21/5/12

Josep M. de Sucre/Acrates i poetes


EL FAR: ÀCRATES I POETES

Josep M. de Sucre (1886-1969)

9) JOSEP MARIA DE SUCRE, POETA I CRÍTIC D’ART


FERRAN AISA


Josep M. de Sucre i Grau va néixer a Gràcia l’any 1886, quan aquesta vila encara era independent de Barcelona. Va freqüentar de molt jove les tertúlies literàries modernistes i va fer amistat amb Joan Maragall. N’era un assidu de la Cerveseria “Els 4 Gats” on féu amistat amb Ramon Casas, Miguel Utrillo, Picasso, Nogués i altres artistes de la bohèmia barcelonina. Va començar articles i poemes l’any 1905 a la revista Occitània, un any més tard publicava el seu primer llibre Un poble en acció i l’any 1910 el poemari Apol noi. Durant aquells anys va començar a freqüentar l’Ateneu Enciclopèdic Popular, promovent la Secció de Literatura i Belles Arts. Fou un dels organitzadors de la trobada d’intel·lectuals catalans i castellans. Sucre va portar a l’Ateneu els millors escriptors del moment com  Miguel de Unamuno, Silverio Lanza, Ramiro de Maeztú, Carles Riba, López Picó, Ramon Gómez de la Serna... A més mantenia correspondència amb Rubén Darío, Juan Ramón Jiménez, Paul Claudel i Leopoldo Lugones. L’any 1912 va ésser elegit president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, càrrec que ocuparia fins a 1915. Fou en aquesta època quan va fer amistat amb Joan Salvat-Papasseit, convidant-lo a participar a les activitats de l’AEP. L’amistat mútua va continuar els següents anys, Sucre fou un dels col·laboradors de la revista Un enemic del poble que dirigia Salvat-Papasseit. Precisament al número 1 de març de 1917, hi va escriure el poema “La Musa condemnada”, encapçalada amb el text <<A anhels altíssims, ritmes nous>>,

                                    Força de glòria, estima la lluita
                                    fill de la terra, sies un brau.
                                    La vida és flonja! A corre-cuita
                                    el temps en mena... i adéusiau...
                                    Flonja al que estima, i apassionada
                                    l’ànima posa i... odia la pau, /
                                    i mai sospira, i és deslliurada
                                    l’ardent flama del goig suau!
                                    Estima la guerra! És envilida
                                    la covardia sota el cel blau.
                                    Combatre noble és forta vida:
                                    sia el pit, bronze, i el cor una au:
                                    Una au lleugera, que, silenciosa,
                                    faci la via vora la nau,
                                    vaixell del somni, vela olorosa,
                                    camí on reposa l’amor que plau.
                                    Dona o quimera, passió sencera,
                                    voler impossible
                                    presó, sens clau.
                                   El cor, esbrava! El braç, espera!
                                   Fill de la terra, sies un brau!

Durant els anys vint publica tres llibres més: Joan Maragall, L’ocell daurat i Poema barbre de Serrallonga. Per aquesta època col·labora amb les Galeries Dalmau presentant artistes i fent crítica d’art dels millors artistes de l’avantguarda catalana: Barradas, Nogués, Torres García, Miró, Junyent, Dalí..., i, fins i tot, de García Lorca, que exposa els seus dibuixos a la popular galeria d’art. Per guanyar-se la vida treballa d’escrivent als Jutjats de Barcelona fins que és acomiadat l’any 1923 pel governador militar Martínez Anido. Els anys de la República i la guerra s’hi dedicarà al periodisme. Acabada la guerra viu el terrible exili interior, la repressió de no poder tenir feina estable i la penúria del moment de misèria. Finalment aconseguirà entrar al “Círculo Maillol” de l’Institut Francès, des d’on ajudarà, amb beques d’estudi a París, a les noves promocions d’artistes catalans: Guinovart, Tàpies, Subirachs, etc. L’any 1964 va rebre un homenatge dels seus amics a l’antic restaurant Monumental, ja desaparegut, de Gràcia, amb motiu de l’aparició del primer volum de les seves memòries. Josep M. de Sucre, el novembre de 1969, va morir a casa seva, al carrer Salvador, 32, de la barriada de Gràcia.                                                                                                                                                                                                                                       
Ferran Aisa
(Catalunya, núm. 105, març-abril de 2009.)

No hay comentarios:

Publicar un comentario