30/4/13

Lo que nos rodea / poema Antonio Orihuela


(Lo que nos rodea de Manuel Marinel·lo)



LO QUE NOS RODEA

Antonio Orihuela

Mi padre solo recordaba el título de un libro:
Lo que nos rodea.

Yo había visto de niño restos de ese ejemplar.

Era uno de esos manuales de escuela secundaria
con una portada en la que se mezclaban exploradores,
porteadores negros,
chinos sonriendo junto a un león,
buques mercantes detrás de los que asomaba
un tren a punto de atropellar a los porteadores
y un avión de hélice perdido en un azul muy oscuro
que imitaba la galaxia,
un espacio estratosférico
más allá del cual lucía un enorme sol
combado por la derecha sobre el explorador del salakov
que apuntaba con su rifle a unos niños
que parecían alegres
y entraban en una ordenada escuela.

Lo que nos rodea.

Había sido el primer y último libro de mi padre.
Nunca lo terminó.
Se aburría
y en aquel entonces
era fácil dejar la escuela.

Recordaba sus imágenes
y cuando hablaba
se llenaba de loros que picaban maíz para los niños,
gitanos que saltaban sacos terreros,
galgos que comían zanahorias
y pollos que,
para sobrevivir,
se habían refugiado sin cabeza
ni plumas
en la nevera de la casa.

Mi madre releía constantemente la Biblia.
Mi padre flipaba con la resurrección de todos los muertos,
haciendo cábalas sobre la edad a la que quería resucitar él,
preguntándole
a mi madre
qué pasaría con las viudas
que hubieran vuelto a casarse,
con la gente que había donado sus órganos...

Lo que nos rodea,
pero a lo bestia.

También le leía mis libros de poemas.
Me decía que su pena era que, cuando me dieran el Nobel,
ella estaría muerta,
que el Nobel no deberían dárselo a la gente que se va a morir,
sino a los jóvenes,
para que lo disfrutaran,
de viejos
solo disfrutan del premio las queridas.

Mi padre
me recordaba que su abuela había conocido a Juan Ramón Jiménez
y que en el pueblo todos decían que estaba loco,
que hizo bien en marcharse,
porque aquí, si lo cogen cuando la guerra,
lo matan...
y fíjate ahora.

Y me fijaba yo,
todo más o menos igual
en este pueblo,
donde tampoco
pude quedarme.
 


Poema de Antonio Orihuela (de Voces del Extremo)
En: VV.AA. Negra Flama. Poesía antagonista en el estado español.
Edt. SOV de Jaén de la CNT-AIT
Selección de Juan Cruz López
Abril de 2013

26/4/13

Novel·la J. Enrique Martínez / El cuaderno perdido...

EL CUADERNO PERDIDO,
y posteriormente hallado, de Roberto Parodi
José Enrique Martínez Lapuente
Editorial: Carena (Barcelona, 2012)
Pàgines: 96
Preu: 16 euros

NOVELA:   
 

(El escriptor José Enrique Martínez)
UN QUADERN PERDUT A BARCELONA

      FERRAN AISA


José Enrique Martínez Lapuente (Monforte del Cid, Alacant, 1951), des de fa 30 anys treballa per la indústria editorial com corrector d’estil, traductor i redactor. Des de molt jove resideix a Barcelona. Ha participat també amb articles d’opinió, crítica literaria i
arts plàstiques a revistes i diaris espanyols. L’any 1983 va fundar i va dirigir la revista Garimau. Ha publicat els llibres: El cuaderno de Vigo y Perpetuo presente (poesia), Deseo y palabra  (assaig) i Un extraño viaje (novel·la). Ara les edicions Carena li acaba de publica la seva segona novel·la: El cuaderno perdido, y posteriormente hallado, de Roberto Parodi. La trama de la novel·la de José Enrique Martínez es troba en un  quadern de treball de pintor Roberto Parodi que desapareix una nit del temps de la transició a Barcelona. El quadern perdut amaga en el seu interior dibuixos, apunts i esboços del pintor Roberto Parodi que ha arribat a Barcelona l’any 1981 atret per la idea mítica de la ciutat llibertària. El novel·lista segueix les peripècies d’aquest quadern propietat d’un pintor real, Roberto Parodi (Mèxic, 1957), que va residí dos anys a Barcelona, dedicant-se a l’art i a col·laborar a la revista Garimau. Posteriorment va retornar a Mèxic i, actualment, és un artista cotitzat i present als més importants museus, com el Metropolitan de Nova York. 

