Avantguarda, anarquia i revolta

 

 

 

 

ELS JULIOLS DE LA UB 2023

ANARQUISTES CONTRA LA REPÚBLICA. L’AIXECAMENT LLIBERTARI DE 1933. Coordinat per Manuel Delgado Catedràtic del Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona.

Institut de Formació Permanent-IL3. Universitat de Barcelona

12 de juliol

 

Ferran Aisa (Historiador i expresident del CDHS-Ateneu Enciclopèdic Popular)

“Avantguarda, anarquia i revolta”

 

AVANTGUARDA. ANARQUIA. REVOLTA

 

Ferran Aisa

 

Les avantguardes van ser alguna cosa més que tendències artístiques o escoles literàries innovadores. Le avantguardes eren la primera fila d’una moderna concepció “bèl·lica” en sentit figurat, que lluitava contra l’academicisme, les normes establertes i la moral imperant. Aquesta avançada era una força de combat de primera línia a través de l’art, la literatura, la vida i la revolució. Les idees associatives, culturals, instructives  i socials van significar un pas important en els esforços reivindicatius encaminats a reorganitzar una nova societat. Les avantguardes, el surrealisme i la cultura popular van estar al davant de les posicions revolucionàries que creien possible fer real l’emancipació humana. El moviment d’avantguarda apareix històricament com el fruit madur de l’esperit insurreccional dels artistes revolucionaris. El món de les avantguardes seguia els paràmetres teòrics de Marx i Bakunin amb la idea de canviar la vida i transformar la societat. La filosofia de Marx proposa el principi de l’ordre i de la creació, Bakunin, es partidari del caos i la rebel·lió. André Reszler, a L’estètica anarquista, diu: “Per a Marx els déus son la passió eterna sense desordre, per Bakunin, el gran exiliat, son la passió eterna en el gran desordre.” Les idees anarquistes de llibertat promogudes per Bakunin i Kropotkin van ser-hi present en els moviments d’avantguarda. L’avantguarda era la pura lògica de la revolució col·lectiva que transformaria el món i canviaria la vida amb una mena de simbiosi entre Marx, Bakunin i Rimbaud.

Les avantguardes, el surrealisme, les utopies, la cultura revolucionària i la història crítica van fer tot el possible per posar en evidència el caos del món i quina era la manera de redreçar-lo. Albert Camus en el seu anàlisi del surrealisme i la revolució, afirma: “El superrealisme, justament, el terme d’aquest gran moviment de rebel·lió no és significatiu sinó perquè ha tractat de continuar a l’únic Rimbaud que mereix tendresa.

Prenent la lluita de la carta sobre el vident i del mètode que ella suposa la regla d’una ascesis rebel, il·lustra la lluita entre la voluntat de ser i el desig d’esclavitud, el no i el sí, que hem tornat a trobar em tots els estadis de la rebel·lió. Per totes aquestes raons, més bé per no repetir els comentaris incessants que giren a l’entorn de l’obra de Rimbaud, sembla preferible tornar-lo a trobar i seguir-lo en els seus hereus.

Rebel·lió absoluta, insubordinació total, sabotatge en regla, humor i culte a l’absurd, el superrealisme, en la seva primera intervenció, es defineix como el procés de tot, que retorna constantment. El rebuig de totes les determinacions, és clar, precís, provocador. -Som especialistes en la Revolució-. El superrealisme que, segons Aragon, és una màquina de fer trontollar l’esperit, es va forjar primerament en el moviment dada, els quals origen romàntic i dandisme son cultivats, doncs per hom mateix. (...) Aquest nihilistes de saló corrien, evidentment el perill de proveir-se com criats de les ortodòxies més estrictes. Però hi ha en el superrealisme alguna cosa més que aquest no-conformisme d’aparell: l’herència de Rimbaud, precisament, que Breton resumeix així: -¿Haurem d’abandonar tota esperança?”   

Alguns dels artistes que havien fugit de la guerra europea de 1914 trobaren refugi a Suïssa sobretot a Zuric, procedien de París i d’altres poblacions europees. Destacaven Tristan Tzara, Hans Arp, Hugo Ball, Francesco Cangiullo, Sophie Treuber, entre altres. Aquest artistes d’avantguarda van crear la revista Cabaret Voltaire on hi van col·laborar, a més dels anteriorment citats, Apollinaire, Cendras, Jacob van Hoddis, Kandisky, Marinetti, Modiglianni, Picasso... L’escriptor francès Marcel Sembat, en plena guerra europea escriu: “Maldiguem l’Imperi alemany, però no maldiguem la raça germànica que ha donat al món Kant a la filosofia, Goethe a la poesia, Wagner a la música, triada lluminosa que hi ha suficient per glorificar un poble.”

Hugo Ball i la seva companya Emmy Hennyngs van obrir un cafè a Zuric batejat amb el nom de la revista “Café Voltaire”. En el cafè hi havia un piano i un petit escenari on els poetes dadaistes recitaven i feien els seus perfomances. Allà ressona la poesia pròpia dels poetes de la casa, els avantguardistes (Apollinaire, Rerverdy, Jacob, Salmon) i els ja clàssics Rimbaud, Lautréamont, Baudelaire, Jarry... Per la mateixa època i en el mateix carrer del Cabaret Voltaire hi vivia un rus exiliat anomenat Vladimir Ilych Ulianov amb la seva esposa Kroupskaia. El rus serà conegut molt aviat al món sencer pel seu nom de guerra “Lenin” amb el que firma els seus articles a la revista clandestina Iskra (Espurna) i al periòdic Pravda (La Veritat). Lenin des del seu exili suís dirigeix el partit bolxevic, però també visita les tavernes que hi ha al voltant del seu domicili com la Taverna Merei on el rus sol anar a jugar als escac amb els artistes Arp i Tzara.

A Zuric els artistes i revolucionaris conviuen amb pacifistes com Romain Rolland, que denuncia amb els seus escrits la guerra. A la tertúlia de la Taverna Merei, on participen molts dels artistes citats anteriorment, trobem també James Joyce i Stefan Zweig. Les discussions filosòfiques estan a l’ordre del dia i sobre surt el pensament de Nietzsche, Bergson, Hegel, Verlaine, Kierkergaard, Poincaré... No hi falten les discussions sobre el pensament teòric de Marx, Engels, Bakunin i Kropotkin.

El romanès Tristan Tzara i l’alemany Hugo Ball seran els principals promotors l’any 1916 del moviment Dada. Els dadaistes a Zuric obren una sala d’exposicions anomenada Galeria Dada on exposaran Klee, Arp, Heartfield, Kandinsky, De Chirico, Kokoschka, Erns, Ritcher, Prampolini i Savinio. El moviment dadaista es caracteritza per rebel·lar-se contra l’ordre burgés, les convencions literàries i l’art convencional. El moviment dadaista esdevé un caos harmònic d’anarquia intel·lectual.

