Esperanto/Ateneu Enciclopèdic Popular

L’ESPERANTO A L’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR DE BARCELONA

 FERRAN AISA

(Coberta llibre Història de l'Esperanto als Països Catalans)

La tardor de 1902 dos joves treballadors afeccionats a la lectura que participaven a les classes nocturnes de l’Extensió Universitària per a Obrers, van tenir la visió de constituir una societat cultural per ajudar a l’emancipació del poble. Els dos obrers, Fermí Tubau, paleta, i Eladi Gardó, lampista, van cercar el concurs dels joves estudiants de la Universitat de Barcelona que participaven com a professors a la mencionada institució d’Extensió Universitària, que dirigia el doctor higienista Rafael Rodríguez Méndez. Tubau i Gardó, al paranimf de l’antiga universitat de lletres de l’ex-convent del Carme, situat davant mateix de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, van entrevistar-se amb Francesc Layret i Emeteri Palma. Els joves estudiants que col·laboraven a l’Extensió Universitària per a Obrers provenien de l’Associació Escolar Republicana que, entre els seus components, a més dels citats Layret i Palma, hi havia Lluís Zulueta, Lluís Companys, Humbert Torres i Alfred Pereña.
El projecte va anar endavant amb l’entrada d’altres entusiastes amants de la cultura i preocupats per les qüestions socials... Uns mesos després, el juliol del 1903, es presentava l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP). Entre el grup fundador que s’havien assegut al redós d’una taula de pi feta expressament per un d’ells, el fuster Josep Mota, a més dels obrers Josep Tubau i Eladi Gardó, hi havia els estudiants Francesc Layret, Lluís Zulueta, Lluís Companys, Eduard Marquina i Josep Pijoan; els republicans Pere Coromines i Ernest Vendrell; el llibertari naturista Lluís Bulffi; l’escriptor Ignasi Bo i Singlà; el periodista Josep Bo i Singlà; el metge Josep Cembrano; l’advocat Ramon Martínez Gras; el topògraf militar Roc Tucat; els mestres Francesc Plana i Joan Gibert; els excursionistes i esperantistes Julià Blanco, Joaquim Campamà i Ramon Camprubí.

L’Ateneu Enciclopèdic no venia del no res, sinó que seguia la tradició associativa i ateneística catalana que havia aparegut el segle XIX, filla de la il·lustració, el romanticisme i, en certa manera, de la Renaixença; però també de la línia obrerista emancipadora heretada de les agrupacions de la Primera Internacional. La seva filosofia pedagògica entroncava amb “La Institució de Libre Enseñanza” de Giner de los Ríos, la Universitat Popular de París fundada per Anatole France i l’Ateneu Català de la Classe Obrera.

Un dels primers comunicats de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), deia: <<L’Ateneu Enciclopèdic Popular no és un patronat, sinó una agrupació de ciutadans lliures associats per la mútua cultura. L’Ateneu Enciclopèdic mi es manté amb els donatius, ni les quotes de gent adinerada. No és una obra burgesa, ni és tampoc el resultat d’un grup d’intel·lectuals que tracten, tot fent cultura, d’imposar la confessió pròpia. L’Ateneu Enciclopèdic Popular és una associació democràtica i liberal, que tot el que fa i el que és, ho deu a la iniciativa dels seus socis. La petita quota d’una pesseta, serveix, prudentment administrada, per a subvertir a les ensenyances i despeses de la casa. Cada u és amo i client, patrocinat i protector, soci i fundador dintre de l’Ateneu. (...) L’Ateneu Enciclopèdic Popular ha nascut dels obrers abandonats a les seves pròpies forces i dels obrers del treball, ajudats dels obrers de la ciència, així és com sempre ha viscut>>.

L’AEP va passar, en els seus primers anys, per diversos locals, des de la Federació de Cors de Clavé al carrer Sant Pau, a altres situats també al Raval. L’any 1906 essent president de l’entitat Francesc Layret es llogà el local del carrer del Carme, 30, on l’AEP va ser-hi fins l’acabament de la guerra civil. L’Ateneu Enciclopèdic, com tantes altres institucions i entitats catalanes va ser ocupat per les forces franquistes i, naturalment, les seves activitats foren prohibides per la dictadura. La repressió de la dictadura no va permetre que tornés a funcionar durant quaranta anys l’AEP, malgrat això l’any 1980 es tornava a presentar a la ciutat.

