JOAN
SALVAT-PAPASSEIT, 1894-1924
FERRAN AISA
Joan Salvat-Papasseit va néixer el 16 de maig de 1894
al número 93 del carrer Urgell de Barcelona, els seus pares eren barcelonins i
els seus avis provenien de la província de Tarragona. L’any 1901 el seu pare,
que treballava de fogoner en el vapor “Montevideo” propietat de la Companyia
Transatlàntica, morí de tràgic accident a l’alta mar en el trajecte
Barcelona-Cadis. La mort del pare va deixar la família Salvat a la misèria i
els dos fills del fogoner, Joan i Miquel, foren acollits a l’Asil Naval
Espanyol, que estava instal·lat en una corbeta ancorada al port de Barcelona.
Joan Salvat-Papasseit residirà a a la Tornado fins els tretze anys, aleshores
surt al carrer amb una minsa educació molt marcada pel catolicisme i el
patriotisme espanyol.
El jove Salvat ho haurà d’aprendre tot al carrer... Per
la seva condició familiar, malgrat la seva intenció de voler estudiar, es veu
abocat a fer d’aprenent de diversos oficis. L’any 1911 viu amb la seva mare i
el seu germà al carrer Gignàs: <<...en una escala -segons Joan Alavedra-
mal il·luminada, bruta, plena de crits i de criatures.>>
Seguint el tarannà de l’època, Salvat mantindrà un
esperit obert i un gran afany d’aprendre. Amb els seus amics Joan Alavedra, Emili Eroles, Enric
Palau freqüenten les casetes de llibres antics de Santa Madrona, es fan socis
de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i funden el Grup Antiflamenquista Pro Cultura.
Les hores de lectura són fonamentals per la seva formació, a l’AEP llegeix
Gorki, Kropotkin, Nordau, Reclus, Costa, Ganivet, Unamuno, Baroja, Azorín,
Maeztu, France, Zola,Hugo, Tolstoi, Sué...
A través del seu amic Josep Maria de Sucre, president
de l’Ateneu, s introdueix a la lectura de Verdaguer i Maragall. A l’AEP no
solament col·labora a les tasques de la biblioteca sinó que participa
activament a la secció de Literatura. El seu afany de saber no té límits per
tant no és estrany que, molt aviat, s’immergeixi en el pensament de
Goethe, Schiller, Nietzsche, Emerson, Ruskin, Ibsen, Maeterlinck...
L’estada a l’AEP serà molt positiva per
Salvat, doncs pot assistir a les conferències que pronuncien destacats escriptors i
intel·lectuals com Jaume Brossa, Marcel·lí Domingo, Peius Gener, Felip
Cortiella, Gabriel Alomar, Eugenio Noel, José Nakens, Cristòfol Domènech, Eugeni
d’Ors, Dídac Ruiz i, entre altres, Francesc Layret. Les seves lectures, el
contacte amb els companys i la misèria de les fàbriques fa que prengui
consciència de la situació social molt ràpidament.
L’any 1914 entra a formar
part de la redacció de Los Miserables,
una publicació radicalment revolucionària, on firma els seus articles amb el
nom de Gorkiano en homenatge a Gorky. És el temps en què fa amistat amb
revolucionaris com Àngel Samblancat, Fernando Pintado, Lluís Capdevila, Mateo
Santos, Diego Ramón, Plató Peig... Salvat-Papasseit viu una etapa de bohèmia i
passà llargues hores fent tertúlia al Bar del Centro, a la Rambla. Allà coneix
a la cupletista Adela Margot, els habituals del cabaret Au fond de la mer s’enamoren de la seva bellesa i li escriuen
versos, Salvat, més endavant, també ho fa:
Un perfum de colors ha envadit a Margot
s’ha vestit de pressa
perquè hom no sabés de sa sina l’olor
sa posada una flor damunt la roba fresca.
Un perfum de colors ha envadit a Margot
s’ha vestit de pressa
perquè hom no sabés de sa sina l’olor
sa posada una flor damunt la roba fresca.
