Barcelona poesia/recitals

ELS RECITALS DE POESIA A BARCELONA 

(Cartell de Barcelona poesia 2012)

FERRAN AISA

Barcelona és una ciutat amb una gran tradició poètica. Si ens remuntem al segle XIX veiem com durant la Renaixença es reinstaura els Jocs Florals que mobilitza els amants de la poesia. Els Jocs celebrats el 1868 van esdevenir una “Gaia Festa”, que presidits per Víctor Balaguer, va comptar amb la presència dels felibres provençals encapçalats per Frederic Mistral; també estigueren presents al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, el valencià Teodor Llorente i el castellà José Zorrilla. En aquesta trobada poètica va participar Jacint Verdaguer, aleshores només de 23 anys, que va llegir “Espanya naixent”. Aques poema fou la base material de L’Atlàntida. 

El 1888, coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona, hi hagueren dos celebracions de Jocs Florals, un fou l’oficial, que va comptar amb el suport de l’alcalde Rius i Taulets i l’assistència de la Reina Regent. Els Jocs foren presidits per el poeta Marià Aguiló; els altres Jocs van ésser organitzats per Valentí Almirall. Aquests Jocs Florals paral·lel foren anomenats “del primer diumenge de maig”, i van ésser presidits per l'escriptor Conrad Roure. Els oficials es van celebrar al Palau de Belles Arts, amb la participació dels poetes Mossèn Jaume Collell, Àngel Guimerà, Francesc Matheu i Jacint Verdaguer; mentre que els paral·lels van tenir lloc al Teatre Novetats amb la participació de poetes menys coneguts, però que comptava amb el suport de catalanistes d’esquerres i de lliurepensadors contraris a la monarquia. Rossend Arús, un dels promotors d’aquest certamen, va exclamar: <<Salut, reivindicadors de la dignitat de Catalunya.>>

Poc després el Modernisme donarà pas a noves estètiques literàries i les festes aniran acompanyades de representacions teatrals, recitals poètics i vetllades musicals. Joan Maragall llegirà a l’Ateneu Barcelonès la seva composició “Oda nova a Barcelona”.

El 14 d’octubre de 1906, al Teatre Romea, va realitzar un recital poètic l’escriptor Miguel de Unamuno, en un acte organitzat per l’Ateneu Enciclopèdic Popular, que va ser presentat pel president de l’entitat Francesc Layret. El Rector de la Universitat de Salamanca en una carta a Lluís de Zulueta li manifestà: <<Individualmente estoy satisfechisimo. Conmigo no hubo sino atenciones, consideraciones, respeto, aunque creo no les convecí sino como poeta. Este ha sido mi triunfo allí: la poesía>>. 

Amb el nou segle agafa força l’anomenada societat civil que, amb els ateneus i les associacions culturals, desenvoluparà la cultura popular. Les seccions literàries i els grups artístic d’aquestes associacions promouen lectures poètiques arreu de Catalunya. Destaquen en aquesta tasca el Grup Avenir, el Grup de Lectura Artística, l’Esbart de Rapsodes de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el Amics de la Poesia i el Grup Oasi. El primer d’aquests col·lectius culturals era dirigit per Felip Cortiella, que traduí Ibsen al català i com a poeta publicà Anarquines; el segon grup fou l’organitzador de la Festa Anual del Sonet. L’Esbart de Rapsodes de l’AEP, dirigit per Josep Ferran i Torras, es va dedicar a fomentar la poesia catalana i la castellana arreu del Principat. L’Esbart de Rapsodes va ser l’organitzadora d’un gran homenatge a Joan Maragall, el 22 d’octubre de 1916, al Centre Popular Catalanista de Sant Andreu. Els Amics de la Poesia, fundat per Tomàs Garcés, va agafar el relleu i es va dedicar a promoure la poesia catalana durant els anys vint i trenta. Entre els seus actes destaca el recital públic de Salvat-Papasseit a la Universitat de Barcelona, el gener de 1923, per presentar els versos, encara inèdits, del seu llibre El poema de la rosa als llavis. Altres recitals d’aquest grup es feren a l’Ateneu Barcelonès i a l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1928), amb la participació dels poetes Tomàs Garcés, J. V. Foix, Marià Manent, Josep López-Picó, Ambrosi Carrion i Josep Maria de Sucre. 