Els socis de l'AEP procedien dels barris populars de Barcelona, sobretot del Raval, Casc Antic, Sant Antoni, Poble Sec... Però l’AEP no fou mai un ateneu de barri sinó de tota la ciutat, en tot cas, podríem dir que era un centre paral·lel a l’Ateneu Barcelonès, doncs, mentre en el centre del carrer de la Canuda la majoria de socis procedien de la burgesia, a l’AEP la procedència principal era el món del treball i la petita menestralia,

Obrers, petits comerciants, cooperativistes i estudiants. Gent amant de l'excursionisme, l'esport, el naturisme, l'esperanto, les lletres, la ciència, el folklore popular, el vegetarisme, el pacifisme... Gent procedent de les diferents corrents socials i polítics que tenia a l'Ateneu el lloc adequat de trobada comú, una casa per a tots aquells que volguessin aprendre, parlar i debatre totes les filosofies en un respecte mutu entre ells i les idees que professaven. En un altre comunicat es diu: <<Aquest Ateneu es dirigeix a tots els homes de bona fe i bona voluntat: no als d’una creença o partit, sinó a tots, ja que’s proposa treballar sobre el que tots tenen de comú, sobre el que els uneix i els fa germans. (...) El fi immediat de l’Ateneu és la instrucció dels que, per viure de les seves mans, es veuen privats d’ella, aspirant a ser amb el temps una veritable Universitat Popular>>.

L’AEP disposava de sala de conferències, biblioteca, aules d’ensenyament general, espais per les seccions i la secretaria general; gimnàs, dutxes, sala de ciències i un observatori al terrat de l’edifici. L’Ateneu era organitzat en seccions autònomes, entre les quals destacaven: Excursions, Naturista-Vegetariana, Literatura, Folklore, Esports, Ciències, Belles Arts, Sociologia, Història, Ciències Econòmiques i Polítiques, Arts Industrials i Esperanto. Resumint podem afirmar que l’AEP era una escola, una biblioteca, un centre de difusió cultural i un esplai d’activitats lúdiques. Un centre compromès en la vida social del seu temps... Les seccions de més durada i que tingueren major incidència entre els associats de l'Enciclopèdic foren les següents: Gimnàs i Esports, Excursions, Literatura i Belles Arts, Esperanto, Estudis Polítics i Socials i Instrucció i Cultura i Biblioteca. Per formar una Secció calia un mínim de 25 socis. La Secció mantenia la seva autonomia i participava d'una manera coordinada i federada amb les altres seccions donant vida a l'Ateneu.

La llengua auxiliar que havia creat l’any 1887 el doctor Llàtzer Zamenhof per apropar els diferents pobles i ajudar a harmonitzar la vida sobre la pau feia estralls a Catalunya des de finals del segle XIX i inici del segle XX. L’escriptor suís Edmon Privat, esperantista convençut, havia dit: <<L’esperantisme manifesta justament aquesta mística de l’amistat sense parcialisme ideològic i sense odi. (...) L’esperantisme a l’escola és un catecisme actiu i més pràctic que les fórmules diplomàtiques o jurídiques...>>.

L’afecció a aprendre l’esperanto es va estendre pels centres socials i cultural com una ràfega d’amor i de llibertat. Els obrers veien en l’esperanto una llengua de comunicació i relació internacional. A Catalunya foren els anarquistes els que van posar més interès a emprendre i difondre l’esperanto, però, naturalment, no foren els únics. Uns quants esperantistes amants de la pau van posar en marxa la Secció d’Esperanto de l’AEP, l’any 1905, al vell estatge del carrer del Carme, 64. La primera tasca de la secció fou obrir un curset per ensenyar l’esperanto a tota aquella persona que tingués interès en aprendre’l. Però la Secció anava més lluny, doncs, es proposava fer campanyes de promoció de la llengua universal i realitzar-hi tota mena d’activitats com conferències, lectures, excursions, etc. Una altra de les qüestions esperantistes era la correspondència amb altres grups d’afinitat arreu del planeta, entre els quals també s’hi feia intercanvi de publicacions. La Secció d’Esperanto de l’AEP a poc a poc va anar trenant una xarxa d’amics tant del país com del món. La Secció va millorar amb la inauguració del nou local de l’AEP al carrer del Carme, 30, un espaiós local que havia estat la clínica del doctor Menacho. El nou estatge individual de la Secció va permetre ampliar les seves reunions i, fins i tot, crear una biblioteca exclusivament en esperanto.

L’any 1908 els esperantistes van celebrar el V Congrés Internacional a Barcelona amb la presència del doctor Zamenhof. El comici es va celebrar al Palau de Belles Arts organitzada per les societats esperantistes catalanes com l’Aplec Esperantista, Espero Kataluna i les seccions d’ateneus i altres agrupacions culturals. L’acte inaugural va ser presidit per Francesc Layret, regidor republicà de l’Ajuntament de Barcelona. L’eufòria esperantista a la capital catalana fou tan gran que molt aviat es va funda l’Akademio Enciklopedia, una cooperativa i un restaurant popular anomenat Esperanto, situat a la Ronda de Sant Antoni. La popularitat de l’esperanto feia que el mateix Ajuntament de Barcelona publiqués una guia de la ciutat en la llengua universal.

