMS VAN SER: VOLVER DE PEDRO ALMODOVAR I LA VIDA ABISMAL DE VENTURA PONS.

RÈQUIEM PER EL CINEMA PARÍS
 

Ferran Aisa
 



Cinema a l’abast de tothom, sales desaparegudes:
Aristos, Astoria, Niza, Savoy, Publi, Bailén, 

Alcázar, Arkadin, ABC,Texas..., i no oblidem-nos
dels cinemes del barri: Argentina, Pedró, Cèntric,
Diana, Latino, Rambla..., i ara el París del Portal de l’Àngel.

Qui no se’n recorda del Sheriff de Kentucky
amb els seu barret d’ala ampla, l’estrella al pit
i amb els seus flamants colts sempre cercant els bandits
que robaven els ramats dels llegendaris vaquers
del far west?
Mites del cinema, històries de vida, les pel·lícules
d’amor i de guerra, les de pirates i les comèdies de Hollywood.  
Un dels darrers films projectats a la pantalla del París,
va ser la vida de Salvador Puig Antich, jove barceloní àcrata,
assassinat pel franquisme el dos de març de mil nou-cents 

setanta-quatre pel procediment del garrot vil. 
Ara ha tancat el cinema París del Portal de l’Àngel 
i la bogeria especulativa ha destruït        
el seu bell edifici d’arquitectura eclèctica
i façana neo-clàssica de l’any vint-i-vuit,
i en el seu solar construiran uns magatzems Zara
per enaltir encara més la societat de consum,
l’explotació global del sistema capitalista.
Recordo quan al cinema París van estrenar 
Dos a la carretera amb l’Albert Finney  
i l’Audrey Hepburn de protagonistes,        
jo encara no havia fet els vint anys         
però me’n recordo que vaig gaudir aquesta “peli”         
amb les amigues del barri, Mercè i Montserrat, 
que, com els personatges de Stanley Donen,
ens perseguíem pels carrers com ombres enamorades
perdudes per la ciutat. Movie road barceloní,
diumenge de cinema, històries d’un temps passat.
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Poema inèdit)

21/8/13

Maquis / Caracremada

50è aniversari de la mort del guerriller llibertari Ramon Vila Capdevila "Caracremada", el 7 d'agost de 1963 a Castellnou de Bages.

Ramon Vila Capdevila "Caracremada" (1908-1963)


MAQUIS I GUIES DELS PIRINEUS 
 

FERRAN AISA





 
(Coberta llibre de Ferran Sánchez Agustí)
Ferran Sánchez Agustí s’ha especialitzat en l’estudi del moviment dels maquis, desprès d’haver publicat Maquis y Pirineos, la gran invasión (1944-1945), (Milenio, 2001), ara presenta un nou assaig sobre el mateix tema que porta per títol: Espías, contrabando, maquis y evasión. La II Guerra Mundial en los Pirineos (Milenio, Lleida, 2003).
L’autor, amb el seu treball, ofereix una sèrie de biografies de personatges de la resistència francesa i de l’espanyola que, anònimament, van lliurar la seva vida a una lluita, en permanent clandestinitat, per la llibertat. Centenars de persones van arriscar-se per ajudar a creuar la frontera, a una i altra banda, a fugitius que s’escapaven del nazisme i de les urpes de la dictadura franquista. Aquest homes, coneguts amb el nom francès de passeurs, van ser protagonistes d’una història poc coneguda, de la que en podrien parlar els turons, les valls, els corriols i els boscos dels Pirineus.
Ferran Sánchez Agustí, que també ha escrit sobre els carlins, s’introdueix a l’assaig parlant dels contrabandistes i guies del segle XIX, que van ajudar a entrar i sortir d’Espanya els carlins abans, durant i després de les seves guerres. Seguint aquesta tradició fronterera, els muntanyencs dels Pirineus van actuar, eficaçment, durant la guerra i la postguerra: <<¿Por qué colocar a passeurs -diu Sánchez Agustí- que conducían las evasiones en el mismo contexto que a los maquis y hablar a la vez de contrabando? Sencillamente porque maquis y guías se enfrentaron al nazismo-fascismo y por la Libertad, utilizando antiquísimos recorridos de contrabandistas, confundiéndose con éstos, practicando incluso en más de una ocasión el contrabando...>>
L’autor d’aquest assaig cita diversos passeurs i parla de la creació de les xarxes d’evasió que crearen importants passadissos humans entre Espanya i França. Centenars de refugiats van aconseguir salvar-se gràcies a aquests canals d’evasió. Segons l’historiador francès Robert Belot, la xifra d’evadits de França va ser d’uns quaranta mil, entre els quals hi havia francesos, polonesos, espanyols i jueus de diverses nacionalitats. Sembla ser que els Pirineus, com diu l’autor, en aquells anys van ser una autèntica Rambla. En aquesta lluita per salvar éssers humans participaren les diverses xarxes d’evasió belgues, franceses, britàniques i espanyoles. El més llegendari dels passeurs va ser el mestre d’Osca, Francisco Ponzán Vidal -responsable de Transports i Comunicacions del Consell d’Aragó-. Gràcies a la seva xarxa es van salvar centenars de persones d’anar a parar els camps d’extermini nazis. Ponzán va rebre pòstumament els principals títols d’honor d’Anglaterra, França i fins i tot li va ser lliurat un <<Certificat de Gratitud>> signat pel general Dwight D. Eisenhower. Aquesta darrera distinció també la va rebre la seva germana Pilar, mestra de Jaca, tancada en el camp de concentració de Rapitán.
Sánchez Agustí glossa la vida de persones de totes les tendències polítiques que van jugar-se-la en nom de la llibertat. Escriu sobre les activitats dels nacionalistes catalans de la resistència interior com Joan Cornudella, Manuel Cruells i Josep Serra Estruch, que va confeccionar clandestinament, el març de 1939, el butlletí Superació, la primera publicació de la resistència antifranquista a Catalunya. L’assaig també s’endinsa en el món dels “mugalaris” bascos, les xarxes d’evasió de l’Alt Aragó i d’Andorra; així com els passeurs del POUM i de la CNT. Entre els llibertaris catalans destacaren Joan Català, Floreal Barberà i Josep Ester Borràs, que havia estat cofundador de les Joventuts Llibertàries de Berga amb el grup d’afinitat “Amor i Bondat”, va ser membre, com els dos anteriors, del grup d’evasió de Ponzán. Sánchez Agustí dóna notícies del “Front de la Llibertat” que van promoure els poumistes, entre els quals hi havia Joan Rocabert, que arribà a passar fins a trenta vegades la frontera en co·laboració amb el grup d’afinitat “Los Maños”. L’autor d’aquest interessant assaig fa esment dels guerrillers llibertaris Enric Melich -llibreter de Toulouse- i Ramon Vila Capdevila “Caracremada”, que va morir en una emboscada de la guàrdia civil l’agost de 1963 a Castellnou del Bages. Frederica Montseny va descriure a “Caracremada” -el darrer guerriller- com un home fort, que li recordava la robusta i poderosa humanitat de Durruti.
Ferran Aisa-Pàmpols,