Hi ha que destacar també la Secció Literària de l’Ateneu Barcelonès que, l’any 1922, va organitzar una conferència d’André Breton, a l’antesala del surrealisme, que va tenir una gran ressò en els nuclis culturals ciutadans. Els Amics de les Arts de Sitges també va realitzar un important treball literari i d’acció cultural dins de les avantguardes dels anys vint. El grup format per Sebastià Gasch, Lluís Muntanyà, J. V. Foix, Artur Carbonell i Josep M. Sucre, van organitzar a Barcelona l’homenatge al pintor Rafael Barradas, mort a Montevideo, en un acte poètic realitzat a l’escullera el 1929, on es van llençar flors al mar i es van llegir poemes. La poesia servia, simbòlicament, per recordar a l’amic perdut. 

El Grup Literari Oasi, format per la generació més jove de poetes de la República, va viure el seu moment d’esplendor durant la guerra civil. El nom del grup provenia d’un cafè, situat al carrer de la Canuda, on es reunien per parlar de poesia i literatura els lletraferits Josep Maria Prous, Josep Ros-Artigues, Joan Janer, Josep Gimeno-Navarro, Joan Arús, Josep M. Rovira-Artigues, Agustí Bartra, Josep M. Fabra i altres. Molts d’aquests poetes van desaparèixer del mapa literari amb la desfeta republicana de 1939. Entre les activitats del Grup Oasi destaquen les edicions de llibres d’autors joves i la proliferació de recitals a Barcelona durant els anys de la guerra. L’acte poètic de més transcendència fou el que es va celebrar al Casal de Cultura (plaça de Catalunya), el 3 de juny de 1937, com a cloenda de la I Fira del Llibre. Els poetes Joan Oliver (Pere Quart), C. A. Jordana, Agustí Bartrà, J. Gimeno-Navarro, Josep M. Prous, Enric Lluelles i Ramon Vinyes van llegir el seus versos en un acte que s’anomenà “Poesia de Guerra i Revolució”. En aquest acte poètic  Ramon Vinyes el seu poema “A Guernica, Pàtria d’una pàtria d’herois, terra sagrada” i Pere Quart va llegir la seva “Oda a Barcelona”:   

                         Barcelona, contempla’t. 

                         Barcelona, no cantis. 

                         Ausculta aquest cor teu que s’escarrassa a batre. 

                         No et deturis. Plora una mica cada dia, 

                         quan la Terra comença 

                         un altre tomb, ullcluca. 

                         (...)  Treballa. 

                         Calla. / Malfia’t de la història. 

                         Somnia-la i refés-la. 

                         Vigila el mar, vigila les muntanyes. 

                         Pensa en el fill que duus a les entranyes.

Durant la Segona República els actes culturals i els recital poètics van tenir un gran específic, un del escenaris predilectes eren els ateneus, però també els teatres. Paul Valery a l’Ateneu Barcelonès i Paul Éluard a l’Ateneu Enciclopèdic Popular llegiren el seus versos davant d’un nombrós públic. Precisament fou l’AEP qui va organitzar, el 6 d’octubre de 1935, el recital poètic més multitudinari. Aquest gran recital el van realitzar Federico García Lorca i Margarida Xirgu que, per aquelles dates, representava Yerma a Barcelona. L’acte s’emmarcava dins de l’homenatge als miners d’Astúries un any després dels fets revolucionaris. La popularitat del poeta va fer petit el Teatre de Barcelona, doncs el públic va assistir en massa a escoltar els versos del poeta de Granada. Es van tenir que posar altaveus a la Rambla de Catalunya i el recital va ser radiat. L’acte va ser presentat pel president de l’AEP, Víctor Colomer, que va lloar l’obra del poeta i la va entroncar dins de la causa popular. García Lorca, en la introducció del recital, mostrà la seva sensibilitat: <<Yo nunca he leído mis versos delante de tantos espectadores, no porque no sea capaz, puesto que lo voy hacer ahora, sino porque es indudable que la poesía requiere cuatro paredes blancas, unos pocos amigos ligados por una armonía de amistad y un dulce silencio donde gime o cante la voz del poeta. (...) Un recital de poemas es un espectáculo con todas las bellezas y agravantes del espectáculo... una lectura de versos por el propio poeta es un acto íntimo, sin relieve, donde el poeta se desnuda y deja libre su propia voz. (...) Sean mi pudor, mi sinceridad y vuestra buena fe los tres elementos que formen el aire íntimo y claro donde se pierdan  los poemas y ojalá sirvan para elevar y afirmnar el ánimo de los que me oyen>>.