Lenin l’abril de 1917 surt de Zuric en direcció a Rússia, a la seva arribada a Petrograd afirmarà: “La revolució russa és l’avantguarda de la revolució mundial.” Després del triomf de la revolució bolxevic apareixen els partits comunistes creats a imatge dels soviètics que giraran a l’entorn de la Internacional Comunista. L’any 1920 la CNT es convidada a participar al II Congrés de la Internacional Comunista celebrat a Rússia.

Ángel Pestaña acudeix en nom de la Confederació i s’entrevista amb Lenin i altres líders soviètics. La CNT s’adhereix provisionalment a la Internacional Comunista.

L’any 1921 acudeix al Congres de la Internacional Comunista i Sindicalista Roja una nova representació confederal encapçalada per Andreu Nin i Joaquim Maurín. Els soviètics, entre els actes de cloenda del Congrés, preparen una festa en un dels grans teatres de Moscou a base de música, poesia i dansa. La nord-americana Isadora Duncan, vestida de roig radiant com una  bandera encesa, va ballar davant dels delegats obrers del món. La ballarina havia arribat, la primavera de 1921, a Rússia convidada pel govern soviètic, per tal de crear una escola de dansa. Isadora va recrear, en les seves memòries, la seva sortida en vaixell, des d’Anglaterra, cap el paradís soviètic: “¡He aquí el bello Nuevo Mundo que acaba de ser creado! ¡He aquí el mundo de los camaradas, el sueño nacido de la cabeza de Buda, el sueño que había sido la gran esperanza de todos los grandes artistas, el sueño que Lenin había convertido en realidad, en virtud de un poder mágico! Y yo estaba ahora en ese sueño, de que mi obra y mi vida participarían con su gloriosa promesa. ¡Adiós, Viejo Mundo! ¡Salud al Mundo Nuevo!” Sérgei Esenin, el poeta rus que es casaria amb la ballarina, recità: “¡Rússia camperola, prou d’arrossegar-te / amb velles arades per tots els camps!”

L’avantguarda russa apareix amb força en plena etapa revolucionària, Vladimir Maiacovski escriu el poema “150.000.000”. Sergei Eisenstein i Dziga Vertov son els precursors de l’avantguarda cinematogràfica. Destaques també en l’avantguarda artística els ballets russos de Sergei Diaghilev, que actuen a les principals ciutats europees, entre elles diverses vegades a Barcelona. La decoració de les obres presentades per Diaghilev son pintades per artistes com Picasso, Satie, Matisse, Cocteau, Miró... Entre els intel·lectuals i polítics revolucionaris soviètics destaca Leonidas Trotski autor de La revolució permanent. L’esperit revolucionari dels obrers internacionals era molt fort, l’entusiasme i la fe encara movien muntanyes. El periodista nord-americà John Reed, cronista dels Deu dies que van fer esgarrifar el món, deia: “...es indiscutible que la revolució russa constitueix un dels esdeveniments més grans de la historia humana i l’exaltació dels bolxevics és un fenomen d’importància mundial.”

La CNT restarà amb els soviètics fins el maig de 1922 en què la Conferència de Saragossa decidirà abandonar dita internacional i adherir-se a l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) creada aquell mateix any a Berlín. Els militants de la CNT partidaris dels bolxevics creen els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i, posteriorment, formaran part dels diversos moviments comunistes espanyols.

Els artistes d’avantguarda mundial simpatitzaran amb la revolució soviètica... 

Tristan Tzara, enemic de la guerra i amant de la llibertat, comença la seva revolució dadaista publicant el Manifest Dada. Tzara i els seus companys dadaistes des del Cabaret Voltaire de Zuric enlairen la bandera de la insurrecció espiritual. L’art de la insurrecció l’anomenen Dada, que és una rebel·lió contra una societat responsable d’haver transformat Europa en un camp de batalla. La filosofia Dada neix enfrontada directament als academicismes formals, als conformismes, al capitalisme i, en definida, a la cultura burgesa. Entre la filosofia de Nietzsche o Kierkergaard situen Stirner, reivindicat pels àcrates individualistes, en el capítol “la vida d’un home”, de L’únic i la seva propietat, manifesta: “Des de l’instant que desperta a la vida, l’home procura desfer-se i conquerir-se a si mateix enmig del caos en què es revolta confús junt a tots els altres. Però l’infant lluita contra tot allò en què entra en contacte, contra els seus assalts afirma la seva existència.”

La irradiació dadaista s’estén aviat des de Zuric a París, New York, Berlin... Les avantguardes s’inspiren en dues línies d’acció anomenades pel crític literari francès Jean Paulhan, en “retòriques” i en “terroristes”. Poc després el crític espanyol Guillermo de Torre manifestarà que les dues tendències literàries responen a “l’ordre” o a “l’aventura”, la primera rep la influència de Paul Valéry i la segona del Guillaume Apollinaire. A poc a poc s’introdueixen a Catalunya les paraules en llibertat, els jocs tipogràfics, el collage i el cal·ligrama.

La influència Dada arriba a Barcelona l’any 1916 a través d’artistes com Artur Cravan i Francis Picabia. Aquest darrer artista residirà a la capital catalana on editarà quatre números de la revista 391, on col·laboren Gabrielle Buffet, Max Jacob, Guillaume Apollinaire, Marie Laurencin, Robert i Sonia Delaunay, Max Goth, Olga Sacharoff, Otto Lloyd, Maximilien Gauthier i G. Ribemont-Dessaignes. Picabia rep el suport del galerista Josep Dalmau, que promourà l’obra d’avantguarda a Barcelona. En aquesta galeria barcelonina havia exposat la seva obra artistes com Pablo Picasso i George Braque i exposarien molt aviat Joan Miró i Salvador Dalí. En aquesta galeria barcelonina exposarien els artistes d’avantguarda Pier Mondrian, Hans Arp, Théo Van Doesburg, André Lothe i Marc Chagall.

Francis Picabia, ànima de la revista, publica els seus poemes visuals avantguardistes: Novia-Barcelona, 1917, Peigne, Flamenca, Marie-Barcelona i Roulette. Alhora que firma alguns treballs amb el pseudònim de Pharamoouse. Picabia igual que Tzara s’havia autoformat amb les lectures de Nietzsche i de Stirner, pensament que marcaren el seu tarannà intel·lectual caracteritzar pel nihilisme filosòfic i per l’individualisme anarquista. Aquesta filosofia de la vida marcaria a Picabia i a altres artistes del primer terç del segle XX, amb un carisma independent. Nietzsche, a L’Anticrist, havia escrit: “Estem malalts d’aquest modernisme, malalts d’aquesta pau insana, d’aquesta covarda sensació, de tota aquesta virtuosa porqueria, del modern sí i no. Aquesta tolerància i aquesta grandària del cor que ho perdona tot, perquè ho comprèn tot, és per a nosaltres alguna cosa així c om el xaloc. Val més viure entre el gel, que entre les virtuts modernes i demés vents del sud.” L’altre alemany que influencia a molts artistes avantguardistes fou Max Stirner, autor de L’únic i la seva propietat, en què sentenciava: “Jo no soc res, en el sentit de buit; però soc el Res creador, el no-res del que Jo creador ho creo Tot.” Tristan Tzara en el seu Manifest dadaista dirà: “DADA NO SIGNIFICA RES.”