La recerca del quadern portarà als protagonistes de la novel·la pels diversos ambients de la ciutat tant a la Rambla com a la Ribera o el Gòtic. Així apareixen espais coneguts d’aquella àpoca com el Bar
Amagatotis, el  Karma, el Portalón o el Bar Mundial. En plena busca del quadern es troben immersos en una manifestació del moviment Gay que és reprimida per la policia. La novel·la es passeja per aquella Barcelona de l’inici dels vuitanta on encara era possible l’aventura de la creació literària o artística en mig de la història que s’anava construint a cops d’esperança, però que aviat saltaria per els aire esmicolada en mil bocins. Aleshores arribaria el desencís. 

El narrador (protagonista de l’obra) acabarà per restablir
la pèrdua de l’objecte buscat, a canvi de pagar un preu insospitat. Al final ens deixa sols davant l’evocació d’una memòria: Barcelona. En paraules de l’autor: <<Una ciutat que mai s’acaba ni mor: Un misteri. A la busca de l’autor que millor sàpiga transmetre un secret.>>


Ferran Aisa-Pàmpols
(El Punt Avui, 1-2-2013)

22/4/13

Fill de portera / poema Ferran Aisa

DIA DE SANT JORDI, DE LA ROSA I DEL LLIBRE. EVOCO AMB AQUEST POEMA UN BOCÍ DE LA MEVA INFÀNCIA AL CARRER DE LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA.

 
(Ferran Aisa-Pàmpols al Col·legi Municipal Diputació)


BALADA DEL FILL DE LA PORTERA

FERRAN AISA

 

Jo era el fill de la portera del número 123 del carrer de la Diputació.
Nosaltres teníem l’habitatge a l’últim replà de l’escala
abans d’entrar al terrat on hi havia el sol i una tortuga.
Eren els anys cinquanta, aleshores la vida tenia al meu entendre 

el color groc d’aquelles fotografies velles, de vegades el gris marengo d’un temps incert i el blau marí dels capvespres.
Eren els colors de la infància?
Tal vegada no eren més que els colors d’un somni..., 

un somni que ara s’emmiralla en un espill que reflecteix el miratge d’un temps passat. 
És la imatge d’un somni trencat?
Jo no havia nascut a l’Eixample, sinó al districte cinquè, 

el popular barri Xino,
l’antic Raval de Barcelona.
Quan tenia dos anys i mig ens vam traslladar 

al carrer de la Diputació.
Els meus records anteriors del carrer de la Cadena són molt difosos,
només sé el que m’han explicat els pares o alguns veïns.
Sé que m’agradava pujar al terrat a mirar els coloms i els estels
que enlairaven els nois grans de l’escala. Mentre m’entretenia
mirant els núvols, i sentint el ding-dang de les campanes,
aprofitaven per donar-me de dinar, doncs era molt mal menjador.
Al carrer de la Diputació era un infant feliç? Tal vegada sí,

al costat del meu pare l'Eusebi i la meva mare la Pilar,
aleshores encara no havia nascut el meu germà Manel. 
Ara em ressonen al cap les campanes de la parròquia 
de Sant Josep Oriol o la xerrameca del lloro 
de la senyora Antonieta de la botiga de llaminadures:
-Lorito, porqué no vas a l’escuela?
-Porqué el maestro me pega con la correa, con la correa…

Jo era el fill de la portera del número 123 del carrer de la Diputació.
Aquí vaig començar anar a escola i ho vaig fer al Col·legi Municipal Diputació.
La senyoreta Maria ens llegia contes, recordo que un d’ells 

era El Patufet. I tots ens sabíem de memòria aquell fragment: -Patufet, on ets?
-A la panxa del bou que no neva ni plou.