L’any 1915 s’incorpora a les Joventuts Socialistes de Barcelona on coneix Andreu Nin, a qui li dedica l’article ¿Quijotería o flamenquismo? Salvat també publica articles a Energía, El Talión, El Ideal de Aragón i Sabadell Federal. El mes de març de 1916 és condemnat a dos mesos i un dia de presó per un article sobre Portugal publicat a Los Miserables. Desenfeinat, sense ofici i amb situació precària es veu obligat a cercar treball de guarda nocturn al moll de la fusta, anys més tard ho recordarà amb el poema Nocturn per acordió, el poeta blasma: <<Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll...>>
En aquesta època el poeta amb la seva mare i el seu germà petit
viuen al carrer Sant Miquel, 17; i poc després es traslladen al carrer del
Carme, 108, a la barriada del Raval. Salvat aspira a ésser un pensador, si Xènius escriu el seu Glosari a La Veu de Catalunya, ell escriurà les Glosas de un socialista a Sabadell Federal, de moment encara ho fa
tan sols en castellà. Salvat, que aspira a
ésser com Ruskin, vol iniciar les seves glosses com si fossin Les Set làmpades..., i també vol seguir
el camí de Nietzsche quan parla d’els <<Set segells>>, d’Així parlava Zaratustra; ell, Gorkiano,
vol crear una gran obra Les set
llànties... i emulant a Ors vol ésser el nou glossador, però, del pensament
socialista. Els seus escrits de Glosa de
un socialista, és el primer llibre previst, de set, que Gorkiano vol
publicar per convertir-se en el gran pensador socialista català. Salvat
impregna els seus articles de pensament, i, com el bon llaurador, sap que no es
pot treballar la terra sense filosofia. En l’article Sartor resartus, títol d’un llibre de Thomas Carlyle, analitza el
filòsof que féu tot un tractat sobre la forma de vestir de cadascú.
Quan el governador civil prohibeixi els seus articles socials,
iniciarà la seva trajectòria literària en català. En una carta a Joan Puig
Pujol, director de Sabadell Federal, diu: <<Us envio un article en català per que el
publiqueu, si no hi ha inconvenient, en el número de la setmana vinent. Com que
és el primer que faig en català s’hi trobeu quelcom ho deixo a la vostra mà. A
aquest del nacionalisme, dec dir-vos que aspiro a la formació d’un partit
socialista a Catalunya actuant a la manera més catalana possible, i més
anticatalanista, perquè aquí la burgesia té unes característiques ben diferents
a la resta d’Espanya. Un partit socialista català anticatalanista, per què és
precís fer propaganda en català, per a que el poble ens entengui, lo que no és
tan fàcil en llengua castellana, sobretot en la propaganda oral.>>
El primer article publicat en català és La Nacionalitat i el Socialisme, el qual surt publicat a Sabadell Federal el juliol de 1916, fins
el setembre n’escriurà altres quatre: El
cas de Catalunya, Els sense pàtria, Un sentiment que es mor i Pobles- Robinsons. Salvat, en el primer
escrit, diu: <<Si una Nació és formada
per homes llibertaris no existeix força al món per a dominar-la; si una
Nació és formada per homes que no ansien
redempcions, què els vindrà de pitjor que no duguin a l’ànima?>>
En l’escrit titulat Pobles-Robinsons, hi escriu: <<Els dies que els obrers de tot
el món pensin més en llurs penes que en complir el desig del Capital, ja no
existiran pobles; hi haurà el poble, entengui’s bé, sense fronteres; perquè els
amos no en tenen, i això que s’hi engreixen com a porcs en el país on
viuen.>>
Salvat-Papasseit freqüenta les tertúlies
catalanistes de la Barceloneta, allà fa amistat amb joves com el sastre
Salvador Miquel, el dibuixant Emili Ferrer i el jove poeta Tomàs Garcés. També
coneix a Daniel Cardona que li introduirà en el ambients separatistes catalans.
