I
L’ASIL NAVAL
II
APRENENTATGE I FORMACIÓ
III
VOSALTRES NO SABEU QUE ÉS GUARDAR FUSTA AL MOLL
IV
LA DIVINA ACRÀCIA
V
ELS AMICS DE LA BARCELONETA
VI
L’AMOR I EL MAR
VII
EL POETA ENTUSIASTA
|
 |
|
J. Salvat-Papasseit pintat per Jaume Guardia |
I
L’ASIL
NAVAL
Joan
Salvat-Papasseit va néixer el 18 de maig de 1894 al carrer Comte d’Urgell, 93,
de Barcelona. Dos anys després naixia el seu germà Miquel. N’eren fills de Joan
Salvat Solans i d’Elvira Papasseit Orovitg, tots dos barcelonins del barri de
Sants però oriünds del camp de Tarragona. Família d’extradició humil, senzilla,
la mare gairebé analfabeta.
El
seu pare era fogoner dels vaixells de la Companyia Transatlàntica del potentat
Antonio López y López. Salvat-Papasseit, anys més tard, escrivia la seva
autografia:
“Vaig néixer el dia 16 de maig de 1894, pocs dies
després era batejat a la parròquia
de Santa Madrona, dins una tarda tempestuosa
d’aigua com una obstinació. Aquell dia, a Montjuïc posaven en capella uns condemnats a mort, la ciutat
arraulida i poruga no tenia respir.
En fer-me cristià el capellà va dir-los als que em duien: —Nat amb
aigua obstinada, morirà en foc, potser... Aquesta predicció,
mai no ha tingut tranquil·la a
la meva pobra mare.”
Quan
Salvat-Papasseit tenia set anys va quedar orfe, doncs el seu pare va morir
tràgicament a bord del Vapor Correu Montevideo en el trajecte entre Barcelona i
Cadis. Aleshores és quan va entrar a l’Asil Naval, primer ell i després el seu
germà Miquel. . Salvat-Papasseit va
ésser internat a la corbeta Tornado, vaixell de l’armada espanyola
de llarga història que havia començat la seva vida l’any 1866 patrullant per
les aigües de les Antilles a vela i a motor durant la primera guerra de Cuba.
Uns anys més tard va tenir una altra destinació més altruista, acollir els
orfes de la gent de mar sota el socors de la “Sociedad Española de Salvamento
de Náufragos”, que col·laborava amb l’Asilo Naval Español. L’emblema de l’Asil Naval era una creu
i àncora, que simbolitzaven la fe i l’esperança. La Tornado acollia, com ja he dit, els orfes de mar, al
principi la seva ubicació era al moll de la Barceloneta, un barri al que
estaria molt lligat el poeta. Els infants s’aixecaven a toc de diana a les sis
del matí com si fossin a una caserna amb règim mariner i militar. Durant la
jornada anaven a estudi, realitzaven serveis i feien pràctiques marineres.
També era obligatori l’assistència a la missa diària. La jornada s’acabava a
les nou del vespre quan sonava el toc de silenci. L’objectiu principal era preparar-los
per fer serveis en vaixells mercants, marina de guerra o per ingressar a
l’Escola Oficial de Nàutica. Els orfes podien accedir a les escoles d’aprenents
de mariners i de radiotelegrafistes. Els hostes de la Tornado eren ensinistrats
en l’ús dels senyals marítims amb banderoles, al coneixement de la rosa dels
vents i el llenguatge mariner. El programa pedagògic estava dividit en tres
cicles: pàrvuls, elemental i superior. A pàrvuls s’impartia les assignatures
d’instrucció moral, urbanitat, higiene, educació dels sentits, lectura,
escriptura, càlcul, exercici d’elocució, cultura física i cant. En el nivell
elemental s’hi afegia història, geografia, aritmètica, gramàtica i dibuix
lineal. I en el cicle superior es complementava amb l’ensenyament d’idiomes i
nocions de geometria. Cal remarcar que els orfes tenien com assignatura
obligatòria la gimnàstica, la qual cosa constata que van ésser les escoles
militars les primeres a aplicar els mètodes gimnàstics introduïts a la
pedagogia per Pestalozzi. L’ensenyament musical era una assignatura bàsica pels
orfes. Hi havia dues bandes, la de cornetes i la de música. A la primera
s’ensenyava els tocs reglamentaris dels serveis del vaixell, i a la segona
s’aprenien a tocar peces musicals de caire militar i religiós. La banda de musica de l’Asil Naval rebia almoines
per assistència a enterraments, pels embarcaments de tropes cap al Marroc, per la celebració del Corpus a la Barceloneta i per les
processons de la Casa de Caritat. Una
altra manera de recollir fons era una iniciativa de la societat barcelonina, a
través de la Junta de Dames i de Senyores, que organitzava sovint competicions
amb els clubs esportius de la ciutat, festes benèfiques i tómboles.