Francis Picabia, abans d’establir-se a Barcelona, anà a Nova York on participà en l’exposició “Armory Show” conjuntament amb els nord-americans Man Ray i Aldred Stieglitz i el seu compatriota Marcel Duchamp. L’exposició fou anunciada com mostra d’art d’avançada i tingué un gran ressò a la ciutat dels gratacels, sobretot per la línia del escàndol que representaven les obres cubistes d’aquests artistes. Els dadaistes d’Amèrica del Nord publiquen la revista 291 on a més dels artistes citats hi col·laboren William Carlos William, Joseph Albens, Joseph Cornel i, entre altres, Francis Picabia.

Francis Picabia i la seva primera esposa Gabrielle Buffet viuran a Barcelona, des de juliol de 1916 fins el febrer de 1917, a una casa del carrer de la República Argentina. A Barcelona, a més de pintar i editar la revista 391, Picabia publicarà el seu primer llibre de poemes, Cinquante-deux Miroir, títol inspirat en la frase de Nietzsche del llibre Així parlava Zaratrustra: “I amb cinquanta miralls al teu voltant, cinquanta miralls que afalagaven i imitaven el teu joc de colors.” El filòsof alemany s’havia guanyat la confiança dels àcrates per la causa rebel de la joventut més inquieta d’Europa: “Molts moren massa tard, i altres moren massa aviat. Encara sona aquesta estranya doctrina: ¡Mor a temps! Morir a temps: això és el que Zaratrustra ensenya.”

Entre els artistes instal·lats a Barcelona hi ha l’emblemàtic dandy Fabian Lloyd (conegut pel nom d’Artur Cravan), que era nebot d’Oscar Wilde. Cravan organitza tota mena de perfomances de tipus dadaista, i fins i tot participa en un combat de boxa a la Monumental, el diumenge 23 d’abril de 1916, contra el púgil nord-americà Jack Johnson, campió del món.

Els avantguardistes a Catalunya xoquen amb la rigidesa de la crítica noucentista marcada per el catalanisme burgès, Picabia, en el seu escrit Barcelone, publicat a 391, diu: “El intel·lectuals d’aquí tenen la sang freda...” L’artista es refereix als noucentistes que, amb el suport de la Lliga i de la Mancomunitat de Catalunya, controlaven el món artístic, literari i cultural català. És el temps del Glosari d’Eugeni D’Ors veritable mandarí de la cultura noucentista catalana. Naturalment, no tothom combrega amb aquesta línia cultural i estètica, doncs a Barcelona hi ha altres corrents que son revolucionàries com per exemple els integrants de la revista Los Miserables. La redacció es belluga per els ambients bohemis de la ciutat com el Bar del Centro de La Rambla del Mig, on acudia la bohèmia romàntica formada per escriptors, periodistes, poetes, artistes, sindicalistes llibertaris, anarquistes, republicans revolucionaris, socialistes, aprenents de torero, cabareteres, petits burgesos vividors, agents secrets, etc.  
A les pàgines de Los Miserables joves escriptors i periodistes publiquen proclames redemptoristes inflamades de romanticisme. Destaquen Ángel Samblancat, Fernando Pintado, Plató Peig, Lluís Capdevila, Mateo Santos, Gorkiano, és a dir Joan Salvat-Papasseit, que firma els seus escrits amb aquest pseudònim en honor de Gorki, els quals seran editats al llibre Humo de fàbrica (1918). Aquesta bohèmia revolucionària combina el pensament social amb les innovadores idees artístiques. Son seguidors de Georges Sorel, Lenin, Tristan Tzara, Marinetti, Pierre Reverdy, Gabriel Alomar, Diego Ruiz, Eugenio Noel...

A Catalunya, a les primeres dècades del segle XX, hi havia una potent organització anarcosindicalista (CNT) i un important moviment cultural anarquista. El moviment llibertari crea escoles, ateneus, cooperatives, mútues de socors, biblioteques, editorials, publicacions, sindicats... Els anarquistes es manifesten naturistes, vegetarians, esperantistes... L’ètica llibertària es nodreix  del pensament de Bakunin, Kropotkin, Proudhon, Reclus, Guyau, Tolstoi, Gorki, Nietzsche, Mirbeau, Ibsen... El dramaturg noruec Henrick Ibsen desenvolupa un cant a l’individualisme i a l’ètica llibertària per damunt del gregarisme i la corrupció amb obres com Un enemic del poble. El pensament d’Ibsen arriba a Barcelona a través de la crítica literària de Joan Maragall i del dramaturg anarquista Felip Cortiella que traduirà l’obra del escriptor noruec al català.

Joan Salvat-Papasseit serà un dels principal abanderats de l’avantguardisme català a través de les seves publicacions: Un enemic del poble, Arc Voltaic i Proa. Des d’aquestes tribunes donarà a conèixer les teories futuristes de Marinetti, els corrents vibracionistes de Torres-García i Rafael P. Barradas i l’obra dels ultraistes espanyols (Guillermo de Torres, Ramón Gómez de la Serna i Isaac del Vando Villar). Un enemic del poble. Fulla de subversió espiritual editarà 18 números entre març de 1917 i maig de 1919. Entre els col·laboradors de la revista hi trobem Josep Maria de Sucre, Joaquim Folguera, Emili Eroles... Salvat-Papasseit escriu, a Un enemic del poble, la sèrie “Mots-propis”, aforismes de caire nietzschià: “Feu coses o calleu. No sigueu el femer que destorba el vianant.” El poeta barceloní extreu el seu pensament de diversos autors: Nietzsche, Stirner, Kropotkin, Maeterlink, Ibsen, Costa, Ruskin, Gorki, Marinetti, Reverdy, Apollinaire... A Arc Voltaic publica a la coberta un dibuix de Joan Miró i a les pàgines interiors apareix el manifest “Art-Evolució de Joaquim Torres-García i el cal·ligrama de Salvat-Papasseit “Plànol”.

Una altra revista de caràcter avantguardista és Columna de foc publicada a Reus per Salvador Torrell i Eulàlia, on hi col·labora Salvat-Papasseit amb el poema avantguardista “Drama en el port”. L’any 1918 apareix Mar Vella on trobem també la col·laboració de Salvat-Papasseit. Per aquesta època destaca la revista Troços sota la direcció de Josep Maria Junoy i la col·laboració de Carles Sindreu, J.V. Foix, Vicenç Solé de Sojo, Joan Pérez Jorba, Sebastià Sánchez-Juan, entre altres.