Amb els seus companys fa gires polítiques a pobles dels Baix Llobregat com
Molins de Rei i Martorell. Amb els amics de la Barceloneta acudeix a les
activitats culturals dels ateneus, sobretot a les representacions teatrals i
surt d’excursió per llocs propers a Barcelona.
L’any 1917 gràcies
a l’ajuda d’Eugeni Ors comença a treballar a les Galeries Laietanes. Aquell
mateix any funda la revista Un enemic del
Poble, resseguint l’ètica i l’obra de teatre d’Ibsen. És el moment en què trenca amb el
socialisme i es declara partidari de l’acràcia, i a Un enemic del poble escriu: <<Jo
no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les gran
opressions. Àdhuc el Socialisme n’és una nova forma d’opressió, perquè és un
estat nou seguidor de l’Estat. Seré ara el glossador de la divina Acràcia, de
l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una Era
millor.>>
El 1918 publica, amb el
pseudònim de Gorkiano, Humo de Fábrica, articles
que havien aparegut a Los Miserables,
Justícia Social i Sabadell Federal.
L’“Exordio”
de Gorkiano, article primer de les Glosa
de un socialista i darrer de Humo de
Fábrica, és una declaració de principis morals socialistes i una mena de
clam marxista llibertari: <<Por la perseverancia de nosotros vendrà la
nueva Era. (...) Ciñe nuestra muñeca la honda de David; el Goliat es uno, el
Estado burgués con toda su carroña repugnante: Militarismo, Iglesia, Capital.
(...) La elevación moral la encarnamos nosotros. Ladrillo sobre ladrillo hemos
hecho un castillo de estas glosas.>> Els escrits de Salvat són també una
critica contra el reformisme dels partits socialistes en una Europa en guerra:
<<El Primero de Mayo que la Internacional ha hecho en las naciones
neutrales a la guerra no ha sido socialista. Nadie ha visto juntarse bajo la
roja ensenya a hombres que sus Estados declaran enemigos. Las manifestaciones
han sido imitación de aquellas procesiones que aún hacen los católicos en la
mísera España. ¡Levantaos!, ¡levantémonos! Que no seamos nunca un valor de
ficción...>>
Salvat manifesta que el socialisme, per les seves lectures de Kropotkin, no és una altra cosa que solidaritat i recolzament mutu; i, sobretot, considera que el ressorgiment socialista és cosa de la joventut: <<¿Qué más cosa que amor significa ayudarse? Esto es el socialismo. He aquí en que hemos faltado: en no ser tan hermanos como nos prometimos.>> El glossador socialista torna a cercar el seu fuet, com el Crist de Styca, per fer fora del temple als filisteus: patrons, estadistes, polítics, catòlics, militars, reis i papas, i a Lo que conviene a España, diu: <<Ningún pueblo del mundo será libre, en tanto no cambie la gran fórmula inglesa “el tiempo es oro”, por esa otra sublime: “el tiempo es libertad”. (...) ¿Dónde está un hombre justo, que no lleve un revólver sino un libro, que no sea un soldado pero si un misionero de la libertad?>>
Salvat manifesta que el socialisme, per les seves lectures de Kropotkin, no és una altra cosa que solidaritat i recolzament mutu; i, sobretot, considera que el ressorgiment socialista és cosa de la joventut: <<¿Qué más cosa que amor significa ayudarse? Esto es el socialismo. He aquí en que hemos faltado: en no ser tan hermanos como nos prometimos.>> El glossador socialista torna a cercar el seu fuet, com el Crist de Styca, per fer fora del temple als filisteus: patrons, estadistes, polítics, catòlics, militars, reis i papas, i a Lo que conviene a España, diu: <<Ningún pueblo del mundo será libre, en tanto no cambie la gran fórmula inglesa “el tiempo es oro”, por esa otra sublime: “el tiempo es libertad”. (...) ¿Dónde está un hombre justo, que no lleve un revólver sino un libro, que no sea un soldado pero si un misionero de la libertad?>>
El dia 7 de juliol de 1918 es casa amb Carme
Eleuterio, una modista del barri de la Barceloneta, amb la qual tindrà dos
filles, Salomé i Núria. La família lloga un pis a la plaça d’Espanya, és
l’època en què agafa la fatídica grip. Poc després es trasllada a treballar i
viure a Sitges per regentar una botiga de Santiago Segura, l’amo del Faianç Català,
precisament vivint a aquest poble del Garraf empitjora la seva malaltia.
