EL FAR: ÀCRATES I POETES
 |
| Josep M. de Sucre (1886-1969) |
9) JOSEP MARIA DE SUCRE,
POETA I CRÍTIC D’ART
FERRAN AISA
Josep M. de Sucre i Grau va
néixer a Gràcia l’any 1886, quan aquesta vila encara era independent de
Barcelona. Va freqüentar de molt jove les tertúlies literàries modernistes i va
fer amistat amb Joan Maragall. N’era un assidu de la Cerveseria “Els 4 Gats” on
féu amistat amb Ramon Casas, Miguel Utrillo, Picasso, Nogués i altres artistes
de la bohèmia barcelonina. Va començar articles i poemes l’any 1905 a la
revista Occitània, un any més tard
publicava el seu primer llibre Un poble
en acció i l’any 1910 el poemari Apol
noi. Durant aquells anys va començar a freqüentar l’Ateneu Enciclopèdic
Popular, promovent la Secció de Literatura i Belles Arts. Fou un dels
organitzadors de la trobada d’intel·lectuals catalans i castellans. Sucre va
portar a l’Ateneu els millors escriptors del moment com Miguel de Unamuno, Silverio Lanza, Ramiro de
Maeztú, Carles Riba, López Picó, Ramon Gómez de la Serna... A més mantenia
correspondència amb Rubén Darío, Juan Ramón Jiménez, Paul Claudel i Leopoldo
Lugones. L’any 1912 va ésser elegit president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular,
càrrec que ocuparia fins a 1915. Fou en aquesta època quan va fer amistat amb
Joan Salvat-Papasseit, convidant-lo a participar a les activitats de l’AEP.
L’amistat mútua va continuar els següents anys, Sucre fou un dels
col·laboradors de la revista Un enemic
del poble que dirigia Salvat-Papasseit. Precisament al número 1 de març de
1917, hi va escriure el poema “La Musa condemnada”, encapçalada amb el text <<A
anhels altíssims, ritmes nous>>,
Força de glòria,
estima la lluita
fill de la
terra, sies un brau.
La vida és
flonja! A corre-cuita
el temps en mena... i adéusiau...
Flonja al
que estima, i apassionada
l’ànima posa
i... odia la pau, /
i mai sospira, i és deslliurada
l’ardent flama del goig suau!
Estima la guerra! És envilida
la covardia
sota el cel blau.
Combatre
noble és forta vida:
sia el pit,
bronze, i el cor una au:
Una au lleugera, que, silenciosa,
faci
la via vora la nau,
vaixell del somni, vela olorosa,
camí on reposa l’amor que plau.
Dona o quimera, passió sencera,
voler impossible
presó, sens
clau.
El cor,
esbrava! El braç, espera!
Fill de la terra, sies un brau!
Durant els anys vint publica
tres llibres més: Joan Maragall, L’ocell
daurat i Poema barbre de Serrallonga.
Per aquesta època col·labora amb les Galeries Dalmau presentant artistes i fent
crítica d’art dels millors artistes de l’avantguarda catalana: Barradas, Nogués,
Torres García, Miró, Junyent, Dalí..., i, fins i tot, de García Lorca, que
exposa els seus dibuixos a la popular galeria d’art. Per guanyar-se la vida
treballa d’escrivent als Jutjats de Barcelona fins que és acomiadat l’any 1923
pel governador militar Martínez Anido. Els anys de la República i la guerra
s’hi dedicarà al periodisme. Acabada la guerra viu el terrible exili interior,
la repressió de no poder tenir feina estable i la penúria del moment de
misèria. Finalment aconseguirà entrar al “Círculo Maillol” de l’Institut
Francès, des d’on ajudarà, amb beques d’estudi a París, a les noves promocions
d’artistes catalans: Guinovart, Tàpies, Subirachs, etc. L’any 1964 va rebre un
homenatge dels seus amics a l’antic restaurant Monumental, ja desaparegut, de
Gràcia, amb motiu de l’aparició del primer volum de les seves memòries. Josep
M. de Sucre, el novembre de 1969, va morir a casa seva, al carrer Salvador, 32,
de la barriada de Gràcia.
Ferran Aisa
(Catalunya, núm. 105, març-abril de 2009.)
(Catalunya, núm. 105, març-abril de 2009.)
No hay comentarios:
Publicar un comentario