(Avui, 4 de març de 2004)


                           

20/8/13

Granado i Delgado / 50è aniversari execució

50È ANIVERSARI DE L'EXECUCIÓ A GARROT VIL DELS MILITANTS LLIBERTARIS FRANCISCO DELGADO I JOAQUÍN GRANADO A LA PRESÓ DE CARABANCHEL EL 17 D'AGOST DE 1963. MALGRAT LES GESTIONS FETES DAVANT ELS TRIBUNALS DE JUSTÍCIA ESPANYOL DE REVISAR EL CAS PER REHABITAR LA DIGNITAT DELS CONDEMNATS PEL FRANQUISME. EL PROCÉS CONTINUA ENCALLAT DAVANT ELS TRIBUNALS COM EN ELS CASOS DE LLUÍS COMPANYS, JOAN PEIRÓ, JULIÁN GRIMAU O SALVADOR PUIG ANTICH.


GRANADO I DELGADO, ELS SACCO-VANZETTI  ESPANYOLS 

Ferran Aisa




(Francisco Granado i Joaquín Delgado)

 


La nit del 23 d’agost de 1927, després de set anys de presó, recursos, apel·lacions, manifestacions, dos immigrants italians eren executats a la cadira elèctrica a la presó nord-americana de Boston, acusats d’un robatori amb dos morts que no hi havien comès. Aquests homes eren Nicola Sacco i Bartolomé Vanzetti i el seu únic delit ésser anarquistes. La seva mort va aixecar un allau de protestes a Amèrica i Europa. Cinquanta anys després, el governador de Massachussets, va reconèixer públicament la innocència de les víctimes i va demanar la rehabilitació dels noms de Sacco i Vanzetti., per a ells i per la seva família. Aquesta història es va fer encara més popular amb la pel·lícula de Giulano Montaldo, “Sacco e Vanzetti”, estrenada a Espanya el 1977, i amb la bella banda sonora de Joan Baez, que interpretava una balada en record dels dos anarquistes.
A Espanya, sense tenir la mateixa difusió que van tenir els successos dels dos anarquistes italians va passar-hi el mateix. En ple franquisme triomfal, a les portes de la celebració dels “25 años de paz”, joves llibertaris es van llençar a realitzar accions contra els centres motrius del règim. El moviment llibertari espanyol, amb seu principalment a França, havia posat en marxa la DI (Defensa Interior) i havia nomenat responsables a Germinal Esgleas, Vicenç Llansola, Cipriano Mera, Acracio Ruiz, Juan Jimeno, Octavi Alberola i Joan García Oliver. El DI va coordinar les accions contra el franquisme que, a partir de 1962, van incrementar-se amb l’esclat d’artefactes explosius a Madrid, València, Barcelona, San Sebastià, el Valle de los Caídos i oficines oficials espanyoles arreu del món. Aquestes accions anaven determinades a combatre el franquisme i a denunciar la continua repressió del règim.
Els fets que van portar a l’execució de Granado i Delgado van tenir lloc el 29 de juliol de 1963, en dos accions efecruades a la capital d'Espanya, a la Direcció General de Seguretat i a la seu dels Sindicats verticals (CNS). L’explosió prematura dels artefactes va provocar una vintena de ferits cap d’ells de consideració. Dos dies després, Carlos Arias Navarro, Director general de Seguretat, comunicava la detenció de Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez. Malgrat l’urgent campanya del moviment llibertari per demostrar la innocència dels dos detinguts, la “justícia” franquista amb només disset dies de marge jutjà, condemnà i executà els dos joves llibertaris,els quals, com Sacco i Vanzetti, l'únic delicte dels que se'ls podia acusar era la seva militància a organitzacions anarquistes.
Francisco Granado, de 30 anys, estava casat amb Pilar Vaquerizo i tenia tres fills, emigrat a França amb els seus pares, tenia nacionalitat francesa. Joaquín Delgado, també de 30 anys, havia nascut a Cardona. El 1949 s’havia exiliat a França també amb els seus pares, vells militants de la CNT. Tant un com l'altre, des de ben joves, militaren a les Joventuts Llibertàries.
Contra la injustícia franquista i per la recuperació de la memòria històrica, els familiars i els companys de Granado i Delgado van iniciar fa uns anys un llarg  procés que els ha portat pel laberint de la burocràcia judicial. Ara tres veterans militants antifranquistes, Octavi Alberola, Lluís Andrés Edo i Vicenç Martí, han enviat una carta al ministre de Justícia, Juan Fernando López Aguilar, perquè faci arribar al Govern de José Luís Rodríguez Zapatero una <<decisió institucional que anul·li les sentències pronunciades pels tribunals repressius del franquisme.>>