Per Nadal fèiem el pessebre amb les figuretes que aportàvem 

els alumnes, jo hi vaig porta el caganer. Un dia va venir un retratista i ens va fer la típica foto escolar de l’època. Jo surto retratat 
tot seriós, ben pentinadet i amb un llibre a la mà.
A la butxaqueta de la bata a ratlles escolar sobresurt brodades

les lletres F.Ai.
Ni que fos un element subversiu de la famosa FAI. La mare sempre em feia bromes amb aquesta fotografia d’un prematur faista. 
Jo era el fill de la portera del número 123 del carrer de la Diputació.
Al carrer Diputació vaig descobrir les tradicions barcelonines 

dels jocs infantils i de les festes populars com Sant Joan. 
La foguera feta per els infants al mig del carrer era un element màgic per a la meva innocència infantil.
Una altra de les distraccions d’aquell temps era increpar 

als empleats municipals. Mentre regaven el carrer amb una mànega, tots els nanos corríem escridassant-los:
 -La xeringa curta, la xeringa curta... I ells aleshores enfocaven 

la mànega cap els xavals per veure si ens mullàvem.
Quan venia la Nenita, néta dels amos de la fàbrica de begudes carbòniques Vda. B. Claramunt i de l’edifici, 

on treballava el meu pare i la mare feia de portera, 
em cridava perquè pugés a jugar amb ella i mentre jugàvem
la minyona de la casa ens portava el berenar al jardí
on sentíem com els alumnes de l'escola Lope de Vega
del carrer Urgell cantaven la taula de multiplicar:  
-Dos per dos quatre...   
La Nenita en realitat es deia Rosa Maria. Un dia que érem 
a la porteria em discutia que allò també era de la seva iaia, 
jo que encara no entenia de propietats privades, mantenia 
que la seva iaia manava a dalt, però aquí era la casa dels meus pares. Emprenyada em va donar una empenta i vaig caure rodolant escales a baix, per sort la meva mare em va recollir abans 
que em trenques la crisma.
Jo era el fill de la portera del número 123 del carrer de la Diputació.
Quan el pare s’afaitava sempre cantava, se'n sabia les de Machín, 

Nat King Cole i no diguem les de San Pedro, Sepúlveda o Segarra. Però una de les cançons que més em van quedar al cap,
n’era una d’Andy Russell que deia:
-Soy un extraño para ti / que pasa sin decirte nada. / Soy un extraño para ti / soy alguien que va de pasada. /  Estas muy lejos de saber / que puedo realizar tu sueño. / Estas muy lejos de notar / el fuego que se esconde en mí. / En un momento nada más / que pudo transformar / la vida de los dos.

L'Eusebi si era Sant Jordi li regalava una rosa vermella a la Pilar, que ella posava en una gerra al damunt de la màquina de cosir 
que hi tenia a la porteria...

Ferran Aisa-Pàmpols

(Barcelona, abril de 2013)

20/4/13

CNT i Anarquisme català / Xavier Montanyà


 

 

 

 

 

 

