Pregó Nit Literària / Òmnium cultural Sant Cugat

(Cartell de la VII Nit Literària Òmnium Sant Cugat)

(Ferran Aisa llegint el pròleg)

7ª NIT LITERÀRIA ÒMNIUM SANT CUGAT

COMPROMÍS SOCIAL I DEFENSA DE LA CULTURA

Bona nit a tothom. Senyora alcaldessa de Sant Cugat, Regidor de Cultura, presidenta d’Òmnium i a tots vosaltres amics escriptors i acompanyants.

Quan Rosa Caballé, presidenta d’Òmnium Cultural de Sant Cugat, em va trucar per comunicar-me que m’havien escollit per fer el pregó literari d’enguany, em vaig portar  una bona sorpresa. Però una vegada assumida la proposta he considerat que era un gran honor per a mi fer-ho. He assistit com convidat a les sis nits anteriors això vol dir que he estat present als pregons de Sam Abrams, Marta Pesarrodona, Baltasar Pòrcel, Víctor Alexandre, Lluís Calvo i Borja de Riquer. Tots ells van fer discursos brillants defensant la literatura, la llengua catalana, l’ofici d’escriure, la poesia i la història. Recordar els pregons ara seria difícil, doncs la memòria és fràgil, però sort he tingut de Margalida d’Òmnium, que m’ha passat els tres darrers pròlegs perquè m’inspirés. Això m’ha servit per veure que Alexandre va parlar de l’ofici d’escriptor  i de la necessària autoestima del catalans. Calvo va fer una defensa aferrissada de la poesia i va mantenir la idea de la universalitat de la llengua catalana. Riquer va fer un discurs centrat en l’ofici d’historiador, i com jo també conreo aquest noble ofici, subscric les seves paraules:  <<L’ofici d’historiador no sols requereix una base de coneixements i tècniques professionals, sinó sobretot vocació, passió i un tarannà especial d’investigador, fins i tot de tafaner. I també posseir un mínim de qualitats literàries per tal d’elaborar un discurs comprensible i atractiu.>>

El 2004 vaig venir a viure a Sant Cugat, aleshores ja havia publicat quatre llibres, m’havia quedat sense feina, i estava a l’atur, així de cop i volta vaig disposar de tot el temps del món per dedicar-me a escriure. De la factoria santcugatenca van sortir tota una corrua de llibres com són El laberint roig, La cultura anarquista a Catalunya, El Raval, un espai al marge, La Internacional, Les Avanguardes, Contrarevolució, Mestres, Terra de pas, L’Ajuntament de Barcelona, Salvat-Papasseit, etc.

S’ha dit (la crítica ha dit) que sóc com Salvat-Papasseit un home entusiasta, doncs sinó hi ha aquesta espurna de passió en l’obra que fas més val deixar-la o dedicar-se a una altra cosa per no caure en l’avorriment.

La dedicació a la història m’ha donat forces alegries, des d’aconseguir el Premi Ciutat de Barcelona l’any 2001 fins a ésser un dels assagistes catalans seleccionats per a la Fira de Frankfurt del 2007, passant per les nombroses conferències i presentacions que he fet arreu dels Països Catalans i que m’ha permès conèixer a molta gent que estima la nostra història i la nostra cultura. 

Escriure història és il·luminar un temps ja passat o ja oblidat per fer-lo intel·ligible al present, i d’aquesta manera recuperar la memòria tant la individual com la col·lectiva. La meva manera de fer història, sense oblidar cap de les tècniques de recerca i de contrastació de dades, té molt de crònica. Tal vegada aquest estil d’historiar té molt a veure amb la meva formació professional, per una banda d’arxiver i de documentalista al CDHS-AEP i per l’altra de periodista a Solidaridad Obrera, Diari de Barcelona, Avui, etc.). En aquest camp he tingut bons mestres que m’han aconsellat i han influït en la meva manera d’escriure història, per exemple Josep Benet i Josep Maria Huertas Claveria que, per cert, tots dos van prologar llibres meus.

També vull deixar constància que l’escriptor no ha d’ésser un simple notari, sinó que ha de tenir un compromís amb la societat. Així ho va deixar escrit l’historiador Santiago Sobrequés i Vidal: <<L’historiador és un producte de la societat del seu temps i ha nascut per servir aquesta comunitat com qualsevol altre científic. (...) No és un home que contempli la societat estant al marge. No pot evadir-se dels problemes i preocupacions de la societat en què viu. Si ho fes, a part de les responsabilitats com a ciutadà podria ser, tal volta, un erudit, però mai un historiador.>>

A Sant Cugat he presentat gairebé tots els llibres que he publicat en aquest darrers anys, el primer d’ells fou l’any 2006 en un acte organitzat per Òmnium al Terra Dolça. Es tractava del llibre que vaig escriure amb Mei Vidal, Raval, un espai al marge.

