15/4/16

Salvador Seguí - cronologia / Ferran Aisa


SALVADOR SEGUÍ RUBINAT “El Noi del Sucre”

Ferran Aisa

Salvador Seguí


Cronologia:



1887: Neix a Lleida el 23 de setembre (El seu pare era de Reus i la seva mare filla d’una família camperola procedent de Tornabous)

1888-1890: Viu entre Lleida i Tornabous on el seu pare fa de forner.

1891: Arriba a Barcelona amb els pares i s’instal·len en un pis del Districte V.

1892-1896: Acudeix a una escola de la plaça de Sant Agustí. S’educa al carrer on passa moltes hores.

1897: Comença a treballar (mosso de drogueria).

1898-1901: Fa d’aprtenent forner amb el seu pare i d’aprenent de pintor de parets.

1902: S’afilia a la Societat de Pintors de Barcelona. Vaga General de 1902.

1903-1908: Forma part del grup d’afinitat anarquista “Els Fills Sense Nom” (anomenats també “Els Fills de Puta”). Freqüenta ateneus i biblioteques: Ateneu Enciclopèdic Popular, Biblioteca Arús, Centre d’Estudis Socials i Ateneu Sindicalista. Participa en el moviment Solidaritat Obrera. Presideix l’Ateneu Sindicalista del carrer Ponent.

1909: Participa activament en la revolta de la Setmana Tràgica. La seva actuació és als voltants del carrer Hospital.

1910: Participa en la fundació de la CNT.

1911-1912: Empresonat per primera vegada.

1913-1915: Secretari del Sindicat de la Construcció.

1916: Participa en el pacte CNT-UGT

1917: Vaga General Revolucionària

1918: Secretari General del C.R. de Catalunya. Congrés de Sants. Constitució dels Sindicats Únics d’Indústria.

1919: Vaga de la Canadenca. Congrés de la Comèdia (Madrid). (La patronal fomenta la creació del Sindicat Lliure).

1920: Presó i deportació a Maó amb altres militants anarcosindicalistes i republicans com Lluís Companys. Els pistolers del S. Lliure assassinen a Francesc Layret. Primer Manifest de l’AEP contra el terrorisme.

1921: Presó.

1922: Conferència de Saragossa: No a la III Internacional. Si al apoliticisme.

1923: Assassinat de Seguí el 10 de març al carrer de la Cadena/Sant Rafael. Campanya de l’AEP antiterrorista. Einstein visita els sindicats únics i s’entrevista amb Pestaña. Dictadura de Primo de Rivera (setembre).

Ferran Aisa.Pàmpols















10/4/16

Les dones de Buda-Josep Heras / Ferran Aisa


LES DONES DEL BUDA

Josep Heras

Editorial: Base

(Barcelona, 2015)

Pàgines: 103

Preu: 13,90 euros

NARRATIVA  FERRAN AISA



UNA HISTÒRIA SOBRE EL BUDISME



Josep Heras (Barcelona, 1949) és llicenciat en Filosofia i Psicologia per la UB i Màster per la Universitat de Deusto. Ha escrit un diccionari terminològic de budisme zen i actualment treballa en noves històries sobre el budisme. Heras és autor també de Ryokan, el monjo guillat (Base, 2014). L’autor d’aquest treball dona d’una manera planera l’existència i l’aventura de les dones que van ajudar a impulsar el budisme. La incorporació de la dona a la comunitat budista va ser una veritable revolució en una societat que la mantenia apartada de qualsevol protagonisme tant en el món de la religió com de la societat. Els ensenyaments de Buda , que va viure entre els segles VI i V abans de Crist, van ser recopilats en un tractat conegut com el Cànon Pali, que ba esdevenir la doctrina oficial. Josep Heras, escriu: “El Cànon, malgrat la seva intenció totalitzadora, presenta un notable dèficit de les dones a la comunitat budista, ja fossin laiques o monges, i es limita a unes quantes narracions que segueixen les pautes d’allò que en diríem vides exemplars o històries edificants. Al capdavall, no és més que el reflex d’una societat rígidament estratificada i d’una cultura masclista.” El budisme que va néixer al nord de l’Índia i al Nepal, va reeixí en diversos països, però avui és minoritària a l’Índia. L’autor de Les dones de Buda, a través de diverses històries narrades, traça la vida de disset dones que van viuen en primera persona el budisme. Al relat que porta per nom Ambapali, diu: “Ah, la bellesa, aquest do de la naturalesa que trastorna les voluntats de prínceps i plebeus. Com n’era d’extraordinària la bellesa de l’Ambapali.”  Els relats incloses en les pàgines d’aquest llibre descobreixen al lector les peripècies d’aquelles dones que van aconseguir un lloc en una història que els hi havia estat prohibida. A través de la lectura trobem els diversos noms en què ha estat citat aquest gran filòsof a Occident en la seva versió en sànscrit: Buda, Dharma, Nirvana, Karma...  Al relat titulat Kisa, escriu: “Quan en Sidharta es va asseure sota la figuera amb la voluntat de ni aixecar-se fins haver assolit la il·luminació. Mara ho va intentar tot per evitar que aquella decisió es fes realitat.” Cada un dels disset relats amb nom de dona es pot llegir com si fos una llegenda  Diuen que el budisme implica la pau interior o com un riu que flueix lentament per la nostra vida. En moments d’agitació política com els actuals és molt recomanable lectures com aquesta de Josep Heras, que et conviden a la meditació i reflexió sobre l’ésser humà i les seves immenses possibilitats vitals.  Un goig d’espiritualitat en mig del món foll en què vivim.  En el relat que porta per nom Isidasi, llegim: “Els camins del kharma són obscurs, com senders esborrats per fullaraques de moltes tardors. Sempre un moment a la vida en què hom es pregunta: -Per què em passa això a mi? Tant de bo disposéssim d’una capacitat que ens permetés contemplar allò que fórem, el més segur de que faríem canvis en el nostre present per guanyar l’esperança d’un altre futur.”


Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt.Avui, 25-10-2015)


26/3/16

Guerra Civil - Jaume Miravitlles / Ferran Aisa



VERITAT SOBRE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

Jaume Miravitlles

Introducció: Ramon Batalla Galimany

Editorial: Base (Barcelona, 2015)

Pàgines: 236

Preu: 18,90 euros

HISTÒRIA 



INÈDIT SOBRE LA GUERRA CIVIL



FERRAN AISA

L´Editorial Base publica un llibre inèdit del polifacètic Jaume Miravitlles i Navarra (Figuere, 1906-Barcelona, 1988). Amic de Dalí i de Buñuel va actuar en les seves dues primeres pel·lícules surrealistes com actor, Un chien andalou i Làge d’or. De jove va militar a l’Estat Català participant en els Fets de Prats de Molló de 1926. Per les seves activitats subversives va ser tancat a la presó. Durant la Segona República milità en el Bloc Obrer i Camperol fins l’any 1934 en què s’incorporà a l’ERC. Els seus escrits periodístic els trobem a L’Hora, L’Opinió i La Humanitat. Miravitlles va ocupar càrrecs rellevants durant la Guerra Civil ja fos primer al Comitè Central de les Milícies Antifeixistes com posteriorment al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Des del comissariat va crear la productora de cinema Laya Films i va conèixer nombrosos intel·lectuals que passaven per Barcelona com per exemple André Malraux.  A l’acabar la guerra es va exiliar a França i va dirigir la revista El Poble Català. Finalment va fixar la seva residència a Nova York on va viure fins l’any 1963 en què va retornar a Catalunya. Jaume Miravitlles fou autor de nombrosos llibres sobre la seva visió de la República, la Revolució i la Guerra Civil per exemple Episodis de la Guerra Civil Espanyola (1972) o Gent que he conegut (1980). El present treball Veritats de la Guerra Civil espanyola és un encàrrec que li va fer el president Companys al seu exili de París per donar a conèixer les “veritats” d’aquells fets històrics. Miravitlles va agafar la paraula i va redactar-lo des del punt de vista del govern de la Generalitat de Catalunya i especialment seguint els paràmetres del mateix Companys. El text d’aquest llibre ha restat inèdit fins ara. L’historiador Ramon Batalla Galimany, a la introducció, diu: “Aquest llibre és un intent, fet el mateix 1939, d’explicar què va ser la guerra i, sobretot, per què la República i el Govern català van perdre.” Jaume Miravitlles explica i analitza les diverses situacions que es van donar a Catalunya i a Espanya al llarg de la guerra i ho fa cercant els antecedents com són la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931, els diversos esdeveniments dels següents anys fins a arribar als fets del 6 d’octubre de 1934 i, ja entrant en matèria, tots allò que va viure Catalunya de 1936 a 1939: el 19 de juliol de 1936, l’actitud dels anarquistes, la incorporació de la CNT al Govern de la Generalitat, la posició dels comunistes (PCE-PSUC), els Fets de Maig de 1937, la repressió contra el POUM, l’arribada de Negrín i el govern de la República a Barcelona, la intervenció soviètica, l’ajuda de Hitler i Mussolini a Franco, el cop d’Estat Casado-Besteiro i moltes altres vicissituds que Miravitlles va viure de primera mà en aquells moments polèmics, tràgics però històrics de la Guerra Civil. Un llibre aclaridor de moltes coses que se saben a mitges tintes  però que ara agafen una més gran rellevància de “veritats” amb el testimoni de Jaume Miravilles.

Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 20 de març de 2016)







14/3/16

Bakunin de V. Polonsky / Ferran Aisa




(Cartell de la presentación del llibre)

MIJAIL BAKUNIN (SINOPSI DEL LLIBRE "BAKUNIN" de Viatxeslav Polonsky (Traducció d'Andreu Nin i introducció de Ferran Aisa), Editorial Base, Barcelona, 2016,



FERRAN AISA

La biografia de Bakunin de Viatxeslav Polonsky (traduït al català per Andreu Nin) és

una gran síntesi exhaustiva de la vida i l’obra del pensador anarquista i revolucionari

Mijail Bakunin (1814-1876). Polonsky no es deixa res essencial d’un dels

intel·lectuals més arrauxats del segle XIX, anomenats també revolucionaris romàntics.

L’autor narra la vida del príncep rus des de la seva infància a la cort tsarista, el seu pas

per l’exèrcit i la seva preparació per entrar com a funcionari de l’Estat. L’abandonament

de l’exèrcit i la fuga de casa dels pares de Sant Petersbourg per anar-hi a estudiar

Moscou. La seva afició a la filosofia que el porta a freqüentar els cercles literaris de la

Universitat de Moscou. El seu pas per la Universitat de Berlín i la seva estada a Dresde

on participa en les seves primeres discussions polítiques i hi escriu els seus primers

articles i fins i tot l’assaig “Discursos escolars de Hegel”. Polonsky no es deixa res al

tinter i recrea l’ambient en què es desenvolupa Bakunin com si fos una novel·la

d’aventures. A partir de 1843 s’hi belluga amb gran facilitat per Europa, i amb el

seu amic Herzen viatgen a Zuric i a París. Mentrestant l’estat tsarista la posat en busca i

captura com insubmís per no retornar a Rússia i és condemnat en absència al

desterrament a Sibèria. El 1846 coneix a Karl Marx a Londres. L’any 1948 el trobem a

París per estar present a la revolució engegada aquell any per el proletariat. Fa amistat

amb George Sand i altres intel·lectuals francesos.Viatja a Brussel·les, Praga i altres

indrets connectant amb els grupuscles revolucionaris. Per les revoltes que es produeixen

a Dresde i a Praga, Bakunin és detingut i condemnat a mort, però commutada per

cadena perpetua. Uns mesos després és lliurat al govern austríac que també el té a la

seva llista negra pels fets de Praga. Després de passar una temporada a tres fortaleses

presó serà extraditat a Rússia. El tsar Alexandre III el tanca primer a la fortalesa de Sant

Pere i Sant Pau i des d’allà a Sibèria, on viurà de 1858 a 1861. A Sibèria es dedicarà a

donar classes d’idiomes d’aquesta manera coneixerà a qui serà la seva esposa Antonia

Kviatkovshy. Finalment aconsegueix escapar de Siberia embarcat de polissó en un

vaixell cap a Fukuyama (Japó) i d’aqui sortirà cap a San Francisco (USA). A Nova

York funda la revista Kólokol (La Campana). El 1862 retorna a Europa en vaixell via

Estocolm i d’aquí a Londes on es retroba amb la seva esposa. Entre 1864 i 1866 torna a

Recórrer Europa amb especial atenció a Itàlia on fa amistat amb Malatesta, Fanelli,

Cafiero... El 1867 funda la Lliga de la Pau i de la Llibertat i s’adhereix amb el seu grup

a la Internacional fundada tres anys abans a Londres per Marx. El 1868 funda la Lliga

de la Democràcia Socialista amb una gran força a Espanya, Itàlia, França i Suïssa. La

Internacional queda dividida en dos tendències la marxista o autoritària i la bakuninissta

o antiautoritària. Bakunin viu amb esperança la revolució de la Comuna de París on

l’AIT juga un paper fonamental. Les disputes entre bakuninistes i marxistes porten al

trencament de la Primera Internacional i el 1872 el Consell General de l’AIT decideix

expulsar Bakunin i els seus seguidors. Bakunin viu els seus darrers anys entre Itàlia i

Suïssa i per guanyar-se la vida accepta l’oferta d’una editorial francesa de traduir de

l’alemany l’obra principal de Karl Marx, El Capital. Mentre treballa en aquest treball

gegantí Bakunin mor a Berna l’u de juliol de 1876.



Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 2015)




4/3/16

Oficines Propaganda CNT-FAI / Ferran Aisa


(Casa CNT-FAI durant l'enterament de Durruti)


LES OFICINES DE PROPAGANDA DE LA CNT-FAI



FERRAN AISA



Després del 19 de juliol de 1936 l’organització confederal i l’específica van crear les Oficines de Propaganda CNT-FAI, que tenien la seva seu a un dels pisos de l’edifici ocupat de Foment a la Via Laietana. El nou organisme tenia com a missió centralitzar i coordinar les activitats d’acció, cultura, premsa i propaganda de la CNT-FAI. El propòsit principal era mantenir arreu els acords i pactes de l’Organització Confederal tant amb els partits polítics com amb les institucions i, alhora, mantenir la línea orgànica de fidelitat als principis anarcosindicalistes. Va ser elegit secretari de les Oficines de Propaganda CNT-FAI Jacinto Toryho, periodista d’ofici que havia desenvolupat la seva feina a diaris com El Norte de Castilla, El Heraldo de Zamora, entre altres i, a Barcelona, era redactor de Solidaridad Obrera. Posteriorment fou director de Solidaridad Obrera, entre novembre de 1936 i maig de 1938, substituint a Liberto Callejas.  Les Oficines de Propaganda tenien cura de l’organització de mítings de la CNT-FAI i de les JJ.LL., arreu de Catalunya i a les zones republicanes d’Aragó i del nord del País Valencià. Al seu redós es van crear diversos equips d’oradors dedicats a fer xerrades i mítings a les barriades de Barcelona i a la majoria de pobles de Catalunya. En aquests actes participaven joves de les organitzacions llibertàries, vells sindicalistes, escriptors anarquistes i obrers de les fàbriques col·lectivitzades. Entre els col·laboradors figuraven personatges coneguts de l’anarquisme ibèric com Federico Urales al costat de joves com J. Riquer de Palau o Ramon Sentís. S’editaven opuscles, cartells de propaganda, postals, àlbums de dibuixos i pasquins amb missatges de militants destacats. També van editar llibres dirigits als milicians o als militants i, a més, van publicar les principals conferències que s’organitzaven al Cinema Coliseum, n’eren actes culturals i sociològics, que van comptar amb la col·laboració dels intel·lectuals i militants destacats de l’anarquisme com Federica Montseny, Joan García Oliver, Joan Peiró, Juan López, Alberto Carsi, Fèlix Martí Ibáñez, Higinio Noja, Gonzalo de Reparaz, Joan Puig Elias, Joan P. Fàbregas, Felipe Alaiz, etc. Les Oficines de Propaganda col·laboraven estretament amb els comitès confederals i amb els sindicats alhora d’organitzar els seus actes públics. Mantenia una estreta col·laboració amb el Sindicat Únic de la Indústria de l’Espectacle, que controlava els teatres col·lectivitzats de Barcelona,  alhora d’organitzar Festivals benèfics pro milícies, pro hospitals de sang o pro refugiats. L’organització d’activitats musicals a teatres i places de Barcelona amb la col·laboració de l’Orquestra CNT-FAI que dirigia Eduard Toldrà. Així com la participació en els gran mítings de la CNT-FAI al Teatre Olympia, a la Monumental, al Gran Price o a altres teatres de Barcelona.  Destaca també la col·laboració dels artistes del Sindicat de dibuixants en l’elaboració de cartells de publicitat, entre altres  Carles Fontseré, Josep Bartolí, José Luis Reyes “Sim”, Shum, Helios Gómez, Guillimber, Freixas, Manuel Monleón i, entre altres, Eduardo Vicente. Les Oficines van crear cinc equips mòbils equipats amb màquines d’escriure, equip d’impressió, altaveus, emissora de ràdio i fins i tot projector de cinema. A les distintes poblacions que anaven eren rebuts pels companys de la localitat que col·laboraven en l’organització dels actes. Les Oficines de Propaganda editaven el Boletín de Información CNT-FAI-AIT, on es publicaven notes confederals, consignes, articles d’opinió i resum escrit de les conferències transmeses per l’emissora CNT-FAI. Des de la Casa CNT-FAI es controlava la premsa confiscada com L’Instant i La Veu de Catalunya i, naturalment, Solidaridad Obrera, que va passar molt aviat a ser dirigida per el propi secretari de les Oficines de Propaganda Jacinto Toryho. Les Oficines de Propaganda també tenien al seu abast el control de l’emissora ECN 1 Radio CNT-FAI, que va començar a emetre els seus missatges per els ondes el 3 de setembre de 1936. L’emissora emetia la seva programació en dos freqüències: Onda Extra Curta i Onda Normal. Les primeres veus que es van sentir a través de l’emissora Radio CNT-FAI foren les de Marianet, secretari general del CR de la CNT; Federica Montseny, del CP de la FAI; i Jacinto Toryho, secretari de les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI.