L’any 1921 l’artista mexicà David Alfaro Siqueiros publica a Barcelona l’únic número de la revista Vida-Americana de Vanguardia, on hi ha textos del propi Siqueiros, José Vasconcelos, Braque, Severini, Joan Estelrich, Salvat-Papasseit i il·lustracions de Diego M. Rivera, Rafael P. Barradas, Joaquim Torres García i d’Alfaro Siqueiros. La revista reprodueix el poema d’avantguarda de Salvat-Papasseit “Marxa Nupcial”, on el poeta barceloní blasma: “ESCOPIU A LA CLOSCA PELADA DELS CRETINS”.

El moviment obrer de caire anarcosindicalista viu una etapa de grans lluites socials des de 1917 amb la Vaga General fins el 1919 amb la Vaga de la Canadenca. La CNT creix considerablement el seu número de afiliats, sobretot a Catalunya on té la majoria absoluta. Els triomfs obrers son contestat des del poder i de la burgesia amb l’aparició de pistolers a sou que maten als sindicalistes i els seus advocats com fou el cas de Francesc Layret i Salvador Seguí. L’acció-reacció-acció fa aparèixer el pistolerisme a Barcelona, el lock-out i la repressió governamental. Aquesta etapa de guerra social durarà fins el setembre de 1923 amb la implantació de la dictadura del general Primo de Rivera.

Els anys vint les avantguardes van fer un nou pas a l’aparèixer el surrealisme. L’any 1924 André Breton publicava el Manifest Surrealista, alhora que apareixia la revista Révolution Surréaliste. El mateix any que es fundava el surrealisme era detingut a el jove Salvador Dalí acusat de “perillós agitador” a causa de la visita del rei Alfons XIII a Figueres, que va passar 36 dies tancat a la presó de Girona. Per aquesta època Dalí ja coneixia a García Lorca que s’havien conegut un any abans a la Residència d’Estudiants de Madrid. Dali i Lorca fan bona amistat i aviat l’empordanès convida al granadí a visitar Cadaqués. A la Residència dels dos joves artistes coincideixen amb altres joves inquiets com Pepí Bello, Emilio Prados, Enrique Díez Canedo, Luis Buñuel... El cineasta Buñuel parla dels ultraistes que es bellugaven per la Residència i afirma que sentia simpatia pels anarquistes com Pedro Garfias i Ángel Samblancat.

Els surrealistes havien fet un apropament a la ideologia comunista. El 1927, alguns membres del moviment surrealista (André Breton, Louis Aragon, Benjamin Péret, Paul Éluard, Pierre Unik) s’inscriuen al Partit Comunista Francès.

L’any 1930 apareix Le Surréalisme au Service de la Révolution, aquest pas el sostenen André Breton i els seus seguidors amb les seves obres i accions surrealistes.

Jaume Miravitlles mantenia que els surrealistes i els comunistes tenien en comú que tots dos moviments volien acabar amb la cultura burgesa. El Bloc Obrer i Camperol (BOC), organització marxista crítica, va apropar-se durant un temps a les idees del surrealisme. El BOC era el resultat de la fusió entre el Partit Comunista Català i la Federació Catalano-Balear del PCE, la majoria dels seus militants sortiren de les escissions de la CNT, principalment dels Consells Sindicalistes Revolucionaris i d’Estat Català. Els principals dirigents del BOC eren Joaquim Maurín, Víctor Colomer, Jordi Arquer, Daniel M. Montserrat, Jaume Miravitlles i Josep Rovira. Els seus portaveus eren La Batalla, L’Hora i La Nueva Era.

Surrealistes, marxistes, trotsquistes i anarquistes amb la seva opció cultural pretenien espantar la burguesía. El BOC es va centrar a fomentar la cultura i l’educació com a eina necessària per a preparar les masses per a la revolució social. El BOC disposa de l’Escola Marxista, el Teatre del Proletariat i els ateneus populars. Dins de l’Ateneu Enciclopèdic Popular disposen de la Secció d’Estudis Polítics i Socials, que organitza cursets de marxisme, freudisme, història del moviment obrer i xerrades sobre temes d’actualitat.

A partir de 1932 l’Ateneu Enciclopèdic Popular cau en mans del Bloc Obrer i Camperol amb la presidència de Víctor Colomer. El prestigiós ateneu del carrer del Carme, 30, organitzà tota mena de conferències, seminaris i tertúlies a l’entorn de l’art, la literatura i la cultura. Tenen un gran impacte les conferències d’Andreu Nin al seu retorn de Rússia i els mítings de Salvador Dalí. A més se celebren cursets de marxisme amb Joaquim Maurín i altres conferenciants i es realitza un Seminari Marx-Freud amb el doctor Emili Mira i el psicòleg Francesc Tosquelles. Les inquietuds revolucionàries desencadenades per la repressió econòmica i la subversió artística i moral programada per el moviment surrealista plantejaren el debat Marx-Freud, és a dir una pugna entre marxistes i surrealistes. Breton i els seus companys surrealistes intentaren a través de la línia ortodoxa i de la trotskista igualar les dues opcions revolucionàries. Jaume Miravitlles, a Contra la cultura burgesa, escriu: “En el pla de la filosofia, en efecte, no hi ha res més oposat que el freudisme. Marx diu: el fenomen individual és un reflex social i aquest és el resultat d’una conjuntura econòmica, Freud assegura que l’individual i el social son el resultat d’una “sublimació” d’ordre sexual.” Marx, per la seva banda, afirmava que l’home, a través de la història, expressava el desig a millorar la seva condició social i aquest desig es manifestava en el terreny de la lluita de classes.

El BOC va passar directament a promocionar la cultura, com idea revolucionària, en el camp obrer. El setmanari L’Hora dedicà un gran part de les seves planes al fet cultural amb crítiques i ressenyes de llibres, pel·lícules, obres de teatre, exposicions, concerts musicals i informació de les activitats dels ateneus. També hi publicava poemes, contes i articles teòrics sobre l’art proletari. En aquesta tasca difusora de la cultura destacà la revista “independent”, però molt propera al BOC, Art. Aquesta publicació lleidatana era el portaveu del grup Studi d’Art. La revista avantguardista era dirigida pel poeta i pintor Enric Crous, i, hi col·laboren artistes lleidatans, Leandre Cristòfol, Antonio García Lamolla i Manuel Viola. El grup Studi d’Art s’integrà en el surrealisme dels anys trenta, mantenint contacte amb diversos artistes espanyols i estrangers, Remedios Varo, Ramon Marinel·lo, Àngels Planells, Artur Carbonell i Maruja Mallo, així com els francesos Bénjamin Peret i André Breton. Aquests artistes formaran part de l’ADLAN (Amics de l’Art Nou), moviment que seguia els mètodes artístics de l’Arts & Crafts de William Morris.

