Albert Camus

EL FAR

La vigència del pensament d’Albert Camus

Ferran Aisa

 

 Fa cinquanta anys que Albert Camus és mort, però el seu pensament continua vigent. L’escriptor francès, nascut a Modovi (Argelia) l’any 1913, era fill d’un obrer alsacià i d’una menorquina analfabeta. Gràcies a beques va poder anar a la Universitat i estudiar Lletres. Afeccionat a escriure aviat funda el seu propi periòdic, L’Equipe i col·laborà a l’Alger Republicain. L’any 1934 s’adherí al Partit Comunista Francès, però poc després l’abandona per discrepàncies amb la política internacional de Stalin. Camus funda el Teatre del Treball, i elabora l’obra Révolte aux Asturies. El 1937 publica el seu primer llibre L’envers et le droit, aquest assaig està impregnat de tota la filosofia que desenvoluparà els següents anys: l’absurd i la rebel·lió. Camus viu el conflicte de la guerra civil espanyola  com una lluita pròpia i pren partit a favor dels vençuts, des de la seva tribuna esdevindrà un fidel amic i defensor dels anarquistes i dels republicans: <<Com podem oblidar? Tot està esmaltat de vermell i negre un rostre: el d’Espanya que el portem al nostre cor i mai no podrem oblidar-ho. Per això des de la caiguda de Barcelona existeix en el més íntim de nosaltres una absència, un buit, una espera. En un món que es diu lliure, tornem la mirada cap aquest país, doncs ell ens parla d’injustícies i de remordiments.>> 

L’ocupació de França el mobilitzarà contra els nazis, participarà en la resistència i dirigirà el periòdic Le Combat. Les seves novel·les, obres dramàtiques i assaig aniran sortint una rere l’altre com veritables joies del pensament humà: Noces (1938), Le minotaure ou la halte d’Oran (1939); L’Etranger i Le Mythe de Sisyphe (1942), La peste (1947), Lettre à un ami allemand (1948),  L’homme révolté (1951), L’Été  (1954), La Chute (1956), L’Exile et le Royaume (1957). Paral·lelament escriu i posa en escena nombroses obres dramàtiques, que segueixen fil per randa la sensibilitat filosòfica d’un món absurd: Calígula,El malentès, Els Justos i L’Estat de setge. 

L’any 1957 li és atorgat el Premi Noble de Literatura, és un escriptor encara jove quaranta-quatre anys, el 10 de desembre a Suècia pronuncia el memorable discurs “Missió i deure de l’escriptor, entre altres coses, diu: <<El paper de l’escriptor és inseparable de difícils deures. Per definició, no pot posar-se al servei de qui fan la història, sinó al servei de qui la pateixen. (...) Indudablement, cada generació es creu destinada a refer el món. La meva sap, malgrat tot, que no podrà fer-ho. Però la seva tasca és potser més gran. Consisteix en impedir que el món es desfaci. Hereus d’una història corrompuda en què es barregen les revolucions fracassades, les tècniques embogides, els déus morts i les ideologies acabades; en què poders mediocres, que avui poden destruir-ho tot, no sabem convèncer; en què la intel·ligència es rebaixa fins posar-se al servei de l’odi i de l’opressió... (...) En un món amenaçat des desintegració, en què els nostres grans inquisidors volen establir per sempre l’imperi de la mort, sap que hauria, en una mena de carrera boja contra el temps, restaurar entre les nacions una pau que no sigui la de l’esclavitud, reconciliar de nou el treball i la cultura i reconstruir amb tots els homes una nova Arca de l’aliança. No està segur de poder realitzar aquesta feina, però està convençut que, arreu del món, manté ja el seu doble desafiament de veritat i llibertat i que si arriba l’ocasió sabrà morir per ell.>> 

Camus, malgrat haver guanyat aquesta distinció tan important, no trobarà el recolzament del sectors intel·lectuals francesos marxistes, doncs el consideren massa llibertari, i mantindrà distància amb els existencialistes que comanda Jean Paul Sartre. El compromís de Camus el porta a reflexionar sobre Argèlia en un assaig i la novel·la autobiogràfica El Primer Home. 

El 4 de gener de 1960 retorna a París des de Lourmarin, prop de Marsella, on ha assistit a l’estrena de l’adaptació d’Els Possessos, però el cotxe que condueix el seu editor Michel Gallimard perd el control i s’estimba contra un arbre, tots dos moren. Albert Camus arriba al seu final però la seva obra i el seu pensament continuaran engrandint els somnis: <<El meu regne és tot d’aquest món...>   

Cinquanta anys després llegir qualsevol llibre de Camus és obrir una finestra perquè entri, un aire net i lliure, al nostre cor d’humans i de rebels.      

(Catalunya, núm. 115, març de 2010)