L’emissora de ràdio era una bona eina per comunicar-se amb la població i amb els militants. A més el seu abast d’ona curta feia arribar la veu arreu d’un gran part del món en diverses llengües parlades per militants de diversos països, així com la participació de destacats intel·lectuals llibertaris: Gaston Leval, Camillo Berneri, Emma Goldan, Sébastien Faure, Agustin Souchy... Les Oficines de Propaganda van obrir delegacions a les comarques catalanes, d’aquesta manera es podien organitzar més acuradament xerrades i mítings als diversos pobles de Catalunya. Les Oficines de Propaganda van posar en marxa l’Escola de Militants, amb seu a la planta baixa de la Casa CNT-FAI, per tal de promoure nous oradors entre els joves militants llibertaris i formar nous quadres per els sindicats de la Confederació. Les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI van fer una gran tasca organitzativa que la pèrdua de la guerra va sepultar per sempre a l’oblit de la memòria que hem de continuar recuperant per veure quina va ser la capacitat de la classe treballadora en aquells moments crucials de la història d’aquest país.


Ferran Aisa-Pàmpols (Catalunya, núm. 179, febrer de 2016)

22/2/16

Justícia Popular - Guerra Civil / Ferran Aisa

JUSTÍCIA I GUERRA CIVIL
Els tribunals de justícia a Catalunya (1939-1939),
Pelai Pagès i Blanch
Editorial: Base (Barcelona, 2015)
Pàgines: 286
Preu: 19,95 euros
HISTÒRIA 


LA JUSTÍCIA DURANT LA GUERRA CIVIL


FERRAN AISA
 

(Coberta llibre Pelai Pagès)
Pelai Pagès i Blanc, és doctor en història i professor d’història contemporània de la Universitat de Barcelona des de 1975. Autor de nombrosos estudis sobre la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme y la transició i especialista en l’anàlisi del moviment obrer i dels nacionalismes de la història contemporània d’Europa. Entre les seves darreres obres hi ha La Comissió de la Indústria de Guerra, 1936-1938; Les lleis de la repressió franquista; Andreu Nin, una vida al servicio de la clase obrera; El sueño igualitario entre los campesinos de Huesca, colectivizacioines agrarias durante la Guerra Civil; entre altres. Ara torna a emprendre un treball important sobre la Guerra Civil, es tracta d’un tema bastant desconegut com és els dels Tribunals de Justícia de Catalunya en un període difícil de la nostra història recent. El professor Pelai Pagès estudia els diferents tribunals de justícia apareguts a Catalunya després del 19 de juliol de 1936, i ho fa tenint cura d’esbrinar les primeres actuacions des dels caos inicial fins a arribar a les iniciatives en justícia adoptades per la Generalitat de Catalunya. En aquesta primera etapa els tribunals van haver de fer front als judicis sumaríssim contra els militars i els civils revoltats contra la República. Seguidament s’endinsa en el paper jugat per el Tribunals Populars, que també jutjaven delictes comuns i, des de finals de 1937, els Tribunals Especials, que establiren un veritable “terror judicial” dictant nombroses penes a mort. Pelai Pagès ha fet recerca i ha estudiat els diferents tribunals populars no solament de Barcelona, sinó també Girona, Tarragona i Lleida. Per tant el monogràfic sobre aquesta temàtica és completament molt complert. A través dels diferents capítols del llibre podem veure de quina manera s’organitzaven els tribunals, quin era el seu funcionament i com desenvolupaven les seves activitats.  Pagès fa la història dels tribunals populars des dels seus inicis quan vençuts els rebels a Barcelona, un grup de militants de la CNT, encapçalats per l’advocat Àngel Samblancat, van confiscar el Palau de Justícia i van constituir el Comitè Superior de Justícia de Catalunya. Aquesta seria la primera etapa de la justícia revolucionària a Catalunya que durà fins el 26 de setembre de 1936 quan es van reorganitzar els Tribunals Populars, sobretot des de la Conselleria de Justícia que dirigia el dirigent del POUM, Andreu Nin. Pagès també s’endinsa en tots els moments de la justícia en les diverses etapes ja amb la influència del govern republicà amb l’ègida comunista. Els Tribunals Especials d’Espionatge i Ata Traïció, els Tribunals Especials de Guàrdia i el braç policial del Servei d’Investigació Militar (SIM). Finalment presenta un curiós document inèdit sobre els informes elaborats per un servei d’espionatge de la CNT sobre la vida pública i privada dels dirigents més destacats de la classe política catalana. Pelai Pagès manifesta a la introducció del llibre amb quina documentació s’ha basat per crear el corpus del seu treball, entre altres, els documents procedents de l’anomenada Causa General, i la que fa referència a l’activitat del Tribunal d’Espionatge i Alta Traïció de Catalunya  procedeix del fons de la Presó Model que es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Un magnífica recerca i un interessant llibre que forma gairebé un treball inèdit o poc treballat de la historiografia de la Guerra Civil espanyola, 1936-1939.