Jo sóc fill del Raval, del carrer de la Cadena, a vint metres d’on van matar Salvador Seguí “El Noi del Sucre”. Ara ja no existeix ni la casa, ni el carrer, en el seu lloc hi ha la Rambla del Raval, que l’any 2003 vaig convertir-la en el títol d’un llibre de poemes on m’endinsava en una crònica sentimental del barri. Una altra font d’inspiració poètica han estat els meus passeigs freqüents pels carrers de Sant Cugat, versos encara inèdits que he recollit sota el nom de Sant Cugat, suite, com aquest titulat ANC:

                        Aquests carrers que abans eren camps

ara tenen noms d’historiadors de renom

Ferran Soldevila, Ramon Muntaner,

també n’hi ha de personatges cèlebres

com l’astrònom Josep Comas i Solà

i el folklorista Aureli Capmany,

i fins i tot reis com Martí l’Humà.

El barri no és cap barri és un desert

ple de cases bunker i d’una mola blanca,

l’Arxiu Nacional de Catalunya,

per cert, una pancarta saluda

l’arribada dels Papers de Salamanca.

La poesia va ser la meva entrada a la literatura tant de lector com d’escriptor, el món poètic em va atrapar molt ràpidament. Primer vaig descobrir els grans poetes en llengua castellana (García Lorca, Machado, León Felipe, Hernández...), però molt aviat ja em vaig deixar seduir per la poesia d’Espriu, Bartra, Vinyoli, Riba i, sobretot, Salvat-Papasseit. El 1980 vaig ésser un dels fundadors de la Secció Literària de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, que publicava la revista El Vaixell blanc, inspirada en el títol del poema “La meva amiga com un vaixell blanc” de Salvat-Papasseit. La meva admiració per aquest poeta barceloní d’extracció popular m’ha portat a escriure amb Mei Vidal dues biografies, la darrera d’elles fou presentada per Òmnium, justament fa un any al Museu de Sant Cugat, on vaig llegir un poema inèdit de Salvat de rabiosa actualitat:

                        Ja és hora que la Pàtria que nostre cor adora

                        camini tota sola vers l’ideal que arbora

                        els nostres cors i penses de santa llibertat;

                        no pidolem lleis noves, ni demanem clemència

                        volem per Catalunya aquella independència

                        qu’els enemics s’humillin sota el penó barrat.

Ara vivim temps difícils marcats per la crisi econòmica del capitalisme,

mentre l’Estat rescata la banca amb els diners de tots, per una altra banda fa recaure als més febles les conseqüències de la crisi. Els poders aprofiten aquesta conjuntura per retirar serveis públics, drets socials i llibertats, que desbaraten la societat del benestar.

L’atur porta a moltes famílies a la desesperació i a la pobresa. Hem vist en els darrers temps la realitat dels desnonaments i l’augment de gent necessitada d’ajuda que acudeix a centres com Càritas i altres organismes socials. La cultura, l’educació, la sanitat, la investigació..., són alguns dels sectors que també han patit aquesta càrrega antisocial. Estem immersos en una terrible espiral de retallades, de reformes i de repressions. Davant d’aquest panorama quina ha d’ésser la posició de l’escriptor?  

Albert Camus en el seu discurs pronunciat al rebre el Premi Nobel el 1957 va parlar de la missió i el deure de l’escriptor: <<El paper de l’escriptor és inseparable de difícils deures. Per definició, no pot posar-se al servei de qui fan la història, sinó de qui la pateix.>>

Per tant l'escriptor ha d'ésser crític amb els poders i fidel a la seva llengua i el seu poble. L’escriptor ha d’assumir el compromís social i la defensa de la cultura. A més si s’és escriptor català té doble feina, doncs ha d’assumir també el compromís en defensa de la seva llengua. Fa uns dies David Castillo a l'editorial de Cultura (Punt Avui) recordava que al nostre país cultura és sinònim de Catalunya, per tant defensar la cultura és defensar Catalunya. Què seria el nostre país sense el món cultural representat per Ramon Llull, Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Maria Mercè Marçal, Pau Casals, Antoni Gaudí, Salvador Dalí i Joan Miró, entre molts altres, tal vegada seria molt poca cosa.

Gràcies, salut i bona nit!

                                                                                 

Ferran Aisa i Pàmpols

VII Nit Literària Òmnium Sant Cugat,

La Masia (Sant Cugat), 10 de maig de 2012

           

                       

(Foto de família d'escriptors santcugatencs amb l'alcadesa de Sant Cugat  i la presidenta d'Òmnium)