El Raval / Ferran Aisa i Mei Vidal

EL RAVAL UN BARRI DE BARCELONA Ferran Aisa-Pàmpols

Muralles: El Raval és la zona de Barcelona que ha estat coneguda com Barri Xino o Districte Cinquè, que avui forma part del Districte de Ciutat Vella. El Raval és una zona situada entre la segona i la tercera muralla, limitada per la riera de la Rambla, el port marítim, el Paral·lel, les rondes Sant Pau i Sant Antoni i el carrer Pelai. El nom de Raval prové del nom àrab Ràbad, que vol dir “al marge”. En aquesta zona és on expulsava o enviava la ciutat tot allò que molestava o era perillós, com els ramats de bestiar, els escorxadors, la prostitució, el joc, etc. Encara que les muralles van ser enderrocades el 1859, el nom de Raval va continuar durant molts anys en la memòria de la gent. El que anomenem actualment barri del Raval ha estat habitat per nuclis humans des de l’antiguitat, la proba són la quantitat de vestigis arqueològics trobats cada vegada que s’han fet grans obres a aquesta zona de Barcelona. Per exemple mentre s’urbanitzava la denominada illa Robador s’hi van trobar restes de l’edat de bronze, és a dir uns mil cinc cents o dos mil anys abans de Crist. I de la mateixa època son els vestigis trobats a altres indrets del barri com sota la Caserna de la Guàrdia Civil o l’edifici de l’antic Bar Pay Pay del carrer de Sant Pau. Més recentment les obres de la flamant plaça de la Gardunya han proporcionat més vestigis de l’antiguitat el trobar restes arqueològiques que aporten nova llum sobre l’habitabilitat del Raval de fa sis mil anys. Per tant a la prehistòria ja hi havia nuclis de població en aquest indret que coneixem amb el nom de Raval. La tribu ibèrica dels laietans també van transitar per aquesta zona de pas entre els petits poblats de Barkeno o de Layes amb Montjuïc, el pas dels cartaginesos i l’arribada dels romans. Aquest darrers són els que es mantindran més temps a la zona i seran els que crearan més infraestructures del Raval. Un zona entre les muralles de Barcino, rieres, rieretes i torrents que han de domesticar i convertir-les en horts i alhora en camins per creuar-les cap a Montjuïc, cap el port, cap el Pla o cap a la península. El primer traçat de camins romans prefigurarà la futura formació del barri. En aquella època existien alguns camps de cultiu i hortes, doncs hi ha havia molta aigua que baixava per les seves rieres. La zona al voltant de l’estany del Cagalell era considerada insalubre. Aquestes terres eren travessades per una de les més importants vies romanes: la via Augusta, més tard anomenada Morisca, Camí Reial o Camí del Llobregat, que correspon a l'actual carrer Hospital, plaça Pedró (on hi havia el pedró o creu de terme de la ciutat) i Sant Antoni Abad. Altres camins oberts pels romans foren els actuals carrers Tallers, Carme, Sant Pau i Trentaclaus (Arc del Teatre). Aquests camins, conjuntament amb les antigues rieres que recollien les aigües del pla de Barcelona, seran les que configurin la trama urbana posterior. A la vora dels camins romans s’han trobat necròpolis, sobretot a la zona de la Via Augusta. Amb el cristianisme de l’edat mitjana hi va haver un petit nucli de població al voltant del monestir de Sant Pau del Camp, que vivien de la terra. Aquest centre hortícola fou el més important del Raval, doncs anava des de l’actual Paral·lel fins a prop de la Rambla. Un altre indret important d’aquella època era la plaça del Pedró, situat a la cruïlla del carrer del Carme i de l’Hospital. En el segle XII s’establí l’hospital de Sant Llàtzer, que acollia malalts de llebroseria. A l’entorn de la plaça s’establiren les parades de fruites i verdures que donarien pas al Mercat de Sant Antoni construït el segle XIX. La zona de Trentaclaus va destacar per les seves tabernes, trinquets i els primers nuclis de prostitució. La Tercera Muralla va ser construïda el segle XIV durant el regnat de Pere III el Cerimoniós. La muralla configurava territorialment el Raval. La muralla tenia quatre portals: Tallers, Sant Antoni, Sant Pau i Santa Madrona. La construcció d’aquesta muralla no va significar