EL FAR: ÀCRATES I POETES
(Lucia Sánchez Saornil, 1895-1970) |
7) LUCÍA SÁNCHEZ SAORNIL, POETA I DONA LLIURE
FERRAN AISA
La poetessa Lucía
Sánchez Saornil (Madrid, 1895- València, 1970), havia format part del moviment ultraista i, amb el
pseudònim de Luciano de San-Saor, va escriure nombrosos poemes a les revistes
d’avantguarda de les primeres dècades del segle XX: Cervantes, Ultra, Tableros, Plural,
etc. Hi va començar a publicar molt jove, a l’edat de 17 anys, a Los Quijotes. Sánchez Saornil,
d’extracció obrera, es va formar amb les bones lectures dels poetes modernistes
i simbolistes, sobretot Antonio Machado i Juan Ramón Jiménez. Els seus afanys
literaris van haver de conviure amb la seva feina a la centraleta de la
Companyia Telefònica i amb els seus estudis de pintura a l’Acadèmia de Belles
Arts de San Fernando. La publicació dels seus poemes amb pseudònim masculí
crearà confusió a la crítica, doncs, en un principi creuen que es tracta d’un
home fins que Cansino-Assens ho fa saber: <<Ese Luciano de San-Saor, que
publica en Los Quijotes unos versos
tan valientes, tan viriles y tan bellos, es Lucía Sánchez Saornil, la hija de
un viejo republicano...>>
La jove poetessa viurà d’a prop l’aparició del
Manifest Ultra de 1919, que signen Guillemo de Torre, Pedro Garfías, Xavier
Bòveda i, s’hi inscriuen, Gerardo Diego, Juan Larrea, Jorge Luis Borges, etc.
L’ultraisme era una avantguarda com tantes altres que apareixien en aquells
moments arreu d’Europa. Una de les poques dones que formarà part d’aquest
moviment serà Sánchez Saornil. Un dels poemes de la seva època avantguardista
el va publicar a Ultra:
Al
final
todos queremos cabalgar
los caballos de bronce de las
glorietas.
El seu compromís polític s’inicià a finals de la dècada dels
vint, sobretot arran de la vaga de la Telefònica de 1927, la seva participació
sindical fou motiu de repressàlies, primer fou trasllada de Madrid a València
i, més tard, acomiadada. Durant la Segona
República la seva militància social s’incrementa i el seu compromís polític la
porta cap l’anarquisme.
Lucía Sánchez Saornil, a finals de 1935, conjuntament
amb Mercedes Comaposada, Amparo Poch i altres, participarà en la fundació de la
revista “Mujeres Libres”, la qual
serà l’aglutinador de l’important moviment femení llibertari. Els escrits
literaris de Sánchez Saornil es troben dispersos a publicacions com Mujeres Libres, Solidaridad Obrera, Tierra y
Libertad i CNT. Els primers
compassos de la revolució els viu a Barcelona on col·labora a les tasques
socials i culturals de “Mujeres Libres”. L’any 1937 es traslladà, novament, a
València on va passar a ésser la redactora cap del setmanari Umbral. Sánchez Saornil fou autora d’Horas de Revolución i va col·laborar al Romancero de Mujeres Libres. Un dels
seus poemes més populars és “Testamento de Durruti”:
¿Qué bala te cortó
el paso
-¡maldición de aquella hora!-,
atardecer de noviembre
camino de
la Victoria?
(...) Buenaventura Durruti, ¿quién conoció
otra congoja
más
amarga que tu muerte
sobre la tierra española?
¡Durruti ha muerto,
soldados;
que nadie mengüe su obra!
(...) Rugen los pechos hermanos,
las
armas al aire chocan;
sobre las rudas cabezas
sólo una enseña tremola.
¡Durruti ha muerto! ¡Malhaya
aquél que mengüe su obra!
No hay comentarios:
Publicar un comentario