OBRERISME I CULTURA AL SEGLE XIX
Entrevista d’Elisenda Trilla per el documental sobre Josep Llunas i Pujals
FERRAN AISA
1.- L'accés a la cultura és un principi fonamental de la Internacional i el pensament anarquista del XIX, com es tradueix a Catalunya?
La cultura proletària té els seus inicis en l’anomenat bienni progressista de 1856 on es fa patent la necessitat de l’associacionisme que va lligat a la conscienciació obrera. Aquesta cultura és un nou concepte que està lligat a les aspiracions reivindicatives i emancipadores de la classe obrera. El pensament del socialisme utòpic és present en aquesta etapa cultural obrera que es desenvolupa a través de l’alfabetització i de les lectures col·lectives. A través de diaris com El Eco de la Clase Obrera, El Vapor, El Català, etc., arriba el pensament de Proudhon, Cabet, Fourier i altres. La fundació de la Internacional serà fonamental per expandir les idees emancipadores. Les primeres notícies de La Internacional arriben a Espanya a través de la publicació El Obrero, que dirigia Antoni Gusart i Vila. El pensament de Marx i Bakunin arribarà a la península ibèrica a través d’emissaris com Paul Lafargue i Giuseppe Fannelli. A la península ibèrica mantindrà una major hegemonia els partidaris de Bakunin. La Internacional des d’un principi es manifesta partidària d’expandir la cultura i crear centres d’instrucció integral. Per exemple Rafael Farga Pellicer, delegat de la FRE al Congrés de 1869 a Basilea, proposava el desenvolupament de l’educació a través de societats culturals com
l’Ateneu Català de la Classe Obrera.
2.-Tot i la major possibilitat d’accés de les classes popular a la cultura, aquesta continua sent una experiència col·lectiva com quan predominava la transmissió oral?
La cultura proletària s’obre a tots els obrers en uns moments difícils en què la majoria dels fills de la classe obrera es veuen privat de l’educació. Les pròpies associacions obreres fomentaran la formació dels obrers primer ensenyant-los a llegir i a escriure i després formant l’obrer il·lustrat. La transmissió oral és fonamental tant per transmetre els fets de les lluites socials com per llegir els diaris o llibres als que no en saben.
3.- Què representa per el moviment obrer l’aparició de l’Ateneu Català de la Classe Obrera? Es pot considerar un antecedent als ateneus llibertaris?
L’ateneisme i el cooperativisme seran peces fonamentals per el moviment obrer, els primers que fomentaran la cultura a la classe treballadora i els segons perquè els organitzarà al marge de l’explotació capitalista. L’aparició de l’Ateneu Català de la Classe Obrera fou realment important per els obrers barcelonins. L’Ateneu enlairava els lemes de la Internacionals: “No més deures sense drets” i “La meva pàtria és la humanitat”. L’Ateneu disposava de restaurant econòmic pels treballadors, espai per fer exercici físic i aules per ensenyar a llegir i a escriure. Els directius de l’Ateneu eren internacionalistes com Rafael Farga Pellicer, Josep Lluís Pellicer, Joan Nuet, Jaume Balasch, etc. L’Ateneu va crear en el seu local del carrer Mercaders, 42, una escola integral que aviat es feu petita. El Comitè Local de la Federació Local de Barcelona va subvencionar-los amb l’edició de 8.000 exemplars d’El Ariete Socialista Internacional, un llibre que contenia aforismes, màximes, exemples morals i instrucció pràctica per la infància. El 1873 durant la Primera República li fou cedit al Ateneu l’antic convent de Sant Felip Neri. Arreu de Catalunya es crearen ateneus obrers que seguiren, més o menys, el mateix camí del Ateneu Català de la Classe Obrera (Igualada, Tarragona, Palafrugells, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu, Badalona, etc.)
4.- Quina importància té La Academia, podem dir que és l’espai on hi van a parar els personatges capdavanters de l’anarquisme del moment?
La Academia impremta fundada el 1878 per Evarist Ullastres i dirigida per Rafael Farga Pellicer va funcionar fins el maig de 1892. En ella van treballar tipògrafs, escriptors i militants àcrates que van influir decisivament en el modern anarcosindicalisme del segle XX, La Academia va jugar un paper cabdal en la renovació de les arts gràfiques catalanes, al llarg dels seus 14 anys d’existència imprimí tota mena de periòdics, impresos i llibres, la majoria d’aquestes obres eren peces de luxe a preu econòmic. No únicament publica textos llibertaris, sinó que de la seva impremta sortiren publicacions catalanistes, lliurepensadores, republicanes i progressistes. Al taller de la Ronda Universitat s’imprimiren publicacions com L’Escut de Catalunya, Lo Tibidabo, La Ilustració Catalana, L’Avenç i altres de caràcter societari com el Boletín de la Sociedad Tipogràfica de Barcelona, El Neógrafo i La Asociación: Periòdics de tipus polític com El Federalista, que dirigia Josep Maria Vallès i Ribot; i la de caràcter lliurepensador com La Luz, dirigit per el maçó Rossend Arús. La Tipografia La Academia també va tenir cura d’imprimir les dues publicacions anarquistes més influents de les darreres dècades del segle XIX com va ser Acracia (1886-1888) i El Productor (1997-1893). També van tenir cura de l’edició de Garibaldi, història liberal del del siglo XIX, treball coordinat per Rafael Farga Pellicer on van col·laborar Josep Llunas i Pujals, Antoni Pellicer i en el camp tipogràfic Eudald Canivell. Els principals homes que van treballar com tipògrafs a La Academia, gairebé tot ells, maçons, lliurepensador i àcrates i dirigents del moviment obrer internacionalista de Barcelona: Josep Llunas, Antoni Pellicer, Eudald Canibell, Pere Esteve, Jaume Torrents, Emili Hugas, Lluís Gili, Gaietà Oller, Josep i Enric Vives, Rafael Farga i Pellicer i Anselmo Lorenzo.