La carta forma part de la campanya que venen fent des de fa temps els familiars i antics companys dels activistes anarquistes, Francisco Granado i Joaquín Delgado, executats pel procediment del garrot vil, la matinada del 17 d’agost de 1963, a la presó de Carabanchel, perquè es revisi el judici. Granado i Delgado sempre van defendre la seva innocència de l’acusació d’haver col·locat els explosius, però la seva paraula no fou suficient i foren condemnats a mort. 
El 1996, altres dos activistes llibertaris, Antonio Martín i Sergio Hernández, van declarar la seva autoria davant notari i també en un documental realitzat per Lala Gomà per "Arte"-TVE. 
La Sala Militar del Tribunal Suprem rebutjà la petició de 1999, però haurà de reobrir-se el cas després de que el Tribunal Constitucional, amb data 11 d’agost d’enguany, hagi emparat als sol·licitants. Alberola, Andrés Edo i Martí encoratjat per la decisió del TC i amb el suport del sindicat CGT, sol·liciten al Govern espanyol una “rehabilitació institucional” que vagi més enllà de la “rehabilitació moral i jurídica”. Alberola es mostra confiat en que l’Executiu atengui la petició durant aquesta legislatura, doncs el PSOE ja s’havia mostrat a favor d’això abans d’accedir al poder, a més, en els darrers temps, s’han produït demandes similars en diverses instàncies. La decisió del TC crea un precedent que obre la porta a les revisions dels casos afins com són els dels coneguts Joan Peiró, Julián Grimau, Salvador Puig Antich i el del president Lluís Companys. En quant a la revisió del judici en el Tribuna Suprem, Alberola manifesta la voluntat de demanar la presència, com testimonis de càrrec, Manuel Fraga, ministre de Informació i Turisme quan es van produir els fets, i de Jordi Pujol, Fernando Savater i altres intel·lectuals que van viure de prop la “justícia” franquista. La reobertura d’aquest cas hauria de fer canviar la política de la transició, fent possible l’anul·lació de les sentències dels tribunals repressius durant la dictadura. Això comportaria la rehabilitació moral i el reconeixement oficial de tots aquells que van lluitar contra el franquisme.
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 16 de setembre de 2004)

 

19/8/13

La revolució a Barcelona / 19 de juliol 1936

EL 19 DE JULIOL A BARCELONA 
FERRAN AISA


La cultura de la llibertat
 

(Caseta informativa de l'Olimpiada Popular de Barcelona)


