4/7/12

Dies meravellosos / Jordi Coca



SOBRE L’ADAPTACIÓ TEATRAL AL NOU TANTARANTANA DE LA NOVEL·LA DE JORDI COCA

 

(Jordi Coca, autor de Dies Meravellosos)
DIES MERAVELLOSOS


F E R R A N A I S A


Els amants del teatre tenim a sales com el Nou Tantarantana cites obligades amb l’art dramàtic. L’aposta per la producció i posada en escena de peces de qualitat forma part de la feina d’aquestes sales anomenades alternatives.
Per citar alguna de les obres més recents cal parlar de l’èxit que han tingut: ¡Ay, Carmela!, de José S. Sinisterra; Mein Kampf, de George Tabor; El malentès, d’Albert Camus i Dies feliços, de Samuel Beckett, que es va representar fins fa poc.
La petita sala del carrer de les Flors ens va sorprendre, en la rentrée teatral d’aquest any, amb una peça emotiva que va directe als sentiments i als records de l’espectador.
Es tracta de Dies meravellosos, una obra basada en la novel·la homònima de Jordi Coca i realitzada per Antonio Morcillo, que es pot veure de nou aquesta primavera perquè la compañía està de gira pels pobles de Catalunya.
L’obra, coproduïda per Tantarantana Teatre, compta amb un quadre d’actors joves que, sota la direcció de Roberto Romei i Antonio Morcillo, fan un treball de gran enteresa
professional. Dies meravellosos és un cop de puny a la memòria col·lectiva, un toc contra l’oblit i contra l’amnèsia, i és un viatge a la nostra història més recent que, paradoxalment, sembla molt llunyana...
L’obra de Jordi Coca, filtrada pel sedàs d’Antonio Morcillo, esdevé un producte intel·ligent i alhora sensible i carregat de passió. El resultat el tenim en un teatre que avui no és usual, perquè no està de moda, ni és políticament correcte. Dies meravellosos tracta de la Transició política espanyola però no d’una manera directa, sinó a través de les inquietuds d’uns joves que viuen el pas del temps des d’un grup de teatre que assaja Final de partida, de Samuel Beckett.
L’obra adquireix el valor d’un passeig per la nostra transició personal mentre es produïen canvis importants en la vida quotidiana. L’enginy teatral ens trasllada a l’any 1973 i, entre les teories dramàtiques de Sartre i de Beckett sobre quina és la missió del teatre i altres reflexions humanes, arriben a l’escenari de la vida els fets que canviaran la història de cadascú. L’obra assoleix, llavors, l’aire solemne de la tragèdia, però també marca l’absurd, la tendresa, la burla i la paròdia en molts del passatges de la representació  dramàtica. El pas del temps es deixa sentir a través de les angoixes, els dubtes i les alegries dels actors que assenyalen amb exactitud el seu tarannà humà:
l’atemptat d’ETA contra Carrero Blanco, el garrot vil a Salvador Puig Antich, els afusellaments de setembre de 1975, la mort de Franco, les matances de Vitòria i d’Atocha, les primeres eleccions generals, etcètera.
Els personatges són testimonis generacionals dels fets històrics que afecten directament les seves vides i ells les omplen amb la por, la tristesa, la ira, la impotència, la ràbia, l’alegria i el desencís. Els sentiments són presents a dalt de l’escenari, I ho són a baix entre el públic, uns perquè per edat han viscut les mateixes situacions que els actors, i altres perquè la història vessa emocions i, sempre, és enriquidora. Actors i públic representem el nostre paper com a navegants solitaris buscant el nostre destí comú. Però el destí i el futur ens sobrepassen i, aleshores, ens trobem sols, amb les nostres pors i les nostres debilitats. I per això, tal vegada, la solitud ens empeny a reflexionar sobre quan estaba tot per fer en aquells “dies meravellosos”. El caos d’aquells dies ens fa pensar en l’“anarquia vital” d’una joventut que lluitava per canviar-ho tot. Una joventut que venia del no-res, és a dir, del silenci i de la llarga nit, però que, com en el viatge a Ítaca, pretenia heretar dels avantpassats la saviesa i la rica experiència de l’esperit dels que arribaven caminant des de molt lluny.
En sortir al carrer, sota la tendra nit barcelonina, amb els nostres sentiments a flor de pell, ens adonàvem que aquells dies plens de dubtes i de dificultats van ser els nostres “dies meravellosos”, perquè érem joves i volíem canviar el món. La reflexió encara anava més lluny i acabàvem preguntant-nos: <<Què ha estat el que va robar-nos l’esperança?>>
P A R L E M - N E
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 3 de juny de 2003)

3/7/12

Les presons de la misèria / Loïc Wacquant

MISÈRIA I REPRESSIÓ EN UN MÓN GLOBAL 


 FERRAN AISA


(Coberta del llibre de Loïc Wacquant)


Loïc Wacquant, professor de sociologia de la Universitat de Califòrnia i investigador del “Centre de Sociologie Européenne del College de Frace”, és autor del interessant estudi Les presons de la misèria (Edicions de 1984), assaig que s’ha traduït a catorze idiomes, entre les quals hi la present edició catalana. Loïc Wacquant és membre fundador del grup d’acadèmics crítics francesos “Raisons d’agir”.
L’autor de l’assaig planteja com el nou “sentit comú” punitiu elaborat pels laboratoris sociològics dels Estats Units i recolzat per la ideologia del “pensament únic” dels neoconservadors, s’ha internacionalitzat, a instàncies d’una idea econòmica neoliberal de la qual és l’expressió en matèria de justícia. L’autor exposa com aquest nou “sentit comú”, parteix de Washington i Nova York, travessa l’Atlàntic fins a Londres, i des d’allà s’estén per tot el continent, introduint la filosofia de la “tolerància zero”.
Wacquant afirma que el pas de l’Estat providència a l’Estat penitència, anuncia la presencia d’una nova forma de governar la misèria, que uneix la mà invisible del mercat del treball desqualificat i sense normes amb el braç fort d’un aparell penal agressiu i omnipresent. 

L’autor manifesta que els Estats Units han optat clarament per la criminalització de la misèria com a resposta davant la inseguretat salarial i social. Wacquant mostra, clarament, les conseqüències d’aquesta política penal que s’estén arreu del món, seguint el criteri dels Estats Units: l’augment continuat de la població carcerària, persecució dels sense sostre, repressió accentuada de la delinqüència juvenil i control punitiu dels beneficiaris d’ajuts.
El món neoliberal, seguint els camins de la mundialització, té la temptació de sustentar-se en les institucions policíaques i penitenciàries per combatre els desordres derivats de la desocupació, la imposició del treball precari i les retallades de la protecció social. 

Loïc Wacquant, que analitza l’actual situació penal i repressiva a Europa, afirma que el vell continent s’enfronta a un dilema històric entre la penalització de la pobresa i la creació d’un Estat social digne d’aquest nom. I, l’autor d’aquest bell assaig, es respon: <<D’aquesta tria en depèn el model de civilització que Europa vulgui oferir als seus ciutadans.>>
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 20 de novembre de 2003)

                       

2/7/12

Eduardo Mendoza / Llàtzer Moix

(Eduardo Mendoza firmant un exmplar del seu darrer llibre: El enredo de la bolsa y la vida)
UNIVERS LITERARI MENDOZA 
   