Al Congrés de Barcelona assistiren representants de l’AEP, entre els quals hi havia Frederic Pujulà i Vallès, Ramon Camprubí i Joan Amades. La tasca de Pujulà i Vallès és prou coneguda, doncs fou un dels primers propagandistes catalans de l’esperanto. Pujulà i Vallès escrivia els seus articles a publicacions com la modernista Joventut o l’esperantista Tutmonda Espero. El curs 1907-1908 hi va oferir un curs d’Esperanto a l’AEP, precisament Pujulà i Vallès era autor de l’opuscle Curs pràctic de la llengua esperanto, posteriorment escrigué Gramàtica catalana de la llengua internacional esperanto i el Diccionari de l’esperanto, amb què van aprendre l’idioma de Zamenhof la majoria dels catalans. Ramon Camprubí , alumne destacat de Pujulà i Vallès, era l’altre component esperantista de l’AEP. Camprubí, autodidacte, home d’una gran cultura i d’una immensa humanitat, era afeccionat a la lectura i tenia gran facilitat per aprendre idiomes, una altra de les seves facetes era l’excursionisme. L’any 1908 Camprubí era president de la Secció d’Excursions de l’AEP, càrrec que va ocupar en diverses ocasions fins el 1922. L’altra gran passió de Camprubí fou l’esperanto, fins i tot n’organitzava cursets pels excursionistes, A la mort de Ramon Camprubí i Tàpia, l’abril de 1931, amb 51 anys, l’AEP li va tributar un homenatge, on van parlar d’ell entre altres Sebastià Giralt i Joan Amades. Les paraules van ésser recollides pel Noticiari de la Secció d’Excursions de l’AEP, Giralt, digué: <<Ara si que podem dir amb justícia, tot i que siguin formes desgastades per l’abús, que les muntanyes han perdut un dels seus adoradors més entusiastes; l’excursionisme català, un dels seus més fervent devots; l’Ateneu, un dels socis més fidels; nosaltres, un dels companys més compenetrats de l’esperit que guia la nostra obra i dels més abocats als ideals que il·luminen l’esdevenidor de la nostra pàtria>>. 
Joan Amades, per la seva banda, també recordava l’amic perdut: <<Fa just vint-i-cinc anys que, portat per una estranya fal·lera d'aprendre llengües, ens vàrem inscriure al curs d'alemany de l'Ateneu Enciclopèdic; tot just ens en havíem fet socis i no coneixiem ningú. Cosa estranya, els assistents al curs tots eren gent vella, sol's n'hi havia un de jove, distinguit de port, posseït d'una atraient bonhomia i una envejable simpatia. Nosaltres érem encara nois, i per una raó de joventut, a part dels dots especials d'atracció del novell conegut, de seguida ens sentirem decantats a fer amb ell conversa, que no trigà a fer-se amistat; altrament, quan nosaltres vàrem entrar al curs, aquest estava ja començat i nosaltres ja érem dos més d'aquella llengua, seguida amb llibres de text diferents dels cursats a l'Ateneu, i, com és natural, els primers temps jo em trobava desplaçat i desencaixat de regles i vocabulari amb els nous companys de classe, i el bon amic Camprubí, el jove de singular simpatia de què he parlat, va ésser el que em va situar i orientar per poder-me adaptar al nou corrent de l'estudi de la revessa llengua. La coneixença esdevingué aviat franca amistat, la qual, a part de no ésser mai més negada pel bon amic a qui amb ell la volia contraure, va fer-se més estreta per l'afició a les llengües. La coneixença esdevingué aviat franca amistat, la qual, a part de no ésser mai més negada pel bon amic a qui amb ell la volia contraure, va fer-se més estreta per l'afició a les llengües que en aquell moment els dos sentíem. De l'escalf d'aquell curs d'alemany s'inicià en mi, portada per l'amistat amb el bon amic  avui perdut, el desig d'aprendre l'Esperanto, en l'espiritualitat del qual ell va iniciar-me, i junts férem les primeres campanyes que en pro d'aquest ideal hem sostingut i junts fórem també els que promoguerem els dos cursets de llengua russa que es varen donar al nostre estimat Ateneu>>.