A L’Hora s’exposa les característiques de l’art proletari, en les seves pàgines col·laboren  diversos artistes, entre els quals destaca Helios Gómez amb els seus característics dibuixos avantguardistes. Aquest artista il·lustra cobertes de llibres i articles de la revista L’Hora. Helios Gómez amb la seva obra artística va fer la crònica social de la Catalunya obrera: vagues, llei de fugues, fàbriques, obrers, camperols... Entre els seus dibuixos destaquen una sèrie de caricatures que va fer sobre personatges com Joaquim Maurín, Rosa Luxembourg i Karl Liebknech. També per aquesta època destaquen altres il·lustradors com Picarol, Opisso, Passarell, Bagaria, Shum... Aquest darrer era el pseudònim del militant anarquista Alfons Franquesa, que també usava els noms de J. B. Atxer i el Poeta, les seves principals il·lustracions apareixen al diari confederal Solidaridad Obrera. Shum va perdre una mà quan manipulava un explosiu. Detingut per la policia va ser jutjat i condemnat a mort. El proletariat català mobilitzat solidàriament va aconseguir que li fos commutada la pena.

Josep Monleón i Josep Renau, relacionats amb les avantguardes valencianes, seran col·laboradors de les publicacions llibertàries Nueva Cultura, Orto, Estudios, Helios, Umbral. Tant Monleón com Renau realitzen fotomuntatges de caràcter surrealista. Renau, l’any 1937, va ser nomenat director de Belles Arts de la República i Comissari de l’Exposició Internacional de París.     

L’avantguarda també arriba a la instrucció a través dels mestres que s’uneixen al Grup Batec per promocionar les noves tendències pedagògiques com la Tècnica Freinet i es feien seminaris sobre nous mètodes pedagògics: Montessori, Decroly, Cousinet, etc.

També és important la línia pedagògica racionalista que segueix la filosofia de Ferrer i Guàrdia. Destaquen una aristocràcia de mestres Josep Alberola, Joan Puig Elias, Antònia Maymon, Fèlix Carrasquer, Alberto Carsi, Artur Martorell, Pau Vila, Joan Palau i Vera, Manuel Ainaud, José de Tapia, Víctor Colomer, Dolors Piera, Maria Baldó, Frederic Godàs, Josep Perunella, Rosa Sensat, Teresa Vilasetrú, Herminio Almendros... 

Per aquesta època apareix el teatre del proletariat amb la formació de l’Agrupació Teatral d’Avançada. Ramon Magre, en un escrit a La Batalla, es referia a la necessitat de convocar un congrés de teatre de masses i definia el teatre a que aspiraven: “Nuestro teatro no hará arte por el arte, no será un cultivador de megalomanías y ensueños, sino que es arte por la revolución, plasmación artística de las ansias y de los problemas vivos que afectan la vida de los pueblos y de la clase obrera.”

Salvador Dalí participa en les conferències-mítings del BOC a la Sala Capcir, a l’Ateneu Barcelonès, al Centaure de Sitges i a l’Ateneu Enciclopèdic. Cadascun dels seus actes és provocador i aixeca escàndol entre els assistents. Dalí manifestava que la revolució surrealista defensava l’escriptura automàtica, els somnis, la histèria, la intervenció del atzar, la injúria, les agressions antireligioses, el somni hipnòtic, els objectes salvatges, la targeta postal, I afirmava que la revolució surrealista defensava els noms del Comte de Lautrémont, Trotski, Freud, el marqués de Sade, Heraclit, Paolo Ucello... A la conferència de l’Ateneu Enciclopèdic Popular del carrer del Carme, 30, Dalí es va fer lligar un pa de pagès al cap i després de les seves paraules provocatives parlant del marqués de Sade va llegir el seu poema “L’ase podrit”, que acaba dient: “Un ase podrit barromba de petites minuteres representant el principi de la primavera.”

Salvador Dalí, aleshores membre de la revolució surrealista, va participar amb el BOC  en un polèmic míting, el setembre de 1931, a la Sala Capsir de Barcelona. L’acte es va presentar amb el títol: “A la recerca d’una nova moral”, i va ser  presidit per Daniel D. Montserrat, a més de Dalí i van parlar Jaume Miravitlles que va explicar l’abast polític de l’acte; el doctor Dídac Ruiz que va parlar dels assassinats de Quefatura -es referia als fets produïts a la Jefatura de Barcelona arran de la vaga de la construcció-; l’escriptor francès René Crével, que va dissertar sobre l’esperit contra la raó. Salvador Dalí, amb les seves paraules, va posar el surrealisme al servei de la revolució. Miravitlles, que va presentar els oradors, parlà de Figueres i va remembrar el primer soviet d’Espanya: “...que constituïren diu- en aquella ciutat comarcal, a l’escalf  llunyà de les lluites sindicals barcelonines i de l’esplèndid octubre rus, ell, Dalí, Martí Vilanova i Rafael Ramis. Això era l’any 17.” Salvador Dalí va començar el seu parlament atacant els periodistes de La Publicitat i va catalogar d’imbècils a Sacs, Garcés, Soldevila, Rovira i Virgili; novament, va tornar a la càrrega contra Guimerà i, aquesta vegada, també contra Apel·les Mestres, Pompeu Fabra i Eugeni D’Ors. Dalí va citar Breton i va elogiar Marinetti i l’obra dadaista de Picabia; i manifestà que el surrealisme podia servir de llanterna sorda per penetrar en la zona subterrània i proletària de l’esperit. Digué que els surrealistes són comunistes, i va explicar que la conciliació del freudisme i el marxisme topa de vegades amb el cretinisme dels representants oficials de la literatura proletària com Barbusse. Va convidar als joves militants comunistes a fugir del fatalisme: “Comunistes: Cal emprendre -digué- la revolució moral, i atacar preferentment les manifestacions republicanes i democràtiques de la moral burgesa. (...) Merda per totes les 25000 escoles en projecte, pels Ortega y Gassets, pels Maranyons d’Espanya. Aquesta cultura té encara innobles com la pàtria i família.” Dalí va disparar contra tots els polítics i en particular contra els d’Esquerra, recomanava desfer-se de sentimentalismes i escopir sobre la bandera de la pàtria, castigar els parents amb el revòlver i baixar al fons de la subversió. Digué que el grup polític de les joventuts catalanes és el comunista, i el seu únic exemple la vida dels sindicalistes que es bateren en els carrers. Clogué el seu discurs dient: “¡Visca el Sindicat de la Construcció!”

Dalí, per aquesta època, col·labora amb els seus dibuixos a les pàgines del setmanari L’Hora del BOC. El pintor empordanès al seu viatge a París, assisteix a la presentació del film Un chien andalou de Buñuel en què hi havia col·laborat. Dalí, que s’havia apropat a les idees marxistes (i freudianes), va ser convidat a decorar una exposició dels comunistes francesos. Dalí va realitzar dos dibuixos, un titulat Foguera (el fum de la qual representava una gran bandera roja de la URSS, on cremaven tots els símbols principals del capitalisme). Dalí també dibuixa per a L’Hora un retrat de Trotski.

Alhora el seu amic i paisà Jaume Miravitlles publica Contra la cultura burgesa, en què critica la política cultural de l’Esquerra Republicana de Catalunya, de la CNT i fins i tot dels surrealistes que s’apropen a Stalin. Lloa la figura de Joaquim Maurín, secretari general del BOC i oposant-se a Largo Caballero proposa la creació de la Unió de Repúbliques Socialistes d’Iberia.

