28/3/14

Port d'Alacant 1939 / poema Ferran Aisa

75 ANIVERSARI DE LA CAIGUDA D'ALACANT EL 28 DE MARÇ DE 1939 A MANS DE L'EXÈRCIT FEIXISTA. UNS DOS MIL REPUBLICANS ESPANYOLS VAN PODER FUGIR DELS FRANQUISTES GRÀCIES A L'AJUDA VALENTA I DECISIVA D'ARCHIBALD DIKSON CAPITÀ DELVAIXELL CARBONER BRITÀNIC STANBROOK. EL MATEIX DIA I MES DE L'ANY 1942 MORIA A LA PRESÓ D'ALACANT EL POETA MIGUEL HERNÁNDEZ


(Vaixell carboner Standbrook)



(Capità Archibal Dikson)


 
(Miguel Hernández)


 BALADA DEL PORT D’ALACANT

FERRAN AISA

                                                     Me tendí en la arena
                                                                               para que el mar me enterrara.
                                                                                                 Miguel Hernández


Port d’Alacant, març de 1939,
els republicans han quedat atrapats
entre les baionetes feixistes
i la immensitat del mar.
Les naus de salvament,
malgrat les promeses,
no arribaran mai,
només el capità Dickson
del vell vaixell carboner Stanbrook
acudeix a la crida dels nàufrags
de la República.
No hi va haver plaça per a tothom,
i, malauradament, els feixistes
arribaren massa aviat
cantant el Cara al Sol;
la guerra s’havia acabat
i milers i milers de republicans
van ser fets presoners
i conduïts al castell, a la presó
i al camp de concentració.

Plaça de Los Luceros
Castell de Santa Bàrbara
Esplanada d’Espanya
Mar Mediterrània.

Obrers, camperols,
mestres i rossinyols
foren  tancats entre reixes
amb l’únic delicte
de voler ser lliures
i defensar
la legítima República
de l’atac traïdor
dels militars rebels.
Vint-i-vuit de març
de mil nou-cents quaranta-dos,
Miguel Hernández, poeta,
mor a la presó d’Alacant,
la millor terreta del món.

Plaça de Los Luceros
Castell de Santa Bàrbara
Esplanada d’Espanya
Mar Mediterrània.


Ferran Aisa-Pàmpols
(Del llibre Balada dels temps difícils de pròxima aparició)

 

27/3/14

Noucentisme-3 / Ferran Aisa

3)
LA MANCOMUNITAT EN EL MARC DEL NOUCENTISME

 

FERRAN AISA
 


(Eugeni d'Ors en un retrat de Ramon Casas)
El noucentisme va ser un moviment polític, cultural, artístic i filosòfic que va sorgir a Catalunya a principis del segle XX. De la mateixa manera que la Renaixença havia donat un impuls important a la recuperació de la identitat, la llengua i la cultura pròpia; i que el modernisme havia projectat Catalunya al món cultural europeu, el noucentisme va fer una aposta a favor de la comunió entre el nacionalisme de la Renaixença i i la idea universalista del modernisme. El noucentisme coincidí en els seus inicis amb fets històrics com l’assalt militar a la revista satírica Cu-cut! I el diari La Veu de Catalunya, el triomf electoral del Partit Radical d’Alejandro Lerroux (1864-1949), la Setmana Tràgica, l’afusellament del fundador de l’Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909) i la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
El principal mentor d’aquest corrent cultural va ser l’escriptor i pensador Eugeni D’Ors Xènius” (1882-1954). El noucentisme basava els seus principis en el classicisme, la mediterranietat i la civilitat que va formular Ors en el seu Glosari, articles apareguts
diàriament a La Veu de Catalunya a partir de 1906, seran les coordenades principals del nou moviment.
El noucentisme va viure aquesta realitat del país sobretot a través de la burgesia catalana i del partit catalanista conservador la Lliga Regionalista, fundat el 1901, entre altres per Enric Prat de la Riba (1870-1917) i Francesc Cambó (1876-1949). La Lliga va
compartir escena doncs amb altres moviments influenciats per les idees republicanes, socialistes i anarcosindicalistes. Per tant a nivell cultural va conviure-hi amb altres expressions culturals de signe obrerista, llibertari i republicà. En aquesta època destaquen entitats com l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el CADCI, la “Casa del Pueblo” dels radicals, les escoles racionalistes i les cooperatives obreres.
La Mancomunitat es va nodrir del pensament noucentista elaborat per pensadors, escriptors i polítics. N’era un nou disseny intel·lectual de modernització de la cultura catalana. Els principals inductors del pensament noucentista eren Eugeni d’Ors, Prat de
la Riba i Jaume Mates. En el camp filosòfic destaquen Jaume Serra Húnter i Tomàs Carreras i Artau, catedràtics de la Universitat de Barcelona. Joaquim Xirau havia escrit que el noucentisme s’havia de bastir <<amb amor i pedagogia>>. 