5.- Què llegien els militants anarquistes? Quin tipus de diaris de publicacions de pensament i debat obrer existien a l’època? Van servir per donar pas a la construcció d’un imaginari cultural propi, obrer i català?
Les diverses editorials socials com les publicacions de les revistes llibertàries editaven tan els clàssics de l’anarquisme (Bakunin, Proudhon, Kropotkin, Nordau, Malatesta, etc) fins els clàssics de la literatura universal (Víctor Hugo, Zola, Dickens, Sue, Dumas, Tolstoi, etc.) La biblioteca obrera es nodria per tant d’obres d’aquests autors: Los miserables (Hugo), Germinal (Zola), Grandes esperanzas (Dickens), El judío errante (Sue), El conde de Montecristo (Dumas), Resurrecció (Tolstoi). També manifesten simpatia pels autors espanyols Cervantes, Zorrilla, Bécquer, Clarín, Baroja, Azorín i els catalans Verdaguer i Maragall.
Les principals publicacions d’aquells temps eren Acracia, El Productor, Los Desheredados, Los Descamisados, La Protesta, La Ilustración Obrera, La Tramontana, El Porvenir del Obrero, La Revista Blanca... A les seves pàgines trobem la firma de Farga Pellicer, Tarrida del Mármol, López Montenegro, Anselmo Lorenzo, Llunas i Pujals, Ricardo Mella, Teresa Claramunt, Soledad Gustavo, Federico Urales, Ignasi Clarià,Ferrer i Guàrdia, Joan Mir i Mir, Josep Prat, Tomás Herreros, Palmiro Marbà. Tot plegat va servir per crear els obrers il·lustrats o autodidactes que tant podien escriure un article de premsa com parlar amb contundència en un míting.
6.- Com conviu la premsa obrera - com per exemple La Tramontana- amb la premsa de la renaixença?
La Tramontana, “periódich polítch vermell”, va ser un dels periòdic més interessant de la premsa anarquista catalana. La seva temàtica superava l’anarquisme col·lectivista incloent-hi a les seves pàgines articles sobre republicanisme, federalisme i catalanisme popular d’esquerres. També es va fer ressò del lliurepensament, l’ateisme i la maçoneria. L’humor i la sàtira sempre van tenir protagonisme a la seva publicació. Fou fundat l’any 1881 per Josep Llunas i Pujals “Lo Dimoni Gros”. Entre els principals col·laboradors destacaren: Eduald Canibell, Emili Guanyavents, Cels Gomis i Anselmo Lorenzo. La Tramontana tenia el seu públic que adquiria la revista normalment per subscripció o directament al quiosc. La premsa renaixentista (La Renaixença, Jochs Florals, etc.) i la modernista (L’Avenç, La Campana de Gràcia, etc.) anaven dirigits a les societats catalanistes on també disposaven del seu públic.
7.- L’ús del català quin paper té en la premsa obrera?
A part de La Tramontana la gran majoria de publicacions anarquistes catalanes (Exceptuant L’Avenir) són en castellà. Per tant el seu paper és nul.
Al ser una revista anarquista les subscripcions s’estenen per tota la província on hi ha militants, agrupacions llibertàries, corals, ateneus, etc. amb un major nombre de comandes a la zona de parla catalana (Catalunya, País València, Illes).
9.- Quins autors anarquistes són referents en el teatre, la poesia i la narrativa de l’època?
