Immigracions Raval / Ferran Aisa

IMMIGRACIONS AL RAVAL Ferran Aisa

La urbanització del Raval es va fer entre el segle XVIII i XIX, els edificis seguien els camins, les rieres, els horts..., per tant, en un principi l'alineació dels carrers era tortuosa, exceptuant els que va promoure el capità general Conde del Asalto a la zona coneguda avui com Nou de la Rambla i alguns carrers que la creuen. Un altre model fou el de casa fàbrica, amb pisos aixecat al damunt de la fàbrica. A meitats dels segle XIX el Raval ja estava gairebé construït del tot i la demanda de mà d'obra havia fet arribar milers de persones que vivien en cases petites màxim de 40 metres quadrats, sense bany i amb el WC al passadís de l’escala. En aquestes cases d’una o dos habitacions convivien fins a nou persones. Al costat d’aquest pisos per obrers s’aixecaren altres amb millors condicions entre 80 i 100 metres quadrats que foren ocupats per patrons, encarregats, administratius. Mentre el barri s'omplia de gent provinent dels pobles del pla de Barcelona, d'alguns pobles catalans i fins i tot de diversos racons de València, Aragó, etc. La gran densitat de població creava problemes d’insalubritat, malalties i epidèmies. Les persones que s’ho podien permetre van començar a sortir del Raval per establir-se a altres barris de la ciutat, sobretot, a Sant Antoni i el que podien a l’Eixample de nova construcció. Els pisos que quedaven buits eren ocupats per altres famílies que havien arribat a Barcelona per treballar a la seva indústria. Els problemes d’insalubritat van continuar durant el segle XX, el Raval ja estava dins del Pla Baixeras d’obrir vies ràpides com la Via Laietana, en aquest cas la nova via havia d’anar del port fins al carrer Muntaner i per un altre des de la Ronda Sant Pau fins a la Catedral. En temps del govern republicà es va aprovar el pla del GATPAC amb el vist i plau de Macià per transformar el barri. Durant la Guerra Civil, la CNT des de la Conselleria d’Urbanització i obres públiques de l’Ajuntament de Barcelona aleshores presidida per el cenetista Manuel Muñoz Díez va proposar enderrocar els edificis que estaven en males condicions construir de nous i obrir places i centres cultural i d’esport al barri. Tant el pla de la Generalitat republicana com el de l’Ajuntament van quedar anul·lats per la victòria franquista. La postguerra no va millorar la situació del barri, sinó que noves onades d’immigració va tornar a repoblar el Raval. Novament els pisos s’ompliren de famílies arribades d’Andalusia, Murcia, Extremadura, Galícia... La falta d’habitatge a Barcelona i els pocs recursos de les famílies arribades en busca de treball feia que els pisos estiguessin superpoblats de rellogats. Els anys seixanta i setanta aprofitant l’avinentesa econòmica dels plans de desenvolupament molts dels veïns que vivien rellogats van començar sortir del barri per anar als nous pisos que s’estaven construint als polígons d’El Prat, Zona Franca, Besòs, Bellvitge, Cornellà, Badalona, Sabadell, Terrassa, Rubí... Els canvis de ciutat també tenia que veure amb el nou model d’indústria que ja no estava a Barcelona sinó que s’havia establert en polígons industrials en el cinturó de Barcelona. El barri fou envellint, doncs els joves quan es casaven o s’independitzaven sortien del barri buscant altres zones més atractives. A partir dels anys vuitanta entra en consideració un altre element la droga que fou fonamental perquè moltes famílies deixessin el barri per anar a viure a altres llocs de l’ària metropolitana. El nou segle va significar l’arribada de nous immigrats de diversos països de l’anomenat tercer món que ocuparen els pisos i les botigues que havien ocupat famílies catalanes o castellanes des del segle XIX. Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 10 de juny de 2021)