Salvat ha de fer cura de repòs a Torrebonica
(Terrassa) i després torna a Barcelona per anar a viure a la Barceloneta, al
carrer Doctor Giné i Partagàs, la casa dels pares de la Carmeta.
A la Barceloneta continua la seva relació amb els seus
amics lletraferits, el grup publica les revistes Psiquis i Mar Vella. Els
següents anys seran els de la dèria poètica i els de la seva malaltia. Des del
seu lloc de treball a la secció de llibreria de les Galeries Laietanes entra en
contacte amb els escriptors i els artistes catalans , uns perquè van a la
botiga a comprar revistes d’avantguarda i els altres perquè formen acudeixen a
la tertúlia de l’Associació “Les Arts i els Artistes”. Salvat es relaciona amb
els artistes noucentistes: Xavier Nogués, Joaquim Sunyer, Francesc Pujols, Manolo Hugué, Manolo Humbert,
Josep Obiols..., i els escriptors: Josep López Picó, Josep M. Junoy, J. V.
Foix, Josep Pla,
Josep M. de Sagarra... També fa amistat amb altres
artistes que li influiran en el seu camí cap a l’avantguardisme com Joaquim
Torres-García, que acaba d’abandonar el noucentisme per girar rumb cap a
l’evolucionisme; i Rafael Barradas, que li mostra el vibracionisme plàstic.
Aquest dos artistes col·laboraran estretament en les seves publicacions com Un enemic del Poble i Arc Voltaic, aquesta darrera presenta un
dibuix a la coberta del jove pintor Joan Miró. Són els anys de l’avantguarda i
el poeta Salvat-Papasseit se sent avantguardista i publica el seu primer llibre
de versos, Poemes en ondes hertzianes,
sota el segell de la Mar Vella.
Salvat-Papasseit es posa en contacte amb els
escriptors avantguardistes i ultraistes i manté correspondència amb Marinetti,
Van Doesburg, Petronio, Gómez de la Serna, Guillermo de Torre... Aquest darrer
és l’autor del Manifiesto Vertical, Salvat, li escriu: << Aquí no se publica, si no es La Revista, no hay otro periódico que tenga un verdadero o relativo
interés. En cuanto a La Revista mi
influencia no existe: Yo estoy en la otra calle, o sea en la otra parte de la
barricada. A pesar de todo para estrechar más fuerte nuestros lazos de amigos
dedme usted a conocer su Manifiesto sea entre propiteurs camouflés y otras cosas que haga. Se lo agradeceré. Mi Ploma d’Aristarc i mi Arc Voltaic ja no veran la luz.>>
Els mandarins noucentistes no solament s’oblidaven de Salvat,
sinó que menyspreaven la literatura d’avantguarda en general i la ultraista en
particular. Salvat-Papasseit en canvi és
lloat per la publicacions ultraistes espanyola i per les revistes d’avantguarda
europea enmig del silenci dels “directors” de la literatura catalana. Dídac
Ruiz, un dels seus mentors, escriu a El
Poeta Civil i del Cavaller: <<Sense por d’incorre en equivocacions,
pot afirmar-se que la vida dels homes sobre la terra és una tendència a la universalitat. Cada agrupaments d’homes, cada família, cada
pàtria, -cada nació natural-, forma la síntesi de la humanitat íntegra. I quan
la Humanitat, al fons etern, és descoberta sota la superfície de l’agrupament,
s’encén l’entusiasme, -l’entusiasme que fa cantar-, neix el Poeta.>>
Salvat és poeta civil i
cavaller heroic, però també home
entusiasta, defensor de les causes justes,
<<poetaavantguardistacatalà>>; i, a més, irradiador del port... Si el
far del port irradia llum a la seva obra,
també ho fa a la seva vida quotidiana i la seva lluita. El port i el paisatge barceloní ocupen
