Fets de Maig de 1937/ Francesc Valls entrevista El País

AMB MOTIU DEL 75È ANIVERSARI DELS FETS DE MAIG DE 1937 REPRODUEIXO L'ENTREVISTA FETA PER FRANCESC VALLS A FERRAN GALLEGO I FERRAN AISA SOBRE AQUELLS FETS HISTÒRICS I QUE FOU PUBLICADA PER QUADERNS D'EL PAIS EL 3 DE MAIG DEL 2007

ELS FETS DE MAIG DE 1937 

FRANCESC VALLS

El 1937, ara fa 70 anys, els carrers de Barcelona es van omplir de barricades fraticides entre antifeixistes

Ferran Aisa i Ferran Gallego a la plaça de Catalunya

El maig de 1937, ara fa 70 anys, va pujar una glopada agra a la gola de la Barcelona revolucionària. Anys acumulats d’injustícies, ambicions de poder i fam de revolta van acabar en lamentable indigestió política per a les classes populars que havien der­rotat el feixisme el 19 de juliol de 1936. Entre el 3 i el 7 de maig, mentre les tropes republicanes es batien contra la reacció, els carrers de la capital catalana es van omplir de barricades. Els antifeixistes es mataven entre ells: 500 morts i més de mil ferits. A una banda de les barricades els militants d’Esquerra Republicana i el PSUC; a l’altra, sectors anarquistes (Joventuts Llibertàries i els denominats Amics de Durruti) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista.

El microcosmos republicà català en­trava en erupció, després que el 3 de maig les forces dirigides per Eusebio Ro­driguez Salas, comissari d’ordre públic, assaltessin l’edifici de la Telefònica a la Plaça de Catalunya de Barcelona, en mans de la CNT, força hegemònica de la classe obrera catalana. El comunistes he­terodoxos del POUM demanen alesho­res la formació d’un Front Obrer Revolu­cionari, esperant fer la revolució a la rere­guarda contra PSUC i ERC. La CNT, majoritàriament, crida a la pacificació. Així ho fan des de Joan Garcia Oliver a Frederica Montseny per evitar que les columnes anarquistes donin mitja volta des del front i enfilin cap a Barcelona. Els anarcosindicalistes deixen d’aquesta ma­nera sols i ai1lats a uns poumistes

La crisi arrenca del control de l’ordre públic, segons l’historiador Ferran Gallego, quan, al març del 1937 , es dissolen les patrulles de control i la CNT abandona el Govern de la Generalitat en no aconseguir fer-se amb el comandament de les forces policials. Sobre la societat catalana pesen excessos i barbàrie, el paradigma dels quals són els Fets de la Fatarella de gener del 37.

Per a l’historiador Ferran Aisa, el maig de 1937 marca el declivi de la Rosa de Foc, nom que els anarquistes donaven a Barcelona. Acaba aquell miratge que Orwell descriu al Homage to Catalonia: la ciutat que tuteja, vesteix granota i om­ple de gom a gom el Restaurante Gastro­nómico Colectivizado Número 1, nom amb què es coneixia l’altre temps selecte Ritz. Per a Aisa, la CNT cedeix massa. Per a Gallego, s’adequa a una societat que majoritàriament no és llibertària. El resultat és un maig roig de sang amb el trencament de la unitat antifeixista, la il·legalització del POUM i l’assassinat del seu màxim dirigent, Andreu Nin.

Barricada a la Rambla el maig de 1937

Dues visions i uns sols Fets

Dues visions sobre els Fets de Maig van dialogar fa uns dies a la redacció bar­celonina d’El País. Aquest és un extracte del debat as­sossegat que van mantenir els his­toriadors Ferran Gallego (Barcelo­na, mayo de 1937. Debate, 2007) i Ferran Aisa (Contrarevolució. Els Fets de maig de 1937. Edicions de 1984, 2007).

Ferran Aisa. Els fets de maig de 1937 signifiquen el trencament de la unitat antifeixista. La guerra o la revolució ja no evolucionaran tal com ho havien fet des de finals del juliol del 36. La revolució deixa d’estar en primera línia i guanya terreny la guerra, amb la burocratització de l’administració. Torna una mica al vell ordre, el d’abans del 19 de juliol de 1936. El maig és l’esclat d’una cosa que es covava des que es va suprimir el Comité de Milícies, però sobretot des de desembre de 1936, quan co­mença l’atac contra el POUM per part dels estalinistes.