Joan Amades i Gelat (Barcelona,1890-1959) fou un dels pilars de l’AEP de les primeres dècades del segle XX i un dels grans propagadors de l’esperanto. Amades, que havia començat ben aviat afeccionar-se a l’estudi dels idiomes, va aprendre a les classes de l’Enciclopèdic, l’alemany, el francès i l’esperanto, llengua que dominaria perfectament. Amades fou un fervent esperantista que participà activament en la Secció d’Esperanto i publicà articles a les publicacions de propaganda de la llengua universal als butlletins de l’AEP. Com ja he dit hi va participar en el Congrés de Barcelona de 1908. La tasca d’Amades amb la secció de l’AEP és molt dinàmica amb la seva col·laboració s’edità la revista Grafologia Revuo (1913), la Fulla Esperantista (1920) i Esperanto, fulla de propaganda publicada per l’AEP (1920).

El Boletin del Ateneo Enciclopédico Popular (1914), inclou a les seves pàgines la memòria de l’activitat de la Secció: <<Octubre de 1912: Obertura de les classes d’esperanto. 1r. Curs amb 43 alumnes. 2n. Curs amb 27 alumnes. Febrer de 1913: Conferència sobre Praga (Capital de la Bohèmia), il·lustrada amb 205 clixés. La va donar el professor, vingut expressament de Lyon, senyor Auguts Pitlk. Maig de 1913: Donava pel senyor Delfí Dalmau, té lloc una conferència sobre Olot, amb motiu de celebrar-s'hi el IV Congrés de la Federació Esperantista Catalana; és il·lustrada per artístiques diapositives. 28 de juny: Conferència sobre Suïssa, s’ocupà del IX Congrés Internacional Esperantista. La conversa va ser il·lustrada amb magnífiques vistes enviades per l’Ajuntament de Berna, segons petició feta per aquesta Secció d’Esperant. Juliol-Agost-Setembre; Els alumnes de les classes d’esperanto llegeixen en la sala d’actes d’aquest Ateneu Enciclopèdic, traduccions de vàries obretes catalanes amb esperanto. Curs 1913-1914; Curs d’esperanto de deu a onze de la nit (lliure de drets d’entrada). Continuen les conferències divulgant la cultura de les diverses nacions europees, a la manera que s’ha fet el curs passat. Organitzar una exposició de postals, demostrativa de les mútues ensenyances que obtenen els obrers, comunicant-se per l’esperanto els avenços en les respectives professions>>.

Per aquesta mateixa època la Secció publica diversos fulls informatius i propagandístics sobre la llengua internacional, amb escrits dels professors Francesc Pujulà i Vallès i Josep Borrell. En un dels fulls es reprodueix un poema del doctor Zamenhof, “La Espero”: 

                                  En la mondon venis nova sento, 
                                  tra la mondo iras forto veko; 
                                  per flugiloj de facilita vento 
                                  nun de loko fluju gi al loko. 
                                  Ne al glavo sangon soifanta 
                                  gi la homan tiras familion 
                                  al mond’eterne militanta 
                                  gi promesas sanktan harmonion.
                                  Sub la sankta signo l’espero
                                  kolektigas pataj batalanjoj,
                                  kaj rapide kreskas la a afero 
                                  per laboro de la esperantoj.