un lloc destacat en la seva poesia... Quan acudeix al sanatori de Cercecilla, a peu del
Guadarrama, l’enyorança de Catalunya li fa escriure poemes d’exaltació
conspirativa per la llibertat de la seva terra i seguint el seu mestres Ruiz,
escriu: Podeu aplicar els
raonaments universals al cas concret de Catalunya. I als pessimistes, als que
no creuen possible la “liberació” per l’única raó que ja no la tenen,
recordeu-los, si us plau que les coses
són espiritualment abans que siguin realment; que l’ideal de llibertat
precedeix el fet de la “liberació”; que, en una paraula, les plantes respiren
abans que tinguin els òrgans específics de la respiració. Sentiu-la, la llibertat, per a fer-vos dignes de tenir-la un dia. Sentiu-la, pera
exigir-la; feu-la carn vostra. En veritat vós dic que’l Poeta vindrà a
vosaltres.>>
La proliferació d’articles d’opinió, crítiques d’art,
pensaments, aforismes, contes, poesies i manifestos omplen el tarannà del jove
poeta tuberculós. Salvat-Papasseit col·labora a les publicacions ultraistes
espanyoles Grècia, Ultra, Tableros,
Cosmópolis..., i a moltes altres
catalanes com La Columna de Foc (Reus),
Terramar (Sitges), El Dia (Terrassa), Paraules (Sabadell); i les de Barcelona Vell i Nou, Som!, L’Instant, La Revista, Almanac de Poesia,La Publicitat, La Sardana, La Mainada, Vida Americana, L’Idea, L’Estat Català... I
ell mateix en crea d’altres com Proa
(1921). A partir d’aquell mateix any el poeta viurà llargues estades a
sanatoris per fer cura de repòs, però la seva febre també és poètica i en poc
temps publica els llibres: L’irradiador
del port i les gavines (1921), Les
conspiracions (1922), El Poema de la
rosa als llavis (1923) i La Gesta
dels estels (1923).
Els seus manifestos són també una gran aportació a la
literatura i al pensament català del segle XX: Sóc jo que parlo als joves; Concepte de poeta; Contra els poetes en
minúscula,primer manifest futurista català, Missió de Catalunya..., i els
seus aforismes nietzschians publicats a Un
enemic del Poble, Mots-Propis. Des
de les Galeries Laietanes i amb col·laboració del seu germà Miquel crea
l’editorial Llibreria Nacional Catalana, on publiquen llibres d’autors como
Tomàs Garcés, Xavier Nogués, Josep Maria de Sucre, Francesc Pujols...
La crítica de Salvat vers el món literari del seu
temps marcat pel noucentisme apareix a la revista de Sabadell, Paraules, on publica el maig de 1923, Una generació sense esperit, un escrit
que val la pena reproduir perquè ha estat massa temps silencia pel poder
literari català: <<Els petjaments que
dicta Eugeni d’Ors són el fracàs de Xènius. Xènius no va triomfar; va
aconseguir sotmetre. Els petjaments que es diuen contra Xènius són, però, el
fracàs d’una generació. Tot just parleu amb ell us podeu adonar que no cerca
creients, però cerca criats. Criats de bon to, és cert, però només criats. I es
pot assegurar que pots homes com Xènius s’han sentit tant dir: amo. Així quan
va partir molts van quedar-se en vaga, mena de dactilos o màquines parlants que
tan sols repetien el que el vespre portava el Glossari. D’entre els desocupats
algú se n’ha adonat que feia un mal ofici, i algú ha volgut tornar-s’hi. Però
el mal ja està fet. Pel fracàs de Xènius ens podem donar compte d’una generació
sense esperit. L’escola de la Lliga i la Lliga mateixa, i, encara, La Revista.
