(CONFERENCIA PRONUNCIADA ALS AMICS DE LES ARTS I JOVENTUTS MUSICALS DE TERRASSA. II CURS DE CULTURA POLÍTICA. ELS PENSADORRS DE LA POLÍTICA. 18 DE MARÇ DE 2014)
 |
| (Francesc Pi i Margall) |
2ª PART
LA I NFLUÈNCIA DE PROUDHON ALS FEDERALISTES ESPANYOLS: SOCIALISTES UTÒPICS I FRANCESC PI I MARGALL
FERRAN AISA
La influència del pensament de Proudhon arribarà a la península ibèrica a través dels socialistes utòpics espanyols seguidors de Saint-Simon, Fourier i Cabet. Un dels primers socialistes en parlar de Proudhon és el gallec Ramon de la Sagra (A Corunya, 1798-1871), el qual el conegué a París i va col·laborar amb el seus projectes de mutualitat i de crèdit. De la Sagra el 1840 publica el llibre Banc del Poble, teoria i política de la institució fundat sobre la teoria racional. Les idees proudhonianes ja són presents en el moviment obrer de 1854-1856 amb la constitució d’organismes marcats per el seu pensament. Però la influència federal proudhoniana arribarà al nostre país amb les traduccions que fa de la seva obra Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824- Madrid, 1901). A diferència de Proudhon, Pi i Margall va rebre estudis primer en un Seminari i després a la Universitat de Barcelona on va estudiar Filosofia i Lletres i Lleis. El 1840 publica el seu primer llibre, España pintoresca. El 1847 es trasllada a viure a Madrid on per guanyar-se la vida es dedicava a impartir classes particulars i a escriure crítica teatral a El Correo. El 1849 ingressa en el Partit Demòcrata i aviat coneixerà l’obra de Proudhon, que Pi i Margall traduirà al castellà. Les seves traduccions del pensador francès seran fonamentals pels nous moviments polítics i socials que apareixen a Espanya com són el republicanisme federal, el socialisme i l’anarquisme. Pi i Margall traduirà Filosofia del progrés, Sistema de Contradiccions Econòmiques o Filosofia de la misèria., De la capacitat política de la classe obrera i, entre altres, Principi Federatiu. La traducció d’aquesta obra serà fonamental perquè el pensament federalista de Proudhon arreli e la península ibèrica i obri la lluita entre els partidaris del centralisme o unionisme i els que pretenen la descentralització a través del federalisme. I per una altra banda també el binomi Proudhon-Pi i Margall serà decisiu per la configuració inicial de l’anarquisme ibèric. La Primera Internacional mantindrà viva la flama de Proudhon en molts dels seus aspectes, a Espanya destaca Fernando Garrido (Cartagena, 1821-1883), fourierista convençut va fundar el 1848 periòdic La Organización del Trabajo on difonia les tes teories socials de Saint-Simon, Proudhon, Louis Blanc i Fourier.Garrido viurà etapes de presó i d’exili, l’any 1851 coneix Castelar amb qui participa en el seu projecte republicà, alhora que col·labora en La Asociación. El 1855 viu una temporada a Lleida on publica el seu assaig La República Democràtica Federal. De retorn a Madrid col·labora amb Francesc Pi i Margall, Antonio Ignacio Cervera i Roque Barcia en la redacció de La Voz del Pueblo i, un any després, escriu a La Democracia. Garrido, igualment que Pi i Margall, defensa el federalisme com si es tractés d’un somni o una utopia per solucionar els problemes de la humanitat. Fernando Garrido considera que, a través del principi federal, se solucionaran els problemes existents a les grans nacions d’Europa i d’Orient, doncs afirma que el federalisme elimina el poder central autoritari per la distribució d’un poder perifèric pactat entre els pobles i les nacions. Per Garrido el federalisme significa el desarmament dels exèrcits, l’enderrocament de murs i ciutadelles, la normalització de la navegació dels rius, la construcció de camins ferro (vies obertes per trens entre nacions), la eliminació de les fronteres i de les colònies, etc. Garrido exposa també la creació de la Federació Ibèrica: <<Los pueblos, una vez libres, formarán la gran federación de las razas europeas, reconstituyéndose las nacionalidades según sus afinidades de idioma, origen, historia i geografia.>> Garrido formula quines seran aquestes nacions d’Espanya i Portugal que formaran la Federació Ibèrica i que es corresponen, més o menys, amb les actuals autonomies on ha inclòs les terres portugueses de Tras os Montes (Oporto), Beira (Lisboa) i Alentejo. Finalment, afirma: <<Los vascos y los catalanes que ocupan las dos vertientes de los Pirineos y que desde hace poco más de cien años están divididos en dos naciones distintas, se unirían formando parte de la nación porque sintieran más simpatía; probablemente seria España (Vascongadas y Cataluña); pero nadie las violentará imponiéndoles una nacionalidad forzada, si quieren, como ahora, vivir divididos.>>
Fernando Garrido serà un dels escriptors socialistes que rebrà l’any 1869 a Giuseppe Fannelli, enviat per Bakunin a Espanya per fer propaganda de l’Aliança per la Democràcia Socialista. Garrido formarà part del primer nucli d’obrers i intel·lectuals espanyols que es van adherir a la Primera Internacional i van posar les bases per crear l’any 1870 a Barcelona la Federació Regional Espanyola de l’AIT.