FERRAN AISA

Llàtzer Moix (Sabadell, 1955) és periodista, autor de diversos llibres d’assaig i, actualment, cap de Cultura de La Vanguardia. El seu nou llibre Mundo Mendoza (Seix Barral, Barcelona, 2006) és un exhaustiu i amè reportatge sobre la vida, l’obra i els “miracles” del novel·lista barceloní Eduardo Mendoza. Tots els fans literaris de l’autor de La verdad del caso Savolta, El misterio de la cripta embrujada o La ciudad de los prodigios tenen l’oportunitat de capficar-se en la cuina i la rerabotiga on Mendoza va cuinar i va tenir cura dels seus projectes literaris. Moix amb una gran fluïdesa va desenvolupant cronològicament el relat, descobrint-nos tots els detalls de l’autor barceloní, des de l’apunt biogràfic, a les seves predileccions literàries i el seu anhel per explicar-nos històries. 
L'autor apuntala el seu assaig amb la veu d’amics, crítics literaris, familiars i parelles sentimentals de Mendoza. Però si l’aportació de l’entorn de l’autor és important, encara és més fonamental la participació d’Eduardo Mendoza en l’arquitectura del llibre. Mendoza li exposa al periodista d’una manera sincera plantejaments importants del seu pensament, de la seva vida, de la influència rebuda en la seva obra i, fins i tot, de l’absurd del món. Tot plegat fa d’aquest Mundo Mendoza un assaig que no té intenció de ser una biografia, ni un estudi acadèmic, ni un llibre de conversacions, sinó un gran reportatge de periodisme cultural. Moix amb una escriptura àgil va cercant els misteris de Mendoza, el seu univers literari, l’amor per Barcelona i la passió per Nova York. Fou precisament a la ciutat dels gratacels on Mendoza, lluny de la seva ciutat, va escriure la seva primera novel·la: <<Pensaba –admite Mendoza. que La verdad sobre el caso Savolta había sido un gran ensayo, y que una vez superado ya me podía meter en honduras>>.
L’assaig de Moix, no exempt d’humor, manté l’interès en peu durant tots els capítols del llibre. Mendoza explica que l’estiu de 1977 va tornar a Barcelona i es va trobar en una ciutat festiva que bullia amb un esperit completament llibertari: <<...la sensación de libertad era nueva y embelesadora. Se intuía que aquel clima sería flor de un día, que no podía durar. El momento sabía a gloria>>. Llàtzer Moix va desenvolupant, una rere l’altra, totes les obres de Mendoza des de la primera fins Mauricio o las elecciones primarias, passant per El laberinto de las aceitunas, La isla inàudita, etc., així com les seves obres dramàtiques i les publicades als diaris. Una de les aportacions més interessants i desconegudes sobre l’autor és la seva idea de l’anarquisme, present en algunes de les seves obres. Els seguidors de les novel·les de Mendoza i els amants de la bona literatura estem d’enhorabona per aquest assaig, que retrata d’una manera agradable i amb sentit de l’humor, l’humanisme literari i vital d’un gran autor del nostre temps.
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 16 de novembre de 2006)

1/7/12

Barrio Chino poètic / Xavier Moret

Poesía para el Barrio Chino
 

Xavier Moret 



(Coberta: Antologia poètica del Barrio Chino. Autor. Diversos. Pròleg: Ferran Aisa. Editorial: Parsifal, Barcelona, 2005)






Como dice un amigo mío, por mucho que le llamen Raval, siempre seguirá siendo el Barrio Chino. Y supongo que tiene razón, entre otras cosas porque los nombres de Raval o de Distrito Quinto suenan demasiados asépticos para un barrio que acumula grandes dosis de marginalidad y de leyenda. 

Sobre el origen de este nombre tan exótico circulan una serie de teorías, recogidas por Ferran Aísa en el prólogo de la reciente edición de Antología poética del Barrio Chino (Parsifal). Hay quien dice que el nombre se lo inventó el periodista Ángel Marsà, al comparar el barrio con el Chinatown de San Francisco; otros apuntan al periodista Francisco Madrid, que en 1926 publicó el libro Sangre en Atarazanas; y algunos afirman que es obra del periodista bohemio Miguel Toledano, también por la misma época. El cronista barcelonés Sempronio sostiene, sin embargo, que el nombre surgió en la década de 1920 cuando el gobernador civil Milans del Bosch, harto de los incidentes registrados en esta parte de Barcelona, escenario de las luchas entre anarquistas y pistoleros de la patronal, exclamó: "¡Estoy harto de eso del Distrito Quinto! Inventen otro nombre... Déjense de distritos. ¡Inventen! Por ejemplo, Barrio Chino".
El Barrio Chino da para mucha poesía, y es muy probable que siga inspirando a los escritores por los siglos de los siglos.
Sea cual sea el origen del nombre, lo cierto es que desde principios del siglo XX el Barrio Chino se ha ido forjando una historia sórdida que la revista L'Avenç repasa en su último número, con artículos de Joan Roca, Jordi Castellanos, Paco Villar e Imma Merino, y con fotos de artistas como Gabriel Casas, Margaret Michaelis, Francesc Català-Roca, Xavier Miserachs y Joan Colom. Castellanos lo contaba el otro día en la presentación: "En el XIX, ya se fue definiendo como un barrio proletario y poco a poco se convirtió en los bajos fondos de Barcelona, con un ambiente ligado al puerto, a la prostitución y a la miseria". Esta sordidez tenía que atraer por fuerza a los escritores y, según Castellanos, fue Juli Vallmitjana quien, en 1913, llamó la atención sobre el barrio a través de una visita guiada que organizó para sus compañeros de la revista L'Esquella de la Torratxa. Paralelamente, un grupo de bohemios que solían reunirse en los bares del Barrio Chino, entre los que estaban Lluís Capdevila y Joan Salvat-Papaseit, potenciaron una determinada literatura ligada a aquel ambiente en el que se mezclaban bohemios con toreros, delincuentes, cantaores, manolas y prostitutas. Por si le faltaba algo a este original cóctel, en Sangre en Atarazanas Francisco Madrid añadió a la leyenda unas buenas dosis del ambiente anarquista del barrio, recordando que Salvador Seguí, más conocido como El Noi del Sucre, vivió y fue asesinado en una de las calles del Barrio Chino.
Con el paso de los años, el barrio fue consolidando su fama de marginal, y fue sobre todo a partir de la Exposición Internacional de 1929, en la que Barcelona se abrió al mundo, cuando la visión más tópica del Distrito Quinto atrajo incluso a algunos escritores extranjeros. El resultado de todo ello es una original y variada literatura que tiene por escenario las calles del barrio, una literatura que tiene sus cumbres en libros como La Xava, de Juli Vallmitjana; Vida privada, de Josep Maria de Sagarra; Diario del ladrón, de Jean Genet; La marge, de André Peyre de Mandiargues; Barcelona de nit, de Sebastià Gasch, y más recientemente en los títulos de la serie del detective Carvalho, creado por Manuel Vázquez Montalbán, y en las novelas de Eduardo Mendoza.
Cuentan que el dramaturgo Josep Maria Benet i Jornet, nacido en en el barrio, estrenará muy pronto una obra ambientada en el Raval en la que lamenta que la gente que actualmente vive en la plaza de Padró -emigrantes extranjeros en su mayoría- ya ha perdido los referentes históricos de los edificios y de las calles que habitan. Y es que el barrio ha cambiado mucho últimamente: se han abierto nuevos espacios, como la Rambla del Raval, se ha poblado con gente nueva y han surgido nuevos comercios de productos y olores exóticos. Por ello es bueno que aparezcan revistas como L'Avenç para recordar cuáles son sus orígenes, o libros como esa Antología poética del Barrio Chino, publicada por primera vez en 1948 por el poeta Sebastià Sanchez-Juan. En ella encontramos versos y canciones de autores tan distintos como Alsamora, Baudelaire, Carner, Cirlot, Delgado, Garcés, Guerau de Liost, Maragall, Musset, Perucho, Salinas, De Sagarra, Salvat-Papasseit, Spender y Verdaguer.
Como puede verse, el espectro es amplio, los idiomas varios y la calidad con muchos altos y bajos. En el libro tienen cabida desde unos versos de Aguilera en los que dice: "Aquí se ve lo esplendente / de una mujer de bandera / junto a las greñas de fiera / de una vieja decadente / dormitando en una acera", hasta el "vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll" de Salvat-Papasseit. Eugenio Carballo escribe por su parte: "Pintoresco Barrio Chino, / cubil de gente sin ley, / que entre músicas y vino / rindes culto a tu destino / teniendo al vicio por rey", y Pedro Luis de Gálvez califica el barrio de "madriguera de idealidad y delito, / miserable gusanera, / celeste barrio maldito".
El Barrio Chino, como puede verse, da para mucha poesía, y en vista de cómo se van renovando sus calles últimamente, es muy probable que siga inspirando a los escritores por los siglos de los siglos. Con tópicos o sin ellos, con literatura o simplemente con ripios.