Salvador Dalí, abans d’abandonar les idees comunistes, va fer una darrera conferència a l’AEP, el 5 d’abril de 1934, titulada: “Per a un tribunal terrorista de responsabilitats intel·lectuals”. Víctor Colomer, president de l’Ateneu, el presentà dient que Dalí era un dels homes més importants del moviment surrealista i un dels més grans artistes catalans contemporanis. Dalí en el seu discurs feu una defensa de l’esperit surrealista que ell representava i rebutjà les acusacions malintencionades que el tractaven d’arribista, llibertí, drogoadicte  i admirador de Hitler. Dalí finalitzà la seva intervenció parlant dels antagonismes entre el pensament del marquès de Sade i les idees comunistes, i manifestà que el seu desig era que en un futur es conciliessin dialècticament. També parla de Freud per tal d’aclarir les coses del subconscient. Dalí, aquell mateix any 1934, serà expulsat del moviment surrealista (provisionalment) i el 1939 definitivament. Dalí, aleshores enlaira la seva pròpia bandera manifesta que, a l’igual que el rei Lluís XIV que digué; “L’État c`est moi”, proclamarà: “Le surrealisme, c’est moi”. El Dalí surrealista i procomunista esdevindrà aviat, com digué Breton, “Avida Dollars”, i quan li preguntin els periodistes si és comunista com Picasso, respondrà: “Picasso és comunista, jo tampoc.” Dalí seguirà el seu camí, els surrealistes i els comunistes els seu, i la història posarà cadascú al seu lloc.

El Bloc Obrer i Camperol s’aniria allunyant de les tesis surrealistes, doncs aquests cada vegada s’anaren alineant més amb els partits comunistes seguidors de la URSS de Stalin. En canvi el BOC s’apropava més a les tesis de Trorsky i a crear un moviment comunista d’oposició a la URSS stalinista. El BOC amb la unió de l’Esquerra Comunista dirigida per Andreu Nin crearan el 1935 el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).

L’organització confederal (CNT) després dels anys de la dictadura de Primo de Rivera havia aparegut de nou amb gran força després de la constitució de la Segona República espanyola. Però les falses promeses dels polítics i les tímides reformes republicanes va fer que sectors anarquistes liderats per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) s’aixequessin contra el govern de la República. D’aquí la vaga revolucionària de gener de 1932 i la insurrecció llibertària de gener de 1933.

El gener de 1932 es generalitzen en els diversos sectors productius diverses vagues. La lluita obrera va acompanyada de mítings frenètics tant de la CNT com de la FAI i del BOC organitzen mítings arreu de Catalunya. A Manresa dins d’un envelat parlen Joaquim Maurín i Víctor Colomer. A Sallent se celebra un míting anarquista en què intervenen Buenaventura Durruti, Vicente Pérez “Combina” i Arturo Parera. Els oradors llibertaris realitzen discursos incendiaria plens de proclames revolucionàries dirigides als miners. Uns dies després de la celebració del míting esclatà a tota la conca minera de l’Alt Llobregat i del Cardoner una vaga insurreccional.

La presa d’Ajuntaments, la proclamació del comunisme llibertari, l’abolició del diner i de la propietat privada son fets antiestatistes d’aquesta insurrecció. Els obrers s’armen, desarmen el Somatent i es llancen a la conquesta del poder. A tots els Ajuntaments conquerits enlairen la bandera roja o la vermella i negra. La vaga insurreccional esdevé revolucionària i s’escampa arreu del territori espanyol. El govern republicà respon amb violència aplicant la repressió als obrers. La revolta insurreccional s’acaba per la força de les armes i, aleshores, l’Estat inicia una ràtzia contra els obrers i les seves organitzacions. Les presons s’omplen d’insurrectes. El vaixell Buenos Aires carregarà la seva bodega amb 104 anarcosindicalistes amb destí a Bata. La “gimnasia revolucionaria” argumentada per Joan García Oliver li costa cara al proletariat amb centenars de detinguts i militants destacats com Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso son deportats a la Guinea Equatorial. El govern tanca els sindicats de la CNT, el diari Solidaridad Obrera, els locals del BOC i detén a nombrosos militants obrers com Joan García Oliver, Felipe Alaiz, Tomás Cano Ruiz, Espartaco Puig... Però les revoltes obreres continuaran l’any 1933 tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. Paral·lelament les dretes espanyoles (CEDA, Partit Radical, Partit Agrari) comencen a monopolitzar la idea “sagrada” d’Espanya i els seus líders Gil Robles i Lerroux se senten salvador de la “pàtria”. La Batalla (2-3-1933), òrgan del BOC, deia. “El gobierno Azaña no representa a las masas españolas. Pero de ninguna manera hay que tolerar la subida de Lerroux. Únicamente un gobierno obrero y campesino puede satisfacer las necesidades de las masas españolas.”

Els sectors insurreccionals de la CNT i de la FAI van convocar al poble treballador a una nova vaga revolucionària amb l’objectiu de proclamar el comunisme llibertari. La data escollida fou el 8 de desembre de 1933, dia de la presentació a les Corts del govern de Lerroux. La vaga fou general a diverses poblacions espanyoles, però el govern declara l’Estat de Guerra i va fer sortir les tropes i la guàrdia civil al carrer. Ni la UGT ni els Sindicat d’Oposició de la CNT participen en la vaga. Novament la repressió republicana recau sobre el moviment anarquista amb nombrosos detinguts, la CNT es posada fora de la llei i, alhora, son clausurats els seus sindicats i els centres culturals llibertaris.

En els moments decisius de les grans vagues i insurreccions obreres contra la República, els ateneus llibertaris catalans i de la resta d’Espanya surten a la palestra denunciant la repressió, alhora que es solidaritzen amb les víctimes dels fets revolucionaris succeïts a Barcelona, València, Màlaga, Bugarra, Pedralba, Alcalà de los Gazules, Medina Sidonia, el Puerto de Santa Maria, Cerdanyola, Ripollet, Sallent, Fígols, Terrassa, L’Hospitalet de Llobregat i, entre altres poblacions, Casas Viejas on van ésser assassinats diverses persones: “Necesitamos y esperamos -diuen- conseguir la adhesión moral de todos los hombres honrados de España, de todos los hombres de corazón y de conciencia, soliviantados ante los atropellos sin nombre a todo derecho humano, perpetrado por este gobierno de dictadores, legalizado por un Parlamento de enchufados. (…) ¡Agitad, protestad! ¡Prestad vuestro calor solidario y vuestro entusiasmo a esta campaña de justicia!”

