Bombardeig d'escoles guerra civil - Revista Docència - Ferran Aisa

DE COM EL FRANQUISME VA BONBARDEJAR ESCOLES. EL CAS DE L’ESCOLA DEL MAR I EL LICEU ESCOLAR FERRAN AISA L’aviació feixista ja fos de procedència alemanya o italiana es va dedicar a sembra el terror amb el bombardeig de les ciutats obertes. La discriminació dels objectius va causar nombroses víctimes entre la població civil i va enrunar centenars de cases. Entre les víctimes del bombardeig hi ha edificis escolars i molts alumnes i mestres que en hores lectives estaven desenvolupant tasques escolars. En aquest darrer cas cal citar el Liceu Escolar de Lleida o l’Escola de Refugiats de Sant Felip Neri de Barcelona. Per una altra banda hem de parlar de l’Escola del Mar, aleshores per seguretat traslladada al Roserar de Montjuïc, que fou destruïda pel bombardeig massiu sobre la Barceloneta. Per antiguitat de fundació li correspon el Liceu Escolar de Lleida, tot un referent de la història de l’educació catalana. Es tracta d’una escola nascuda l’any 1906 per l’empenta de Frederic Godàs i Legido (Lleida, 1879-Senaillac-Occitània, 1920), mestre que va saber crear un gran centre pedagògic de caràcter laic i d’avantguarda a les terres de ponent. El Liceu Escolar fou com un vaixell que navegava pel Segre amb tota una càrrega romàntica de pedagogia. Un vaixell que va anar sembrant arreu dels pobles lleidatans l’afany educatiu amb la intenció de crear una escola nova. D’aquesta empenta pedagògica van néixer les sucursals del Liceu escolar a pobles com Almacelles, Balaguer, Bellcaire d’Urgell, Castellserà... La pedagogia innovadora del Liceu Escolar va sacsejar l’esmorteïda capital del Segre que, en aquella època, era dominada pel catolicisme i el conservadorisme polític, per convertir-la en un temple laic on els alumnes, seguint la consigna d’Horaci, aprenien delectant-se. Després dels Fets de la Setmana Tràgica l’Església i els partits conservador (inclòs la Lliga Regionalista) van criminalitzar l’Escola Moderna i les escoles laiques com inductors de l’ateisme i de l’anticlericalisme del poble. La reacció catòlica va organitzar nombroses actes en contra les escoles laiques a tot Espanya. Els conservadors catòlics de Lleida van celebrar un míting contra aquestes escoles el 20 de març de 1910 als Camps Elisis, el Diario de Lérida, clamava: <<¡Abajo las Escuelas sin Dios! Mitin contra las escuelas laicas!>> Però el Liceu Escolar va continuar el seu periple educatiu amb impactant èxit. La construcció del modern edifici escolar del carrer Blondel, sota els auspicis de pedagogs com Pestalozzi, va crear les ires dels enemics de la llibertat, que van combatre amb tots els seus medis l’obra modèlica de Godàs, que va haver de fer front a les nombroses crítiques i als atacs dels sectors més intolerants de la societat, que s’oposaven a la modernitat pedagògica i, sobretot, s’enfrontaven al model de laïcisme escolar. Godàs se’n va sortir i la seva escola no solament fou una fita pels lleidatans de la capital, sinó també per moltes famílies de les comarques de ponent que feren del Liceu Escolar la seva escola. Frederic Godàs, home d’idees republicanes i lliberals, en matèria educativa era admirador de Pablo Montesino, Francisco Giner de los Ríos, Pau Vila i, entre altres, Francesc Ferrer i Guàrdia. La concepció pedagògica de Godàs era completament oberta als nous temps, cosa que la feia extensiva més enllà de les seves aules, d’aquí les conferències extraescolars i la creació de les diverses sucursals escolars. Godàs tenia la convicció que la veritable fraternitat no exigia baixar fins a la incultura del neci, sinó aixecar els altres al propi nivell cultural del savi. El Liceu Escolar va aconseguir crear una escola completament d’avantguarda, on els plantejaments pedagògics de Rousseau, Pestalozzi, Fröbel, Montesinos o Montessori eren presents en l’educació dels nens i de les nenes. El Liceu Escolar fou la primera escola nova de Lleida i una de les primeres que hi va haver d’aquest ideal renovador a Catalunya. Hem de situar el Liceu Escolar de Godàs a l’alçada de les experiències modèliques privades que van realitzar les escoles fundades per mestres com Pau Vila, Joan Bardina, Josep Palau Vera, Alexandre Galí o Manuel Ainaud. El Liceu Escolar fou una escola on l’educació del nen i la nena era activa, on l’alumne era el centre educatiu que es desenvolupava dins d’un ambient completament alegre, tolerant i democràtic. Frederic Godàs, alhora d’inaugurar l’edifici del carrer Blondel, escrigué al número 56 (maig de 1913) del Boletín del Liceo Escolar: <> El Liceu Escolar és doncs l’obra del seu director Frederic Godàs Legido, un personatge posseït d’una gran força creativa, capaç de transmetre-la