l’enderrocament de la segona que tancava la ciutat vella per la Rambla, sinó que obria noves perspectives a la ciutat nova, el Raval. Era una època de grans epidèmies amb la tercera muralla, la ciutat foragitava els establiments perillosos per la salut i els col·locava cap l’actual zona del Paral·lel. El Portal de Sant Antoni va esdevenir una de les principals entrades a la ciutat. Actualment encara està en peu la Casa Boya on es recaptaven impostos per la Generalitat. Convents: El Raval fou l’espai de Barcelona on s’establiren la majoria d’ordes religioses que van anar construint els seus edifici a les antigues hortes de Barcelona. El període més brillant dels monestirs el podem situar entre el segle XV i l’acció desamortitzadora del segle XIX. Entre els convents instal·lats al Raval hi havia el de Sant Pau del Camp, San Antoni Abad, Priorat de Nazaret, Sant Joan de Jerusalem, Carmelites Descalços, Trinitaris, Franciscans, Cartoixa de Montalegre, Sant Josep, Santa Mònica, Santa Isabel, les Monges de l'Ensenyança de les Jerònimes, Paüls, etc. Les processons formaven part de l’ambient d’aquell Raval marcat per el catolicisme més radical, en temps en què existia la Santa Inquisició. Els carrers sense llum elèctrica, és a dir il·luminats tan sols amb les torxes dels monjos o amb petites llànties d’oli creava un ambient més aviat tètric. Els convents posaven en pràctica el “Ora et Labora”, doncs cadascun d’ells disposava del seu propi hort i alguns biblioteques immenses com el del Carme, que fou la base de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. La majoria d’aquests convents van patir els incendis anticlericals de 1835 o van formar part de la desamortització de Mendizábal, que recuperava espais per a la ciutat. Esglésies i convents que van sobreviure el segle XIX van patir les escomeses de les revoltes del nou segle, ja fos durant la Setmana Tràgica de 1909 o durant l’inici de la Guerra Civil Española de 1936. Horts: El Raval era el gran hort de Barcelona des de l’època dels romans que proveïen la ciutat de verdures i fruites. Precisament la importància dels horts del Raval, així com l’escorxador i dels corrals amb ramat que hi havia a aquesta zona va fer que el recinte fos tancat per la tercera muralla de la ciutat, doncs això permetia en cas de setge no perdre els aliments per nodrir els habitants de la ciutat. La zona era rica en aigua amb torrents i rieres i rieretes que servien per regar els horts. A l’entorn dels horts van anar apareixen els primers nuclis d’habitatges rurals, alguns ciutadans nobles de Barcelona es construïen els seus palauets a la zona del Raval perquè aleshores hi havia un aire més pur que dins de la ciutat. Dins del Raval rural trobem les finques de Can Carrió, a l’actual carrer Junta del Comerç; l’hort del convent de Sant Pau, l’Hort d’en Murlà, molt popular perquè en els seus terrenys se celebrava cada any les festes patronals dels camperols del Raval i de la Mare de Déu del Carme. A l’Hort d’en Murlà es va instal·lar un envelat on els dies festius s’hi feia ball. En aquesta zona hi havia un safareig famós per els festejos de les parelles. A l’alçada de l’actual Rambla del Raval amb el carrer de l’Hospital hi havia el corral de cabres de l’Hospital de la Santa Creu. Al barri hi havia diverses fonts i es practicava el joc del trinquet, un dels espais era al desaparegut carrer de la Cadena, aleshores ocupat per horts tancats per una cadena d’aquí el nom del carrer. Dins del Raval hi hagueren nombrosos horts, alguns d’ells són recordats al nomenclàtor com el de Sadurní, el de Sant Bertran, el De les indianes a la Revolució Industrial El segle XVIII començaren a funcionar en el Raval les primeres indústries manufactureres de Barcelona. Una de les més importants va ser la d’Antoni Serra i Cia, l’any 1738, fàbrica de teixits i estampats, que estava instal·lada al carrer Trentaclaus (situat cap l’actual Avinguda de les Drassanes). Seguidament aparegueren altres fàbriques d’indianes com la dels germans Magarola al carrer Tallers i la d’Erasme de Gònima al carrer Riera Alta-Carme. La