 Xavier Moret

(El País, 27 d'octubre de 2005)

30/6/12

George Orwell / conferència

(George Orwell a la BBC)
CONFERÈNCIA ORGANITZADA PER LA FUNDACIÓ ANDREU NIN AL MUSEU D'HISTÒRIA DE CATALUNYA EL  22 DE SETEMBRE DE 2011. INTERVENGUEREN: MIQUEL BERGA - PEPE GUTIERREZ - ANDREW CH. DURGAN - FERRAN AISA.
 

GEORGE ORWELL I L'HOMENATGE A CATALUNYA

FERRAN AISA



George Orwell, pseudònim d’Eric Arthur Blair (Motihari-Bengala, 1903-Londres,1950), va destacar com autor d’obres com Granja Animal (1945), 1984 (1949) i Homenatge a Catalunya (1938). Totes aquestes obres han esdevingut clàssiques, la darrera no solament és un homenatge a la Catalunya revolucionària, sinó també un crit d’alerta contra les manipulacions del comunisme-estalisnista. Orwell va començar a escriure Homage to Catalonia poc després dels Fets de Maig de 1937 i el llibre va ser publicat a Londres l’any 1938. Per tant l’assaig era una visió en calent dels esdeveniments que s’havien viscut a Espanya entre el juliol de 1936 i el juny de 1937, és a dir, entre el temps de la revolució i el de la contrarevolució. De l’Homenatge a Catalunya han sortit editades en els darrers anys diverses edicions, des de la primera d’Ariel fins a les de Virus, Tusquets, Destino i ara Debate ( Madrid, 2011 amb pròleg de Miquel Berga).
 

Homenatge a Catalunya tal vegada és un dels millors llibres que s’han escrit sobre la guerra civil, sobretot per la sinceritat del seu autor alhora de descriure els fets revolucionaris i contrarevolucionaris, esbrinats des d’una òptica tant de crònica com de testimoni. L’assaig d’Orwell manté un esperit romàntic de la revolució i ens parla de les milícies del POUM i de la vida quotidiana barcelonina. Però, a la vegada, també és desmistificador, aclaridor i crític. Homenatge a Catalunya ofereix al lector una visió molt diferent de la realitat d’aquella Catalunya revolucionària, que els historiadors del poder (lliberals i marxistes ortodoxos) han volgut sempre amagar, negant fins i tot que hagués hagut una revolució l’any 1936.
El mateix Orwell en la seva arribada a Barcelona s’havia estranyat de veure en marxa una revolució, que la premsa internacional, sobretot l’anglesa havia amagat: <<Això obeïa –deia Orwell- a diverses raons. Per començar, la premsa filofeixista feia circular grans exageracions sobre les atrocitats republicanes, i els propagandistes ben intencionats creien indubtablement que ajudaven el Govern espanyol negant que s’havia “tornat roja”. Però la raó principal era aquesta: que, excepte els petits grups revolucionaris que existeixen en tots els països, el món en pes estava decidit a impedir la revolució a Espanya. En particular el Partit Comunista, amb la Rússia soviètica darrera, s’havia inclinat amb tot el seu pes en contra de la revolució. La tesi comunista era que la revolució, en aquells moments, seria fatal i que, a Espanya, no era pas el control obrer que calia aspirar, sinó a la democràcia burgesa. Gairebé no cal dir per què l’opinió capitalista “lliberal” adoptà la mateixa actitud. A Espanya hi havia copioses inversions estrangeres. La Barcelona Traction Company, per exemple, representava deu milions de capital anglès; i mentrestrant els sindicats s’havien apoderat de tot el transport a Catalunya. Si la revolució progressava, no hi hauria compensació, o molt poca; si prevalia la república capitalista, les inversions estrangeres no correrien perill. I, puix que calia esclafar la revolució, una manera de simplificar extraordinàriament les coses consistia a fer veure que no s’havia produït cap revolució.>>  
 

George Orwell havia arribat a Barcelona, el desembre de 1936, amb la intenció d’escriure articles per a la premsa anglesa, però va creure més oportú allistar-se a les milícies, essent destinat a les del POUM. A la Caserna Lenin va entrar en contacte amb els milicians que s’estaven preparant per sortir a lluitar al Front d’Aragó: << Els anarquistes exercien encara –diu Orwell-, virtualment, el control de Catalunya i la revolució es trobava en plena marxa. Per als qui havien estat allà des dels primers moments, probablement ja el desembre o el gener era evident que el període revolucionari s’estava acabant; però, per qui venia directament d’Anglaterra, l’aspecte de Barcelona resultava espalmador i aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis importants havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negre dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell i de les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies havien estat saquejades i les imatges cremades. Equips d’obrers es dedicaven a enderrocar sistemàticament els temples. Totes les botigues i cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats; fins i tot els enllustradors havien estat col·lectivitzats i s’havien pintat les caixes de vermell i negre. Els cambres i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Les locucions verbals de tipus servil havien desaparegut temporalment. Ningú no deia “senyor” o “don”, i ni tan sols “vostè”; tothom es tractava de “camarada” i de “tu”, i deia “Salut!” en comptes de “Bon dia”. (...) Al llarg de la Rambla, l’ampla artèria central de la ciutat, per on la multitud circulava constantment amunt i avall, bramaven els altaveus cants revolucionaris tot el dia i part de la nit. (...) En aparença era una ciutat on les classes riques havien deixat pràcticament d’existir. (...) Gairebé tothom portava roba de feina o granota blava o alguna variant de l’uniforme milicià.>>
 

L’homenatge de Catalunya d’Orwell és un tribut als marxistes revolucionaris del POUM, però sobretot simpatitza amb la forma d’administrar i d’autogestionar la societat pels llibertaris, els quals seguint els seus principis havien modificat i desterrat l’ús de nombroses costums ancestrals de vassallatge. Orwell narra també el seus dies de lluita passats a la primera línia de foc, els combats, les anècdotes, les hores mortes a les trinxeres, el fred, la fam, els permisos a  Barcelona, les seves intencions infructuoses d’allistar-se a les milícies anarquistes, la seva generositat amb els camarades del POUM: <<En la guerra de trinxeres –diu Orwell- hi ha cinc coses importants: la llenya, el menjar, el tabac, les espelmes i l’enemic. Aquell hivern, al front de Saragossa, l’ordre important d’aquestes cinc coses era justament el que he escrit; l’enemic en darrer lloc. Deixant de banda la nit, quan sempre era possible un atac per sorpresa, ningú no es preocupava per l’enemic. Els feixistes no eren sinó uns llunyans insectes negres, que de vegades vèiem saltironar d’ací i d’allà. La veritable preocupació dels dos exèrcits era la lluita contra el fred.>>
 

George Orwell, convertit en histor com Xenofont, narra els esdeveniments dels Fets de Maig de 1937, i ho fa com si fons una concisa pel·lícula que vèiem passar en una gran pantalla. Orwell continua el seu assaig analitzant els per què dels successos de maig i quines eren les intencions dels qui van encendre la metxa a l’interrompre a la Telefònica de la plaça de Catalunya. George Orwell fou un dels pocs intel·lectuals que van venir a Espanya a lluitar contra el feixisme, que van veure clar que havia passat realment a la zona republicana. Homenatge a Catalunya és doncs un llibre essencial per conèixer una part important i decisiva de la història contemporània espanyola. 
George Orwell, després dels fets, va retornar al front fins que el 22 de maig fou ferit i l’enviaren a la rereguarda. Barcelona ja no era la ciutat alegre i confiada on la revolució estava transformant la societat: <<A Barcelona –escriu Orwell-, durant les darreres setmanes que hi vaig passar, hi havia en l’aire un ambient particularment desagradable, una atmosfera de sospita, de por, d’incertitud i d’odi mal dissimulat. Els fets de maig havien deixat efectes persistents. Amb la caiguda del govern d’en Largo Caballero, els comunistes havien assolit definitivament el poder, l’ordre interior havia estat confiat als ministres comunistes, i ningú no dubtava que esclafarien llurs rivals polítics a la primera oportunitat.>>
 

La persecució realitzada pels comunistas-estalinistas contra la gent del POUM i contra els militants anarquistes fou la tònica general dels mesos que van seguir els Fets de Maig. Intel·lectuals de la talla de l’anarquista italià Camillo Berneri o del marxista heterodox Kurt Landau foren assassinats. El mateix camí va seguir el principal líder del POUM Andreu Nin i tants i tants militants revolucionaris. George Orwell també va haver d’amagar-se i fugir de les urpes de la policia estalinista i, finalment, sortir d’Espanya per salvar la vida. De retorn a Anglaterra va començar a escriure el seu homenatge a la Catalunya revolucionària.