Les idees federalistes van saltar a la palestra després de la Revolució de setembre de 1868 en què la monarquia borbònica fou enderrocada, el clam de República Federal va sonar amb força tant a Catalunya com a diversos llocs d’Espanya, però els inductors de la Gloriosa, els generals Prim i Serrano, van dominar la situació i van acabar amb la resistència federal. Espanya perdia una ocasió d’or de modernitzar-se creant una República Federal. Només les zones perifèriques de Catalunya, València, Andalusia i algun altre racó ibèric van aixecar-se a favor del federalisme. Novament les idees centralistes i unionistes s’imposaven a les descentralitzadores i federalistes,
Pi i Margall, per una altra banda, va voler projectar les seves idees republicanes federals a l’Estat Espanyol durant la Primera República que va presidir entre l’onze de juny i el 18 de juliol de 1873. La Primera República Espanyola va naufragar entre revoltes cantonals i discrepàncies entre els partidaris de la federació i del centralisme, finalment el cop d’Estat del general Pavia va acabar amb els somnis republicans federals i novament es va reinstaurar la monarquia del Borbons. Pi i Margall, però va deixar una obra important que va influir tant els republicans com els anarquistes, entre els quals destaquen: La reacción y la revolución (1855), Las Nacionalidades (1877) i La Federación (1880).
Pi i Margall, en el seu llibre Las Nacionalidades, parla de la història de la formació de les nacions d’Europa, d’Orient i dels Estats Units i també dels països de la península ibèrica. Considera que Espanya ha perdut grans moments per modernitzar-se i fins i tot cita la guerra de successió de primers del segle XVIII, on Catalunya, València i altres comunitat van perdre les seves institucions i furs, però considera que Espanya va perdre més doncs va caure en les idees centralistes i absolutistes de la monarquia borbònica. També parla de la importància de les ciutats independents de Grècia i dels municipis romans com exemples de democràcia i cita Plató que afirmava que la ciutat ideal és aquella que no té més de 5.040 habitants. Pi I Margall fa un gran anàlisi sobre el que representa el federalisme i la seva aplicació en les ciutats i a les nacions. El pensador català argumenta què és la Federació: <<La federación es un sistema por el cual los diversos grupos humanos, sin perder su autonomía en lo que les es peculiar y propio, se asocian y subordinan al conjunto de los de su especie para todos los fines que les son comunes. Es aplicable, como llevo dicho, a todos los grupos y a todas la formas de gobierno. Establece la unidad sin destruir la variedad, y puede llegar a reunir en su cuerpo la humanidad toda sin que se menoscabe la independencia ni se altere el caràcter de naciones, provincias ni pueblos. Por esto, al paso que la monarquía universal ha sido siempre un sueño, van preparando sin cesar la federación universal la razón y la Historia.>>
El pensament federal i de socialisme llibertari de Proudhon no va quedar en l’oblit sinó que va ser recollit per Bakunin i per els anarquistes de la Primera Internacional. Bakunin escriurà inspirat amb el pensador francès la seva obra Federalisme, Socialisme i Ateisme on exposa la seva idea i després presenta al Congrés de Ginebra de l’AIT de 1866 proposant la creació dels Estats Units d’Europa: <<Que aquests Estats Units d’Europa mai poden formar-se a partir dels Estats tal com ara estan constituïts, considerant la monstruosa desigualtat que existeix entre les seves respectives forces.>>
Bakunin considera que els estats europeus tal i com els coneixem estan construïts sobre la base de la violència i de la conquesta, per tant la seva constitució centralitzada és contrària a les idees de confederació que han de col•locar en el seu pavelló la pau i la llibertat. Proposa el reconeixement de les nacionalitats com un fet natural que té el dret a la seva existència i a conviure organitzada en el treball, la justícia i la llibertat amb la resta de pobles a través del pacte federal. Bakunin alhora que exalta la nació critica les idees d’unitat que mou a la humanitat d’una manera tirànica amb un atac a la intel·ligència, la dignitat i el benestar dels individus i dels pobles, ja sigui per mitjans violents o sota l’autoritat de qualsevol idea teològica, metafísica, política o econòmica.