L’Asil Naval fou molt popular i conegut a tot Espanya,
la mostra d’aquesta “fama” fou la sarsuela de Chueca La Gran Vía,
que tothom se sabia i, fins i tot, a les escoles es cantava la masurca “Los
marineritos”:
Somos
los marineritos que venimos a Madrid
y
aunque somos jovencitos es cada uno un adalid.
Nuestros
padres nos legaron un cariño singular
a
esta tierra que adoraron y a la vida de la mar.
Hoy
en las regatas vamos a luchar
y
ni los más fuertes nos podrán ganar,
pues
de igual manera, viendo la ocasión,
combatir
sabremos por nuestra nación.
Por
el porte gentil, por el aire marcial,
se
distingue al que es del Asilo Naval.
Cuando
contemplo con alegría
las
verdes olas del ancho mar,
pensar
que al punto las surcaría
¡qué
gusto me dá!
Ya
nuestro barco, cual rauda gaviota,
¡Hip!
¡A bogar! ¡Hip! ¡A bogar!
¡Qué
hermosa es vida de la mar!
¡Hip!
¡A bogar! ¡Hip! ¡A bogar!
¡Qué
hermoso es navegar!
¡Hip!
¡A babor! ¡Hip! ¡A estribor!
Sigamos
nuestro rumbo sin temor.
¡Hip!
¡A babor! ¡Hip! ¡A estribor!
¡No
hay dicha superior!
¡Qué
hermoso es navegar! (...)
Salvat
no va passar dels estudis elementals a l’Asil doncs va ser reclamat per la seva
mare que per falta de recursos volia que el noi comencés a guanyar-se la vida
per ajudar a les despeses familiars.
II
APRENENTATGE I FORMACIÓ
Salvat-Papasseit al sortir de l’Asil Naval va entrar
per uns mesos a l’Escola Salesiana degut a la seva vocació religiosa de voler
ésser missioner. Ell ho recordaria més endavant: “Als dotze anys
jo era pur com no pot repetir-se: i el meu destí l’església. Als vint anys,
dolorit, cristià i socialista, jo veia Montjuïc talment com un afront que calia
passar.”
Entre els dotze i els vint anys són els anys
d’aprenentatge i de formació de Joan Salvat-Papasseit. Aquest anys seran vitals
per la construcció del seu tarannà humà, polític-social, cultural i moral.
Treballa de mosso d’adroguer, d’aprenent d’escultor al taller del carrer Aribau
i assisteix a la Llotja a les classes de Manuel Foxà. És l’època en què fa
amistat amb Joan Alavedra, que treballa a l’Enciclopèdia Espasa. Aviat el món
dels llibres i la lectura els unirà amb altres joves com Emili Eroles i Enric
Palau, tots dos fills de llibreters, la colla s’amplià amb Francesc Ricart.
Salvat-Papasseit i els seus amics s’aficionen a la lectura i freqüenten les
llibreries de vell del Portal de Santa Madrona i la llibreria d’Antoni Palau
Dulcet del carrer Sant Pau. Segons Alavedra, Salvat “tenia una febre de
lectures, una fúria de fer coses, un veritable
deliri per actuar. Jo feia, i li proposava grans plans d’estudi, però ell tenia
pressa.”
L’any 1911 la família Salvat deixa el pis del carrer
d’Urgell i es trasllada a viure al carrer Gignàs, un carrer estret de la ciutat
vella on no entra mai el sol. Aquest mateix any coneix a Josep Maria de Sucre
que l’introdueix a l’Ateneu Enciclopèdic Popular del carrer del Carme, 30.
