Nigèria/Xavier Montanyà

NIGÈRIA I L’OR NEGRE  TACAT  DE MORT. Xavier Montanyà presenta L’or negre de la mort

Ferran Aisa

 

 Xavier Montanyà (1961) és un dels periodistes culturals i de denuncia social més

compromesos del nostre país. Ha escrit diversos llibres com Pirates de la Llibertat, que li va valer el Premi Octavi Pellissa 2004, ha realitzat documentals com Espies de Franco i ha dirigit el llargmetratge Memòria negra, seleccionada al Festival de Valladolid de 2006. Actualment és membre del consell assessor de <<Cultura/s>> de la Vanguardia i col·laborador de Vilaweb i la revista Sàpiens.

Xavier Montanyà ara presenta, en català (Empúries) i en castellà (Icaria), el trepidant reportatge L’or negre de la mort, sobre la rica zona petroliera del sud de Nigèria, una zona completament desconeguda del món occidental, però que concentra moltes de les problemàtiques del món global actual: atemptats ecològics, escalfament del planeta, violacions dels drets humans, corrupció política, despotisme militar, lluita armada, activitats mafioses, etc., tot plegat un desori amb el silenci dels mitjans de comunicació de les gras corporacions capitalistes. Aquets problemes -segons Xavier Montanyà- impliquen afrontar reptes com la seguretat energètica i la justícia internacional.

Montanyà, en el seu sobri i documentat assaig, denuncia les dures condicions en què viu aquest país africà, i ho fa des del mateix terreny, presentant un acurat reportatge d’investigació periodística.  L’autor es capfica en l’actuació voraç del capitalisme salvatge, en un país allunyat del primer món, que extreu l’or negre a canvi de sang i de destrossar sense miraments el mediambiental del delta del Níger. Montanyà fa saber al lector que al delta, en cinc dècades, s’hi han vessat 2.100 milions de litres, que representa una tragèdia més gran que la del vessament del petrolier Exxon Valdés, al Golf de Mèxic. Per què s’ha silenciat la tragèdia del delta del Níger? Una bona resposta clara i concisa la trobareu en el llibre de Montanyà.

L’assaig consta de 21 capítols i un epíleg i, a més, incorpora algunes fotografies fetes per l’autor a diverses poblacions del sud de Nigèria com Port Harcourt, Rumuekpe, etc., on predomina el petroli i el gas flaring. Algunes de les fotografies són testimoni gràfic de la denuncia que fa Montanya del vessament de petroli al delta del Níger o del gas flaring a l’aire. La contaminació del delta porta en sí la mort de nombroses espècies marines i el deteriorament de la bellesa natural del paisatge, mentre que el gas que es crema a l’aire ajuda a augmentar el calentament global del planeta. I aquesta violència contra el planeta i els seus habitants és obra d’empreses multinacionals d’energètica amb noms tan importants del capitalisme global com Shell, Agip, Chevron, Texaco, Total i altres.

Xavier Muntanyà afirma que va escriure l’article <<L’or negre de la mort>> com a reacció a la tragèdia i a la parcialitat informativa sobre l’explosió d’un oleoducte a Lagos, el Nadal de 2006. La noticia de la tragèdia a la premsa d’occident afirmava que els fets sabien produït quan un grup de joves perforava la canonada per tal de robar combustible. I es feia saber que les instal·lacions petroleres eren sovint sabotejades per <<grups tribals>> que mantenien lluites amb les companyies i per grups de <<delinqüents>> que robaven el petroli per vendre’l després al mercat negre.

Segons un informe de la companyia estatal Nigerian National Petroleum Corporation (NNPC), el volum de petroli robat el 2005 fent servir aquests procediments arribava a 650.000 tones. Montanyà, aleshores, va trobar el pretext fascinant per començar a investigar que passava realment en aquest país i qui era el veritable responsable del desori econòmic i ecològic. Xavier Montanyà, a través d’una important documentació, exposa tota la crua problemàtica de l’espoli que fan les gran multinacionals dels pobles rics en energia i recursos naturals, mentre els habitants d’aquests països són abandonats a la dura misèria. L’assaig de Xavier Montanyà és clar com un got un d’aigua, directe com una cançó que ens arriba al cor i amè com la crònica d’un temps de mort anunciada.

Ferran Aisa
(Avui-Cultura 14 de juliol de 2011)