Una de les revistes més influents en el camp filosòfic d’aquells anys és Criterion (editada pels franciscans). Josep Maria Capdevila, alumne d’Ors, va ésser un dels fundadors de la Societat 
Catalana de Filosofia (1923). En el camp de les edicions
noucentistes destaca l’Editorial Catalana (1917). Un altre dels esdeveniments importants iniciats en el temps de la Mancomunitat és la difusió cultural de la literatura de signe noucentista editada per l’Editorial Catalana fundada el 1917, i l’edició que es fa dels clàssics grecs-llatins traduïts al català normalitzat per Fabra. Els primers volums van aparèixer el 1923 publicats per la Fundació Bernat Metge, que promou el polític i mecenes Francesc Cambó. 



Ferran Aisa-Pàmpols
(Mancomunitat de Catalunya. Acció cultural i pedagògica)

23/3/14

Cultura i pedagogia de la Mancomunitat-2 / Ferran Aisa

2

ACCIÓ CULTURAL I PEDAGÒGICA DE LA MANCOMUNITAT



(Enric Prat de la Riba (1870-1917), primer presidenmt de la Mancomunitat de Catalunya
FERRAN AISA

La Mancomunitat de Catalunya no disposava de recursos propis, el seu pressupost era el de les quatre diputacions provincials catalanes. Malgrat això, va portar a efecte una gran tasca política, social i cultural. Enric Prat de la Riba, anomenat per Eugeni d’Ors va demostrar les seves grans qualitats d’estadista i es va envoltar d’importants col·laboradors que, al marge de la seva ideologia, van contribuir a enlairar l’esperit cultural de Catalunya. Des de la constitució de las Mancomunitat , el camp cultural es va veure dignificat amb la professionalització d’investigadors, d’escriptors, de professors, etc.
La Mancomunitat de Catalunya per posar en pràctica la seva acció política en els àmbits de la cultura i la pedagogia va crear noves institucions com el Consell de Pedagogia i va potenciar algunes d’existents com l’Institut d’Estudis Catalans. Intel·lectuals,
literats, pedagogs i científics amb voluntat de servei públic van fer propi el projecte d’una cultura nacional autònoma i diferenciada, oberta a les influències europees i a l’intercanvi directe amb les acadèmies internacionals. L’any 191va posar en marxa el
Servei Geogràfic i el Servei Geològic per a la realització del mapa de Catalunya a escala 1: 100.000.
La Mancomunitat va crear diverses institucions d’ensenyament superior com l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, l’Escola Normal de Mestres, l’Escola de Belles Arts, L’Escola de Bibliotecàries, l’Escola d’Alts Estudis Comercials, l’Escola d’Agricultura, l’Escola d’Administració Pública, l’Escola d’Infermeres, l’Escola Industrial, l’Escola del Treball, l’Escola de Bells Oficis i l’Acadèmia d’Estudis
Universitaris Catalans. A nivell artístic va potenciar la Junta de Museus i va promoure la defensa del patrimoni arquitectònic i arqueològic de les terres catalanes.
La Mancomunitat va construir quatre escoles, una a cada província catalana: la Massó (Tarragona), els Torms (Lleida), Sant Llorenç de Savall (Vallès Occidental) i Palau-Saverdera (Alt Empordà) i va dignificar les escoles de la Casa de la Caritat i de la Casa de la Maternitat, que depenien de la Diputació Provincial de Barcelona.La Mancomunitat va promoure el català a les escoles a través de  l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.  L’Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya van rebre un nou i important impuls que els va convertir en un referent de l’alta cultura catalana. La Mancomunitat va promoure també la creació de biblioteques populars arreu de Catalunya: Les Borges Blanques, Canet de Mar, Olor, Sallent, Valls, Pineda de Mar o El Vendrell. En el camp la Mancomunitat va donar suport a mestres i pedagogs interessats en avançar cap a la renovació de l’ensenyament seguint els mètodes i sistemes pedagògics més progressistes  d’Europa. La Mancomunitat va concedir beques a mestres i pedagogs perquè assistissin a aprendre in situ els nous mètodes pedagògics com el Montessori. El Consell de Pedagogia, dirigit pel prestigiós mestre Alexandre Galí (1886-1969), va promoure l’Escola d’Estiu i va editar les revistes Minerva, Quadern d’Estudi i Butlletí de Mestres.

