LA
BARANA DEL VENT
75 ANIVERSARI DE LA MORT DE DURRUTI (1896-1936)
Ferran Aisa
Postal dedicada a Durruti |
Enterrament de Durruti |
La filosofia de Marx proposa el principi de l’ordre i de la creació, mentre que Bakunin és partidari del caos i la rebel·lió. André Reszler, a L’estètica anarquista, diu: <<Per a Marx els déus són la passió eterna sense desordre, per a Bakunin, el gran exiliat, són la passió eterna en el desordre. Arthur Rimbaud, per la seva banda, considera que s’ha de canviar la vida per transformar el món. El món de les avantguardes, seguint els paràmetres d’aquest grans ideòlegs, van immiscir-se en la revolució social.
Durruti
era un home d’acció, la seva lluita era emancipadora, el seu carisma infonia
respecte... Però Durruti feia de la seva acció i de la seva lluita poesia. Les
seves paraules dirigides al periodista Van Passen s’alcen de la terra amb una
gran sensibilitat poètica: <<Las ruinas no nos dan miedo. Sabemos que no
vamos a heredar nada más que ruinas, porque la burguesía tratará de arruïnar el
mundo en la última fase de su historia. Pero –le repito- a nosotros no nos dan
miedo las ruinas, porque llevamos un mundo nuevo en nuestros corazones –dijo
murmurando, ásperamente. Y luego agregó: -Ese mundo está creciendo en este
instante.>>
Les
paraules de Durruti eren poesia revolucionària, poesia d’acció per canviar la
vida i transformar el món. Però el 20 de novembre de 1936 va topar amb la
parca. Ara fa 75 anys de la seva mort al front de Madrid, morí d’un tret al
cor, un tret que, avui en dia, encara no
ha estat del tot aclarit de quin fusell va sortir. La mort de Durruti fou molt
sentida per la gent senzilla del poble, pels obrers, camperols i pels
veritables amants de la llibertat. El tret que va segar la vida de Durruti fou
en realitat un tret que acabà també amb la Innocència revolucionària. Buenaventura
Durruti, com a la tragèdia grega, va esdevenir l’heroi llibertari per
excel·lència i va convertir-se en llegenda pels milers de milicians de les
columnes confederals que lluitaven al front contra el feixisme i pels milers de
persones que, a la rereguarda, havien començat a construir una nova societat
basada en principis d’autogestió. El cos sense vida de Durruti va ésser
traslladat de Madrid a Barcelona, a la Casa CNT-FAI, a la Via Laietana que,
d’un dia per l’altre, va canviar de nom pel de Durruti. L’enterrament va tenir
lloc el dia següent. Prop d’un milió de persones van seguir pels carrers de la
ciutat el fèretre que era traslladat al cementiri de Montjuïc. Totes les
banderes antifeixistes eren enlairades... Tots els líders polítics, sindicals i militars eren presents. Tots els
sindicats de la CNT, les agrupacions de la FAI, de les JJ.LL i de Mujeres
Libres. Els milicians de la Columna Durruti amb les seves pancartes i banderes
revolucionàries. N’era la darrera gran manifestació unitària del poble
antifeixista en marxa, doncs molt aviat les lluites fratricides i la
contrarevolució acabarien ofegant els afanys de transformació social. Però,
aquell matí plujós de novembre, la manifestació popular que transcorria en
silenci pels carrers de Barcelona només era trencada pel trot dels cavalls de
la guàrdia urbana que rendia honors al lluitador anarquista i per les bandes de
música que interpretaven Hijos del Pueblo.
(Solidaridad Obrera, núm. 346, octubre de 2011)
No hay comentarios:
Publicar un comentario