Aquesta entitat cultural serà fonamental per la formació del jove Salvat.
Treballa a la secció de biblioteca on pot llegir tots els llibres del món i
assistir a tota mena de xerrades. Salvat-Papasseit devora les obres de Reclus,
Kropotkin, Nietszche, Ruskin, Volney, Ibsen, Maeterlinck, Carlyle, Tolstoi,
Zola, Hugo, Azorín, Costa, Unamuno, Whitman, Goethe, Pi i Margall,
Valle-Inclán, Baroja, Ramón y Cajal, Maragall, Ganivet, etc. I assisteix a les conferències
ofertes per Gabriel Alomar, Eugenio Noel, Diego Ruiz, Peius Gener, Jaume
Brossa, Eugeni D’Ors, Cristòfol Domènech, Felip Cortiella, José Nakens,
Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, etc. Salvat i els seus companys, seguint la
influència d’Eugenio Noel, que feia xerrades antitaurines, creen el Grup
Antiflamenquista pro Cultura i fan actes de propaganda davant la plaça de
braus. Entre els membres del grup hi ha Daniel Cardona que més endavant li
introduirà als ambients separatistes de la Joventut Nacionalista Catalana.
L’any 1912 coneix a través d’Emili Eroles a Carme Eleuterio Ferrer, una
pentinadora de la Barceloneta, amb la que formalitzarà un llarg compromís de
sis anys. L’any 1913 és elegit secretari de la Secció Literària de l’AEP i
participa amb Alavedra a un Curs de Filosofia de Jordi Rubió als Estudis
Universitaris Catalans. Salvat-Papasseit, amb la seva formació autodidacte, és
a punt d’iniciar la seva carrera literària, que la comença escrivint articles
redemptoristes l’any 1914. Però el primer pas que fa és adherir-se a la
Federació Catalana del PSOE on coincideix amb Andreu Nin que
coneix de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Salvat, sobre aquesta
etapa, escriu:
“Yo que dudaba entonces entre el colectivismo y el individualismo, ingresé por primera vez en un partido, afiliándome a la
Juventud Socialista Barcelonesa. Con mi decisión esperaba significar tanto como
una profesión de fe, una estridencia, si cabe, contra la estúpida guerra civil desencadenada en
Europa.”
III
VOSALTRES NO SABEU QUE ÉS GUARDAR FUSTA AL MOLL
Joan Salvat-Papasseit es transmuta en el seu alter ego
“Gorkiano” en honor al seu mestre Màxim Gorki. Els seus articles els firmarà
amb aquest pseudònim a La Justícia Social (portaveu de la F.C.
del PSOE) i a altres publicacions revolucionàries. Europa és en flames en mig
d’una tràgica guerra mundial Salvat reflexiona sobre la potent Alemanya
socialista que s’ha vist arrossegada per els defensors de la raça i la pàtria
germànica a una guerra que assolarà Europa durant quatre anys. El periodista
proletari, tocat per un alè romàntic i influït pel seu ideal costista,
escriu articles regeneracionistes, crítica certa joventut espanyola y parla de
la necessitat de que l’educació arribi al poble: “He de hablaros mucho de la
Escuela, que la necesitáis como un maná bendito que aún desconocéis.”
Salvat viu aquests anys en una mena de bohèmia
revolucionària romàntica que té el seu cau en el Bar del Centro a la Rambla del
Mig. Paral·lelament a les seves col·laboracions a La Justicia Social s’immergeix
a la redacció de Los Miserables, una publicació radicalment
llibertària que dirigeixen els aragonesos Fernando Pintado i Ángel Samblancat,
amb els quals i amb Plató Peig, Lluís Capdevila, Mateo Santos i altres
periodistes realitzen tertúlies inacabables. El bar també és freqüentat per
líders de la CNT com Àngel Pestaña i Salvador Seguí, però també hi ha
aprenentes de toreros, jugadors de cartes, crupiers, espies i cabareteres que
actuen al cabaret soterrani anomenat “Au fons du mer”, com la Mary i la Margot.