Ferran Aisa-Pàmpols

(Mancomunitat de Catalunya. Acció Cultural i Renovació Pedagògica)

20/3/14

Mancomunitat Catalunya-1 / Ferran Aisa

AMB MOTIU DEL CENTENARI DE LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA I DE L'EXPOSICIÓ "MANCOMUNITAT DE CATALUNYA. CULTURA I PEDAGOGIA", ORGANITZADA PER LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA I EL MUSEU D'HISTÒRIA DE CATALUNYA I INAUGURADA EL 20 DE MARÇ DE 2014, LA QUAL HE COMISSARIAT CONJUNTAMENT AMB DOMÈNEC RIBOT. AVUI COMENÇO UNA SÈRIE D'ARTICLES SOBRE AQUESTA TEMÀTICA



(Cartell de l'exposició al MHC)


1)

CONSTITUCIÓ DE LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA
 

Ferran Aisa
 

Les aspiracions catalanes d’autogovern nascudes a la Renaixença i amb l’aparició del catalanisme polític van fer possible un ampli consens de les forces polítiques de Catalunya i el reconeixement de l’Estat espanyol per constituir una federació lliurement
pactada de les quatre diputacions provincials catalanes amb la denominació de Mancomunitat de Catalunya.
El sis d’abril de 1914 es constituïa la Mancomunitat de Catalunya, segons un Reial Decret promulgat el 18 de desembre de 1913 pel president del consell de ministres del govern espanyol Eduardo Dato. Enric Prat de la Riba, el seu primer president, era
l’artífex conjuntament a Francesc Cambó d’aquest projecte polític, que consistia en mancomunar les quatre diputacions catalanes. Segons el seu Estatut la Mancomunitat constava d’una Assemblea General de 96 diputats representatius de les quatres diputacions provincials catalanes.
La presidència va ser ocupada pel president de la Diputació de Barcelona, el mencionat Prat de la Riba. El Consell Permanent el formaven vuit consellers. La Mancomunitat es va organitzar com un govern, malgrat la manca de competències, a través de les
conselleries següents: Camins i Ports, Cultura i Instrucció, Agricultura i Serveis Forestals, Beneficència i Sanitat, Obres Hidràuliques i Ferrocarrils, Telèfons, Política Social i Hisenda. L’obra de la Mancomunitat per modernitzar Catalunya va anar
dirigida a tots els àmbits: l’any 1916 es creava la Secció de Telèfons de la Mancomunitat de Catalunya per portar-lo a tots els Pobles catalans. Dos anys més tard es constituïa la Secció de Ferrocarrils Secundaris i els Ferrocarrils de la Mancomunitat de Catalunya per construir la primera línea del Metro de Barcelona. En el marc cultural, científic i pedagògic també fou determinant l’actuació de la Mancomunitat per establir les bases de la modernització catalana.
Des dels seus inicis l’any 1914 la Mancomunitat va apostar per la cultura i la pedagogia com eines transformadores de la societat catalana. Des de la unitat administrativa de Catalunya va propulsar la normalització cultural amb la professionalització de professors, escriptors, científics i pedagogs. En el marc cultural, científic i pedagògic fou determinant l’actuació de la Mancomunitat per establir les bases de la modernització catalana i va promoure la reforma ortogràfica de la llengua catalana. Enric Prat de la Riba es va envoltar d’importants col·laboradors que, al marge de la seva ideologia, van contribuir a enlairar l’esperit civilitzador de Catalunya. 