Ferran Aisa-Pàmpols (Conferència al MHC, 22-9-2011)

29/6/12

Banys de mar / Paco Villar

(Coberta de Banys de mar de Paco Villar)
Títol; Banys de mar.
Quant la platja de Barcelona
encara no era platja
Autor: Paco Villar
Editorial: Ajuntament de Barcelona
Barcelona, 2012
Pàgines: 214
Preu: 25 euros



ELS BANYS DE MAR DE BARCELONA DE PACO VILLAR

FERRAN AISA



Paco Villar (Barcelona, 1961), és actualment un dels més interessants estudiosos de la història de Barcelona. Ha escrit nombrosos reportatges de caràcter històric de la ciutat publicats a la premsa escrita (El Periódico, La Vanguardia, L’Avenç, Sapiens), i és autor de dos magnífiques, gonamentals i monumentals obres sobre la cuiutat de Barcelona:  Historia y Leyenda del Barrio Chino (d'aquest llibre existeix una segona edició coeditada amb l'Ajuntament de Barcelona-2009) i La ciutat dels cafès, editades per La Campana. També destaca la seva col·laboració en el llibre col·lectiu, Guia secreta de la Rambla (Ajuntament de Barcelona, 2010). i Ara mateix acaba de sortir de la impremta municipal una nova joia de la marca Villar, Banys de Mar, quan la platja de Barcelona encara no era platja, en edició catalana i castellana de l’Ajuntament de Barcelona.
Paco Villar a la introducció  del llibre recorda el fet traumàtic que va representar per a molts barcelonins l’enderrocament dels populars banys  (Orientals, Astilleros, San Sebastià, Sant Miquel) i dels emblemàtics berenadors o chiringuitos de la platja de la Barceloneta. Enderrocaments realitzats abans dels Jocs Olímpics per tal d’urbanitzar el litoral i obrir la ciutat al mar. 

Villar inicia el seu estudi capficat en els banys d’aigua de mar a l’antiguitat com valoració terapèutica, i a partir d’aquí fa un recorregut històric de la relació dels banys a la ciutat de Barcelona, des de l’època dels romans fins els anys de la Segona República Espanyola. El treball de recerca, com ja és habitual de les obres de Villar, està molt bé documentat i fins i tot molt bé il·lustrat. 
L’època romana l’acompanya de planells de Barcino i situa les termes públiques en el lloc corresponent, incloent-hi dibuixos i fotografies dels mosaics dels banys. 
L’autor d'aquesta recerca barcelonina s’endinsa en la riquesa de les termes, les canalitzacions i els aqüeductes romans de la ciutat romana, els quals van quedar destruïts a la caiguda de l’Imperi. 
Paco Villar en el seu viatge històric pel passat de Barcelona s’endinsa en l’edat mitjana per explicar les nul·les condicions higièniques i terapèutiques d’aquella època. Les aigües del mar eren rebutjades sistemàticament per la gent i fins i tot l’Església catòlica declarava les cases de bany llocs no sants, mentre els cristians rebutjaven l'higiene dels banys, aquest tan sols eren per l’ús dels jueus i dels àrabs que vivien a la ciutat. Villar ha investigat els banys àrabs de Barcelona situats a l’actual carrer Boqueria i ho illustra amb un evocador dibuix d’Alexandre Laborde de 1806. Resseguint fil per randa l’estudi de Villar assistim als primers banys de mar a les platges barcelonines cap el darrer terç del segle XVIII: <<La majoria dels aficionats eren joves que treballaven en tallers, comerços i fàbriques d’indianes...>> 

El bany i la pràctica de la natació es va anar convertint en un fet popular allunyat de les classes dominants: <<que la consideraven immoral i ordinària, pròpia de la xurma.>> 
Durant el segle XIX el bany de mar era només cosa d’homes, que es banyaven nus a la platja de Sant Bertran o a la situada al peu de la Muralla de Mar. L’estudi sobre Banys de mar a Barcelona de Paco Villar és ple d’anècdotes i d’històries relacionades amb els banys a la platja, la pràctica de la natació, l’aparició de l’esport de mar, la incorporació de la dona al bany públic, els primers maillot i els elegants vestits de bany de l’època republicana. 
També s'endfonsa en l’obertura dels banys a la Barceloneta, els clubs esportius, el famós banys de Sant Sebastià, els infants de les Escoles del Mar, etc. 
Un gran llibre a l’alçada dels dos anteriors treballs de Paco Villar,
en què l’autor presenta d’una manera cronològica la història dels banys de mar acompanyada, com ja he dit, d’una rica gama d’il·lustracions (dibuixos, revistes, fotografies, documents, etc.) que ajuden a comprendre amb tot detall el fet social d’anar a la platja a Barcelona.
  
Ferran Aisa-Pàmpols 

(Barcelona, 29 de juny de 2012, article inèdit)
 

28/6/12

La Rambla, Guia Secreta / llibre exposició Virreina

(Coberta del llibre de l'exposició "Guia Secreta de La Rambla" a La Virreina, 2010)


LA TERTÚLIA DE CAFÈ A LA RAMBLA

 
FERRAN AISA


 