García Lorca va llegir poemes dels seus primers llibres, Poema del Cante Hondo, Canciones i Romancero Gitano, i del encara inèdit Poeta en Nueva York, “Oda al Rey de Harlem” i “Son de Negros”. Un dels poemes que va ser més celebrat pels públic va ser el “Romance de la Guardia Civil”. Mentre García Lorca recitava el públic exclamà: <<Visca el poeta del poble>>. 

Margarida Xirgu, a continuació, va llegir “La monja gitana” i “Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías”. Tota la premsa barcelonina es va fer ressò de l’acte i els periodistes van entrevistar-lo: <<Mai no havia tingut un públic tan intel·ligent per la meva poesia>>. Jordi Jou, periodista de La Humanitat, va preguntar-li pel problema social: <<El poeta –digué Lorca- ha de sentir-ho i comprendre-ho i ajudar en les seves possibilitats a la conquesta d’un món més just i més humà>>.

El poeta va ser entrevistat també per Josep Palau i Fabre, arran de l’estrena de Yerma. García Lorca tornaria a Barcelona el desembre de 1935, on participà en l’homenatge al músic Isaac Albéniz, llegint un sonet a la tomba del cementiri de Montjuïc. García Lorca, uns mesos més tard, era assassinat pels feixistes.

El primer acte poètic celebrat durant la guerra tingué lloc, el 13 de setembre de 1936, al Teatre Principal Palace, era un homenatge a García Lorca realitzat pel POUM. No seria el darrer homenatge al poeta granadí, n’hi haurien d’altres. Entre els quals destaca el celebrat al Palau de la Música Catalana, el 11 de juliol de 1937, dins dels actes del II Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes. A la sala modernista va ressonar la veu d'un rapsode que llegí el poema d'Antoni Machado, “El crimen fue en Granada”: 

                   Se le vio caminando entre fusiles 

                   por una calle larga 

                   salir al campo frío 

                   aún con estrellas, de la madrugada. 

                   Mataron a Federico 

                   cuando la luz asomaba. 

                   El pelotón de verdugos 

                   no osó mirarle la cara. 

                   Todos cerraron los ojos; 

                    rezaron: ¡Ni Dios te salva! 

                   Muerto cayó Federico 

                   -sangre en la frente y plomo en las entrañas- 

                   ...Que fue en Granada el crimen 

                   Sabed –¡pobre Granada-, en su Granada... (...)

 

Els escriptors espanyols i els europeus, participaren en un míting de solidaritat internacional celebrat el 16 d’octubre de 1936 al Gran Price, en el que hi van intervenir: Jaume Miravilles, Ilya Erhenbourg, Tristan Tzara, Charles Vidarc, Rafael Alberti, Maria Teresa León, José Bergamín, Àngel Estivill i Fèlix Martí Ibáñez. L’acte era organitzat per totes les entitats antifeixistes de Catalunya, en uns moments que encara no s’havia trencat la unitat. Dins del Price es pogueren banderes i pancartes de tots els grups antifeixistes. El poeta gadità Alberti va llegir el seu poema “Radio Sevilla”, en el que satiritzava a Queipo de Llano, i acabar el seu recital cantant la gesta del poble: “Defensa de Madrid-Defensa de Catalunya”: 

                     I

                    (...) Madrid, corazón de España, 

                    que es de tierra, dentro tiene, 

                    si se le escarba, un gran hoyo, 

                    profundo, grande, imponente, 

                    como un barranco que aguarda... 

                    sólo en él cabe la muerte.  

                    II  

                   (...) La libertad catalana, 

                   ¡sabedlo!, en Madrid se juega: 

                   fábricas, ciudades, campos, 

                   montes, toda la riqueza 

                   de vuestro país y el mar 

                   que lo ilumina y le entrega 

                   barcos que al tocar las costas 

                   se vuelven de plata nueva. 

                   ¡Pueblo catalán, vigila! 

                   ¡Pueblo catalán, alerta! 

                   Con el corazón de España, 

                   sólo corazón de tierra. 

                   Catalanes yo os saludo: 

                  ¡Viva vuestra independencia!