Davant l’augment dels moviments feixistes a Europa, sobretot a l’Alemanya de Hitler i a la Itàlia de Mussolini, els grups d’esquerra van iniciar una campanya per crear l’Aliança Obrera contra el Feixisme. Una de les entitats promotores de l’Aliança Obrera és l’Ateneu Enciclopèdic Popular que publica un manifest el 18 de febrer de 1933 al diari Las Noticias: “El capitalisme ataca amb fúria arreu del món. A la vegada augmenten considerablement els perills d’una guerra mundial. Companys  obrers de totes les tendències, companys de sindicats, companys anarquistes, companys marxistes, companys de les cooperatives i dels centres culturals obrers, formem tots l’Aliança Obrera contra el Feixisme, per a lluitar contra les envestides del capitalisme, contra la guerra que s’apropa i contra totes les forces de la reacció.”

L’Aliança Obrera no es va formar fins el novembre de 1933, el mateix mes que apareixia a la palestra una formació feixista la Falange Espanyola de José Antonio Primo de Rivera. Ni la CNT, ni el PCE ni el PSOE van entrar en dita Aliança foren el Bloc Obrer i Camperol, la Unió Socialista de Catalunya i la Federació Sindicalista Llibertària,.

L’any 1934 l'Espanya republicana viurà noves agitacions socials i polítiques. El 5 d’octubre de 1934 els socialistes i l’Assemblea Obrera convoquen una vaga a Espanya que fracassarà arreu excepte a Astúries que al clam de UHP (Uníos Hermanos Proletarios) les organitzacions PSOE, UGT, PCE, BOC, FAI, CNT es llancen a la lluita proclamant la Vaga General Revolucionària. Uns 30.000 treballadors revoltats amb armes i dinamites ocupen diversos pobles i ciutats proclamant la Comuna Asturiana. L’Estat espanyol mou fitxa i envia a Astúries la Legió i l’Exèrcit comandats per elss generals Franco i Goded. L’Exèrcit espanyol anirà ocupant els pobles asturians i passant per les armes a la seva població. La insurrecció obrera acaba amb una repressió brutal contra el poble asturià. La lluita dels asturians va ser desesperadament heroica destacant la figura de Aida Lafuente que va morir plantant cara a l’Exèrcit. El darrer punt de resistència fou Mieres on s’havia instal·lat el Comitè Revolucionari. Finalitzada la lluita els comitès llancen proclames on lloen la capacitat de lluita dels treballadors, dels camperols, dels miners i manifesten que la treva és un parènesi en la lluita: “Nosotros, camaradas, os recordamos esta frase història: -Al proletariado se puede derrotar, pero no vèncer. ¡Todos al trabajo y a continuar luchando por el triunfo!” El comitè revolucionari de la CNT i la FAI a La Felguera també dirigeix un comunicat als asturians en què parla de l’ideal de redempció i de la lluita contra el Capital i l’Estat per acabar l’odi, el privilegi i el mal: “El ideal no muere, vive en nosotros, vive en todos. Él es más fuerte que nuestra voluntad. En nombre de este ideal: ¡salud! ¡Viva la CN T! ¡Viva la Anarquía!”

A Catalunya l’octubre de 1934 es genera un moviment polític en què el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys proclama el dia 6 l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Moviment que serà reprimit pel govern central amb la detenció dels polítics catalanistes i dels militants de les organitzacions que li donen suport, entre els quals hi ha l’Aliança Obrera. La CNT va restar al marge d’aquesta insurrecció catalanista. 

L’any 1935, malgrat la dura  repressió governamental contra els obrers revolucionaris i contra els polítics catalanistes, la idea de la revolució continua viva dins del proletariat català i espanyol. A la Barcelona republicana els anarquistes continuen tenint un gran pes específic basat en la seva filosofia  que es recolza en el naturalisme, el laïcisme i el racionalisme. Fruit d’aquesta tradició cultural llibertària son la creació d’eines emancipadores d’instrucció, cultura i lluita. La idea de la revolució és present en tots els seus moviments i per tal de preparar-la i afirmar-la potencien en els seus militants l’afany per la cultura. L’avantguarda és present tant a l’ensenyament com a l’art, el disseny i l’arquitectura. En plena Segona República apareix el GATPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans pel Progrés). En aquest moviment destaquen els arquitecte Josep Lluís Sert, Josep Torres i Clavé, Lluís Bonet i Garí, i, entre altres,  els germans Puig i Gairal, El GATPAC segueix el camí arquitectònic racionalista de la Bauhaus i, principalment, de l’arquitecte Le Corbusier.  

L’avantguarda també es manifesta en la xerrada que fa el dramaturg alemany Erwin Piscator que parla de teatre i de cinema com dos arts complementaris. Un altre dramaturg que passa per Barcelona és el poeta Federico García Lorca, que

acudeix sovint per assistir a l’estrena de les seves obres portades a escena per Margarida Xirgu. La gent del BOC convida al poeta a visitar l’Ateneu Enciclopèdic Popular on fan col·loqui, una ruta per Barcelona i una visita al Tibidabo. L’Hora li fa una entrevista que, amb el títol “Federico García Lorca parla pels obrers catalans, va sortir publicada el 4 d’octubre de 1935. El redactor el descriu dient que Lorca és un dels més formidables poetas del país de la poesia entre nosaltres i afirmen que és senzill, planer, entusiasta i simpàtic. Afirmen que és sentimental i espontani com un infant. Que somriu sempre i que es mostra optimista. El qualifiquen d’humanista, sincer, noble i sense ambicions. El poeta, afirma que escriu poemes i tragèdies per educar i el redactor manifesta que Lorca és el futur gran poeta de la classe treballadora. En l’entrevista el poeta andalús es pronuncia sobre diverses qüestions com la poesia, l’art i la vida social, el teatre com a element educatiu, parla de la tècnica teatral de Piscator. Lorca cita també la tirania de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista i lloa la URSS mostrant el seu interès per visitar Moscou per contraposar-lo al Nova York que ja coneix. Lorca parla també del cinema rus del film El cuirassat Potemkin, que considera fantàstic: “És un crit de rebel·lia -diu el poeta-, d’angoixa, de sentiments revoltats. El director (Eisenstein) demostra una capacitat d’assimilació fantàstica.” García Lorca defineix que és per a ell l’art: “una obra d’art no és res més que un reflex de la vida humana. I per això cap artista, malgrat que vulgui ésser exageradament abstracte, no pot restar insensible a la monstruosa dolor del temps que vivir.”   