La presidència de la Mancomunitat de Catalunya va recaure en dos eminents personatges de la vida política i social catalana, Enric Prat de la Riba (1914-1917), anomenat per Eugeni D’Ors “el seny civilitzador de Catalunya” i l’arquitecte modernista i historiador de l’art Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), que va continuar l’obra de l’anterior des de 1917 fins el cop d’Estat del general Miguel Primo de Rivera. La Mancomunitat de Catalunya va desenvolupar la seva tasca política, social, pedagògica i cultural des d’abril de 1914 fins el cop d’Estat de setembre de 1923. Aleshores la Mancomunitat va ser intervinguda pel govern del Directori militar que nomenà el general Carlos Losada per presidir-la, el qual, posteriorment, serà succeït per el polític monàrquic Alfonso Sala. L’any 1925 la Mancomunitat serà dissolta definitivament per la dictadura amb el vist-i-plau del rei Alfons XIII.
La dictadura militar va suprimir o va intervenir les institucions creades per la Mancomunitat. El camp pedagògic va ser el més atacat per la dictadura que va eliminar l’Escola d’Estiu i les subvencions a l’ensenyament del català. En aquests anys
dictatorials desapareixen els organismes creats per l’Ajuntament de Barcelona com el Patronat Escolar i la Comissió de Cultura. Això va significar l’aturada de la construcció d’infractores culturals i pedagògiques tant a Barcelona com a la resta de Catalunya.
La Mancomunitat de Catalunya va ser clausurada i les seves competències retornades a les diputacions de les quatre províncies. Les institucions escolars creades per la Mancomunitat o van desaparèixer o van passar a ser controlades per l’Estat, que va
sancionar l’ensenyament en català i va depurar de llibres catalans les biblioteques de les escoles.
Catalunya haurà d’esperar a que bufin aires de llibertat per tornar a reorganitzar es seves escoles amb dignitat. L’any 1931 la Constitució republicana proclamà que l’ensenyament havia de ser gratuït, laic i renovador. Per la seva banda l’escola republicana impulsada per la Generalitat de Catalunya establia per norma l’ensenyament dels valors cívics de llibertat, justícia, solidaritat i democràcia.
.
Ferran Aisa-Pàmpols 

(Mancomunitat de Catalunya. Acció Cultural i Renovació Pedagògica)

13/3/14

George Sand / Edició de 1984

UN HIVERN A MALLORCA
L’epistolari de la turista George Sand
George Sand
Traducció d’Antoni-Lluc Ferrer
Editorial: Edicions de 1984
(Barcelona, 2013)
Pàgines: 473
Preu: 20 euros
 
 
(George Sand)



CLÀSSICS  FERRAN AISA
 

         MALLORCA VISTA PER SAND

L’escriptora George Sand, pseudònim d’Amandine Aurore Lucile Dupin (1804-1876), va emprendre la tardor de 1838 un viatge des de París cap el sud d’Europa visitant Itàlia, el Midi de França i Espanya fins l’estiu de 1839. Durant dos-cents vint i cinc dies l’escriptora va ser-hi lluny de la seva llar. L’experiència del seu periple viatger per Barcelona i sobretot per les Balears va ser recollida en el llibre Un hivern a Mallorca que ara ha publicat 1984 amb traducció al català, anotada i acurada edició d’Antoni-Lluc Ferrer, que va merèixer el Premi de Traducció Vidal Alcover Ciutat de Tarragona 2006. El llibre es complementa amb les cartes que la turista George Sand envia als seus amics des dels punts on la turista en que pernocta. 