A l’editorial d’Esperanto, fulla de propaganda publicada per l’AEP (1920), es diu: <<La necessitat d’una llengua internacional, se fa cada moment més imperiosa, l’adopció d’un llenguatge que sense ésser especial patrimoni de ningú sigui comú a tothom, és una lògica conseqüència del progrés modern; el vapor, el telègraf, l’aviació, ens fan el món petit i l’ofereixen als peus de l’home per a que d’una sola llambregada pugui abarca-lo, mes hi ha un fort inconvenient, el del llenguatge; el científic, el comerciant, el literat, el turista ensopeguen amb fortes dificultats per a la lliure expansió de les seves obres i productes, a causa de la diversitat de llenguatges. Homes savis i erudits de totes les èpoques i de totes les races: Descartes, Nietzsche, Aribau, Tolstoi, Liebnitz, Prat de la Riva, Mistral, Ibsen i Víctor Hugo, entre altres, han escrit belles planes en apoi de la necessitat d’una llengua internacional. El problema de la llengua no pot ésser ressolt per cap de les llengües ja existents, ni viva ni morta. De les llengües mortes, apart dificilíssimes d’aprendre, estan mancades de totes les paraules de la tècnica moderna, per lo que fora completament impossible exposar la major part de les idees, a no ser que s’inventessin nous termes per a significar totes aquelles coses que encara no existien quan la llengua era parlada pel poble, lo que fora un inconvenient; altrament el llatí, el grec, el samscrit, no els entén pas tothom qui els parla, especialment en quant a la seva pronunciació, en la que cada nacionalitat imprimeix l’aspecte propi del seu llenguatge, resultat que cada país al parla a la seva manera. (...) L’Esperanto reuneix totes les condicions desitjables per la solució del problema d’un llenguatge internacional; és absolutament neutre, pot per lo tant ésser acceptat per tothom sense que representi cap humiliació; és senzillíssim com que obeix a un régimen científic no té les dificultats pròpies de les llengües naturals, la seva gramàtica se compon de setze regles sense cap excepció, el seu vocabulari és reduidissím poguent ampliar els nombres de paraules fins a l’infinit per mitjà d’un reduit nombre d’afixes de fàcil ús i comprensió; tota persona mitjanament instruïda coneix tres quartes parts de l’Esperanto abans d’aprendre’l. (...) L’hora de l’Esperanto és arribada, serà un dels molts grans avenços, potser el més transcendental, que’ns haurà portat la cruent guerra; el govern de Rússia l’ha fet obligatòria a les escoles i així mateix el govern de Finlàndia, el partit socialista italià te’l projecte de presentar una moció al Parlament demanant la seva oficialització en les universitats, el Parlament de Suècia acaba de declarar-lo obligatori en certs estudis, les Universitats de Cambridge, Oxford i Colònia han obert aquest any cursos d’Esperanto; al fi la humanitat, després, de més de trenta segles de civilització, reconeix que no és possible passar ni un minut més sense la solució del problema de tanta importància>>:

La publicació esperantista recull l’opinió sobre l’esperanto de personatges universals com l’escriptor rus Lleó Tolstoi, el filòleg alemany Max Müller o el geògraf francès Eliseu Reclus. I també presenta dos escrits publicats a la revista francesa Le Travailleur Esperantiste pel socialista Henri Barbusse i pel pacifista Romain Rolland. El full Esperanto de l’AEP, anuncia: <<Curs públic d’Esperanto. Dilluns, dimecres i divendres de 9 a 10 del vespre. Matrícula Gratuïta. Tothom que desitgi matricular-se, pot fer-ho a la Secretària de l’Ateneu (Carrer del Carme, 30, pral.) tots els dies feiners de 8 a 10 del vespre>>. 
Les classes d’esperanto de l’AEP, doncs, eren gratuïtes i obertes no solament als socis sinó també a totes les persones interessades en aprendre aquesta llengua. Entre els professors d’esperanto que van passar desinteressadament a oferir el seu saber als alumnes cal citar: Manuel Bordàs, Enric Borrell, Ramon Camprubí, Francesc Surinyach, Josep Salvador, Germà Polit, Amparo Labrador, Pere Ral, Josep Grau, Jaume Grau, Joan Amades, Josep Fosalba i Delfí Dalmau.

La Secció d’Esperanto de l’AEP estava adherida a la Federació de Grups Esperantistes de Catalunya, i, per tant, va participar en els diversos Congressos que se celebraren en aquella època. La Federació d’Esperanto, aleshores, tenia el seu estatge al local de l’Ateneu Enciclopèdic al carrer del Carme. L’octubre de 1920 se celebrà un Congrés de la Federació d’Esperanto a l’estatge de l’AEP, la crònica del qual fou publicada a Kataluna Esperantisto, també s’hi donava a conèixer la nova Junta de la Federació: <<Prezidanto: Joan Gili Norta; Viceprezidanto: Joan Amades Gelats; Seckretario: S. Alberich Jofre; Viceseckretario: Jaume Claramunt; Administrativo: Pere Navas; Kasisto: Jaume Pruna; Vocdomanto: Enric Adam, Josep Serrat, Jaume Vilaseca i Jaume Grau. Kiel Redaktoron de “Kataluna Esperantisto”: Jaume Grau, Artur Domènech, S. Alberich i Romà Guardiet>>. L’any 1923 el president de la Federació era Joan Amades, el qual venia desenvolupant una gran tasca en la propagació de la llengua del doctor Zamenhof.

La Federació esperantista publicava sovint llibres, gramàtiques, opuscles que servien de base pels professors i alumnes d’esperanto; i també tenia cura del butlletí de relació i propaganda Kataluna Esperantisto, que va sortir amb aquest títol fins l’any 1924, aleshores s’anomenà L’Esperantista Català, que encara tenia la seva redacció i administració al local de l’AEP. Aquell marteix any se celebrà el XIè Congrés de Grups Esperantistes de Catalunya, els dies 8, 9 i 10 de juny, a la ciutat de Vic.