Tristan Tzara, un altre dels participant en aquest acte, va manifestar la seva admiració pel poble espanyol que, amb tanta serenitat, mantenia una lluita titànica contra els feixistes. Tzara va llegir el poema "Pour le chemin de les étoiles de la mer", que li va dedicar a García Lorca. Durant els anys de la guerra continuaren els recitals a espais com l’Ateneu Barcelonès, el Casal de Cultura, els teatres, etc., per on passaren els poetes Manuel Altoaguirre, Nicolás Guillén, Pedro Garfías, Joan Gil-Albert...

El 28 de març de 1937, al Teatre Coliseum, el poeta León Felipe va fer un recital poètic en què va estrenar el seu poema, “La Insignia”. Aquest acte, organitzat per la CNT-FAI, va ser presentat per Jacinto Toryho, director de Solidaridad Obrera. El diari anarco-sindicalista va difondre uns quants dies abans la notícia del recital qualificat-lo de <<Poesía Revolucionaria>>. L’acte va ser multitudinari però la censura va impedir que fos radiat. Malgrat això, l’Oficina de Propaganda de la CNT-FAI va editar íntegrament el nou poema de León Felipe. Els seus versos criticaven la desunió que imperava en les forces d’esquerres i la burocratització que s’estava imposant a la Revolució Espanyola:   

                     ¿Habéis hablado ya todos? 

                     ¿Habéis hablado ya todos los españoles? 

                     Ha hablado el gran responsable revolucionario. 

                     Y los pequeños responsables, 

                     ha hablado el alto comisario, 

                     y los comisarios subalternos; 

                     han hablado los partidos políticos, 

                     han hablado los gremios, 

                     los Comités 

                     y los Sindicatos; 

                     han hablado los obreros y los campesinos; 

                     (...) 

                     Y han hablado los eternos demagogos también. 

                     Han hablado todos. 

                     Creo que han hablado todos. 

                     ¿Falta alguno? 

                     ¿Hay algún español que no haya

                     pronunciado                   su palabra?... 

                     ¿Nadie responde?... (Silencio) 

                     Entonces falto yo solo. 

                     Porque el poeta no ha hablado todavía. (...)

             

 La nit franquista va allunyar els grans recitals poètics de la vida social. El 25 d’abril de 1970 va tenir lloc el primer festival popular de poesia catalana, que es va celebrar al desaparegut Gran Price. Una munió de poetes va pujar a l’escenari per llegir els seus versos: Agustí Bartra, Pere Quart, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Joan Teixidor, Josep Palau Fabre, Joan Brossa, Jordi Sarsanedas, Gabriel Ferrater, Joan Colomines, Josep M. Llompart, Jaume Vidal i Alcover, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú. El vell recinte de la Ronda no va poder acollir a tothom, moltes persones es quedaren sense poder entrar per falta d’espai. Serra d’or parlava de l’èxit important que representava el lligam entre poesia i poble.

Durant la transició van revifar els ateneus populars i els llibertaris i en aquests espais de llibertat va retornar la paraula amb la veu de joves poetes. En aquesta tasca van col·laborar grups literaris com El Vaixell Blanc de l’AEP, el grup L’Avenç de l’Ateneu Popular de Sants, que va organitzar una gran homenatge, a les Cotxeres de Sants, a Joan Salvat-Papasseit; i l’Ateneu Llibertari de Gràcia, on recitaren els poetes Enric Cassasses, Jordi Pope, David Castillo, Jaume Sisterna, Joan Vinuesa i Jesús Lizano. També nombrosos col·lectius poètics es van dedicar a organitzar recitals poètics en centres culturals i en bars. Entre els quals cal citar l’Aula de poesia de Barcelona, el Grup León Felipe, el Grup Zarabunda, l'APEC, etc. 

Barcelona, ciutat poètica, retorna cada mes de maig amb la setmana de la poesia. Per ella han passat poetes catalans, espanyols i internacionals. Totes les primaveres la ciutat esdevé poètica i a espais a l’aire lliure, a teatres i a locals ressona la paraula del poeta. És la paraula, com la cantava Espriu, ferida porcellana:

                            nocturna seda i trenqués,

                            des d’una aigua profunda, 

                            veus d’oblidats, intacte 

                            vidre vell de paraules.

Ferran Aisa
(Avui, 20 de maig de 2004)