El viatge de l’escriptora s’inicià el 18 d’octubre de 1838 quan surt de París acompanyada dels seus dos fills (Maurice i Solange), de la seva criada (Amélie) i a Perpinyà s’unirà al grup Frederic Chopin i, posteriorment, després d’una operació rocambolesca el seu piano. El dos de novembre só a Barcelona on arriben a bord del vaixell “Le Phénicien” i s’allotgen a l’Hotel de les Quatre Nacions de la Rambla. Sand descriu la Barcelona que viu tancada dins de les muralles, la vida mundana de la Rambla i els voltants de la ciutat en un temps en què abunden els bandolers. 
La visita de Sand coincideix en la primera de les guerres carlines que descriu amb les canonades nocturnes que sent des de l’habitació de l’hotel. El set de novembre embarquen amb el vapor “El Mallorquín” cap a Palma, en la capital mallorquina restarà fins el 21 de febrer de 1839. Durant l’estada a Mallorca dels notables visitants viuran en tres llocs diferents Palma, Establiments i la Cartoixa de Valldemosa. L’escriptora francesa descriurà el món mallorquí de l’època amb el seu impecable domini de les tècniques narratives a l’ús.
La seva visió de la realitat la barrejarà amb les lectures de l’illa que ja havia fet o faria París, sobretot dels llibres del dibuixant francès Jean-Josep Bonaventure Laurens i dels escriptors també francesos Grasset de Saint-Sauveur i Joseph Tastu. Textos que incorpora dins de la redacció d’Un hivern a Mallorca i que Antoni-Lluc Ferrer els emmarca en negrilla per diferenciar-los de la narració original de George Sand. 

L’escriptora serà una crítica duríssima de la vida i de les persones de l’illa i una enamorada del seu paisatge. Ferrer manifesta que a aquesta obra l’autora intercal·la els seus records de turista: “amb escenes inventades que ens confirmen la seva desbordant imaginació”. La segona part d’aquesta edició compren les 46 cartes enviades per Sand als seus amics, entre els quals hi ha el seu editor i l’escriptor Honoré de Balzac. Un hivern a Mallorca de George Sand és un veritable clàssic de la literatura francesa del segle XIX que ara podem llegir en català en gràcies a les Edicions de 1984.


Ferran Aisa-Pàmpols
(EL Punt Avui, 28 de febrer de 2014)

12/3/14

Madrid 2004 / poesia F. Aisa

    EN HOMENATGE A LES VÍCTIMES DE L'ATEMPTAT          

    DELS TRENS DE MADRID (11-3-2004)



    MADRID-2004

                           Ferran Aisa
 


    Ha esclatat la vida
    al cor d’una ciutat,
    trencaones
    de les Espanyes,
    i m’he quedat
    sense paraules;
    maleïda hora
    del somni trencat,
    onze de març
    dos mil
    quatre,
    cent noranta cinc
    somnis
    destrossats...

(Ferran Aisa-Pàmpols 

del llibre inèdit De viatges i retorns)


9/3/14

Víctor Colomer i Nadal / Llibre Ferran Aisa (12)

BIBLIOGRAFIA FERRAN AISA-PÀMPOLS (S-XXI) - 12

(Coberta de l'opuscle dedicat a Víctor Colomer Nadal)



FITXA TÈCNICA:
TITOL: ACTE D'HOMENATGE DEDICAT A LA MEMÒRIA
DE VICTOR COLOMER I NADAL
AUTOR: FERRAN AISA I PÀMPOLS
MATÈRIA: BIOGRAFIA
IDIOMA: CATALÀ
EDITA: INSTITUT DE CULTURA -AJUNTAMENT DE BARCELONA 
(BARCELONA, 2007)
PÀGINES: 30
Presentació: Al Saló de Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona (12-4-2007). Presenten: Carles Martí i Jufresa i Víctor Colomer Vilasetrú.