Bakunin també ataca el patriotisme que tendeix a la unitat sense respectar la llibertat, convertint-lo en un patriotisme sinistre, sempre desastrós per els interessos reals i populars del país que pretén exaltar i servir. Aquest patriotisme unionista esdevé un amic de la reacció, és a dir en paraules de Bakunin: <<enemic de la Revolució, de l’emancipació de les nacions i els homes.>>
El federalisme ha format part de l’organització del moviment obrer, sobretot de caire llibertari i anarcosindicalista. Federalisme i autonomia són dos conceptes que van formar part de la pràctica llibertària dins d’organitzacions com la CNT. El concepte federal i confederal determinava una manera d’organització que servia per els sindicats organitzats a través de federacions locals, comarcals, regionals, nacionals o internacionals perquè ningú s’imposés a ningú i tothom tingués la seva autonomia. D’aquesta manera els sindicats són autònoms entre si, a la vegada que l’individu és autònom dins del seu propi sindicat que federats es cohesionen a tots els nivells. Tothom manté la seva autonomia i les decisions es prenen de baix a dalt, sense centralisme ni autoritarisme. El federalisme, al contrari del unitarisme, és la major solució que ha aportat la classe obrera llibertària al problema de la unitat. El dinamisme confederal fa que en el seu interior estén vius les llavors de la societat per la qual lluita, sense necessitat d’estímuls ideològics externs, sinó els que es dóna a si mateix, federalment, a cada moment. Sobre el federalisme ibèric per acabar citaré a Felipe Alaiz que va escriure una monumental obra que continua mantenint la seva vigència Hacia una federación de autonomías ibéricas, que va escriure elm 1945 al seu exili de França, on afirma: <<La nación no es más que el Estado camuflado para dominar y legislar impunemente en determinada área geogràfica, mientras una guerra o cualquier otra causa convencional no altere las fronteras històricas establecidas por otra guerra. Todos los Estados modernos se han constituido mediante guerras o uniones entre dinastías. La llamada unidad española es un mito. El portugués dependió de la unidad española mientras una guerra no lo separó de ella. El castellano y el catalán, como el aragonés, se encontraron de la noche a la mañana sometidos a la unidad política. (...) En España hay un mosaico de razas (pueblos) fundidos en oposición a las fantasías nacionalistas. No hay una raza española originaria, sino un conglomerado con variantes distintas.>>
Felipe Alaiz vol solucionar els problemes d’Espanya creant una federació d’autonomies ibèriques i promovent la federació local o municipi lliure com veritable columna vertebral del sistema federalista de la mateixa manera que Proudhon ho havia plantejat en el seu escrit Principi federalista o Pi i Margall a Las Nacionalidades.
Bibliografia:
P. J. Proudhon, La capacitat política de la clase obrera, Júcar, Madrid, 1929.
P. J. Proudhon, ¿Qué es la propiedad?, Proyeccion, Buenos Aires, 1970.
P. J. Proudhon, Principio federativo, Libros de Anarres, Buenos Aires, 2008.
Leopoldo Alas Clarín, Proudhon, Ateneu Enciclopèdic Popular, Barcelona, 1990.
Tulio Rosemburg, Conocer Proudhon, Dopesa, Barcelona, 1979.
F. Pi i Margall, Las nacionalidades, Librería Bergua, Madrid, s/d.
F. Pi i Margall, La reacción y la revolución, Anthropos, Barcelona, 1982.
Fernando Garrido, La federación y el socialismo, Maldoror, Madrid, 1975.
Bakunin, La anarquía según Bakunin, Tusquets, Barcelona, 1977.
Felipe Alaiz, Hacia una federación de autonomías ibéricas, Madre Tierra, Madrid, 1993.
James Joll, Los anarquistas, Grijalbo, Barcelona, 1976.
Max Nettlau, La anarquía a través de los tiempos, Vértice, México, 1972,
Ferran Aisa, La internacional, el naixement de la cultura obrera, Base, Barcelona, 2007.
FERRAN AISA-PÀMPOLS (Barcelona, 18 de març de 2014)
No hay comentarios:
Publicar un comentario