La Secció de Literatura i Belles Arts de l’Ateneu Enciclopèdic Popular organitza el 5 d’octubre de 1935 al Teatre Barcelona un acte cultural en homenatge als miners asturians amb la participació de Federico García Lorca i Margarida Xirgu. Aquells mateixos dies en aquest teatre la companyia de l’actriu catalana està representant Yerma. L’acte és presentat pel president de l’Ateneu Enciclopèdic Víctor Colomer que lloa l’obra del poeta i manifesta que viu immers en els problemes del seu temps i els plasma en els poemes amb les seves inquietuds. El president de l’AEP lloa també a l’actriu que és sòcia d’honor d’aquesta entitat cultural. L’actriu recita diversos poemes de l’obra de García Lorca i estrena el “Llanto por Ignacio Sánchez Mejía”. El poeta llegirà també poemes de la seva obra i pronunciarà una conferència: “Yo nunca he leído mis versos delante de tantos espectadores (el teatre era a vessar i es va haver de col·locar altaveus al vestíbul), no porque no sea capaz, puesto que lo voy a hacer ahora, sinó por que es indudable que la poesia requiere cuatro paredes  blancas, unos pocos amigos ligados por una armonía y un dulce silencio donde gima o cante la voz del poeta. (...) Un recital de poemas es un espectáculo con todas las bellezas y agravantes del espectáculo, todos los días los escucháis y algunes veces muy bien; una lectura de versos por el propio poeta es un acto íntimo, sin relieve, donde el poeta se desnuda y deja libres su propia voz.”

El poeta, uns mesos més tard, l’agost de 1936 seria assassinat per l’Espanya feixista a la seva terra de Granada.

L’avantguarda revolucionària no és altra cosa que poesia en acció, és el motor de l’art de la insurrecció. Buenaventura Durruti esdevé un poeta de la revolució que pronuncia frases com aquestes: “En tanto que revolucionario consciente, nuestra misión consistí en hacer de detonadores, una vez, dos, veinte veces si es necesario, hasta su verdadero objetivo final; el cambio total en la forma de vivir de los hombres.”

“No confiéis nunca vuestro destino ni la revolución de vuestro pueblo a los profesionales de la política, ni permitáis que surjan líderes entre vosotros. Los unos y los otros os engañarán y harán lo imposible para que no podáis sustraeros a vuestra condición de esclavos. En realidad, no comenzaréis a ser libres más que cuando seáis capaces de organizar vosotros mismos vuestra lucha.”

“Esta no es la hora de morir, sino la de vivir. Nuestra lucha no se hace solamente disparando tiros. Una retaguardia activa tiene siempre tanto valor como la Vanguardia en el combate.”

“Habéis organizado ya vuestra colectividad? No esperéis más. ¡Ocupad las tierras! Organizaos, de manera que no haya jefes ni parásitos entre vosotros. Si no realizáis esto es inútil que continuemos hacia adelante. Tenemos que crear un mundo nuevo, diferente del que estamos destruyendo. Si no es así no vale la pena que la juventud muera en los campos de batalla. Nuestro campo de lucha es la revolución.”

La revolució es poesia en acció, així ho expressava l’anarquista Durruti l’agost de 1936 en l’entrevista que li va fer el periodista Van Pasen del Toronto Star, article publicat sota el títol “Dos millones de anarquistas luchan por la revolución”. Van Pasen presenta a Durruti als seus lectors i, després d’un llarg interviu sobre la situació en què es troba la seva Columna en la lluita contra el feixisme i sobre la posició de l’anarquisme vers el poder, li pregunta: “-Aún cuando ustedes ganaran, iban a heredar montones de ruinas -me aventuré a interrumpir su silencio-. Durruti pareció salir de una profunda reflexión, y me contestó: -Siempre hemos vivido en la miseria, y nos acodaremos a ella por aún tiempo. Pero no olvide que los obreros son los únicos productores de riqueza. Somos nosotros, los obreros, los que hacemos marchar las máquinas en las industrias, los que extraemos el carbón y los minerales de las minas, los que construimos las ciudades… ¿Por qué no vamos, pues, a construir y aún en mejores condiciones para reemplazar lo derruido! Las ruinas no nos dan miedo. Sabemos que no vamos a heredar nada más que ruinas, porque la burguesía tratará de arruinar el mundo en la última frase de historia. Pero -le repito- a nosotros no nos dan miedo las ruinas, porque llevamos un mundo nuevo en nuestros corazones -dijo, murmurando ásperamente, y luego agregó-: Ese mundo esta creciendo en este instante.”

Buenaventura Durruti, el 20 de noviembre de 1936, moria d’un tret al pit al front de Madrid. L’autoria de la bala que el va matar no s’ha acabat d’esbrinar mai. Traslladat el seu cos a Barcelona va rebre un homenatge multitudinari dels habitants de Barcelona. La mort de Durruti va significar l’inici de la fi de la Revolució...

La poeta ultraista Lucia Sánchez Saornil, fundadora de l’Agrupació Dones Lliures, va escriure “Testamento de Durruti”, publicat el 25 de febrer de 1937 a CNT, és aquest fragment:

 

            ¿Qué bala te cortó el paso

                        -¡maldición de aquella hora!-,

            atardecer de noviembre

                        camino de la Victoria?

            (...) ¡Atardecer de noviembre

                        negro borrón de la historia!

            Buenaventura Durruti,

                        ¿quién conoció otra congoja

            más amarga que tu muerte

                        sobre la tierra española?

            ¡Acaso estabas soñando

            las calles de Zaragoza

            y el agua espesa del Ebro

            caminos de laurel-rosa,

            cuando el gritó de Madrid

            cortó tu sueño en mala hora!

            Hasta los cielos de Iberia      

            te dispararon las bocas.

            El aire agitó tu nombre

            entre banderas de gloria

            -tu nombre, grito de guerra

            y dura canción de forja-.

            Y una tarde noviembre,

            mojada de sangre heroica,

            en cenizas de crepúsculo

            caía tu vida rota.

            Sólo hablaste estas palabras,

            al filo ya de tu hora:

            -¡Unidad y firmeza, amigos;

            para vencer hay de sobra!-

            Durruti, hermano Durruti,

                        jamás se vio otra congoja

            más amarga que tu muerte

                        sobre la tierra española.

Rostros curtidos del cierzo

quiebran su dureza de roca,

como tallos quebradizos

hasta la tierra se doblan

hércules de firme acero.

¡Hombres de hierro sollozan!

Tambores fúnebres baten

apisonando la fosa.

¡Durruti ha muerto, soldados;

            que nadie mengüe su obra!

                        (...) Rugen los pechos hermanos,

            las armas al aire chocan;

                        sobre las rudas cabezas

            sólo una enseña tremola.

                        ¡Durruti ha muerto! ¡Malhaya

            aquél que mengüe su obra!

 

 

Ferran Aisa-Pàmpols

(Barcelona, juny-juliol de 2023)

 

 

Bibliografia

Ferran Aisa és autor dels llibres i escrits següents: Dalí i Lorca, i les avantguardes revolucionàries, L’Avenç, núm. 294, setembre de 2004. El laberint roig, Víctor Colomer i Joaquim Maurín, mestres i revolucionaris, Pagès Edicions, Lleida, 2005. L’art de la insurrecció, Détourné, 2007. Les avantguardes, surrealisme i revolució, Editorial Base, Barcelona, 2008. Mestres, renovació i avantguarda pedagògica a Catalunya, Edicions de 1984, Barcelona, 2008. CNT, la força obrera de Catalunya, Editorial Base, Barcelona. 2013. Discurso ácrata. Anarquismo y anarcosindicalisme teoria y pràctica, 2018.