La Rambla esdevingué a finals del segle XVIII l’artèria més popular de Barcelona. La urbanització de l’antiga riera va permetre als barcelonins passejar, des de Canaletes fins a Santa Mònica, plàcidament sota la frondositat dels arbres. El passeig era freqüentat per la burgesia i per les classes populars. Robert Robert, director d’ Un tros de paper, diu que hi havia quatre rambles diferents: la dels capellans, la de les Flors, la del Mig i la de Santa Mònica. De Canaletes a les Drassanes canviava l’aspecte dels transeünts, a la dels capellans abundaven les sotanes negres; a la de les Flors les senyores i els senyors que vaguejaven lluint vestits elegants; a la del Mig els carreters, els pintors de paret, els estudiants i els bohemis n’eren els amos; i a la de Santa Mònica abundaven els soldats i les minyones. La Rambla era el cor de Barcelona, la vida ciutadana passava per ella: lluites patriòtiques, manifestacions populars, revoltes, enterraments espectaculars, processions, desfilades militars, atemptats, carnavals, etc., Lluís Almerich, afirma: <<És quan la Rambla adquireix la seva veritable personalitat. Qui reconeixeria en ella l’areny romà, la rambla àrab, la riera codolosa del Codolell?>>   
A la Rambla es van anar obrint els grans cafès de Barcelona, l’any 1750 s’inaugurava, al Pla de les Comèdies,el Cafè Caponata. Els barcelonins abans d’entrar al Teatre de la Santa Creu s’acostumaren a prendre cafè. Poc després entrava en funcionament un altre “Los Espejos” a Santa Mònica, que incorporava una taula de billar. El costum de prendre el cafè s’anà estenent primer  entre la gent benestant que baixava a la Rambla per contemplar els elegants aparadors de les botigues i a freqüentar els confortables i luxosos cafès. El cafè va irrompre definitivament el segle XIX obrint-se cafès, xocolateries i orxateries.
El cafè era el punt de reunió que permetia relacionar-se en un ambient distès. La socialització urbana va fer popular aquesta beguda considerada exòtica que provenia de països llunyans, Cuba, les Antilles, Orient. Fins aleshores havien predominat les tavernes magres de vi ranci i les “Botelleries”, on se servia vi, cervesa i xarops de licor. Els obrers van acostumar-se també a prendre cafè al matí en els carretons que se situaven al costat de les fonts públiques com la de Canaletes o a través de les anomenades “burres de la llet” que, molt aviat, van incorporar-lo. A Barcelona es va fer popular el cafè amb llet que venia l’empleat d’una vaqueria del carrer Robador que portava a les alforges d’una petita somera. D’aquesta manera van anar canviant el costum, abans d’anar a la feina, de prendre vi calent o aiguardent
El desenvolupament de les grans ciutats europees durant el segle XIX va propiciar la “cultura dels cafès”, que va ajudar a socialitzar les relacions dels ciutadans i va permetre l’aparició de tertúlies. Lluís Almerich, al seu llibre sobre els cafès barcelonins, explica que el cafè com lloc de tertúlia era molt popular a l’Orient, però que va haver de ser prohibit perquè s’havia convertit en centre de conspiracions. El cafè era el substitut del saló d’elit de les trobades culturals i artístiques dels burgesos il·lustrats. La cultura del cafè era un fet característic de l’evolució de la vida social, el qual es va convertir en el símbol d’una nova manera de viure a la ciutat. L’aparició dels cafès significà la democratització d’un espai lúdic obert a la vida pública de la gent del carrer: salons elegants, taules de marbre, miralls, cortinatges de vellut, divans, cadires de vímet, fonts d’aigua, etc., i grans terrasses a l’aire lliure. Tot plegat va significar una nova manera d’enfocar l’oci, així com de disposar de grans establiments al mig de la ciutat per fer petar la xerrada. En un tres i no res es van aparèixer els cafès a les grans ciutats d’Europa, alguns d’ells molt populars: Central (Viena), La Rotonde i Le Procope (París), Zum (Berlin), New York (Budapest), Continental (Praga), Lloyd’s i Royal (Londres), Isaac Israel (Amsterdam) i el Gran Cafè (Munic). A Barcelona també van irrompre amb inusitada força els cafès, la majoria d’ells situats a la Rambla i a la seva ària d’influència: Cafè Caponata, Cafè Condal, La Pajarera, Cafè Pelayo, Gran Cafè del Segle XIX, Cafè l’Amnistia, Cafè la Granota, Cafè de l’Orient, etc. Dos altres institucions barcelonines d’aquestes característiques les trobem situades als porxos de Xifré: el Cafè Cuyàs, conegut popularment com El Set Portes, i l’Orxateria del Tio Nel·lo. Josep Coroleu, a Memorias de un menestral de Barcelona, 1792-1854, comenta:

<<En 1850 ya era notable esta ciudad por el lujo de sus cafés, citándose entre los principales el de Las Siete Puertas, el de las Delicias, el Café Nuevo y el Gran Café. El sábado 26 de octubre abrióse al público en la calle Escudillers el Café Jardín que por su elegancia y espacioso local ha sido un digno competidor de tan renombrado establecimiento. Lo más atractivo de este café es el jardín al cual debe su nombre y en el cual se alzan una veinte glorietas y una hermosa cascada. La amenidad de este recinto es un gran motivo de atracción durante las ardorosas veladas de estío.>>

Els cafès literaris i artístics es van multiplicar arreu d’Europa, els quals seguien el model de Le Procope, al voltant de les seves taules de marbre es reunien escriptors, filòsofs,  poetes... Els habituals animadors de les tertúlies del cafè de París van ésser Le Fontaine, D’Alambert, Voltaire, Diderot i Rousseau; i a meitat del segle XIX il·lustres autors romàntics fomentaven la discussió de cafè Victor Hugo, Théophile Gautier, George Sand, Baudelaire...  A Barcelona també va arribar aquesta moda de les tertúlies, els primers llocs foren els salons de les societats artístiques i literàries, els casinos i els ateneus. La fundació de l’Ateneu Barcelonès, situat a l’edifici del Teatre Principal, va atraure al seus salons a la burgesia il•lustrada. Al Cafè de “las Delicias”, al costat del Teatre Principal, es va formar la primera tertúlia literària de la Renaixença que animaven el polifacètic Víctor Balaguer, el filòleg Salvador Estrada, el periodista Lluís Cuchet, l’escriptor mallorquí Guillem Forteza, l’historiador Antoni Bofarull, el dramaturg Francesc Camprodon i el poeta Joaquim Rubió i Ors. Els lletraferits discutien de literatura romàntica, sobretot de Victor Hugo i de Walter Scott. Els contertulians del Cafè de “las Delicias” van participar activament en la restauració dels Jocs Florals l’any 1859.
La tradició de la tertúlia política va tenir als cafès el seu principal escenari:  Francmaçons, jacobins, liberals, carlins, conservadors, militars de diverses tendències, internacionalistes, republicans, anarquistes i catalanistes trobaven als cafès el seu espai per conversar, organitzar i conspirar. Als anys vint del segle XIX van aparèixer diversos establiments d’aquest tipus com el Cafè de “los Amantes del Inmortal Lacy” (general condemnat a mort l’abril de 1817), al carrer Boqueria; el Cafè de “los Amantes de la Libertad”, al carrer Ferran; o el Cafè de “la Guardia” a la Rambla. Paco Villar, a la seva monumental obra sobre els cafès de Barcelona, afirma que els més destacats van ser el Cafè de “la Fuente” i el Cafè del “Rincón”, el primer era situat al costat de l’Hotel Quatre Nacions i el segon a la Rambla del Mig. Al Cafè de “la Fuente” s’havia establert la societat patriòtica “Barcinonensi de Buenos Amigos” i fou el centre de reunió de la junta liberal formada pel general Pedro Villacampa. Al Cafè del “Rincón” s’instal·là una societat patriòtica lliure formada per Oficials de la Milícia Voluntària de Barcelona.
El Café Condal de l’Hotel Orient era el centre de reunió de redactors i col·laboradors de La Fraternidad, periòdic dedicat a propagar els anhels utòpics i les idees socialistes de Cabet i Saint-Simon. Narcis Monturiol, director del diari, era l’ànima de la tertúlia que realitzaven els icarians i santsimonians barcelonins: Pere i Ignasi Montaldo, Joan Rovira, Francesc Suñer i Capdevila, Pau Alsina, Francisco J. Orellana, Pere Cardenyas, Pere Felip Monlau, Ildefons Cerdà i Antoni i Josep Anselm Clavé. Una de les iniciatives del periòdic fou recollir cabals per finançar l’expedició de cabetians catalans a la colònia icariana de Texes. La Fraternitat va ser tancada pel govern un any després de la seva fundació, a causa de la solidaritat mostrada pels seus editors i col·laboradors vers la Revolució francesa de 1848.
El Carrer Conde del Asalto, actual Nou de la Rambla, aplegava tota mena de societats recreatives, humorístiques, lliurepensadores, obreres... Entre les societats destacaven “Lo Niu Guerrer” i  “El Círculo la Luz Unión Barcelonesa de Libres Pensadores”; la primera societat es dedicava a organitzar certàmens literaris humorístics; i la segona realitzava actes dedicats a promoure el pensament lliure i finançava la creació d’escoles laiques a Barcelona. Les tertúlies d’aquesta societat, comptava amb la participació de personatges del moviment social: Rossend Arús, Odón de Buen, Anselmo Lorenzo, Cels Gomis, Eudald Canibell, José Nakens...  Al mateix carrer Nou de la Rambla abundaven els cafès i els cafès-cantants: el Mecànic, el Triomf, l’Alegria, l’Embut, la Granota, l’Amnistia...
El Cafè de l’Amnistia era freqüentat per a obrers que treballaven a les fàbriques del Raval, però sobretot acudien els afiliats de la Societat Obrera de Teixidors i els redactors d’El Obrero, periòdic que dirigia Antoni Gusart i que disposava de col·laboradors com l’escriptora Dolors Monserdà, l’advocat Hermenegild Clascar i el poeta reusenc Jacint Bergés. El Cafè de la Granota era la seu de la Colla d’en Clavé, punt de trobada dels obrers cantaires, que després de treballar sortien a enlairar els seus cants als jardins del passeig de Gràcia. El cafè de l’Embut era un petit teatre on Clavé va interpretar Les Flors de Maig; i el Cafè de l’Alegria, situat on més tard hi hagué l’Edèn, era tan popular que, fins i tot, les coples en parlaven:

        El Cafè de la Alegría
        es centro de perdición,
        donde se baila flamenco
        con toda perfección.
        No se permite, por excusa,
        la blusa.
        Todo caballero
        lleva sombrero
        y van los niños a la Inclusa
        sin su nombre verdadero.