Escriure és un ofici perillós..., sobretot quan la llibertat d’expressió brilla
per la seva absència. Els periodistes proletaris sovint són processats i
tancats a la presó. Salvat
era un noi sense ofici ni benefici, llegia i escrivia sense parar, com guiat per una febre desconeguda i no
menjava gaire. Un dels seus articles a Los Miserables li
valgué un procés: “Processat i portat
al banc dels acusats per una causa noble he estat condemnat per un jurat d’indoctes
i un tribunal de vells.” L’article
en qüestió era “Un pueblo, Portugal”. La condemna fou de dos mesos i un dia de presó. Però es resolgué
amb una condemna condicional.
L’any 1916 Salvat-Papasseit vol ésser el glossador
socialista català i, emulant a D’Ors que escriu el seu “Glosari” a La
Veu de Catalunya, inicia les “Glosas Socialistas” al periòdic Sabadell
Federal. Joan
Salvat-Papasseit viu intensament aquells anys de bohèmia i socialisme, però, no
té ni diners ni feina, i per tant ha de malviure de l’ajuda de la seva pobra
mare que es dedica a fer feines. La seva promesa també l’ajuda enmig d’aquesta
crisi vital, la Carmeta ha deixat de fer de pentinadora i ha entrat a treballar
en el taller de confecció d’una modista del districte cinquè. La parella es
baralla sovint però viuen en constants reconciliacions, aleshores passegen pel
moll o pugen a peu a la muntanya de Montjuïc. Finalment troba feina de vigilant
al Moll de la Fusta de Barcelona. Poc després el Salvat poeta descriure aquest període
de la seva vida en el poema “Nocturn per a acordió”
Heu’s aquí: jo he guardat fusta
al moll.
(Vosaltres
no sabeu
què
és
guardar
fusta al moll:
però
jo he vist la pluja
a
barrals
sobre
els bots,
i
dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;
sota
els flandes
i
els melis,
sota
els cedres sagrats.
Quan els mossos d’esquadra
espiaven la nit
i la volta del cel era una
foradada
sense
llums als vagons:
i
he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.
Vosaltres no sabeu
què
és
guardar
fusta al moll:
però
totes les mans de tots els trinxeraires
com
una farandola
feien
un jurament al redós del meu foc.
I
era com un miracle
que
estirava les mans que eren balbes.
I en la boira es perdia el
trepig.
Vosaltres no sabeu
què
és
guardar
fusta al moll.
Ni
sabeu l’oració dels fanals dels vaixells
—que
són de tants colors
com
la mar sota el sol:
que
no li calen veles.
IV
LA DIVINA ACRÀCIA
Salvat comença a escriure en català i ho fa publicant
a Sabadell Federal. Des d’aleshores deixa d’ésser Gorkiano i esdevé
ell mateix, és a dir, Joan Salvat-Papasseit (amb el guionet entre els cognoms).
Els seus primers articles en català són una sèrie que porta per “La
Nacionalitat i el Socialisme”, el primer d’ells surt l’1 de juliol de 1916. El
Salvat internacionalista critica les idees nacionalistes: “Lo
del Nacionalisme és com la religió, deia jo fa pocs dies a un jove biskaitarra. Si cerquéssim vint homes de
sectes oposades —i no fora difícil de trobar-los—, cap d’ells sabria dir-nos la
veritat de Déu. I no obstant, són fanàtics d’allò que s’imaginen, i embruteixen
els pobles per a conquerir Estat a la creença llur.” Per Salvat el problema
principal de la humanirtat és el productor i sap que només és posible la
redempció: “Si una Nació és formada per
homes llibertaris no existeix força al món per a dominar-la.” Salvat, en aquest treball de cinc articles,
analitzà el cas de Catalunya i del País Basc com a nacions petites dins
d’Espanya, i dels sentiments que
formen les pàtries, també fa una comparació dels qui fan bandera des del camp socialista o des del camp
catòlic: “Els qui posen la pàtria damunt la Humanitat, els qui posen a un déu damunt dels homes, mai seran
socialistes. Més alt que les
banderes i els altars, cobertores de crims i de pillatges, estan els que treballen i no poden menjar.”