El diumenge 19 de juliol de 1936 Barcelona s’havia preparat per iniciar la gran festa de la pau i la llibertat. Per una banda s’inaugurava l’Olimpíada Popular i per l’altra culminava la Setmana contra la Guerra. Un dels actes previstos era un concert dirigit per Pau Casals amb l’Associació Obrera de Concerts i l’Orfeó Gracienc, que interpretarien la Novena Simfonia de Beethoven. Però durant tot el dia 18 les notícies de l’aixecament militar al Marroc arribaven a les redaccions dels diaris i als centres institucionals de la Generalitat i, naturalment, també als sindicats i els partits polítics. La CNT i la UGT la nit del dia 18 van declarar la vaga general a tot Espanya. L’alarma no era en va, hi havia suficients informacions per a saber que, a Barcelona, també s’aixecarien els militars rebels. La tradició llibertària i popular de Barcelona amb la seva cultura de llibertat i de solidaritat va tenir molt a veure en la moral de lluita per vèncer els militars colpistes. Les organitzacions obreres havien aprofitat els anys de República per organitzar-se i preparar-se a fons. La tasca realitzada per ateneus, escoles racionalistes, sindicats de barriada, cooperatives, grups d’afinitat, centres culturals no havia estat un atzucac. Per una altra banda les vagues generals i les insurreccions havien preparat fermament al proletariat, a través del que García Oliver anomenà “gimnàstica revolucionària”. La repressió contra la classe obrera en fets com la matança de Casas Viejas, la insurrecció de l’Alt Llobregat, la revolta d’Astúries o d’altres vagues revolucionàries havien servit, perquè la part més dinàmica de l’anarcosindicalisme s’organitzés a consciència. El bienni negre del govern de les dretes més conservadores havia estat un cop sagnant contra les esquerres i, particularment, contra la classe treballadora. A l’inici de 1936 hi havia 30.000 presos polítics a les presons espanyoles, el clam d’amnistia va ser el principal eslògan electoral del Front d’Esquerres, que va guanyar les eleccions de febrer d’aquell any. La victòria de les esquerres significà el retorn a la legalitat de les organitzacions obreres. La CNT el maig de 1936 celebrà el seu Congrés a Saragossa, els sindicats que s’havien escindit, durant els primers temps de la República, van retornar a la Confederació i un dels punts del Congrés va debatre el Comunisme Llibertari. La CNT considerava que la Revolució no tardaria a arribar i, per tant, calia preparar un sistema de recanvi pel capitalisme. Aquest sistema es basava en el comunisme-anarquista, que tenia la seva base en la propietat col·lectiva. Els postulats emancipadors de la classe obrera, que havien nascut durant la Primera Internacional, revivien amb el dictamen del Comunisme Llibertari: <<No més drets sense deures, no més deures sense drets>>. Les dretes de la CEDA, l’Acció Catòlica, els falangistes, els requetès i els militars havien començat a conspirar, des del mateix febrer de 1936, contra el govern legal de la República. Espanya vivia immersa en una gran crispació que es materialitzà amb els assassinats, a Madrid, del tinent de la Guàrdia d’Assalt Castillo, mort pels pistolers feixistes i del polític conservador Calvo Sotelo, assassinat per la Guàrdia d’Assalt. A Barcelona, en canvi, es vivia una certa tranquil·litat que va servir, perquè els ateneus, les organitzacions d’esquerres i la Generalitat preparessin l’Olimpíada Popular. Tot era previst, perquè el 19 de juliol comencés la festa de la pau en el goig d’un dia d’estiu.
 


(Barricada juliol 1936 a Barcelona)


 les barricades!
 

A les cinc de la matinada els militars revoltats sortiren de les distintes casernes de Barcelona per a prendre militarment la ciutat. Però aquesta vegada Barcelona no seria un passeig pels militars... Els obrers més preparats anímicament que ben armats, estaven disposats a plantar-hi cara a l’enemic. El primer avís que afirmava rotundament que els obrers s’havien organitzat fou la crida al combat que s’hi féu amb el so de les sirenes de les fàbriques i dels vaixells ancorats al port. De tots els barris arribaren obrers disposats a lluitar i a morir per la llibertat. Barcelona, que es llevà el diumenge 19 de juliol sota el sol implacable de l’estiu mediterrani, aviat estaria envoltada de flames. Els obrers plens de moral s’enfrontaren a l’exèrcit, la gran majoria eren confederals però també hi havia gent del POUM, de l’Esquerra, de la USC, d’Estat Català, Guàrdies d’Assalt i Mossos d’Esquadra. La Guàrdia Civil no es va afegir a la lluita fins el darrer moment. El general Goded, mentrestant des de Palma, volà en un hidroavió cap a Barcelona per a fer-se càrrec de la sedició. En la seva absència el general Burriel s’havia posat al front de la rebel·lió i la primera acció consistí en tancar al general Llano de la Encomienda que s’havia mostrat contrari a l’aixecament militar. Al carrer el poble resistí les envestides dels militars que havien de parapetar-se i retrocedir davant l’empenta del poble. El general Goded, a la desesperada, va intentar negociar amb la Conselleria de Governació, però per aconseguir aturar el foc i acabar amb el vessament de sang calia la rendició dels militars. El Conseller Josep Maria España, davant la rendició de Goded, va enviar la Guàrdia Civil a buscar-lo, i el va traslladar a la Comissaria de la Via Laietana. Goded va ser introduït al despatx de Companys i obligat a parlar per la ràdio. La invitació del President va servir, perquè tota Espanya escoltés l’anunci de la rendició de Goded.
La lluita als carrers de Barcelona va tenir caràcters èpics, l'heroïcitat de la gent del poble i l’eufòria que transmetien va fer decantar la balança de la victòria cap el seu favor. Els fets se saldaren amb gairebé cinc-cents morts, d’un i altre cantó, i centenars de ferits. Entre els caiguts hi havia l’anarquista Francesc Ascaso mort, al Portal de Santa Madrona, a l’assalt a la Caserna de les Drassanes; el jove secretari de les joventuts comunistes ibèriques del POUM, Germinal Vidal; el socialista Ramon Jover i Brufau; el capità Arrando, lleial a la República; els diputats de la Generalitat Josep Fontbernat i Amadeu Colldeforns i nombrosos militants obrers i guàrdies d’assalt. El dia 20 de juliol, els militars eren vençuts a Barcelona... Joan García Oliver, un dels personatges claus de la lluita al carrer, ho descriu: <<Habíamos vencido totalmente. El ejército, roto, estaba a nuestros pies. Mirando hacia donde acababa de caer muerto Ascaso, grité: -¡Sí, se puede con el ejército! Quedaban vengadas todas las derrotas que sufriera la clase obrera española a manos de la militarada reaccionaria>>. A Barcelona s’obria una nova pàgina de la història... La bandera roja i negra dels anarquistes i la roja dels poumistes voleiava a les casernes i en els edificis oficials. Pels aires de la ciutat se sentien els himnes obrers: A les barricades i La Internacional. El mapa d’Espanya, d’un dia a l’altre, havia canviat, el país es dividí en zones militars, unes controlades pels republicans i altres pels feixistes. A Catalunya, la victòria del poble fou total. Els anarco-sindicalistes, que dominaven el carrer, s’havien apoderat d’un formidable armament, d’edificis i dels mitjans de transports. En els barris extrems i en el centre de la ciutat, els confederals aixecaren barricades i establiren controls. El comitè regional de la CNT convocà, urgentment, els Comitès de Defensa i als delegats del sindicats. En el Sindicat Únic de la Construcció del carrer de Mercaders hi havia tensió, doncs es discutia acaloradament sobre el camí a seguir en aquells moments revolucionaris. Sobre la taula es presentà la proposta d’aprofitar l’ocasió per destituir Companys i proclamar a Catalunya el comunisme llibertari. García Oliver plantejà el dilema: <<o col·laboració o dictadura anarquista>>. Però, a l’ambient confederal, predominà la moderació. El President Companys havia cridat a la Generalitat als representants de la CNT i de la FAI, i, fortament armats i amb escorta, es presentaren els components del Comitè de Defensa Confederal, descamisats i bruts de pols i fum. El militants anarquistes encara no havien tingut temps de descansar, davant de Companys es presentaren la plana major del grup “Nosotros”: Durruti, García Oliver, Joaquín Ascaso, Ricardo Sanz, Aurelio Fernández, Gregorio Jover, Antonio Ortiz y “Valencia”. 