 
SINOPSIS:
Conferència pronunciada per Ferran Aisa i Pàmpols al Saló de Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona, el dia 12 d'abril de 2007, sobre ls vida, l'obra i l'acció política de Víctor Colomer i Nadal (Corbins, 1896.Mèxic DF, 1960), conseller-regidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona (1936-1939), que durant els darrers dies de la República va exercir les funcions d'alcalde.
Víctor Colomer fou mestre del Liceu Escolar de Lleida, president de l'Ateneu Enciclopèdic Popular i va militar a la CNT, al BOC i al PSUC, finalment, al seu exili de Mèxic, va participar en la fundació del MSC.
L'acte fou presentat per el regidor de cultura de l'Ajuntament de Barcelona Carles Martí i Jufresa i va comptar amb la presència del fill del homenatjat, Víctor Colomer i Vilasetrú.

 

8/3/14

8 de març / poema F.Aisa


 EL 25 DE MARÇ DE 1911 ES VA PRODUIR UN INCENDI EN UNA FÀBRICA TÈXTIL DE NOVA YORK ON LES OBRERES ESTAVEN EN VAGA REIVINDICATIVA PER A LES MILLORES LABORALS. ELS PATRONS HAVIEN FET TANCAR LES PORTES I NO VAN PODER SORTIR A L'EXTERIOR. LA MAJORIA EREN NOIES JOVES IMMIGRANTS. LA TRAGÈDIA ES VA CONSUMAR AMB LA MORT DE 123 DONES I 23 HOMES I 76 FERITS. L'ANY 1912 LA CONFERÈNCIA DE DONES SOCIALISTES ACORDAVA CONVOCAR CADA 8 DE MARÇ UN DIA DE REVINDICACIÓ PELS DRETS D'GUALTAT I DE JUSTÍCIA DE LA DONA.


 
(Fàbrica Tèxtil de Nova York on es produí l'incendi el 25 de març de 1911)



VOLEM PA I ROSES

Ferran Aisa
 


Trepitjant el fang de camí amb els peus descalços cap el cim infinit de l’èxtasi amb la clara il·lusió incontrolada 
de la màgia sobrenatural del nostre temps.
Prenent tasses de te amb llimona, una mica de canyella
i mel de farigola, esperant cada nit la flamarada 
de la vida com avís del gran foc revolucionari
en què es cremarà tot allò que ja és caduc i ben podrit 

del món capitalista.
Volem pa i roses és un clam de llibertat contra la injustícia laboral
que han patit les dones al llarg de la història.
Les obreres de 1910 van anar a la vaga reclamant les vuit hores
i l’augment del salari. Però no els hi van donar ni pa ni roses,
els amos de les fàbriques van enviar els sicaris, matons a preu fet
contra la reivindicació femenina d’igualtat.
La lluita per a les conquestes socials han estat molt dures...
La fàbrica tèxtil de Nova York va cremar un dia de març de 1911
amb les treballadores tancades al seu interior, resultat: 123 dones mortes.

Les obreres foren vilment assassinades!
Com oblidar que els rius de mare història baixen carregats 

de sang humana. El profeta parlava del progrés històric: 
esclaus, serfs, proletaris, assalariats.
De cop i volta van esclatar vint-i-cinc segles de presa de pèl.
Ara només ens queda escoltar al vent a Bob Dylan cantant:

                                                                     Just Like a Woman
 

 Ferran Aisa-Pàmpols
(del llibre inèdit Rèquiem per a un temps pop)

5/3/14

Salvador Puig Antich / Poema

(Coberta realitzada per Gerard Jacas per el llibre de poemes dedicat a S. Puig Antich)





                            SALVADOR PUIG ANTICH, 2 DE MARÇ DE 1974

                            No gosaré parlar
                            en l'alta matinada
                            i odiaré els vostres 
                            ulls
                            fins el darrer moment
                            i en la mort.
                           El company que em recordi
                           sabrà el dolor sinistre
                           de les presons feixistes
                           i sabrà de les vostres
                           paraules
                           opressores i cruels.

                           M'assassinareu al matí...
                           d'amagat, però,
                           i temerós,
                           perquè sabeu que el meu somni
                           no l'ofegareu!
                           -Aquesta llibertat
                           que llavi a llavi,
                           passa a passa,
                           de mica en mica
                           us escapça el pas.

