FERRAN AISA
 |
| (Coberta llibre Ll. Alegret) |
Lluís Alegret (1934-2007) acaba de publicar pòstumament la biografia del militant anarquista Joan Garcia Oliver (Reus, 1902-Mèxic, 1980). El llibre Joan Garcia Oliver. Retrat d’un revolucionari anarcosindicalista, (Pòrtic, Barcelona, 2008) ha estat presentat a l’Ateneu Barcelonès el dia 27 de novembre en un acte d’homenatge al malaurat filòsof barceloní, en què han participat José Manuel Bermudo (filòsof), Arnau Cònsul (editor), Bernat Muniesa (historiador), Bernat Castany (coordinador de la secció d’Història de l’AB), Eduard Moreno (advocat) i Ferran Aisa (historiador).
 |
| (Homenatge a Ll. Alegret a l'Ateneu Barcelonès, d'esquerra a dreta: Bernudo, Muniesa, Moreno, Castanys, Aisa i Cònsul) |
L’assaig d’Alegret és una síntesi biogràfica realment important d’un dels personatges claus de l’Espanya de la Segona República i, sobretot, de la Revolució i la Guerra Civil. Garcia Oliver, d’ofici cambrer, va entrar molt jove a formar part de la Confederació Nacional del Treball i a participar en els moviments de lluita sindical. El reusenc, amb només quinze anys, es va traslladar a viure a Barcelona i va treballar de cambrer a diversos restaurants i fondes dels voltants de la Rambla. El jove s’hi sentia com peix a l’aigua en aquella gran ciutat de carisma popular i signe anàrquic, i acudia sovint als cafès on bullia la idea, als teatres on es representen obres socials o als cabarets on triomfava el music-hall. Garcia Oliver visqué a la Ciutat Comtal el seu aprenentatge sindical amb les dues grans vagues moviment obrer del segle XX, la General d’Agost del 1917 i la de la Canadenca del 1919. Garcia Oliver serà, gran lector de filosofia, un militant obrer autodidacte.
La biografia de Garcia Oliver és un treball que feia falta, doncs, fins ara s’havia parlat o escrit molt d’altres personatges anarcosindicalistes com Durruti, Peiró o Frederica Montseny, però no de Garcia Oliver, per tant l’aportació de Lluís Alegret a la bibliografia històrica de l’anarcosindicalisme català era un treball necessari i el resultat ha estat satisfactori. Ara els investigadors, els estudiosos o els curiosos tenen amb aquest estudi una eina imprescindible per conèixer el carisma d’aquest revolucionari.
Lluís Alegret aconsegueix amb una ploma àgil introduir-nos en el món fascinant del primer terç del segle vint on encara la utopia era a l’horitzó i hi havia homes com Garcia Oliver que lluitaven per fer-la realitat. La seva lectura és amena i, com filòsof aconsegueix fer de la narració un tractat filosòfic que ajuda encara més a entendre l’època, l’anarquisme i la figura rellevant del reusenc Garcia Oliver. Alegret acompanya el relat biogràfic amb la incorporació del pensament dels grans filòsofs universals com Plató, Kant, Rousseau, Nietzsche, Maquiavel, Hobbes, Marat, Mounier, Chomsky, etc., així com els clàssics grecs com Homer. Tot plegat ens ajuda a mostrar-nos aquella difícil però lluminosa època d’una generació que va estar a punt –en frase de Marx- d’assaltar els cels. El paral·lelisme de l’epopeia revolucionària amb l’epopeia de l’Odissea és realment sorprenent. La mitologia forma part també de l’imaginari del filòsof-historiador, però, si n’hi ha una obra en què l’autor d’aquest assaig és recolza és la monumental obra El eco de los pasos de Joan Garcia Oliver, memòries del militant llibertari que van ésser editades per Ruedo Ibérico dos anys abans de la seva mort, exhaurides des de fa molt temps, enguany n’han sortit dos edicions noves publicades, una per Planeta i per la FELLA, i l’altra per la Rosa de Foc i la CNT de Catalunya.