(Obrers i guàrdies d'assalt festejant el triomf contra els militars rebels, juliol 1936)


 Joan García Oliver, que participà en aquella trobada amb Companys, deixarà escrit el testimoni d’aquella reunió:
<<Companys nos recibió de pie, visiblemente emocionado. (...) Hoy sois los dueños de la ciudad y de Cataluña porque sólo vosotros habéis vencido a los militares fascistas, y espero que no os sabrá mal que en este momento os recuerde que no os ha faltado la ayuda de los pocos o muchos hombres leales de mi partido y de los guardias y mozos... (Meditó un momento, y prosiguió lentamente): Pero la verdad es que, perseguidos duramente hasta anteayer, hoy habéis vencido a los militares y fascistas. No puedo, pues, sabiendo cómo y quiénes sois, emplear un lenguaje que no sea de gran sinceridad. Habéis vencido y todo está en vuestro poder; si no me necesitáis o no me queréis como presidente de Cataluña, decídmelo ahora, que yo pasaré a ser un soldado más en la lucha contra el fascismo. Sí, por el contrario, creeis que en este puesto, que sólo muerto hubiese dejado ante el fascismo triunfante, puedo, con los hombres de mi partido, mi nombre y mi prestigio, ser útil en esta lucha, que si bien termina hoy en la ciudad, no sabemos cuándo y cómo terminará en el resto de España, podéis contar conmigo y con mi lealtad de hombre y de político que está convencido que hoy muere todo un pasado de bochorno, y que desea sinceramente que Cataluña marche a la cabeza de los países más adelantados en materia social>>. La CNT i la FAI es van decidir per la col•laboració amb la Generalitat renunciant al totalitarisme revolucionari i a la dictadura anarquista, però aquesta decisió, que tenia doble sentit, acabaria per estrangular la mateixa revolució. En un saló de la Generalitat esperaven als llibertaris els representants de tots els partits polítics de Catalunya i entre tots es va configurar un nou organisme que es va denominar: Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que va tenir la missió de dirigir l’ordre revolucionari i la coordinació de la lluita armada contra el feixisme. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes va quedar format amb membres del Front d’Esquerres i de la CNT-FAI:  CNT (3 delegats), ERC (3), PSUC-UGT (3), FAI (2), POUM (2), Acció Catalana (1) i Unió de Rabassaires (1). La seu del Comitè de Milícies va quedar instal•lada a l’edifici del Club Nàutic, a la plaça Palau, i durant tot l’estiu de 1936 en fou el veritable poder revolucionari de Catalunya.
 