L’any 1925 Joan Amades i Jaume Grau publicaren un llibre amb la traducció a l’esperanto de diverses cançons populars catalanes, entre les quals hi havia el “Testament d’Amèlia” i “Muntanyes del Canigó”. Aquesta darrera cançó en esperanto deia així: 

                                  Montarojo de Kanigo’ 
                                  estas belgaj kaj cârmaj, 
                                  cêfe nun en la somer’ 
                                  klam l’akvoj estas gajaj. 
                                  Tri montanojn restin mi 
                                  en ili, sen akompano, 
                                  kron de iu natjingal’ 
                                  kiu cê la nest’kandantis. 
                                  Gi kantas je la levig’ 
                                  de la suno, rozo cârma. 

                                  -Natjingalo, natjingali: 
                                  havu vi bonam flugadon. 
                                  Natjingalo mortis jam: 
                                  de tri tragol qui kantas. 
                                  Mi num volas iri for: 
                                  nolstalgie mi malgajas. 
                                  Trafis min forta malsa’ 
                                  krum kuelec’ senkopanta; 
                                  nek mian koran malsonom,
                                  kron belega knabinet’, 
                                  mian amon rabi sî,
                                  nur por sî la koro batas.

Joan Amades havia recollit les cançons populars en els seus viatges per a Catalunya, moltes d’elles de boca de camperols i gent gran, que n’havia publica en el Butlletí de la Secció d’Excursions de l’AEP. El recull de cançons en esperanto portava per títol, La Kataluna popolkanto, la introducció era del propi Amades que la féu directament en la llengua internacional. Posteriorment fou editat un altre llibre que recollia una selecció de versos de poetes catalans traduïts a l’esperanto.

A l’AEP, a més de la Secció, es va formar l’any 1920 el Grup Esperantista Semo, “semo” és una paraula d’esperanto que significa “llavor”, doncs, això és el que feia o pretenia fer aquest grup, propagar arreu la llengua internacional. La tasca del Grup Esperantista Semo es desenvolupava no solament dins de les quatre parets de l’Ateneu, sinó que sortia a altres espais de la ciutat, Catalunya, etc. El Grup organitzava conferències en esperanto, cursets, vetllades musicals, recitals poètics, visites, excursions, esplais... 
El grup esperantista va assistir l’any 1921 al Congrés esperantista celebrat a França, el qual havia estat organitzat per l’“Association Français pour l’Avancement des Sciencies”. El Grup Esperantista Semo va presenta una ponència que fou llegida pel delegat Manuel Vinuel que, entre altres coses, deia: <<Nosaltres, ara, analitzem per ordre les següents preguntes: ¿És que una llengua auxiliar internacional és necessària? ¿Hi ha esperança que serà portada a la pràctica? ¿Com i de quina manera això serà fet i quina llengua serà aquesta? ¿És que la nostra actual tasca condueix a algun resultat definit o obrem encara cegament i hi ha el perill que el treball realitzat es perdi?>>.

El Grup Esperantista Semo anunciava al Noticiari de l’Ateneu Enciclopèdic Popular l’inici del nou curs d’esperanto, que seria impartit per Jaume Grau i Casas, professor de la Federació Esperantista de Catalunya. En la nota es feia saber que la matrícula com de costum seria gratuïta i remarcaven que les classes eren obertes per <<ambdós sexes>>.

En un altre escrit publicat al Noticiari de l’AEP (novembre del 1920), s’adreçaven a tots els socis de l’entitat: <<Avui, quan el món, després de la gran guerra, camina a llargs passos envers l’universavilitat, es troba davant el poderós obstacle de sempre; àdhuc entre els mateixos vencedors que durant un temps han semblat units amb llaços indissolubles, davant la diferència de races, evidenciada en el més alt grau, en la diversitat de llengües. Per això nosaltres, els esperantistes que creiem tenir remei i llengua per a tal cas apropiada l’esperanto, constituïm societats, per a dedicar-nos exclusivament a l’ensenyament d’aquest llenguatge i suara en aquest Ateneu, hem constituït el Grup Esperantista Semo (llavor). La nostra tasca consistirà en demostrar als ateneistes que desconeixen completament aquest idioma, la seva boniquesa i desfer molts errors que existeixen, referents a ella, lo que anirem explanant en altres escrits en aquest Noticiari com també en qualques conferències que donarem en aquest local. Amb aquestes ratlles saludem als socis de l’Ateneu, que com nosaltres desitgem arribar a la completa compenetració i amistats d’uns pobles amb els altres>>.