Salvat considera
criminal el capitalisme, perquè no fa cap gest per evitar que els pobles es
matin i es convulsionin, i en canvi posa el crit d’alerta contra els proletaris
que reivindiquen qualsevol millora: “Oh, la pàtria! La pàtria heu
dit?... La pàtria és sols dels rics, com escrigué l’Hervé abans de
la guerra.” També crítica l’Estat com una organització
composta de castes que controlen la vida dels pobles i reivindica
l’organització del proletariat: “El dia que els obrers de tot el món pensin més
en llurs penes que en complir el desig del Capital, ja no existiran pobles: hi
haurà el Poble. El Poble, entengui’s bé, sense fronteres; perquè els amos no en
tenen, i això que s’hi engreixen com a porcs en el país que viuen. (...)
Desconec el concepte de l’etimologia de la paraula “pàtria”, però no desconec
que en la realitat vol dir límit de tot, fins de la dignitat dels homes
lliures. Cada nacionalista pensa fer de son poble un poble-Robinson...”
L'any
1917 aconsegueix entrar a treballar a les Galeries Laietanes de la Gran Via,
finalment té un treball que considera digne, doncs aviat li encarregaran la
direcció de la llibreria, que ell i el seu germà Miquel convertiran en la
Llibreria Nacional Catalana.
Allà
coneixerà el món de la cultura, de les arts i de les lletres catalanes:
Francesc Pujols, Josep Pla, Manolo Huguet, Xavier Nogués, J.V. Foix, Carles
Riba, Sagarra, López Picó, etc. La flor i nata del noucentisme català exposa,
fa tertúlia o passa per les Galeries Laietanes. Salvat per aquesta època ha
anat deixant el socialisme i manifestant-se llibertari. És el moment que
edita Un enemic del Poble inspirat en l’obra homònima de
l’escriptor suec Henrik Ibsen. Salvat fa els seus primers passos cap a
l’avantguarda i fent amistat amb artistes com Joaquín Torres-García i Rafael
Barradas i, naturalment, ampliant les seves influències amb autors com
Marinetti, Reverdy, Apollinaire, Huidrobo, Albert-Birot o Tristan Tzara.
A Un enemic del poble publica aforismes, manifestos i versos.
El novembre de 1917 ja ha aparegut el poeta Joan Salvat-Papasseit que es
declara partidari de la Divina Acràcia:
“Jo no vull allistar-me sota de cap bandera.
Són el ver distintiu de les gran opressions. Àdhuc el Socialisme n’és una nova
forma d’opressió, perquè és un estat nou seguidor de l’Estat. Seré ara el glossador
de la divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no
senten desig d’una Era millor,”
V
ELS
AMICS DE LA BARCELONETA
Salvat-Papasseit l’any 1918 coneix Tomàs Garcés, un
xicot set anys més jove que ell, amb el qual, ben aviat, segellarà una bona
amistat. Garcés no solament serà amic de Salvat sinó també el seu primer
biògraf. Salvat, aleshores, vivia al carrer del Carme, 108, però solia passar
més temps a la Barceloneta que al seu propi barri. Quan plegava de la feina, a
peu o amb tramvia, baixava gairebé a diari fins al barri mariner En aquella
època encara abundaven els pescadors que omplien les tavernes, també era
freqüent trobar-ne els obrers de la Maquinista, els de la Vulcano o els dels
astillers.