(Sortida Coolumna Durruti per la Diagonal cap a Aragó juliol 1936)



EL Comitè Central de les Milícies Antifeixistes
 

Aixafada la revolta militar a Catalunya i constituït el Comitè Central de Milícies Antifeixistes i el nou Govern de la Generalitat, s’imposà el retorn a la normalitat econòmica, social i quotidiana. Els sindicats CNT i UGT van fer una crida als treballadors perquè tornessin a la feina, però, l’ordre social s’havia alterat i la correlació de forces també, per tant, després del 19 de juliol el signe dominant a Barcelona era el de la classe treballadora. Solidaridad Obrera alertava a qui pretenia administrar la victòria que el proletariat continuava a les barricades amb el braç armat: <<El pueblo ha conquistado la libertad y la libertad ha de ser para el pueblo>>. El poble amb vigorós romanticisme i gairebé amb sentit poètic, enlairava la roja i negra bandera de la Confederació: <<La Cataluña proletaria -deia la Soli- está movilizando sus efectivos para acudir, con un gesto de sublime dignidad, en socorro de nuestros hermanos de la capital aragonesa. En la ciudad de Barcelona se vive uno de los instantes más grandiosos de nuestra larga historia ciudadana. La población trabajadora bulle en las arterías  urbanas con un entusiasmo indescriptible. En este desbordamiento de emoción revolucionaria se entremezclan las mujeres, los jóvenes y los hombres que rayan en la madurez. (...) La Cataluña rebelde se sitúa de nuevo en el primer plano del empuje proletario>>. A la crida feta pel Comitè de Milícies acudiren milers d’obrers disposats a enrolar-se a les columnes de milicians. La CNT i la FAI, que havia ocupat els flamants edificis del Foment del Treball Nacional i de la Casa Cambó, realitzà el Ple Regional de Locals i Comarcals. En el polèmic Ple, que serà decisiu per a la marxa de la Revolució espanyola, es va debatre sobre la necessitat de formar part del Comitè de Milícies o prescindir-ne, i començar a fer d’una vegada per totes la Revolució. La Comarcal del Baix Llobregat proposà abandonar el Comitè de Milícies que taponava la Revolució, i implantar, immediatament, el comunisme llibertari. El debat del Ple se centrava en la filosofia anarquista, i, sobretot, es posava tota la força en la posició ideològica de la CNT, contrària a l’aplicació de qualsevol dictadura. La proposta de la Comarcal del Baix Llobregat i de García Oliver, d’anar “per el tot”, va ser rebutjada per majoria. 
Frederica Montseny, Abad de Santillán i Marianet van defensar la necessitat de continuar, mentre duressin els combats, en el Comitè de Milícies. Aquest Comitè, en els primers mesos de la guerra, vertebrà l’aparell organitzatiu de la Revolució. La Generalitat, després del 19 de juliol, i una vegada controlada la situació, s’adreçà als catalans per fer-los saber que les forces lleials a la República i les milícies ciutadanes, que havien esclafat heroicament el criminal intent feixista, garantien l’ordre al carrer i al camp. La Generalitat demanava calma a la població després que s’haguessin denunciat fets criminals produïts per escamots incontrolats i per individus amb afany de venjança.
El Govern català posava com exemple positiu de la revolució en marxa l’acció de l’Ajuntament popular de Barcelona i la del Sindicat Únic d’Alimentació, a l’hora de proveir els mercats. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes, de moment, controlà la vida econòmica, social, cultural i militar de Catalunya. El Comitè d’aprovisionaments i d’abast va organitzar, ràpidament, cantines i menjadors populars. Els principals hotels van ser ocupats per les organitzacions obreres, i el Ritz va esdevenir el menjador popular núm. 1. La ciutat gràcies a l’empenta dels treballadors tornava a funcionar i els serveis d’aigua, llum, gas, transports, etc., van ser restablerts sota la iniciativa dels sindicats obrers. A l’organigrama del Comitè Central de Milícies Antifeixistes hi havia representats tots els partits d’esquerres, els cenetistes eren els responsables de dos comandaments estratègics, la Comissió de Defensa i la Comissió d’Ordre Públic.
Defensa estava dividida en Guerra i Organització de Milícies, i la d’Ordre Públic en Investigació i Fronteres; Vigilància i Patrulles de Control. Els delegats de la CNT i la FAI, en aquests Departaments, eren García Oliver i Durruti, que fou substituït per Marcos Alcón (Guerra); Abad de Santillán i Ricardo Sanz (Milícies); Aurelio Fernández i Josep Assens (Ordre Públic). El Comitè Central de Milícies Antifeixista havia donat el vist i plau a l’ocupació i distribució de les casernes militars entre les organitzacions obreres. A l’ERC li va tocar el Castell de Montjuïc -compartit amb la CNT-; el POUM, la de Cavalleria del carrer Tarragona; el PSUC, el d’infanteria del Parc de la Ciutadella; la CNT-FAI, es va quedar amb el de Pedralbes, el d’Artilleria de Sant Andreu i els Docks, així com el de Cavalleria del carrer Lepant. El Parc d’Artilleria i la caserna d’Intendència seria comú a totes les forces. Els partits i organitzacions obreres van canviar el nom de les casernes, la de Pedralbes s’anomenà “Bakunin”; i les altres casernes anarquistes foren batejades amb el nom “Salvochea” i “Spartacus”. El POUM va posar-li el nom de “Lenin”, i el PSUC, “Carles Marx”. Diverses columnes de milicians van anar sortint de Barcelona cap el Front d’Aragó, després de la Durruti, que arribaria a les portes de Saragossa; s’incorporaren la Del Barrio-Trueba del PSUC, en la que uns dos mil milicians i una centúria estrangera (Thaelmann) van sortir de Barcelona el 25 de juliol per tal de cobrir el sector de Tardienta i la serra d’Alcubierre; les del POUM, Rovira i Arquer amb dos mil milicians i una centúria estrangera van ocupar Sariñena i Leciñena i van participar en combats en Monte Aragón i Estrecho Quinto. El POUM va organitzar també la Columna Joaquim Maurín, en honor del seu Secretari General, al que creien mort pels feixistes. Els llibertaris van continuar enviant columnes confederals a l’Aragó, Aguiluchos de la FAI, Ascaso i Roja y Negra, que s’establiren a Barbastre i van prendre part en el combat sobre Osca. Altres columnes foren la Coronel Villalba, la Macià-Companys i la Pirinenca, formada per alpinistes de les entitats muntanyenques, Centre Excursionista de Catalunya, Unió Excursionista, la Secció d’Excursions de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, etc. La indústria catalana va ser col·lectivitzada i es va crear la indústria de guerra. Les fàbriques ocupades funcionaven per primera vegada sota el control obrer. Els tramvies, els autobusos, els taxis, pintats amb els colors vermells i negres de la Confederació Nacional del Treball, anaven amunt i avall mostrant amb orgull el signe de la Revolució. Els espectacles, teatres, cabarets, cinemes i la seva indústria van quedar també socialitzats. La revolució, nascuda d’una profunda crisi moral, anava creant un nou ordre social que es materialitzà en fets concrets com l’eliminació radical de l’Església (excepte en el País Basc) i la supressió de l’Exèrcit i la seva transformació en les milícies populars. El triomf de les forces populars contra l’aixecament feixista va significar l’inici d’un procés revolucionari en tots els aspectes de la vida. Això va comportar també una transformació del món cultural i de l’educació. La duplicitat de poder que hi havia a Catalunya, en els primers mesos, no fou cap inconvenient per desenvolupar la nova estratègia cultural. La coordinació entre el Comitè de Milícies Antifeixistes i el Govern de la Generalitat, es compaginava de la manera següent, el Comitè prenia les decisions polítiques i la Generalitat les sancionava. 