El Grup Esperantista Semo va col·laborar assíduament en projectes comuns, campanyes i activitats de la Federació Esperantista Catalana. Un soci del grup esperantista que signava amb les inicials R. G. (Romà Guardiet), des del Noticiari, escrivia: <<Feu coneixença amb l’idioma universal, solament durant 4 o 5 mesos, el suficient per a lograr-lo i tingueu la seguretat que esdevindreu com jo, un seu fervent admirador i partidari, tant per son fi enlairat com per sa riquesa d’expressió>>.

La Secció d’Esperanto va tenir cura d’organitzar una biblioteca especialitzada en la llengua universal, on hi havia diccionaris, gramàtiques, llibres de text, obres literàries, revistes d’arreu del món, etc., tot ordenat i classificat i disposat, perquè els membres de la secció i els socis de l’AEP poguessin consultar-los o llegir-los. Un altre element important per avançar en la pràctica col·loquial de la llengua era la convocatòria de conferències en esperanto donades per esperantistes catalans o d’altres indrets de pas per Barcelona. Seguint la llista general de conferències a l’AEP podem trobar les moltes que es van fer en esperanto, com per exemple la realitzada l’any 1921 pels esperantistes holandesos R. Solltje i G. Seubring, els quals explicaren les seves impressions sobre un viatge a través d’Europa i els seus propòsits de continuar la volta al món en bicicleta amb el fi de fer un estudi sobre el moviment esperantista mundial.

L’Ateneu Enciclopèdic Popular en general havia esdevingut, els anys vint, una entitat de primeríssima línia cultural, educativa i social. La seva massa de socis havia crescut considerablement i les Seccions dinamitzaven l’entitat. A l’AEP a més de les classes generals, s’organitzaven cursos d’humanitats que comptaven amb els millors professors i intel·lectuals del país com per exemple Pere Bosch Gimpera, Jaume Serra Húnter, August Pi i Sunyer, Joaquim Xirau, Maria Baldó, etc. L’AEP havia estat un centre de formació d’autodidactes d’on sorgiren personatges com Joan Amades, Joan Salvat-Papasseit, Manuel Ainaud, Albert Pérez Baró i tants altres. Per la tribuna de l’AEP passaren la flor i nata dels oradors i conferenciants catalans i espanyols: Pompeu Fabra, Francesc Macià, Salvador Seguí, Rovira i Virgili, Unamuno, Ortega y Gasset, Julián Besteiro, Angel Pestaña, Andreu Nin, Joaquim Maurín, Joan P. Fàbregas, Largo Caballero, Lluís Companys, Salvador Dalí, Federico García Lorca, Margarida Xirgu, Victòria Kent, Paul Eluard, Erwin Piscator... 
L’Ateneu Enciclopèdic Popular fou presidit per personatges de prestigi com Francesc Layret, Lluís Zulueta, Amadeu Hurtado, Albert Bastardas, Jaume Aiguader i Miró, Manuel Ainaud, Oliveri Clara, Eladi Gardó, Ambrosi Carrion i Víctor Colomer.

La Secció d’Esperanto va continuar la seva tasca cultural durant la Segona República i la Guerra Civil. Els cursets, les classes i les conferències sovintegen a l’estatge de l’AEP, així com la col·laboració amb les entitats esperantistes del país. Novament trobem a les pàgines de la publicació de l’AEP, la Revista Ateneu (gener del 1932), un escrit signat per ERO, el següent: <<Acabats que foren els dos cursets d’estiu, aquesta Secció obrí dos cursos d’esperanto, els quals s’han vist concorreguts per un gran nombre d’alumne. L’assiduïtat en l’assistència a les classes demostra ben palesament l’entusiasme que aquestes desperten entre l’element jove dels obrers que s’interessen pel problema internacional. Durant el mes s’han cursat lletres a sis països diferents sobre temes culturals, socials i científics. Hem rebut la visita de molts esperantistes d’altres contrades, entre ells la d’un delegat dels cursos de València i la d’un samideano alemany. El dia 20 del corrent es féu una visita col·lectiva de professors i alumnes a l’exposició esperantista que organitza l’Academia Espero a Sant Martí de Provençals. I pel proper mes, el dia 8, a la tarda, ja hi ha anunciada una sortida a Sant Cugat del Vallès, a l’objecte de participar en una vetllada cultural. La Junta de la Secció, conscient de la seva tasca a complir, es limita estrictament a desenvolupar un programa netament cultural, procurant que aquest bell idioma auxiliar internacional serveixi en tot el que de pràctic i útil pot tenir per a la societat i per a les generacions futures>>.

Van ésser president de la Secció d’Esperanto: Frederic Pujolà i Vallès, Ramon Cambrubí, Jaume Grau, Joan Amades, Romà Guardiet i Delfí Dalmau.