als seus deixebles amb pura energia emancipadora. L’escola va viure la seva etapa d’or entre l’any 1913 en què s’inaugurà l’edifici del carrer Blondel i l’any 1920 data de la mort de Frederic Godàs. La col·laboració principal la va trobar amb la seva esposa Victorina Vila i Badia (Albesa, 1883-Mèxic, 1962), mestra i professora de música, fou directora de l’Escola Minerva de nenes a Lleida. Els col·laboradors principals del mestre lleidatà a més de la seva esposa, foren el republicà Humbert Torres (primer alcalde popular de Lleida i pare del poeta Màrius Torres), el mestre de la Normal Enric Arderiu, el seu germà Benigne, Gabriel Ramón, Enric Amorós, Josep Plana, Francisco Sancho, Josep Estadella, Enrique Gómez, Ramon Currià i Lluís Valeta. A partir del curs 1917-118 s’incorporen al claustre de mestres i professors joves inquiets lleidatans i aragonesos que destacaran poc després en el camp de la política i la lluita social com Víctor Colomer, Joaquim Maurín, Felipe Alaiz, Anton Sabater Mur, Francisco Moles i els fills del fundador de l’escola Frederic i Elvira. Els joves mestres van militar a les files republicanes, a la CNT i el POUM. El magnífic edifici del Liceu Escolar, dissenyat per l’arquitecte Francesc Morera, constava de tres plantes, totes elles obertes als quatre vents. La façana principal donava al carrer Blondel i les altres tres eren orientades al Segre i a l’horta lleidatana. Des de les finestres de l’escola es disposava d’una bona vista sobre el riu i sobre una Lleida encara molt rural. L’obertura de l’edifici als quatre vents mantenia sempre les aules ben ventilades i amb llum natural, cosa que resultava positiu per la salut dels alumnes. En el frontispici de la façana principal es podia llegir el nom dels principals “patrons” del Liceu Escolar, es tractava dels grans mentors pedagògics: Rousseau, Fröbel, Spencer, Montesino, Vives i Llull, i, a dalt de tot, rematant l’edifici, al peu del parallamps, el rostre de Pestalozzi. Ells, els “patrons”, havien de guiar i orientar a mestres i a alumnes cap a una gran tasca educadora. Una escola feta amb la idea de treballar per l’educació dels homes i de les dones de demà. El nou edifici escolar ocupava una àrea de 480 metres quadrats, al seu voltant tres espaiosos patis envoltaven l’edifici, els quals eren destinats al descans i a l’esbarjo dels alumnes. La planta baixa constava de dues aules i un pati independent per a la secció de noies, doncs seguint la tradició de l’època les classes no eren mixtes. En aquesta planta hi havia el vestíbul, la sala de música, la recepció i les cinc aules destinades a primera ensenyança i comerç i un pati cobert i completament independent dels anteriors citats. En els baixos de l’edifici hi havia els menjadors per a mestres, professors i alumnes; i, a més, s’havien encabit els serveis de la casa: cuina, celler, magatzem i caldera de la calefacció central. Al primer pis s’havien inclòs les instal·lacions següents: sala de visites, administració, biblioteca, despatx del director, sala d’estudi, laboratori, tres aules i les habitacions particulars del director. En el segon pis hi havia cinc aules, quatre grans dormitoris pels alumnes internats, sala de bany, dutxes i W. C. Al tercer pis hi havia les habitacions dels professors que residien al Liceu, a més d’altres dependències, com dormitoris pel servei, el dispensari, el vestuari i el magatzem. Tots els departaments de l’escola rebien llum directa de l’exterior i l’aire entrava lliurement per les nombroses finestres de l’edifici. Una completa instal·lació de calefacció central ajudava a moderar la temperatura de les aules a l’hivern. L’editorial del butlletí número 56 de maig de 1913, exclamava: <> A la prematura mort de Godàs l’escola va continuar la tasca educadora del centre seguint, amb més o menys encert, el camí marcat pel seu fundador. Aquesta segona etapa es deté l’any 1928, quan la família Godàs es desfà de l’escola. Posteriorment va passar a altres mans que van desenvolupar una educació més tradicional d’acord amb el sistema educatiu marcat per la dictadura de Primo de Rivera i més obert amb els anhels pedagògics de la II República Espanyola. L’escola va restar oberta durant la Guerra Civil, aleshores fou inclosa en l’obra revolucionària del CENU. El Liceu Escolar va desaparèixer, definitivament, el 2 de novembre de 1937, quan l’atac aeri de l’aviació feixista sobre Lleida va destruir-la, alhora que matava a nombrosos alumnes i una mestressa que, en aquelles hores de la tarda, eren a classe. La ciutat de Lleida va patir el primer atac aeri més important de la seva història el dia 2 de novembre de 1937, a les 15,40 de la tarda. Els Savoia Marchetti S. M. 79, de l’Aviazione Legionaria