Els primers mesos de la revolució foren importants per les transformacions socials, es va crear el Consell d’Economia; i el Consell d’Escola Nova Unificada (CENU). Aquest nou organisme va ser sancionat per la Generalitat amb un decret de 29 de juliol de 1936, en el preàmbul es deia: <<La voluntat revolucionària del poble ha suprimit l’escola de tendència confessional. És l’hora  d’una nova escola, inspirada en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana. Cal estructurar aquesta escola nova unificada, que no solament substitueixi el règim escolar  que acaba d’enderrocar el poble, sinó que creï una vida escolar inspirada en el sentiment universal de solidaritat i d’acord amb totes les inquietuds de la societat humana i a base de la supressió de tota mena de privilegis.>> 


(Cartell del CENU)


La cultura es va posar al servei del poble, l’Ateneu Barcelonès va ser intervingut per la Generalitat i el Gran Teatre del Liceu va ser nacionalitzat. Al Seminari Diocesà de Barcelona es va instal·lar la Universitat Popular sota l’impuls de les joventuts de les agrupacions socials i polítiques i a la plaça Catalunya es va posar en funcionament el Casal de Cultura. Els ateneus populars van col·laborar estretament en aquesta tasca educativa del poble, en la que també hi eren presents els escriptors, els poetes, els pintors i els músics. La cultura, d’una manera natural, sortia descamisada al carrer a lluitar per la llibertat de la nova societat. Cultura i poble eren dos termes sinònims que conquistaven el seu lloc en la història. La revolució no podia fer-se sense la cultura i sense el poble, aquesta va ser la gran lliçó... La Generalitat, a finals de setembre de 1936, va dissoldre el Comitè Central de Milícies Antifeixistes García Oliver, escrigué: <<El tiempo revolucionario es único. No puede ser medido como se mide normalmente el tiempo. En un corto lapso de sesenta y cinco días, los que transcurrieron desde el 20 de julio de 1936 al 27 de septiembre del mismo año, se vivieron las tres etapas que regulan los grandes destinos: alborear, plena luz y ocaso. Así fue todo de rápido.>> 
La CNT-FAI entraria però primer al govern de la Generalitat i, poc després, al de la República, que presidia Largo Caballero. A marxes forçades es va forjar la contrarevolució que va acabar amb moltes de les esperances dels treballadors i la guerra revolucionària va donar pas a una guerra convencional que la va guanyar l’exèrcit millor armat. Però, malgrat tot, els anarquistes i el poble van escriure, amb la seva generositat, una de les més belles pàgines de la història de l’emancipació humana.
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Directa. Setmanari de Comunicació, 19-7-2006)

1/8/13

Huelva Ya.es
El periódico digital de Huelva



Los poetas de Voces del Extremo reivindican en Moguer una sociedad más justa y tolerante.
 