Per la Junta de la Secció d’Esperanto hi van passar Amadeu Bernardó, Antoni Pujol, Josep Salas, Artur Meléndez, Josep Leonor, Francesc i Fermín Miró i Josep Salvador.

La Secció d’Esperanto no es va aturar durant la Guerra Civil, al contrari va augmentar les seves activitats, fins i tot lligades als nous aires revolucionaris en el camp de l’ensenyament, d’aquesta manera els cursos eren inclosos dins de la cobertura educativa del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada). El 5 d'octubre de 1936, es reprenien les classes del nou curs de l’AEP, el programa anunciava l'ensenyament de les següents assignatures: <<Alfabetisme, Aritmètica, Càlcul Mercantil, Comptabilitat, Gramàtica Castellana, Català, Francès, Alemany, Esperanto, Solfeig, Piano i Harmonia>>.

L’AEP i la Secció d’Esperanto van participar activament en la commemoració del 50 aniversari de la fundació de la llengua pel doctor Llàtzer Zamenfof. Els actes centrals es van celebrar, a la Casa de la Cultura a la plaça de Catalunya de Barcelona, el setembre del 1937. La Secció d’Esperanto de l’AEP va presentar dues conferències en esperanto dels germans Miró, la primera pronunciada per Francesc portava per títol “L’Esperanto i la unió de la classe obrera” i la segona dita per Fermí, “Patriotisme natural, patriotismes polítics i Esperanto”. Dins dels actes commemoratius, a la seu de l’AEP, Delfí Dalmau va pronunciar la conferència “50 anys d’Esperanto” i Joan Grau va parlar sobre “La importància actual de l’Esperanto”.

La Guerra Civil va mobilitzar els esperantistes, per una banda van col·laborar estretament amb les organitzacions antifeixistes tant amb la CNT-FAI com amb el POUM, l’ERC i el PSUC-UGT, doncs, totes elles disposaven de butlletins en diverses llengües i, entre elles l’esperanto. Tant l’emissora Ràdio CNT-FAI com l’emissora Ràdio PSUC-UGT retransmetien programes en la llengua universal. No fou l'única aportació dels esperantistes a la causa del poble, l’agost del 1936 es va constituir la Centúria Esperantista “Antauen”, que tenia el seu local d’allistament a les oficines de les milícies situades a la Casa CNT-FAI de la Via Laietana, 32-34, planta tercera, secció d’Esperanto. La Centúria Esperantista va combatre enquadrada en columnes confederals al front d’Aragó.

Acabada la guerra a Catalunya amb la victòria franquista, molts esperantistes van haver de fugir cap a França, on visqueren la terrible odissea dels camps de concentració. Josep Salvador i Puiggrau (Barcelona, 1908-Tolosa de Llenguadoc, 1974), en fou un d’aquests esperantistes exiliats a França. Salvador va viure durant la majoria del seu interminable exili a Tolosa de Llenguadoc, on va continuar la seva passió esperantista i va fundar la “Librairie des Editons Espagnols”, conjuntament amb el seu company de l’AEP, Antoni Soriano. Josep Salvador havia estat l’encarregat de la biblioteca de l’Enciclopèdic des de 1934 a 1936, i havia fet de professor d’esperanto.

Després de més quaranta anys de silenci i de prohibicions l’AEP va ésser reconstruït l’any 1980 a la Casa de la Caritat de Barcelona. Entre els projectes inicials del grup refundador hi havia retornar a organitzar classes d’esperanto. I així fou, doncs gràcies a l’empenta dels ateneus llibertaris nascuts a la transició, l’esperanto tornava a la vida pública, però els temps eren uns altres i només es van poder materialitzar un parell de cursos entre l’any 1981 i 1983. L’AEP va passar l’any 1996 al seu nou estatge del Passeig de Sant Joan, 26, i, fou en aquest local, on el curs 2000-2001 el professor Josep Maria Alonso Gomà va realitzat un curs de nivell superior d’esperanto. Malgrat la falta de continuïtat en la nova etapa, l’AEP, a través del seu Centre de Documentació Històrico-Social (CDH-S) ha pogut recollir quantitat de documents, cartes, llibres, opuscles i revistes esperantistes de tot el segle XX per a posar-les a l’abast dels historiadors i dels estudiosos. La tasca ateneística doncs, pro la salvaguarda de la memòria de l’Esperanto ha estat en aquesta nova etapa realment positiva.

Sant Cugat del Vallès, novembre de 2008.

Ferran Aisa-Pàmpols (Publicat a Historia de l'Esperanto als Països Catalans, Generalitat Catalunya-Centre d'Història Contemporània de Catalunya, Barcelona, 2010.)