L'anarquisme, fet diferencial català

 
XAVIER MONTANYÀ
 

'Aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya. En cas que Catalunya no restés sotmesa, com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols no intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. [...] És falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir, els interessos del capitalisme, a tot altre interès o ideologia. [...] En canvi, a nosaltres, els treballadors, com que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por.' Són paraules del Noi del Sucre, pronunciades a l'Ateneo de Madrid, el 1919.
La cita apareix en dos llibres, tot just editats, que acabo de llegir amb entusiasme: 'CNT. La força obrera de Catalunya', de Ferran Aisa (Editorial Base), i 'L'anarquisme, fet diferencial català', de Xavier Díez (Virus Editorial), del qual manllevo el títol per a aquest article. El primer és la crònica històrica de la confederació, del 1910 al 1939, amena i ben fonamentada, entre la gran historia i la petita: la dels barris, les famílies. Aisa rescata del silenci molts noms i fets de militants i activistes que, si no, restarien enterrats en l'oblit. Moltes accions del vell moviment anarco-sindicalista tenen avui, a Catalunya i al País Valencià o les Illes, un significat especial: reverberen situacions, actituds, formes de revolta i de protesta. Molt bona, per exemple, entre mil, la referència a un comentari de Joan Manent, batlle de Badalona i secretari de Joan Peiró. Als anys vint, quan els detenien, l'insult preferit dels policies espanyols era 'gossos catalans'. A la República, la policia de la Generalitat els titllava de 'murcians de la Torrassa' o 'xusma'.
És un treball impecable que recorda, per exemple, que els Fets de Maig del 37 van servir per a esclafar la revolució, però també per a imposar el poder de l'estat sobre una Catalunya que havia assolit un grau molt elevat d'independència.
'L'anarquisme, fet diferencial català', de Xavier Diez, se subtitula 'Influència i llegat de l'anarquisme en la història i la societat catalana contemporània'. És un assaig molt interessant que, tot resseguint el fil històric rebel dels catalans en el curs dels segles, trenca els tòpics de la historiografia dominant, conservadora o marxista, i subratlla la importància cabdal dels corrents llibertaris i anarco-sindicalistes a Catalunya i als Països Catalans. Dels remences i els segadors fins als nous moviments socials actuals, hi ha una pervivència del vell esperit de rebel·lia. No és pas casual que Catalunya fos la primera nació europea que reeixí a abolir legalment el feudalisme.
Segons Xavier Diez, una minoria poderosa, aliada amb l'estat espanyol, ha fet tots els possibles per esborrar de la història el món llibertari català. Però, 'malgrat aquest procés d'invisibilització, el pòsit es pot percebre en bona part de les pràctiques, creences i actituds de la societat catalana. [...] Renunciar a aquesta herència és presentar la dimissió com a poble'.
En definitiva, crec, l'anarquisme no reneix, perquè no s'havia mort. És una manera de viure. Poden desaparèixer les estructures, o transformar-se, més o menys lentament. Però les idees no es moren. Es mantenen latents. S'incorporen a l'esperit de cadascú. Es plasmen en l'acció individual i, de tant en tant, cristal·litzen en la col·lectiva. En certa manera, és allò que Luis Andrés Edo en deia 'l'opció de corrent, sense estructures'. En els temps actuals, quan les organitzacions tradicionals es revelen impotents o fraudulentes, l'acció popular practica, espontàniament, les velles formes d'acció assembleària, horitzontal, solidària, en xarxa. Els canvis positius van sempre de baix a dalt.
PS: La cita del Noi del Sucre també apareix al llibre 'Cop de CUP', de David Fernàndez i Julià de Jòdar. De fet, a la CUP conflueixen idees i actituds provinents del vell llegat llibertari català.
 
(Publicat a Vilaweb 19 d'abril de 2013
 

19/4/13

Liceu Escolar / foto presentació

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE FERRAN AISA "EL LICEU ESCOLAR DE LLEIDA, 1906-1937" (EDITORIAL FONOLL), A LA SALA PERENYA DE LA REGIDURIA DE CULTURA DE L'AJUNTAMENT DE LLEIDA


(L'autor al mig amb l'acalde de Lleida, regidords, exalumnes del Liceu Escolars i família de F. Godàs


Nuestro colegio lleva el nombre de LICEO, esto es, el de aquella brillante Escuela que fundara Aristóteles a orillas del Illiso. A orillas del Segre hemos levantado nuestra casa. Ni Lérida es Atenas, ni tenemos nosotros las alas del Maestro. Pero ¿será ello obstáculo para que, fortaleciéndonos en el símil que nos brinda el recuerdo, a orillas del río, laboremos siempre, siempre, con una firme, serena inextroncable devoción?