Ferran Gallego. Estic d’acord amb qué els fets de maig suposen un moment de ruptura, però amb la resta tinc cordials discrepàncies. Primer, la Guerra Civil era espa­nyola i la correlació de forces no era la mateixa a Catalunya que a Espanya. El POUM fora de Cata­lunya pràcticament no existia. En segon lloc, crec que la guerra intro­dueix un canvi amb el que havia estat la República i fins i tot el Front Popular. La victòria sobre la insurrecció feixista va comportar una dinàmica revolucionària amb diverses opcions. Una d’elles, al camp marxista, és la que defensa el POUM, que no és la del Front Po­pular. El POUM és crític des del dia després de la victòria electoral amb el Front Popular, tot i que anava a les seves llistes. El partit que lidera Andreu Nin planteja su­perar la fase democràtica i passar a la fase socialista fins i tot abans que esclati la guerra. L’altra posició és la d’aprofundir amb les propostes del Front Popular i con­vertir el que havia estat una aliança electoral amb una cosa que anava molt més enllà: una coalició de tot allò que era anti­feixista, incloent-hi les forces no obreres com podien ser ERC, o el partit d’Azaña, o alguns sectors de la dreta del PSOE que podien ser de classe mitjana, etc... l haig d’afe­gir que el POUM i la CNT no plantegen la mateixa estratègia. Al desembre de 1936 passa una cosa fonamental a Catalunya: el POUM deixa el Govern i la CNT es queda.

Pregunta. És quan es fa el que podríem dir govern sindical...

F.G. Si la CNT no hagués vol­gut, el POUM no hauria deixat el Govern. També deixa el Govern el PSUC, el que es queda al Govern és la UGT, el PSUC se’n va, la FAI se’n va... Realment el perdedor és el POUM, perquè ERC, sent un partit, es queda. l és que la CNT considera ERC una espècie de sin­dicat de la classe mitjana. El POUM es queda sol.

F.A. El POUM deixa el Govern perquè el PSUC l’està atacant des d’octubre, dient-li feixista...

P. Sembla que l’estratègia del POUM veiés Catalunya com una realitat aliena a Espanya?

F. A. Aquesta simulació d’Estat independent es trenca el maig del 1937.

P. La CNT, als Fets de Maig del 1937, opta per la via de la conciliació amb el Govern de la Generalitat. Deixa sol al POUM. La majoria del sindicat hegemònic decideix no tren­car amb el Govern de la Generalitat. La CNT, el 19 de juliol, es fa amb el control del carrer i es posa a les or­dres de la Generalitat i al maig de 1937 aposta per la pacificació i res­pecta novament la Generalitat.

F.A. En principi també es po­dria pensar que la CNT accepta una Generalitat revolucionària el 1936. La majoria de la direcció aposta per mantenir la unitat.

F. G. Però la CNT manté la Generalitat.

F. A. La Generalitat legalitza el que fa el Consell de Milícies Anti­feixistes. Jo crec que serà l’estalinis­me el que trencarà la unitat i s’acabarà el moment de màxima independència que ha tingut Cata­lunya des de 1714.

F.G. Amb els Fets de Maig perd Catalunya, perquè el general Pozas assumeix l’ordre públic i la defensa. Però de tota manera la pregunta és: era realment possible fer la revolució a Catalunya?

F.A. No sé què hagués passat...

F.G. Crec que era inviable al marge del que succeïa a l’espai republicà en el seu conjunt. A més, ERC, PSUC i UGT no volien anar per aquesta via.

F.A. La CNT busca la unitat amb partits republicans. El POUM és minoritari i s’esforça per arrossegar la CNT i crear un govern revolucionari. Però la CNT no anava per aquest camí. Estava més al costat d’ERC, del PSUC que del POUM.

F. G. Si m’ho permets, jo crec que la CNT no estava al costat d’ERC en el seu conjunt sinó del sector de Tarradellas, que creu que contra els anarcosindicalistes no es pot actuar. En canvi Companys pensa que sí es pot actuar. Tarrade­llas té una estratègia que parteix de la relació habitual que ha tingut ERC amb la CNT. El subjecte obrer a Catalunya era la CNT i ERC era el subjecte classe popular. Companys es decideix en un altre sentit. El 25 i 26 de gener de 1937, el moment en què passen els fets de La Fatarella, el fan canviar.

P. La CNT abandona el POUM.

F.G. L’abandona ja al desem­bre. La CNT té la idea que el POUM és un altre projecte, que vol instaurar la dictadura del prole­tariat. Aquest plantejament que no se’l fa mai l’anarquisme, que parla sempre de la necessitat de comptar amb el catalanisme polí­tic, amb el federalisme.

F.A. De l’any 1937, passats ja els Fet de Maig, hi ha una entrevis­ta bastant llarga en un diari a la dirigent anarquista Federica Mont­seny. Li pregunten quina Espanya és la que creu que tindran una ve­gada vençuts els feixistes. Ella diu que serà una Espanya socialment avançada, on hi haurà un govern de tipus popular, on no s’estarà en el comunisme llibertari: "Això so­bretot no cal que us ho penseu", diu. La gent de la CNT coneix per­fectament què és el POUM: sap que són els que han intentat captar des de sempre.

