Miguel Hernández

El Far

CENTENARI DEL POETA MIGUEL HERNÁNDEZ

FERRAN AISA





 


 Enguany es commemora el centenari de Miguel Hernández Gilabert (Oriola, 1910-Alacant, 1942). Diversos actes arreu de l’Estat ens recorden la figura del poeta que va morir als trenta-un anys al Reformatori d’homes de la presó d’Alacant. Exposicions, revistes especialitzades i llibres mostren la peculiar biografia del poeta.  També cal destacar l’edició de les obres completes i el segon disc de Joan Manuel Serrat (el primer és de l’any 1972) dedicat als versos d’Hernández. El cantant barceloní ha aconseguit, amb “Hijo de la luz y de la sombra”, superar-se i presentar musicats, amb una gran delicadesa, alguns dels poemes més desconeguts del poeta d’Oriola: “Uno de aquellos”, “El mundo de los demás”, “El hambre”, “Las abarcas desiertas”, “Canción del esposo soldado”, “Hijo de la luz y de la sombra”, etc. Cançons que no desmereixen l’anterior lliurament de “Para la libertad”, El niño yuntero”, “Nanas de la cebolla”, “Elegía a Ramón Sijé, etc.

Miguel Hernández, detingut a l’acabar la guerra, va haver de passar un calvari de malalties, d’humiliacions i de presons.  Fou condemnat a mort, posteriorment, commutada pels 30 anys de presó, acusat de fets criminals en què no havia participat i d’haver escrit articles i poemes contra el moviment “nacional” i contra Franco. Miguel Hernández, fill d’una famlia humil, va dedicar-se des de ben jove a fer de pastor de cabres al seu poble. Les hores mortes al  camp les aprofità per llegir els poetes Machado, Góngora i Fray Luis de León; així com literatura del seu paisà Gabriel Miró i clàssics com La Eneida. Molt aviat se sent atret per les muses i comença a conrear una poesia de signe popular. El seu primer imaginari volta a l’entorn de l’horta, les cabres, la terra, el poble, els primers amors… 
Als dinou anys publica versos a periòdics locals: La voluntad, El Pueblo de Orihuela, Destellos…; i freqüenta les tertúlies dels lletraferits locals a la fleca de Carlos Fenoll. Miguel Hernández entra a la literatura sota la influencia del intel·lectual catòlic  Ramon Sijé, al qual, el poeta li dedica la famosa “Elegía…”, a la seva prematura mort. L’evolució del poeta bé marcada pel salt que fa del catolicisme cap a les idees del progressisme social; si, en un principi escriu sota l’ègida catòlica “La morada amarilla” a El Gallo Crisis o el “Autosacramental” a Cruz y Raya de Bergamín;  després es decanta cap a la poesia i el teatre compromès que publica a Caballo verde para la poesía, revista dirigida per Pablo Neruda a la capital d’Espanya.

La seva marxa a Madrid durant la Segona República marca definitivament el seu tarannà i, malgrat que el seu primer llibre Périto en Lunas, passa completament inadvertit per la crítica, contacta amb poetes com Alberti, Aleixandre, Altolaguirre, Aub, Cernuda i García Lorca. La seva evolució no únicament és ideològica, sinó també literària; així passa dels gongorismes en octaves hendecasíl·labs a una rima més moderna i a la cançó popular a l’estil del romancer, que combina amb impecables sonets.   

A Madrid viu intensament l’aparició del seu segon llibre El rayo que no cesa, amb versos plens d’angoixa i de dolor que suren del laberint de la seva ànima torturada: 

                            ¿No cesará este rayo que me habita 
                             el cotazón de exasperadas fieras 
                              y de fraguas coléricas y herreras 
                              dónde el metal más fresco se marchita?

L’ambient social de la República anirà forjant la seva conscienciació obrera i revolucionària, i la Revolució d’Astúries serà determinant pel seu compromís polític, que es manifesta, no únicament amb la poesia, sinó també amb el teatre. Les seves obres dramàtiques mantenen la força d’aquest compromís social, sobretot Los hijos de la piedra i El labrador de más aire. La guerra civil engrandirà la seva figura humana al costat dels intel·lectuals de la República que lluiten a favor de la causa antifeixista. Des del seu lloc de combat, al Comissariat de Cultura del “Batallón del Campesino”, escriu articles, poesia i teatre. 
Miguel Hernández enlaira un missatge d’esperança i de fe en el poble que està lluitant i morint a les trinxeres o resistint a la rereguarda. Els seus escrits es poden seguir a les millors publicacions del moment: Hora de España, El Mono Azul, Revista con Casco, Nueva Cultura, Acero, Frente Sur... I apareixen els seus reculls poètics marcats per la guerra i la revolució: Viento del pueblo, El hombre acecha...  
Miguel Hernández, a la i ntroducció de Teatro en la Guerra (1937), diu: <<El 18 de julio de 1936, frente al movimiento de los militares traïdores, entro yo, poeta, y conmigo mi poesía, en el trance más doloroso y trabajoso, perp más glorioso de mi vida. No había sido hasta ese día un poeta revolucionario en toda la extensión de la palabra y alma. Había escrito versos y dramas de exaltación del trabajo y de condenación del burgués, pero el empujón definitivo que me arrastró a esgrimir mi poesía en forma de arma combativa me la dieron los traïdores, aquel iluminado 18 de julio>>.

El poeta aixeca la veu per clamar amb els seus versos rebels: 

                            ¿Quién habló de echar un yugo 
                            sobre el cuello de esta raza? 
                            ¿Quién ha puesto al huracán 
                             jamás ni yugos ni trabas, 
                             ni quien al rayo detuvo 
                             prisionero en una jaula?

La guerra s’acaba amb la derrota republicana i el poeta, és detingut pels franquistes. A partir d’aleshores viurà a tot un rosari de presons: Torrijos, Ocaña, Palència i Alacant. En el seu llibre El hombre acecha havia escrit: <

                           Las cárceles se arrastran por la humedad del mundo, 
                           van por la tenebrosa via de los juzgados; 
                           buscan a un hombre, buscan a un pueblo, lo persiguen, 
                           lo absorben, 
                           se lo tragan,

A la presó acaba els versos de Cancionero y romancero de ausencias, serà el seu llibre pòstum. El poeta que havia nascut per viure a la llum es veia forçat a malviure a l’ombra: 

                           Ya la sombra es el nido cerrado, incandescente, 
                            la visible ceguera puesta sobre quien ama; 
                           ya provoca el abrazo cerrado, ciegamente, 
                           ya recoge en sus cuevas cuanto la luz derrama.

El 28 de març de 1942, a causa de tuberculosi, però sobretot de manca de llibertat mor, a la presó d’Alacant, un dels poetes més entranyables de la literatura espanyola del segle XX: 

                            Libre soy. Siénteme libre. 
                           Sólo por amor. 

(Catalunya núm. 117, maig de 2010)