La reflexió forma part també de tota la trama narrativa que marca el tarannà filosòfic d’Alegret per apropar-nos l’èpica d’una història masses vilipendiada pels historiadors del poder o silenciada pels historiadors marxistes. Lluís Alegret que precisament provenia del pensament marxista, aconsegueix, des de l’objectivitat, fer un gran homenatge als anarcosindicalistes i a la classe obrera en general a través d’un dels seus homes més destacats com és el cas de Garcia Oliver. I l’autor no dubta a incloure una frase de l’Odissea per comparar l’èpica clàssica amb el triomf anarcosindicalista del 19 de juliol: “És així que, ni mort, has perdut la glòria i que sempre entre tots els humans el teu nom serà il·lustre, oh Aquil·les.”
Alegret ressegueix la vida Garcia Oliver des dels seus primers passos per Reus, la seva família, l’escola, la seva arribada a Barcelona amb quinze anys per treballar de cambrer en un moment de lluita sindical important com són els anys 1917 i 1919. La forja rebel d’un jove que aprèn i es forma en la lluita i en la misèria del poble. La seva afiliació a la CNT i el seu decantament cap a les idees llibertàries esdevenint un anarquista il·lustrat, un orador de paraula intel·ligent i concisa. Els terribles anys del pistolerisme, quan mataven pels carrers a Barcelona a homes com Layret, Boal o Seguí. La creació dels grups de defensa confederal. L’atemptat a Dato, responsable com president del Consell de Ministres, de la Llei de Fugues. La seva amistat amb Durruti, Ascaso, Jover, Aureli Fernández i amb tants altres militants en què formarà el grup Los Solidarios. L’exili, la presó, la conspiració, la lluita social, la gimnàstica revolucionària, l’aixecament militar, el triomf del 19 de juliol. Alegret recull les paraules de Garcia Oliver que, vençuts els militars, remarca qui havia guanyat al carrer la batalla contra el feixisme:
"Nosotros los que no somos nadie..."
Los “nadie” per altres anomenats la “xurma” havia derrotat als militars revoltats contra la República. A partir d’aleshores el poder havia canviat de mans i la revolució i la utopia anarquista era possible, però, l’Organització Confederal i la FAI van acceptar la proposta de Lluís Companys de col·laboració i l’únic que es va aconseguir crear fou el Comitè Central de les Milícies Antifeixistes. Garcia Oliver sobre aquesta reunió amb el president de la Generalitat afirmà que havien anat a veure’l com revolucionaris vencedors i, per l’estratègia maquiavèl·lica de Companys, sortien del Palau com revolucionaris vençuts. El comunisme llibertari només es va poder aplicar parcialment en alguns pobles d’Aragó o d’Andalusia, però, malgrat això, Catalunya i València visqueren sota un règim econòmic col·lectivista que va fer taula rasa del capitalisme. Les col·lectivitzacions en molts aspectes foren exemplars i la majoria de fàbriques al retorn de la burgesia catalana del seu daurat exili va trobar-les en millor condició de com les havien deixat. Lluís Alegret presenta la forta personalitat de Garcia Oliver amb les seves contradiccions i la seva polèmica, moltes vegades dins de la mateixa organització, com el cèlebre Ple Regional de 21 de juliol de 1936, quan va defensar-hi anar per el tot, és a dir implantar, quan es podia fer, el comunisme llibertari, i va trobar-se amb l’oposició de Frederica Montseny, Abad de Santillán, Marianet o el silenci del seu propi company, Durruti. Garcia Oliver, militant responsable, va acatar la decisió de la CNT i va integrar-se al Comitè de Milícies Antifeixistes.
El reusenc que se sent a més de llibertari català sobre aquells moments dirà:
“Desde que Catalunya perdió su independencia, jamás había tenido tanto poder como con el Comité de Milicias: Consejería de Defensa, ejército propio, industria de guerra propia, Administración de Justicia independientes.”