Redacción.
(Platero en el patio de la Fundación Zenobia-Juan Ramón Jiménez de Moguer)


Este pasado miércoles  se inauguró en la Casa Museo Zenobia Juan Ramón Jiménez una nueva edición del encuentro poético Voces del Extremo,  un foro de análisis y reflexión sobre la creación poética y la sociedad, que se desarrollará en Moguer hasta el sábado. 80 artistas de la palabra participan en la actividad.
Llegado el mes de julio, y una vez más promovido por la Fundación Zenobia Juan Ramón Jiménez, la ciudad de Moguer acoge un año más el Encuentro de Poetas «Voces del Extremo», que alcanza en este 2013 su decimocuarta edición y que se celebra en la «blanca maravilla» desde la tarde de ayer miércoles hasta el sábado 27.
Desde su primera edición en 1999, este foro de la palabra se ha convertido en uno de los acontecimientos culturales más interesantes, críticos y comprometidos que se celebran en nuestro país. Buena prueba de que esta iniciativa cuenta con el unánime respaldo de la comunidad poética, es la participación cada año en sus sesiones y actividades de decenas de creadoras y creadores literarios que se reúnen bajo la inmensa sombra de la figura de Juan Ramón Jiménez y, con el apoyo de su Fundación, analizan la realidad de nuestros días desde una perspectiva de denuncia y crítica social, que tiene en la palabra poética su principal herramienta.
El promotor de esta iniciativa que convierte cada verano a Moguer en centro neurálgico de la poesía y el pensamiento de nuestro país, es Antonio Orihuela, quien al hablar de la génesis de este proyecto, afirmaba que «el encuentro de poetas de Moguer pretende recopilar e impulsar una serie de discursos críticos contra la sociedad capitalista que se estaban produciendo desde distintos lugares del Estado», por lo que se convierte en un foro de debate y puesta en común de toda esa oposición beligerante hacia los planteamientos exclusivamente materialistas que se han instalado en todo el mundo occidental.
La inauguración del encuentro se celebró en la tarde de ayer en la Casa Museo del Nobel, donde el director de la Fundación Zenobia Juan Ramón Jiménez, Antonio Ramírez, la concejala de Cultura de Moguer Lourdes Garrido, y el coordinador del encuentro Antonio Orihuela, dieron la bienvenida a los participantes llegados desde distintos rincones de la geografía española y de algunos países extranjeros, animándoles a convertir la palabra poética en un instrumento capaz de cambiar las conciencias, y con ellas, cambiar el mundo.
Si en años anteriores la actividad había tenido como lemas Poesía y Conciencia, Poesía y Utopía, Poesía y Canción o Poesía y Conflicto, entre otros slogans, la edición de este año 2013 pretende profundizar en la relación entre Poesía y Espiritualidad, por lo que cabe afirmar que, en cierta forma, este encuentro de poetas Voces desde el Extremo se nutre también de ese binomio tan presente en la creación poética de Juan Ramón que forman Ética y Estética, las dos caras de una misma moneda que dan su verdadero valor a la palabra.
A partir del acto inaugural se están sucediendo ya diferentes actividades que tienen como centro neurálgico la que fuera residencia del poeta de la luz, pero que se abren también a otros espacios de la localidad juanramoniana.
Unos 80 poetas y poetisas participan en lecturas poéticas y en diversos foros de crítica y debate, que se complementan con actuaciones musicales y exposiciones que culminarán el sábado con la denominada Fiesta Crecida de la Poesía, que cerrará el encuentro en la casa del poeta onubense Eladio Orta en Ayamonte. Mientras tanto, decenas de propuestas poéticas llenan de contenido estas jornadas en la ciudad del Tinto, como la inauguración mañana viernes a las 11.30 horas en la biblioteca municipal de la exposición Edita Nómada que nos muestra los espectaculares carteles de las distintas ediciones del Encuentro Nacional de Editores Independientes.
El encuentro que promueve la Fundación Zenobia Juan Ramón Jiménez, y con ella las tres administraciones que la integran, Consejería de Cultura, Diputación y Ayuntamiento de Moguer, cuenta una vez más con la decisiva colaboración de la asociación cultural Voces del Extremo y el grupo poético Los Bio-Lentos.
 

(Huelva, 25 de julio de 2013)

Durruti / poema Ferran Aisa

BARCELONA ES VA OMPLIR DE DURRUTI’S

                                                      Nosaltres portem un món nou al nostre cor...

                                                                                       Bonaventura Durruti   
Ferran Aisa


(Cartell dedicat a Durruti el 1836)



    Barcelona es va omplir de Durruti’s
    aquell estiu del trenta sis
    tots volien imitar l’heroi
    tots volien empunyar el fusell
    tots volien... melangia!
    Els proletaris, que es van aixecar
    abans de l’alba,
    enlairaven el puny amb ràbia,
    era l’èpic somni llibertari
    a la Barcelona de les barricades
    i els himnes revolucionaris.
    El matí fou una festa d’esperança
    tenyida amb el color de la sang,
    negra tristesa de la mort,
    roja i negra
    bandera al vent,
    clamor proletari,
    lluita desesperada
    dels pàries de la terra,
    la raó contra la barbàrie,
    la lluita per la llibertat!
    I Barcelona es va omplir de Durruti’s
    aquell estiu del trenta sis!   

    Ferran Aisa-Pàmpols
(Versió catalana del poema llegit a Moguer, publicat a Rojo sobre Negro, Edicions Crans, Barcelona, 1994).