                          (Poema atribuït a Salvador PuigAntich que va                      
                                       circular imprés clandestinament l'any 1974, inclós dins 
                                       d'aquest llibre publicat per l'Ateneu Enciclopèdic Popular
                                       l'any 1996)

2/3/14

Salvador Puig Antich - 40 aniversari / Ferran Aisa

40 ANIVERSARI DE L'ASSASSINAT DE SALVADOR PUIG ANTICH





(Cartell dels actes del 40 aniversari de l'assassinat de S. Puig Antich


EL FAR

40 ANYS SENSE PUIG ANTICH

FERRAN AISA

Fa vint anys dèiem que feia vint anys que havien matat a Puig Antich. L’Ateneu Enciclopèdic aleshores va organitzar tot un seguitd’actes dedicats al militant del MIL assassinat legalment pel franquisme. Al Pati Manning de Barcelona hi va haver una
xerrada amb la presència de Francesc Caminal, un dels advocats del cas Puig Antich. També es va presentar el llibre Puig Antich y el MIL (Virus) de l’historiador Antonio Téllez. Dies després s’inaugurava una exposició monogràfica dedicada al MIL al Centre
Cívic del Poble Sec (actual Biblioteca del Poble Sec), la cloenda fou un recital de cançó de Ramon Muns al pati del mateix espai. En tots els actes vam comptar amb la presència de les germanes Puig Antich. L’Ateneu Enciclopèdic, a iniciativa de Ricard Vargas Golarons,va editar el llibre de poemes Antologia Poètica a la Memòria de Salvador Puig Antich. El llibre també recull poemes dedicats al també militant del MIL Oriol Solé Sugranyes, mort a causa de les bales de la Guàrdia Civil el 6 d’abril de 1976,
a pocs metres de la frontera francesa. El llibre es va presentar el 1996 a la Llibreria Taifa de Gràcia. Des d’aleshores s’ha anat parlant de Puig Antich ja fos per la insistència de les seves germanes a lluitar per la revisió del cas com per l’aparició del
llibre de Francesc Escribano Compte enrere (2001) o la pel·lícula de Manuel Huerga Salvador (2006).Però sobre Puig Antich i el MIL ja s’havien celebrat activitats de remembrança molt abans. L’any 1977 la mítica editorial Ruedo Ibérico publicava el
llibre Telésforo Tajuelo El MIL Puig Antich i los GARI. L’any 1985 apareixien dos llibres sobre el MIL, un a França d’André Cortade i l’altre a Barcelona escrit per joves estudiants coordinats per Ramon Barnils sota el nom de Carlota Tolosa per l’editorial
Empúries. Durant el quinzè aniversari de la mort de Puig Antich es va celebrar un acte “In memoriam” a la Universitat de Barcelona, aquell mateix any 1989 apareixia el llibre de poemes Puig Antich del poeta valencià Vicent Andrés Estellés. I ja en el nou mil·lenni han aparegut altres treballs sobre el MIL com el publicat per Alikornio de Sergi Rosés Cordovilla o el treball historiogràfic sobre el Fons del MIL del CEHI d’Antoni Segura i Jordi Solé Sugranyes. Finalment Puig Antich i el MIL apareixen en les memòries d’antics militants d’aquesta organització com les de Jean-Marc Rouillan i
les d’Emili Pardiñas o la del militant llibertari Luis Andrés Edo. Ara que se celebren 40 anys de l’assassinat legal de Salvador Puig Antich ha aparegut un nou llibre centrat sobretot en la revisió del cas posant l’accent en el sistema judicial d’injustícia en què va
ser-hi jutjat el jove militant llibertari .Jordi Panyella, periodista del Punt Avui, ha escrit la revisió definitiva del procés: Salvador Puig Antich, cas obert (Angle Editorial).  El periodista ha pogut  consultar els documents del judici sumaríssim realitzat per la
justícia militar que va condemnar a mort a Puig Antich. Un judici sense cap garantia jurídica ni de defensa pel militant del MIL. Un judici on s’havien eliminar i amagar tota mena de proves i que s’havia constituït no per jutjar sinó per condemnar directament als
militants del MIL acusant-los de terroristes. En el temps que va del judici a l’execució l’organització ETA va fer volar a Carrero Blanco. La venjança del règim no es va fer esperar i a la matinada del dos de març de 1974 era executat a garrot vil Salvador Puig
Antich, un jove llibertari barceloní de 25 anys. El llibre de Panyella presenta noves proves i entrevistes que posen en entredit el judici i per tant es converteixen en una nova arma legal per continuar la lluita empresa per les germanes Puig Antich de revisar el cas
 que va portar el seu germà a la mort. Per acabar només en resta recordar que enguany amb motiu  del 40 aniversari s’han realitzat tant al cementeri de Montjuïc com a Can Batlló diverses activitats: ofrena floral al nínxol on és enterrat Puig Antich, xerrada sobre el MIL, recital de poesia i de cançó.