Italiana, van bombardejar el centre de Lleida. En un atac sorpresa van llançar 12.600 quilos de bombes sobre la població indefensa, al seu pas va quedar un rastre de mort i destrucció que recorria la plaça de Catalunya, el carrer Blondel, el carrer Major, la plaça de la Sal, la Rambla de Ferran i, després de girar a l’entrada del riu a la ciutat, van continuar bombardejant pel Cap Pont i deixant rere seu una gran tragèdia humana retornaren a la base aèria de Soria. Dos edificis escolars van patir el bombardeig, el Colegio Ibérico de la Rambla Ferran i el Liceu Escolar de l’avinguda Blondel. Segons els historiador Josep Maria Solé Sabater i Joan Villarrolla, en el seu llibre España en llamas, la guerra civil desde el aire, més de 60 alumnes del Liceu Escolar de 9 a 13 anys van quedar sepultats sota les runes de l’edifici enderrocat per les bombes feixistes. El periòdic comunista UHP (4-11-1937) citava el nom de la mestra Dolors Padró Rauret i de 21 alumnes, entre 10 i 13 anys, morts a conseqüència del bombardeig. L’any 1922 el Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona inaugurava a la Barceloneta l’Escola del Mar. Els motius de creació d’aquesta escola foren exposats en un comunicat de la Comissió de Cultura: <> La Comissió de Cultura havia posat en marxa la campanya “Banys de mar per als alumnes de les escoles de Barcelona”, per combatre totes les malalties infantils inclosa la tuberculosis. Un dels principals mentors d’aquest tipus d’escola a l’aire lliure era el metge Lluís Sayé. L’Ajuntament de Barcelona seguint aquest consells higiènics i de salut ja havia creat el 1914 l’Escola de Bosc a Montjuïc, les institucions de cantines a diverses escoles, les colònies escolars i els banys de mar per els escolars municipals. El director de l’Escola del Mar fou el mestre Pere Vergès i Fararés (Barcelona, 1896-1970). L’escola va ser edificada a la platja anomenada –aleshores- dels Pescadors, al final del carrer Almirall Aixada. Josep Goday va projectar un edifici tot de fusta, en una posició semblant als xamfrans de l’Eixample i sostingut sobre uns pilars que l’allunyaven de la humitat de la recta. En un opuscle de la Comissió de Cultura es conceptuava les característiques d’aquesta esco9la i quins eren els seus fins: <> La missió pedagògica consistia en fer les màximes classes a la vora del mar i a ser possible els alumnes vestirien només amb el de bany. L’entrada a l’escola era a les vuit del matí, a les nou esmorzaven, a continuació es feia una classe a l’aire lliure, d’onze a dotze gimnàstica i natació (quan feia bon temps). Després de dinar descans a la platja i a la tarda jocs i estudi a les aules, berenar i a les cinc sortida de l’escola. Els alumnes disposaven d’una barca “Náusica” amb un vigilant que feia tasques de socorrista. Aquest centre escolar municipal va publicar la revista Garbí, que recollia fins i tot estudis de meteorologia subministrats per l’Observatori Fabra, i va editar llibres adreçats als seus alumnes, com ara L’Escola del Mar, Llibre del Mar, Les representacions de titelles a l’Escola del Mar, La vida social a l’Escola del Mar, etc. L’Escola del Mar havia estat molt valorada pels pedagogs del país i de l’estranger que la visitaren sovint, entre els il·lustres visitants figura el matemàtic Albert Einstein, durant la seva estada a Barcelona el febrer de 1923, i Francesc Macià l’estiu de 1931. L’Escola del Mar va ser bombardejada el 12 de gener de 1938, cosa que va significar la desaparició de l’emblemàtic edifici, per sort no hi hagueren víctimes doncs l’escola s’havia traslladat per precaució al Roserar de Montjuïc. Les bombes feixistes van continuar fent estralls sobre diverses escoles barcelonines i catalanes, el 30 de gener de 1938 l’aviació italiana va bombardejar la zona de la Catedral fent blanc sobre l’escola de nens refugiats de Sant Felip Neri amb el resultat de més quaranta morts, la majoria d’ells infants. Ni el Liceu Escolar de Lleida ni l’Escola del Mar de la Barceloneta no van tornar-se a edificar mai més en el seu emplaçament original. Victorina Vila i la seva filla Elvira Godàs van continuar la tasca pedagògica a Mèxic on van viure exiliades, mentre que Frederic Godàs i Vila (militant del POUM) fou detingut, condemnat a mort i commutada per trenta anys de presó. A la sortida de la presó va muntar l’escola Petit Món a Castelldefels. L’any 1948 l’Ajuntament franquista barceloní va instal·lar la nova Escola del Mar al carrer Gènova, 12, de la barriada del Guinardó. Ferran Aisa és autor dels llibres: Mestres, renovació i avantguarda pedagògica a Catalunya, Edicions de 1984, Barcelona, 2008) i El Liceu Escolar de Lleida, Fonoll, Juneda, 2013. Docència USTEC-STEs-IAc, Núm. 41, Desembre, 2018.