L’argument d’En Cambó són els 25 anys de santa persistència, al costat la
fal·lera d’altres grups catalans que mai no han arribat, per idealistes que
siguin al decenni. (...) Cal només procurar que la generació que ara comença
sinó de la Lliga, i si pot ser, tampoc de La Revista. La nostra escriu amb por,
ha estat improvisada, com els criats de Xènius. No fa molt jo invitava d’envair
La Revista, d’assaltar-la de cop: no hi ha gent prou capaç. Ja fora una altra
cosa si no hi cabéssim tots, la virtut de la Lliga, el pecat de la Lliga. Avui
López-Picó pot dir com ha vist néixer i morir molts d’esforços. El Camí, amb Josep Pla i Marià Manent; Mar Vella, amb Garcés; Terramar, Monitor, amb Josep Carbonell i amb J. V. Foix; Trossos amb En Junoy. L’Instant...
de mort violenta: Una generació sense esperit que debatia amb Xènius la seva
llibertat. Avui fora L’Instant el tom
més preciós de les publicacions de Catalunya. Ha poguts mantenir-se La Revista només, la vocació d’un home
singularment heroic perquè així fos possible, l’autor d’Amor Senyor, qui no ha pogut juntar l’èxit resplendent de voluntat
la vibració constant que caldrà exigir a tota fulla nova guia de l’intel·lecte
català. El pecat d’En Picó haurà estat la indulgència. No ha fet mai
concessions. Mai no hem sabut ben bé quins eren redactors de La Revista, quins
col·laboradors. Quina promesa autèntica, quina realitat calia per entrar-hi. Índice de Madrid, és, amb el sacrifici,
una valoració. Homes de tots els grups, la pura selecció de tots els grups,
diuen que hi cap tothom, però no hi cap tothom. Amb aquesta actitud hom pot
bastir un temple, per castellà que sigui: amb l’actitud d’aquí bastiríem un
rengle de casetes barates. I ara deixeu que parli del pecat essencial: manca
liberalisme, un porxo, català, però de cara al món. La derrota d’Espanya és que
no té balcons. Homes com l’Alomar, con l’Ors potser, al principi, han hagut de
marxar, perquè eren més oberts a tota comprensió. Dídac Ruiz, també, qui ja era
ciutadà de Catalunya. En Josep Pijoan, Joaquim Torres-García. Hi ha llocs on
cap tothom per la dita mateixa del poeta que tothom no és ningú. Els petjaments
d’Ors són els fracassos de Xènius, qui va haver estat el primer de quedar-se.
Tots quan marxin fracassen; però cal que els qui es quedin no sigui pel
silenci, planer i improductiu. En Cambó ha pogut dir: la Lliga és Catalunya
–fins s’ha demostrat que era sols un programa. Encara hi ha programes que no
s’han declarat.>>
Al retornar de la seva estada al sanatori del Vernet,
cercant millors aires pels seus pulmons, se’n va a viure a una torreta amb
jardí, al carrer Pujolet d’Horta, però el 1923 retorna al centre de Barcelona
instal·lant-se en un modest pis, al número 64 del carrer Argenteria. El febrer de
1924 mor la seva filla Núria, uns mesos més tard, el 7 d’agost a conseqüència
d’una pneumònia crònica mor Joan Salvat-Papasseit.,
aleshores només tenia 30 anys. L’octubre de 1925 apareix el seu darrer llibre
de poemes, Óssa Menor i un any més
tard Els nens de la meva escala.
Joan Salvat-Papasseit ha fet un llarg camí de trenta
anys, pobre, orfe, autodidacte..., però, lector incansable, pensador, crític,
avantguardista i, sobretot, poeta en
majúscula, altiu, valent, heroics i sincer.
Ferran Aisa
(Catalunya núm. 126, abril de 2011)
No hay comentarios:
Publicar un comentario