A partir de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 es posa de moda el teatre anarquista o el teatre social, no hi ha centre obrer que no disposi d’algun elenc teatral. Apareixen les agrupacions teatrals com “La Colla del Foc Nou”, el Teatre Independent, La Companyia de Lliure declamació, Alba Social i el Grup Avenir. En aquestes agrupacions destaquen Pere Corominas, Ignasi Iglésias, Jaume Brossa, Albà Rosell, Felip Cortiella. Els grups interpreten obres pròpies, d’autors com Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Serafí Pitarra, Josep Feliu i Codina, Rossend Arús, Emili Vilanova, José Fola Igurbide, Joaquín Dicenta, Teresa Claramunt, Peius Gener) i d’autors traduïts (català o castellà) com Henrik Ibsen, Octave Mirbeau, Pietro Gori, Louise Michel. Entre els poetes que apareixen a les pàgines de les premsa llibertària destaquen Josep Llunas i Pujals, Emili Guanyabens, Cels Gomis, José López Montenegro, Felip Cortiella, Francesc Vivó, Eudald Canibell... Són també ben rebuts Joan Maragall i Cinto Verdaguer. En el camp de la narrativa es important la novel·la obrerista de Dolors Monserdà amb títols com La fabricanta. Joan Mir i Mir a Dinamita cerebral recull 21 contes escrits per Magdalena Vernet, Emile Zola, Anatole France, August Strindberg, Francesc Pi i Margall, Josep Prat, Maxim Gorki, Julio Camba, Carlos Malato, Azorín, Anselmo Lorenzo, entre altres autors. També tenen un gran pes les obres de Pío Baroja, Vicente Blasco Ibáñez, Miguel de Unamuno, Leopoldo Alas “Clarín” i Valle Inclán.
10.- També hi ha Verdaguer, com encaixa la seva obra i el personatge en el món obrer?
Verdaguer era considerat poeta del poble i alhora era molt popular per els seus poemes cantats per els Cors de Clavé. A la mort de Verdaguer La Revista Blanca (n. 87. juliol 1902) li va dedicar un monogràfic amb articles de Jaume Brossa, Ignasi Iglésias, Eudald Canibell, Josep Bo i Singlà, Joan Pérez Jorba, Marià de Cavià i Federico Urales.
11.- El Certamen Socialista va ser una reacció als Jocs Florals?
Els Jocs Florals creats a la Renaixença per recuperar la llengua catalana i la identitat nacional estava massa condicionat per un catalanisme conservador i fins i tot massa religiós, malgrat això els Jocs Florals també van aportar un cert aire crític i humorístic que van recollir revistes com La Tramontana. Els Certàmens Socialistes té que veure amb el ressorgiment del procés associatiu després de la dura repressió que havia sofert La Internacional i la seva secció espanyola FRE de l’AIT. El març de 1881 s’havia celebrat el Congrés fundacional de la FTRE. Paral·lelament entren en debat els partidaris de l’anarquisme-col·lectivista i els de l’anarquisme-comunista. Per tal de posar ordre a les idees i els conceptes els llibertaris realitzaran dos Certàmens Socialistes, el primer celebrat a Reus el 1885 i el segon a Barcelona el 1889. Entre els participants hi trobem Josep Llunas i Pujals, Fernando Tarrida del Mármol, José Serrano Oteiza, Teobaldo Nieba, Ricardo Mella, Cels Gomis, Emili Guanyavents, Soledad Gustavo, Sergio del Cosmo, Anselmo Lorenzo, Lluís Carreras... Després del Segon Certamen Socialista el moviment llibertari ibèric va fer ser seves les teories comunistes-anàrquiques emeses per pensadors com Kropotkin, Reclus, Malatesta, Graves i Malato.
12.- Pensem en l’anarquisme com un moviment o pensament carregat d’elements contraculturals, això al XIX era així?
Crec que no era un moviment contracultural, això ho assoleix més al final del franquisme i amb la Transició, durant gran part del segle XX i el XIX el anarquisme és un moviment d’avantguarda en el sentit que és un moviment revolucionari. Un moviment integral que pretenia canviar la societat de dalt a baix.
13.- Vau escriure «Barcelona Balla», quins eren els indrets on anaven a ballar i divertir-se els militants anarquistes?
Els anarquistes eren grans amants de la cançó ja fos l`òpera o les de Clave, i també balladors. Al segle XIX acostumaven anar als Jardins d’Euterpe (actual passeig de Gràcia) on actuaven els Cors de Clavé, també feien balls a les fontades ja fos la de Jesús (passeig de Gràcia) o a qualsevol font del país com podien ser les de Montjuïc o qualsevol altra Les fontades servien per què els obrers passessin una estona junts gaudint d’uns àpats, poesia, cançó i ball.
14.- Com passa amb referents de les avantguardes a l’inici dels XX, al XIX hi ha artistes vinculats amb l’anarquisme o que facin obra d’esperit anarquista?
La premsa àcrata reprodueix obres d’artistes llibertaris o afins com Coubert, Pisarro, Signac, Monet, Rodin, Van Dongel, Caran d’Ache, Josep Lluís Pellicer, Ricard Opisso, Fagristà, Ramon Casas, Joaquim Mir, etc.
15.- Qui són els artistes de La Tramontana?
Moltes de les il·lustracions que apareixen a les pàgines de La Tramontana estàn sense firma, però en altres destaca el nom dels pintors, dibuixant i il·lustradors com Jaume Pahissa i Manuel Moliné.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 12 de maig de 2021)