Ferran Aisa-Pàmpols (El Punt Avui, 21-2-2016)

9/2/16

Estrevista a Ferran Aisa / El sueño igualitario

La Librería de El Sueño Igualitario

tempusago_02_dinamitacerebr.jpgCazarabet conversa con...   Ferran Aisa-Pàmpols, autor de “Dinamita cerebral. Cultura, literatura, arte y poesía anarquista” (Calumnia)


Un libro que rememora la cultura en mayúsculas desde el anarquismo.
SINOPSIS
Joan Mir i Mir, director del periódico El Porvenir del Obrero, recuperó en 1913 el título “Dinamita Cerebral” en una antología de cuentos anarquistas, en su prólogo decía: “El título de Dinamita Cerebral, fue inventado por Josep Llunas i Pujals, antiguo internacional y editor del semanario catalán La Tramontana, como oposición a la violencia sistemática de los dinamiteros”. Los anarquistas, con la dinamita cerebral, marcaron el objetivo principal de la propagación de las ideas ácratas, que reivindicaba la cultura, la ciencia y la razón como base de formación del ser humano hacia su emancipación.   El movimiento libertario organizado se preocupó primero de enseñar a leer y a escribir a los obreros y campesinos, y luego formarlos. De aquí la aparición del obrero ilustrado. El proletariado consciente era la base fundamental para llegar a la revolución social. La cultura libertaria será la “piedra filosofal”, nueva y reluciente, que iba a cambiar el mundo. Ésta cultura anarquista era la chispa que anunciaba la aurora de una nueva sociedad libre, solidaria y autogestionaria. Una sociedad organizada de abajo a arriba a través de la democracia directa.   Ferran Aisa con este ensayo realiza una síntesis histórica sobre los campos de  creatividad anarquista: sindicatos, cooperativas, mutuas, ateneos, escuelas, publicaciones, editoriales, bibliotecas, certámenes… La cultura libertaria se desarrollará profundamente en el fomento de las artes, la literatura, el teatro, la poesía, así como la divulgación de la ciencia, el naturismo, el esperanto, la pedagogía… Los anarquistas crean un movimiento social de cariz anarcosindicalista y libertario, que será hegemónico entre el proletariado ibérico hasta el final de la Guerra Civil.  El autor, Ferran Aisa-Pàmpols:




Cazarabet conversa con  Ferran Aisa-Pàmpols:
Ferranaisa1.jpg-Me encanta, amigo Ferran el título que le das al libro ”Dinamita Cerebral”. Para los que no se hayan hecho todavía con el libro ¿Desde dónde has sacado este título, cómo se te ocurrió darle este título?
- Primero que nada he decir que yo colaboro mensualmente en el periódico Catalunya de la CGT y que está tiene una sección llamada “Dinamita de Cervell”, es decir Dinamita cerebral, dedicada a las páginas culturales. Por tanto el título de la sección como el del libro tiene el mismo origen. Es decir Josep Llunas i Pujals, el cual fue el inventor de acuñar este término a finales del siglo XIX en su periódico La Tramontana, y lo hizo con la intención de demostrar que la única dinamita que tenían que hacer servir los anarquistas era la cerebral. Dinamizar el conocimiento y propagar la cultura en todos los medios para conseguir que los hombres y las mujeres lograran emanciparse del yugo de la ignorancia y de la esclavitud de la explotación. En 1913 el anarquista menorquín Joan Mir i Mir reivindicó también este título al publicar una antología de cuentos de cariz social con las mejores plumas de la literatura universal. Yo he querido recoger este mismo espíritu histórico del anarquismo.
-Es un libro inspirador y alentador ¿esa era la pretensión; era uno de los objetivos?
- Yo ya he escrito otros libros en el que toco estos mismos o parecidos temas como por ejemplo La cultura anarquista en Catalunya, que ya va por su segunda edición, pero éste nació de una conferencia que pronuncie el pasado verano en la Casa Natal de Juan Ramón Jiménez en Moguer (Huelva). La conferencia llevaba este mismo libro y aunque no era tan extensa ya mostraba las líneas maestres del libro. La pretensión u objetivo del libro es divulgar unos hechos históricos del anarquismo cultural, que tanto a través de individualidades o de colectivos impulso desde el siglo XIX con la intención de ayudar a emancipar culturalmente a la clase trabajadora.
-Pero seguro que había más objetivos detrás. ¿Qué nos puedes comentar?
- Se ha dicho que los propagadores del anarquismo se dedicaron en un principio a enseñar a leer a los iletrados y luego los formaron. De aquí aparecieron los autodidactas y los obreros ilustrados. El libro viene a mostrar como los anarquistas a través de la cultura, la educación, la literatura, el arte o la poesía realizaron una gran labor en los medios obreros y campesinos. Es curioso saber la cantidad de periódicos que se editaban y que llegaban puntualmente a los centros obreros. Los que sabían leer reservaban un poco de su tiempo para leer a los que no sabían a veces a la luz de una vela. También hay que tener presente que las editoriales anarquistas o sociales publicaban libros con tirada milenarias de 30.000 ejemplares por ejemplo de La conquista del pan de Kropotkin. Eso quiere decir que había un público ávido de esas lecturas.
-Desde cualquier manifestación cultural, sea cual sea, queda claro, partiendo siempre desde la plena libertad, que se puede hacer mucho desde la cultura: cuando uno escribe poesía, literatura, escribiendo para piezas teatrales o hacer cultura con el arte, mediante la pintura, la escultura, el cine, la ilustración, la fotografía…pero todo teniendo un denominador común, ¿no?...y es el compromiso desde lo que mejor saben hacer con alegría, cultura y arte.
- La cultura y todas sus manifestaciones estaban enfocadas, me refiero la que hacían los creadores anarquistas o anarquizantes, a crear una moral o una ética emancipadora,