Els cafès d’aquell temps eren molt generosos, una de les gentileses consistia en l’anomenada “copa de l’estudiant”, quan el client s’asseia en una taula ja s’hi trobava una botella de rom i una altra d’anís, de les quals es podia servir sense mesura com obsequi de la casa. D’aquesta manera el cafè convertit en “carajillo” o cafè perfumat s’allargava mentre les hores anaven passant. El periodista Conrad Roure habitual de les tertúlies literàries dels cafès de la Rambla, a les seves memòries, explica que un dia se li va apropar el propietari d’una rellotgeria de la Rambla del Mig, dient-li que coneixia un jove aprenent de rellotger de quinze anys que escrivia uns versos molt frescos. El jove a què es refereix Roure era Frederic Soler, el polifacètic “Serafí Pitarra” , que va arribar a ésser el dramaturg i poeta més popular del seu temps. Pitarra fou un gran animador i organitzador de tertúlies literàries,tant a la seva rerebotiga del carrer Avinyó com als cafès de la Rambla. Els cafès "Delicias”, “Gran Cafè d’Espanya”, la Llibreria Espanyola d’Innocenci López, el Cafè Suïs, etc., foren llocs habituals de les trobades literàries d’escriptors, artistes i lletraferits catalans. Serafí Pitarra reunia al seu voltant tertulians com l’escriptor Pompeu Gener, el dibuixant Josep Lluís Pellicer, el dramaturg Feliu i Codina, el periodista Conrad Roure, el pintor Modest Urgell i l’humorista Albert Llanas. Pitarra aprofitava les seves reunions per presentar els seus “Singlots poètics” abans de la seva estrena al Teatre Odeon.
La Rambla bullia amb tota mena d’inquietuds. Historiadors, periodistes, escriptors, advocats, etc., es reunien als cafès intentant arreglar el país. A la Llibreria Verdaguer de la Rambla del Mig les converses eren marcades per la política catalanista amb l’empenta de Valentí Almirall, Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals, Antoni Bofarull i Josep Duran i Bas. Al Gran Cafè d’Espanya, a la cantonada del carrer Nou de la Rambla, els periodistes feien tertúlies nocturnes que enllaçaven amb la sortida dels diaris a la matinada: El Diario de Barcelona, El Correo Catalán, El Heraldo de Barcelona, La Tomasa, La Saeta, Lo Xanguet, La Barretina Cómica...  Al costat de les arcades de la plaça Reial destacava el Cafè Suïs, entre tasses de xocolata fumejant, es reunien Albert Llanas, Robert Robert, Eusebi Coromines, Josep Roca i Roca, Eduard Aulès, Eduard Vidal Valenciano, Manuel Angelon i Frederic Soler, que feien tertúlia inacabable mentre preparaven l’edició d’Un Tros de Paper, periòdic que tenia per lema: <<Amb molta filosofia / la nit fosca es torna dia.>>
Cada teatre de Barcelona comptava amb un cafè amb la seva pròpia penya, alguns es feren molt populars com el Principal, el Liceu i el de l’Odeon, aquest darrer al carrer de l’Hospital. La gent de teatre creava les seves tertúlies i comentava les darreres estrenes a la ciutat. També era tema de discussió la competència entre "els creuats i els liceistes”, el primers defensors a ultrança del Principal de la Santa Creu, i els segons del Gran Teatre del Liceu, els quals més d’una vegada havien arribat a barallar-se al mig del passeig de la Rambla. Però no hi havia prou en què en cada teatre hi hagués un cafè, Manuel Angelon, a la seva Guía satírica de Barcelona de 1854, explica com en cada “cafè” es va crear un teatre, doncs, cadascun d’ells disposava d’un piano, d’aquesta manera aparegueren els “cafès-cantants” a Barcelona. Angelon satiritzà els contertulians que arreglaven el país des del cafè:

<<De tres a cuatro de la tarde, concierto al piano, con el obligado de las piezas siguientes: introducción de Hernani, jota aragonesa, el vals del amor y la canción del Capitán Alegría. De cuatro a cinco, saboreo de una copa de cafè... (...) De cinco a seis, juego de dominó o de las damas, entrambos muy a propósito para conciliar el dulce sueño, aspirando las suaves aromas de aquella atmósfera de alcohol y humo de tabaco. (...)  De siete a ocho, lectura de periódicos con sus accessorios de discusión política, sostenida por un calesero que no sabe regir los caballos desde el pescante y quiere regir el Estado desde el cafè; un futuro capitán general, a quien la mala suerte y  las intrigas de los envidiosos han dejado de sargento de cazadores y un compadre venerado en todo el barrio, en cuyos bajos y altos goza de gran concepto de sabiduría porque de niño aprendió a deletrar el “Flos sanctorum” en la portería de los agustinos, de donde salió a los tres años tan instruido, que en menos de un cuarto de hora ponía su nombre en letras griegas y ortografía caldea. ¡Qué perdida para la diplomacia!... Amén de todo esto, la coplilla rebosando fuego, el agua gratis y el escusado pedecito...>>

La fama dels cafès de La Rambla va comptar amb la col·laboració de dramaturgs Leandro Fernández Moratín autor d’El Cafè, del madrileny Ramón de la Cruz que va escriure el sainet titulat El Cafè de Barcelona i del popular José Zorrilla amic de passejar per La Rambla i d’asseure’s a prendre cafè al Delicias, al costat del Teatre Principal on posaven en escena la seva obra Sancho García. Zorrilla, va escriure un elogi a la Ciutat Comtal: <<Barcelona trabaja... y a su existencia /el trabajo da fuerza, pan y alegría.>>
Al Cafè Pelayo, situat a tocar la Rambla, se celebrava una tertúlia anticlerical en què hi participaven: l’anaquista Rafael Farga Pellicer, el cooperativista Salvador Pagès, el lliurepensador Eudald Canibell, el poeta Joaquim Bartrina, el director de La Tramuntana Josep Llunas i Pujals i els arquitectes Camil Oliveras i Antoni Gaudí. Els tertulians van recolzar un projecte de Camil Oliveras de construir un monument a Bakunin a Barcelona. Antoni Gaudí, aleshores, treballava en la construcció de la Cooperativa Obrera de Mataró, i freqüentava tota mena d’associacions: Centre Excursionista, Ateneu Barcelonès, Tertúlia Catalana, Societat del Born i Niu Guerrer.
A la Rambla Canaletes es va obrir la Perla, un cafè musical on actuaven sovint Lluís Millet i Amadeu Vives; segons Lluís Almerich en aquest cafè, els dos músics van projectar la fundació de l’Orfeó Català l’any 1891. El poeta Joaquim Bartrina i el dramaturg Rossend Arús van inspirar una tertúlia humorística al Cafè la Perla de la que va sortir la idea de crear la comèdia El Nuevo Tenorio.
Al Cafè Continental es trobaven per xerrar els wagnerians barcelonins, Joaquim Pena, Josep Maria Pascual, Paco Aguirre, Alexandre Soler, Manolo Planas... L’Associació Wagneriana havia estat fundada l’any 1901, als Quatre Gats, per Pere Romeu, propietari de la cerveseria, el dramaturg Adrià Gual,  el filòleg Manuel Montoliu i el musicòleg Antoni Ribera. L’Associació va passar dels Quatre Gats a la Sala Mozart del carrer Canuda, 31, on la Wagneriana organitzava moltes activitats modernistes: concerts de Felip Pedrell, conferències de Joan Maragall, lectures d’Ibsen i Maeterlinck, xerrades sobre Wagner, etc. Al Saló de l’Hotel Orient van convidar al tenor Francesc Vinyes, a cantar Lohengrin en català, acompanyat al piano del mestre del Liceu Josep Sabater. Santiago Rusiñol, que va assistir al concert, afirmà irònicament: <<A mi de Wagner, el que més m’agrada més són les set primeres hores de Parsifal.>>
El segle XX va multiplicar considerablement els cafès de la Rambla, des del quiosc de Canaletes fins al Xiringuito de Colom, n’hi havia per triar i vendre, entre altres, destacaven: Royal, La Rambla, Canaletes, Oasi, Moka, Lyon d’Or, Òpera, Liceu, Sicoris, American-Bar, Centro, ..., cadascun d’ells amb la seva idiosincràsia i els seus tertulians que passaven hores i hores discutint davant d’un cafè, un Pernod o una absenta. Lluís Almerich, a La Rambla de Barcelona, escriu:

<<La Rambla, empero, sigue embelleciéndose. Grandes cafès, ricos, suntuosos: Colón, Suizo, Español... Bazares. Hoteles. Siguen las peñas del humor en casa López y en casa Verdaguer. A inocencio López le sucede su hijo Antonio. A los Pitarra y Roure, les suceden los Aulés, Roca y Roca, Guivernau –el injustamente olvidado C. Gumà- Rusiñol, Apeles Mestres, los músicos, los poetas, una juventud aniquiladora del pasado, enferma del prurito de la novedad. Abren sus puertas las chocolaterías con “La Mallorquina” y la “Horchatería Valenciana”. El Café Pelayo en la esquina de Pelayo y Canaletas reúne a Millet, a Vives y a otros músicos. El suizo congrega la peña periodística, donde evangeliza Salvador M. Granés. Se ramblea. Todo es Rambla. La Rambla lo es todo; los cómicos en Capuchinos; el horterismo en la Rambla de las Flores; la sapiencia en las Ramblas de Estudios y Canaletas. (...) Cerveza alemana en Gambrinus; figuras de cera donde hay ahora el mercado de libros de lance; cafés alegres en los aledaños de la Rambla; redacciones de periódicos también en la Rambla: La Dinastia, La Opinión de Cataluña, El Heraldo de Barcelona, Joventut, La Publicidad, El Suplemento, Diario Mercantil, Diario del Comercio, La Veu de Catalunya, La Vanguardia, con su saloncillo donde los desocupados leían gratuitamente el periódico. Luego el quiosco de Canaletas, reformado a cada quinquenio, con su horchata a cinco cèntimos. Abundan las librerías, los colmados, los cafés, los hoteles... En la Rambla se puede comer lo mejor en Casa Martí, o lo más económico en Casa Tano. (...) En ambos lados de los andenes de la Rambla se alinean los quioscos de periódicos. (...) Todo en la Rambla es vitalidad y movimiento. Cabe afirmar que el milenario arenal del Codolell está preparado para recibir con toda dignidad el nuevo siglo.>>

La Rambla era una artèria viva i el seus cafès illes, dins de la ciutat, que prenien el pols de la societat. El cafè literari, però, era el món dels bohemis, dels revolucionaris de saló, dels poetes, dels artistes, dels periodistes... El Cafè Continental es el centre de la tertúlia de la penya La Revista, presidida per Josep Maria López-Picó,i seguida per una plèiade de gent de la cultura, els pintors Josep Obiol, Josep Aragay, Pere Pruna i Joaquim Sunyer; l’escultor Apel·les Fenosa; els poetes Agustí Esclasans, Josep Maria Junoy, Josep Maria de Sagarra, J. V. Foix, Tomàs Garcès i Josep M. Millàs i Raurell. El Café de la Rambla de Miquel Regàs, els artistes Xavier Nogués, Ricard Canals i Manolo Humbert no únicament decoren el local sinó que el converteixen en el seu centre de reunió. Allà Francesc Pujols estimula una tertúlia amb els joves artistes Jaume Mercadé, Jaume Guàrdia, Carles C. Ricart i Francesc Domingo. Al Cafè Royal de La Rambla, a l’anomenada hora del té, es reuneixen “Els Amics de la Poesia” sota els auspicis de Tomàs Garcés i Marià Manent. El poeta Francesc Matheu convida els amants dels jocs florals al Cafè Colón de la plaça de Catalunya. I, finalment, a l’Ateneu Barcelonès destaca la tertúlia que dirigeix Joaquim Borralleras, amb la flor i nata dels intel·lectuals,artistes i poetes del noucentisme: Carles Riba, Clementina Arderiu, Joaquim Folguera, Alfons Maseras, Ramon Rucabado, J. Bertran i Pijoan, Josep Farran i Mayoral, Rafael Benet, Joan Crexells, Ventura Gassol, Feliu Elias “Apa”, Josep Costa “Picarol, Josep Pla...
El “Bar del Centro”, situat a la Rambla del Mig, viurà els seus millors moments entre la primera guerra mundial i el cop d’estat de Primo de Rivera. Al contrari dels grans cafès de luxe, el “Centro” és un bar “canallesc” que conviu al costat del Liceu i del seu luxós cafè. Segons Lluís Capdevila el bar era freqüentat per artistes, toreros, crupiers, cabareteres, cirabotes, revolucionaris, lletraferits i obrers il·lustrats. Els joves bohemis de cabells llargs lluïen barret d’ala ampla, mal vestits i amb cara de no menjar gaire. L’olor a tabac de pipa i el gust d’absenta omplien l’ambient d’un caire romàntic. Segons Jaume Passarell, fou el primer bar-cabaret de Barcelona on es  ballar el tango i s’ensumà cocaïna. El bar era a peu pla i el cabaret al soterrani,  humit i amb tuf de romàtic. Al fons del bar hi havia una rebotiga, on, com tot establiment del ram que s’estimés, hi havia la tradicional pastera, aleshores el set i mig era permès; i es jugava fins les 5 o les 6 de la matinada.
Al “Bar del Centro” es reunia la redacció de Los Miserables, que portava per subtítol “Eco de los que pasan hambre y sed de justícia”, que dirigia Fernando Pintado. En una taula del fons Àngel Samblancat llegia els seus articles inflamats al seus companys i acostumava a clamar: <<Iremos a la conquista del pan bajo la bandera de San Pedro Kropotkin...>> 

Els fets revolucionaris dels soviets a Rússia són presents a les converses... Hi parlen de Lenin, Trotski, Bujarin, Sorel...
La discussió revolucionària s’allargava fins a llargues hores de la nit, entre altres, hi participaven els periodistes de Solidaridad Obrera Mateo Santos i Diego Ramón; el dramaturg Lluís Capdevila; el poeta Plató Peig, el llibreter Emili Eroles i l’escriptor Gorkiano, pseudònim de Joan Salvat-Papasseit.
En altres taules es podia veure creadors bohemis, periodistes i sindicalistes. Josep Amich “Amichatis”, autor de comèdies; Manuel Fontdevilla, col·laborador de la publicació humorística El Papitu; Manuel Parés, home d’afició literària, però més afeccionat als jocs d’atzar; Francisco Madrid, periodista d’El Escándalo; i els líders cenetistes, Salvador Seguí «El Noi del Sucre» i Àngel Pestaña. Emili Eroles en un article publicat a La Humanitat (19-3-1935) afirma que Barcelona disposa d’una sucursal de la “Rotonde” de París, el “Bar del Centre”:

<<Bar del Centro! Quantes il·lusions i esperances varen caure desfetes entre les parets despintades d’aquest bar. Pintors, dibuixants, literats, periodistes, poetes incompresos, conreadors de totes les arts, àdhuc de l’art de viure sense menjar, es trobaven a totes hores al voltant de les taules brutes d’aquell establiment. (...) Gairebé cap dels clients no pagava. Els cambrers tenien una llibreta on hi havia unes llistes importants de cafés que els pobres artistes mai ho havien liquidat. (...) La Mary i la Margot, dues xicotes enamorades de la llibertat absoluta, aconhortaven els pobres literats igual que Santa Maria Egipciaca i els donaven llur amor sense cap mena d’interès. A més dels artistes s’estatjaven al bar del Centro una munió de “toreros” dolents que eren el terror de l’amo i els cambrers. (...) L’èter i la cocaïna eren aliment habitual dels ballarins insexuals i llurs amigues... . Els espies baixaven al soterrani que ostentava el nom pretensiós d’“El fondo del mar” i que no era altra cosa que una habitació humida amb una peixera enganxada a la paret i explicaven confidencialment a tothom les més inversemblants aventures de llur perillosa professió. Tot era brogit; miralls enlluernadors i begudes exòtiques. Tabacs egipcis i perfums de Turquia. Literatura revolucionària i àpats endarrerits, opi o morfina. Vici i, sobretot, misèria.>>

