Màrius Torres

EL FAR

CENTENARI DEL POETA MÀRIUS TORRES (1910-1942)

FERRAN AISA

 

 Màrius Torres va néixer a Lleida el 30 d’agost de 1910, era fill d’una família benestant i lliberal i de tradició metges. El seu pare Humbert Torres, que havia format part amb Francesc Layret i Lluís Companys part de l’Associació Escolar Republicana, fou el primer alcalde popular de Lleida i, l’any 1931, va participar en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Màrius Torres va anar a estudi al Liceu Escolar de Lleida que dirigia el mestre Frederic Godàs, en aquesta emblemàtica escola fou alumne dels mestres Víctor Colomer i Joaquim Maurín. Màrius, des de ben petit, seguint les passes de la seva mare, va estudiar música i piano, però, seguint la tradició familiar acabaria estudiant a la facultat de medicina com el seu avi i el seu pare. Els seus estudis els va efectuar a la Universitat de Barcelona durant la Segona República. A l’acabar la carrera va viatjar per França i Itàlia, deixant-se influenciar, especialment, per la cultura italiana. Al seu retorn a Lleida participa en les activitats de l’Ateneu Popular Lleidatà. El 1933, quan tenia 23 anys, va començar a escriure poemes, vocació que va esdevenir una dèria malaltissa: 
                                     
                                     Assenyala’m si et plau el meu camí, 
                                     amb el teu gest mutilat i diví...

El poeta comença a cercar el seu camí poètic i li demana a Venus que faci de guia per a ell: 


                                     Tu, que només ets bella! Marbre groc, 
                                      no sollat per les llàgrimes ni el foc. 


Poc abans de caure definitivament malalt, tal vegada anticipant-se al seu futur, el juliol de 1935 escriu: 


                                       La primavera ens parla, 
                                       al caire d’una vida tan breu!

Aquell mateix any cau malalt, tot comença per una grip, la seva malaltia el porta de vacances a l’alta muntanya lleidatana, a la Comarca del Pallars. L’aire i l’entorn bell del paisatge pirinenc van bé per la seva salut, però, abans de Nadal, torna recaure en la seva malaltia de tuberculosi, amb l’ajuda de la seva família ingressa al Sanatori de Puig d’Olena. Del Sanatori situat al Montseny ja no en sortirà, exceptuant unes curtes escapades, els anys que li resten de vida. La malaltia l’arrossega cap un camí on no abunden precisament les il·lusions de recuperació, malgrat això el jove converteix la febre en febre de versos. El seu univers esclata esdevingut cançó, poema: 


                                      Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta, 
                                      on els anys d’alegria són breus com una nit; 
                                      on el sol és feliç, el vent és un poeta, 
                                       i la boira és fidel com el meu esperit.

Al Sanatori li sorprendrà l’inici de la Guerra Civil. A la sensació del seu futur frustrat, s’afegí la preocupació de la guerra. El seu germà marxa al front i ell comença un diari de campanya des del sanatori: <<M’he decidit fer un diari per tu. Hi anotaré els meus sentiments mentre durarà la guerra>>. La primera data del diari és la del 9 de setembre de 1936, catorze dies després referint-se al seu germà, escriu: <<Penses que podria ser? Tu mort, tal vegada. Nosaltres, en el millor dels casos, a l’exili>>. I uns dies després diu: <<Fa una lluna molt clara. ¿Quin gust deu tenir el clar de lluna en un camp de batalla?>>

Màrius Torres deixa, bruscament, d’escriure el seu diari, però, com un posés enfebrat es llança a escriure vers rere vers. Són les seves angoixes produïdes per la malaltia que com un corc li va xuclant la vida. Ha esclatat una estrella i al firmament neix un poeta. L’any 1937 coneix una dona que serà la misteriosa Mahalta dels seus poemes: 


                                   Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels 
                                   fem el mateix camí sota els mateixos cels 
                                  No podem acostar les nostres vides calmes: 
                                   entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes. 
                                   En els meandres, grocs de lliris, verds pau, 
                                   sento, com si en seguí, el teu batec suau. 
                                   I escolto la teva aigua, tremolosa i amiga 
                                   de la font a la mar –la nostra pàtria antiga.

L’any 1939, ocupada Catalunya pels feixistes, la seva família s’exilia a França i Màrius, cada vegada més malalt, resta al Sanatori a l’espera de l’àngel de la mort: 


                                  Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val 
                                  que vinguis ara. 


El penúltim dia de l’any 1942, a l’edat de 32 anys, mor el jove poeta de Ponent, però ens deixa la seva obra de gran poeta, no solament català, sinó universal: 


                                    Que prop sembla tot el que és lluny! O companyia 
                                    de tot allò que ens parla, distint en l’harmonia 
                                    de la nit, cant altíssim en un orgue molt greu! 
                                    -Llunyanies de mort, llunyanies de Déu...

(Catalunya, núm. 119, juliol de 2010)