Joan Manuel Serrat/Luis García Gil

SERRAT, POETA EN MAJÚSCULA

 Ferran Aisa

(Coberta del llibre de Luis Garcia Gil)

 El poeta gadità Luis García Gil  ha aconseguit, en el seu darrer assaig-biobibliogràfic Serrat, Cantares y huellas (Milenio, 2010) sobre Joan Manuel Serrat (ja n’havia publicat el 2004 un altre), fer una exhaustiva radiografia de l’obra del cantant català. No es tracta d’una biografia a l’ús on es va explicant la vida del protagonista, sinó que aquesta ens ve donada a través de les cançons que ha composat i dels àlbums que ha anat publicant. L’autor ressegueix magníficament tota la seva trajectòria artística a través de l’anàlisi de les nombroses cançons publicades des del 1965 fins ara mateix, sense oblidar-se dels poetes musicats. Els nombrosos seguidors de Serrat, gràcies al treball metòdic i profundament documentat de Luis García Gil, tenen ara una eina important per esbrinar cançó a cançó les influències literàries o musicals i les inspiracions poètiques de Serrat. Un llibre d’aquestes característiques representa una gran aportació al coneixement de l’obra d’un autor que ha marcat, amb les seves cançons, la vida de molta gent i, per tant, forma part de la memòria col·lectiva, des de fa gairebé cinc dècades, de la nostra societat. Serrat, al contrari d’un Josep Pla cronista-notari, no solament fa testimoni de les petites coses sinó que, amb la seva poesia, les enlaira fins a posar-la a la categoria del èpica més excel·lent. Això només ho aconsegueixen, realment, els grans poetes.

Joan Manuel Serrat respon plenament a la idea salvatiana de poeta en majúscula (altiu, valent, heroic i sobretot sincer). El conjunt de la seva obra, unes cançons més que altres, no ha deixat mai indiferent a ningú. Ha estat un referent i ha influenciat a molts artistes tant del nostre país com de l’Amèrica llatina. El seu art calent inunda l’escena d’emoció, en cap moment podem trobar en la seva obra un art fred, barra de gel que, a poc a poc, es dissolt, tot el contrari la seva poesia cantada perdura perquè ha sabut trobar les claus que la lliguen al seu temps i a la seva societat. Les seves cançons van directes al cor, ens fan ésser més humans, millors persones, ens fan reflexionar sobre la vida. Són com un tango ple de vida... Serrat ha sabut bastir la seva obra amb la dignitat del gran artista: des de Paraules d’amor o Cançó de matinada fins a Mediterráneo o Utopía; des dels versos musicats de Machado y Hernández, imprescindibles en la seva carrera, La Saeta i Cantares o Para la libertad,  El niño yuntero i la recent composició Hijo de la luz y la sombra. Sense oblidar el sensitiu àlbum Res no és mesquí amb poemes de Salvat-Papasseit.

Serrat, tal vegada, es el més important poeta popular de la nostra època, comparable, perquè no, a un Bob Dylan o un Jacques Brel, cantant en català o en castellà. L’autor de l’assaig ho matisa: <<Podríamos decir que Serrat es, a su manera, un poeta popular. Puede que no un poeta en un sentido estricto –él mismo huye, como se ha señalado, de este tipo de calificativos-. Pero sí alguien que imprime a sus canciones un indudable sentido poético.>>

L’itinerari poètic que més ha influència Serrat, des dels seus inicis, són poetes de vers directe com Bécquer, Machado, Hernández, Salvat-Papasseit i, entre altres, Benedetti. Sense oblidar-nos d’altres referències poètiques com García Lorca, Juan Ramón Jiménez, Whitman, León Felipe, Cernuda... Si la influència dels poetes es important en la seva manera d’interpretar, també ho serà les cançons de mestres com Brassens, Brel, Béart, Aznavour, Dylan o els mateixos Beatles. La copla és un altre de les fonts d’on Serrat beu i extreu l’aire popular de moltes de les seves cançons. García Gil ens recorda la passió de Serrat per les cançons de Quintero, León y Quiroga: <<Podría decirse –diu l’autor- que en escena Serrat es una feliz síntesis de Concha Piquer y de Jacques Brel, dos intérpretes antagónicos pero de los que Serrat recoge lo mejor para incorporarlo a su propio itinerario expresivo.>>

Ferran Aisa
(Avui-Cultura, 2 de juny de 2011)