Salvat-Papasseit va dedicar un dels seus poemes a Margot, una de les noies del cabaret:

        Un perfum de colors ha invadit a Margot
        s’ha vestit de pressa:
        Perquè hom no sabés de sa sina l’olor
        sa posada una flor                     
                                 damunt la roba fresca


Per aquestes dates era freqüent trobar en els cafès i cabarets de la Rambla i del Raval els artistes de l’avantguarda que havien fugit de la guerra mundial. Els dadaístes publicaven la revista 391 sota el patrocini del galerista Josep Dalmau, i a la seva galeria d’art del carrer Portaferrissa exposaven les seves obres. Francis Picabia era el principal exponent de l’avantguarda a Barcelona, al seu costat es bellugaven artistes com Robert i Sonia Delaunay, Gabrielle Buffet, Otto Lloyd, Olga Sacharoff, Arthur Cravan i Juliette Rochet. Els dadaístes organitzen exposicions, perfomances.. Els artistes no passen inadvertits pels habituals del Cafè la Lluna de la plaça Catalunya..., ni pels joves artistes catalans que s’apropen a les Galeries Dalmau a veure les exposicions avantguardistes, són els alumnes del Cercle de Sant Lluch, Joan Miró, Enric C. Ricart, Josep M. Espinalt, Josep F. Rafols... Amb els avantguardistes arriben les idees futuristes, dadaistes, cubistes... Apollinaire, Marinetti, Tzara, Jacob..., són motiu de conversa a les tertúlies literàries d’avançada.
Els dadaístes estrangers són bon vivants i acudeixen al Saló Doré on actua la popular vedette “La Argentina” i s’estan hores davant d’un cafè a la Lluna de la plaça de Catalunya; també se’ls pot trobar a la “Gran Peña” del carrer Sant Pau, on té un gran èxit Antonia “La Cachavera” o a l’Edèn per veure com la Raquel Meller és la reina del cuplé o a l’Excelsior amb la Chelito buscant-se la puça. Els avantguardistes gaudeixen del món de la faràndula del Paral·lel, i són amant dels espectacles del music-hall del Paral·lel i dels antres del Barri Xino. Visiten els “colmaos” de flamenc, les tavernes..., la Mina, Cal Manquet, la Criolla... Juliette Roché escriu un poema de la Barcelona “canalla” i portuària: <<Barcelona / exil des ramblas...>>
Les tertúlies barcelonines continuen a un ritme frenètic tant els anys vint com durant la Segona República. La política fa estralls i els tertulians tant es disposen a parlar-ne a les terrasses del cafès, com a l’“ateneus” a l’aire lliure de la plaça Reial. Els afeccionats al futbol discuteixen acaloradament a prop del Quiosc modernista de Canaletes. Els vells modernistes Santiago Rusiñol, Peius Gener, Manuel Fontdevila, etc., tenen el seu cau al Lyon d’Or; al Cafè Colón de la plaça Catalunya es reuneixen els amants de l’avantguarda: Guillermo Díaz Plaja, Carles Sindreu, Artur Perucho, Juan Chabás, Josep Maria de Sucre i, quan són a Barcelona, Salvador Dalí i Federico García Lorca. Al Cafè Oasi del carrer Canuda, on ara hi ha la Llibreria Canuda, és el centre de reunió del Grup Literari “Oasi”, són la generació més jove de poetes i prosistes de la República. Els poetes es reunien en aquest cafè els dissabtes per la tarda engrescats per la poesia i la literatura. L’ànima del grup era Josep Gimeno-Navarro i, entre altres, en formaven part: Joan Llongueres, Ramon Vinyes, Miquel Saperas, Joan Arús, Josep M. Rovira i Artigas, Frederic Alfonso i Orfila, Josep M. Prous i Vila, Ramon Tor, Pere Quart i Agustí Bartra. El Grup Oasi va participar durant la guerra civil en nombrosos recitals poètics...
Barcelona, el Barri Xino, el Paral·lel, la Rambla..., fou descoberta per nombrosos escriptors estrangers i nacionals que van glossar la seva vida: Juli Vallmitjana, La Xava; Francisco Madrid, Sangre en atarazanas; Domènec de Bellmun, L’Àngel Bohemi; Lluís Elias, Barris Baixos; Francis Carco, La Bohème et mon coeur; Pierre Mac Orlan, La Bandera; Paul Morand, Ouvert la nuit; H. E. Kaminski, Els de Barcelona; Jean Genet, Le voleur; André Pierre de Mandyargues, La Marge, etc.
La postguerra va acabar amb tot aquest món de les tertúlies i els grans cafès van anar tancant les seves portes per convertir-se en establiments bancaris o en restaurants de fast-food. Però a la Barcelona gris i decadent dels anys quaranta i cinquanta encara eren possibles les tertúlies als cafès. Un grup d’escriptors barcelonins que, capitanejats per Sebastià Sànchez-Juan, es reuneixen a una tasca del Raval per elaborar, composar i editar l’Antología Popular del Barrio Chino.  Juan Eduardo Cirlot, un dels poetes de l’antologia, presenta el poema “Susan Lenox”:

            Aquí estoy, en un bar, bebiendo vino
            como otras tardes. La tristeza,
            la tristeza de muchas cosas muertas,
            perdidas o no sidas, me acompanya.
            Niebla, niebla...
            La sombra baja lenta como un río;
            su invasión me atenaza.
            Ni música de jazz se oye a lo lejos
            y un silencio infinito me circunda.
            Da lo mismo.
            las hora que han pasado no me importan,
            no me importan las horas ni los días,
            los días que han pasado, ni los años.
            Da lo mismo.
            Niebla, niebla.
            Aquí estoy en un bar, bebiendo vino. (...)

Els poetes de la generació dels cinquanta Gil de Biedma, Goytisolo i Barral recuperen l’esperit bohemi i baixen a la Rambla i al Xino a cercar els arrels d’un altre temps. Els lletraferits, els poetes i altres amics de la faràndula van continuar essent cul de bar,
aleshores encara en quedaven alguns dels cafès històrics tant a la Rambla com al Raval: Zuric, Canaletes, Moka, Òpera, Glaciar, Sicoris, London, Marsella, Almirall..., i n’aparegueren de nous Pastís, Cadis, Cosmos, Amèrica,  Drugstore..., i també de cambreres com el Bing-Beng i els snac-bar estil yankie com el Kentuky. 
Les tertúlies fins no fa gaire encara eren freqüents al Glaciar de la plaça Reial, organitzades per l’Associació Bardina; al restaurant de la Gardunya, dins del mercat de la Boqueria, el Club dels Barbuts organitzà Jocs Florals humorístics; les del grup Borralleres de l’Ateneu Barcelonès funciona normalment; al Pastís i al London s’enlaira  poesia i sona música en directe; i, darrerament, al Bar Horiginal del carrer Ferlandina, els poetes reciten els seus versos tots els dimecres. Tot plegat un món  vibrant dins de la ciutat urbana i cosmopolita, que continua disposant d’una Rambla, espectacle trepidant, tal vegada, únic al món. El protagonista de la pel·lícula de Godard, El petit soldat, inadaptat i rebel a tota ideologia, afirma que les coses que poden fer feliç a un home són: -Un bosc a Alemanya, un passeig en bicicleta, una terrassa de cafè a Barcelona...


 Ferran Aisa-Pàmpols
(Escrit publicat a Guia Secreta de la Rambla, Ajuntament de Barcelona, 2010)