Els obrers, amb les brusses blaves i les gorres de
visera, posaven una nota acolorida a l’ambient dels bars. La riquesa de la
Barceloneta es pressentia a l’aire: els venedors ambulants de peix i musclos,
l’olor dels fregits de les tavernes, el color blau del cel, la roba estesa
enmig del carrer, la gent asseguda al llindar de les escales, les dones amb
davantal cap el mercat, els infants fent bullanga per les cantonades, la vida
bategant a cada Quart de casa, els vaixells amb veles de zèfir, els estibadors,
la Mediterrània a les portes de casa... Tot un món popular que Salvat-Papasseit
va xuclar amb el seu esperit curiós per convertir-lo en poesia. Salvat acudia a
festejar amb la Carmeta, filla del barri, veïna del carrer Giné i Partagàs, ja
eren molts anys de festeig, ara ja estaven preparant el casament que ho farien
el 7 de juliol de 1918 a la parròquia de Sant Miquel de la Barceloneta. El punt
de trobada dels joves amics de Salvat era la sastreria d’Antoni Miquel, allà es
reunia amb el fill del sastre, Salvador Miquel, Emili Eroles, Josep Jordà,
Emili Ferrer, Tomàs Garcés... Tots ells fills del barri... La sastreria no
solament és lloc de trobades i de tertúlies, sinó que s’hi organitza el Centre
Excursionista Barcelonetí. Salvat participa en una de les excursions del Centre
a Sant Llorenç del Munt, és abans de caure malalt, després tornarà a aquesta
muntanya a fer cura de salut. Salvat també participa alhora en actes de la
Joventut Catalanista de la Barceloneta, sobretot seguint els seu amic Daniel
Cardona. A la sastreria de la família Miquel, al carrer Maquinista, 10, els
joves lletraferits del barri crearan dues revistes: Psiquis i Mar
Vella. La primera dirigida per Llorenç Vidal, i n’eren col·laboradors Emili
Ferrer, Josep Rovira, Joaquim Figuerola, Tomàs Garcés, J. F. Lafarga, Salvador
Miquel-Laporta “Salmi-la”, Miquel Salvat-Papasseit, Josep Jordà i Duran,
Francesca Almera i Joan Salvat-Papasseit. Psiquis va
publicar la traducció al català del poema de Vicente Huidrobo, “L’aranya-roja”.
De la Mar Vella van sortir quatre números entre febrer i març
de 1918. Salvat-Papasseit hi va publicar el poema “Bodegom” i dues ressenyes
d’exposicions: “Rafael Barradas, pintor vibracionista” i “Rafael Sala”.
Salvat que ha patit la terrible grip d’aquell any, per
la primavera, ha de fer repòs al Sanatori de Sant Llorenç del Munt. Aquesta
serà la tònica de la resta de la se vida, una malaltia que arrossegarà durant
la resta de la seva joventut. Joan Salvat-Papasseit una vegada casat amb la
Carme Eleuterio s’instal·larà al barri al carrer Ginés i Partagàs, 11. Per
aquell temps hi publicava un altre revista d’avantguarda Arc
Voltaic on debutava com il·lustrador un jove pintor català, Joan
Miró. Salvat-Papasseit encara editarà una altre publicació Proa (1922).
VI
L’AMOR I EL MAR
Tomàs Garcés passava sovint a cercar-lo, a l’hora de plegar a la
llibreria, i a peu per la Rambla baixaven cap al moll: “El
port: quin espectacle i quin estímul! Com desfermava la nostra imaginació! Els colors i les olors del port,
no els he oblidat encara. Les estibes de fusta que descarregaven els vaixells de Noruega; les piles enormes de
garrofa, amb la seva mel aspra, que venien de Grècia, en velers; les ombres del
moll del carbó, les grues i les càbries, les entrades i sortides dels vapors
en aquell virolat escenari on
començaven per a nosaltres tots els camins del món, ens deien cada dia a crits, i el
martelleig dels calafats s’hi afegia, la seva invitació al viatge. Un viatge
que fèiem només en somni i que ens submergia en una atmosfera poètica abans
d’entrar als carrers del barri, per
asseure’ns, cadascú a la seva taula, a l’hora de dinar.”
Salvat inspirat per el port, el mar, la Carmeta i les
noies rialleres esdevé poeta, però ell no vol ésser un poeta qualsevol, sinó un
poeta d’avantguarda. Malgrat això la seva obra és plena de cants a l’amor i a
el mar. Les gavines, els vaixells, els pirates, la vida quotidiana a la
Barceloneta, les grues... i sempre la seva imaginació amorosa, eròtica: “Quina
grua el meu estel / quin estel la meva grua / de tant com brilla en el cel /
sembla una donzella nua.”
L’1 de maig de 1919 neix la seva filla Salomé, aquell
mateix any publica Poemes en ondes hertzianes amb el segell de
la Mar Vella, que dirigeix el seu amic Tomàs Garcés. Quan surt
aquest llibre Salvat ja té el darrere una obra i un camí important, Salvat així
ho explica: “Un llibre en espanyol, “Humo
de Fábrica”, Un enemic del Poble”, són les darreres flames. –Encara no he escrit mai
sense mullar la ploma al cor, esbatanat. (..) Amo l’art i els artistes i les obres inútils
dels artistes. Aspiro a una obra inútil que
es doni de consol als homes rics, sense
la democràcia que confon l ’home ric amb l’home de diner, l’artista amb el
cavall. Mai no he tingut fortuna
i mai no la tindré però la joia és meva, perquè
la sé sentir, professió de Poeta que sóc. Segons la predicció la
mort em prendrà amb foc, perquè un foc interior em consum. Em planyo que la
glòria no sigui una donzella que hom pugui estrènyer
als braços.”