instal·lació de les fàbriques va atreure nombrosa mà d’obra de les zones rurals de Catalunya, això va significar la necessitat de cercar habitatges per els treballadors. A finals del segle XVIII, al redós de les indústries d’indianes van començar a aixecar-se els primers habitatges de veïns. La industrialització de Catalunya apareix per primera vegada al Raval de Barcelona, amb la instal·lació, per un “Reial Orde” de març de 1831, de la fàbrica vapor Bonaplata, Rull, Vilagregut i Cia., situada al carrer Tallers. Aquesta fàbrica va ser incendiada pels "luddites", el juliol de 1835, durant la revolta de les “selfatines”. No fou l’únic cas de lluita que visqué el barri, doncs al llarg del segle XIX n’hi hagueren nombroses revoltes obreres i bullangues de tota mena com el de la jamància o les de tipus liberal, que afectaren a tot Barcelona. Molt aviat les fàbriques, sobretot tèxtil i foneries anaren ocupant els terrenys del antics horts, els quals es desplaçaren cap a Sant Bertran, el Poble Sec i Montjuïc. La industrialització va fer créixer la densitat del Raval, poc a poc, al costat de les fàbriques s’anaren construint habitatges pels treballadors. Un dels primers industrials que va construir cases pels seus obrers va ser Erasme Gònima, al costat de la fàbrica al carrer del Carme. Ell mateix es va fer construir un palauet al carrer del Carme 106. La popular fàbrica, que tenia empleats més de mil treballadors, disposava d’una torre amb rellotge que marcava amb les seves campanes l’horari dels treballadors de gran part del Raval. Al Raval van proliferar les Cases-Fàbrica, que situaven a la planta baixa l’espai industrial i s’habilitava els pisos pels treballadors. Amb aquest model es construïren cases situades al carrer Riereta, Aurora, Vistalegre, Sadurní, Sant Rafael, Robador, Joaquim Costa, Marquès de Barbarà, etc., actualment gairebé han desaparegut totes. La densitat de població del barri era molt alta, aviat no hi va quedar cap espai per construir. Els habitatges dels obrers no era més que un barraquisme vertical. El Raval va passar de ser la zona agrícola de la ciutat, a no disposar d’un pam de verd. El Moviment Obrer: La revolució industrial va fer aparèixer per una banda la burgesia i per l’altra l'obrer assalariat. La consciència obrera davant l’explotació i la injustícia social va portar cap l’associacionisme sindical i cap l’internacionalisme. Un dels moviments sindicals més importants "Les Tres Classes de Vapor" tenia la seva seu al carrer de la Cera. El 1870 al Raval es posava en marxa la Secció Espanyola de la Primera Internacional en el Congrés celebrat al Teatre Circ Barcelonès del carrer Montserrat. Els obrers s’organitzaren en la Federació Regional Espanyola de l’AIT i crearen les seves eines socials i culturals, entre les quals destaca l’Ateneu Obrer Barcelonès al carrer Tallers. Al barri, es va fer el juliol de 1855 la primera manifestació obrera d’Espanya, que va transcorre per el carrer de l’Hospital fins el Pla de la Boqueria sota el lema: “Associació o Mort”. Les llambordes del carrers del barri van servir moltes vegades per fer barricades. Els socialistes espanyols, escindits de la Primera Internacional, van fundar el 1888 a un teatre del carrer Jovellanos, la seva central sindical, UGT, que s’adheriria aviat a la Segona Internacional. El Raval va ser un baluard del moviment obrer i, més concretament, del moviment anarquista. Tant l’organització Solidaridad Obrera, amb seu al carrer Mendizabal (actual Junta del Comerç) fins a molts locals de la CNT s'establiren al Raval, com també ho feren redaccions de periòdics com Tierra y Libertad , al número 39 del carrer de la Cadena. En aquest carrer cantonada Sant Rafael va ser assassinat el 13 de març de 1923 el popular líder de la CNT Salvador Seguí “El Noi del Sucre”. Al carrer Sant Jeroni visqué el líder anarcosindicalista i director de Solidaridad Obrera Ángel Pestaña, també d’aquest carrer era el dramaturg i poeta anarquista Felip Cortiella. Al Raval s’obriren entitats culturals i fins i tot escoles laiques i racionalistes. L'anarquisme va arrelar amb