Una vegada dissolt el Comitè de Milícies la maquinaria de poder passarà íntegrament al Consell de la Generalitat de Catalunya i Garcia Oliver s’integrarà primer a la Secretaria de Defensa de la Generalitat i, poc després, serà cridat pel Comitè Nacional de la CNT per integrar-se al Govern central presidit pel socialista Largo Caballero. L’assaig biogràfic segueix el pas de Garcia Oliver pel Ministeri de Justícia i presenta les seves principals legislacions, així com l’esplèndid discurs d’inauguració de l’any judicial, diu el reusenc:
“Como muy bien dice aquel hombre que, desde Sevilla, diàriamente se preocupa de enjuiciar la vida de las personas que formamos el gobierno, efectivamenbte, el que hoy es ministro de justicia ha sido un antiguo presidiario (...) no hay hombre que menos se arrepienta de lo que fue su vida, una vida de preso, una vida de presidiario (...). Nunca estos carceleros mayores, los obispos, los generales, los millonarios, en fin, toda esa chusma que se ha levantado contra la España popular y proletaria, nunca fueron a presidio (...) La España del presidio vencerá a la España de los carceleros, como la Francia republicana del 93 venció a la Francia monárquica y carcelera. (...) No solamente hay guerra en España: hay también Revolución. Hay Revolución porque hay creación, y esta creació debe considerarse con la aportación de voluntad, de capacidad, de inteligencia y de responsabilidad de las propias masas...”
L’autor també s’endinsa en l’anàlisi dels Fets de Maig i com els va viure el Ministre Garcia Oliver, clamant pel fi de la lluita fratricida i demanant la unitat del proletariat:
“Y tengo que hablaros aquí, amigos, porque pesa sobre nosotros la bíblica maldición de Caín y Abel. (...) Cada uno de vosotros, por encima de todo, sois obreros, sois demócratas; cada uno de vosotros sabéis cuál es su adversario. (...) Yo os dije que el testamento de Durruti (...) gravado en el alma de todos nosotros (...) escrito con su sangre, con su vida y con su actuación, era ganar la guerra. Y esto, hermanos, es lo que tenemos que hacer: ganar la guerra. (...) Sí, después de decir esto, tengo que añadir: todos cuanto han muero hoy son mis hermanos, me inclino ante ellos y los beso.”
Els Fets de Maig significarà un retrocés del procés revolucioni, però també un procés irreversible en la quasi independència de Catalunya, doncs, si per una banda l’anarquisme perdia el pes que havia tingut des del 19 de juliol, per l’altra la Generalitat es quedava sense competències en Ordre Públic i Defensa i, poc a poc, perdria encara més autonomia que li era arrencada pel Govern de la República, sobretot amb la pujada al poder de Juan Negrín i la forta implantació del partit comunista a Espanya i del PSUC a Catalunya. Els Fets de Maig també serviren per posar en pràctica les manies de Stalin contra els poumistes i particularment contra Andreu Nin, seguint la política comunista el POUM era il·legalitzat i els seus militants i també altres de llibertaris foren perseguits, tancats a presó, jutjats i fins i tot assassinat. La pèrdua de la revolució fou també la pèrdua de la guerra, doncs, la falta d’entusiasme i d’unitat van acabar de minvar la moral proletària, la qual acompanyada de la major disciplina de l’Exèrcit franquista, ajudat per Hitlet i Mussolini, van aconseguir la victòria, però, molt abans ja era una realitat la desfeta republicana. Alegret introdueix el text d’Emmanuel Mounier: “Si la revolució adrecés una mirada desenganyada de vell sobre l’idealisme dels seus començaments, hauria fet la revolució.” I el llibre no acaba amb la guerra sinó que ressegueix els passos de Garcia Oliver per l’exili europeu i mexicà amb el seu tarannà i la seva personalitat en els debats i discussions que van acabar de matar l’organització a l’exili amb les inútils baralles i continues escissions. Lluís Alegret ens ha llegat un assaig important, una obra complementària de les memòries del propi Garcia Oliver, doncs, amb el filtre que imposa el malaurat autor veiem molt més clarament la força del personatge retratat. Lluís Alegret ha sabut perfilar tots els detalls principals dels moments històrics amb la cita oportuna que serveix de pauta per entendre l’època i perfilar al seu biografiat. L’assagista amb la seva síntesi aconsegueix il·luminar no solament el personatge central de la seva història, sinó també el seu temps i la seva generació marcada per la fe en la lluita que havia de concloure amb el somni utòpic o triomf de la revolució social.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 104, gener de 2009)
No hay comentarios:
Publicar un comentario