Salvat-Papasseit
ja no sols escriu a les seves pròpies publicacions sinó que col·labora sovint a
la premsa catalana: L’Instant, Vell i Nou, La Revista, La Sardana, El Dia de
Terrassa i, entre altres, La Publicitat. En aquest diari escriurà diversos
articles amb el pseudònim de La Ploma d’Aristarc. Són els anys en què presenta
els seus punyents manifestos: “Concepte del Poeta”, “Missió per a Catalunya”,
“Contra els poetes en minúscula. Primer Manifest Futurista Català.
La
publicació Un enemic del Poble sortirà per
darrera vegada el mes de maig de 1919.
Salvat tracta de fer arribar el seu pensament lliure a la joventut, amb
la intenció que cadascú sigui almenys... “una cuca de llum”; i els hi diu que “Només són Poetes aquells qui
canten en la lluita i blasmen en llurs cançons”; i el poeta rebel els exhorta
que siguin valents: “Aquell qui de vosaltres, i per la llibertat, no hagi
posat qualque vegada sa vida en perill, aquell no és jove; aquell qui per la
Vida no s’apresti a morir, aquell tampoc no és jove.— Ni ésser lliure ni viure,
no és donat a tothom.” A “Missió per Catalunya”, després de citar Maragall,
quan diu que en cada català hi ha un anarquista, Salvat matisa: «...però
aquest anarquista ha volgut fer un son que potser dura massa. (...)
Catalunya és un nom i és una amada. Ai
d’Ella si demà, en haver-la fet lliure, tornava contra nos!” Finalment al
Primer Manifest Futurista Català, Salvat
“Jo us invito poetes, a que sigueu futurs és a dir,
immortals, a que canteu com el dia d’avui, que no mediu els versos ni els
conteu amb els dits, ni
els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou, el
demà és més bell sempre que el passat i
si voleu rimar, podeu rimar però sigueu Poetes, Poetes en majúscula, altius,
valents, heroics i sobretot sincers.”
VII
EL POETA ENTUSIASTA
Joan Salvat-Papasseit va ésser un poeta urbà, civil,
mediterrani, costumista, romàntic, eròtic, amorós, avantguardista, però sobre
va ésser un poeta entusiasta perquè també era un home entusiasta. Una persona
que va passar gairebé sis anys malalt de tuberculosi i alhora seguia lluitant,
cantant i blasmant al mig de la batalla de la vida.
L’any 1920 viatja a París a comprar llibres
d’avantguarda i artístics per la Llibreria de les Galeries Laietanes i posar en
marxa l’editorial de la Llibreria Nacional Catalana. Els germans Salvat
publiquen llibre de Josep M. de Sucre, Josep M López-Picó, Tomàs Garcés, J.M.
Junoy, J. Torres-García, Xavier Nogués, Francesc Pujols i, entre altres autors,
Salvat-Papasseit.
El poeta compagina la seva vida laboral a les Galeries
Laietanes amb les estades a sanatoris als qual hi va amb l’ajuda d’amics com
Daniel Cardona i de filantrops com Emili Badiella o Lluís Plandiura: Sant Just
D’Esvern, Torre Bonica (Sant Llorens del Munt), Can Robert Matadapera,
Cercedilla (Guadarrama). Visita El Pardo, El Escorial i Madrid on acudeix al
Museu del Prado i a la redacció de la revista Gecia. Són els anys en què entra
en contacte amb els poetes ultraistes espanyols com Guillermo de Torre, Vando
del Villar i altres, i comença a col·laborar a les revistes d’avantguarda com
Ultra, Grecia, Cosmópolis, Tableros... Aquí hi trobem els seus poemes
d’avantguarda en castellà i també alguns en català com “Sense el ressò del
dring”:
Sense el ressò del
dring i el brill de l’or malvat
voldria
anar pel món
com
el món no en té cura:
que
trobés pel camí la noia jove i bruna
i
la pogués besar
-l’altre
després de l’una-
abans
una tonada i després un bell cant
que
en arribar al lloc on m’abrusés la set
trobés
el càntir fresc
i
amb el càntir l’abraç de la més joguinera
i
que en pujar triscant per la nova dressera
encara
em fes adéu:
jo
li llensaria un llessamí per festa
per
si no ens vèiem més
-que
encara que besés a un altre caminant,
pogués
jo anar pel món
sense
el ressò del dring i el brill malvat de l’or.