força al barri fins a la Guerra Civil. Un barri obrer: El barri fill de la transformació industrial vivia bolcat al carrer o als terrats, fora de les hores de treball era habitual que les nombroses tabernes estiguessin plenes de gent jugant a les cartes o bevent xatos de vi. Molt aviat es van obrir centres per els treballadors com l’Amnistia al carrer Nou de la Rambla tocant a Om, el de la Granota també a Nou de la Rambla i el ball de la Patacada al carrer de les Tàpies. Destaca per aquesta època els cors d’Anselm Clavé i els seus concerts per els obrers. Durant el segle XIX s’obriren els primers teatres com l’Odeon i el Romea al carrer de l’Hospital; el Teatre Circ Barcelonès al carrer Montserrat; el Niu Guerrer i l’Edèn Concert a Nou de la Rambla i diverses coves d’art on imperava el flamenc. Al Paral·lel s’obriren teatres com l’Espanyol (actual Bart), l’Arnau i molts altres. Destacaren figures de l’escena com Raquel Meller, actualment un monument la recorda al carrer Nou de la Rambla-Paral·lel. Els infants sortien a jugar als carrers o pujaven als terrats. En aquell món infantil s’enlairava estels i els més grans tenien cura dels coloms. A les festes senyalades desfilaven les agrupacions corals pel barri o les caramelles que cantaven per Pasqua cançons populars catalanes. Moviment associatiu: El Raval acollí entitats culturals de tota mena, algunes importants com l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), fundat el 1902, per obrers àcrates i per joves republicans federals com Francesc Layret, Lluís Companys i Lluís Zulueta. Actualment es pot veure una placa al portal n.30 del carrer del Carme. L’AEP va organitzar en la seva seu del carrer del Carme, biblioteca, escola, gimnàs i una vintena de seccions que aplegaven a milers de barcelonins, majoritàriament, treballadors, menestrals i estudiants. En el barri hi hagueren també moltes altres entitats populars, com el Centre d'Estudis Socials, l'Ateneu Sindicalista, l'Ateneu del Districte Cinquè, l'Ateneu Llibertari del Districte Cinquè, l'Ateneu Humanista, l’Ateneu Faros i l’Escola Racionalista Labor. Paral·lelament i afavorit per la seva proximitat al moll i pels seus carrers ombrívols es desenvolupà tota una sèrie de cabarets, bars i “colmados” on es desenvolupa la vida nocturna barcelonina. Destaca el "Bar del Centro" a La Rambla del Mig, on acudia aquesta bohèmia romàntica formada per escriptors, poetes, artistes, sindicalistes llibertaris, anarquistes, republicans revolucionaris, socialistes i petits burgesos vividors. Marginació social: Dins del barri també s’estén la prostitució, la delinqüència i altres lacres socials derivades de la misèria. La pobresa extrema també tindrà el seu aixopluc al barri amb les Cases de Caritat, de Misericòrdia, de Beneficència, etc. L'Olla del Pobre seria una de les institucions barcelonines del segle XIX que alimentava a les portes dels convents els desfavorits, els aturats, els vells, els marginats. Era el triomf de la caritat cristiana en lloc de la justícia social. El Raval (districte Vè) esdevé també una zona de mercat negre. Hi conviuen les famílies obreres amb la gent dels baixos fondos. La situació pintoresca originarà el nom de barri “Xino”. En el primer terç de segle es produirà una onada d’emigració del camp cap a la ciutat: catalans, aragonesos, valencians, murcians... Els quals treballaran en la construcció dels palaus de les exposicions de 1888 i de 1929, les línies del Metro i els edificis i carrers de l’Eixample. L’arquitecte Antoni Gaudí, que visqué en el número 22 del carrer de la Cadena, va construir un palau per la família Güell a Nou de la Rambla. El Raval visqué amb il·lusió els anys republicans i fou durament castigat durant la Guerra Civil per la pluja de bombes que assolà gran part del barri. El barri durant el franquisme El barri, després de la guerra, viurà una etapa gris i de pobresa generalitzada arreu per l’escassetat de productes. La zona del Raval va ser molt afectada pels bombardejos de la guerra, durant molt temps les cases enderrocades per les bombes quedaran a la vista de tothom, moltes