es decir a educar (digámoslo así) al proletariado y a todas aquellas personas que creían en la instauración de una nueva sociedad mucho más justa, libre e igualitaria. El compromiso de los creadores con la sociedad era total y a ella le hacían llegar todo su conocimiento a través de sus obras de arte. Es interesante conocer como los anarquistas de la década de los ochenta del siglo XIX organizaron los Certámenes Socialistas. Con ellos debatieron y expusieron toda clase de manifestaciones emancipadoras para la clase trabajadora. Y todo ello a través de la cultura y de la democracia directa autogestionaria.
aisa.jpg-En este libro te fijas, casi viajas, hacia esos personajes o movimientos que hacen cultura  y arte…Habrá sido apasionante. ¿Qué te has encontrado en todo ello? ¿Te ha sorprendido algo de esta manera tan grata que mientras uno traslada las ideas sobre un folio en blanco casi se emociona  de manera  que la página en blanco tiene peligro de verse salpicada con alguna lágrima, pero de gusto…?
- Sí, el resultado de trasladar al papel blanco la vida y la obra de ciertos personajes y de paisajes vividos en otro tiempo es realmente emocionante. Sobre todo cuando ves en las condiciones en que trabajaban y la incomprensión social en que a veces se movían y sobre todo la dura represión que caía sobre ellos por dedicar su tiempo a llevar la cultura a los más necesitados de la población.
-Háblanos de alguno de esos personajes, ligados a la cultura y al arte, más librepensador y anarquista?
- En el libro recojo algunos de los más destacados, pero, naturalmente, hay algunos más. En Dinamita cerebral citó a esos hombres anarquistas o librepensadores que se la jugaron poniendo su saber al lado de los desheredados. Todos ellos o casi todos sufrieron persecución, cárcel e incluso fusilamiento. Naturalmente empiezo por el personaje que da nombre al libro Josep Llunas i Pujals y sigo con Cels Gomis, Emili Guanyavents. Destaco a parte el poeta y escritor libertario José López Montenegro, personaje realmente singular e interesante. También dedico espacio a Ferrer y Guardia y su Escuela Moderna. Otro personaje que destaco es el poeta y dramaturgo anarco-catalán Felip Cortiella convertido en el principal propagador del teatro social del primer tercio del siglo XX. Por otra parte he incluido a los escritores de la generación del 98 que escribieron temas sociales y se inspiraron en los anarquistas y en el movimiento libertario como Valle Inclán, Pio Baroja o Azorín y otros autores de los años treinta como Ramon J. Sender o Víctor Serge.
-No sé, pero yo veo y entiendo que en la educación siempre hay un pilar más que indispensable…para mí, el primer pilar. Con una sociedad sin educación o con una educación amputada, manipulada, coartada, atada…cada vez menos pública y más deteriorada. Con esa carga esa sociedad está perdida y en estos tiempos presentes hay mucho peligro de ello. Andamos sobre una fina delgada línea roja. ¿Qué piensas?
- La educación es uno de los pilares de la sociedad, sobre todo la que entendemos como el aprendizaje en todas las facetas de la vida. La necesidad de enseñar y de aprender debe ir ligada en un mismo camino sin la manipulación y las reglas rígidas que, a veces, convierten, la enseñanza en un suplicio. De esta educación amputada o manipulada hemos de huir y, en fin, de ella huían los educadores anarquistas cuando creaban sus escuelas en ateneos o centros sociales. Hoy en día sabemos las dificultades de crear estos centros con capacidad, por tanto hemos de reivindicar escuelas públicas de calidad.
ferran-aisa-11.jpg-Enlazando con la pregunta anterior. Es por eso que recuerdo tanto a Francesc Ferrer i Guàrdia i a la Escuela Moderna porque desde una educación libre, de manera libre es desde donde nacen unos ciudadanos y unas ciudadanas libres que serán los habitantes de una sociedad libre que tendrá cultura y arte impregnado de compromiso y militancia. Háblanos, un poco, de Ferrer y Guárdia, de la Escuela Moderna y de su influencia en el trabajo.
- El pensamiento de Ferrer y Guardia está ligado a las ideas libertarias, librepensadoras y a las corrientes pedagógicas que fomentó la Primera Internacional desde sus mismos inicios. Recoge el espíritu educativo emancipador de pensadores como Bakunin, Reclus, Tolstoi, etc. Ferrer funda su escuela con una idea de progreso y de libertad. Su escuela es mixta, laica, racionalista y libertaria. No existe ni el premio ni el castigo. Se hace hincapié en los valores de paz y se denuncia el militarismo. Los niños y las niñas participan en las labores del colegio y colaboran en su boletín. Los llevan de excursión a contemplar la naturaleza y visitan fábricas y museos. Por otro lado los alumnos y alumnas se encargan también de cuidar el jardín y de un pequeño huerto. Claro que ahora muchas de estas cosas se hacen pero entonces eso era un sueño en la mayoría de las escuelas. Ferrer lo puso en práctica y se le echaron encima los factores fácticos del país, la Iglesia, el Ejército, la burguesía, el Estado. La escuela fue cerrada en 1906, la excusa fue la bomba que lanzó Mateo Morral, bibliotecario de la Escuela Moderna, el día de la boda del rey Alfonso XIII. Definitivamente sería cerrada tras la Semana Trágica de 1909, Ferrer y Guardia sería detenido, juzgado, condenado a muerte y ejecutado el 13 de octubre de aquel mismo año en Montjuïc.
-Amigo: ¿cómo ha sido el proceso de documentación, la elaboración del guión para componer este libro?
- Ya he dicho antes que el origen es una conferencia, pero, la fase documentación ya la había hecho con anterioridad al consultar periódicos ácratas de la época como Acracia, El Productor o La Revista Blanca u otra clase de documentos relacionados con los Certámenes Socialistas. Naturalmente que tuve que pasar horas en
 los archivos para encontrar cierta documentación o consultar éste o aquél periódico. La mayoría de la documentación que he hecho servir para “Dinamita cerebral” ya me había servido para elaborar libros como “La Internacional, el naixement de la clase obrera” (Base, 2007) y “La cultura anarquista a Catalunya” (Ediciones de 1984, 2006).
-Y finalmente, amigo:¿nos puedes decir, avanzar en qué estás trabajando ahora?
- Entre los trabajos que están próximos a ver la luz en el primer trimestre del 2016 hay la biografía interesante de Bakunin escrita por un escritor ruso y traducida al catalán por Andreu Nin. Yo me he limitado a hacer la introducción, pero lo cito porque es una primicia, pues este libro no se ha publicado desde 1932. Por mi parte tengo varios proyectos en camino alguno ya en fase editorial como por ejemplo una antología de artículos periodísticos bajo el título “El foc de Prometeu”. 

