Homenatge a Catalunya / George Orwell

El Far

George Orwell i l’Homenatge a Catalunya

Ferran Aisa

 



George Orwell, pseudònim d’Eric Arthur Blair (Motihari-Bengala, 1903-Londres,1950), va destacar com autor d’obres com Granja Animal (1945), 1984 (1949) i Homenatge a Catalunya (1938). Totes elles han esdevingut clàssiques, la darrera no solament és un homenatge a la Catalunya revolucionària, sinó també un crit d’alerta contra les manipulacions del comunisme-estalisnista. Orwell va començar a escriure Homage to Catalonia poc després dels Fets de Maig de 1937 i el llibre va ser publicat a Londres l’any 1938. Per tant l’assaig era una visió en calent dels esdeveniments (revolucionaris i contrarevolucionaris) que s’havien viscut a Espanya entre el juliol de 1936 i el juny de 1937. De l’Homenatge a Catalunya han sortit editades diverses edicions, des de la primera d’Ariel fins a les de Virus, Tusquets, Destino, i ara Debate (Madrid-2011) acaba de publicar una nova edició il·lustrada.  
Homenatge a Catalunya tal vegada és un dels millors llibres que s’han escrit sobre la guerra civil espanyola, sobretot per la sinceritat del seu autor alhora d’esbrinar els fets des d’una òptica tant de crònica com de testimoni. Orwell manté un esperit romàntic de la revolució i parla de les milícies del POUM i de la vida quotidiana barcelonina, i, a la vegada, desmistifica, aclara i crítica els afers que considera criticables. Homenatge a Catalunya ofereix al lector una visió molt diferent de la realitat d’aquella Catalunya revolucionària, que els historiadors del poder (lliberals, nacionalistes  marxistes ortodoxos) han volgut sempre amagar, negant fins i tot que hagués hagut una revolució l’any 1936.

El mateix Orwell en la seva arribada a Barcelona s’havia estranyat de veure en marxa una revolució, que la premsa internacional, sobretot l’anglesa havia amagat: <<Això obeïa –deia Orwell- a diverses raons. Per començar, la premsa filofeixista feia circular grans exageracions sobre les atrocitats republicanes, i els propagandistes ben intencionats creien indubtablement que ajudaven el Govern espanyol negant que s’havia “tornat roja”. Però la raó principal era aquesta: que, excepte els petits grups revolucionaris que existeixen en tots els països, el món en pes estava decidit a impedir la revolució a Espanya. En particular el Partit Comunista, amb la Rússia soviètica darrera, s’havia inclinat amb tot el seu pes en contra de la revolució. La tesi comunista era que la revolució, en aquells moments, seria fatal i que, a Espanya, no era pas el control obrer que calia aspirar, sinó a la democràcia burgesa. Gairebé no cal dir per què l’opinió capitalista “lliberal” adoptà la mateixa actitud. A Espanya hi havia copioses inversions estrangeres. La Barcelona Traction Company, per exemple, representava deu milions de capital anglès; i mentrestant els sindicats s’havien apoderat de tot el transport a Catalunya. Si la revolució progressava, no hi hauria compensació, o molt poca; si prevalia la república capitalista, les inversions estrangeres no correrien perill. I, puix que calia esclafar la revolució, una manera de simplificar extraordinàriament les coses consistia a fer veure que no s’havia produït cap revolució.>>   

George Orwell havia arribat a Barcelona, el desembre de 1936, amb la intenció d’escriure articles per la premsa anglesa, però va creure més oportú allistar-se a les milícies, essent destinat a les del POUM. A la Caserna Lenin va entrar en contacte amb els milicians que s’estaven preparant per sortir a lluitar al Front d’Aragó: <<Els anarquistes exercien encara –diu Orwell-, virtualment, el control de Catalunya i la revolució es trobava en plena marxa. Per als qui havien estat allà des dels primers moments, probablement ja el desembre o el gener era evident que el període revolucionari s’estava acabant; però, per qui venia directament d’Anglaterra, l’aspecte de Barcelona resultava espalmador i aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis importants havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negre dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell i de les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies havien estat saquejades i les imatges cremades. Equips d’obrers es dedicaven a enderrocar sistemàticament els temples. Totes les botigues i cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats; fins i tot els enllustradors havien estat col·lectivitzats i s’havien pintat les caixes de vermell i negre. Els cambres i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Les locucions verbals de tipus servil havien desaparegut temporalment. Ningú no deia “senyor” o “don”, i ni tan sols “vostè”; tothom es tractava de “camarada” i de “tu”, i deia “Salut!” en comptes de “Bon dia”. (...) Al llarg de la Rambla, l’ampla artèria central de la ciutat, per on la multitud circulava constantment amunt i avall, bramaven els altaveus cants revolucionaris tot el dia i part de la nit. (...) En aparença era una ciutat on les classes riques havien deixat pràcticament d’existir. (...) Gairebé tothom portava roba de feina o granota blava o alguna variant de l’uniforme milicià.>>

L’homenatge de Catalunya d’Orwell és un tribut als marxistes revolucionaris del POUM, però sobretot simpatitza amb la forma d’administrar i d’autogestionar la societat pels llibertaris a les col·lectivitzacions. Orwell narra també el seus dies de lluita passats a la primera línia de foc, els combats, les anècdotes, les hores mortes a les trinxeres, el fred, la fam, els permisos a  Barcelona, les seves intencions infructuoses d’allistar-se a les milícies anarquistes, la seva generositat amb els camarades del POUM. 
George Orwell, convertit en histor com Xenofont, narra els esdeveniments dels Fets de Maig de 1937, i ho fa com si fons una concisa pel·lícula que vèiem passar en una gran pantalla. I, a més, analitza in situ el per què dels successos de maig i quines eren les intencions dels que van encendre la metxa a l’interrompre a la Telefònica de la plaça de Catalunya. Homenatge a Catalunya és doncs un llibre essencial per conèixer una part important i decisiva de la història contemporània espanyola. Orwell, després dels fets, va retornar al front fins que el 22 de maig fou ferit i l’enviaren a la rereguarda. Barcelona ja no era la ciutat alegre i confiada on la revolució estava transformant la societat: <<A Barcelona –escriu Orwell-, durant les darreres setmanes que hi vaig passar, hi havia en l’aire un ambient particularment desagradable, una atmosfera de sospita, de por, d’incertitud i d’odi mal dissimulat. Els fets de maig havien deixat efectes persistents. Amb la caiguda del govern d’en Largo Caballero, els comunistes havien assolit definitivament el poder, l’ordre interior havia estat confiat als ministres comunistes, i ningú no dubtava que esclafarien llurs rivals polítics a la primera oportunitat.>>

La persecució realitzada pels comunistas-estalinistas contra la gent del POUM i contra els militants anarquistes fou la tònica general dels mesos que van seguir els Fets de Maig. Intel·lectuals de la talla de l’anarquista italià Camillo Berneri o del marxista heterodox Kurt Landau foren assassinats. El mateix camí va seguir el principal líder del POUM Andreu Nin i tants i tants militants revolucionaris. George Orwell també va haver d’amagar-se i fugir de les urpes de la policia estalinista i, finalment, sortir d’Espanya per salvar la vida. De retorn a Anglaterra va començar a escriure el seu homenatge a la Catalunya revolucionària.

 (Catalunya, núm. 133, novembre de 2011)