d'elles fins els anys seixanta. El Pla Comarcal va posar en marxa novament la reforma del Raval. L’enderrocament de molts edificis en la zona baixa del barri va fer que l’Ajuntament franquista iniciés la construcció de la Avinguda Morato (Drassanes), els expropiats per les obres van ser traslladats al nou barri de la Mina. En la zona de l’Arc del Teatre i de l’Arc de Cirès (desaparegut) apareix el mercat negre i en pels carrers veïns s’estén una prostitució pobre. Els anys cinquanta i seixanta el barri viurà l’arribada de l’emigració espanyola (andalusos, gallecs, castellans, extremenys...) que treballaran a la indústria catalana. El Raval, districte cinquè o barri “Xino” acollirà tota aquesta emigració que s’allotja de rellogats en pisos en males condicions. Amb el boom econòmic dels anys seixanta moltes famílies s’establiran a altres barris de Barcelona o de l’àrea metropolitana. L’anomenat Barri Xino esdevingué un barri obrer on les famílies es coneixien i es relacionaven tant al carrer com en els bars familiars. La gent feia pinya en els equips de futbol, les corals i les agrupacions socials que organitzaven excursions. El barri era ple de cinemes de reestrena amb doble sessió i el NODO on els veïns acudien amb el sopar fins i tots hi havia el cinema Colón (Art del Teatre) que n’era anomenat Cine Potaje. Els veïns disposaven dels cinemes: Argentina, Cèntric, Padró, Rondes, Unió, Barcelona, Principal, Rambles, Mar... Desestructuració i construcció del nou Raval: Els anys setanta foren de lluites reivindicatives on l’associació de veïns va jugar un paper força important per intentar arreglar la situació desastrosa del barri. Es demanava l'atur de la García Morato i es reivindicaven zones verdes, equipaments socials i esponjament del barri. L’eufòria del canvi polític i les vicissituds de la transició, amb una de cal i una arena, se’n va endur per davant les promeses del primer ajuntament democràtic. I d’arreglar el barri respectant-lo, es va passar a l’estratègia de l’especulació... Per una altra banda el Raval, sobretot el carrer de l’Hospital, fou un dels llocs preferits on s’establiren locals com les llibreries llibertàries Cosa Nostra, El Negro o la Yasnaia Poliana, la botiga de discos del promotor musical Gay & Conpany i la pizzeria Rivolta. També es posà en marxa la Filmoteca a l’antic cine Padró. Els anys vuitanta i noranta el barri es va anar degradant física i moralment, per una banda la pobresa va fer acte de presència com mai derivat de la crisi econòmica (atur) i per l’altra de l’envelliment de la població. La marginació social va tenir el seu cau en el barri amb els problemes de la droga dura (heroïna i cocaïna) i això va ser un dels principals focus de la delinqüència. Les noves actuacions urbanístiques (PERI) es van centrar en l’expropiació dels habitatges afectats per l’antic pla de Baixeras, on s’ha construït la Rambla del Raval. El Raval avui en dia: El Raval en el segle XXI ha viscut un nou allau emigratori però aquesta vegada forani (magrebins, pakistanesos, subsaharians, sud-americans, europeus de l’est, filipins...) El Raval disposa de molts equipaments culturals però que són de la ciutat en general (Liceu, CCCB, MACBA, Facultat de Geografia, Biblioteca Catalunya, Filmoteca). Grans hotels com el Barceló, restaurants, bars de disseny, etc., tot plegat disposat per convertir-lo en un parc temàtic per consumició de l’oci i del turisme. El nou barri continua exempt de zones verdes, esportives, culturals i de lleure. Una zona tan cèntrica de Barcelona i tan propera al port genera tota mena d’intervencions immobiliaris, entre els quals s’ha donat darrerament el “mobbing” per fer fora a veïns sense recursos de casa seva per enderrocar i construir pisos amb el valor especulatiu del mercat actual. El Raval ha passat de ser la fàbrica de Barcelona, a ser tan sols una zona més de serveis i lleure de la ciutat. Una zona marcada per la marginalitat, la droga, la delinqüència i els narco pisos. (Ferran Aisa i Mei Vidal són autors del llibre El Raval, un espai al marge, (Base, 2007 i Portàtil, 2011)