Frederic Godàs i Legido
(Boletín del Liceo Escolar, núm. 56, Lleida, maig de 1913) 


12/4/13

República espanyola / plaça Sant Jaume

PARLAMENT DE FERRAN AISA EFECTUAT A L'ACTE DE COMMEMORACIÓ DE LA SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA ORGANITZAT PEL CENTRE CÍVIC PER LA REPÚBLICA A LA PLAÇA DE SANT JAUME EL 14 D'ABRIL DE 2009.
(Coberta del llibre de Ferran Aisa, República, guerra i revolució L'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939)

Commemoració de la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931


Ferran Aisa
 


El 14 d’abril de 1931 Lluís Companys, alcalde provisional de Barcelona, proclamava des del balcó de l’Ajuntament la República Espanyola. I ho feia unes hores abans que ho fessin a Madrid i a altres ciutats espanyoles. La bandera republicana va substituir a la monàrquica que tingué, ràpidament, la companyia d’una catalana onejant al balcó de l’Ajuntament. Barcelona reivindicava, una vegada més, la República federal. Francesc Macià, poc després, proclamava la República Catalana dins de la Federació de pobles d’Iberia. De la mateixa manera que l’any 1868 durant la Gloriosa o el 1873 durant la Primera República, els anhels federals dels catalans van quedar fora de combat per la imposició de la idea centralista i unitarista d’Espanya.
La República federal descrita i somiada per  Pi i Margall, Almirall, Companys o Macià no va ésser possible, malgrat això la República va foragitar la monarquia i va establir la democràcia i la llibertat a tot l’Estat espanyol, concedint, com ja sabeu, l’autonomia a Catalunya. L’esperit que va enlairar-se a Catalunya i a Espanya durant la primavera republicana va afavorir sobretot la cultura i l’educació. Encara avui hem de posar els ulls en aquells homes i dones que van aconseguir nivells molts alts d’ètica i de dignitat.
L’aixecament militar feixista contra la República fou un cop molt greu a la llibertat. La victòria a Barcelona del poble contra els rebels va significar l’inici d’una revolució que va transformar encara més l’educació amb la creació del CENU (Consell d’Escola Nova Unificada) i l’aparició espontània de l’ocupació de les fàbriques, els tallers i els serveis públics per part dels treballadors que van autogestionar l’economia a través de les col•lectivitzacions.
La derrota republicana de fa setanta anys va significar la pèrdua de tota aquesta ètica i dignitat que es traduïa en la solidaritat i la fraternitat entre els diversos pobles d’Espanya. L’ocupació de Barcelona va significar un fort cop a la llibertat i als anhels emancipadors de la humanitat. El 26 de gener de 1939 eren ocupat la Generalitat, l’Ajuntament, la seu de les organitzacions polítiques i sindicals i les associacions culturals. El mateix dia 26 per la tarda soldats a les ordres de cap de Falange ocupaven l’Ateneu Enciclopèdic Popular al carrer de Carme i llançaven al mig del carrer llibres i mobles i feien una foguera, seguint els mètodes dels seus mestres nazis.... ,o al “ideòleg” del franquisme Millán Astray que havia cridat a Salamanca davant d’Unamuno: <<Viva la muerte. Muera la inteligència>>.
Fent memòria més propera qui no recorda com mort Franco els grups polítics en lloc de lluitar per la Tercera República van pactar amb el franquisme i van iniciar una transició que va servir per apuntalar definitivament la monarquia que, malgrat l’estat de les autonomies, continua essent centralista. Per acabar vull tenir un record per un vell lluitador que acaba de morir ahir, l’historiador llibertari Abel Paz, autor de Durruti el proletariado en armes, llibre traduït a més de deu llengües (entre elles el japònès i el turc), una important crònica de l’època de la República i de la guerra i de la revolució.
I finalment llegiré un fragment del poema “L’estel republicà” (del llibre Rambla del Raval), on evoco uns instants d’un infants, dels primers anys cinquanta o seixanta, des d’un terrat del Raval de Barcelona: <<La guerra semblava molt llunyana , / i la dura postguerra, desconeguda, / era dura i negra, malgart tot, des del terrat / un savi enlairava un estel amb una cua / llarga de color vermell, groc, lila. Què poques coses sabíem!>>
Salut i Llibertat!
 

Ferran Aisa-Pàmpols (14-4-2009)