Sense aturar-se en el seu camí poètic Salvat va
publicant un llibre rere l’altre:
“L’Irradiador del Port i les Gavines” (1921), “Les
Conspiracions” (1922), “La Gesta dels Estels” (1923). Poemes d’amor, poemes de
lluita, poemes d’avantguarda.
El gener de 1922 havia nascut la seva filla Núria, per
les dues nenes Salvat escriurà el llibre de contes “Els nens de la meva
escala”, que sortia editat pòstumament el 1926. L’any 1922 la família Salvat
van a viure a Horta, al carrer Pujolet, 23.
Però el poeta entusiasta continua la seva peregrinació
per els sanatoris de la Catalunya Nord (als Pirineus francesos): Les Escaldes,
Vernet, Banys d’Arles… Des del Sanatori escriu cartes i postals a la dona i a
les filles (aquestes darreres seran recollides anys més tard en una bella i
emotiva edició). En la seva estada al sanatori escriu els versos “El Poema de
la rosa als llavis” (1923). Si a Les Conspiracions el mou
l’amor per Catalunya, en els següents reculls els protagonistes són l’amor:
romàntic, platònic i carnal. A la senyoreta Marie-Louise Bouche, que coneix al
sanatori, li dedica el poema “Prometença”, un cant d’amor i de
lluita, a l’amada i a la seva terra:
escolta amada
meva:
si
jo anava a una guerra
portaria
l’espasa com els guerrers d’abans
duien
l’arc de sagetes
lluitaria
qui sap quina ampla bandera
-però
millor que fos la de la meva terra:
quatre
barres de sang
l’or
del cor que voleia
muntaria
un cavall de crinera lluenta
i
el meu nom s’alçaria
més
alt que la congesta
el
meu casc
com
l’estel
prendria
les ciutats
i
llurs noies vindrien a rebre’m
no
sabria tornar
si
tornar no podia amb l’espasa florida.
Salvat-Papasseit,
novament a través de Daniel Cardona, publica versos de signe radical
revolucionari amb un rerefons catalanista a la publicació Estat Català, que
dirigeix Francesc Macià. Poemes que no inclourà en cap dels seus darrers
llibres. A primers de 1924 mor la seva filleta Núria i el 7 d’agost de 1924 mor
Salvat-Papasseit a casa seva, al carrer Argenteria, 64, queden pendent d’edició
el recull poètic Óssa Menor (Fi dels Poemes d’Avantguarda) que serà editat
pòstumament el 1925.
La figura de Salvat-Papasseit al segle XXI continua
essent apassionant, els seus versos i els seus pensaments són de rabiosa
actualitat en un món cada vegada més uniformitat i un individu que pateix les
causes d’una globalització que l’anorrea. La seva crítica social, el seu anhel
de justícia i el seu sentit de la llibertat són completament actuals, sí, tal
com blasmava: “Som de la
llibertat i per la llibertat: de
suara i per sempre. Allí on clami un esclau, allí nosaltres” Joan Salvat-Papasseit, que volia llançar al vent mil
sagetes per proclamar la llibertat, va voler des de la seva Barcelona sortí a
fer un llarg viatge èpic:
Viatjat
terres
no
quedar-se en cap,
amar
en totes una noia verge;
creure
en la guerra perquè és bo el combat,
cada
ferida la sang d’un poema.
Quan
Déu ens cridi poder contestar:
-tant
estimava que es vessava el veire.
FERRAN AISA-PÀMPOLS
(Barcelona, juny de 2016)
No hay comentarios:
Publicar un comentario