Ferran Aisa-Pàmpols 
(Avanç del article que sortirà publicat al Catalunya el mes de març de 2014)

1/3/14

Ana Maria Moix / poeta i escriptora



ANA MARÍA MOIX (Barcelona, 1947-2014)
Poeta, novel·lista, narradora, cuentista i traductora.


(Ana Maria Moix)



Ana Maria Moix va néixer al barri del Raval, és la germana petita de l'escriptor Terenci Moix. Va estudiar filosofía i lletres a la Universitat de Barcelona. Va ser autora de llibres poètics: Call me stone, Balada del Dulce Jim, No time for flower. Fou l'única poeta seleccionada per Josep Maria Castellet per l'antologia poètica Nueve Novisimos (1970). Entre la seva obra narrativa destaca: Julia; Ese chico pelirrojo a quien veo cada día; Walter, ¿por qué te fuiste?; Vals negre i De mi vida real nada sé. Altres llibres publicats són el recull d'articles Venticuatro por veinticuatro i, entre altres, Las virtudes peligrosas, llibre de contes amb el que va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona de 1985. En el seu assaig Manifiesto personal va fer una denúncia de la crisi humana de la societat actual, des del seu punt de vista valent, independent i rebel, clarament oposada a la injustícia. Ana Maria Moix va simpatitzar amb el moviment dels indignars del 15-M.
Ana Maria Moix va formar part de la redacció de revistes com Camp de l'Arpa i Vindicació Feminista i fou col·laboradora del diari Tele / Exprés. Va traudir autors com Louis Aragon, Samuel Beckett, Margerittte Duras, François Sagan, entre altres. També va dirigir col·leccions literàries a les editorials Plaza & Janés i Bruguera. 
Ana Maria Moix ha mort el 28 de febrer de 2014 víctima d'un càncer. 

FERRAN AISA-PÀMPOLS




DULCE JIM


Un hombre triste su barco: Alegre, ese fue Jim.
Dulce conmigo, mas no risueño; que corazón.

Jim en el parque, y sin sombrero. Ay Dios que pena, si un día parte
como llegó.

Tiene los ojos rojos y on the sea mira como un traidor.
¿Será payaso?, dije, y sobre el césped se revolcó. Y eso 
que no soy niña que con desconocidos hablara yo.

Cortaste lirios en las palabras y a Jonhy mataste en 
Nueva York. Fue por amor: bailaba en Broadway Nancy
en Flor.

Ah, Dulce Jim que consuelo cuando a los adolescentes se enamoran y de esquina a esquina les nace en el pecho un corazón.

                                 Dulce Jim vendrá mañana
                                 y nos trae la ilusión.

                                 Un amor tiene cualquiera
                                 pero Dulce Jim no.


Una ilusión es la quimera de su roto corazón: que, con la primavera,
a puerto su barco arribará y, en los parques de las ciudades historias a las muchachas cantará: la del príncipe y la chica fea, la flor de Nancy, la habanera y Johnny el Prometedor.

                                Un amor tiene cualquiera
                                mas Dulce Jim, jamás.

(...)

(Fragmento del poema de Ana María Moix  Balada de Dulce Jum (1968)