 Dinamita cerebral. Cultura, literatura, arte y poesía anarquista. Ferran Aisa-Pàmpols   
144 páginas
7.50 euros
Calumnia (Serra de Tramontana-Mallorca), 2015



Joan Mir i Mir, director del periódico El Porvenir del Obrero, recuperó en 1913 el título “Dinamita Cerebral” en una antología de cuentos anarquistas, en su prólogo decía: “El título de Dinamita Cerebral, fue inventado por Josep Llunas i Pujals, antiguo internacional y editor del semanario catalán La Tramontana, como oposición a la violencia sistemática de los dinamiteros”. Los anarquistas, con la dinamita cerebral, marcaron el objetivo principal de la propagación de las ideas ácratas, que reivindicaba la cultura, la ciencia y la razón como base de formación del ser humano hacia su emancipación.   El movimiento libertario organizado se preocupó primero de enseñar a leer y a escribir a los obreros y campesinos, y luego formarlos. De aquí la aparición del obrero ilustrado. El proletariado consciente era la base fundamental para llegar a la revolución social. La cultura libertaria será la “piedra filosofal”, nueva y reluciente, que iba a cambiar el mundo. Ésta cultura anarquista era la chispa que anunciaba la aurora de una nueva sociedad libre, solidaria y autogestionaria. Una sociedad organizada de abajo a arriba a través de la democracia directa. Ferran Aisa con este ensayo realiza una síntesis histórica sobre los campos de  creatividad anarquista: sindicatos, cooperativas, mutuas, ateneos, escuelas, publicaciones, editoriales, bibliotecas, certámenes… La cultura libertaria se desarrollará profundamente en el fomento de las artes, la literatura, el teatro, la poesía, así como la divulgación de la ciencia, el naturismo, el esperanto, la pedagogía… Los anarquistas crean un movimiento social de cariz anarcosindicalista y libertario, que será hegemónico entre el proletariado ibérico hasta el final de la Guerra Civil.