F.G. La CNT té una cosa que sempre em resulta curiosa. Sense tenir la petulància ocasional dels marxistes, té olfacte per analitzar la correlació de forces. Ells diuen: "nosaltres no podem fer la revolució llibertària perquè no hi ha una majoria llibertària en aquest país"... l en canvi, curiosa­ment, el POUM, que té una teoria marxista molt més científica, sent una minoria política fa a l’inrevés. CNT i POUM lluiten tàcticament junts, però no estratègicament. La prova és que en el moment en què han de negociar com s’acaben els fets de maig, el POUM no està assegut al Palau de la Generalitat amb els dirigents del PSUC o amb el president Companys. La CNT, el dia 3 de maig, ja li diu a Nin: "Escolta, nosaltres no hem sortit per prendre el poder".

Barricada a la Rambla

P. Els Fets són un punt i final a les col·lectivitzacions

F. G. El decret de col·lectivitza­cions el signa Tarradellas, ERC, i no només perquè té la pistola de la CNT dient-li "firma", sinó segura­ment perquè la petita burgesia d’ERC ja hi estava d’acord, amb el decret, i la Unió de Rabassaires també. Vist tot això, ens atreviríem a dir que el POUM són els obrers i el PSUC són classe mitjana?

F. A. No, jo crec que no. Tant el POUM com el PSUC neixen del mateix, de la classe obrera catalana. l per tant, de la CNT.

P. Un tronc comú per acabar-se titllant de tot i disparant-se pels carrers...

F. A. El que no s’entén molt és que coneixent-se tots, a partir de cert moment, el PSUC, seguint ordres del Partit Comunista o de la Internacional Comunista, ata­qui la gent del POUM i dient que són feixistes...

F.G. Jo el que no puc entendre és per què alguns trotskistes es­panyols es queixaven d’això quan els seus correligionaris van fer exactament el mateix amb els anarquistes de la Unió Soviètica. L’assassinat de Nin és ignominiós com ho és la qualificació del POUM com a partit de la Gestapo. Però també és ignominiós que el POUM acu­si els comunistes alemanys de KPD o els integrants de la Briga­da Abraham Lincoln de venir a fer la contrarevolució a Espanya.

F. A. La contrarevolució l’es­tant fent amb la seva política els partits comunistes.

F. G. Quina contrarevolució?

F. A. Acabar amb el sistema. Per a mi la revolució es perd no sola­ment pels atacs que hi pugui haver del Partit Comunista, sinó també pels errors de la CNT d’anar ce­dint, anar cedint...

F. G. No anar cedint. Analitzar una correlació de forces i dir: Escol­ti’m, jo aquest objectiu final no el puc aconseguir. L’única manera d’aconseguir-ho és trencant el front antifeixista i, per tant, l’espai republicà. O no? La CNT no està cedint, està arribant al compromís que implica tota lluita contra el feixisme. Aquest és l’element nou que Nin no té en compte, perquè la Revolució Russa no lluitava contra el feixisme. Durruti diu en una en­trevista que li fa Kolsov: "El més important és guanyar la guerra".

F. A. I afegeix: "S’ha de fer una guerra revolucionària"...

F. G. Tothom està fent una guer­ra revolucionària!

F. A. No sé si tothom, eh? Les col·lectivitzacions d’Aragó van ser destruïdes!

F. G. Quan vols, estàs a Catalunya i quan vols, saltes a Aragó.

F. A. En aquell moment, Aragó depenia de Catalunya.

P. Parlem de les conseqüències. Podem dir que aquí l’estalinisme va portar els processos de Moscou a Barcelona amb la repressió del POUM i l’assassinat d’Andreu Nin?

F. G. Crec que, evidentment, no és una casualitat que el gran procés contra els trotskistes del 1937 coinci­deixi amb uns titulars a Mundo Obrero que fan tremolar. No es pot tractar de feixista a un sector del moviment comunista. També fa tre­molar quan Nin tracta els reformis­tes de defensors del capitalisme, com si no hi hagués cap diferència entre un senyor de la CEDA i un senyor del PSUC. És extraordinària la pèrdua de la raó d’uns i altres. A part, hi ha la imat­ge mítica i influent de la Unió Soviètica desembarcant aquí amb men­jar, etcètera... És l’únic país que ens està ajudant.

F.A. Però com és que aquí no arriben mai les armes?

F.G. Perquè si no haurien anat a parar... Home... (riures) No em facis contestar que les haurien fet servir contra l’Hotel Colón (seu del PSUC). Per això no els les donen. Jo crec que passa això i deixen d’enviar armes, com sabeu pel llibre d’Àngel Viñas, quan veuen que els tancs i els avions russos russos estan sent destruïts pels alemanys. Stalin deixa d’en­viar-los perquè els necessita per defensar el seu país...

F. A. Jo crec molt que Stalin li tenia jurada a Nin. Com que Trotski era l’enemic número u i Nin havia estat amb Trotski, eren enemics de la Unió Soviètica. A part, Stalin no volia permetre a l’Europa occidental que hi ha­gués un partit que tingués èxit al marge del seu, que era el Partit Comunista.

Francesc Valls

(El País – Quadern, 1210 / 03-05-07)